EL AÑO DE LA REVOLUCIÓN

Títol original: El año de la revolución 
Autor: Lluís Bassets
Editorial: Taurus
Any de la primera edició original: 2012

Aquest és un d'aquells llibres que caduquen, i a més a velocitats vertiginoses. Així que si el volen llegir (aquest comentari s'està escrivint a juny de 2012) ja cal que corrin a fer-se amb ell, no perquè hi hagi perill de que s'esgoti -que no crec- sinó perquè dintre de res les coses que s'hi diuen ja estaran més que superades per la realitat. De fet el llibre és de 2012 i a hores d'ara, a mig 2012, ja hi ha referències que han deixat o comencen a deixar de ser vàlides.

"L'any" que s'esmenta en el títol és el 2011, i "la revolució" és el conjunt d'aixecaments de les poblacions àrabs contra els seus governs. El llibre està organitzat en tres parts: una primera, que ocupa més de la meitat del volum, és un recull d'articles d'opinió apareguts al diari "El País" escrits sobre el tema pel senyor Bassets; una segona, que fa referència a cadascun dels països àrabs que han estat tocats per aquesta anomenada "revolució"; i una tercera en què es fan hipòtesis (pals de cec, més aviat) sobre l'orígen de les revoltes i sobre si les anomenades "revolucions àrabs" han estat realment revolucions o no.

Els països implicats:

El Marroc:

Monarquia absoluta amb un lleugeríssim vestit que pretén ser democràtic. El Rei Mohammed VI, que no té un pèl de tonto, com tampoc el tenia el seu pare Hassan II, va detectar ràpidament que s'apropava una tempesta considerable, i va decidir treure el paraigua de manera immediata; és a dir, abans que se li aixequés el poble va impulsar unes mínimes reformes constitucionals d'aparença democràtica que "generosament" va brindar als seus súbdits (que no ciutadans). De moment la jugada li està sortint bé. També ajuda el fet que els Estats Units i els països occidentals estan vivament interessats en que no li surti malament. És a dir, que aquí, de revolució, res.

*****

Algèria:

Una república autoritària. Buteflika, el President, també va reaccionar de manera ràpida abans que no se li calés foc a la cuina. Va pujar sous, va incrementar l'ocupació pública, va incrementar també nombroses subvencions... i va mobilitzar quantitats descomunals de policies, per si de cas. La jugada també li està sortint bé, com al Rei del Marroc, amb qui comparteix amics. És a dir, que aquí, de revolució, tampoc.

*****

Tunísia:

Aquí va començar tot. El President Ben Alí i senyora, així com el seu entorn, vivien la mar de bé, però el poble vivia cada cop pitjor, fins que es va sentir tan pressionat que finalment va esclatar. I com és que li va sortir bé? Doncs molt probablement perquè Tunísia és un país que no aporta cap avantatge geoestratègic destacable als països occidentals, i aquests, fent gala d'una miopia digna de Mr. Magoo (versió americana de Rompetechos, consultin Google per a tots dos personatges), van limitar-se a mirar l'espectacle com qui seu davant de la televisió a veure un piromusical (que per cert, a la televisió els espectacles piromusicals perden molt; res a veure amb la monumentalitat que realment tenen) Si sumem a això el fet que les forces tradicionalment repressores -policia, exèrcit- no estaven massa motivades per a reprimir res, el resultat és un president Ben Alí i senyora, i entorn, fugint per cames al cap d'un més i els miops occidentals limitant-se a fer comentaris del tipus "fixa't tu quines coses passen". Incomprensiblement no van calcular que la revolta tunisiana es podria encomanar als països del seu voltant. El Rei del Marroc sí que ho va calcular, i el President d'Algèria, també. Per això van adoptar les seves particulars mesures preventives (insisteixo, no són tontos) i a hores d'ara es mantenen. A Tunísia sí que va haver-hi una revolució, però al cap d'un any i mig encara no està clar com acabarà tot plegat.

*****

Líbia:

Ni monarquia ni república, a hores d'ara encara no sap ningú ben bé quina forma d'estat té. L'opinió més generalitzada és que no té cap forma d'estat sinó que bàsicament té camells (de tota mena), entre els quals, fins fa poc, hi havia Gaddafi, un senyor essencialment il·luminat que es va perdre en les seves pròpies dèries messiàniques i megalomaníaques. A diferència dels tres personatges anteriors el senyor Gaddafi estava prou desequilibrat com per a no entendre res del què passava i, a més, no creure-s'ho. Resultat: Gaddafi va acabar abandonant el país i el planeta... i segueix la incògnita sobre si Líbia té estat, o no.

