Autor: Òscar Andreu
Editorial: Univers
Any primera edició: 2026
En realitat això no és un llibre. De fet no arriba a les vuitanta pàgines. Te'l pots llegir sencer mentre per l'altaveu del telèfon vas sentint una musiqueta interrompuda amb una certa regularitat per una veu que et diu que en aquest moment tots els seus operadors estan ocupats i que t'atendran en breu. Quan acabis el llibre encara passaran deu minuts abans de que la veueta et digui que deixis el teu número de telèfon, que ja et trucaran ells. Com a molt haurà passat una hora i mitja.
De fet, això que no és un llibre és la transcripció d'un monòleg titulat “Crida als ocells de colors llampants” que el seu autor, Òscar Andreu, ha passejat per diverses sales durant els anys 2025 i 2026. El monòleg és una reflexió irònica (del tipus “riure per no plorar”) sobre l'estat de salut de l'idioma català.
El mateix sr Andreu ens diu, molt il·luminadament, que hi ha una diferència fonamental entre el català i els altres idiomes que es parlen al Món: tots els idiomes estan fets per a que els humans es comuniquin els uns amb els altres, excepte el català, que existeix només per a tocar els collons a milions de castellanoparlants. I això no ho ha dit cap català, ni cap altre parlant de llengües no-romàniques ni romàniques... excepte certs castellanoparlants (uns quants).
Sort que un il·lustre ciutadà que viu als Emirats Àrabs va dir un dia, referint-se al castellà, que “nunca fue la nuestra, lengua de imposición”. S'agraeix aquest aclariment, però paradoxalment encara fa més difícil la comprensió de coses com la que el sr Òscar Andreu explica: que, essent ell català nascut a Terrassa, durant la seva infància només parlava castellà perquè era l'idioma utilitzat per tot el seu entorn excepte per la seva mare, que li parlava en català; i que per això va arribar a pensar que el català era un idioma que s'havia inventat la seva mare per a parlar amb ell i la seva germana.
Jo podria pensar que això és una exageració, si no fos que en el meu cas (és absolutament real), durant la meva infància vaig arribar a pensar que el català era un “dialecte” del castellà (com a nen que era, no tenia ni idea de què era realment un dialecte), és a dir, una cosa així com una modalitat de segona derivada d'un idioma de veritat, el castellà, que al seu torn era parlat per “millones de personas en todo el mundo” perquè, com m'ensenyaven en el “colegio”, “en Flandes nunca se ponía el Sol” (fins que “se puso”) i “España es madre de veinte naciones” com deia en els quaderns de pràctica de cal·ligrafia on tu havies d'escriure la tal llegenda repetint-la i repetint-la fins a l'avoriment. I no, no vaig néixer al segle XIX.
I parlant de les “veinte naciones hijas de España”, s'ha de tenir pebrots per a dir que en cap d'elles el castellà “fue lengua de imposición”.
A Catalunya sembla ser que el castellà tampoc no ha estat mai “lengua de imposición”. Aleshores em pregunto per què el sr Andreu ha titulat el seu 'monòleg publicat' com “Manual de defensa del català”. És un misteri.
I ara faré un spoiler. Sí, sí! el faré, i a més de manera volguda, trencant radicalment amb la política de no fer spoilers d'aquest lloc de comentari de llibres (i monòlegs): segons el sr Andreu la fórmula dràstica, enèrgica i gairebé violenta d'assegurar la pervivència del català és... parlar-lo! La defesa del català se centra en aquesta acció tan revolucionària!
 |
| L'Autor i la seva Obra |
La veritat és que passen coses sorprenents quan, en interaccions socials, hom parla en català i decideix mantenir l'idioma malgrat saber que no és ni de lluny l'idioma matern de l'interlocutor. Jo per exemple he descobert que un dels meus veïns, que és immigrant britànic, parla un català gairebé equiparable al que parlo jo (tant de bo jo pogués dir el mateix del meu anglès); o que el responsable de la ferreteria on vaig a comprar les coses més inversemblants, i que és immigrant magrebí, parla un català digníssim; o que el xinès, de procedència mooolt xinesa, que em ven coses la mar de pràctiques del seu basar, també parla un català correctíssim.
Vull fer notar que totes tres persones (reals, no inventades) esmentades en el paràgraf anterior tenen com a idioma matern una llengua que no és en absolut romànica. Ni de lluny.
En canvi, les persones no catalanes que semblen tenir més dificultats per a comunicar-se en català a Catalunya malgrat que hi resideixin des de fa anys, són parlants d'una llengua romànica, justament, que no és ni el portuguès, ni el francès, ni l'italià ni el romanès, posem per exemple. Sí, efectivament, és tracta de persones castellanoparlants, tant procedents d'España com d'alguna de “sus veinte hijas” (i que consti que no m'estic referint a tots els castellanoparlants). Mouria a reflexió, si no és perquè fa molta mandra...
En fi, en conclusió, és aquest “Manual de defensa del català” un Llibre Aprofitable?
Bé, ho seria si fos un llibre, però, si més no, és un Monòleg Aprofitable. I divertit, a menys que vostè sigui un d'aquest personatges que creu que el català és un idioma que existeix bàsicament per a tocar els collons a milions de castellanoparlants. Però si aquest fos el cas, vostè no estaria llegint ara aquest comentari. Encara que de masoquistes n'hi ha de moltes menes, oi?...
0=====0
I ara, un petit extracte del monòleg:
