PELIGRO

 

 

 

 

 

Títol original: Peril
Autor: Bob Woodward & Robert Costa
Editorial: Roca editorial
Any primera edició original: 2021
Any primera edició per Roca editorial: 2021

 

 

 

 

L'any 1964 es va estrenar una magnífica pel·lícula titulada "Seven days in may" protagonitzada per Burt Lancaster, Kirk Douglas, Fredric March i Ava Gardner. Va d'un complot per a fer un cop d'estat als Estats Units a càrrec d'uns militars salva-pàtries. Els ciutadans dels Estats Units se la van prendre com una fantasia, naturalment: una cosa així era impensable que passés en una democràcia perfecta com la seva.

 

 

L'any 2018, la sra Madeleine Albright, que va ser Secretària d'Estat dels Estats Units entre 1997 i 2001 (presidència de Bill Clinton), va publicar el llibre "Fascism: A Warning" ("Fascismo: una advertencia", en la seva edició en castellà ressenyada en aquest mateix blog). En el llibre, la sra Albright alerta sobre el repuntament del feixisme en ple segle XXI i cita exemples de personatges reals, perillosos i actuals que personifiquen tal repuntament: Recep Tayyip Erdoğan (Turquia), Vladimir Putin (Russia), Viktor Orbán (Hongria), Donald Trump (Estats Units)... La sra Albright ja avisava, entre d'altres, sobre Donald Trump. Malgrat que, en la meva opinió, es va quedar curta a l'hora de calibrar la perillositat de tal individu, la idea de que al seu país podia produir-se un assalt greu a la democràcia ja no li semblava tan fantasiosa com al públic cinematogràfic de 1964.

 

 

L'any 2020 la sra Mary L. Trump, neboda de Donald Trump, va publicar el llibre "Too Much and Never Enough: How My Family Created the World's Most Dangerous Man", és a dir "Massa i mai prou: com la meva família va crear l'home més perillós del món" (també ressenyat en aquest blog). Tal home és, es clar, el tiet Donald; sembla que tret de la sra Mary L. ningú més de la família ha gosat -o ha volgut- deixar les coses tan claretes pel que fa al seu parent més psicopàtic.

 

 

I ara arriba una seqüela de tots aquest precedents: a 2021, els srs Woodward i Costa ens obsequien amb aquest llibre. És tot un regal, i un bon regal. Atrapa des de la primera paraula del pròleg. És un assaig dramatitzat (un docudrama, vaja) sobre les últimes setmanes de l'administració Trump, sobre la transició cap a l'administració Biden i sobre els primers dies de gestió d'aquesta nova administració. De Robert Costa no en puc dir res perquè fins ara no el coneixia, però pel que fa al sr Woodward, amb diversos llibres seus ressenyats en aquest blog (sí, aquesta vegada vaig d'autobombo; mirin, m'ha sortit així...), pel que fa al sr Woodward, dic, la seva solvència està més que demostrada des de, com a mínim, els temps de l'afer Watergate; estic parlant de finals dels anys 60 i començament dels 70, entre cinquanta i seixanta anys enrere, si fan el càlcul. Netflix en podria fer una exitosa sèrie documental. HBO potser també. Disney millor que no, perquè aleshores el públic podria creure que allò que veu pertany al regne de la fantasia, i malauradament resulta que no és així.

Els mil i un disbarats de Trump per a no deixar el poder fan venir basques. L'ús que va fer de Twitter durant el seu mandat va ser inenarrable. I Twitter no hi va posar cap pega, no ho perdem de vista. I ara em permetran una digressió: si Joseph Goebbels hagués tingut a l'abast una eina com Twitter potser ara tots estariem parlant alemany.

Però Trump, amb tota el seu desequilibri, no és ni hauria estat res més que un bufó de cinquena categoria si no fos pel seu entorn. Hi havia, hi ha, molta gent que l'ha necessitat i el necessita per a fer prosperar els seus interessos; sense anar més lluny hi ha tot un partit polític enorme, el Partit Republicà dels Estats Units, que necessita d'un animal com Trump per a tirar endavant, a tota vela.

