MONA LISA

Títol original: Mona Lisa
Autor: Donald Sassoon
Editorial: Ares y Mares (Editorial Crítica)
Any primera edició: 2007
Primera edició original: 2001

El senyor Donald Sassoon és un historiador que en el seu moment va decidir explicar per escrit tooot, però tooot, el que sabia sobre el famós quadre que s'exposa en el Louvre.

Per exemple, ens diu que el "mona" significa madonna, és a dir, senyora. Que el "Lisa" ve de que la senyora del quadre es deia Lisa, concretament Lisa Gherardini, mestressa de casa i natural de Florència. O no. Perquè segons el Senyor Sassoon, la Gioconda podria ser una altra (hi ha vàries candidates) i no necessàriament la senyora Gherardini, mestressa de casa, natural de Florència. Hi ha qui sosté fins i tot la teoria de que podria tractar-se del propi Leonardo Da Vinci vestit de lagarterana una "noche loca de su juventús", i que per tant la famosa taula del Louvre no seria de fet un retrat, sinó un autoretrat.

També explica el senyor Sassoon que això de "Gioconda" ve del cognom del marit de la suposada senyora Lisa, mestressa de casa i natural de Florència, ja que el marit, que era qui va encarregar la pintura, es deia Francesco di Bartolomeo di Zanobi del Giocondo, ni més ni menys. I no només això: el pobre senyor Giocondo (perquè el Giocondo era ell, no ella) no va arribar a tenir mai el retrat perquè se'l va quedar el propi senyor Da vinci.

I a partir d'aquí el senyor Sassoon comença a donar dades, i més dades, i més dades i més dades, amb un estil un punt soporífer que explicaria la famosa expressió de la famosa cara de la famosa senyora Lisa Gherardini, mestressa de casa i natural de Florència. I dic això de "expressió" de la cara perquè no està tampoc clar que la senyora Lisa tal i tal... estigués somrient, realment.

A més de passar pels antecedents històrics, el llibre fa una exhaustiva anàlisi de les connotacions que se li han atribuït a la pintura al llarg dels temps; la història de com va anar a parar al Louvre, on durant segles ningú no li va fer ni cas; la sort que va tenir la senyora Gherardini (o qui fos aquella senyora) de que la pintés Leonardo, perquè si l'arriba a pintar Rembrandt, per exemple, a hores d'ara encara estaria morta de fàstic malgrat que l'hagués retratat exactament igual; de com a algú se li va acudir la brillant idea, ja entrat el segle XIX, de que la senyora en qüestió tenia un somriure misteriós, i a hores d'ara el planeta sencer encara està donant la murga amb la punyeta del somriure misteriós; de com, a partir de que "somreia" ha passat a ser qualificada de diverses maneres dins de l'interval entre verge i puta; del robatori de 1911 i del rendiment que se li va treure; de la mania que li va agafar en el seu moment al personal dadaïsta, cubista, vanguardista i altres "ista", de posar-la verda; de la mania de psicoanalitzar-la post mortem (o de psicoanalitzar Da Vinci post-mortem a partir del retrat de la senyora Gherardini, o qui fos); i de que gràcies a la fotografia, a la televisió i finalment a internet, intentar no saber què és "La Gioconda", és una tasca titànica a més d'inútil.

I de fet tot això és molt interessant, de veritat, però el senyor Sassoon no sembla tenir el do de la comunicació. Totes aquestes coses es podrien haver explicat d'una manera bastant més amena. Contràriament, la lectura de "Mona Lisa" tendeix a fer-se més aviat farragosa. De tota manera no descartin el llibre, és molt informatiu. Però no el llegeixin si condueixen. Pot provocar somnolència.

LAS DUDAS DE SALAÍ

Títol original: I dubbi di Salaì
Autors: Rita Monaldi & Francesco Sorti
Traductor: César Palma
Editorial: Roca Editorial
Any primera edició: 2008

El Salaí del títol era l'afillat i deixeble preferit de Leonardo da Vinci. "Salaí" -que ve a significar "diable", més o menys- era un malnom que se li va adjudicar de petit ja que segons sembla va ser un nen d'aquells que a la mínima que et descuidessis te la feia. El seu nom real era Giangiacomo Caprotti.

Amb els anys Salaí també va esdevenir pintor, com el seu pare adoptiu, i en base a aquesta faceta s'han arribat a fer curiosíssimes especulacions, mai confirmades, però tampoc mai desmentides amb total certesa. S'ha dit, per exemple, que presumiblement la més que coneguda Mona Lisa, de da Vinci, no era la senyora Lisa Gherardini, mestressa de casa, natural de Florència i esposa de Francesco di Bartotlomeo dei Zanobi del Giocondo, sinó que era una versió transvestida de Salaí. És clar que també s'ha dit que era una versió transvestida del propi Leonardo i que per tant la Mona Lisa no era un retrat sino un autoretrat.

