Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris zz-Autor John Irving. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris zz-Autor John Irving. Mostrar tots els missatges

dimecres, 2 de setembre del 2026

REINA ESTHER


John Irving nº 20

Títol original: Queen Esther
Títol en castellà: La Reina Esther
Autor: John Irving
Traducció al català: Imma Estany i Ernest Riera
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2025
Any primera edició per Edicions 62: 2026
Any primera edició per Tusquets: 2026

Mai no m'ha estat fàcil comentar un llibre de John Irving, i aquest no n'és l'excepció. I això que Irving és per a mi el Titular Suprem de l'Olimp dels Escriptors.

La primera cosa (i potser l'única?) que puc dir amb tota seguretat és que “Reina Esther” és un llibre Irving total, amb totes les seves característiques bàsiques:

D'entrada, comença a l'escenari on té lloc la sisena novel·la d'aquest mateix autor, “Les normes de la Casa de la Sidra”.

Part de la història passa a New Hampshire (“localització Irving” per excel·lència).

Part de la història passa a Viena (“ciutat Irving” per excel·lència).

Apareix la lluita lliure.

Apareix el personatge que vol ser escriptor.

Apareix la infausta guerra de Vietnam, com a “L'Avinguda dels Misteris” o a “A prayer for Owen Meany”, la novel·la que em va deixar sense paraules quan la vaig llegir ja fa vuit anys, cosa de la que encara no me n'he recuperat.

No hi ha un protagonista únic (la manera d'escriure d'Irving ho fa impossible), sinó que tots (o gairebé tots) els personatges tenen el seu vessant protagonista, que es fa imprescindible per a que els altres personatges també el tinguin.

Tampoc no hi ha una sola història, sinó diverses, al mateix temps úniques i complementàries.

etc...

Sí que hi ha una diferència en relació a les altres novel·les d'Irving que m'ha cridat l'atenció: aquest cop l'autor no ha actuat amb traïdoria, com és habitual en ell; és a dir, no passa allò de que gires una pàgina i de cop et trobes amb una cosa amb la que no hi comptaves ni de lluny i que et deixa fet una desferra emocional.

De tota manera, això no vol dir que “Reina Esther” sigui un llibre innocu, ni de lluny. Tracta temes molt seriosos: la maternitat subrogada (a la dècada dels 1960's!), la guerra de Vietnam abans esmentada, el qüestionament de les convencions socials, els jueus...

Els jueus. L'Estat d'Israel. El Mossad....

Segons la intel·ligència artificial -que quan consultes alguna cosa a Google et salta a la cara amb el primer resultat, encara que tu no ho hagis demanat- el sr Irving hauria declarat en diverses rodes de premsa que “Reina Esther” és una novel·la proisraeliana i projueva. No he trobat el text de cap roda de premsa on surti això, per bé que sembla que a La Vanguardia sí que hi hauria dit alguna cosa així; però no puc consultar La Vanguardia perquè no hi estic subscrit. No es pot tenir tot.

 

 

John Irving

Però suposem que és veritat que els sr Irving hauria dit tal cosa. En aquest cas he de confessar el meu total desconcert. O bé el sr Irving no s'ha llegit la seva pròpia novel·la; o bé a mi m'ha fallat la comprensió lectora (que no ho crec, si m'ho permeten dir-ho); o bé les seves declaracions s'han “cuinat” abans de publicar-les (aquestes coses passen sovint); o bé la intel·ligència artificial -a qui Déu confongui mil vegades- ens ha tornat a prendre a tots per idiotes, com és habitual; o bé... què sé jo...

Es veritat que a “Reina Esther” hi surten jueus, com també hi surten personatges que no son jueus, o que “decideixen ser jueus” sense que d'entrada sàpiguen què vol dir això de ser jueu (com jo, que tampoc ho sé); també hi surten palestins, i es parla de les massacres de què han estat objecte per part de l'Estat d'Israel; i també apareix la frase “si tu no els mates, ells et maten a tu”, pronunciada tant per israelians com per palestins; també s'esmenten els discursos de palestins i israelians en defensa dels drets “inalienables” de cadascú de ser “titulars” del territori... Però tal com està escrit tot plegat, no hi ha prou elements com per a afirmar que aquesta és una novel·la proisraeliana o projueva o propalestina o proislàmica...

I atenció!: això no vol dir que “Reina Esther” sigui una història equidistant. No em consta que Irving hagi estat mai equidistant en res. Com a persona intel·ligent que és, estic segur que sap que “l'equidistància” és un invent pervers que sempre (sempre!) va a favor del més fort. Un parany en què hi cau molta gent, i a sobre hi cau de bona fe. Així que ja ho sabeu, nens i nenes de la sala, si algú de vosaltres es pensa que és equidistant en alguna cosa... i una merda!. No ho és. John Irving tampoc. I “Reina Esther” tampoc.

Però és que a més, la novel·la se centra més en altres temes, com per exemple, la perversió de la guerra de Vietnam, les relacions interpersonals que no es deixen encapsular, la xenofòbia, els drets de les persones a ser persones... en fi, tots aquests temes que han estat “Irving” des de la seva primera novel·la, que són universals, i que malauradament tota aquesta gentussa que té la paella (política, econòmica i tecnològica) pel mànec ni entén ni té cap interès per a entendre, tret que en pugui treure algun benefici, és clar.

