LA SISENA FLOTA A BARCELONA

Títol original: La Sisena Flota a Barcelona. Quan els nordamericans envaïen La Rambla
Autor: Xavier Theros
Editorial: La Campana
Primera edició: 2010
Segona edició (actualització): 2024

El general Franco va guanyar la Guerra Civil espanyola l'any 1939, amb la qual cosa va fundar una de les dictadures feixistes europees de l'època (la italiana es va instaurar l'any 1922 i l'alemanya l'any 1933, igual que la dictadura portuguesa de Salazar). L'Europa democràtica no va moure ni un dit en favor del govern legítim de la Segona República Espanyola.

Això sí, quan va finalizar la Segona Guerra Mundial, l'any 1945, tant les democràcies europees sobrevivents com els Estats Units de Harry Truman es van mostrar indignadíssims davant del fet de que, com ells, el generalito també hagués sobreviscut, juntament amb la seva dictadura basada en el terror (com totes les dictadures). Però tret de fer escarafalls molt teatrals tothom va seguir mantenint els seus dits paralitzats perquè ja els anava bé que un dictador infumable els fes de bastió anticomunista.

Fins que Harry Truman, que no se n'estava de dir i repetir que Franco li regirava l'estómac, va aconseguir (negociant evidentment amb aquell govern tan dictatorial i indigest) estacionar uns quants vaixells de la US Navy al port de Barcelona. Era gener de l'any 1951 i era el començament de la instauració d'un creixent suport internacional a un dels darrers règims feixistes europeus. I al poble que el donin pel sac.

Vuit anys després, el 1959, el general Eisenhower, successor de Truman a la presidència dels Estats Units, es va plantar a Madrid i va acabar de santificar sense manies al generalito. Ja se sap què passa amb els generals: que ells entre ells són família.

Des de 1951 a 1958, es van estacionar al port de Barcelona 527 vaixells de guerra de la US Navy. L'any 1959, el de la santificació del generalito per part d'Eisenhower, s'hi van estacionar uns altres 133. I entre 1951, quan va començar aquest festival, i 1987, quan va acabar, s'hi van arribar a estacionar 2039 vaixells (i alguns més no registrats oficialment) davant la mirada atenta de Cristóbal Colón que és aquell senyor posat damunt d'una pilastra immensa enmig del Portal de la Pau i que jo em pregunto què hi fa encara allà, assenyalant amb el braç estès unes illes que 'no són' (ell no va “descobrir” les Balears, oi que no?).

Evidentment, si tota aquesta parafernàlia militar-naval va romandre escarxofada al port de Barcelona durant tant de temps, va ser, d'una banda, per interessos estratègics dels Estats Units; d'una altra banda, per interessos de 'supervivència' del general Franco; i finalment, perquè després de que la democràcia deixés de ser “orgànica” per a transformar-se en “juancarlista” els polítics de l'època van seguir essent llefiscosament servils amb els seus amics ianquis.

Com a apunt curiós, val a dir que Franco va estar encantat amb Eisenhower, Nixon i Ford, que eren tots tres del Partit Republicà, però no podia ni veure a Truman, Kennedy ni Johnson,que eren tots tres del Partit Demòcrata. Ara bé, com que el 'puto interès' és el que compta, la Navy va estar-se passejant traquil·lament per la Rambla i el Barri Xino durant trenta-sis anys, independentment de quin fos el personatge que visqués en aquell casalot de l'Avinguda Pennsylvania nº 1600, planta baixa, districte postal 20500, Washington.

Doncs bé, aquest llibre és la crònica documentada de les aventuretes dels mariners i els 'marines' (no són el mateix) de la US Navy en els barris 'canalles' de Barcelona mentre els seus vaixells estaven ancorats o fondejats (tampoc és el mateix) en el port de Barcelona, entre 1951 i1987.

En justícia però, crec que dir només això del llibre del sr Theros és quedar-se curt. Prenent com a base les aventures peripatètiques dels gorgeous and handsome sailors del país de Mr Marshall, el sr Theros ens il·lustra sobre moltes altres coses.

Xavier Theros, l'autor

 

Per exemple, ens planta a la cara la imatge en blanc i negre i amb regust amarg de la reprimida Barcelona dels anys cinquanta i seixanta (reprimida per la dictadura i l'església catòlica) així com també el retrat de la precària situació política i social -tant local com internacional- de l'època i els efectes depriments i atemoridors de la guera freda. Un dels detalls que aproximen el lector a aquesta grisor de què parlo, és el llenguatge de la premsa escrita, carrincló fins a dir prou, i del qual el sr Theros ens dona diverses mostres al llarg del seu llibre.

US Sailors a Gran Metro "Liceu"

 

En aquest volum veiem també que la Barcelona que van descobrir els mariners de la US Navy estava feta de toros i bailaoras, paelles i putes, alcohol i flamenco i baralles de bar al més pur estil spaghetti-western. Val a dir que aquestes baralles estaven protagonitzades pels propis mariners -entre ells- després d'ingestes d'alcohol que els podien deixar inconscients abans de rebre el segon cop de puny.

 

US Sailors al Bar Texas

El llibre del sr Theros és, a més, un curiós i documentat tractat de com estava organitzada la prostitució al “barri xino” (o si preferiu el nom més oficial i primmirat, el “Distrito Quinto”). I d'una altra banda també és un impagable catàleg de locals mítics d'aquells dies, com “Los Caracoles”, el “Cosmos”, el “Kentucky” els locals de la Plaza Real (que aleshores no era ni “plaça” ni “reial”)...

