LA VENUS DE COBRE

Sèrie Falco nº 3

Títol original: Venus in copper
Autor: Lindsey Davis
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 1991

Abans d'entrar en matèria sobre aquesta novel·la em cal recordar, encara que només sigui molt per sobre, quelcom a què ja he fet referència en ressenyes d'anteriors episodis de la sèrie Falco: l'única relació entre el rigor històric i la senyora Davis és que la senyora Davis és l'assassina i el rigor històric és la víctima. Per a més detalls, vegin les referències dels llibres anteriors. Gràcies.

He de reconèixer que la meva aproximació a la tercera novel·la de la sèrie Falco ha estat francament inesperada, oi més tenint en compte que després de llegir el segon episodi vaig arribar a la conclusió que no calia córrer per a llegir-ne cap més. Bé, de fet es veritat que no he corregut gaire: el llibre anterior el vaig llegir a desembre de 2013. Per què he fet una altra incursió en la vida de Marcus Didius Falco, doncs? Fàcil: em vaig sorprendre a mi mateix en un d'aquells moments en que hom és conscient que no està per a res que faci pensar ni poc ni gens i que el que necessita de veritat és una cosa ben simple, que no plantegi cap problema i que al mateix temps distregui, tot això sense arribar a tenir la sensació de que el que estàs llegint no és redueix a una simple presa de pèl. Si hom es pren els llibres de la senyora Davis com una mera paròdia d'alguna cosa i descarta completament l'absurda idea de que la senyora Davis fa novel·la històrica, la sèrie Falco és ideal per a moments en els que el que es necessita és pura intrascendència. I a més, si pots comprar el llibre de manera instantània en format e-book per a desconnectar de tot immediatament, que és el que jo vaig fer, aleshores és que ja no es pot demanar més.

En aquest tercer episodi l'amic Falco es troba embolicat en foscos afers immobiliaris; dit d'una altra manera, a la Roma de l'emperador Vespasià ja existia Nunyus et Navarrus i sembla que aleshores, igual que ara, la pretensió d'eliminar especuladors i corruptes només era això, una pretensió sense possibilitats d'èxit.

Pel que fa al personatge, deu ser allò que el contacte repetit crea odis i afectes però la veritat és que Falco em comença a caure bé. Pobre home, viu envoltat de perills: els seus clients, que no són precisament exemples d'honestedat, són un perill; l'emperador Vespasià, amb els seus encarrecs ocasionals un pèl sortits de mare, és un perill; al propietari del pis on viu Falco (perquè a l'any 71 d.c. Falco viu en un pis) val més no trobar-se'l casualment pel carrer; la tintorera (la senyora de la tintoreria, no la bèstia marina) que viu als baixos de la finca de Falco sol ser una mica massa contundent; la mare de Falco és una d'aquelles mares que hom ha d'acabar acceptant que no se la treurà de sobre mai; la nòvia de Falco, quan treu a passejar una estoneta el seu caràcter, pot arribar a provocar certa alarma...

Bloc de pisos a la Roma Imperial.

Resulta que sí, que n'hi havia

 Pel que fa a Falco, de fet és un bon tipus. S'autoconsidera bo en el seu treball de detectiu privat, i la veritat és que no ho fa malament. Es conscient de les seves limitacions, i sense pretendre ser més que ningú, no permet que se'l trepitgi... a menys que el "trepitjador" sigui insalvablement més fort que ell, és clar, i tot i així ja sap trobar la via de posar a l'abusador en el seu lloc, encara que no sigui de manera immediata. Falco és dels que sap que moltes vegades la venjança és un plat que s'ha de servir fred. I a la intimitat, deixem-nos estar, Falco és un bonàs encara que potser a ell no li agradaria admetre-ho obertament.

I ara, la pregunta habitual: llibre aprofitable? Doncs ja he opinat al començament: la sèrie Falco és ideal per a moments en els que el que es necessita és pura intrascendència.

Ah, i no oblidin que no s'ha de caure mai en l'absurd de pensar que la senyora Davis fa novel·la històrica. Passin-ho bé.

LA ESTATUA DE BRONCE

Títol original: Shadows in Bronze
Autor: Lindsey Davis
Editorial: Edhasa
Any primera edició: 1990

Sèrie Falco, nº 2

Primera pregunta: per què s'ha canviat el títol original (Ombres en Bronze), per un altre títol que no té cap sentit (La Estatua de Bronce)?