Així doncs, si vostè decideix llegir “Reina Esther” sàpiga que no es trobarà amb cap pamflet ni proisraelià ni projueu, però tampoc “anti”. Es trobarà vostè amb una novel·la humana, molt humana -com sol passar amb tot el que escriu el sr Irving-, i amb un llibre del tot aprofitable.

 

Coberta edició Tusquets

 

Coberta edició original

 

 

dissabte, 19 d’octubre del 2024

L'ÚLTIM TELECADIRA

 


John Irving nº 19

Títol original: The last chairlift
Títol en castellà: El último telesilla
Autor: John Irving
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2022
Any primera edició per Edicions 62: 2023
Any primera edició per Tusquets: 2023

Adam, nascut l'any 1941, és el punt de referència central d'aquesta història. O d'aquest cúmul d'històries. Ell és el narrador que ens acompanya durant més de mil pàgines i gairebé vuitanta anys. Però Adam no és 'el protagonista' perquè com sol passar a les novel·les d'Irving gairebé tots els personatges que hi surten són protagonistes per dret propi, i aquest llibre no n'és l'excepció.

El telecadira, per exemple, també és protagonista. No es prodiga gaire però cada vegada que apareix deixa ben marcada la seva empremta.

Un altre protagonista, i no menor, és l'Hotel Jerome. L'Hotel Jerome existeix realment i es diu així, Irving no li ha canviat el nom. És molt aconsellable cercar-lo a internet i fer una ullada a les seves fotos només començar el llibre.

 

L'Hotel Jerome


 Hi ha personatges vius i no vius (biològicament parlant). Hi ha fantasmes (no és el primer cop a les històries d'Irving), i amb això no faig cap spoiler: Adam s'hi refereix ja al començament del segon paràgraf de la primera de les més de mil pàgines que queden fins el final del llibre. No tenen res a veure amb el concepte clàssic de fantasma propi de les narracions de por o de les històries truculentes sobre “comunicacions amb el més enllà”. Són tota una altra cosa. Són... acompanyants? Sí, suposo que se'n podria dir així, acompanyants que et desperten diferents emocions i amb qui t'uneixen lligams especials. I m'aturo aquí, perquè si no acabaria contaminant l'experiència d'altres lectors, cosa que no vull que passi de cap manera.

Pel que fa als altres personatges, els no fantasmes, gairebé tots ells brillen amb llum pròpia; n'hi ha algun de molt secundari, però que tot i així és imprescindible. Adam ens els explica des del seu punt de vista, és clar, però el lector pot formar-se'n la seva pròpia idea. Sigui com sigui, tots els personatges van acumulant riquesa emotiva des del començament de la seva història fins que cadascun d'ells arriba on arriba (no revelaré què vol dir això). Cada personatge és com és, i se l'ha d'acceptar amb tot el respecte, per molt excèntric o estrany que sembli, per molt simpàtic o antipàtic que sigui. Si no acceptes els personatges tal com són, inclosos els fantasmes, no entens res.

Ah, i una altra cosa sobre els personatges (vàlida de fet per a tots els llibres d'aquest autor): Irving no et regala els personatges; te'ls deixa en préstec i es reserva el dret de retirar-te'ls quan li sembla oportú, cosa que fa sense manies tant si t'agrada com si no.

 

John Irving

 

Què més puc dir sense exposar aspectes clau de la història (de les històries). A veure, per exemple:

El primer terç del llibre transcorre amb una certa tranquil·litat. Són entre tres-centes cinquanta i quatre-centes pàgines on anem coneixent llocs, persones, lligams, situacions extravagants presents i passades, etc... Però no es deixin enganyar, la primera andanada no triga en arribar.

Això és típic d'Irving. Comença presentant-te un context que sembla innocu... fins que de cop et planta en una situació que et sacseja. I a partir d'aquí tot agafa un altre caire.

En aquest llibre, com en els anteriors, apareixen escenaris reals, com per exemple els 60's i la guerra de Vietnam. No és la primera vegada que Vietnam apareix a l'obra d'Irving i ho fa d'una manera particular. A Irving no li cal situar al lector en el camp de batalla per a deixar-lo descol·locat.

També apareixen els 70's com una dècada “on tots erem més lliures”... en comparació amb la dècada anterior i la posterior.

I els 80's. I l'aparició de la SIDA. I Ronald Reagan. Ronald Reagan, l'actor de pel·lícules de sèrie B que quan va ser president dels Estats Units va guardar un escrupolós silenci sobre la SIDA -que en aquells moments causava estralls- i en canvi no va callar en la seva insistència per a que a les escoles fos obligatori que els alumnes resessin. Això no és un invent, es real. Val la pena llegir totes les referències que surten al llibre sobre Ronald Reagan, encara que se't revolti l'estómac.

 

Poster de 1987, descrit al llibre
 

Com també revolten l'estómac les referències a la jerarquia de l'Esglèsia Catòlica, Apostòlica, Romana, Integrista, Homòfoba i Pederasta.

 



 

Aquest personatge és John O'Connor, arquebisbe de New York als anys 80 i esmentat al llibre. En plena devastació causada per l'esclat de la SIDA es va oposar, entre d'altres coses, a l'ús del preservatiu com a mesura de protecció. Un cabronàs digne del seu boss, Joan Pau II.

 -------------------------------
 

 

Aquest altre personatge és Bernard Law, arquebisbe de Boston als anys 80 i esmentat al llibre; va encobrir centenars d'abusos sexuals comesos contra nens per part de sacerdots catòlics de la seva diòcesi, fins i tot pagant a famílies per a que callessin. Un altre digne fill del seu Sant Pare.

-------------------------------

Vaig tancant el comentari. Fins aquí he provat d'explicar coses d'aquest llibre que a mi em semblen importants, però he procurat anar amb molt de compte per a no fer cap spoiler. Resultat: m'he callat el 90 per cent de les coses que tenia ganes (moltes) de dir.

Repeteixo allò que d'una manera o altra anoto cada vegada que comento un llibre d'Irving: el més important (tot i que no “l'únic” important) és com es viuen les històries que s'hi expliquen; com les viuen els personatges, com les viu el lector. Cada lector.

Per tant la pregunta “Llibre aprofitable?” l'ha de respondre cadascú segons la seva pròpia vivència. La meva resposta particular ja se la poden imaginar.

 

Coberta de l'edició original

 

dijous, 4 de gener del 2024

L'AVINGUDA DELS MISTERIS

 

John Irving nº 18

Títol original: Avenue of Mysteries
Títol en castellà: Avenida de los misterios
Autor: John Irving
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2015
Any primera edició per Edicions 62: 2016
Any primera edició per Tusquets: 2016

Fa onze anys, l'any 2013, vaig llegir "Personas como yo" (In one person), el llibre nº 17 de John Irving. Em va deixar tan impactat que vaig decidir llegir tot el que hagués escrit aquest senyor de qui, fins a aquell moment, jo no n'havia sentit a parlar.

Avui, onze anys després, ja m'he llegit els setze llibres anteriors a "In one person" i aquest, "L'Avinguda dels Misteris", que és el 18 i el penúltim. L'últim (fins ara), "L'últim telecadira" (The last chairlift), ha sortit fa poc i el tinc en espera.

Bé, quan hom s'ha submergit en la pràctica totalitat de l'obra d'Irving, ja té prou elements com per a estar familiaritzat amb la seva increïble capacitat de meravellar, emocionar i sorprendre. Però això no vol dir en absolut que hom estigui vacunat per a aconseguir mantenir-se emocionalment indemne en arribar al final de l'ultim full de qualsevol dels seus llibres, inclòs aquest.

Potser a "L'Avinguda dels Misteris" no hi ha grans cops d'efecte comparables als que hom pot trobar, gairebé sempre a traïció, en llibres anteriors, com a "A prayer for Owen Meany" ("Oración por Owen") del que per cert encara no m'he recuperat malgrat que ja fa cinc anys que el vaig llegir. No, a "L'Avinguda dels Misteris" no hi ha cops d'aquesta mena però igualment pots quedar-te estabornit.

El protagonista (aquesta vegada sí que hi ha un protagonista clar, encara que no únic), Juan Diego, té catorze anys quan Irving ens el presenta situat l'any 1970, i és un escriptor de cinquanta-quatre anys quan ens el torna a presentar l'any 2010. Sí, ens el presenta dues vegades perquè al llarg de tot el llibre la història transcorre en paral·lel entre 1970-71 i 2010-11.

Tant en la seva versió d'adolescent de catorze anys com en la seva versió d'escriptor de cinquanta-quatre, Juan Diego és un personatge que te l'enduries a casa si poguessis... però no pots. John Irving és especialista en això: crear personatges potents, fer que des del teu lloc de lector estableixis un fort lligam amb ells, i quan aquest lligam ja està fet... s'ha acabat. Aquest "s'ha acabat" pot adoptar diverses formes, i aquí m'aturo si no vull fer spoilers.

Cap dels altres personatges de la constel·lació de Juan Diego deixa tampoc indiferent, ni de lluny. La seva germana Lupe (genial i fonamental); el "gringo bueno" (fonamental i paradigmàtic), exiliat a Mèxic als seus vint i escaig anys per a fugir de la Guerra de Vietnam; l'aspirant a jesuïta que deixa córrer la seva aspiració per amor a una transsexual, en plena dècada dels 1970's (emotius, tant ell com la transsexual); el deixeble literari de Juan Diego, un cristià evangèlic nord-americà tirant a curt de mires (ja és això); el medicament Lopressor i la Viagra ("sense els quals aquesta història no hagués estat possible", com es deia antigament en els títols de crèdit finals d'algunes pel·lícules en blanc i negre); una mare i una filla que ni els altres personatges de la novel·la no són capaços de situar; la Mare de Déu de Guadalupe que també té un rol insubstituïble (malgrat que només aparegui en efígie); el "Monstre Maria", una imatge descomunal de la Mare de Déu catòlica de tota la vida que aquí es vista d'una manera molt peculiar; i més, i més, i més...

Llegir "L'Avinguda dels Misteris" és caminar per una ruta (o dues, la del 1970 i la del 2010) on el que et trobes a banda i banda és una barreja de realitat i fantasia sense poder discriminar ben bé què hi ha d'una cosa i què hi ha de l'altra. I aquesta incapacitat de discriminació val tant per al lector com per a Juan Diego, el protagonista. Però al cap i a la fi això és igual: moltes vegades la realitat no es pot explicar (ni és suportable) sense recórrer a la fantasia, i la fantasia por arribar a ser tant potent com la realitat (tant per bé, com per mal). Crec que és així com jo descriuria aquest llibre.