Us Sailors, Barcelona... y Olé

 

En definitiva, ens trobem davant d'un llibre pluridimensional que ens aproxima a unes èpoques, uns paisatges i uns personatges que, ens agradi o no, formen part de la nostra Història. Uns fragments d'Història que no cal que es repeteixin, la veritat sigui dita.

Ah, per cert: sí, el llibre és aprofitable.

LA CRISIS DE LOS MISILES DE CUBA 1962

Títol original: Abyss. The Cuban Missile Crisis 1962
Autor: Max Hastings
Editorial: Crítica (Planeta)
Any primera edició original: 2022
Any primera edició per Crítica: 2023

Han passat mooolts anys des de 1962. Seixanta-un, si els comptem des de la data (2023) en què ha estat escrit aquest comentari. Els que ara, a 2023, tenen seixanta-cinc anys, posem per cas, aleshores en tenien quatre. Els que aleshores en tenien vint-i-tres, posem per cas, ara en tenen vuitanta-quatre.

Els primers, els que tenien quatre anys, en el seu moment no es van assabentar de res per una obvia qüestió d'edat.

Els segons, els que tenien vint-i-tres anys o més, i ara en tenen a partir de vuitanta-quatre o directament "ja no en tenen", tampoc es van assabentar de gairebé res perquè els ho van ocultar.

S'ha dit moltes vegades que la Crisi dels Míssils de 1962 va estar a punt d'acabar en catàstrofe planetària. S'ha dit tantes vegades, que ja gairebé ningú no en fa cas. Els més joves no en fan cas perquè tot allò que hi ha abans d'Internet és prehistòria, i la prehistòria és molt avorrida i, sobretot, infinitament llunyana. Els que són previs a Internet, a Windows, als telèfons mòbils o a la televisió en color, tampoc no en fan cas perquè al llarg de la seva pròpia existència han passat, i estan passant, per tantes barbaritats, que només faltaria que s'haguessin de posar nerviosos per una cosa de l'època de Chubby Checker ("Chubby qui???") que, al cap i a la fi, no va tenir cap conseqüència.

 

L'incomparable Chubby Checker

 

Però ara ve el sr Max Hastings -en realitat sir Max Hugh Macdonald Hastings- i ens posa aquest llibre sobre la taula. Sir Max (periodista, autor, editor, historiador, corresponsal a l'estranger de la BBC...) tenia disset anys quan a Khrusxov, que ja era grandet (68 anys), se li va acudir fer-se el graciós i va iniciar la Crisi dels Míssils de Cuba. Sir Max, a l'octubre de 1962, tampoc se'n va assabentar de res del que en realitat estava passant.

I el que realment estava passant no era que els americans i els soviètics s'estaven provocant entre ells per enèsima vegada. Era que el planeta estava a punt de volar, literalment, pels aires interestel·lars, i els idiotes que havien creat tal situació no trobaven la manera d'aturar-la.

En resum, que el fet de que jo hagi escrit aquest comentari i que vostès l'estiguin llegint és un miracle (versió religiosa) o un caprici del destí (versió més agnòstica).

Quan hom acaba de llegir el llibre de sir Max, gairebé no pot creure que la humanitat hagi pogut arribar, no ja a 2023 , sinó a 1963.

El que impacta d'aquest llibre és que omple de contingut real la més que gastada afirmació de que la Crisi dels Míssils de 1962 va estar a punt de ser el detonant de la fi del món. Acabes el llibre i ho tens claríssim, és igual si has nascut abans o després d'Internet.

La primera virtut (d'unes quantes) d'aquest llibre, és que d'entrada et situa en el context del moment i ho fa d'una manera ben documentada i alhora accessible: just després de la introducció ens trobem amb una valuosa cronologia dels esdeveniments de la Guerra Freda des de l'inici (1945) fins al suposat final (1991); i després de la cronologia sir Max té el detall de facilitar-nos un llistat també molt ben fet dels principals participants en la crisi.

I a partir d'aquí ja podem començar amb la Història (sí, amb majúscula) i els seus escenaris:

La Unió Soviètica, amb un Kremlin i un politburó que no sabien per on navegaven, ni en general ni en particular, però que havien de fer veure al preu que fos que controlaven perfectament el rumb del Gran Vaixell Socialista directe cap a la Glòria, encara que la Glòria tingués l'aspecte més aviat poc tranquil·litzador d'un iceberg.

Cuba, amb una Revolució que acabava de fer tres anys i deu mesos i amb la que s'havia aconseguit que la població hagués passat d'estar fatal, amb Batista, a no estar millor, amb Fidel y sus muchachos.

Els Estats Units, més racistes que mai, més paranoics que mai ("the reds are coming!") i més retrògrads que mai, amb uns valors que no tenien res a envejar als de la Inquisició Espanyola; l'única diferència amb la Inquisició Espanyola era que aquesta era catòlica, mentre que l'americana es repartia entre els catòlics i els evangelistes de tots colors.

Una altra de les virtuts del llibre és el retrat que ens aporta dels personatges, tant principals com secundaris (els retrats són subjectius, ja se sap, però no crec que els que pinta sir Max s'allunyin gaire de la realitat):

 

L'indescriptible Nikita Khrusxov

 

Nikita Khrusxov, màxim dirigent de la Unió Soviètica: un homenet amb una dotació neuronal més aviat limitada, un sentit de l'humor tirant a barroer i una marcada tendència a jugar a "jo la tinc més grossa que tu" sense la més mínima capacitat per a preveure les conseqüències de les seves pròpies jugades. Segons sir Max, de fet la Crisi dels Míssils de Cuba va ser una cosa així: "ara plantarem d'amagat uns quants míssils nuclears a Cuba i ja veureu com riurem amb la cara dels americans quan de cop i volta els cridem "Sorpresa!!!". I efectivament, va haver-hi sorpresa, i Nikita va acabar passant-les canutes per a desactivar-la quan va veure que la tal sorpresa també se l'enduia a ell per davant.

