L'AVINGUDA DELS MISTERIS

 

John Irving nº 18

Títol original: Avenue of Mysteries
Títol en castellà: Avenida de los misterios
Autor: John Irving
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2015
Any primera edició per Edicions 62: 2016
Any primera edició per Tusquets: 2016

Fa onze anys, l'any 2013, vaig llegir "Personas como yo" (In one person), el llibre nº 17 de John Irving. Em va deixar tan impactat que vaig decidir llegir tot el que hagués escrit aquest senyor de qui, fins a aquell moment, jo no n'havia sentit a parlar.

Avui, onze anys després, ja m'he llegit els setze llibres anteriors a "In one person" i aquest, "L'Avinguda dels Misteris", que és el 18 i el penúltim. L'últim (fins ara), "L'últim telecadira" (The last chairlift), ha sortit fa poc i el tinc en espera.

Bé, quan hom s'ha submergit en la pràctica totalitat de l'obra d'Irving, ja té prou elements com per a estar familiaritzat amb la seva increïble capacitat de meravellar, emocionar i sorprendre. Però això no vol dir en absolut que hom estigui vacunat per a aconseguir mantenir-se emocionalment indemne en arribar al final de l'ultim full de qualsevol dels seus llibres, inclòs aquest.

Potser a "L'Avinguda dels Misteris" no hi ha grans cops d'efecte comparables als que hom pot trobar, gairebé sempre a traïció, en llibres anteriors, com a "A prayer for Owen Meany" ("Oración por Owen") del que per cert encara no m'he recuperat malgrat que ja fa cinc anys que el vaig llegir. No, a "L'Avinguda dels Misteris" no hi ha cops d'aquesta mena però igualment pots quedar-te estabornit.

El protagonista (aquesta vegada sí que hi ha un protagonista clar, encara que no únic), Juan Diego, té catorze anys quan Irving ens el presenta situat l'any 1970, i és un escriptor de cinquanta-quatre anys quan ens el torna a presentar l'any 2010. Sí, ens el presenta dues vegades perquè al llarg de tot el llibre la història transcorre en paral·lel entre 1970-71 i 2010-11.

Tant en la seva versió d'adolescent de catorze anys com en la seva versió d'escriptor de cinquanta-quatre, Juan Diego és un personatge que te l'enduries a casa si poguessis... però no pots. John Irving és especialista en això: crear personatges potents, fer que des del teu lloc de lector estableixis un fort lligam amb ells, i quan aquest lligam ja està fet... s'ha acabat. Aquest "s'ha acabat" pot adoptar diverses formes, i aquí m'aturo si no vull fer spoilers.

Cap dels altres personatges de la constel·lació de Juan Diego deixa tampoc indiferent, ni de lluny. La seva germana Lupe (genial i fonamental); el "gringo bueno" (fonamental i paradigmàtic), exiliat a Mèxic als seus vint i escaig anys per a fugir de la Guerra de Vietnam; l'aspirant a jesuïta que deixa córrer la seva aspiració per amor a una transsexual, en plena dècada dels 1970's (emotius, tant ell com la transsexual); el deixeble literari de Juan Diego, un cristià evangèlic nord-americà tirant a curt de mires (ja és això); el medicament Lopressor i la Viagra ("sense els quals aquesta història no hagués estat possible", com es deia antigament en els títols de crèdit finals d'algunes pel·lícules en blanc i negre); una mare i una filla que ni els altres personatges de la novel·la no són capaços de situar; la Mare de Déu de Guadalupe que també té un rol insubstituïble (malgrat que només aparegui en efígie); el "Monstre Maria", una imatge descomunal de la Mare de Déu catòlica de tota la vida que aquí es vista d'una manera molt peculiar; i més, i més, i més...

Llegir "L'Avinguda dels Misteris" és caminar per una ruta (o dues, la del 1970 i la del 2010) on el que et trobes a banda i banda és una barreja de realitat i fantasia sense poder discriminar ben bé què hi ha d'una cosa i què hi ha de l'altra. I aquesta incapacitat de discriminació val tant per al lector com per a Juan Diego, el protagonista. Però al cap i a la fi això és igual: moltes vegades la realitat no es pot explicar (ni és suportable) sense recórrer a la fantasia, i la fantasia por arribar a ser tant potent com la realitat (tant per bé, com per mal). Crec que és així com jo descriuria aquest llibre.

Llibre més que aprofitable, com tots els de John Irving (fins i tot "La quarta mà", que a mi no em va acabar d'enganxar, què hi farem...).

 

Coberta de la versió original en anglès

L'ÚLTIMA NIT A TWISTED RIVER

John Irving nº 16

Títol original: Last Night in Twisted River
Títol en castellà: La última noche en Twisted River
Autor: John Irving
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2009
Any primera edició per Edicions 62: 2010
Any primera edició per Tusquets: 2010

Una vegada més he "d'agrair" al sr Irving que jo hagi necessitat uns quants dies per a refer-me emocionalment després de llegir un dels seus llibres.

Des de la primera pàgina ja veus que la història anirà forta; aleshores et dius a tu mateix que ja coneixes prou al sr Irving (sobretot si has llegit els seus 15 llibres anteriors) com per a saber que en el moment més inesperat, quan tinguis la guàrdia més baixa, giraràs una pàgina i... pumba!! ...et trobaràs amb una andanada emotiva que et deixarà enfonsat a la misèria durant una bona estona. I això, evidentment, en un llibre de 650 pàgines pot passar diversos cops. I passa, ja us ho dic jo que passa. El sr Irving no desaprofita cap de les oportunitats que se li presenten per a exercir la seva extraordinària capacitat de tocar la fibra a tothom que se li posi per davant.