Des del primer dia d'estada a la Casa Blanca Trump va estar envoltat d'individus impresentables i estrambòtics com per exemple Steve Bannon, actual impulsor dels moviments feixistes "urbi et orbe"; o Rudolph Giuliani, ex-alcalde de New York i personatge extraordinàriament egòlatra, enormement trampós i servil fins a la nàusea davant de qui té el poder; o Jared Kushner, el gendríssim, mogut pels seus interessos particulars i centrat en trobar les millors maneres d'aprofitar les possibilitats que ofereix el sogre; o Ivanka Trump, la fillísima, má dreta del papà i del seu Jared... i dotzenes de noms més, no tan coneguts en els nostres barris, però peces importants de l'engranatge del Partit Republicà, un selecte club de privilegiats socials, al·lèrgics a la sanitat pública, al·lèrgics a l'educació pública, fanàtics religiosos evangelistes, dictadors de la moral de tothom, especialment de qui no pensi com ells, supremacistes blancs, capitalistes salvatges i altres meravelles per l'estil.

Son aquests els personatges que han fet possible la presidència desquiciada i perillosa de Donald Trump, i també han fet possible que tal individu alimentés una mena de versió barata, però no per això innòcua, del què en el seu moment va ser la Marxa sobre Roma o l'Incendi del Reichstag. M'estic referint, naturalment, a l'assalt al Capitoli del 6 de gener de 2020, amb el que es va intentar impedir que el nou President electe, Biden, fos proclamat definitivament President legal. Trump s'ho va estar mirant tranquil·lament per televisió sense fer res, i quan algú del seu propi entorn, alarmat, li va dir que potser sí que hauria de fer alguna cosa, ell va comentar "és que m'estimen" i va continuar plàcidament escarxofat a la butaca. Hi va haver sis morts.

 

 

El relat que d'aquest nefast episodi fan els senyors Woodward i Costa és impressionant. Va ser un intent de cop d'estat en tota regla, i l'actitud de Trump va ser extraordinàriament semblant a la dels grans feixistes europeus dels anys trenta, només que sense neurones que la canalitzessin (afortunadament? o és veritat que un cabronàs sense neurones és més perillós que un que en tingui?)

En relació al personatge, Woodward i Costa ens traslladen una cita molt significtiva provinent d'Adam Smith, president de la Comissió de Serveis Armats de la Cambra de Representants. Diu el sr Smith: "Trump no està bé del cap. És un psicòpata narcisista. La por més gran era que utilitzés el Pentàgon i el Departament de Defensa per a fer un cop d'estat [...] La meva por en referència a Trump sempre va ser que organitzés una conquesta feixista del país. Mai em va preocupar de veritat que pogués desfermar una guerra [a l'exterior]. És un covard. No vol assumir aquesta responsabilitat".

D'altra banda hi ha també una altra cosa greu que no s'hauria de passar per alt: dins d'una part (i no petita) de la població USA hi ha un substrat feixista sòlid, que no és d'avui, relacionat amb una manca de cultura lamentable i un fanatisme religiós sectari que no es queda gens curt al costat d'altres fanatismes més, diguem-ne, "orientals". Això queda reflectit en el llibre dels senyors Woodward i Costa si bé he d'admetre que no ho etiqueten d'una manera tan explícita com ho estic fent jo ara.

 

 

El tercer terç (més o menys) del llibre està dedicat a explicar per sobre l'inici de la presidència Biden, amb qüestions prou rellevants com la decisió de retirar els militars USA d'Afganistan. En aquesta part queda més destacat el fet, no gaire conegut, que la política USA és molt més fosca i complexa que l'europea. Les maniobres intra-partits són molt més salvatges (més que les inter-partits, fins i tot). De vegades es podria dir que la "democràcia més perfecta i sòlida del planeta" no és ni tan sols democràcia... i molt menys sòlida. De fet, després de l'accidentada transició entre les presidències Trump i Biden, Trump ha seguit fent discursos feixistoides davant d'un públic entusiasta, transmetent clarament que ell no persegueix "només" tornar, sinó que vol revenja. Pel que fa al partit que li dóna suport, en un festival del "tot s'hi val" ha impulsat en diversos estats lleis de restricció del vot amb l'excusa de voler protegir els drets dels ciutadans però amb la conseqüència de dificultar la participació democràtica dels votants que no són de la seva corda. I no passa res.

Doncs bé, tots aquest ingredients, molt ben amanits, es poden trobar en el llibre dels srs Woodward i Costa, un assaig molt més que aprofitable. Només una petita pega: per a tots aquells que no seguim la política domèstica dels Estats Units com si fos la nostra, hauria estat de molt ajut comptar amb un índex onomàstic al final del llibre; de veritat que sí.