És cert que a la novel·la apareix una estàtua de bronze, però només dins de les primeríssimes pàgines, i no torna a fer acte de presència fins al final de tot. L'estàtua en qüestió té una funció purament decorativa, com sol ser propi de totes les estàtues. Daltra banda també cal reconèixer que el títol original tampoc és que sigui producte d'una genial inspiració, però amb una generosa dosi de bona voluntat (molt generosa) encara es prodria interpretar com una referència al gran pes (com el del bronze) que hom pot sentir quan es troba immers en una angoixant trama misteriosa (angoixant i misteriosa “com les ombres”, posem per cas).

Dit això repeteixo la primera pregunta: a quin caparronet escassament dotat de neurones, oxigen i cervellet en general se li ha acudit canviar títol original d'aquest llibre (Ombres en Bronze), ja d'entrada poc inspirat, per un altre títol (La Estatua de Bronce) que directament no té cap sentit ?

Segona pregunta: el cervellet en franca recessió que ha decidit el canvi de títol ¿està emparentat amb algun dels membres del jurat que ha concedit a la senyora Davis el Premi Internacional Barcino de Novel·la Històrica?

Per a aquells de vostés que no estiguin al cas (cosa perfectament comprensible) els explico que el Premi Internacional Barcino de Novel·la Històrica és un invent de l'Ajuntament de Barcelona que ha celebrat la seva primera edició aquest any 2013; el premi en qüestió és va atorgar a la senyora Davis el passat dia 12 de novembre per a immens estupor de servidor de vostès que va sentir la notícia a la ràdio i no donava crèdit.

El jurat que va perpetrar tal despropòsit estava format per Joan Villarroya, catedrátic d'Història Contemporánia de la Universitat de Barcelona; Jacinto Antón, periodista i escriptor; Maria Mercè Roca, també escriptora; Toni Soler, periodista, escriptor, historiador i comissari del Tricentenari (sí, el Tricentenari del 1714; és que n'hi ha cap altre?); i Enric Calpena, periodista i comissari de Barcelona Novela Històrica, que exercia de president d'aquest bonic i alegre grup. Tots amb un bagatge cultural incontestable. I quina va ser la raó que els va dur a concedir el premi de nom tan sonor a la senyora Davis? Doncs “el conjunt d'una obra ben documentada centrada principalment a l'Imperi Romà del segle I d.c.”; no m'ho invento.

Tercera pregunta: és normal que quan un jurat delibera consumeixi substàncies psicotròpiques en quantitats més que notables?

Vejam, la senyora Davis ha escrit trenta llibres, vint dels quals són de la sèrie Marcus Didius Falco. Si per rigorositat històrica s'entén explicar que els romans vestien toga i encertar quin era l'emperador que s'asseia a la trona l'any en que transcorre l'acció, aleshores sí, la senyora Davis és molt rigorosa. Ara bé, si es preten agafar qualsevol altre paràmetre, decididament la rigorositat històrica ni hi és ni se l'espera, com el general Armada.

Tant el llenguatge que utilitza la senyora Davis, completament anacrònic, com el tipus de relacions i d'intercanvis socials entre personatges que l'autora descriu, també del tot fora de lloc, converteixen la seva premiada obra, no en “un conjunt ben documentat” sino, a tot estirar, en una paròdia de Golfus de Roma i el Superagente 86 (però sense la genialitat de Mel Brooks), tot barrejat.

Algun comentari a destacar d'aquesta segona entrega de la sèrie “ Marcus Didius Falco”? Doncs la veritat és que no sabria dir-ho. Som a l'any 71 després de Crist, la trama és continuació de la història de complots contra l'emperador Vespasià que ja va ser tema del llibre anterior, i cap dels personatges (i encara menys l'emperador) és creïble. Aleshores, té alguna cosa d'aprofitable aquest llibre? Doncs, com els altres, no molesta però tampoc és imprescindible en cap biblioteca, francament.

LA PLATA DE BRITANIA

Títol original: The Silver Pigs
Autor: Lindsey Davis
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 1989

Sèrie Falco, nº 1

El títol original d'aquesta història, “The Silver Pigs”, significa literalment “els porcs de plata”, però també vol dir “els lingots de plata” -que és del que realment es tracta- ja que la paraula “pig” en anglès pot tenir aquesta doble accepció.

