LA HISTORIA DEL LOCO

Títol original: The Madman's Tale
Autor: John Katzenbach
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 2004
Any primera edició a Zeta: 2005

Escrita després de "El Psicoanalista", aquesta és una història claustrofòbica i angoixant. Està narrada en tercera persona pel protagonista, que explica les seves colpidores experiències dins d'un hospital psiquiàtric on va ser ingressat gràcies als bons oficis de la seva família que va procedir d'aquesta manera "pel seu propi bé". No hi ha res com la família.

Naturalment que hi ha assassinats, si no no seria una novel·la negra del senyor Katzenbach, però no són precisament els assassinats el que més impressiona, tot i que són prou truculents. No, el que més impressiona és la fotografia del microcosmos de l'hospital psiquiàtric. Com he dit al començament: claustrofòbic i angoixant.

Segons la descripció que fa el senyor Katzenbach -malhauradament bastant creïble- un hospital psiquiàtric no es diferencia gaire de qualsevol altra institució tancada, com una presó, o un centre d'internament d'estrangeria com els que s'estilen al sud d'Europa. Els residents deixen de ser persones en el moment que creuen la porta de les instal·lacions. Es converteixen en una altra cosa: presoners, bojos, "il·legals" (sigui el que sigui que vulgui dir això)... I els que hi treballen, bé sigui "tenint-ne cura" o "vigilant", esdevenen éssers superiors, dipositaris de totes les decisions sobre el bé i el mal; fins i tot en sentenciadors de què és el bé i què és el mal. 

En el cas particular d'aquèsta història, per exemple, al psiquiatra en cap els "pacients" el coneixen precisament amb el malnom de "El Senyor del Mal" i no van desencaminats. És un malnom molt encertat. El que és terrible del Senyor del Mal no és que representi a algú especialment diabòlic sinó que de fet només és un professional normal i corrent, com els que veiem cada dia en qualsevol ocupació, tret que, quan està exercint, es creu superior perquè els altres són "malalts" -no són persones, són malalts- i com a tals són objectes sobre els què ell "ha de decidir" perquè, ja se sap, els "objectes", les coses, no decideixen. Ni senten. I si es tracta de bojos encara menys.

Pel què fa als interns el catàleg és ampli: els catatònics, els violents, els "retardats" (sic), els que senten veus (com el protagonista)... tots 'coses', des del punt de vista del Senyor del Mal, però probablement no des del punt de vista del senyor Katzenbach ja que el lector no percep als personatges "bojos" com a tals, sinó com a persones que tenen les seves pròpies històries, històries que són molt inquietants i que no poden comunicar a ningú. La incomunicació. La presó angoixantment insalvable dins de la pròpia persona. Quan un mateix és presoner d'un mateix.

He de dir que a mi m'ha costat de llegir aquest llibre, però no perquè estigui mal escrit o sigui pesat, tot al contrari; m'ha costat de llegir-lo perquè l'angoixa, la claustrofòbia personal i la incomunicació estan molt ben descrites, i un té una tolerància limitada al desànim.

Llibre aprofitable, però prenguin-se'l amb calma. 

LA SOMBRA

Títol original: The Shadow Man
Autor: John Katzenbach
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 1995
Any primera edició a Zeta: 2010

Sisè llibre d'aquest autor, escrit després de "Just Cause" (o "Juicio Final", segons Ediciones B) i bastant abans de "The Analyst" (o "El Psicoanalista" segons la mateixa editorial), novel·les totes dues comentades en aquest mateix blog.

Interessant història. Imagini's vostè la ciutat de Miami, que és com una mena d'enorme discoteca per a post-adolescents passats de voltes i al mateix temps un geriàtric immens on els iaios nordamericans amb diners juguen a que no són tan iaios (veure "Las Chicas de Oro" -"The Golden Girls"-, sèrie de TV emesa entre 1985 i 1992, creada per la mai prou valorada senyora Susan Harris). Doncs bé, en aquesta ciutat (estèticament molt millorable, francament, dit sigui de passada) uns ancians jueus immigrats de l'època de la Segona Guerra Mundial es troben amb la desagradable sorpresa de que un dels seus antics torturadors, un altre jueu ara també jubiladíssim i que havia treballat per als nazis, és a la ciutat per a acabar les "feines" que no va poder acabar a Berlín en el seu moment per culpa de la, per a ell, inoportuna entrada dels russos.

Ningú no sap quina cara fa l'assassí i ni tan sols ningú (o gairebé) està convençut de que aquest senyor encara sigui viu. El cas però és que un seguit de defuncions, a sobre aparentment degudes a causes naturals, semblen indicar que l'assassí en qüestió sí que és viu, i que dedica el seu temps lliure a un hobby no gens saludable per a la comunitat en general. És a dir, es tracta de la persecució a cegues d'algú que teòricament no hauria d'existir. La proposta no està gens malament.