I no me'n puc estar d'esmentar la darrera conclusió dels srs Woodward i Costa: "El perill hi segueix present".

 

Coberta de l'edició original

NEGAR LA EVIDENCIA

Títol original: State of denial
Autor: Bob Woodward
Traducció perpetrada per: Santiago Ochoa, Yasmín (sic) López, Ángela García i Ana María Roure
Editorial: Belacqva
Any primera edició: 2007

Aquest llibre de l'il·lustre Woodward pretén trobar alguna resposta a la pregunta de per què l'idiota que vivia a la Casa Blanca fins el gener de 2009 va decidir entrar a Iraq com si fos un Geyperman de proporcions còsmiques (a març de 2003), i per què mai no va saber sortir d'allà.

La veritat és que el llibre no presenta grans revelacions. Per exemple: queda confirmat que l'idiota de la Casa Blanca era realment idiota. Curiosament, l'autor no pretén donar aquest missatge ni es refereix mai a George W. Bush faltant-li al respecte, però la sola transcripció d'alguna de les seves diem-ne converses i/o actituds no deixa cap lloc a cap dubte, per mínim que pugui ser.

Apareix aquí però, un altre personatge que és molt més protagonista que Bush; es tracta de Donald Rumsfeld, Secretari de Defensa. Aquest no és que fos idiota: era un megacregut fill de puta que es pensava, no només que era Déu, sinó que l'havien d'adorar, i que tothom, tret d'ell, era incompetent; i encara a maig de 2007 seguia essent Secretari de Defensa, tot i que membres de la pròpia administració Bush ja s'havien adonat de com era de nefast i van intentar convèncer l'idiota de la Casa Blanca per a que se'n desfés (però com que era idiota, no se'n va desfer).

També apareix uns quants cops el vicefilldeputa (perdó, el vicepresident), Dick Cheney. Curiosament també, en el llibre no es diu ni una sola paraula dels interessos econòmics particulars de Cheney en aquest indecent conflicte.

No podia faltar tampoc la nostra amiga Condolència Arròs (perdò, Condolezza Rice, Condi (sic) per als amics i el personal de la Casa Blanca). L'amiga Condolència es passava la vida, pel que sembla, empenyada en marcar territori per a que no l'envaís Rumsfeld, especialtzat en ficar-se a tot arreu on no el demanaven i en causar, per això mateix, desagradables irritacions hemorroïdals generalitzades.

Com de passada, en el llibre s'esmenten els atemptats als transports públics de Londres, relacionats amb la presència de tropes dels "tres tenors" (ja sabeu, George W., Tony i Josemari) a l'Iraq. Només un parell de lìnies. Pel que fa al tenor Josemari, res de res, com si no hagués existit mai. I pel que fa a la massacre de Madrid, ni una sola coma. Anda que no.

Dels més que possibles interessos petrolers tampoc se'n parla. Com si el terrible i amenaçador potencial estratègic de l'Iraq provingués del conreu massiu i malvat del tomaquet d'amanir.

I pel que fa als iraquians, la conclusió, de fet, és que tot seria més fàcil si no existissin. Una cosa semblant al que deia un personatge de la sèrie britànica "Sí, Ministre", quan es referia a la inauguració d'un hospital: "L'hospital està francament bé, però... ¿no podriem evitar la presència de tots aquests malalts, que només fan que nosa?"

Quant a la part diem-ne tècnica del llibre... en fi... és desoladora. Ja d'entrada es pot aventurar que el senyor Woodward no serà mai un Premi Nobel de Literatura. Els seus redactats són molt millorables, per a utilitzar una expressió amable. Jo he vist uns quants originals en anglès d'aquest senyor, i francament, o els nordamericans no saben escriure o el senyor Woodward necessita urgentment assistència estilística. I d'una altra banda, per a acabar-ho de rematar -mai millor dit-, l'equip de quatre traductors, quatre, que han "treballat" en aquest llibre, han aconseguit convertir el text en una cosa tan espantosament infumable que mouria a la violencia desfermada al més sedat dels pacifistes.

Total, que per a obtenir aquest resultat igual no valia la pena fer tant d'esforç.