Aleshores, amb aquella innocència que de vegades (només de vegades) et caracteritza, et penses que el fet de saber com acostumen a anar les coses a les històries del sr Irving, pot actuar com una mena de vacuna que, si bé no t'evitarà els embats que t'esperen durant la lectura, si que potser reduirà la intensitat demolidora dels seus efectes. Error. A la segona vegada que la història t'esclata a les mans ja veus que aquí ningú s'estalvia res.

Fins que arribes al final. I al final ve la rematada. Quan dic "final" em refereixo literalment al final, l'últim paràgraf, l'última frase, les últimes cinc paraules... després de les quals ja no hi ha res més... tret de tu i la teva consciència de que la teva línia de flotació emocional ha saltat (ara ja definitivament) pels aires. No te'n lliures, encara que això mateix ja t'hagi passat altres vegades amb llibres del sr Irving i creguis que vas avisat. Ell juga amb avantatge. Coneix la seva pròpia emocionalitat, la dels seus personatges i la teva com a lector, i per tant no hi tens res a fer.

La veritat és que m'agradaria dir moltes més coses i més concretes, però això comportaria l'efecte imperdonable de desvetllar aspectes de la trama. Ni pensar-ho. No seré jo qui espatlli els descobriments que ha de fer cada lector per ell mateix.

Crec que sí que puc parlar, però, dels escenaris geogràfics en què passa la història. De fet són els habituals en els llibres del sr Irving: New Hampshire, Massachusets, Vermont, Toronto (Canadà), New Hampshire una altra vegada, i Ontario (Canadà una altra vegada). És a dir, la regió de New England als Estats Units i dues de les ciutats més significatives del sud del Canadà. Aquest és de fet l'àmbit geogràfic del propi autor.

Val la pena tenir el Google Maps a l'abast mentre vas llegint el llibre; això és vàlid per a totes les novel·les de John Irving, però potser d'una manera especial pel què fa a aquesta, en què és important saber per on es mouen els personatges i veure quina relació espaial hi ha entre uns llocs i altres. Com a nota personal puc dir que mai hauria cregut que m'interessés ni molt ni poc com és el nordest dels Estats Units ni la ciutat de Toronto. Ara, tant l'un com l'altra em resulten emotivament familiars, i me n'alegro. Considerant que el meu coneixement de la zona es limitava a saber que allà també hi vivia la sra (Jessica) Fletcher, no està gens malament l'increment cultural...

Pel que fa als personatges, es torna a produir l'efecte "multiprotagonista" propi dels llibres d'aquest autor. Es podria dir que hi ha tres protagonistes principals: el cuiner, el fill del cuiner i l'amic del cuiner. Però és que tots els altres són tan potents que seria una injustícia qualificarlos de secundaris.

Un cop més també, cal expressar tota l'admiració possible per la tasca impressionant de documentació feta pel sr Irving a l'hora d'escriure aquesta història, d'una banda pel què fa als aspectes gastronòmics propis de la feina del cuiner, però especialment per allò que està relacionat amb la tasca dels llenyataires que durant la segona meitat del segle XX es dedicaven a la tala i el transport fluvial d'arbres per a la indústria de la fusta. Després de llegir un llibre del sr Irving surts emocionalment fet pols, és veritat, però també surts més savi en segons quins temes que mai t'havien interessat en absolut. Ja veus tu quines coses.

I què més podria dir per a acabar, que no comportés cap spoiler greu? No sé... ah, sí: l'arbre que surt a la portada del llibre ha estat fotografiat per la filla de l'autor i, en certa manera, també és un personatge de la història.

Llibre aprofitable? Naturalment que sí. Si us plau, quines preguntes de fer...

 

Coberta de la 1ª edició original

 

FINS QUE ET TROBI

John Irving nº 15

Títol original: Until I find you
Títol en castellà: Hasta que te encuentre
Autor: John Irving
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2005
Any primera edició per Edicions 62: 2006
Any primera edició per Tusquets: 2006

Nota prèvia:

En aquest blog, el llibre anterior de John Irving, "The fourth hand" (La quarta mà) figura com el nº 13 de l'autor. El llibre actual, "Until I Find You" (Fins que et trobi) figura amb el nº 15, perquè el que seria el 14, "A Sound Like Someone Trying Not to Make a Sound", està descatalogat i no s'ha pogut trobar. Es tracta d'un conte infantil que apareix com a part de l'argument del llibre nº 11 d'Irving, "A widow for one year" ("Una dona difícil" - 1998); sis anys després, el 2004, Irving va escriure realment aquest conte.

***

Podria començar dient que aquesta és la història d'una persona, des de que té quatre anys fins que arriba als 38. No, tranquils, Irving no mata al personatge quan fa els trenta-vuit. Podria fer-ho perfectament, però no ho fa. El llibre s'acaba quan el personatge, que es diu Jack Burns, te ja trenta-vuit anys. Jack segueix viu, i de fet en aquest punt podria començar una altra història amb tantes pàgines com la presumptament acabada: unes mil, en la versió que jo he llegit.

Com sempre que es tracta de John Irving, però, aquí no hi ha un únic protagonista. N'hi ha un de principal, Jack, però també hi ha altres personatges que en un moment donat són tan protagonistes com ell. Diem que Jack fa de fil conductor d'uns quants universos, el seu propi inclòs.