*****

Egipte:

Una finca militar. Aquí és bona la frase aquella que va dir algú (no sé qui, ja em disculparan): "no és un país que té un exèrcit; és un exercit que té un país". Entre les inombrables particularitats que caracteritzen les castes militars aquí n'hi ha una que ve especialment al cas: el comandant suprem de l'exèrcit és un senyor que té una autoritat absoluta i indiscutible... fins que els seus companys d'armes decideixen relativitzar-la i discutir-la. Una mica medieval, com allò de que el rei és rei si és útil als nobles circumdants; si no, sempre hi ha a mà un hereu a la Corona, no necessàriament de la mateixa família de Sa Destronada Majestat. En aquest cas el comandant suprem era el senyor Hosni Mubarak, també conegut com el "Faraó", president d'Egipte des de 1981, any en què va ser assassinat el "Faraó" anterior, Anwar el-Sadat. El senyor Mubarak sí que va veure venir la revolta, però tard i amb el pas canviat. Teòricament tenia tots els números com per a sortir-se'n, vist que era el cap del totpoderós exèrcit... però els seus col·legues miltars van pensar (suposant molt generosament que "pensament" i "milícia" siguin termes compatibles) que aquesta era l'ocasió ideal de donar el passaport a Hosni, que ja s'havia fet iaio i pretenia fer successor al seu fill només pel fet de que era això, el seu fill. Així que l'exèrcit egipci es va posar "al costat del poble" i Mubarak va saltar de la trona. Un any després (juny de 2012) l'exèrcit egipci ja s'ha deixat estar d'orgues i això d'estar "al costat del poble" ja és història. L'exèrcit segueix tenint la paella pel mànec, com sempre, amb la benedicció de les potències occidentals habituals, que d'això es tracta. Ha guanyat alguna cosa el poble egipci? Tret de treure's Mubarak de sobre, no està clar que hagi guanyat gaire cosa més, així que aquí, de revolta, al començament potser sí, però de revolució sembla que més aviat no, ni al començament, ni al final.

*****

Jordània:

Una altra monarquia absoluta, però aquí el rei, Abdullah II, no sembla que desperti antipaties importants als súbdits. El problema, enorme, que sí que té l'home, és més aviat geo-etno-estratègic: fa frontera amb Israel, Aràbia Saudita, Iraq i Síria, i el 60 % de la seva població és palestina, cosa que amb els veïns que té és tota una complicació. Naturalment tohom té els ulls posats sobre Jordània: és com una clau de volta per a la zona; si s'enfonsa Jordània les conseqüències poden ser imprevisibles. El país també va experimentar les seves revoltes inicials. Ho van ser en protesta pels preus dels aliments i per la corrupció política. Pel que fa als aliments, el rei ho va mig resoldre decretant una rebaixa d'impostos sobre ells. I en referència a la corrupció política, el rei ho ha anat trampejant a base d'anar destituïnt al Primer Ministre; en un any ja n'ha cremat tres... De moment, doncs, ni rastre de revolució segons l'acepció clàssica de la cosa. Ara bé, durant dècades Jordània ha estat un país que ha estat fent equilibris sobre el límit de l'estabilitat -o la inestabilitat, com vulguin- i ara, amb aquesta dubtosa primavera àrab, la cosa no ha tendit precisament a millorar.

*****

Bahrein:

Una illa minúscula entre Aràbia Saudí i Qatar, amb un 60/70 % de xiïtes governats i una resta de sunnites que tenen el poder. Forma de govern: monarquia (no gens democràtica, és clar). La majoria xiïta té el suport de l'Iran, amb govern xiïta, i la minoria sunnita té el suport de l'Aràbia Saudí que rivalitza amb l'Iran per control de l'Orient Pròxim, d'una manera molt semblant a la rivalitat que hi havia entre els Estats Units i la Unió soviètica durant la guerra freda. De fet, en el seu moment, el govern saudita va envair Bahrein al més pur estil de la Unió Soviètica quan aquesta va entrar a Hongria per a acabar amb la revolució antigovernamental de 1956. En aquest cas actual, la invasió saudita va ser feta per a mantenir al sunnita Al-Khalifa en el poder... que és on segueix estant a hores d'ara. Hi va haver revolució? Sí, però els revolucionaris van acabar essent convenientment neutralitzats.

*****

Aràbia Saudí:

Monarquia medieval, petroliera i absolutista. Governa la dinastia Al-Saud; és a dir, és la finca de la família Al-Saud, i molt ben vigilada, per cert. Durant les revoltes àrabs els governants saudites es van posar al costat dels caps d'estat amenaçats d'enderrocament però d'una manera tirant a discreta, que no es notés excessivament en els mitjans de comunicació, per si de cas. Pel que fa a la pròpia "finca" sí que van fer alguna pírrica concessió, per que no fos dit, però tret d'això res no es va moure de lloc. És el que tenen els règims medievals que a més són amiguíssims de les potències occidentals... i tenen la clau del petroli ben controlada.

*****

Síria:

República "monàrquica hereditària"; és a dir, el seu actual president, Bashar al-Assad, ho és perquè va heretar el càrrec del seu papà, Hafez al-Assad. La revolta va arribar a Síria d'una manera clara i contundent i, a hores d'ara (juny de 2012), encara continua, però convertida en un dels conflictes més sanguinaris i vergonyosos de tota aquesta situació. A Líbia també va córrer la sang, i molt, però a diferència d'aquell país Síria sí que té un estat i un exercit ben estructurats i tant l'un com l'altre són propietat del senyor al-Assad que no dubta a usar-los a fons per a massacrar a la població en general, que ha tingut l'atreviment de plantar-li cara. A més, el senyor al-Assad compta amb amics tan deliqüents com ell, com el senyor Putin, que segueix proveïnt-lo d'armes; i també compta amb la impresentable (i tradicional) ineficàcia de les Nacions Unides, que un cop més han estat incapaces de fer res de res. Que Bashar al-Assad segueixi en el poder a costa d'exterminar els ciutadans del seu país és un escàndol, però si ho pot fer és perquè, per diversos motius, té determinats suports internacionals i el favor de la repugnant hipocresia de tots aquells que "lamenten les pèrdues humanes" però que permeten que aquestes continuïn sense moure un dit.

