PORTUGAL ¿GOLPE O REVOLUCIÓN?

Títol original: Portugal ¿golpe o revolución?
Autor: Vicente Talón
Editorial: CVS ediciones
Any primera edició: 1974

El llibre a què faig referència en aquest comentari és difícil de trobar. Difícil, però no impossible.

Fa poc vaig llegir el llibre “Abril es un país”, de Tereixa Constenla, editat l'any 2024 i comentat en aquest mateix blog. El llibre va ser escrit amb motiu del 50 aniversari de la Revolució portuguesa “dels Clavells” de 1974 i en certa manera és una mica la crònica d'un desencantament. El romanticisme inicial d'aquells dies s'ha anat refredant pel camí, la qual cosa és normal si resulta que el “camí” ha durat, fins a la data d'aquest comentari, més de cinquanta anys. Demanar a un romanticisme que duri intacte durant més de cinquanta anys potser es demanar massa.

Quan vaig acabar de llegir el llibre em vaig quedar una mica frustrat perquè en el meu interior l'emoció d'abril de 1974 no s'ha apagat mai. Sí, jo ja hi era quan allò va passar i per a aquells de vostès que s'estiguin preguntant quina edat avançadíssima dec tenir ara, els diré que aleshores tenia més de deu anys però menys de vint; i ja he parlat prou, així que no esperin que concreti més.

Un cop llegit i ressenyat el llibre de la sra Constenla em van agafar unes ganes enormes de regirar les meves prestatgeries per a trobar un altre llibre que jo sabia que tenia... i que estava “arxivat” des de feia cinquanta anys i vuit mesos: “Portugal ¿golpe o revolución?”. I és que jo sabia que aquell llibre guardava, en estat original, les emocions d'aquells dies. El vaig trobar, i és el llibre que comento aquí.

L'he rellegit i la veritat és que m'ha deixat sorprès. D'entrada, és important tenir present que la primera edició d'aquest llibre és de juny de 1974, és a dir publicada ni dos mesos després de la inesperada Revolució, la qual cosa vol dir que les emocions i excitacions inicials estaven en plena vigència. L'exemplar que jo vaig comprar, que és el que comento, pertany a la segona edició, publicada... també a juny de 1974.

 

 

No és estrany que la primera edició s'esgotés abans d'un mes i se'n posés immediatament a la venda una segona. I és que a Portugal havia passat allò que milions de persones desitjaven que passés a l'altra banda de la frontera... i que no va passar mai.

A l'altra banda de la frontera hi persistia una dictadura del mateix signe que la portuguesa, es a dir d'extrema dreta, instal·lada ja feia trenta-cinc anys. L'autor del llibre, Vicente Talón, vivia en aquesta altra banda de la frontera, on treballava com a periodista. Des de 1966 formava part de la redacció de “Pueblo”, un diari de Madrid. L'any 1974 no hi havia llibertat de premsa, o si més no, hi havia una mena de “llibertat vigilada” per obra i gràcia d'una llei infantada per un peculiar polític del Règim, de nom Manuel Fraga Iribarne, ministre de “Información y Turismo” entre 1962 i 1969, i que es basava en el principi de “jo no et censuro però si no et censures tu mateix et confisco (“segresto”, era la paraula que es feia servir aleshores) i et tanco la barraca”. D'aquí que en rellegir “Portugal ¿golpe o revolución?” m'hagi resultat molt sorprenent constatar amb quina inusual obertura escrivia el sr Talón sobre la caiguda d'una de les tres grans dictadures de dretes d'Europa posteriors a la Segona Guerra Mundial (les altres dues eren la grega, que va caure tres mesos després, a juliol de 1974; i la del general de El Pardo que, nominalment, va acabar amb la constitució de 1978)

 

Foto de l'autor a la contraportada

 
En el llibre, Vicente Talón explica els fets com si s'estiguessin produint en aquells precisos moments... bàsicament perquè s'estaven produint en aquells precisos moments. La llibertat amb què el sr Talón descrivia el que estava passant era inusual. Hem de tenir present que el mantra oficial imposat pel règim del general de El Pardo deia que “Portugal está cayendo en la pendiente del comunismo”; de cap manera es podia validar el que estava passant al país del costat -mirant el mapa, just a sota de Galícia, quin horror!- perquè validar-ho significava criticar el règim del general marit de 'doña' Carmen Polo.

Però Vicente Talón es va dedicar a explicar allò que veia. No va optar per una postura crítica, però tampoc va cridar en cap moment “Viva a Revolução”. Es va mantenir en un to prou objectiu com per a que els que el vam llegir ens quedéssim a gust amb el que deia. El sr Talón va aconseguir fer-nos arribar l'extraordinari aire fresc que venia de Portugal.

Més de cinquanta anys després, el llibre del sr Talón no ha perdut vigència. Comença explicant els fets de la setmana de l'aixecament contra el règim de Marcelo Caetano; després parla dels orígens d'aquell règim, la socioeconomia, el greu problema de les colònies (Angola, Moçambic i Guinea Bissau), el paper de l'Església Catòlica...

A més fa una interessant repassada dels diversos partits polítics que van emergir de sota les pedres, des dels d'inspiració comunista fins als de la dreta més rància, passant pels monàrquics, que sempre han estat els “reis” (mai millor dit) de la nostàlgia.

El llibre acaba amb la transcripció íntegra del Programa del Moviment de les Forces Armades (és a dir, el programa de la Revolució) i els primers decrets de la Junta provisional de govern. Tot en versió original portuguesa. No té preu.

