NEXUS

Títol original: Nexus
Autor: Yuval Harari
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Debate
Any primera edició original: 2024
Any primera edició per Edicions 62: 2024
Any primera edició per Debate: 2024

El títol sencer del llibre és: “Nexus. Una breu història de les xarxes d'informació des de l'Edat de Pedra fins a la Intel·ligència Artificial”

Bàsicament la cosa va de que les xarxes d'informació han existit sempre, i que l'acció i l'evolució humanes han estat també sempre condicionades per les xarxes d'informació i per qui les domina.

A l'Edat de Pedra, segons ens explica el sr Harari, la transmissió de la informació no transcendia més enllà dels individus de la tribu. Una tribu a cent kilòmetres de distància no podia saber que tu i els teus us havíeu carregat un mamut i n'estàveu fent la digestió.

Però tot evoluciona, així que un dia (metafòric, es clar) va aparèixer l'escriptura, un altre la impremta, un altre les diligències, un altre el telègraf, un altre el telèfon, un altre la ràdio, un altre la televisió, un altre internet... i abans d'ahir la Intel·ligència Artificial (IA, per a fer-ho més curt).

O el què és el mateix, les tecnologies de la informació es van anar complicant i els seus efectes sobre els humans es van anar fent més i més potents, per bé i per mal.

Durant el seu viatge al llarg de la història de les xarxes i les tecnologies de la comunicació, el sr Harari va tocant conceptes gens anecdòtics, com per exemple la “idea ingènua de la informació”, segons la qual, quanta més informació es tingui més a prop s'estarà de la veritat. Efectivament, tal idea és molt ingènua, mortalment ingènua diria jo. Si alguna vegada això va ser veritat (cosa altament dubtosa) està clar que actualment no ho és en absolut. Les xarxes socials van plenes de falsedats que arriben a milers de milions de persones i les condicionen. Aquestes falsedats són massives, però són “informació”, encara que les etiquetem de “desinformació”. Causen estralls. Han arribat a potenciar genocidis.

Amb el temps, i aquesta és una altra tesi del llibre del sr Harari, les tecnologies de la transmissió i manipulació de la informació s'han anat sofisticant de manera exponencialment accelerada, fins arribar al punt de començar a escapar del control humà i de començar també a establir controls propis que ningú sap ben bé com sorgeixen i en què es poden arribar a convertir. Això és el que està passant, en essència, amb la Intel·ligència Artificial i els seus famosos algoritmes.

Arribats a aquest punt em sento amb la necessitat de fer un comentari relacionat amb la meva pròpia experiència, que pot semblar molt naïf i irrellevant però que potser no ho es tant. En l'espai de gairebé dues dècades he pogut veure a YouTube milers de vídeos de tota mena, potser desenes de milers. En tot aquest temps, que en el sector de la tecnologia és una eternitat, he estat testimoni d'una “evolució videogràfica” més que notable, però el que ha passat en els darrers tres anys va molt més enllà.

A la segona meitat de l'any 2023 van començar a aparèixer vídeos creats amb intel·ligència artificial. Aquest vídeos mostraven imatges fixes, extremadament realistes això sí, de persones, paisatges, animals etc. Com fotografies creades del no res. Els únics moviments que s'hi veien eren els de les transicions, més o menys artístiques, d'una foto fixa a una altra.

Potser mig any després les imatges ja es movien una mica: una cara humana et picava l'ullet, un gat remenava la cua, i d'un arbre queien quatre fulles. Les imatges que feien de fons de les principals seguien essent estàtiques.

Poc després ja no hi havia ni rastre de la foto fixa. Tots els elements es movien, encara que amb visibles imperfeccions.

I ara, quan només han passat dos anys i mig d'aquells primitius inicis, hi ha autèntiques “superproduccions” on res del que s'hi veu o s'hi sent és real... però no te n'adones d'això fins que ja portes 10 minuts de visionat i te'n queden uns quants més. Pel que fa a la “banda sonora” (música, efectes, diàlegs...) tot el que s'hi sent també ha estat creat artificialment; i els moviments dels llavis estan perfectament sincronitzats amb el que està “dient” el personatge de torn.

És a dir, en només dos anys i mig hem passat de la foto fixa (en color, això sí) a vídeos que poden, posem per cas, mostrar-te a tu mateix en situacions absolutament compromeses que no han existit mai. I demostrar que això que milers de persones poden estar veient sobre tu és una pura falsedat, pot ser molt i molt difícil.