*****

Iemen:

República "rareta", al sud de la península aràbiga, que va sorgir de la unificació de Iemen del Nord i Iemen del Sud, una cosa així com Corea del Nord i Corea del Sud només que aquí els comunistes eren els del Sud i no els del Nord. El seu president, Alí Abdullah Saleh, ja era cap d'estat a Iemen del Nord, i va continuar essent-ho de tot Iemen després de la unificació. La seva pretensió era fer del país una república "monàrquica hereditària", promovent el seu fill com a successor, a la manera de Hafez al-Assad a Síria. Quan li van començar a ell les revoltes de 2011, impulsades majoritàriament per la població jove, va provar de resoldre la situació també "a la manera siriana", és a dir, massacrant els revoltats, però no li va sortir bé. Estava clar que els seus amics no eren tan competents com els de Bashar al-Assad. Després de prometre diverses vegades que signaria la seva dimissió, i de negar-se a fer-ho a l'últim moment unes altres tantes vegades, el senyor Saleh va acabar marxant del país per a anar a refugiar-se... als Estats Units, mira tu. A hores d'ara jo no he sentit parlar més del Iemen. I vostès?

*****

I també podria parlar d'Israel, que estava contentíssim amb Mubarak perquè com a mínim semblava clar per on anava; o d'Iran, a qui se li ha remogut tant el pati de veïns que ara ja no sap de qui es pot refiar o de qui no; o de Turquia, que des de fa molt de temps aspira a ser potència determinant a la zona, i ara ni tan sols té clar on comença o acaba la tal zona...

Mirin, insisteixo, si senten curiositat pel llibre facin-se amb ell ja, perquè mentre han estat llegint tot això ja han passat de moda setanta pàgines més. Llibre aprofitable?: com a foto fixa d'un moment determinat, sí; per a que l'autor guanyi alguns euros, també; per a estar ben informats, la veritat, no gaire.

OTRO TIEMPO, OTRA VIDA

Trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar" (II)

Títol original: En annan tid, ett annat liv
Autor: Leif GW Persson
Editorial: Booket
Any primera edició original: 2003

El 24 d'abril de 1975 l'ambaixada de la República Federal d'Alemanya a Estocolm va ser assaltada per un grup pertanyent a la Facció de l'Exèrcit Roig (Baader-Meinhoff) que va prendre com a ostatges a les persones que hi havia dins. Aquest fet, que inicia el llibre, és real. Helmut Schmidt era el canceller socialdemòcrata alemany i Olof Palme era el primer ministre socialdemòcrata suec. Dins de l'ambaixada hi va haver dos assassinats i en un moment donat es van produir unes aparatoses explosions que van posar punt final a l'assalt. Total, cinc morts. 

En un primer moment els assaltants van ser responsabilitzats de les explosions, però molt aviat es va veure que aquesta suposició, aparentment evident, no era certa. Qui va ser responsable de les explosions? Els serveis secrets de la RFA? Els serveis secrets suecs? Un "accident", com s'ha arribat a mantenir oficialment?

El 28 de febrer de 1986 el primer ministre suec, Olof Palme, va ser assassinat. Entre d'altres, la Facció de l'Exèrcit Roig va reivindicar l'acció fent referència directa al final brusc de l'assalt de l'ambaixada de la RFA. Una cosa així com "passem comptes amb Palme per l'explosió de l'ambaixada, que va arruinar la nostra acció". La reivindicació no era creïble i a hores d'ara encara no se sap qui va acabar realment amb Olof Palme (un misteri semblant al de l'assassinat de Kennedy).

L'any 1989 -i aquí comença la ficció- un anònim tècnic de l'Institut d'Estadística (es pot ser més gris?) és apunyalat en el seu pis d'Estocolm. La policia sueca entra en acció... i el fet queda també sense resoldre. Per cert que, casualment, l'any 1989 també cau el mur de Berlín. I què? diran vostès. Doncs que segons Leif GW Persson, l'autor d'aquest llibre, les casualitats no existeixen.

A finals de 1999, començament del 2000, el primer ministre suec està a punt de nomenar una nova ministra del gabinet i es demana als funcionaris de seguretat habituals que investiguin protocolàriament si aquesta bona senyora amaga algun drap brut que després quedi malament als diaris. Fàcil... però naturalment el protocol es complica i l'assalt a l'ambaixada alemanya de 1975, la caiguda del mur de Berlín i l'assassinat de l'estadístic gris emergeixen d'una manera bastant molesta en aquesta investigació.

La trama és interessant, el senyor Persson fa ús de la seva particular ironia ja present a la novel·la anterior de la trilogia, els personatges (tant els nous com alguns que ja haviem conegut en el llibre anterior) estan ben trobats, i un cop més el senyor Persson ens insisteix en què Suècia no és Dineylàndia."Disneylàndia" seria, en aquest cas, la imatge de l'estat del benestar suec, i sembla que Persson ens vol dir que tal estat del benestar mai no ha estat res més que pura façana. I per a que ens quedi clar, va i escriu una trilogia de la qual aquest és el segon llibre. Aprofitable, per cert.