 

El dissortat John Kennedy

 

John Kennedy, president dels Estats Units, que encara no s'havia recuperat del fracàs inenarrable de la seva Administració en l'intent d'envair Cuba (l'històric nyap de la Bahía de Cochinos); amb els serveis secrets (la CIA) amb més ineptes del planeta, al costat dels quals Maxwell Smart era un geni; amb un cap del FBI, J. Edgar Hoover, que no el podia veure ni en pintura i que encara odiava més al seu germà Robert; el germanet, Robert, ministre de Justícia, que tenia les habilitats diplomàtiques pròpies d'un pal de fregar i que amb aquestes credencials era el seu principal conseller... I de cop i volta li diuen al sr Kennedy que s'acabava de descobrir que hi havia una certa quantitat de míssils soviètics, plantats a l'illa d'aquell 'comandante' sonat, que apuntaven directament al menjador de casa seva. No és estrany que la cara li quedés més Blanca que la Casa (ja sé que és un acudit dolentíssim, però no m'hi he pogut resistir).

 

L'incontinent verbal Fidel Castro

 

Fidel Castro, líder de la Revolució en particular i de Cuba en general, amb un ego i un narcisisme només superats per... per... rectifico: amb un ego i un narcisisme insuperables. Sempre podem pensar, és clar, que sir Max no té gaires simpaties pel Comandante i d'aquí les referències més aviat poc afalagadores que en fa, però d'altra banda, un senyor capaç de dirigir cada dos per tres a la població discursos de més de quatre hores de durada, sense interrupció, lloant l'acció del seu govern i d'ell mateix, potser sí que és una mica sospitós de patir d'ego hipeventilat. Doncs bé, a partir de que Nikita li planta els míssils al malecón (no li pregunta si pot fer-ho, ho fa), el Comandante no para de donar la tabarra amb la cançoneta de "Va tio, dispara! Dispara joé, tío"´. Afortunadament Nikita li va fer el mateix cas de sempre, és a dir, cap.

 

El sofert Harold Macmillan

 

Harold Macmillan, Primer Ministre britànic que es va passar tota la crisi salmodiant per a ell mateix "Oh Déu meu... Oh Déu meu...". I és que a partir d'un cert moment el pobre home era informat (més o menys) per Kennedy de com anaven les coses, i Macmillan, que sabía que tant Nikita, com Kennedy, com Castro, eren capaços de perpetrar qualsevol animalada en qualsevol moment, no podia fer res més que seure a la butaqueta de casa seva, allà a Downing Street, i esperar, perquè ell no controlava res de res.

 

L'impresentable general Curtis LeMay

 

En el llibre sir Max també ens parla de molts altres personatges que van tenir el seu rol en tot aquest afer. De tots ells jo destacaria un parell de generals americans (un d'ells Curtis LeMay, el de la foto de més amunt) que en aquell moment van demostrar de manera fefaent que en el seu país no es discriminava absolutament ningú, en funció de les seves capacitats, per a poder arribar a accedir a llocs d'alt comandament de les forces armades: qualsevol imbècil podia arribar a ser general de cinc estrelles. Ells n'eren l'exemple. Aquests senyors eren capaços d'expressar sense despentinar-se, que si hi havia una guerra nuclear (ells n'eren partidaris), i al cap de deu minuts de començada només hi quedaven quatre gats al planeta, aquests quatre gats serien americans i als russos els hauria quedat definitivament demostrat qui eren els bons i qui tenia la raó, amb el suport de Déu, naturalment.

I enmig de tots aquests despropòsits, i altres que no esmento però que podran trobar en el llibre de sir Max, al final hem sobreviscut. Increïble.

La Crisi dels Míssils de Cuba va tenir lloc l'any 1962. L'any següent, 1963, assassinaven Kennedy i començava la funesta participació dels Estas Units a la horrible Guerra del Vietnam que va durar fins 1975. I hem continuat sobrevivint com a espècie biològica. Fins ara?

Segueix havent-hi el perill de que qualsevol inepte amb complex de Déu premi el botó que no toca en el moment més inesperat i ens engegui a tots a la merda de manera instantània. D'altra banda, com a espècie biològica hem aconseguit la proesa de començar a destruir, de veritat, les condicions de vida que necessitem per a a existir en aquest planeta. El planeta sobreviurà, nosaltres no. Però això, als actuals ineptes amb complex de Déu (que són molts a tots els continents) se'ls en fot.

Així que, ara que encara tenen temps (no gaire, no es pensin), considerin la possibilitat de llegir aquest llibre de sir Max, que és prou il·lustratiu i aprofitable. O no el llegeixin... pot ser una mica depriment constatar que la humanitat com a tal no aprèn res per moltes experiències que hagi viscut i molt de temps que hagi passat des que va baixar dels arbres.

 

Sir Max i el seu llibre

 

JESÚS Y JOHN WAYNE

Títol original: Jesus and John Wayne: How White Evangelicals Corrupted a Faith and Fractured a Nation
Autor: Kristin Kobes du Mez
Editorial: Capitán Swing
Any primera edició original: 2020
Any primera edició per Capitán Swing: 2023

Abans que res, transcric la traducció del títol original per a que ningú dubti de que sí, que el que ha entès en llegir-lo en anglès és això: "Jesús i John Wayne: Com els evangèlics blancs van corrompre una fe i van fracturar una nació"

Una altra nota prèvia: l'autora, Kristin Kobes du Mez, és evangèlica (i blanca). És a dir, que aquest llibre no està escrit per algú "de fora" amb anticossos previs contra els (més que nombrosos) grups cristians evangèlics, sinó que és obra d'algú "de dins" que veient el què hi ha i després de posar-se les mans al cap, ha pensat que era millor explicar-ho tant bon punt pogués baixar les mans a la posició habitual de repòs.