Llibre més que aprofitable, com tots els de John Irving (fins i tot "La quarta mà", que a mi no em va acabar d'enganxar, què hi farem...).

 

Coberta de la versió original en anglès

dimarts, 7 de febrer del 2023

L'ÚLTIMA NIT A TWISTED RIVER


John Irving nº 16

Títol original: Last Night in Twisted River
Títol en castellà: La última noche en Twisted River
Autor: John Irving
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2009
Any primera edició per Edicions 62: 2010
Any primera edició per Tusquets: 2010

Una vegada més he "d'agrair" al sr Irving que jo hagi necessitat uns quants dies per a refer-me emocionalment després de llegir un dels seus llibres.

Des de la primera pàgina ja veus que la història anirà forta; aleshores et dius a tu mateix que ja coneixes prou al sr Irving (sobretot si has llegit els seus 15 llibres anteriors) com per a saber que en el moment més inesperat, quan tinguis la guàrdia més baixa, giraràs una pàgina i... pumba!! ...et trobaràs amb una andanada emotiva que et deixarà enfonsat a la misèria durant una bona estona. I això, evidentment, en un llibre de 650 pàgines pot passar diversos cops. I passa, ja us ho dic jo que passa. El sr Irving no desaprofita cap de les oportunitats que se li presenten per a exercir la seva extraordinària capacitat de tocar la fibra a tothom que se li posi per davant.

Aleshores, amb aquella innocència que de vegades (només de vegades) et caracteritza, et penses que el fet de saber com acostumen a anar les coses a les històries del sr Irving, pot actuar com una mena de vacuna que, si bé no t'evitarà els embats que t'esperen durant la lectura, si que potser reduirà la intensitat demolidora dels seus efectes. Error. A la segona vegada que la història t'esclata a les mans ja veus que aquí ningú s'estalvia res.

Fins que arribes al final. I al final ve la rematada. Quan dic "final" em refereixo literalment al final, l'últim paràgraf, l'última frase, les últimes cinc paraules... després de les quals ja no hi ha res més... tret de tu i la teva consciència de que la teva línia de flotació emocional ha saltat (ara ja definitivament) pels aires. No te'n lliures, encara que això mateix ja t'hagi passat altres vegades amb llibres del sr Irving i creguis que vas avisat. Ell juga amb avantatge. Coneix la seva pròpia emocionalitat, la dels seus personatges i la teva com a lector, i per tant no hi tens res a fer.

La veritat és que m'agradaria dir moltes més coses i més concretes, però això comportaria l'efecte imperdonable de desvetllar aspectes de la trama. Ni pensar-ho. No seré jo qui espatlli els descobriments que ha de fer cada lector per ell mateix.

Crec que sí que puc parlar, però, dels escenaris geogràfics en què passa la història. De fet són els habituals en els llibres del sr Irving: New Hampshire, Massachusets, Vermont, Toronto (Canadà), New Hampshire una altra vegada, i Ontario (Canadà una altra vegada). És a dir, la regió de New England als Estats Units i dues de les ciutats més significatives del sud del Canadà. Aquest és de fet l'àmbit geogràfic del propi autor.

Val la pena tenir el Google Maps a l'abast mentre vas llegint el llibre; això és vàlid per a totes les novel·les de John Irving, però potser d'una manera especial pel què fa a aquesta, en què és important saber per on es mouen els personatges i veure quina relació espaial hi ha entre uns llocs i altres. Com a nota personal puc dir que mai hauria cregut que m'interessés ni molt ni poc com és el nordest dels Estats Units ni la ciutat de Toronto. Ara, tant l'un com l'altra em resulten emotivament familiars, i me n'alegro. Considerant que el meu coneixement de la zona es limitava a saber que allà també hi vivia la sra (Jessica) Fletcher, no està gens malament l'increment cultural...

Pel que fa als personatges, es torna a produir l'efecte "multiprotagonista" propi dels llibres d'aquest autor. Es podria dir que hi ha tres protagonistes principals: el cuiner, el fill del cuiner i l'amic del cuiner. Però és que tots els altres són tan potents que seria una injustícia qualificarlos de secundaris.

Un cop més també, cal expressar tota l'admiració possible per la tasca impressionant de documentació feta pel sr Irving a l'hora d'escriure aquesta història, d'una banda pel què fa als aspectes gastronòmics propis de la feina del cuiner, però especialment per allò que està relacionat amb la tasca dels llenyataires que durant la segona meitat del segle XX es dedicaven a la tala i el transport fluvial d'arbres per a la indústria de la fusta. Després de llegir un llibre del sr Irving surts emocionalment fet pols, és veritat, però també surts més savi en segons quins temes que mai t'havien interessat en absolut. Ja veus tu quines coses.

I què més podria dir per a acabar, que no comportés cap spoiler greu? No sé... ah, sí: l'arbre que surt a la portada del llibre ha estat fotografiat per la filla de l'autor i, en certa manera, també és un personatge de la història.

Llibre aprofitable? Naturalment que sí. Si us plau, quines preguntes de fer...