ONU - Historia de la Corrupción

Títol original: ONU - Historia de la Corrupción
Autor: Eric Frattini
Editorial: Atanor Ediciones
Any primera edició: 2011

Novament el senyor Frattini ens sorprèn (o no) amb històries que no se'ns havia acudit imaginar (o sí). Aquesta vegada, després de l'església catòlica i els serveis secrets de mig món, probablement els dos temes preferits de l'amic Eric, li toca ara el torn a l'ONU.

L'ONU va ser creada després de la Segona Guerra Mundial amb el lloable objectiu d'evitar que n'hi hagués una tercera. Bé... de fet, l'ONU no va ser més que un refregit de la Societat de Nacions que al seu torn va ser creada després de la Primera Guerra Mundial per a que no n'hi hagués una segona, i tots sabem quins van ser els resultats. I d'altra banda després de la Segona Guerra Mundial, si bé no hi ha hagut cap altra guerra global a l'estil clàssic de tota la vida, sí que hi va haver una Guerra Freda globalíssima que va durar ni més ni menys que cinquanta anys, aproximadament. Hauria estat un rècord Guiness si no fos per la Guerra dels Cent Anys, que en realitat en va durar cent setze.

És sabut, no cal que ens ho expliqui el senyor Frattini, que l'ONU ja va nèixer una mica malament. D'entrada, les cartes estaven repartides d'una manera escandalosament desigual; les superpotèncias tenien dret a vetar (encara el tenen ara) el que els vingués de gust, i els altres, a callar. Però és que a més -i això sí que no és tan sabut si és que ens hem de creure el que ens diu el senyor Frattini- ja els primers Secretaris Generals escombraven cap a determinades cases sense cap mena de mania.

El senyor Frattini no en salva ni un, des de Trigve Lye fins a Ban Ki-moon, passant per Dag Hammarskjöld -de qui diu que va obrir les portes de l'ONU a tots els espies de la CIA que hi van voler entrar- i per Kofi Annan -de qui diu que va estar molt ocupat provant de tapar importants escàndols interns i considerables desviacions de fons a comptes del seu propi fill-.

Pel que fa als "angelicals" Cascos Blaus, sembla ser que s'ha demostrat que, en vàries ocasions, d'angelicals no en tenien res. Tortures, violacions, i altres gràcies que se solen atribuir habitualment als exèrcits diem-ne convencionals també formen part del patrimoni històric dels Cascos Blaus. Normal, sí ens parem a pensar una mica i tenim en compte de qui estan composats els Cascos Blaus.

Capítol interessant el que fa referència a la intervenció de l'ONU a les guerres balcàniques de finals del segle XX. Mareja.

Hi ha una cosa però que m'ha deixat una mica inquiet: el senyor Frattini, en el capítol on parla de les males pràctiques de l'ONU a l'època del conflicte subsegüent a la independència del Congo (anys 60), ens remet a un "documental" que un indignat senador dels Estats Units va tenir a bé produir i en el què, segons l'autor d'aquest llibre, es demostra clarament que l'ONU va actuar d'una manera immoral. Tal com ho explica el senyor Frattini sembla com si el productor del documental deixés ben evidenciat que l'ONU es va dedicar a bombardejar hospitals de la Creu Roja. Doncs bé, ara existeix YouTube, i a YouTube es poden trobar les coses més inversemblants. Jo ho vaig provar i, fent una tasca d'investigació fílmico-arqueològica, vaig trobar el "documental" en qüestió, fabricat en aquells mateixos moments. No és un documental. És un pamflet propagandístic descarat on certament es denuncien els bombardejos d'hospitals, però de passada i enmig d'un muntatge fílmic un pèl sospitós. Les tesis de facto del suposat "documental" són: demostrar que Lumumba era un malvat sanguinari venut a la Unió Soviètica; que quan el Congo era colònia belga tots estàvem més tranquils; i que el pecat mortal de l'ONU no consistia en bombardejar hospitals sinó en no bombardejar suposats comunistes, cosa que en la mentalitat delirant del senador productor del documental equivalia a dir que l'ONU era pro-comunista. L'ONU, pro-comunista... s'ho imaginen?! 

És clar, vist això, un no té més remei que posar en quarantena altres afirmacions del senyor Frattini en aquest i altres llibres seus, sí és que es basen en "proves" com aquesta, que està presentada d'una manera com a mínim poc rigorosa.

Tot i així, moltes de les coses que s'afirmen en aquest i altres llibres del senyor Frattini són, per desgràcia, perfectament creïbles. Estaria bé que l'autor se n'adonés que no cal manipular les seves fonts d'investigació, que tal com estan ja són prou eloqüents.

Llibre aprofitable en general malgrat l'ensopegada que he descrit abans i potser alguna altra de la què no me n'he adonat.

ENTRE LA PROMESA DEL VERANO Y EL FRÍO DEL INVIERNO

Nota de l'editor: aquest és el llibre número 200 que es comenta en aquest blog.

Trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar" (I)

Títol original: Mellan sommarens längtan och vinterns köld
Autor: Leif GW Persson
Editorial: Booket
Any primera edició original: 2002

Per si Henning Mankell o Stieg Larsson no ho havien deixat prou clar, el senyor Leif GW Persson ho remata: Suècia no ha estat mai Disneylàndia precisament. O sí, si considerem Disneylàndia tal com realment és: una gran mentida feta per a afavorir uns també grans interessos.

La novel·la comença amb el suposat suïcidi d'un suposat estudiant nordamericà (dels Estats Units, no de Canadà ni de Mèxic) a Estocolm. A partir d'aquí entrem en una complicada trama policial amb multitud de personatges, des dels patrullers de carrer, fins els agents dels serveis secrets, passant per múltiples i diverses oficines, càrrecs i departaments de la seguretat sueca. Un embolic que em porta a donar-los un consell: conforme vagin llegint apuntin en un paper el nom dels personatges i quin càrrec tenen perquè si no ho fan corren un notable perill de perdre's.

Està clar que ni la policia ni els serveis secrets suecs són sants de la devoció del senyor Persson. Tampoc ho eren del senyor Larsson, curiosament. El senyor Persson ens presenta un policia suec honest, i el qualifica de "l'únic policia suec honest". Amb això crec que no cal dir res més. Els altres són fanàtics d'ultradreta (uns quants), curts de gambals, arribistes, il·luminats, perversos, pervertits (que és diferent) i tots plegats mesquins en diferents graus.

I enmig de tot aquest maremagnum, una figura omnipresent: el Primer Ministre. I el Primer Ministre, a qui mai s'esmenta pel nom, és, naturalment, Olof Palme.

Sembla ser que els suecs viuen en eternes i convulses contradiccions pel que fa a Olof Palme. Henning Mankell ja hi fa referència a l'última (en tots els sentits) novel·la de la sèrie Wallander. En aquesta última novel·la es fa esment de la campanya dirigida per la dreta destinada a alimentar la idea de que Olof Palme, socialdemòcrata, espiava per a la Unió Soviètica.

En el llibre del senyor Persson un personatge, dirigint-se a un altre, diu una cosa així com: "Me n'alegro de que vostè no es cregui això de que el Primer Ministre és un espia", a la qual cosa el segon personatge respon: "No, perdoni, no m'ha entès bé; el que jo dic és que no crec que sigui espia dels russos". Genial.

I com que es tracta d'Olof Palme, al final del llibre l'assassinen. No estic xafant el final: és un fet històric; ho trobaran a totes les hemeroteques. El que no diré és qui, segons el senyor Persson, assassina al Primer Ministre. Com en el cas de Kennedy, l'assassinat de Palme no està resolt, i també com en el cas del president nordamericà (dels Estats Units, no de Mèxic) "l'assassí oficial" sembla ser que no ho era.

Llibre aprofitable, però insisteixo, agafin paper i llapis i vagin fent-se una guia dels personatges que hi surten.

MATA HARI Espía, víctima, mito

Títol original: Femme Fatale: A Biography of Mata Hari
Autor: Pat Shipman
Editorial: Edhasa
Any primera edició a Edhasa: 2011

Com tots els serveis secrets del món, els serveis secrets francesos sempre han fet gala d'una manca d'escrúpols incommensurable. En aquest sentit estan perfectament a l'alçada de la CIA, el Mossad o el reconvertit KGB.

Ara bé, és possible que els serveis secrets francesos guanyin als seus benemèrits col·legues internacionals en immoralitat i en estupidesa. Potser els serveis secrets vaticans siguin més immorals que els francesos (consultin la bibliografia sobre el tema, no té desperdici), però ni de lluny són tan estúpids. Perquè s'ha de ser molt estúpid per a ficar la pota periòdicament de manera clamorosa, negar-se a rectificar per tal del salvaguardar la imatge i al cap i a la fi ser incapaç de mantenir-ho tot plegat ocult. Com s'entén que uns serveis secrets siguin incapaços de mantenir en secret les seves pròpies animalades? Vegem tres exemples:

Alfred Dreyfuss

Primer exemple: el cas Dreyfuss. A finals del segle XIX Alfred Dreyfuss, un capità de l'exèrcit francès és acusat de lliurar documents secrets a Alemanya. Se'l jutja per un tribunal militar i se'l condemna a cadena perpètua a l'Illa del Diable. És a dir, aquí s'hi van ajuntar els serveis secrets i l'estament militar. D'això se'n diu "intel·ligència militar", potser l'oxímoron més escandalós que pugui existir en qualsevol idioma. Doncs bé, el senyor Dreyfuss no era culpable de l'acusació, i els acusadors, que no van trigar gaire a saber-ho, es van negar a reconèixer-ho. Va caldre fins i tot un manifest de l'escriptor Émile Zola ("J'accuse") per a forçar una revisió del cas que no va acabar de posar les coses al seu lloc (és un dir) fins dotze anys després de feta l'acusació original.

