El malvat
Francis Urquhart ho ha aconseguit. A base de trinxar tot i tothom que
se li posava per davant ha escalat al Número 10 de Downing Street.
Ja és Primer Ministre.
Francis
ha arribat al cim del poder ...i no té cap intenció de baixar-ne.
En el seu propòsit compta amb tot el suport de la seva esposa,
Elizabeth, tan assedegada de poder com ell.
Però
ai!, Francis no triga a topar-se amb un obstacle amb el que no hi
comptava. Es tracta ni més ni menys que del Rei. ¿Que no haviem
quedat que el Rei havia de limitar-se a ser un simple titella
decoratiu a qui es treu a fer alguna moneria per televisió en dates
assenyalades i després es torna a desar a la seva capsa vella i
rància de Buckingham Palace? Doncs segons sembla el Rei d'aquesta
novel·la no ho veu ben bé així.
L'any
1992, quan Lord Dobbs va escriure aquesta història, ell no era
encara Lord i la Reina era Elizabeth II (curiosament la dona de
Francis Urquhart es diu igual però sense els dos palets). Actualment
Elizabeth II seguix essent la Reina, com ho ha estat des de 1952.
Doncs bé,
la Reina Elizabeth mai no ha estat precisament coneguda per
manifestar la més mínima sensibilitat social. El rei d'aquesta
novel·la, sí. Per què? Doncs perquè això és una novel·la; si
no, de què... Diguem que aquesta és la part fantasiosa del llibre.
El Primer Ministre, en canvi, és un immens cabronàs i el seu entorn
provoca arcades. Aquesta és la part realista del llibre, i en
comparació amb el que vivim cada dia els soferts ciutadand europeus
he de dir que en cap moment el senyor Dobbs exagera; és més, hom
diria que en algunes coses la realitat l'ha superat àmpliament. És
terrorífic constatar una cosa així.
Llibre
aprofitable per a tenir sempre present que aquestes coses passen.
Cada dia. I no precisament a l'altra banda del Món. Quina ràbia...
Títol
original: House of Cards Autor:
Michael Dobbs Editorial: Alba Any
primera edició: 1989
Any
edició revisada: 2014
Any
primera edició per Alba: 2014
Segons
explica ell mateix, l'any 1987 el senyor Michael Dobbs era cap de
gabinet de la senyora Thatcher (sí, ella). En plena tercera campanya
electoral seva, la senyora Thatcher estava especialment insuportable
(quan no hi havia eleccions només solia estar horrorosament
inaguantable) i manifestava sovintejats accessos de mala llet
indiscriminada; un d'aquests accessos va fer blanc en el seu cap de
gabinet, el senyor Dobbs, a qui per la simple raó de que passava per
allà li van caure al damunt totes les bronques que guardava
acumulades la cap de govern des de primera hora del matí (la que
s'havia d'haver endut el senyor Thatcher, ves a saber per què; la
del lleter; la del majordom que li va servir massa tèbies les
torradetes de l'esmorzar; la del poble britànic amb aquesta mania de
fer eleccions periòdicament, recordant-li allò de "polvus eris
et polvus reverteris", però en anglès, és clar; la de
l'oposició parlamentària que es negava a votar favorablement un
augment de la seva assignació per a laca per al cabell (al·legant
que Winston Churchill mai de la vida havia demanat tal cosa...)
La senyora Thatcher, primera importadora de laca de la Gran Bretanya
Total, que
el senyor Dobbs, que ja començava a estar fins el monyo de la
senyora Thatcher, després de polir-se tres ampolles de vi (ho diu
ell, no jo) ja havia creat l'embrió d'una novel·la en la que el
personatge principal tenia com a objectiu carregar-se al Primer
Ministre, i si podia ser amb humiliació i traïdoria, millor. Aquest
personatge es diria Francis Urquhart; les seves inicials, per tant,
serien F U, que en anglès signifiquen "fuck you", és a
dir "que et donin pel sac". Tampoc no és casualitat, i
tampoc no ho dic jo: el senyor Dobbs li estava dient "que et
donin pel sac" a la senyora Thatcher, cosa que en definitiva
també vam fer uns quants milers de milions de persones més d'aquest
planeta, entre les que humilment em compto, però sense tanta
literatura.
L'actor Ian Richardson com a Francis Urquhart
La novel·la
se situa temporalment un cop desapareguda d'escena la senyora
Thatcher. El Primer Ministre que hi apareix, per tant, és el seu
successor, i aquest és el blanc de les sofisticades salvatjades de
Francis Urquhart. A la realitat el successor de la senyora Thatcher
(PM de 1979 a 1990) va ser John Major (PM de 1990 a 1997), però a la
novel·la, el successor de Thatcher -que malgrat que per poc era
encara Primera Ministra quan es va publicar el llibre- es diu Henry
Collingridge i no té res a veure amb el senyor Major, que ni tan
sols s'havia estrenat encara en el càrrec.
El que
desitjava el senyor Dobbs era carregar-se -imaginàriament, és clar-
a la Primera Ministra d'una manera més aviat tirant a perversa i
maligna, però això no vol dir que hagués de cometre la imprudència
d'utilitzar-la directament com a personatge amb nom i cognom. Per
molt encès que hom estigui no s'ha de perdre mai el senderi.
Lord Michael Dobbs
D'altra
banda resulta que el Primer Ministre imaginari que s'inventa el
senyor Dobbs no és tampoc cap monstre, fins i tot es podria dir que
és una bona persona; per tant és impossible que la senyora Thatcher
pugués denunciar mai davant un tribunal que Henry Collingridge era
una representació seva, perquè ella sí que era un monstre i no era
bona ni era persona.
I per
descomptat, qui també és un monstre és Francis Urquhart, qui a
més broda elegantíssimes frases per a la història com per exemple
aquesta: "Qualsevol grau de crueltat és imperdonable. Per això
no té cap sentit ser cruel a mitges". O aquesta altra: "Jesús
ens va dir que perdonéssim als nostres enemics, i ¿qui sóc jo per
a dur la contrària al Totpoderós? Però en la seva infinita saviesa
no va fer ni mig maleït comentari sobre perdonar als nostres amics i
encara menys a les nostres famílies". No és encantador?
La novel·la
del senyor Dobbs no fa concessions a l'avorriment; tots i cadascun
dels personatges estan més que ben trobats; la trama es posa
interessant des del primer moment; els paràgrafs introductoris de
cada capítol, en els que Francis Urquhart es dirigeix directament
al lector, són d'un cinisme demolidor i per això mateix són
impagables; i el que fa més por és que tot plegat està basat en
l'experiència real del autor, és a dir, de l'ex-cap de gabinet de
la Primera Ministra del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del
Nord.
Llibre
aprofitable? No ho dubtin ni un instant. Ah, i una altra cosa:
recomanaria que no es perdessin la sèrie que va fer la BBC l'any
1990 sobre aquest llibre; és una molt bona adaptació i una de les
millors sèries britàniques de la dècada dels 90. Pel que fa a la
sèrie nordamericana... si us plau, no és moment de parlar de
vulgaritats.
*******************
Introducció del primer episodi de la sèrie de la BBC, on Francis Urquhart, mirant "tendrament" un retrat de la senyora Thatcher, comença dient: "Res no dura per sempre"