Sigui com sigui, en el seu moment Salaí va pintar una Mona Vana -una Mona Lisa nua- amb una expressió facial que recorda bastant a la de la suposada senyora Gherardini, i amb un rostre global clavadet al del Joan Baptista de Leonardo. Sembla ser que el model que va fer servir Leonardo per a pintar el Baptista va ser, precisament, Salaí.

Aquest llibre és una invenció en la forma, però sembla que no ho és en el fons. Segons els autors, que han fet una tasca d'investigació descomunal, com ja és habitual en ells, els fets que es relaten i tot allò que diu Salaí és real. Si més no, s'ha extret de documentació real de l'època (començament del segle XVI) i de solvents investigacions posteriors. L'única cosa que no és certa és que Salí hagués escrit les cartes que conformen el relat. Les cartes sí que es deuen a la imaginació creadora dels autors.

És impagable i fins i tot creïble la visió que Salaí transmet de Leonardo da Vinci. També és impagable la mania que Salaí te de l'esculptura que representa a Antinoo, l'amant de l'emperador Adrià. Qualsevol en el seu lloc tindria mania a aquesta esculptura. I finalment és digne de tota l'admiració possible la tasca del traductor del llibre, el senyor César Palma, qui ja va traduir de manera impecable els dos primers llibres de Rita Monaldi i Francesco Sorti.

Llibre definitivament aprofitable fins i tot per a aquells que no estiguin disposats a admetre la possibilitat de que durant segles ens hagin pres el pèl explicant-nos una història dels Borgia que podria no ajustar-se precisament a la realitat.

EL SELLO MEDICI

Títol original: The Medici Seal
Autor: Therese Breslin
Editorial: Almuzara
Any primera edició: 2007

No sé si l'autora està ben documentada o no, però fa la pinta que sí. Partint d'aquesta base, "El sello Medici" és com un fresc de l'època que descriu, el començament del segle XVI. Leonardo da Vinci, els Borgia, els Medici, Florència... és a dir "lo mejor de cada casa", són els personatges d'aquesta novel·la; menció apart per al protagonista (aquest, fictici): el Matteo que no es diu Matteo; mira que s'ho passaven malament en aquella època, amb tant de renaixement i tanta meravella... Tot plegat sembla molt ben retratat, inclosa la Giocconda in person, i la narració enganxa.

Ara bé: algú ha ficat la pota i molt. No sé si l'il·lustre autora o la benemèrira traductora, una senyora que es diu Eugenia Arrés. El cas és que el llibre està esquitxat d'anacronismes que, sense arruinar la lectura, en ocasions la poden fer bastant molesta i irritant. Per exemple: els personatges es parlen de vostè; no existia el tractament de vostè a l'època. De fet la paraula "vostè", o "usted" en castellà, és una evolució del "vuesa merced" que s'utilitzava en el segle XVI.

Una altra: a la pàgina 476 un personatge diu: "Sé que tienes la capacidad de ser más empàtico que otros hombres, Matteo...". Per l'amor de Déu! No existia el concepte "empatia" en el segle XVI; pràcticament no existia ni la pròpia empatia! No és fins a finals del segle XIX que el terme empatia adquireix -i amb prou feines- el seu significat actual (el que se li dóna en el llibre), encara que aquest concepte, en la seva primera forma, ja apareix en el segle XVII.

A la pàgina 519 es llegeix: "He cabalgado muchos kilómetros para llegar hasta aquí y estoy dispuesto a pagar muy bien esa información". Deixant apart que tota la frase sembla pròpia d'una pel·lícula del far west, el "metre", i per extensió el "kilòmetre", no van ser definits com a unitats fins l'any 1791, és a dir, finals del segle XVIII o pràcticament començament del segle XIX. Al segle XVI trigaven "dies" per a anar d'un lloc a l'altre, no "kilòmetres". Encara sort que en el llibre el personatge diu que anava a cavall i no en un Nissan Patrol.

I a la pàgina 529, per a acabar amb aquest petit mostrari de meravelles, un altre personage diu: "Cuando te seguí la pista y averigüé que estabas de nuevo en la zona..." Que estabas de nuevo en la zona! En la zona! Això ja és llenguatge de telesèrie. Excuso dir que la primera cosa que es pot considerar un televisor, posant-hi molta imaginació, va ser presentada en públic el 26 de gener de 1926, i que les telesèries són posteriors. Bastant. En el segle XVI no parlavan com el Matt Dillon de "La ley del revólver".

En fi, tret d'aquestes molestes burrades (n'hi ha més, però no es tracta de fer un catàleg), el llibre està bé, mira tu, i jo diria que sí, que és aprofitable.