Rainbow Warrior

Segon exemple: el cas Rainbow Warrior. L'any 1985 el Rainbow Warrior, famós vaixell insígnia de l'organització ecologista Greenpeace, és enfonsat de manera misteriosa. El misteri, però, no va durar ni un mes. Qui va enfonsar el Raibow Warrior? La Direcció General de Seguretat Exterior de França, és a dir, els serveis secrets francesos, perquè Greenpeace, amb les seves florals reivindicacions, ja feia temps que els tocava massa els nassos. Durant l'escàs temps que va passar des de l'atemptat fins que es va descobrir l'autoria real de la cosa, el govern francès va insistir en mantenir dues divertidíssimes explicacions: que l'atemptat havia estat obra de terroristes de Nova Zelanda i que ell no hi tenia res a veure en absolut. Nova Zelanda va caure en un profund estat de consternació: allà no en tenien ni idea de l'existència de terroristes autòctons. D'altra banda, Fernando Pereira, un fotògraf de 36 anys, va morir com a conseqüència de la "brillant" operació. I és que França, en definitiva, gaire ecologista no ho ha estat mai, sinó que ho preguntin a l'ex-fauna i l'ex-flora de l'atoló de Mururoa, a la Polinèsia, on durant el segle XX el govern francès va fer 41 proves nuclears atmosfèriques i 131 de subterrànies. És cert que l'any 1985 no existia internet com el coneixem ara, però sí que existia la televisió (i ja era en color!). És per això que el fiasco va trigar gairebé un mes en descobrir-se; si hagués existit internet segurament s'hagués descobert en dos dies, tirant llarg. El cas però és que el serveis secrets francesos no estaven preparats ni per a la "velocitat" informativa de la televisió.

Margaretha Zelle, Mata Hari

I tercer exemple: el cas Mata Hari. Margaretha Zelle, de nom artístic Mata Hari, va ser una dona que va tenir una vida francament exòtica, en comparació amb els usos i costums de la seva època. Va néixer a Holanda l'any 1876 i ja de petita se la veia especialment espavilada. Li encantaven la invenció i la fantasia de tal manera que es podria dir que sempre va viure en un món paral·lel, pràcticament desconnectat de la realitat que percebia la resta dels habitatns del planeta. Per a posar un exemple, sembla ser que veia la Primera Guerra Mundial com una cosa que li passava als altres, no a ella. Li encantaven els homes, i si anaven uniformats encara més. En conclusió, la llista dels seus amants es podia confondre fàcilment amb la guia telefònica. De fet, tenint en compte quan va néixer, és gairebé segur que en algun moment donat el nombre dels seus amants superava literalment a la d'abonats de la guia telefònica de l'època.

Doncs bé, els començaments de la senyora Zelle van ser inusuals i gens fàcils. Es va casar amb un militar (naturalment, per allò de l'uniforme) molt més gran que ella i a qui va conèixer per correspondència. La cosa no va funcionar. Ell era allò que ara en diriem (aleshores, no) un maltractador. Un dels seus fills va morir, no se sap si de sífilis transmesa pels pares o enverinat per un servent (ara en diem "treballador domèstic"). Va passar una temporada arruïnada i sola, es va dedicar a la prostitució per a obtenir ingressos d'alguna banda i finalment es va reconvertir en ballarina exòtica amb uns orígens completament inventats.

El cas és que la senyora Zelle, amb el seu nou nom de Mata Hari i les seves habilitats artístiques, eròtiques, sensuals i fantasioses, va deixar a mitja Europa sense respiració; es va convertir en el paradigma de la dona temptadora i desitjable. Tal cosa a finals del segle XIX i començaments del XX era molt perillosa. Era frontalment incompatible amb la moralitat de l'època.

El cas és que un funcionari dels serveis secrets francesos la va voler captar per a que fes d'espia a favor de França. Bé, això és el que ell li va dir. En realitat aquell individu no podia suportar la "immoralitat" de Mata Hari (deixem-ho així, no entrem en interpretacions psicoanalítiques) i havia arribat a la conclusió de que aquella Jezabel era, sens dubte, espia d'Alemanya en plena Gran Guerra; una dona tan indecent no podia ser altra cosa. I va conspirar per a deixar-la en evidència.

Mata Hari, ni havia estat mai espia de ningú ni tenia cap intenció de ser-ho, però un cop més es trobava en una situació econòmica nefasta gràcies al seu particular modus vivendi que consistia en envoltar-se de luxes i després adonar-se que no podia fer front a les factures ni per casualitat. Per tant, va acceptar l'oferta del funcionari dels serveis secrets, es a dir, va caure de ple en el parany. Mata Hari com a espia era un complet desastre; era molt pitjor que Maxwell Smart, el "superagent 86" inventat per Mel Brooks per a la televisió dels any seixanta. Però això no va deturar al funcionari dels serveis secrets ni a un homònim militar seu. Novament la "intel·ligència militar" es va posar en marxa i no va parar fins que Mata Hari va ser acusada de ser espia alemanya, jutjada, sentenciada i executada. Una part de les proves que es van utilitzar per a condemnar Mata Hari no se sostenia en absolut, i l'altra part era inventada. Això ha estat investigat i reconegut amb posterioritat (no pas pels serveis secrets francesos, que han preferit callar).