 

Coberta de la 1ª edició original

 

divendres, 29 d’abril del 2022

FINS QUE ET TROBI


John Irving nº 15

Títol original: Until I find you
Títol en castellà: Hasta que te encuentre
Autor: John Irving
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2005
Any primera edició per Edicions 62: 2006
Any primera edició per Tusquets: 2006

Nota prèvia:

En aquest blog, el llibre anterior de John Irving, "The fourth hand" (La quarta mà) figura com el nº 13 de l'autor. El llibre actual, "Until I Find You" (Fins que et trobi) figura amb el nº 15, perquè el que seria el 14, "A Sound Like Someone Trying Not to Make a Sound", està descatalogat i no s'ha pogut trobar. Es tracta d'un conte infantil que apareix com a part de l'argument del llibre nº 11 d'Irving, "A widow for one year" ("Una dona difícil" - 1998); sis anys després, el 2004, Irving va escriure realment aquest conte.

***

Podria començar dient que aquesta és la història d'una persona, des de que té quatre anys fins que arriba als 38. No, tranquils, Irving no mata al personatge quan fa els trenta-vuit. Podria fer-ho perfectament, però no ho fa. El llibre s'acaba quan el personatge, que es diu Jack Burns, te ja trenta-vuit anys. Jack segueix viu, i de fet en aquest punt podria començar una altra història amb tantes pàgines com la presumptament acabada: unes mil, en la versió que jo he llegit.

Com sempre que es tracta de John Irving, però, aquí no hi ha un únic protagonista. N'hi ha un de principal, Jack, però també hi ha altres personatges que en un moment donat són tan protagonistes com ell. Diem que Jack fa de fil conductor d'uns quants universos, el seu propi inclòs.

John Irving entra també en el món dels tatuatges, el de la musica d'orgue i el de la lluita lliure. En relació a la lluita lliure, Irving ja ens havia deixat constància dels seus coneixements a l'autobiogràfic "The imaginary girlfriend" ("La novia imaginaria" - 1995) comentat en aquest mateix blog; i és que ell mateix s'hi ha dedicat i no precisament de manera superficial.

Pel que fa tant al món dels tatuatges i dels tatuadors, com al de la música d'orgue i els seus intèrprets, n'hi ha per a quedar-se admirat de la tasca de documentació que el sr Irving ha fet per a poder construir aquesta història, impagable com totes les seves. Bé, com gairebé totes; segueixo pensant que "La quarta mà" va ser un moment tonto d'aquells què tothom té dret a patir de tant en tant.

En referència a la geografia, qui a aquestes alçades s'hagi llegit els llibres d'Irving des del primer, "Setting free the bears" ("Libertad para los osos" - 1968), estarà a hores d'ara més que familiaritzat amb la regió nordamericana de Nova Anglaterra (especialment amb els estats de Maine i New Hampshire). També haurà après unes quantes coses sobre la ciutat de Toronto, al Canadà. O sobre Viena (ciutat protagonista en les primeres novel·les d'aquest autor). Aquest cop el sr Irving ens fa tot un tour pel nord d'Europa. Si hom es pren la molèstia de cercar a internet imatges dels llocs de què parla Irving, mentre va llegint les seves descripcions, es trobarà immers en un efecte gairebé màgic: les meravelles de què parla existeixen de veritat, i et deixen sense paraules. Insisteixo, dir que Irving està molt ben documentat es quedar-se curt.

I arribats aquí, figura que ja hauria de referir-me alguna cosa més substancial sobre la història en sí, però, un cop més, això no és possible si no vull córrer el risc de desvetllar coses que el lector, necessàriament, ha de descobrir per ell mateix.

Sí, puc referir-me a l'argument dient, per exemple, que a l'inici una mare i el seu fill de quatre anys van recorrent el nord d'Europa buscant un organista que és, respectivament, la parella de la mare i el pare del nen. La mare és tatuadora, filla al seu torn d'un tatuador que ja és història. Més endavant el nen és inscrit en una escola de Toronto bàsicament femenina. Cap a mig llibre hi ha un canvi dramàtic. I després més canvis dramàtics. I aquí ja és millor que m'aturi. Gairebé sempre que llegeixo un llibre d'Irving la sensació és la mateixa: no és l'argument allò que t'enganxa (que també); és l'emocionalitat, que a més et deixa fora de combat.

I sí, en aquest llibre Irving ho torna a fer: vas llegint la seva història amb totes les precaucions perquè ja tens experiència de que amb ell pots quedar estabornit per obra i gràcia d'una sola frase que et trobaràs 'a traició' tot just girar el full, i tot i així et torna a passar. És clar que això va molt relacionat amb la manera de ser de cadascú. Amb la meva manera de ser és inevitable; igual amb la de vostè, no. Arrisqui's, a veure què passa.

Decididament aquest és un llibre aprofitable, i estic segur que, a més, és d'aquells que en segona lectura es pot tornar molt més aprofitable encara.



Coberta "del nen de quatre anys"


Coberta de l'edició original



dimarts, 14 de setembre del 2021

LA QUARTA MÀ


John Irving nº 13

Títol original: The fourth hand
Títol edició en castellà: La cuarta mano
Autor: John Irving
Editorial en català: Edicions 62
Editorial en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2001
Any primera edició per Edicions 62: 2001
Any primera edició per Tusquets: 2001

És una opinió molt personal: si hagués de fer un ranking amb les novel·les de John Irving, aquesta estaria molt lluny d'ocupar el primer lloc.