 

Kristin Kobes du Mez

  

En el seu llibre la sra Kobes ens explica l'evolució (és un dir) dels evangèlics nordamericans blancs, des que no tenien cap ascendent signifitatiu sobre la població general, fins a l'actualitat, en que constitueixen un lobby de pressió i manipulació de dimensions enormes. Afegeixo (això ho dic jo, no pas la sra Kobes) que el fanatisme manipulador dels evangèlics nordamericans blancs traspassa actualment, i des de fa temps, les fronteres geogràfiques dels Estats Units (sí, aquestes que Trump fa veure que li preocupen) i pot ser reconegut fàcilment en multituds de grups evangèlics sudamericans (sobretot) i europeus (potser no tant, però van 'progressant')

Dins de la primera meitat del segle XX els corrents evangèlics nordamericans estaven circumscrits a determinades visions i interpretacions del cristianisme, sempre dins l'àmbit de l'estudi i la pràctica religiosa, sense anar necessàriament més enllà.

Fins que la cosa 'sí' que va anar més enllà.

Durant el periode presidencial del general Eisenhower una nova 'espècie' d'evangèlics, diferent dels diem-ne "teològics", va anar creixent i multiplicant-se (al més pur estil bíblic).

Aquesta nova 'espècie' va decidir que ja n'hi havia prou de la imatge amariconada (l'adjectiu és d'ells, no meu) del Jesucrist de sempre. Aquell individu de cabells llargs, envejablement sedosos i cuidats pels millors especialistes de l'Oréal, que sempre parlava de germanor, de posar l'altra galta i d'altres animalades semblants, no era el de veritat.

 

Jesús de l'Oréal

 

El Jesucrist autèntic era el que repartia hòsties (no precisament de missa) cada cop que convenia, i fins i tot de manera preventiva; el que imposava la "veritat" única, és a dir la que havia d'abraçar tothom, és a dir la d'Ell; el que determinava que els Estats Units eren la nació escollida per Déu (és a dir, Ell mateix) que havia de liderar el món, sempre dins de la fe cristiana evangèlica (no m'ho invento)... i blanca (els negres estan bé per a cantar gòspel, però para de comptar).

 

El Jesús de les hòsties no-de-missa

 

Així doncs, amb Eisenhower aquests nous evangèlics van començar a envair la política. Eisenhower va ser també el primer president USA que es va enfangar a la Guerra de Vietnam (1955-1975), conflicte que va ser omnipresent també a les presidències de Kennedy, Johnson, Nixon i Ford.

Els evangèlics diem-ne "populistes" (per a distingir-los dels "teològics" malgrat que tots dos qualificatius siguin molt inexactes) se'n van aprofitar. Sempre cercant l'acostament als nuclis de poder, es van aproximar a l'exèrcit (nucli de poder per antonomàsia a tot arreu) i, entre d'altres coses, es van dedicar a proclamar als quatre vents que els soldats nordamericans que participaven (obligats, no ho oblidem) a la Guerra de Vietnam eren "Soldats de Crist" (un cop més, no m'ho invento), cosa que justificava qualsevol atrocitat que poguessin fer, com ara la Massacre de Mỹ Lai. Així es van guanyar el suport i les complicitats d'importants comandaments de les forces armades, fanàtics com ells i, en molts casos, més curts de gambals que ells. I sempre iguals de perillosos que ells.

 

Notícia de la Massacre de My Lai

 

Pel que fa als lligams dels evangèlics "populistes" amb la política civil, el primer peu seriós a la Casa Blanca el van posar amb Richard Nixon. Nixon se'n va aprofitar de l'ascendència ja important que els evangèlics tenien sobre una part notable de la ciutadania, per a fer-se amb la presidència (1968-1974); i en contrapartida als evangèlics se'ls va facilitar que es poguessin introduir encara més en cercles de poder clau.

Posteriorment, amb Reagan, es evangèlics es van infiltrar significativament dins del Partit Republicà i encara es van fer més forts i influents. La seva influència ha continuat creixent exponencialment fins avui.

Per als evangèlics hi ha hagut presidents que han resultat una benedicció del Senyor (del 'seu' Senyor, és clar), com George W Bush, que era com una bleda (sí, el vegetal) facilíssima de manipular. O com l'inefable Donald Trump, que hauria de dur tatuada una etiqueta que digués "Perill, manipuleu amb compte". La famosa imatge de Trump amb actitud provocadora i agressiva amb una Bíblia a la mà, no va ser fruit d'un moment espontani, precisament. L'ADN cavernícola de Trump el fa una criatura ideal per als evangèlics "populistes" blancs.

 

Trump i el numeret de la Bíblia

 

Per contra, algú com Barack Obama no resulta de cap profit ni utilitat per als evangèlics "populistes" blancs, començant perquè Obama no és blanc. Algú com la sra Clinton tampoc; és una dona, i amb això ja està tot dit.

Per a l'evangelisme blanc, la figura del mascle alfa defensor i líder del cristianisme, és bàsica. John Wayne en versió fanàtic cristià. Per cert, que John Wayne no era evangèlic sinó catòlic, mira tu, però sí era racista i supremacista blanc rematat, a més de dretà sense complexos, és a dir, que el guarnien totes les virtuts fonamentals dels evangèlics "populistes" blancs de qui estem parlant.