Tot això en només dos anys i mig, insisteixo. A començament de 2023 ni se'n sentia parlar.

Doncs bé, això que acabo d'explicar i que es basa en la meva simple observació individual, que ni tan sols és sistemàtica, no és més que pura anècdota.

Actualment (aquest comentari ha estat escrit a 2026) la potencialitat de les tecnologies de manipulació i transmissió de la informació és tal, que ni els que les estan creant saben en què poden acabar derivant. De fet, segons el sr Harari, a hores d'ara ni els propis creadors de tals engendres estan segurs de poder controlar del tot els famosos algoritmes, que venen a ser l'ànima de tot plegat.

Algunes idees inquietants que deixa anar el sr Harari en el seu llibre, a més d'aquella de la “teoria ingènua de la informació”:

“No tenir prou cura de regular els algoritmes pot acabar amb la democràcia” (allà on encara n'hi hagi, és clar)

“La ciberguerra pot ser més efectiva i pitjor que la guerra feta amb armes convencionals” (només cal seguir les notícies de cada dia per a entendre què vol dir això)

“La democràcia no és la dictadura de la majoria, sinó l'equilibri regulat entre les diverses sensibilitats que conformen la comunitat humana” (cosa que no els importa un rave als Trumps, Putins, Xi Jinpings o Mileis de torn)

“No es tracta de si de la democràcia caurà o no, sinó de quan caurà” (aquesta és la que m'esgarrifa més)

I malgrat tot això, el sr Harari s'aferra a l'optimisme i diu que encara som a temps de no deixar que els algoritmes i les intel·ligències artificials escapin al nostre control i en comptes de convertir-se en eines d'esclavatge es converteixin en eines de progrés per a la comunitat humana.

Els tecnooligarques són encara més optimistes que el sr Harari... però per altres motius, em temo.

El sr Harari va publicar Nexus l'any 2024. M'agradaria saber si es manté tan optimista dos anys després.

Llibre molt aprofitable. I molt inquietant.

 

Coberta de l'edició original

 

LAS RAÍCES DEL JACARANDÁ

Títol original: Las Raíces del Jacarandá
Autor: Núria Gonell Cusidó
Editorial: Mascarón de Proa - Almuzara
Any primera edició: 2025

La mini-sinopsi que hi ha escrita a la coberta del llibre diu que aquesta és “una història de desig entre una dona madura i un jove gitano...” i després esmenta “tres mirades”.

Personalment opino que això de que es tracta “d'una història de desig entre una dona madura i un jove gitano” es queda curt. Jo diria que va més enllà. No és només una història, són tres universos: el de la “dona madura”, el del “jove”, i el d'un altre jove que és amic de l'anterior (la “tercera mirada” esmentada a la mini-sinopsi). Tres universos no gens fàcils.

El primer jove, Lucas, el “jove gitano”, viu enmig de contradiccions entre on és i on voldria arribar. I el fet de no acabar de saber on vol arribar tampoc no l'ajuda gaire.

El segon jove, Josemi, l'amic del primer i també “jove gitano”, té una visió més senzilla, més planera, de les coses, i també té més clares les seves aspiracions, però viu en un món fallit a base d'organitzar muntatges que de tan inversemblants li poden sortir molt bé o li poden sortir fatal.

La “dona madura”, Lucía, figura que és l'adulta. I sí, cronològicament ho és, té vint anys més que els dos joves, però vitalment està tan perduda com ells. És veritat que per edat i/o experiència hauria de tenir més recursos a l'hora d'encarar les coses, però això no vol dir que sigui així. Sí que és biològicament madura... però una cosa és la biologia i una altra l'emocionalitat.

Tots tres parteixen de passats difícils, foscos, amb pares desapareguts o maltractadors, amb pèrdues personals traumàtiques, amb famílies que no poden ser ni acollidores ni idìl·liques.

Les situacions que sorgeixen al llarg de la història poden semblar extremades. Bé, de fet no és que ho semblin, ho són, però també crec que els escenaris que ens presenta la sra Gonell són perfectament compatibles amb la realitat. I és que els que vivim una vida més o menys “normaleta” (o això és el que creiem) no solem imaginar que el nostre entorn més pròxim és ple de Lucas, Josemis i Lucías que són tan reals com nosaltres mateixos i amb unes vides tan autèntiques com les nostres. Així que si vostès decideixen llegir aquesta novel·la, sàpiguen que hi trobaran una suggestiva obra de ficció, però basada en unes realitats prou difícils que no són invent de la imaginació de ningú.