John Irving entra també en el món dels tatuatges, el de la musica d'orgue i el de la lluita lliure. En relació a la lluita lliure, Irving ja ens havia deixat constància dels seus coneixements a l'autobiogràfic "The imaginary girlfriend" ("La novia imaginaria" - 1995) comentat en aquest mateix blog; i és que ell mateix s'hi ha dedicat i no precisament de manera superficial.

Pel que fa tant al món dels tatuatges i dels tatuadors, com al de la música d'orgue i els seus intèrprets, n'hi ha per a quedar-se admirat de la tasca de documentació que el sr Irving ha fet per a poder construir aquesta història, impagable com totes les seves. Bé, com gairebé totes; segueixo pensant que "La quarta mà" va ser un moment tonto d'aquells què tothom té dret a patir de tant en tant.

En referència a la geografia, qui a aquestes alçades s'hagi llegit els llibres d'Irving des del primer, "Setting free the bears" ("Libertad para los osos" - 1968), estarà a hores d'ara més que familiaritzat amb la regió nordamericana de Nova Anglaterra (especialment amb els estats de Maine i New Hampshire). També haurà après unes quantes coses sobre la ciutat de Toronto, al Canadà. O sobre Viena (ciutat protagonista en les primeres novel·les d'aquest autor). Aquest cop el sr Irving ens fa tot un tour pel nord d'Europa. Si hom es pren la molèstia de cercar a internet imatges dels llocs de què parla Irving, mentre va llegint les seves descripcions, es trobarà immers en un efecte gairebé màgic: les meravelles de què parla existeixen de veritat, i et deixen sense paraules. Insisteixo, dir que Irving està molt ben documentat es quedar-se curt.

I arribats aquí, figura que ja hauria de referir-me alguna cosa més substancial sobre la història en sí, però, un cop més, això no és possible si no vull córrer el risc de desvetllar coses que el lector, necessàriament, ha de descobrir per ell mateix.

Sí, puc referir-me a l'argument dient, per exemple, que a l'inici una mare i el seu fill de quatre anys van recorrent el nord d'Europa buscant un organista que és, respectivament, la parella de la mare i el pare del nen. La mare és tatuadora, filla al seu torn d'un tatuador que ja és història. Més endavant el nen és inscrit en una escola de Toronto bàsicament femenina. Cap a mig llibre hi ha un canvi dramàtic. I després més canvis dramàtics. I aquí ja és millor que m'aturi. Gairebé sempre que llegeixo un llibre d'Irving la sensació és la mateixa: no és l'argument allò que t'enganxa (que també); és l'emocionalitat, que a més et deixa fora de combat.

I sí, en aquest llibre Irving ho torna a fer: vas llegint la seva història amb totes les precaucions perquè ja tens experiència de que amb ell pots quedar estabornit per obra i gràcia d'una sola frase que et trobaràs 'a traició' tot just girar el full, i tot i així et torna a passar. És clar que això va molt relacionat amb la manera de ser de cadascú. Amb la meva manera de ser és inevitable; igual amb la de vostè, no. Arrisqui's, a veure què passa.

Decididament aquest és un llibre aprofitable, i estic segur que, a més, és d'aquells que en segona lectura es pot tornar molt més aprofitable encara.

Coberta "del nen de quatre anys"

Coberta de l'edició original

LA QUARTA MÀ

John Irving nº 13

Títol original: The fourth hand
Títol edició en castellà: La cuarta mano
Autor: John Irving
Editorial en català: Edicions 62
Editorial en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2001
Any primera edició per Edicions 62: 2001
Any primera edició per Tusquets: 2001

És una opinió molt personal: si hagués de fer un ranking amb les novel·les de John Irving, aquesta estaria molt lluny d'ocupar el primer lloc.

Aclariments: primer, jo mai gosaré fer cap ranking de les novel·les de John Irving; segon, segurament no és que John Irving no estigués prou inspirat quan va escriure el llibre, sinó que, pot ser, jo no he estat gaire receptiu quan l'he llegit; i tercer, dir que en algun moment John Irving no ha estat inspirat és una blasfèmia, ja ho sé, i jo me n'aniré a l'infern per haver-ho insinuat, però de tota manera ja fa temps que hi tinc plaça reservada, o sigui que no em ve d'aquí.

Tornant al fil de la qüestió: trobo que el llibre està bé... i ja està. No el trobo excels, ni diví, ni imprescindible, ni res de semblant, com sí que he trobat la majoria de les altres obres del sr Irving.

Els personatges resulten discrets. En altres novel·les d'aquest autor, tots els personatges que hi surten es poden considerar protagonistes de primera línia. Aquí tots són secundaris; bons secundaris, si es vol, però no protagonistes, ni tan sols el que fa de protagonista 'oficial'.

En referència a la història, els escenaris, les situacions... sí, és cert, no són comuns, són "estil Irving", però tot i així sembla com si s'haguessin quedat a mig gas. La trama s'organitza al voltant del personatge d'un periodista que treballa per una televisió on tots el programes són "el programa de Ana Rosa" (ja s'imaginaran doncs de quin estil repugnant de televisió parlo). El periodista, i suposat protagonista, perd una mà de la manera més tonta quan estava fent un reportatge per a l'emissora de televisió. És a partir d'aquest fet que el senyor Irving munta una novel·la.

Reconec que esperar que un escriptor mantingui sempre un grau espatarrant de genialitat és molt injust, entre d'altres moltes coses perquè això de la 'genialitat' també depèn, i molt, de la subjectivitat de qui el llegeix. Jo m'hi he trobat moltes vegades: un llibre que a mi m'ha semblat meravellós, no ha arribat a cridar l'atenció de cap amic, conegut o saludat meu; i viceversa: he llegit llibres que m'havien recomanat molt i que, en acabar-los, m'han deixat més aviat fred. Sol passar.

En fi, el missatge és el següent: no trobo que "La quarta mà" sigui un llibre memorable, però tampoc puc dir que no sigui aprofitable. Això sí, és molt probable que algú de vostès l'aprofiti més que jo.

 

Coberta de l'edició original (2001)

 

MIS LÍOS CON EL CINE

John Irving nº 12

Títol original: My movie business. A memoir
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1999
Any primera edició per Tusquets: 2000

Com molt bé explica el títol original (a diferència del títol idiota traduït) aquest llibre no és una novel·la sinó 'a memoir' del propi senyor Irving que explica la seva relació amb el cinema ('my movie business', no l'estupidesa aquesta dels 'líos') en base a l'adaptació que se n'ha fet d'alguns dels seus llibres per a aquest medi.

En el moment d'escriure el llibre (1999) ja s'havien fet tres pel·lícules basades en històries del sr Irving: "The World According to Garp" (1982); "The Hotel New Hampshire" (1984)"; i "Simon Birch" (1998) basada parcialment en "A prayer for Owen Meany".

La quarta pel·lícula, "The Cider House Rules" estava en procés i és aquesta de la què el sr Irving en parla en aquest breu llibre.

Vagi d'entrada la repetició del que ja he dit en altres ocasions: considero absolutament impossible portar al cinema cap de les obres del sr Irving sense convertir-la en una altra cosa, que serà diferent però mai dels mais millor que l'original.

La tòpica frase que diu allò de "una imatge val més que mil paraules", en el cas del sr Irving és completament falsa: per a portar fidelment al cinema una novel·la del sr Irving es necessitarien tantes imatges que la pel·lícula "Gone with the wind" (1939), d'una durada de 4 hores amb intermedi i títols de crèdit inclosos, semblaria, en comparació, un anunci comercial d'aquests ràpids de la televisió. I tot i així l'intent fracassaria. L'emocionalitat dels escrits del sr Irving són producte de la relació íntima d'aquests amb el lector, amb cada lector en particular. Una pel·lícula és la visió del seu director, que a més la fa per diners. La comparació entre literatura i cinema en aquest cas no és només odiosa; és impossible.

A mi particularment (ja saben que jo no només sóc subjectiu, sino que a sobre ho admeto) la lectura d'aquest llibre m'ha confirmat això que acabo de dir. El sr Irving explica un seguit de modificacions que ell mateix ha fet del seu llibre original, "The Cider House Rules", per a que la història quadrés en una pel·lícula de dues hores i cinc minuts. Personatges fonamentals que desapareixen, lapses de temps que es deformen terriblement (quinze anys del llibre passen a ser quinze mesos a la pel·lícula), canvis en alguns del personatges que 'sobreviuen' a l'adaptació...

És a dir, que de fet el sr Irving no ha 'adaptat' "The Cider House Rules" al cinema: ha creat una altra cosa; i tampoc es tracta d'una creació, sinó d'una co-creació amb el director de la pel·lícula, el sr Lasse Hallström. No nego que el film resultant sigui atractiu, i fins i tot emotiu, però no és el llibre i no se li podrà comparar mai.

Jo no he vist la pel·lícula i no sé si la veuré (mai es pot dir que 'no' categòricament, la vida dóna moltes voltes), però tenint en compte el que explica el sr Irving sobre la gestió del film em decantaria per assegurar que 'no, gràcies' tot i que paradoxalment em quedo amb la impressió de que m'agradaria molt veure les interpretacions de Michael Caine com el doctor Wilbur Larch i Tobey Maguire com a Homer Wells. Em quedo amb les ganes. És una opció.

Llibre aprofitable pel que té d'il·lustratiu. I si algú de vostès ha llegit "The Cider House Rules" i n'ha vist la pel·lícula no estaria malament que ens expliqués què en pensa. Gràcies.

 

Cartell de la pel·lícula "The Cider House Rules"

 

John Irving fent de cap d'estació a la pel·lícula

 

Coberta de la primera edició original (1999)

 

UNA DONA DIFÍCIL

John Irving nº 11

Títol original: A widow for one year

Títol versió en castellà: Una mujer difícil

Autor: John Irving

Editorial versió en català: Edicions 62

Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 1998

Any edició per Grup 62: 2007

Any primera edició per Tusquets: 1999

Novament, com en els altres llibres del sr Irving, quan comences aquesta novel·la et penses que has identificat el protagonista; és fàcil, el protagonista de la història és Eddie. Poc després dius 'no, és Marion'. Més endavant dius 'no, és Ted'. Més tard dius 'no, és Ruth'. Fins que finalment te'n recordes de que estàs llegint una novel·la de John Irving i que el bon home és incapaç de limitar-se a un personatge principal. Tots són principals.

Tots quatre personatges que he esmentat són escriptors i m'imagino que, d'alguna manera, el sr Irving queda reflectit en algun aspecte o altre de cadascun d'ells. Curiositat: en aquesta novel·la de 1998 el personatge de Ted escriu un conte per a nens titulat "El soroll com el d'algú que no vol fer soroll"; sis anys després, el 2004, aquesta història existirà realment, escrita pel sr Irving per a un públic infantil.

El retrat psicològic de cadascun dels personatges de la trama és, com sempre en aquest autor, admirable, i les relacions que s'estableixen entre ells et mantenen enganxat al llarg de tota la lectura. Fins al final. Literalment fins a l'última paraula del final del llibre.

Cada cop se'm fa més difícil fer una ressenya d'un llibre del sr Irving perquè -repeteixo un cop més, com en ocasions anteriors- les emocionalitats que transmet s'han de viure; no es pot cometre el crim d'analitzar-les per escrit i servir-les com un cadàver ja inútil a potencials futurs lectors. Fins i tot m'abstinc d'explicar res de la trama perquè penso que aquest és un descobriment que ha de fer el propi lector, pàgina a pàgina.

El que no evitaré és fer el comentari sobre la discrepància entre el títol original ("A widow for one year") i el títol de les traduccions ("Una dona difícil / Una mujer difícil").

"A widow for one year" és una frase que surt en un dels llibres que escriu un dels personatges d'aquesta història. "Una dona difícil / Una mujer difícil" és el títol d'un dels llibres que escriu un altre dels personatges d'aquesta història.

Pregunta fàcil: si el pare de tot plegat, el sr Irving, decideix titular el seu llibre amb una de les frases que escriu un dels seus personatges ¿per què punyeta els responsables de les traduccions canvien això pel títol d'un llibre d'un altre dels personatges?

I més tenint en compte que, com a títol, "Una dona difícil / Una mujer difícil" no té gaire sentit perquè al llibre no hi ha cap dona que sigui més "difícil" que les altres; o ho són totes, de difícils, o no ho és cap. Jo em decantaria per la segona opció. Complexes, sí. Difícils, no. Aleshores ¿de què anem?

En fi, deixant de banda aixó del títol de les traduccions, el llibre és més que aprofitable, com tot el que fa el sr Irving.

Acabo amb un comentari purament anecdòtic: en un blog de ressenyes de llibres, com aquest, he trobat una 'aportació' d'algú dels Estats Units que diu que John Irving no és més que un autor mediocre obsessionat pel sexe. Malgrat que no he trobat ningú més que opini d'aquesta manera, penso que el senyor que ha dit això no està sol, sinó que n'hi ha molts més com ell. Això explicaria per què Donald Trump ha arribat a la presidència dels Estats Units (o 'd'Ammèuica', que diu ell). Però em sembla estrany que aquesta mena de personatges pugui criticar a cap escriptor, si resulta que no són capaços de llegir, entenent-lo, ni el manual d'instruccions d'ús del paper de vàter (sort que tal manual no existeix i els fabricants se'n refien de la intuïció dels usuaris).

 Coberta de l'edició original de 1998.

Única coberta que realment està

relacionada amb el que s'explica al llibre.

Si volen saber per què, l'hauran de llegir.

Així és la vida.

LA NOVIA IMAGINARIA

John Irving nº 9 i 10

Títols originals: The Imaginary Girlfriend / Trying to save Piggy Sneed

Autor: John Irving

Editorial: Tusquets
Any primeres edicions originals: The Imaginary Girlfriend, 1995 / Trying to save Piggy Sneed, 1996

Any primera edició per Tusquets: 1997

Anem a pams perquè si no no entendrem res.

"The Imaginary Girlfriend" (La nòvia imaginària) és una peça autobiogràfica que no arriba a 150 pàgines (el nombre de pàgines varia segons l'edició) i que el senyor Irving va escriure mentre es recuperava d'una intervenció quirúrgica que en aquell moment no li permetia treballar en la creació d'una novel·la llarga.

"Trying to save Piggy Sneed" (Mirant de salvar Piggy Sneed) és un llibre que recull dotze (12) treballs curts de John Irving entre els quals hi ha inclòs "The Imaginary Girlfriend" (La nòvia imaginària).

A tot el món mundial de parla anglesa (és a dir, a tot el 'worldwide world', si em permeten la traducció infame d'aquesta expressió més infame encara) "The Imaginary Girlfriend" es va publicar l'any 1995 com el que era, és a dir, un treball independent, mentre que el recull es va publicar un any després, el 1996, amb el títol de "Trying to save Piggy Sneed" que és com es diu la primera de les obres que composen el llibre.

Ara bé, en el món mundial de parla castellana (és a dir, el "mundo mundial") "La nòvia imaginària" no s'ha publicat mai com a relat independent, mentre que el recull s'ha publicat amb el títol "La novia imaginaria" en comptes de "Tratando de salvar a Piggy Sneed" que seria més o menys la traducció del títol original del llibre. Per què?? Un cop més, els misteris del món editorial son insondables (apart d'idiotes; insondablement idiotes)

Han entès alguna cosa? Si és així me n'alegro molt; i si no, no es frustrin, no és culpa de vostès, sinó dels deliris dels nostres benvolguts editors locals (els del "mundo mundial").

The Imaginary Girlfriend, edició original de 1995

...Piggy Sneed, edició original de 1996

Del que jo parlaré aquí és del recull, és a dir del llibre dels dotze treballs del senyor Irving que l'editor local ha titulat "La novia imaginaria" en comptes de respectar el nom de l'obra original.

El llibre es compon de tres parts:

Una primera de relats autobiogràfgics (tres), entre els quals "Hay que salvar a Piggy Sneed" i "La novia imaginaria"; i, ja posats, el tercer relat es diu "Mi cena en la Casa Blanca".

Una segona part de narracions de ficció.

Una tercera part que en el llibre s'identifica com a "Homentatges".

La part dels relats autobiogràfics:

El relats de Piggy Sneed i de la Casa Blanca es refereixen a dues situacions en què el senyor Irving s'hi va veure involucrat; la veritat és que no mouen a grans emocions.