 

La Trinitat evangèlica blanca

 

A més de totes aquestes coses que he esmentat fins ara, la sra Kobes du Mez ens n'explica d'altres molt i molt il·luminadores. Per exemple:

La dèria militarista dels evangèlics "populistes" es basa en molt bona part en el fet que els militars 'són molt mascles' (cosa que no és precisament una veritat universal). I als evangèlics "populistes", això de la cosa mascle els va molt. Tant que... en fi... potser caldria que comencessin a preguntar-se 'per què', no sé si m'entenen.

Per als evangèlics "populistes" la família està basada en una jerarquia patriarcal absoluta i és d'estructura incontestablement tradicional. El pare és el representant de Déu i per tant la seva autoritat és inqüestionable tant per part de l'esposa com dels fills. Tant la jerarquia com l'estructura ja estan prefigurades a la Bíblia, per tant són mandat de Déu.

 

Coberta d'un manual per a famílies cristianes

 

Com que Déu dicta que l'obediència al pare patriarca ha de ser absoluta, les conductes lesives, agressives y abusadores contra les dones i els fills... són culpa de les dones i els fills, que les han provocat per no plegar-se a l'autoritat absoluta d'arrel divina.

Més 'perles':

Les igualtats home i dona, blancs i negres... són falses. Déu ja estableix superiors i inferiors. Ignorar això és antiamericà, perquè els Estats Units són el país de Déu.

Els homes manen i protegeixen; les dones obeeixen, són servidores i es beneficien de la protecció masculina. Cas que la dona pretengui ser igual que l'home i en conseqüència renunciï a seva protecció, es mereix el que li pugui passar. La Bíblia n'està plena de directrius divines que deixen tot això molt clar.

L'educació s'ha de fer en escoles cristianes per a evitar l'adoctrinament perniciós que puguin fer les públiques (explicant, per exemple, la teoria darwinista de l'evolució). El millor, però, es que l'educació es faci a casa, en el sí de la família cristiana, que protegirà a l'escolar de qualsevol contaminació exterior, evidentment satànica.

Bé, penso que no cal aportar més exemples aquí i que el que realment val la pena és llegir el llibre de la sra Kobes du Mez, interessantissim des de la primera línia, que explica totes aquestes coses i unes quantes més, totes elles francament terrorífiques... i comprobables.

Un parell de comentaris més abans d'acabar:

Primer, em sembla més que evident la semblança entre els, diem-ne principis, dels evangèlics populistes cada cop més instal·lats en llocs clau del poder, i els de l'extrema dreta que actualment s'està extenent per tot arreu amb una rapidesa alarmant.

I segon, em pregunto per què es diuen evangèlics si els seus, diem-ne principis, són més propis de l'Antic Testament, és a dir, que són previs als evangelis. I ja no diem la seva figura divina protagonista, que és calcadeta al Déu Pare de les plagues d'Egipte, d'allò de Sodoma i Gomorra, o de la incitació a l'assassinat d'un menor feta a Abraham només per a comprovar si el tal Abraham li era incondicionalment fidel, malgrat que el menor fos fill seu (s'ha de ser bèstia i mancat d'escrúpols, no em diguin!).

Llibre aprofitable? Absolutament, encara que estic segur que hi haurà una pila de persones que consideraran que tant el llibre com aquest comentari que acabo de fer, més que "aprofitables" són més aviat execrables. Què hi farem...

 

Coberta de l'edició original de 2020

 

PELIGRO

 

 

 

 

 

Títol original: Peril
Autor: Bob Woodward & Robert Costa
Editorial: Roca editorial
Any primera edició original: 2021
Any primera edició per Roca editorial: 2021

 

 

 

 

L'any 1964 es va estrenar una magnífica pel·lícula titulada "Seven days in may" protagonitzada per Burt Lancaster, Kirk Douglas, Fredric March i Ava Gardner. Va d'un complot per a fer un cop d'estat als Estats Units a càrrec d'uns militars salva-pàtries. Els ciutadans dels Estats Units se la van prendre com una fantasia, naturalment: una cosa així era impensable que passés en una democràcia perfecta com la seva.

 

 

L'any 2018, la sra Madeleine Albright, que va ser Secretària d'Estat dels Estats Units entre 1997 i 2001 (presidència de Bill Clinton), va publicar el llibre "Fascism: A Warning" ("Fascismo: una advertencia", en la seva edició en castellà ressenyada en aquest mateix blog). En el llibre, la sra Albright alerta sobre el repuntament del feixisme en ple segle XXI i cita exemples de personatges reals, perillosos i actuals que personifiquen tal repuntament: Recep Tayyip Erdoğan (Turquia), Vladimir Putin (Russia), Viktor Orbán (Hongria), Donald Trump (Estats Units)... La sra Albright ja avisava, entre d'altres, sobre Donald Trump. Malgrat que, en la meva opinió, es va quedar curta a l'hora de calibrar la perillositat de tal individu, la idea de que al seu país podia produir-se un assalt greu a la democràcia ja no li semblava tan fantasiosa com al públic cinematogràfic de 1964.

 

 

L'any 2020 la sra Mary L. Trump, neboda de Donald Trump, va publicar el llibre "Too Much and Never Enough: How My Family Created the World's Most Dangerous Man", és a dir "Massa i mai prou: com la meva família va crear l'home més perillós del món" (també ressenyat en aquest blog). Tal home és, es clar, el tiet Donald; sembla que tret de la sra Mary L. ningú més de la família ha gosat -o ha volgut- deixar les coses tan claretes pel que fa al seu parent més psicopàtic.

 

 

I ara arriba una seqüela de tots aquest precedents: a 2021, els srs Woodward i Costa ens obsequien amb aquest llibre. És tot un regal, i un bon regal. Atrapa des de la primera paraula del pròleg. És un assaig dramatitzat (un docudrama, vaja) sobre les últimes setmanes de l'administració Trump, sobre la transició cap a l'administració Biden i sobre els primers dies de gestió d'aquesta nova administració. De Robert Costa no en puc dir res perquè fins ara no el coneixia, però pel que fa al sr Woodward, amb diversos llibres seus ressenyats en aquest blog (sí, aquesta vegada vaig d'autobombo; mirin, m'ha sortit així...), pel que fa al sr Woodward, dic, la seva solvència està més que demostrada des de, com a mínim, els temps de l'afer Watergate; estic parlant de finals dels anys 60 i començament dels 70, entre cinquanta i seixanta anys enrere, si fan el càlcul. Netflix en podria fer una exitosa sèrie documental. HBO potser també. Disney millor que no, perquè aleshores el públic podria creure que allò que veu pertany al regne de la fantasia, i malauradament resulta que no és així.

Els mil i un disbarats de Trump per a no deixar el poder fan venir basques. L'ús que va fer de Twitter durant el seu mandat va ser inenarrable. I Twitter no hi va posar cap pega, no ho perdem de vista. I ara em permetran una digressió: si Joseph Goebbels hagués tingut a l'abast una eina com Twitter potser ara tots estariem parlant alemany.

Però Trump, amb tota el seu desequilibri, no és ni hauria estat res més que un bufó de cinquena categoria si no fos pel seu entorn. Hi havia, hi ha, molta gent que l'ha necessitat i el necessita per a fer prosperar els seus interessos; sense anar més lluny hi ha tot un partit polític enorme, el Partit Republicà dels Estats Units, que necessita d'un animal com Trump per a tirar endavant, a tota vela.

Des del primer dia d'estada a la Casa Blanca Trump va estar envoltat d'individus impresentables i estrambòtics com per exemple Steve Bannon, actual impulsor dels moviments feixistes "urbi et orbe"; o Rudolph Giuliani, ex-alcalde de New York i personatge extraordinàriament egòlatra, enormement trampós i servil fins a la nàusea davant de qui té el poder; o Jared Kushner, el gendríssim, mogut pels seus interessos particulars i centrat en trobar les millors maneres d'aprofitar les possibilitats que ofereix el sogre; o Ivanka Trump, la fillísima, má dreta del papà i del seu Jared... i dotzenes de noms més, no tan coneguts en els nostres barris, però peces importants de l'engranatge del Partit Republicà, un selecte club de privilegiats socials, al·lèrgics a la sanitat pública, al·lèrgics a l'educació pública, fanàtics religiosos evangelistes, dictadors de la moral de tothom, especialment de qui no pensi com ells, supremacistes blancs, capitalistes salvatges i altres meravelles per l'estil.

Son aquests els personatges que han fet possible la presidència desquiciada i perillosa de Donald Trump, i també han fet possible que tal individu alimentés una mena de versió barata, però no per això innòcua, del què en el seu moment va ser la Marxa sobre Roma o l'Incendi del Reichstag. M'estic referint, naturalment, a l'assalt al Capitoli del 6 de gener de 2020, amb el que es va intentar impedir que el nou President electe, Biden, fos proclamat definitivament President legal. Trump s'ho va estar mirant tranquil·lament per televisió sense fer res, i quan algú del seu propi entorn, alarmat, li va dir que potser sí que hauria de fer alguna cosa, ell va comentar "és que m'estimen" i va continuar plàcidament escarxofat a la butaca. Hi va haver sis morts.

 

 

El relat que d'aquest nefast episodi fan els senyors Woodward i Costa és impressionant. Va ser un intent de cop d'estat en tota regla, i l'actitud de Trump va ser extraordinàriament semblant a la dels grans feixistes europeus dels anys trenta, només que sense neurones que la canalitzessin (afortunadament? o és veritat que un cabronàs sense neurones és més perillós que un que en tingui?)

En relació al personatge, Woodward i Costa ens traslladen una cita molt significtiva provinent d'Adam Smith, president de la Comissió de Serveis Armats de la Cambra de Representants. Diu el sr Smith: "Trump no està bé del cap. És un psicòpata narcisista. La por més gran era que utilitzés el Pentàgon i el Departament de Defensa per a fer un cop d'estat [...] La meva por en referència a Trump sempre va ser que organitzés una conquesta feixista del país. Mai em va preocupar de veritat que pogués desfermar una guerra [a l'exterior]. És un covard. No vol assumir aquesta responsabilitat".

D'altra banda hi ha també una altra cosa greu que no s'hauria de passar per alt: dins d'una part (i no petita) de la població USA hi ha un substrat feixista sòlid, que no és d'avui, relacionat amb una manca de cultura lamentable i un fanatisme religiós sectari que no es queda gens curt al costat d'altres fanatismes més, diguem-ne, "orientals". Això queda reflectit en el llibre dels senyors Woodward i Costa si bé he d'admetre que no ho etiqueten d'una manera tan explícita com ho estic fent jo ara.

 

 

El tercer terç (més o menys) del llibre està dedicat a explicar per sobre l'inici de la presidència Biden, amb qüestions prou rellevants com la decisió de retirar els militars USA d'Afganistan. En aquesta part queda més destacat el fet, no gaire conegut, que la política USA és molt més fosca i complexa que l'europea. Les maniobres intra-partits són molt més salvatges (més que les inter-partits, fins i tot). De vegades es podria dir que la "democràcia més perfecta i sòlida del planeta" no és ni tan sols democràcia... i molt menys sòlida. De fet, després de l'accidentada transició entre les presidències Trump i Biden, Trump ha seguit fent discursos feixistoides davant d'un públic entusiasta, transmetent clarament que ell no persegueix "només" tornar, sinó que vol revenja. Pel que fa al partit que li dóna suport, en un festival del "tot s'hi val" ha impulsat en diversos estats lleis de restricció del vot amb l'excusa de voler protegir els drets dels ciutadans però amb la conseqüència de dificultar la participació democràtica dels votants que no són de la seva corda. I no passa res.