Pel que fa als escenaris històrics, geogràfics i socials, “Las raíces del Jacarandá” ens transporta a la Barcelona de finals dels anys 1990's, poc després del show olímpic que va canviar la ciutat. Sí, moltes coses van canviar a Barcelona en aquells dies, però sembla que n'hi va haver que van restar immutables, com l'univers molt particular del districte del Raval. Permetin-me que els faci una recomanació: mentre llegeixen el llibre tinguin el Google Maps al costat i acompanyin als protagonistes en els seus recorreguts; cerquin fotografies (no és gens difícil) dels llocs on viuen i per on es mouen; els puc dir que és una mena d'experiència immersiva que val la pena fer; hom pot arribar a tenir la sensació de que es troba a peu de carrer (o de bar, o d'habitatge...) acompanyant els personatges, estant al seu costat sense que ells et vegin. Forma part de la màgia que ens transmet la sra Gonell.

I si mentre llegeixen experimenten unes ganes enormes d'endur-se un determinat personatge a casa, o d'estampar-ne un altre contra la paret, no es preocupin, és normal. Això també forma part de la màgia de la sra Gonell a l'hora de proveir de personalitat a les seves criatures.

Llibre certament aprofitable.

 

GALERIA DE LOCALITZACIONS

Aquí tenen imatges d'alguns dels llocs -tots reals i visitables- on transcorre la novel·la.

El Pastís

 

L'Almirall

 

El Mendizábal

Sala "La Paloma"

El Bar Castells

El Zurich (abans de la reforma)

 

 

LES NOIES DE SANTS

Títol original: Les noies de Sants
Autora: Tània Juste
Editorial: Columna
Any primera edició: 2024

Segurament aquest llibre serà especialment ben rebut per qui sigui “de Sants de tota la vida”. Amb això em refereixo a qui era “nen de Sants” a la dècada de 1960, amb una família també resident a Sants com a mínim des de començament del segle XX.

Aquesta és la història d'una família, des de 1915 (o 1916) -quan s'estableix a Sants- fins a 1940, inici de la post Guerra Civil. El seguiment de les vivències d'aquesta família fictícia introdueix el lector a tot un catàleg de referències històriques populars reals que, d'alguna manera, converteixen el llibre en una mena de font d'aprenentatge d'Història local, especialment significativa, com he dit abans, per a qui sigui “de Sants de tota la vida”.

Els carrers que s'esmenten al llibre són reals, però alguns han canviat de nom, com per exemple el carrer Sant Joaquim, on s'estableix la família, que actualment és el carrer Finlàndia; el carrer Isabel II, ara Béjar; o l'Avinguda Amèrica, ara Maria Cristina.

L'autora també ens torna a la vida entitats i llocs emblemàtics, importants en el seu moment, i ara gairebé tots desapareguts: l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant; El Dique Flotante (famós establiment de roba a la Barcelona del primer terç del segle XX); l'escola Lluís Vives (encara existent); el Velòdrom del Cubell (situat al costat del “Mercat Nou” de Sants); el cinema Manelic (de nom “Albéniz”, a partir de la post Guerra Civil); el cinema Liceu; el Círcol de Sants; l'edifici fundacional d'Esquerra Republicana de Catalunya (encara existent; el partit també); l'Orfeó de Sants; l'Espanya Industrial...

Evidentment, de personatges històrics també se n'esmenten un quants, com ara Joan Gamper (originalment Hans-Max Gamper), fundador del Futbol Club Barcelona (originalment Football Club Barcelona); o Don Pepe (nom complet: Josep Maria Albert i Despujol, Baró de Terrades per obra i gràcia d'Alfonso XIII) que es va casar amb una Muntadas, família propietària de l'Espanya Industrial i d'una considerable fortuna (tot i així, al Baró de Terrades no li van dir mai “Don Pepe el del braguetazo”, i és que la gent, en el fons, és bona).

Amb la família Molina, la protagonista, el lector s'aproxima a vivències com, per exemple, el que devia ser treballar en un lloc com l'Espanya Industrial; o trobar-se de cop i volta que t'havia caigut a sobre una dictadura (la de Primo de Rivera); o gaudir de la fascinació de l'Exposició de 1929; o veure com el Velòdrom del Cubell era substituït pel Cinema Manelic; o assistir a la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya a l'edifici del carrer Cros; o aguantar com els franquistes victoriosos del cop d'estat de 1936 canviaven el nom de “Cinema Manelic” per “Cine Albéniz”...

És evident que l'autora, la sra Juste, s'ha documentat molt bé. Tot i així hi ha hagut un parell de coses (només un parell ¿eh?) que a mi m'han grinyolat:

Una d'elles es una escena en què, a l'any 1939, les protagonistes son al cinema, veient el NoDo. Això no és possible: l'any 1939 no existia el NoDo. Aquest noticiari cinematogràfic franquista no es va crear fins l'any 1943.

I l'altra cosa és una referència a una xocolatada de festa major feta al carrer Ibèria l'any 1922. Jo diria que això tampoc és possible: el carrer Ibèria fa un pendent tal que si hom prova de fer-hi una xocolatada, tant taules com cadires, xocolata i melindros se n'anirant rodolant carrer avall i no s'aturaran fins arribar a l'actual Carrer Constitució. Qui sigui “de Sants de tota la vida” sabrà de què parlo.

Pel què fa a les històries de cadascun dels personatges puc afirmar, en funció de relats que jo mateix he rebut de persones que van viure a la mateixa època i en els mateixos llocs, que certament estan basades en la realitat i són perfectament creïbles. El llenguatge, però, pot arribar a fer-se una mica carregós. Quan els personatges parlen entre ells o quan es fa referència a les seves emocions, s'utilitza una manera d'expressar-se potser més edulcorada del que caldria.

Però, en fi, tot es qüestió de gustos. Sigui com sigui això no treu que el llibre sigui perfectament aprofitable.

 

GALERIA ARQUEOLÒGICA

 Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant (Carrer de Sants amb Carrer Riego)

 

 

 

Modes "El Dique Flotante" (Portal de l'Àngel)

 

Escola Lluís Vives (Carrer Canalejas. Actualment en funcionament)

 

 

Velòdrom del Cubell (Tocant al Mercat 'Nou' de Sants)

 

Círcol de Sants (Passatge Serra i Arola)

 

 

 Cinema Liceu (Carrer de Sants)

 

 Orfeó de Sants (Carrer de Sants)

 

 L'Espanya Industrial (Actualment parc)

 

 

 Mercat 'Nou' de Sants

 

LOS FUEGOS DE LA LUJURIA: UNA HISTORIA DEL SEXO EN LA EDAD MEDIA

Títol original: The Fires of Lust: Sex in the Middle Ages
Autor: Katherine Harvey
Editorial : Ático de los Libros
Any primera edició original: 2021
Any primera edició per Ático de los Libros: 2024

Un títol així, amb els conceptes “luxúria”, “sexe” i “Edat Mitjana” relacionats, crida l'atenció, no em diguin. Qui més qui menys ha pensat en algun moment que a l'Edat Mitjana tota aquesta cosa del sexe era bastant exòtica, regulada bàsicament per la llei del “aquí t'enxampo i aquí te la foto” i amb la supervisió obsessiva i permanentment repressora de la inevitable Església Catòlica amb tots els seus festivals de fogueres i tal. I això ho hem pensat des del convenciment de que ara tot és més civilitzat que no pas ho era entre cinc cents i mil anys enrere, on va a parar.

Doncs no, mira tu. Error. Actualment la Humanitat, en qüestions de sexe, segueix essent, així en general, tant animal i absurda com a l'Edat Mitjana. I segons com, més.

 

Escalfadet jacuzzi medieval en hora punta

 

La sra Harvey ens regala un assaig documentadíssim sobre com era això del sexe i l'erotisme a l'Europa Occidental entre els anys 1100 i 1500. Per cert, que això de “documentadíssim” caldria matisar-ho. Si bé sembla ser que en aquell període històric les accions relacionades amb el sexe eren més 'exhibicionistes' que ara, per dir-ho d'alguna manera, majoritàriament s'emmarcaven dins l'àmbit privat, i per tant no quedaven 'registrades'. La conseqüència per a la sra Harvey i la seva investigació és que per més que l'autora hagi consultat un important nombre de documents, encara és més important la quantitat de documents que no ha consultat, simplement perquè no existeixen. No existeixen perquè no es van escriure. I no es van escriure perquè va primar el principi de “la roba bruta es renta a casa”.

 

Temps de collita a l'Edat Mitjana

 

Tot i així aquests “Focs de la Luxúria” ens apropen a tot de qüestions interessants, com per exemple el fet que a l'època estudiada eren bàsicament tres les instàncies que condicionaven les pràctiques sexuals: l'Església, l'administració civil i les idees mèdiques. Com és sobradament sabut, l'Església sempre ha utilitzat la sexualitat com a eina de domini en funció dels seus interessos. Abans, durant i després de l'Edat Mitjana. Pel que fa a l'administració civil, el sexe era una font d'ingressos més que productiva gràcies a les multes imposades per “infraccions contra la moral” o bé per taxes imposades a bordells o a prostitutes, per posar un parell d'exemples. I pel que fa a la cosa mèdica, els conceptes de l'època, per 'exòtics' que fossin (i ho eren molt), dictaminaven quines pràctiques sexuals eren saludables i quines no.

 

Reveladora escultura romànica

 

En funció de tot això es podien produir conflictes molt curiosos, com per exemple que davant de determinada acció sexual d'algú, la professió mèdica digues que tal acció era bona i saludable, però l'Església dictaminés que no, que allò havia estat una guarrada que ofenia Déu i per tant tocava penitència i multa. A l'Ajuntament l'importava un rave la penitència però no renunciava a cobrar la seva multa corresponent. O que l'Església digués que no n'hi havia per tant i l'Ajuntament digués que “només faltaria!”, que sí que n´hi havia per tant ja que, si no, no cobrava la multa.

Abans he esmentat les prostitutes, però no els prostituts. No és que no n'hi hagués; n'hi havia, però comportaven una realitat molt incòmoda d'admetre que s'ocultava sempre que es podia i rarament es documentava. Amb l'homosexualitat passava el mateix: si haguéssim de fer cas només dels testimonis escrits que han arribat a l'actualitat s'hauria de dir que l'homosexualitat masculina era pràcticament residual (fals) i la femenina ni tan sol existia (encara més fals).

Ah, i els reverends membres del clergat es passaven els nens per la pedra amb la mateixa alegria amb que ho fan ara i, igual que passa ara, això s'ocultava tant com es podia i al clergue en qüestió se'l traslladava a una altra banda (els sona?). L'Església, sempre tan tradicional... i sempre tan professional a l'hora d'afanyar-se a procurar que no quedi cap rastre de documentació escrita.

 

Una altra reveladora escultura romànica

 

La sra Harvey ens parla també d'altres diversos i variats aspectes de la sexualitat a l'Edat Mitjana que a més d'interessants arriben a ser sorprenents, relacionats per exemple amb el sexe dins i fora del matrimoni; com es deia que es feien els nens... o com calia procedir per a no fer-ne; què es considerava immoral i què no; el sexe a la literatura i les arts...

També ens parla sobre la violència sexual i, saben què?, quan tracta sobre aquest tema és difícil distingir si s'està referint al segle onze o al segle vint-i-u. Les maneres d'exercir la violència sexual aleshores i ara són pràcticament les mateixes, i les respostes judicials, tant civils com eclesiàstiques també. Justament com passa amb els casos referents al clergat i les seves fixacions amb nens i adolescents.

En conclusió, “Els focs de la Luxúria” és un assaig decididament aprofitable que ens explica coses que no està gens malament que sapiguem sobre un passat llunyà... però que, segons com, s'assembla preocupantment al nostre present de cada dia.

 

Coberta de l'edició original

BLACKWATER (Sèrie)

Títol original: Blackwater
Autor: Michael McDowell
Editorial versió en català: Blackie Books
Editorial versió en castellà: Blackie Books
Any primera edició original: 1983
Any primera edició en català: 2024
Any primera edició en castellà: 2024

“Blackwater”, escrita per Michael McDowell és la història d'una família benestant -moolt benestant- d'Alabama (Estats Units d'Amèrica), entre 1919 i 1970.

Per exigència del seu autor, originàriament aquesta història es va publicar repartida en sis volums (“volumets”, de fet), a raó d'un per mes, durant l'any 1983:

Blackwater 1: La Riuada (de 1919 a 1921)

Blackwater 2: El Dic (de 1921 a 1927)

Blackwater 3: La Casa (de 1928 a 1936)

Blackwater 4: La Guerra (de 1938 a 1946)

Blackwater 5: La Fortuna (de 1946 a 1956)

Blackwater 6: Pluja (de 1958 a 1970)

Al començament de cadascun dels llibres hi ha una ressenya sobre l'autor en la que la primera cosa que es diu és que el sr McDowell va ser un “autèntic monstre de la literatura”, com Balzac o Dumas. Bé, diguem que qui ha escrit aquesta ressenya (més aviat “panegíric”) o bé ha estat algú d'imaginació desbocada i d'entusiasme passat de voltes, o bé es tracta d'algú emocionalment molt pròxim a l'autor (més aviat a la seva memòria; l'autor es va fondre amb el cosmos l'any 1999), o bé es tracta d'algú que ha estat molt ben pagat.

  

Michael McDowell

Aquest mateix ressenyador diu que la saga Blackwater és l'obra mestra del seu autor. A veure: en la meva opinió (particular, que no universal, només faltaria), si aquesta és l'obra mestra del sr McDowell, potser no cal córrer a llegir les altres, les que no ho són (cosa que dubto que es pugui aplicar a Balzac o Dumas).

Amb això no vull dir que el sr McDowell sigui un incapaç i que la saga Blackwater sigui un fiasco, de cap manera, però d'aquí al premi Nobel de Literatura n'hi va un tros.

Encara que algú tingui la temptació de qualificar la saga Blackwater com d'una història de terror gòtic, jo ho deixaria en narració truculenta. El que si diria és que és entretinguda, no gens avorrida, i fins i tot il·luminadora en alguns aspectes.

Pel que fa a això de la “il·luminació”: la saga Blackwater està ambientada a Alabama, estat que durant la major part del segle XX va batre rècords mundials de racisme. Als Estats Units les opcions polítiques es reparteixen entre la dreta (Partit Demòcrata) i l'extrema dreta (Partit Republicà); es podria dir que durant l'època mes esplendorosa de la família Caskey, la protagonista de la història, les opcions polítiques eren la dreta, l'extrema dreta i Alabama (més a la dreta encara). Malgrat que la saga Blackwater no sigui un tractat sociològic ni de lluny, sí que hi queda molt ben reflectit aquest clima ultraconservador i tremendament racista del que s'ha vingut en anomenar l'Amèrica Profunda. Aquesta és una part de l'aspecte il·luminador de la macro-novel·la del sr McDowell.

  

Les sis cobertes originals de 1983

Els Caskey són una família benestant que conforme va avançant el temps esdevé més i més i més rica, i exhibeix totes les característiques revoltants i mesquines pròpies de qui és tan podridament ric que ni se n'adona de que el seu estil de vida és l'excepció, no la norma. Per a ells el comú dels mortals no és més que una mena de decorat que els pot divertir, els pot ser útil o els pot desagradar, però que en cap cas no té ni dignitat ni entitat pròpia. Tot això, que també és característic de la nostra realitat actual, està molt ben retratat a la saga Blackwater.

Però sembla que no són aquestes coses les que solen atraure en primera instància al públic lector de la saga. El “ganxo” vindria a ser el seu vessant truculent. El sr McDowell ha introduït un element fantasiós, misteriós, que plana per tota la història, des de la primera pàgina fins l'última. Evidentment no explicaré de què es tracta perquè cauria en spoiler flagrant, però sí que diré que penso que seria justament això el que Netflix convertiria en nucli fonamental d'una hipotètica sèrie sí és que es decidís a fabricar-la, quan de fet hi ha altres aspectes de la història que són tant o més interessants que aquest.

Pel que fa als personatges, els membres de la família Caskey i tots els seu satèl·lits, estan molt... com ho diria?... definits. Sí, això: els dolents són molt dolents; els bons són molt bons, tirant a babaus; els mesquins són mooolt mesquins; els innocentots són mooolt innocentots; i els misteriosos són insondables. En definitiva, els que pertanyen al grup de “foscos” no tenen res d'angelical, i els que pertanyen al grup d'angelicals són pràcticament immaculats. Ah, i els 'negres' són de caricatura; bé, en realitat tots són una mica de caricatura, tant 'blancs' com 'negres'.

Però, si més no, la macro-novel·la del sr McDowell és distreta. A qui busqui entreteniment sense més pretensions, la saga Blackwater el satisfarà.

I per a acabar un últim apunt sobre les cobertes dels sis llibres: crec que s'ha de felicitar a qui les ha dissenyat. Són un esquer perfecte per a que la vista se t'hi en vagi quan, a la llibreria, passis pel davant del prestatge on estigui exposada la col·lecció. Una altra cosa és si acabes comprant o no, però em fa l'efecte de que unes quantes vendes s'han fet gràcies a l'aspecte de les cobertes.