He de confessar que a servidor de vostès, conforme anava llegint el llibre de la senyora Shipman, li era una mica difícil de creure el què allà s'hi deia. En uns quants moments vaig arribar a pensar que l'autora era, en definitiva, una fan de Mata Hari i el que pretenia era dignificar-la i reivindicar-la. Però tornem a allò d'internet; internet -el millor invent des de la imprempta- m'ha permès consultar diverses fonts no connectades amb aquesta autora i gens sospitoses de ser fans de Mata Hari; doncs bé, la conclusió general ve a ser la mateixa: mai hi va haver cap evidència de que Mata Hari fos espia d'Alemanya i actualment una paròdia de judici com la que li van fer seria pràcticament impossible, si més no a França. És a dir, allò del mite de Mata Hari devoradora d'homes i pèrfida espia sense escrúpols és un invent dels serveis secrets francesos que encara ara molta gent es creu (jo mateix, fins fa quatre dies). Cert que Pat Shipman és un pèl colorista quan explica la vida de Mata Hari però el cas és que sembla ser que el que diu és bàsicament cert. Mata Hari no era una santa, per descomptat, però tampoc era un monstre: simplement va tenir la mala idea de voler viure com una dona lliure en una època en que això era penat per la llei i per l'opinió pública.

Llibre aprofitable, si més no perquè ens fa una mica menys ignorants.

Per cert, quan ens explicaran qui va assassinar realment a Kennedy? Ja sé que no hi té res a veure amb el tema... o sí?. Perquè de fet aquest també és un afer amb el què ens estan prenent el pèl des de 1963. 

LA HISTORIA DEL LOCO

Títol original: The Madman's Tale
Autor: John Katzenbach
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 2004
Any primera edició a Zeta: 2005

Escrita després de "El Psicoanalista", aquesta és una història claustrofòbica i angoixant. Està narrada en tercera persona pel protagonista, que explica les seves colpidores experiències dins d'un hospital psiquiàtric on va ser ingressat gràcies als bons oficis de la seva família que va procedir d'aquesta manera "pel seu propi bé". No hi ha res com la família.

Naturalment que hi ha assassinats, si no no seria una novel·la negra del senyor Katzenbach, però no són precisament els assassinats el que més impressiona, tot i que són prou truculents. No, el que més impressiona és la fotografia del microcosmos de l'hospital psiquiàtric. Com he dit al començament: claustrofòbic i angoixant.

Segons la descripció que fa el senyor Katzenbach -malhauradament bastant creïble- un hospital psiquiàtric no es diferencia gaire de qualsevol altra institució tancada, com una presó, o un centre d'internament d'estrangeria com els que s'estilen al sud d'Europa. Els residents deixen de ser persones en el moment que creuen la porta de les instal·lacions. Es converteixen en una altra cosa: presoners, bojos, "il·legals" (sigui el que sigui que vulgui dir això)... I els que hi treballen, bé sigui "tenint-ne cura" o "vigilant", esdevenen éssers superiors, dipositaris de totes les decisions sobre el bé i el mal; fins i tot en sentenciadors de què és el bé i què és el mal. 

En el cas particular d'aquèsta història, per exemple, al psiquiatra en cap els "pacients" el coneixen precisament amb el malnom de "El Senyor del Mal" i no van desencaminats. És un malnom molt encertat. El que és terrible del Senyor del Mal no és que representi a algú especialment diabòlic sinó que de fet només és un professional normal i corrent, com els que veiem cada dia en qualsevol ocupació, tret que, quan està exercint, es creu superior perquè els altres són "malalts" -no són persones, són malalts- i com a tals són objectes sobre els què ell "ha de decidir" perquè, ja se sap, els "objectes", les coses, no decideixen. Ni senten. I si es tracta de bojos encara menys.

Pel què fa als interns el catàleg és ampli: els catatònics, els violents, els "retardats" (sic), els que senten veus (com el protagonista)... tots 'coses', des del punt de vista del Senyor del Mal, però probablement no des del punt de vista del senyor Katzenbach ja que el lector no percep als personatges "bojos" com a tals, sinó com a persones que tenen les seves pròpies històries, històries que són molt inquietants i que no poden comunicar a ningú. La incomunicació. La presó angoixantment insalvable dins de la pròpia persona. Quan un mateix és presoner d'un mateix.

He de dir que a mi m'ha costat de llegir aquest llibre, però no perquè estigui mal escrit o sigui pesat, tot al contrari; m'ha costat de llegir-lo perquè l'angoixa, la claustrofòbia personal i la incomunicació estan molt ben descrites, i un té una tolerància limitada al desànim.

Llibre aprofitable, però prenguin-se'l amb calma. 

LA FÁBRICA DE LAS FRONTERAS

Títol original: La fábrica de las fronteras
Autor: Francisco Veiga
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició: 2011

Amb aquest llibre el senyor Francisco Veiga pretén explicar el procés de desintegració de Iugoslàvia. Fins aquí la intenció sembla molt lloable ja que sempre és d'agrair que algú ens vulgui il·luminar sobre les causes i els efectes d'aquelles guerres balcàniques de finals del segle XX que de cop i volta ens van traslladar a tots, sense que entenguéssim res, a finals del segle XIX.