Doncs bé, tots aquest ingredients, molt ben amanits, es poden trobar en el llibre dels srs Woodward i Costa, un assaig molt més que aprofitable. Només una petita pega: per a tots aquells que no seguim la política domèstica dels Estats Units com si fos la nostra, hauria estat de molt ajut comptar amb un índex onomàstic al final del llibre; de veritat que sí.

I no me'n puc estar d'esmentar la darrera conclusió dels srs Woodward i Costa: "El perill hi segueix present".

 

Coberta de l'edició original

VIGILÀNCIA PERMANENT

Títol original: Permanent record
Títol edició en castellà: Vigilancia permenente
Autor: Edward Snowden
Editorial en català: Columna Edicions
Editorial en castellà: Planeta
Traducció al català: Esther Roig
Any primera edició original: 2019
Any primera edició per Columna: 2019
Any primera edició per Planeta: 2019

Dedicat a tots nosaltres, que estem ben agafats per tot arreu...

...i tot i saber-ho, no farem res per a deslliurar-nos.

*****

El llibre es va publicar l'any 2019 i jo el vaig afegir immediatament a la meva "llista de pendents". Però ja sabem que els designis del Senyor són com un escrot (o 'inescrutables', no ho sé ben bé, no m'ho feu buscar ara) i fins dos anys després no vaig començar a llegir-lo.

Em pensava que els dos anys transcorreguts des de la seva aparició haurien fet que el llibre passés de moda. Error enorme i terrorífic: el que explica el sr Snowden no només no ha passat de moda sinó que és més actual que mai, i em temo que aquesta actualitat es va reforçant i fent més i més vigent a cada dia que passa.

Insisteixo en el qualificatiu "terrorífic", perquè del què ens parla el sr Snowden, en definitiva, és de que la Privacitat, la de vostè, la de qui vostè conegui -tant íntimament com només de passada-, la meva, la del seus fills -sigui quina sigui l'edat de les criatures, fins i tot encara que sigui només de mesos-... ja fa temps que ha deixat d'existir. Això, més o menys ja ho sabiem; però jo personalment no imaginava fins a quin punt era cert, cóm era la cosa, i què arribava a implicar en la realitat. El sr Snowden ho explica en el seu llibre i després de llegir el que ell diu només et queden, en resum, dues opcions: o desapareixes del planeta i aleshores et serà igual que la informació sobre tota la teva vida estigui en mans de qui vulgui fer-la servir quan li convingui i com li convingui; o assumeixes que la privacitat no és un valor vigent i que t'és igual el que puguin fer tercers amb la informació sobre la teva vida, fins i tot aquella informació que ni tu mateix sabies que existeix; i amb "tercers" vull dir tothom que sigui capaç d'accedir impunement a les teves dades o a la càmera del teu mòbil o del teu ordinador, per exemple, des d'organismes diversos de l'Estat (qualsevol organisme de qualsevol Estat), fins a Burger King, Caprabo ("vol fer-se la tarjeta client?") o a qualsevol dels centenars d'aplicacions informàtiques contingudes al teu telèfon, tablet o ordinador ("Si vostè no dona els permisos l'aplicació podria no funcionar"... i vas i permets que es facin amb totes les dades teves que vulguin i les utilitzin en el seu benefici, és clar, no pas en el teu).

 

Tot el que puja, baixa... però tu no saps on.

 

En aquest llibre el sr Snowden ens explica la seva curta biografia (tenia 36 anys quan el llibre es va publicar) però l'aterridor del cas és que al mateix temps també ens està explicant part de la nostra propia biografia, tinguem l'edat que tinguem, un any o cent un.

El títol de la traducció, tant al català com al castellà, suavitza moltíssim el significat del títol original. "Permanent record" no vol dir 'vigilància permanent'. Vol dir 'Expedient permanent'. És a dir, per a que ens entenguem clarament: qualsevol aparell que tu tinguis (ordinador, tablet, telèfon mòbil, smart TV, reproductor de DVD o Blu Ray, impressora, el decodificador de Movistar...), que tu hagis tingut o que tindràs en el futur, recull i transmet permanentment a tercers dades teves, tant si te n'adones com si no. Aquestes dades queden emmagatzenades. Són el teu 'expedient' ("record") i no s'esborraran mai ("permanent"). Són tècnicament inesborrables i queden eternament a disposició dels "tercers" que tinguin prou poder i capacitat per usar-les en el seu benefici. Ja he fert referència abans a alguns d'aquests tercers, i ara afegeixo que "eternament a disposició" vol dir exactament això: el teu 'expedient' et sobreviu.

Un altre matís que ens facilita el sr Snowden per a que acabem d'entendre el concepte de "inesborrable": en informàtica, la funció "esborrar" es falsa; només s'ha creat per a que l'usuari estigui tranquil. Quan indiques a un ordinador que esborri alguna cosa, el que fa és transformar-la i desindexar-la, però continua existint. El que has aconseguit és no tornar-la a trobar tu. Algú que hi entengui sempre podrà trobar allò que tu t'has cregut que has esborrat.