És comprensible que la traducció del títol al castellà no hagi estat “Los Cerdos de Plata”, però podria haver estat “Los Lingotes de Plata”. Ara bé, “La Plata de Britania”, no; a menys que “pig” també vulgués dir “Britania”, amb la qual cosa el títol podria haver estat “Las Britanias de Plata”, però mai, en cap cas, “La Plata de Britania”.

Tot aquest discurs inútil que acabo d'escriure té com a únic propòsit fer explícita, un cop més, la meva eterna irritació pel fet de que els illetrats editors ibèrics facin gala continuadament d'una manca de respecte escandalosa cap els títols que els escriptors no ibèrics donen a les seves pròpies obres. Però en fi, ja ho he dit poques línies més amunt, aquest és un discurs inútil, així que és millor que ens centrem en la història.

Edhasa presenta aquesta novel·la dins de la seva col·lecció “Narrativas Históricas”; no es deixin enganyar, això no és una novel·la històrica; és, com a molt, una paròdia romana.

A la referència que sobre l'autora es fa a la solapa de la sobrecoberta es diu (tradueixo): “Lindsey Davis va néixer a Birmingham l'any 1950 i va estudiar Literatura Anglesa a la Universitat d'Oxford. Després d'escriure amb pseudònim algunes novel·les romàntiques, va saltar a la fama com a autora d'originals novel·les històriques en les que la fidel reproducció de la vida quotidiana de la Roma imperial es combinava amb un agut sentit de l'humor i unes perfectes trames detectivesques”.

Bé, no ens deixéssim portar irresponsablement per l'entusiasme. El fet de néixer a Birmingham l'any 1950 i estudiar Literatura Anglesa no qualifica a ningú per a poder escriure novel·la històrica, i d'això la senyora Davis n'és un exemple fefaent. Que algú signi amb pseudònim les novel·les dites “romàntiques” que escriu, ja és prou significatiu: o creu que les novel·les que ha escrit són una petardada o, si més no, en té serioses sospites; de tota manera, escriure novel·les “romàntiques” tampoc és precisament cap garantia de que algú sigui capaç d'escriure novel·les històriques. I finalment, això de que la senyora Davis és “autora d'originals novel·les històriques en les que la fidel reproducció de la vida quotidiana de la Roma imperial es combinava amb un agut sentit de l'humor i unes perfectes trames detectivesques” és, utilitzant un llenguatge moderat, una afirmació producte d'una nit de gran borratxera combinada amb la fabricació artesana i consum continuat de diverses cigarretes elaborades amb fulles d'aquella mena de plantes que són tan apreciades pels seguidors de Bob Marley.

Dit d'una altra manera: Lindsey Davis no escriu “Jo Claudi”. Escriu aproximacions a “Golfus de Roma”, essent generosos.

“The Silver Pigs” és el primer llibre d'una sèrie de vint (sí, de vint) protagonitzada per un “detectiu privat” (figura típica de la Roma imperial, com tots sabem) que viu a l'època de l'emperador Vespasià (un any després de Nerò) i els seus filials successors.

Si ens hem de prendre el llibre com una novel·la històrica, és per a cremar-lo. La màxima rigorositat històrica que conté és que sí que és veritat que Vespasià va regnar durant els anys setanta després de Crist i que tenia dos fills: el marxós de Titus i el conspiranoic de Domicià. Però a l'època d'aquests senyors no existia el tractament de “vostè”, per exemple, que està present en tot el relat (molt probablement defecte de la traducció, no ho descartéssim). Tampoc era possible que, en benefici de la “investigació detectivesca”, un es pogués fer passar així com així per esclau treballador d'una mina i després sobrevisqués tranquil·lament i ho pogués explicar. I com aquestes, vàries cosetes més.

Ara bé, si ens agafem el llibre com un divertimento paròdic sense gaire pretensions, pot arribar a ser entretingut i tot (però sense passar-se, eh?). Psí, és distret, però tampoc té una trama apassionant, ni de lluny. És més aviat un llibre per a desconnectar una estona d'allò que estiguis fent o que et preocupi, o per a no avorrirte en els trajectes llargs amb transport públic... en fi, coses així.

També pot ser que aquesta història no sigui gaire lluïda perquè, justament per ser la primera d'una sèrie de vint, estigui pensada bàsicament per a presentar els que seran els personatges fixos de la saga i ja està... per què no?... no, jo tampoc m'ho crec.

En fi, la pregunta: llibre aprofitable? Bé... distreu... però també distreuen molt altres coses, francament.