Aclariments: primer, jo mai gosaré fer cap ranking de les novel·les de John Irving; segon, segurament no és que John Irving no estigués prou inspirat quan va escriure el llibre, sinó que, pot ser, jo no he estat gaire receptiu quan l'he llegit; i tercer, dir que en algun moment John Irving no ha estat inspirat és una blasfèmia, ja ho sé, i jo me n'aniré a l'infern per haver-ho insinuat, però de tota manera ja fa temps que hi tinc plaça reservada, o sigui que no em ve d'aquí.

Tornant al fil de la qüestió: trobo que el llibre està bé... i ja està. No el trobo excels, ni diví, ni imprescindible, ni res de semblant, com sí que he trobat la majoria de les altres obres del sr Irving.

Els personatges resulten discrets. En altres novel·les d'aquest autor, tots els personatges que hi surten es poden considerar protagonistes de primera línia. Aquí tots són secundaris; bons secundaris, si es vol, però no protagonistes, ni tan sols el que fa de protagonista 'oficial'.

En referència a la història, els escenaris, les situacions... sí, és cert, no són comuns, són "estil Irving", però tot i així sembla com si s'haguessin quedat a mig gas. La trama s'organitza al voltant del personatge d'un periodista que treballa per una televisió on tots el programes són "el programa de Ana Rosa" (ja s'imaginaran doncs de quin estil repugnant de televisió parlo). El periodista, i suposat protagonista, perd una mà de la manera més tonta quan estava fent un reportatge per a l'emissora de televisió. És a partir d'aquest fet que el senyor Irving munta una novel·la.

Reconec que esperar que un escriptor mantingui sempre un grau espatarrant de genialitat és molt injust, entre d'altres moltes coses perquè això de la 'genialitat' també depèn, i molt, de la subjectivitat de qui el llegeix. Jo m'hi he trobat moltes vegades: un llibre que a mi m'ha semblat meravellós, no ha arribat a cridar l'atenció de cap amic, conegut o saludat meu; i viceversa: he llegit llibres que m'havien recomanat molt i que, en acabar-los, m'han deixat més aviat fred. Sol passar.

En fi, el missatge és el següent: no trobo que "La quarta mà" sigui un llibre memorable, però tampoc puc dir que no sigui aprofitable. Això sí, és molt probable que algú de vostès l'aprofiti més que jo.

 

Coberta de l'edició original (2001)

 

dimarts, 8 de desembre del 2020

MIS LÍOS CON EL CINE


John Irving nº 12

Títol original: My movie business. A memoir
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1999
Any primera edició per Tusquets: 2000

Com molt bé explica el títol original (a diferència del títol idiota traduït) aquest llibre no és una novel·la sinó 'a memoir' del propi senyor Irving que explica la seva relació amb el cinema ('my movie business', no l'estupidesa aquesta dels 'líos') en base a l'adaptació que se n'ha fet d'alguns dels seus llibres per a aquest medi.

En el moment d'escriure el llibre (1999) ja s'havien fet tres pel·lícules basades en històries del sr Irving: "The World According to Garp" (1982); "The Hotel New Hampshire" (1984)"; i "Simon Birch" (1998) basada parcialment en "A prayer for Owen Meany".

La quarta pel·lícula, "The Cider House Rules" estava en procés i és aquesta de la què el sr Irving en parla en aquest breu llibre.

Vagi d'entrada la repetició del que ja he dit en altres ocasions: considero absolutament impossible portar al cinema cap de les obres del sr Irving sense convertir-la en una altra cosa, que serà diferent però mai dels mais millor que l'original.

La tòpica frase que diu allò de "una imatge val més que mil paraules", en el cas del sr Irving és completament falsa: per a portar fidelment al cinema una novel·la del sr Irving es necessitarien tantes imatges que la pel·lícula "Gone with the wind" (1939), d'una durada de 4 hores amb intermedi i títols de crèdit inclosos, semblaria, en comparació, un anunci comercial d'aquests ràpids de la televisió. I tot i així l'intent fracassaria. L'emocionalitat dels escrits del sr Irving són producte de la relació íntima d'aquests amb el lector, amb cada lector en particular. Una pel·lícula és la visió del seu director, que a més la fa per diners. La comparació entre literatura i cinema en aquest cas no és només odiosa; és impossible.

A mi particularment (ja saben que jo no només sóc subjectiu, sino que a sobre ho admeto) la lectura d'aquest llibre m'ha confirmat això que acabo de dir. El sr Irving explica un seguit de modificacions que ell mateix ha fet del seu llibre original, "The Cider House Rules", per a que la història quadrés en una pel·lícula de dues hores i cinc minuts. Personatges fonamentals que desapareixen, lapses de temps que es deformen terriblement (quinze anys del llibre passen a ser quinze mesos a la pel·lícula), canvis en alguns del personatges que 'sobreviuen' a l'adaptació...

És a dir, que de fet el sr Irving no ha 'adaptat' "The Cider House Rules" al cinema: ha creat una altra cosa; i tampoc es tracta d'una creació, sinó d'una co-creació amb el director de la pel·lícula, el sr Lasse Hallström. No nego que el film resultant sigui atractiu, i fins i tot emotiu, però no és el llibre i no se li podrà comparar mai.