 

 

Això és justament el que explica el sr Snowden en el seu llibre, i no ho fa només des de la posició d'algú que ha investigat sobre el tema i ha anat descobrint aquesta tenebrositat: ho fa també des de la posició d'algú que ha contribuït tècnicament, i molt, a crear la tal Tenebrositat.

Una altra bonica cita del sr Snowden que es pot trobar en el capítol 29 del seu assaig: “Naturalment, els records que creem conscientment, els registres que decidim guardar, són només un resquill de la informació que han espremut de les nostres vides -la majoria inconscientment o sense el nostre consentiment- les empreses i la vigilància governamental.”

Edward Snowden va néixer l'any 1983 "a les acaballes del món en què les persones donaven corda als rellotges", segons ell mateix diu en aquest llibre, i el mateix any en què es va crear el sistema d'intercomunicació global d'ordinadors en forma de xarxa, és a dir, allò que coneixem com "Internet".

No seria fins sis anys després, el 1989, que es crearia a la seu a Ginebra del Conseil Européen pour la Recherche Nucléaire (CERN), la World Wide Web, o WWW.

Internet i WWW no són el mateix. Per a dir-ho d'una manera molt simplista, Internet és un sistema d'interconnexió entre ordinadors, i la WWW és un volum de dades escrites en un llenguatge determinat (que és diu 'hipertext') que circulen pel sistema d'ordinadors interconnectats. Per a ser més simple (i més bast) encara: 'Internet' és la xarxa d'autopistes i 'WWW' són les dades que circulen per aquesta xarxa d'autopistes en forma de pàgines web (les nostres conegudes pàgines web que, a manera de cotxes, trasporten les dades per la xarxa d'autopistes que és Internet).

El sr Snowden ens explica com va viure ell als 12 anys (1995), el naixement d'Internet tal com el coneixem ara, és a dir, Internet posat a l'abast i a disposició del gran públic. Repeteixo: per als pobres mortals del carrer, com vostè i com jo, Internet va aparèixer l'any 1995; a data d'aquest comentari, per tant, Internet tot just acaba de fer vint-i-sis anys.

Diu Snowden que en els començaments d'Internet (finals dels 1990) encara era possible distingir entre el que era virtual i el que era real.

I l'any 2001 tot va canviar. A l'atemptat contra el World Trade Center de New York hi van morir unes 3.000 persones i en van resultar ferides unes 25.000

La reacció del govern dels Estats Units davant d'aquest atemptat ha causat, fins ara, més d'un milió de morts i la instauració del Big Brother, la profecia (1949) de George Orwell, que es va fer realitat practicament des del primer moment després de l'atemptat.

Explica el sr Snowden que la política "contra el terror" instaurada pel govern dels Estats Units, va resultar més poderosa i nefasta que el terror mateix i va passar a convertir-se en política per a controlar a la població. No per a controlar als possibles terroristes, sinó a la població en general. La global, la planetària. Això sense Internet hagués estat impossible. Amb Internet, per a qui té el poder i els medis, tant si és l'Estat com si és el sector privat, ha estat un joc de nens.

Snowden ens diu que tot i que ell treballava per als serveis d'intel·ligència dels Estats Units, no es va adonar de la política de manipulació, invasió i segrest global de privacitat contra els seus propis conciutadans (i també contra la resta dels pobladors del planeta) fins l'any 2009, quan va anar a viure al Japó per un encàrrec de feina de l'Agència Nacional de Seguretat (NSA) dels Estats Units, l'agència governamental d'intel·ligència pràcticament més poderosa del país.

Al Japó, Snowden s'adona de què tothom pot ser realment espiat sense manies pel govern USA, que la NSA pot espiar continudament i il·legalment a tothom, sense que ningú s'adoni. A l'època de la mort de Bin Laden (2011), Snowden ja té clar que el govern dels Estats Units està "desmantellant les llibertats" (capítol 18).

A partir d'aquí Snowden comença a preguntar-se moltes coses, molt seriosament, i acaba decidint que no se sent capaç de seguir contribuïnt a la construcció, pervivència i constant enfortiment d'aquesta versió actualitzada, i terriblement real, de l'univers "1984" de George Orwell traslladat al segle XXI. Les conseqüències d'aquesta decisió les vam poder seguir molts de nosaltres dia a dia veient els informatius de la televisió durant l'estiu de 2013, i més enllà.

 

 

Ara ja fa temps que ningú sent parlar d'Edward Snowden i de les seves greus revelacions. Però el cas és que tot allò que va denunciar en el seu moment el sr Snowden ha sobreviscut, s'ha reforçat i gaudeix actualment d'una esplèndida salut de ferro.

M'adono que aquest comentari m'ha sortit inusualment llarg, però tot i així, el que dic aquí no és més que la punta de l'enorme iceberg explicat al llibre. Faig un esforç i m'aturo aquí, fent la pregunta de rigor:

Llibre Aprofitable? No és només un llibre aprofitable; hauria de ser declarat d'utilitat pública.

*******************

Post Scriptum:

La traducció al català feta per Esther Roig és molt correcta, molt digna i pròpia d'una bona professional. La senyora Roig demostra que hom pot ser extremadament respectuós amb el propi idioma sense necessitat d'utilitzar vocabulari i expressions que farien vomitar al propi Pompeu Fabra. És a dir, si vols salvar la llengüa, via "desperta ferro!", si us plau no facis de traductor, dedica't a una altra cosa, i no amarguis la vida als voluntariosos lectors que encara consideren que hauria de ser "normal" llegir qualsevol mena de cosa en català sense que els sembli un pamflet escrit en marcià. I demano immediatament disculpes a tota forma de vida marciana, passada i present, pel que acabo de dir; la Llengua Marciana també mereix respecte infinit, només faltaria.

 

Coberta edició original (2019)