Pel què fa a "La novia imaginaria", el meu admiradíssim senyor Irving em perdonarà, però m'ha semblat del tot infumable. Abans de posar-se a escriure el senyor Irving es va dedicar a la lluita lliure, i quan va començar a escriure s'hi va continuar dedicant, i a més hi va implicar els seus dos fills grans i també va voler implicar al petit (no em queda clar si ho va aconseguir o no). Total, que el relat, en aquesta edició, es un plec de vuitanta-vuit pàgines que només són capaços de digerir els aficionats a la lluita lliure, amb desenes i desenes d'explicacions de combats i tècniques que, francament, 'a mi què m'explica?'. És clar que jo sóc un d'aquells personatges estranys que no ha entès mai, per exemple, que dècades i dècades després de que algú coli una pilota en un forat, tal fet es continuï recordant com una gesta històrica, així que segurament no sóc el més indicat per a opinar sobre "La novia imaginaria" que fet i fet és com això de la pilota en un forat però en versió lluita lliure. Ah, i tampoc no entenc per què aquest diem-ne relat es titula "La novia imaginaria" ("The Imaginary Girlfriend"); no hi ha cap nòvia, ni real, ni simbòlica, ni imaginària ni res... a ménys que la nòvia imaginària sigui la lluita lliure.

La part de les narracions de ficció:

Es tracta de sis narracions curtes escrites entre 1967 i 1980. La sensaciò que em produeixen és que si estiguéssin integrades en capítols de diferents novel·les llargues estarien molt bé (de fet és en el que s'ha convertit alguna d'aquestes històries) però com a narracions independents no tenen empenta. També és possible que hi hagi un problema de percepció per part meva: després de llegir tots els llibres del senyor Irving anteriors a aquest, tots novel·les llargues, i que m'hagin commogut completament, ara, aquestes narracions curtes, per a mi, no tenen gust de res.

I finalment, la part anomenada "Homenatges":

Está formada per tres treballs. El primer, és una introducció a una edició de l'any 1986 de la novel·la de Dickens "Great Expectations" ("Grans Esperances"); el segon també és una introducció a una altra obra de Dickens, "A Christmas Carol" ("Cançó de Nadal"), el més que famós relat on apareix el personatge de Scrooge que es visitat pels tres fantasmes temporals, el del passat, el del present i el del futur; i el tercer treball és una semblança de Günter Grass.

Si a vostè li agraden els pròlegs clàssics de tota la vida, d'aquella mena que la majoria de mortals només veure'ls se'ls salten, estarà encantat amb aquests "Homenatges" del senyor Irving. Si vostè és una reencarnació de Günter Grass (1927-2015), també. Si vostè no es troba en cap d'aquests dos supòsits, pot prescindir de llegir aquesta darrera part de "La novia imaginaria" ("Trying to save Piggy Sneed").

En conclusió: "La novia imaginaria" pot servir perfectament per a acostar-se una mica a la figura del seu autor, que aquí exerciria també de personatge. Opino que és un llibre aprofitable, però no imprescindible. És clar que la meva opinió també és prescindible, només faltaria.

Encerclat, John Irving 'lluitador' (1959, disset anys)

UN HIJO DEL CIRCO

John Irving nº 8

Títol original: A Son of the Circus
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1994

Vuitena novel·la escrita per John Irving. La primera sensació en començar a llegir-la és que aquesta és 'diferent' de les altres. Vull dir que encara que totes les noveles del Sr Irving són molt diferents les unes de les altres, aquesta és encara "més diferent". Aquí no surt Nova Anglaterra, ni Viena, ni óssos... Hi surt l'Índia. L'Índia? I què hi pinta l'India en una història de John Irving?

Conforme vas llegint, el temor de que el Sr Irving et deixi sec en girar la pàgina següent, com ens té acostumats, -i aquesta edició que comento té 781 pàgines- es va transformant en una certa perplexitat perquè això no passa. Tampoc passa que et quedis enlluernat per un, dos, tres o tots els personatges de la novel·la, com també sol ser característic dels relats del nostre benvolgut escriptor.

Fins que arriba un moment (triga, però arriba) en que t'adones de que allò que és diferent és l'escenari, però l'essència és tant potent com sempre, només que aquesta vegada el Sr Irving va actuant d'una manera més subtil. I al cap i a la fi veus que en un moment o altre el Sr Irving te la jugarà. Com sempre. Inevitablement.

Estem a l'India, però també apareixen Toronto, com a la incommensurable novel·la anterior (Una oració per a Owen Meany), i Viena (la dona de l'aparent protagonista és vienesa i l'aparent protagonista va estudiar la carrera allà). No surten óssos però si surten lleons i tigres i elefants... és a dir tota una pila de Grans Animals que hi juguen un paper simbòlicament molt important, com en llibres anteriors.

I els personatges? Aparentment, com ja he apuntat abans, hi ha un protagonista principal, el doctor Farrokh Daruwalla, de seixanta anys, indi nascut a Bombai però que en els moments en que se situa la novel·la, inicis dels anys noranta, és ciutadà canadenc resident a Toronto. Periòdicament visita l'India -no ho pot evitar encara que ho voldria- però no s'hi troba bé. És indi però no encaixa a l'Índia... o l'Índia no li encaixa a ell. I al Canadà tampoc acaba d'encaixar. Ell és "fill del circ", d'aquí el títol del llibre, i si volen saber què vol dir això l'hauran de llegir. Si, són 781 pàgines, però valen la pena totes i cadascuna d'elles, com tot el que fa el Sr Irving.