Jo no he vist la pel·lícula i no sé si la veuré (mai es pot dir que 'no' categòricament, la vida dóna moltes voltes), però tenint en compte el que explica el sr Irving sobre la gestió del film em decantaria per assegurar que 'no, gràcies' tot i que paradoxalment em quedo amb la impressió de que m'agradaria molt veure les interpretacions de Michael Caine com el doctor Wilbur Larch i Tobey Maguire com a Homer Wells. Em quedo amb les ganes. És una opció.

Llibre aprofitable pel que té d'il·lustratiu. I si algú de vostès ha llegit "The Cider House Rules" i n'ha vist la pel·lícula no estaria malament que ens expliqués què en pensa. Gràcies.

 

Cartell de la pel·lícula "The Cider House Rules"

 

John Irving fent de cap d'estació a la pel·lícula

 
Coberta de la primera edició original (1999)

 

dilluns, 20 de juliol del 2020

UNA DONA DIFÍCIL



John Irving nº 11

Títol original: A widow for one year
Títol versió en castellà: Una mujer difícil
Autor: John Irving
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 1998
Any edició per Grup 62: 2007
Any primera edició per Tusquets: 1999

Novament, com en els altres llibres del sr Irving, quan comences aquesta novel·la et penses que has identificat el protagonista; és fàcil, el protagonista de la història és Eddie. Poc després dius 'no, és Marion'. Més endavant dius 'no, és Ted'. Més tard dius 'no, és Ruth'. Fins que finalment te'n recordes de que estàs llegint una novel·la de John Irving i que el bon home és incapaç de limitar-se a un personatge principal. Tots són principals.

Tots quatre personatges que he esmentat són escriptors i m'imagino que, d'alguna manera, el sr Irving queda reflectit en algun aspecte o altre de cadascun d'ells. Curiositat: en aquesta novel·la de 1998 el personatge de Ted escriu un conte per a nens titulat "El soroll com el d'algú que no vol fer soroll"; sis anys després, el 2004, aquesta història existirà realment, escrita pel sr Irving per a un públic infantil.





El retrat psicològic de cadascun dels personatges de la trama és, com sempre en aquest autor, admirable, i les relacions que s'estableixen entre ells et mantenen enganxat al llarg de tota la lectura. Fins al final. Literalment fins a l'última paraula del final del llibre.

Cada cop se'm fa més difícil fer una ressenya d'un llibre del sr Irving perquè -repeteixo un cop més, com en ocasions anteriors- les emocionalitats que transmet s'han de viure; no es pot cometre el crim d'analitzar-les per escrit i servir-les com un cadàver ja inútil a potencials futurs lectors. Fins i tot m'abstinc d'explicar res de la trama perquè penso que aquest és un descobriment que ha de fer el propi lector, pàgina a pàgina.

El que no evitaré és fer el comentari sobre la discrepància entre el títol original ("A widow for one year") i el títol de les traduccions ("Una dona difícil / Una mujer difícil").
"A widow for one year" és una frase que surt en un dels llibres que escriu un dels personatges d'aquesta història. "Una dona difícil / Una mujer difícil" és el títol d'un dels llibres que escriu un altre dels personatges d'aquesta història.
Pregunta fàcil: si el pare de tot plegat, el sr Irving, decideix titular el seu llibre amb una de les frases que escriu un dels seus personatges ¿per què punyeta els responsables de les traduccions canvien això pel títol d'un llibre d'un altre dels personatges?
I més tenint en compte que, com a títol, "Una dona difícil / Una mujer difícil" no té gaire sentit perquè al llibre no hi ha cap dona que sigui més "difícil" que les altres; o ho són totes, de difícils, o no ho és cap. Jo em decantaria per la segona opció. Complexes, sí. Difícils, no. Aleshores ¿de què anem?

En fi, deixant de banda aixó del títol de les traduccions, el llibre és més que aprofitable, com tot el que fa el sr Irving.

Acabo amb un comentari purament anecdòtic: en un blog de ressenyes de llibres, com aquest, he trobat una 'aportació' d'algú dels Estats Units que diu que John Irving no és més que un autor mediocre obsessionat pel sexe. Malgrat que no he trobat ningú més que opini d'aquesta manera, penso que el senyor que ha dit això no està sol, sinó que n'hi ha molts més com ell. Això explicaria per què Donald Trump ha arribat a la presidència dels Estats Units (o 'd'Ammèuica', que diu ell). Però em sembla estrany que aquesta mena de personatges pugui criticar a cap escriptor, si resulta que no són capaços de llegir, entenent-lo, ni el manual d'instruccions d'ús del paper de vàter (sort que tal manual no existeix i els fabricants se'n refien de la intuïció dels usuaris).


 Coberta de l'edició original de 1998.
Única coberta que realment està
relacionada amb el que s'explica al llibre.
Si volen saber per què, l'hauran de llegir.
Així és la vida.

dijous, 8 d’agost del 2019

LA NOVIA IMAGINARIA

John Irving nº 9 i 10

Títols originals: The Imaginary Girlfriend / Trying to save Piggy Sneed
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primeres edicions originals: The Imaginary Girlfriend, 1995 / Trying to save Piggy Sneed, 1996
Any primera edició per Tusquets: 1997

Anem a pams perquè si no no entendrem res.

"The Imaginary Girlfriend" (La nòvia imaginària) és una peça autobiogràfica que no arriba a 150 pàgines (el nombre de pàgines varia segons l'edició) i que el senyor Irving va escriure mentre es recuperava d'una intervenció quirúrgica que en aquell moment no li permetia treballar en la creació d'una novel·la llarga.