Llibres aprofitables? Sí, pel que tenen d'entretingut. Sense anar més enllà.

Les sis cobertes de l'edició en català

TECNOFEUDALISMO

Títol original: Technofeudalism: What Killed Capitalism
Autor: Yanis Varoufakis
Traducció al castellà: Marta Valdivieso
Editorial versió en castellà: Deusto
Any primera edició original: 2023
Any primera edició per Deusto: 2024

 

De què va aquest llibre? És una bona pregunta inicial. Aquest llibre va de l'evolució que hi ha hagut des del feudalisme cap al capitalisme, i des d'aquest fins al tecnofeudalisme, que és, a més del títol del llibre, la denominació de l'etapa on som ara. Ah, me n'oblidava, segons el sr Varoufakis la paraula tecnofeudalisme se l'ha inventat ell. Felicitats.

En altres paraules, aquest llibre va de que estem fotuts. Mooolt fotuts. Tret que siguem el propietari de Tesla, o Amazon, o WhatsApp o alguna cosa d'aquestes, és clar.

Llegir “Tecnofeudalisme: el que ha matat el Capitalisme” (que és el títol original sencer) no és gens fàcil. El sr Varoufakis és economista, entre altres moltes i saberudes coses, i és segur que parteix de la creença de que tothom qui llegeix els seus llibres té una base de coneixements que li permet fer una comprensió lectora mínimament decenteta d'allò que explica.

En aquest cas això és cert si el lector té fet, com a mínim, el primer curs universitari d'economia. I l'ha entès, és clar. No és la meva situació, ja els ho dic ara, ni crec que tampoc sigui la situació de la majoria de les persones que conformen el meu entorn, allò que se sol conèixer com “el comú dels mortals” vaja.

Tot i així val la pena intentar llegir el llibre fins el final. Potser hom entengui poques coses, però les poques que pugui entendre val més saber-les que no saber-les. Si més no, el dret a tenir alguna pista sobre qui ens està fotent de la manera més salvatge i sobre com ho fa, és sagrat i irrenunciable.

 

El sr Varoufakis

  

Provaré d'explicar una mica el que jo he entès. Tranquils, no faré cap spoiler; en realitat tampoc sabria com fer-lo.

Hi havia una vegada fa mooolts mooolts anys un senyors que després vam decidir que es deien “feudals”; eren “amos” que tenien coses. Aquestes coses que tenien els amos eren “feus”; els “feus” eren terres, moooltes terres. Els senyor feudals vivien de les rendes de les seves terres; és a dir, les feien “rendir” a base de fer treballar a una pila de gent fins a l'extenuació, a canvi de “si treballes menges, i si no, no menges i et mors”. A aquesta gent extenuada se la coneixia com a “serfs”.

Passats alguns segles això de viure de rendes feudals va començar a considerar-se molt avorrit i... Tatxaaann!!... va sorgir un altre invent més entretingut: el Capitalisme. Els senyor feudals ara serien “capitalistes”. Les terres (els “feus”) serien substituïdes pel 'capital', que aniria creixent cada cop més i més (no com les terres, que sempre eren les mateixes) i les avorrides rendes serien substituïdes per unes coses que se'n dirien “beneficis”, que també anirien creixent cada cop més i més gràcies al treball extenuant d'una pila de gent que ja no es dirien serfs, sinó “proletaris”. El que no va canviar gens van ser les proporcions: els “proletaris” (la majoria), que eren els que treballaven per gairebé no res, estaven dominats pels “capitalistes” (una minoria), que ara ja no es feien dir “senyors feudals”, sinó “patrons”. Algú en un moment donat va suggerir que els proletaris de tot el món s'havien d'unir, però no sembla que aquesta idea hagi tingut mai gaire èxit.

Amb el pas del temps el capitalisme va anar evolucionant (o podrint-se, segons com es miri) i va començar a fer aigües per algunes bandes; no cal dir que les factures d'aquestes aigües les pagaven els proletaris, és clar, només faltaria.

I ara, si us plau, no se'm distreguin i prestin atenció que ve la part més complicada.

Cap a finals del segle XX es va inventar una altra cosa nova i li van dir “internet”. Prèviament s'havia inventat una andròmina anomenada “ordinador”, imprescindible per a l'existència d'internet; i l'ordinador va ser possible gràcies a una altra cosa prèvia que es deia “informàtica”, i ho deixo aquí perquè si no no acabaríem mai.