EL HOMBRE SECRETO

Watergate - 3

Títol original: The secret man
Autor: Bob Woodward
Editorial: Inédita Editores
Any primera edició: 2005

Durant la investigació de l'afer Watergate, Bob Woodward i Carl Bernstein, els periodistes del Washington Post que van portar el cas, van comptar amb una font informativa secreta que va ser decisiva per a treure a la llum les impresentables maniobres de l'Administració Nixon. Aquesta font secreta, la identitat de la qual només era coneguda pels periodistes i els caps màxims del diari es va mantenir en l'anonimat durant dècades. Trenta anys després dels fets, Bob Woodward, amb permís de la família de l'informador, revela la seva identitat i uns quants detalls de la seva situació en aquells moments i també ara mateix. El llibre explica doncs un dels darrers misteris d'aquell sonat cas Watergate. Conclusió quan l'acabes de llegir: "no sóm res".

LOS DÍAS FINALES

Watergate - 2

Títol original: The final days
Autors: Carl Bernstein & Bob Woodward
Editorial: Mundo Actual de Ediciones
Any primera edició original: 1976

El llibre "Todos los hombres del Presidente" acaba amb el descobriment d'indicis de que el president Richard Nixon estava molt més ficat del que hom gosava pensar en les maniobres delictives descobertes a partir del recargolat i tèrbol cas Watergate. Els autors d'aquell llibre van acabar fent-ne un altre, en certa manera continuació del primer, i final de la història, en què no es van limitar a fer la narració periodística dels fets sinó que hi van afegir dramatització. Una cosa així com un docudrama, amb diàlegs corresponents a converses privades del President amb els seus col·laboradors i la seva família, als que és impossible que Bernstein i Woodward haguessin tingut accés. Valgui la llicència poètica, que fet i fet li dóna força al relat sense desvirtuar el fons. "Los días finales" és doncs la crònica de la caiguda en picat de la presidència de Richard Nixon, desde les primeres condemnes de col·laboradors seus per les derivacions del cas Watergate fins a la seva pròpia i forçada dimissió. Interessant el paper del cap de personal de la Casa Blanca, el general Alexander Haig (el que va dir anys més tard que el 23-F era un afer intern d'Espanya i que ell no opinava). Patètic el paperot del cap de premsa de la Casa Blanca Ronald Ziegler, una mena d'Ángel Acebes histèric i capaç d'acabar amb la paciència del psiquiatra més prestigiós. Depriment el paperot que es va trobar a sobre David Eisenhower, net de l'expresident Eisenhower i gendre de Richard Nixon, que segur que es va preguntar més d'una vegada per què no es va casar amb Golda Meir, per exemple, que no era tan agraciada però tenia una família més normal... comparada amb la de Nixon, és clar.

TODOS LOS HOMBRES DEL PRESIDENTE

Watergate - 1

Títol original: All the President's men
Autors: Carl Bernstein & Bob Woodward
Editorial: Mundo Actual de Ediciones
Any primera edició original: 1974

La matinada del 17 de juny de 1972 cinc persones van ser detingudes dins les dependències del Partit Demòcrata a l'Hotel Watergate de Washington, on hi havien entrat il·legalment. Les primeres informacions que es van donar a conèixer sobre el cas deien que es tractava de lladres que hi havien entrat a robar. Bob Woodward, periodista del diari Washington Post, va iniciar algunes investigacions sobre aquests pressumptes lladres i es va trobar amb que tenien curioses connexions amb la CIA i el col·lectiu de cubans anticastristes exiliats als Estats Units. Aquest va ser el començament de l'anomenat cas Watergate.

Estirant del fil, van començar a descobrir-se fets cada cop més escandalosos, fins que finalment va quedar clar que el suposat intent de robatori al Hotel Watergate no era més que un episodi (i, a sobre, gairebé insignificant) de tota una trama d'espionatge il·legal i de joc brut organitzat pels principals col·laboradors del president Richard Nixon per a enfonsar les possibilitats dels candidats demòcrates en les eleccions de 1972, unes eleccions que, de tota manera, Nixon ja tenia guanyades sense necessitat de recórrer a aquestes maniobres.

Aquests col·laboradors de Nixon són "els homes del president" que esmenta el títol del llibre, uns homes poderosos i patètics, però ni de bon tros tan patètics com el propi president. El llibre és la crònica dels fets, narrada pels dos periodistes del diari Washington Post que van descobrir, investigar i publicar la trama. Difícil de seguir per la enorme quantitat de noms, càrrecs i matisos legals que són propis de la política nordamericana però totalment estranys a la política de qualsevol altre país mitjanament civilitzat. De tota manera, llibre recomanable per a intentar entendre per què Nixon va ser el primer (i únic) president dimissionari de la història dels Estats Units.