"Trying to save Piggy Sneed" (Mirant de salvar Piggy Sneed) és un llibre que recull dotze (12) treballs curts de John Irving entre els quals hi ha inclòs "The Imaginary Girlfriend" (La nòvia imaginària).

A tot el món mundial de parla anglesa (és a dir, a tot el 'worldwide world', si em permeten la traducció infame d'aquesta expressió més infame encara) "The Imaginary Girlfriend" es va publicar l'any 1995 com el que era, és a dir, un treball independent, mentre que el recull es va publicar un any després, el 1996, amb el títol de "Trying to save Piggy Sneed" que és com es diu la primera de les obres que composen el llibre.

Ara bé, en el món mundial de parla castellana (és a dir, el "mundo mundial") "La nòvia imaginària" no s'ha publicat mai com a relat independent, mentre que el recull s'ha publicat amb el títol "La novia imaginaria" en comptes de "Tratando de salvar a Piggy Sneed" que seria més o menys la traducció del títol original del llibre. Per què?? Un cop més, els misteris del món editorial son insondables (apart d'idiotes; insondablement idiotes)

Han entès alguna cosa? Si és així me n'alegro molt; i si no, no es frustrin, no és culpa de vostès, sinó dels deliris dels nostres benvolguts editors locals (els del "mundo mundial").


The Imaginary Girlfriend, edició original de 1995


...Piggy Sneed, edició original de 1996



Del que jo parlaré aquí és del recull, és a dir del llibre dels dotze treballs del senyor Irving que l'editor local ha titulat "La novia imaginaria" en comptes de respectar el nom de l'obra original.

El llibre es compon de tres parts:
Una primera de relats autobiogràfgics (tres), entre els quals "Hay que salvar a Piggy Sneed" i "La novia imaginaria"; i, ja posats, el tercer relat es diu "Mi cena en la Casa Blanca".
Una segona part de narracions de ficció.
Una tercera part que en el llibre s'identifica com a "Homentatges".

La part dels relats autobiogràfics:
El relats de Piggy Sneed i de la Casa Blanca es refereixen a dues situacions en què el senyor Irving s'hi va veure involucrat; la veritat és que no mouen a grans emocions.
Pel què fa a "La novia imaginaria", el meu admiradíssim senyor Irving em perdonarà, però m'ha semblat del tot infumable. Abans de posar-se a escriure el senyor Irving es va dedicar a la lluita lliure, i quan va començar a escriure s'hi va continuar dedicant, i a més hi va implicar els seus dos fills grans i també va voler implicar al petit (no em queda clar si ho va aconseguir o no). Total, que el relat, en aquesta edició, es un plec de vuitanta-vuit pàgines que només són capaços de digerir els aficionats a la lluita lliure, amb desenes i desenes d'explicacions de combats i tècniques que, francament, 'a mi què m'explica?'. És clar que jo sóc un d'aquells personatges estranys que no ha entès mai, per exemple, que dècades i dècades després de que algú coli una pilota en un forat, tal fet es continuï recordant com una gesta històrica, així que segurament no sóc el més indicat per a opinar sobre "La novia imaginaria" que fet i fet és com això de la pilota en un forat però en versió lluita lliure. Ah, i tampoc no entenc per què aquest diem-ne relat es titula "La novia imaginaria" ("The Imaginary Girlfriend"); no hi ha cap nòvia, ni real, ni simbòlica, ni imaginària ni res... a ménys que la nòvia imaginària sigui la lluita lliure.

La part de les narracions de ficció:
Es tracta de sis narracions curtes escrites entre 1967 i 1980. La sensaciò que em produeixen és que si estiguéssin integrades en capítols de diferents novel·les llargues estarien molt bé (de fet és en el que s'ha convertit alguna d'aquestes històries) però com a narracions independents no tenen empenta. També és possible que hi hagi un problema de percepció per part meva: després de llegir tots els llibres del senyor Irving anteriors a aquest, tots novel·les llargues, i que m'hagin commogut completament, ara, aquestes narracions curtes, per a mi, no tenen gust de res.

I finalment, la part anomenada "Homenatges":
Está formada per tres treballs. El primer, és una introducció a una edició de l'any 1986 de la novel·la de Dickens "Great Expectations" ("Grans Esperances"); el segon també és una introducció a una altra obra de Dickens, "A Christmas Carol" ("Cançó de Nadal"), el més que famós relat on apareix el personatge de Scrooge que es visitat pels tres fantasmes temporals, el del passat, el del present i el del futur; i el tercer treball és una semblança de Günter Grass.
Si a vostè li agraden els pròlegs clàssics de tota la vida, d'aquella mena que la majoria de mortals només veure'ls se'ls salten, estarà encantat amb aquests "Homenatges" del senyor Irving. Si vostè és una reencarnació de Günter Grass (1927-2015), també. Si vostè no es troba en cap d'aquests dos supòsits, pot prescindir de llegir aquesta darrera part de "La novia imaginaria" ("Trying to save Piggy Sneed").

En conclusió: "La novia imaginaria" pot servir perfectament per a acostar-se una mica a la figura del seu autor, que aquí exerciria també de personatge. Opino que és un llibre aprofitable, però no imprescindible. És clar que la meva opinió també és prescindible, només faltaria.


Encerclat, John Irving 'lluitador' (1959, disset anys)