Però un cop s'han llegit unes quantes pàgines del volum en qüestió hom ja comença a dubtar seriosament de les suposadament lloables intencions del senyor Veiga. D'entrada els diré que arriba un moment (i no triga gens en arribar) en què el lector queda irremissiblement atrapat per la sensació de que s'ha perdut. Perdut del tot. Línies i línies, paràgrafs i paràgrafs, que es basen en coneixements previs que són necessaris per a comprendre de què carai està parlant el senyor Veiga i que el benvolgut senyor no té a bé aclarir-nos. Això sí, el llibre està farcit de notes a peu de pàgina, del tipus "per a més informació consultin el document tal, pàgina tal, dels acords de Dayton", que ens indiquen que el senyor Veiga és un senyor molt llegit. Francament, hom no acostuma a tenir a casa un exemplar dels acords de Dayton i altres perles similars al costat de l'obra completa d'Agatha Christie, per exemple, i la consulta per internet de tots els documents a què ens remet el senyor Veiga per a "aclarir-nos les qüestions" ens faria la lectura del llibre encara més farragosa, si és que això és possible.

Per un altre costat l'orientació del llibre del senyor Veiga no deixa de desprendre un cert tuf sospitós. Per a començar, el subtítol del llibre és "Guerras de secesión yugoslavas 1991-2001", i aquesta idea de la secessió es repeteix insistentment des del començament fins al final de l'obra.

Anem a pams. Iugoslàvia va ser un invent del final de la Primera Guerra Mundial. Abans de 1918 Iugoslàvia no havia existit mai. És més: entre 1918 i 1929 Iugoslàvia tampoc no existia com a tal. Va ser un "retalla i enganxa" fet a base de les restes d'Àustria-Hongria i l'Imperi Otomà passats pràcticament tots dos a millor vida després de la Gran Guerra.

Els Balcans abans de la Primera Guerra Mundial

Durant la Segona Guerra Mundial Iugoslàvia es va tornar a fondre i no es va tornar a reinventar fins a 1945. Els únics elements de cohesió de Iugoslàvia, a partir d'aquí, van ser, d'una banda, el mariscal Tito, i d'una altra banda les potències occidentals que van estar la mar de col·laboradores amb el mariscal justament perquè a aquest, encara que era comunista, no li donava la gana de plegar-se a les bufonades perilloses de Stalin primer i de Jrushchov després.

Els Balcans reinventats (Iugoslàvia) després de la Segona Guerra Mundial

El mariscal Tito

Quan en el seu moment el propi Tito es va fondre amb el cosmos (1980) la Guerra Freda ja pintava bastant malament per a l'anomenat Bloc Soviètic (o Bloc Socialista, o els diables comunistes, segons els Estats Units) i per tant a les potències occidentals ja no els calia estar tan col·laboradores amb això de l'invent de Iugoslàvia.

"Acabada" la Guerra Freda Iugoslàvia no l'importava un rave a ningú, ni als iugoslaus, que només ho eren en teoria. Primer van ser els eslovens, que van dir que ja en tenien prou d'aquella simulació de país i que ells ja s'organitzaven pel seu compte. Després van ser els croates, que van dir que l'únic croata que havia cregut en Iugoslàvia era el mariscal Tito però que en tot cas allò era una opinió molt personal d'ell i ja està; de passada els croates van aprofitar per a deixar caure que part de Bòsnia era seva, cosa que va augmentar exponencialment la gravetat dels conflictes balcànics. Els serbis, per la seva banda, consideraven que "tot" era seu. A continuació li va tocar el torn a la pròpia Bòsnia, reclamada com a pròpia per multitud de bandes: serbis, croates, musulmans bosnians, serbis bosnians, croates bosnians... Pel que fa als macedonis, van començar a reivindicar que ells sempre havien estat albanesos de tota la vida, i que cap macedoni s'havia considerat mai iugoslau ni tan sols en estat d'intoxicació etílica. I els montenegrins s'ho miraven tot des de la barrera... fins que van decidir que els serbis ja no eren un bon negoci i també van abandonar les últimes restes que quedaven de la fantasia iugoslava.

Que consti que quan parlo de croates, eslovens, serbis, bosnians etc. em refereixo als polítics de cada zona, no als ciutadans comuns. Estic raonablement segur que si als ciutadans comuns se'ls hagués preguntat si volien participar activament en aquelles guerres per a salvaguardar l'honor i la integritat territorial de les mares-pàtries respectives haurien contestat alguna cosa irreproduible en un llenguatge bastant malsonant. O no, i potser sóc una mica ingenu de pensar-ho, pero no ho crec.

En base a tot això, parlar de "guerres de secessió" en referència a una cosa que mai no va ser un "tot" és, en la meva humil opinió, un problema de dioptries històriques mal tractades per no dir una altra cosa.

Però hi ha més. El senyor Veiga tracta la figura del senyor Milosevic, el president serbi, d'una manera curiosament "comprensiva". És com si digués que Hitler, efectivament, va ser un animal, però és que el pobre va tenir una infància desgraciada. I a més gosa fer una comparació (lleu, però la fa) entre les seves "secessions" iugoslaves i els "problemes català i basc" a Espanya; per a fer això, o s'ha d'estar molt mal informat, o s'ha d'estar molt ben deformat, què volen que els digui.

Llibre aprofitable? Per al senyor Veiga, segur que sí.