Bé, el cas és que, gràcies en part a tot això que acabo d'esmentar, ja entrat el segle XXI una colla d'espavilats van crear un concepte nou: “el núvol”.

I què és “el núvol”? Evidentment, no m'estic referint als núvols d'aigua; aquests existeixen. No, el “núvol” de què parlo no té entitat física, no existeix. És un espai informàtic (no em preguntin què vol dir això) del que s'han apropiat els capitalistes més capitalistes de tots els capitalistes de tots els temps. Això vol dir que els controladors del “núvol” són molt pocs. Se'n diuen “nuvolistes” (la parauleta és del sr Varoufakis). És característic d'aquests “nuvolistes” no tenir pràcticament cap escrúpol. Una altra característica és que ni ells mateixos acaben de saber com descriure el tal “núvol”, però el que sí saben és que els reporta diners i poder en quantitats monstruoses i indecents. Vindrien a ser com els senyors feudals de l'Edat Mitjana però infinitament més poderosos i tòxics, que tenen com a arma invencible la tecnologia més sofisticada. Ah, i també tenen una super-arma que se'n diu algoritme, que ningú sap ben bé com funciona però que és pràcticament invencible.

El “Tecnofeudalisme” és, per tant, el nou feudalisme basat en les tecnologies més complexes i els algoritmes més manipuladors... o si més no és el que jo he cregut entendre del que explica el sr Varoufakis.

Amb el Tecnofeudalisme, els capitalistes de tota la vida han passat a ser uns ninots dels nuvolistes. Cas que tu, capitalista de tota la vida, tinguis una empresa (fins i tot una gran empresa) que fabrica qualsevol cosa que potencialment té molta sortida, si el sr Amazon no et permet l'accés al seu núvol no vendràs una merda. I per a col·locar la teva mercaderia al núvol del sr Amazon t'hauràs de plegar a les seves condicions. Si la mercaderia ets tu, t'hauràs de plegar a les condicions dels srs Instagram, Google, 'X' i similars; en cas contrari pots quedar invisibilitzat, i això és bastant fotut si estàs buscant feina, per exemple, encara que la feina sigui ser president dels Estats Units.

Per tant, i en resum, els qui abans eren els senyors feudals, i després els capitalistes, ara són els “nuvolistes”; el que abans eren els 'feus' i després el 'capital', ara és el núvol; i el que abans eren les 'rendes' i després els 'beneficis' ara són uns beneficis exponencialment multiplicats i una capacitat de manipulació que aconsegueix que milers de milions de persones generin, sense ni adonar-se, més i més i més beneficis per als nuvolistes.

I els que abans eren els 'serfs' i després els 'proletaris'? O dit d'una altra manera: qui treballa ara per als nuvolistes? Doncs d'una banda hi ha els treballadors clàssics de tota la vida, a qui el sr Varoufakis continua anomenant 'proletaris', que tenen un contracte, una nòmina (o no), unes condicions laborals patètiques i uns supervisors que actualment ja no són humans; són algoritmes. I d'una altra banda hi som tots els altres, inclosos vostè i jo, que també treballem per als nuvolistes i ho fem cada dia (festius inclosos), de franc i sense saber-ho. Cada vegada que dius: “Alexa, posa música de rythm'n'blues” estàs regalant al nuvolista corresponent unes quantes informacions que ell farà servir de maneres que ni t'imagines però que li reportarà un augment de poder i capital; igualment passa cada vegada que contestes a YouTube o a Netflix la seva insistent pregunta “T'ha agradat això que has vist?” o que simplement compres el que sigui per internet. És perversament genial: tu et penses que l'algoritme (que no tens ni puta idea de què és) t'està servint a tu, quan en realitat ets tu qui l'està servint a ell (o a “allò”) i per tant als seus propietaris nuvolistes.

Doncs d'això és del que va aquest llibre del sr Varoufakis. Torno a repetir, i no em fa res ser insistent: és el que jo he entès que diu el llibre, però els meus coneixements de base m'han deixat lluny de poder entendre moltes més coses i entendre-les millor.

Així doncs, és aquest un Llibre Aprofitable? Doncs sí, crec que sí, molt aprofitable. Però si a sobre l'entens ha de ser la repera.

 

Coberta de l'edició original