Com tampoc està gens malament el desenvolupament de la història, amb el seu component d'intriga en alguns punts més que inquietant. El senyor Katzenbach sap escriure. Naturalment no els desvetllaré més aspectes de la trama. Si els volen saber s'hauran de fer amb el llibre (el procediment és cosa seva, jo no m'hi fico). Si volen passar estones bastant entretingudes aquest llibre és una manera prou aprofitable de fer-ho.

JUICIO FINAL

Títol original: Just Cause
Autor: John Katzenbach
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 1992
Any primera edició a Zeta: 2010

Pel que fa a la novel·la estrangera hi ha dues coses a les que les editorials els encanta jugar: una, canviar el títol original dels llibres (la traducció de "Just Cause" no és "Juicio Final"); i l'altra, alterar l'ordre de publicació dels llibres amb una alegria digna de millor causa.

Ediciones B va publicar "El Psicoanalista" l'any 2003, un any després de la publicació de la versió original. "Juicio Final" ha estat publicat l'any 2010... però l'original és de 1992. Això es nota. Si hom llegeix "Juicio Final" després de "El Psicoanalista" no és estrany que pensi que el senyor Katzenbach ha perdut amb el temps, quan resulta que es tracta justament de tot el contrari. "Juicio Final" no arriba a l'elaboració de "El Psicoanalista", però és simplement perquè va ser escrit deu anys i bastants llibres abans.

Tot i així "Juicio Final" té la seva gràcia. Dos condemnats en el corredor de la mort; un d'ells sembla completament sonat; l'altre sembla el paradigma de la inocència. Ja es poden imaginar per on va la cosa.

Katzenbach sap mantenir el misteri fins gairebé la meitat del llibre, però un cop arribats aquí ja s'intueix per on anirà el final; la qüestió en tot cas és "com" serà el final, no "quin". I el missatge de fons és també bastant, diem-ne, discutible: la pena de mort és inacceptable... si no s'aplica bé. Si s'aplica bé, no hi ha problema. I si no s'aplica, per error de la màquina judicial, i el "malvat" se'n surt, sempre és lloable que hi hagi algun "justicier" que arribi allà on la justícia institucional no ha arribat. Una mica tipus "Dexter", només que Dexter (el personatge de Jeff Lindsay) ja sap i reconeix que el seu hobby d'anar-se carregant "malvats" constantment és fruit d'uns impulsos que no pot controlar i d'una manca absoluta de sentit moral. En canvi, els personatges de "Juicio Final" estan convençuts de que fan el bé. Molt americà (dels Estats Units) tot plegat. Personalment em quedo amb Dexter; està més sonat que els personatges de "Juicio Final" però paradoxalment és més coherent.

Llibre aprofitable, però sense arribar a grans pretensions.

EL PSICOANALISTA

Títol original: The Analyst
Autor: John Katzenbach
Editorial: Ediciones B
Any primera edició: 2002 (edició 13 a 2008)

A la portada del llibre l'autobombo de l'editorial diu: "Un thriller fuera de serie, imposible de soltar" (per cert, que és molt desagradable això de l'autobombo a la portada; per a tal cosa ja s'han inventat les contraportades). Doncs en aquest cas és cert. Provoca addicció. Està escrit de tal manera que a mi m'ha demanat esforços titànics per a tancar el llibre i deixar-lo per a una altra estona.

La història és completament inversemblant i jo diria que un pèl tramposa, però és igual. Es tracta d'un psicoanalista rutinari (com només pot ser-ho un psicoanalista) al que se li acaba la rutina de cop, d'una manera que al mateix temps és molt elaborada i enormement bèstia.

Durant la primera part de la novel·la, mentre la vas llegint, no pots parar de pensar "Mare de Déu, si això em passa a mi em moro!". I és que, encara que improbables, les situacions plantejades per l'autor no són impossibles: qui més qui menys tohom té targetes de crèdit, afers que es poden manipular perfectament per internet sense que l'interessat se n'adoni fins que no hi ha remei, vulnerabilitat al desprestigi... i ho deixo aquí.

Durant la segona part, si més no pel que a mi fa, la identificació amb el psicoanalista és total (segur que Freud en diria alguna cosa del comentari que acabo de fer): t'agradaria ser el psicoanalista i fer el que fa el psicoanalista, i se t'acut perfectament a qui li faries. Oh, sí!.

El final... mira... s'havia d'acabar d'alguna manera, suposo, però és una llástima que no sigui una mica més brillant.

Total, que no sé com he pogut escriure tot això fins aquí, sense dir res de la trama. M'ha costat, eh?. Només afegiré una cosa per a acabar: malgrat el que aquesta novel·la pugui tenir de fantasiós, és cert que som molt més vulnerables del que ens pensem. I si volen saber per què ho dic, llegeixin el llibre. Mare de Déu, si això em passa a mi...