Deia que aparentment hi ha un protagonista principal, el doctor Daruwalla, però aquesta és una novel·la coral i tots i cadascun dels personatges que hi surten tenen essència de protagonista, fins i tot els que poden semblar més secundaris.

És un llibre ple de colors i de sensacions, amb facetes absurdes i divertides, però també és contundent. I sí, quan s'acaba te n'adones que el Sr Irving ho ha tornat a fer, t'ha tornat a disparar a la linia de flotació i ha tornat a encertar. I saps que, igual que el Doctor Daruwalla ha de tornar a l'Índia malgrat que se li remogui tot, tu, lector, algun dia hauràs de tornar a llegir aquest llibre per a descobrir emocionalitats que no has descobert en primera lectura, però que hi són. I tant que hi són.

Llibre aprofitable, naturalment.

BOMBAI EN 6 MINUTS


*********************

Primera edició original (1994)

ORACIÓN POR OWEN

John Irving nº 7

Títol original: A prayer for Owen Meany

Autor: John Irving

Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1989

Es com un brutal cop de maça al cap que John Irving ja et fa intuir des del primer full -no se'l pot acusar de traïdor-, es projecta al llarg de tot el llibre, i cau inexorablement a les ultimíssimes pàgines, deixant-te fora de combat durant un temps indefinit. Mínim, dies.

Això és aquest llibre.

Qui conegui els anteriors sis llibres de John Irving ja sap que no sortirà il·lès de la lectura d'aquest setè. És impossible romandre il·lès després de llegir qualsevol llibre d'Irving, però en aquesta ocasió, el cop és devastador.

Owen Meany, el protagonista indiscutible del llibre, és un personatge que només John Irving podia crear. Tant Owen, com el seu amic John Wheelwright, van neixer l'any 1942, igual que Irving. Cap casualitat.

El llibre és un recorregut per la infància, l'adolescència i la joventut d'Owen i John (Wheelwright? Irving?) i l'univers que els conté, però no és només això, tot i ser molt, moltíssim. Owen Meany és un Univers per ell mateix. Owen no es pot explicar; Owen només es pot viure. I John Irving aconsegueix que qui llegeix "A prayer for Owen Meany" visqui Owen, i gairebé de manera física senti la seva veu, la seva irrepetible, única, irritant i inconfusible veu.

Amb Owen i John vivim uns anys 50's i uns anys 60's d'una manera molt particular, molt íntima, molt especial. No es tracta del simple retrat històric de l'època. És un retrat emotiu. És impossible escriure el que hi ha a les pàgines d'aquest llibre si no s'ha viscut cronològicament i sentidament, i estic segur que John Irving, d'una manera o altra, ha viscut el que explica; especialment, però no només, quan esmenta la Guerra de Vietnam, sobretot durant la presidència de Johnson.

Jo no puc ni vull explicar res més sobre aquest llibre. Qualsevol cosa que pugui dir, incloses les que he escrit ja, no li fan justícia ni de lluny. Només afegeixo que crec quasi religiosament que qui hagi conegut Owen Meany no el podrà oblidar mai més.

Llibre imprescindible.

Coberta primera edició original de 1989

PRÍNCIPES DE MAIN, REYES DE NUEVA INGLATERRA

John Irving nº 6

Títol original: The Cider House Rules
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1985

El títol original d'aquest llibre és "Les normes de la casa de la sidra", i sí, és la història en què es basa la pel·lícula del mateix títol, de l'any 1999, guanyadora de dos Oscar i protagonitzada, entre d'altres, per Michael Caine.

Jo no he vist la pel·lícula, però a qui sí que l'hagi vist li aconsello vivament que l'oblidi, si és que vol llegir el llibre, encara que l'adaptació de la novel·la l'hagi fet el propi Irving, com és el cas.

Ni el mateix John Irving és capaç d'adaptar una novel·la seva al cinema; és completament impossible. Una història com aquesta (o com "L'Hotel New Hampshire” en el seu moment) conté infinitat d'elements que només es poden transmetre amb la paraula escrita, emprant les pàgines que calgui. Són elements emocionals en estat pur. El cinema està molt bé, però no hi arriba a tot; el llenguatge escrit tampoc, però moltes vegades s'hi acosta més.

Anys vint. Un orfenat a l'estat de Maine. Qui el porta és un metge -el doctor Larch- que practica avortaments perquè hi creu, perquè ningú no té dret a intervenir en les decisions i les necessitats de la dona que ha quedat embarassada. Evidentment això, als Estats Units en aquella època (i ara, gairebé cent anys després, també!) era anatema.

Dr Wilbur Larch (Michael Caine a la pel·lícula)

 

Els nens de l'orfenat. Impossible traslladar al cinema, insisteixo, l'emocionalitat que transmet Irving quan els descriu o els fa actuar.

Homer, el nen preferit del doctor Larch. El veiem créixer, des dels anys vint fins els anys cinquanta. Homer és molt especial. Desperta tota mena de sentiments, en el lector i en els altres personatges. La seva relació amb l'univers de la casa de la sidra és un dels nuclis fonamentals d'aquesta història.

Homer Wells (Tobey Maguire a la pel·lícula)

Melony, una òrfena que en realitat s'havia de dir Melody, però a qui l'error de transcripció fet per qui s'encarregava del registre la converteix en algú que té un nom únic i irrepetible. Molt adient tot plegat, perquè ella és també única i irrepetible. I temible.

La casa de la sidra. Una mena de construcció on s'elabora la sidra amb les pomes de la finca on és ubicada i on hi dormen els empleats temporals durant l'època de recolecció de la poma i del treball posterior. La casa de la sidra té unes normes, però són les seves pròpies normes. I és que ben mirat la casa de la sidra no és només una construcció; és un personatge més, amb vida pròpia.

I així podria continuar fent referència a altres personatges i situacions del llibre però crec que és millor deixar-ho aquí. Aquesta és una d'aquelles històries que són decididament difícils de comentar perquè cada cosa que hom podria dir desvetllaría detalls i emocions que cal que siguin trobades pel propi lector. De fet tinc la sensació de què ja he parlat massa.

Llibre aprofitable. Menció Especial d'aquest blog.

Sobrecoberta de l'edició original

EL HOTEL NEW HAMPSHIRE

John Irving nº 5

Títol original: The Hotel New Hampshire

Autor: John Irving

Editorial: Tusquets

Any primera edició original: 1981

El senyor Irving va publicar aquest llibre, el seu cinquè, tres anys després d'haver publicat l'anterior, "The World Acording to Garp", comentat en aquest mateix blog. Si "The World Acording to Garp" impactava, “The Hotel New Hampshire” no es queda precisament curt.

Se'ns explica part de la història d'una família; molt peculiar la família, naturalment, com no podia ser d'una altra manera provenint de la imaginació del senyor Irving.

Hi ha un avi patern, un pare, una mare i cinc fills. John, el fill que està just al mig, és el narrador de la història. L'explica des de 1981 aproximadament, quan ell ja te gairebé quaranta anys. El periode que abasta és des del casament dels seus pares, més o menys, just als inicis de la segona guerra mundial, fins a la primera meitat dels anys seixanta, en que John ja té vint-i-pocs anys i la família ha canviat.

Perquè, efectivament, durant el llibre hi ha canvis a la família, com és natural, només que aquests canvis no son justament 'normalets', com si diguéssim. Un cop més John Irving rebenta el concepte de normalitat i fa de la diferència quelcom estimable i magnífic sense desposseir-la del seu vessant més dur i terrible. I novament el senyor Irving ens “ataca a traició” amb algun cop narratiu inesperat capaç de deixar fora de combat al lector menys sensible.

Com en els seus llibres anteriors, cada personatge és un univers sencer, irrepetible, inimitable, únic. M'ha tornat a passar que, com en els llibres precedents, no he pogut evitar que un dels personatges es convertís en el meu “preferit”... però seria completament inacapaç de prescindir de cap dels altres.

Ja sé que fins aquí no estic dient res de la trama i sembla que estigui parlant de coses etèries sense consistència ni definició clares, però és que així són les històries del senyor Irving: la trama no és el més important; ho és l'essència, ho són els sentiments, ho són les emocions, i això no es pot traslladar a una simple ressenya com aquesta perquè sentiments i emocions són el resultat de la relació única que s'estableix entre el llibre (aquest o qualsevol altre d'Irving) i el lector.

Llibre aprofitable? Sense cap mena de dubte.

Edició original de 1981

DOBLE PAREJA

John Irving nº3

Títol original: The 158-Pound Marriage
Autor: John Irving
Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 1974

Tercer llibre de John Irving. Tal com diu el títol de la traducció, tracta sobre dues parelles que, sí, efectivament, fan intercanvi eròtico-festiu, és a dir, ells van a casa de l'altre (elles no es mouen de casa), estan amb la parella de l'altre i finalment tornen a la casa pròpia, tot això amb una certa regularitat en el temps, i sempre pretenent que la cosa és d'allò més natural i "no passa res".

Els explicaré la meva experiència, purament subjectiva és clar, amb la lectura d'aquest llibre: durant gairebé tota la història no he sabut veure quin interès podia tenir el senyor Irving en explicar-la. Una modalitat d'intercanvi de parelles, d'acord; però, i què? Enmig de tot això, un entorn paral·lel de lluita lliure universitària americana que, com que a sobre jo tampoc sóc americà ni m'interessa la lluita lliure, tampoc li he vist la gràcia per enlloc. I Viena; amb John Irving sempre surt Viena en un moment o altre.

Al final del llibre s'entén per què el senyor Irving explica aquesta història. Però repeteixo, al final-final, eh? Francament, a aquestes alçades potser que no calia.

Si normalment el senyor Irving, mitjançant els seus llibres, comparteix amb els lectors una certa genial excentricitat amanida amb forts (i traïdors) cops emocionals, tot això preferentment situat en algun moment o altre a Viena i amb pinzellades de lluita lliure de diversos calibres, aquest cop em fa la impressió (subjectiva, és clar) que aquí el que ha compartit és, i perdonin l'expressió, una palla mental. No sabria què més dir.

Llibre aprofitable? Segurament deu ser aprofitable per a alguna cosa, pero no sabria dir-los per a quina.

Post Scriptum primer:

El "158-Pound" del títol original fa referència a una categoria de la lluita lliure.

Post Scriptum segon:

A la contraportada de l'edició d'Anagrama algú ha escrit: "Un libro amenísimo, pues, Doble Pareja, con ingredientes eróticos de notable eficacia, en cuya lectura, incluso en los momentos más trágicos o sórdidos, no cesan las carcajadas."

Doncs bé, qui ha escrit això, no només mostra un lamentable dèficit de comprensió de qualsevol cosa sino que a més és analfabet del tot. O això, o és que ha llegit un altre llibre amb la tapa d'aquest.

Exemplar original de 1974