Es poden trobar exemplars de segona mà d'aquest llibre a menys de 10 euros; i Amazon diu que ven un exemplar nou a... 195 euros!

Entenc que aquest és un llibre especialment aprofitable per a un públic reduït format per aquells que l'any 1974 vam viure el moment emotiu precís d'uns esdeveniments únics. Però no només. Insisteixo en que d'una manera o altra el llibre del sr Talón segueix essent vigent, tant per a romàntics, com per a historiadors, com per a curiosos sense més.

Des d'aquí, cinquanta i escaig anys després, el meu agraïment més sincer per al sr Vicente Talón.

 

Contraportada del llibre

 

NO QUIEREN QUE LO SEPAS

Títol original: No quieren que lo sepas
Autor: Jesús Cintora
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2022

La frase "No quieren que lo sepas", títol del llibre, suggereix que hi ha coses que algú (el Poder polític i econòmic en aquest cas) vol mantenir enterrades en profundíssimes ombres, ben lluny del coneixement de l'opinió pública, és a dir, de vostè i de mi.

La segona cosa que es desprèn d'una frase així quan és col·locada com a títol d'un llibre, és que l'autor (en aquest cas Jesús Cintora) farà la feina heroica de revelar a l'opinió pública, és a dir a vostè i a mi, tot allò que els Poders ens estan ocultant i que tenim tot el dret a saber.

Doncs bé, segurament el títol està molt ben trobat per a fer la funció de reclam comercial i aconseguir unes bones xifres de vendes, però no respon ben bé al que és el llibre en relitat.

M'explico: no hi ha prácticament res del que hi diu en aquest llibre que no hagi sortit abans als diaris, i no només una vegada, sino diverses i repetides. Dit d'una altra manera: qualsevol lector normalet de diaris ja té llegit el llibre molt abans d'obrir-li la tapa.

¿Vol dir això que el sr Cintora és un aprofitat que s'ha dedicat a recollir una pila d'informacions ja sabudes i publicades per a reunir-les en un llibre batejat amb un títol 'ganxo' i, a partir d'aquí, "a cobrar, que son dos dies"? No, no ho crec; si més no, no del tot. Penso més aviat que la cosa va per una altra banda.

M'explico una altra vegada: el sr Cintora comença el llibre convertint els primers capítols en un llarguíííssim pròleg en què explica batalletes i batalletes de la seva vida i infància castellana en un poble de la província de Soria (Ágreda, 3.008 habitants el 2018 i potser uns quants menys quan el sr Cintora era petit). Tòpics i més tòpics acumulats que des del punt de vista de qui els viu segurament estan molt bé, però que l'opinió pública en general no sent cap imperiosa necessitat de saber ("no imperiosa", tampoc).

Ara bé, sí que crec que hi ha una cosa de no poca importància que cal tenir en compte: segur que hi ha habitants d'Ágreda i de la seva àrea d'influència que llegeixen diaris, això no ho poso en dubte. Però els diaris que llegeixen són els mateixos que llegeixen una majoria bastant àmplia dels habitants de Madrid i de la seva corresponent àrea d'influència, que sembla que és bastant més extensa que la d'Ágreda. I aquests diaris són, a saber: "Arriba", "El Alcázar" i "ABC". O, amb el nom amb que se'ls coneix actualment: "El Mundo", "La Razón" i "ABC".

Cert que a Ágreda i Madrid i les seves respectives àrees d'influència també hi ha qui llegeix "El País" o "El Periódico", però, desenganyem-nos, aquest papers que en una època van brillar amb llum pròpia ara mateix no fan ni una trista ombreta al gran "Super-Trío de orden de toda la vida".

Doncs bé, jo penso que aquest llibre del sr Cintora és bàsicament útil per a qui és únicament lector dels diaris del Super-Trío, o espectador de Mediaset o Atresmedia, o "radioescucha" de la COPE. Aquests, i són molts, segur que no tenen ni idea de la majoria de coses que explica el llibre del sr Cintora. Malauradament, també estic segur que els importa un rave el que pugui dir el sr Cintora perquè "a ells no els adoctrina ningú".

I per a qui no està dins l'àrea d'influència d'aquest mitjans d'(in)comunicació, el llibre del sr Cintora no cal, perquè ja en tenen d'altres de mitjans on ja abans han pogut llegir, escoltar o veure el que ell escriu aquí.

Aleshores, què? ¿Fem bona la típica frase que diu "només que hi hagi una sola persona que obri els ulls llegint aquest llibre ja haurà valgut la pena"?

Doncs no. Mirin, no. Amb un de sol no en fem prou, deixem-nos estar de punyetes. Una cosa semblant li va dir el Déu de l'Antic Testament a Abraham amb allò de Sodoma i Gomorra. Ja saben, allò de "només que hi hagi deu justos a Sodoma, no la destruiré". I mirin que va passar! No em diguin a mi que enmig de tota aquella gent no hi havia ni deu justos. Això no s'ho creu ni Déu Himself. Ah, i a Gomorra ni la va esmentar, amb això dels justos: se la va carregar directament. Està clar que al Déu de l'Antic Testament li anava la marxa.

Llibre aprofitable? Igual sí que hi ha algú que obri els ulls llegint-lo. Un, o potser dos... però no sé jo si arribarien a deu.

Post Scriptum:

Per cert, al cap i a la fi els sodomites van acabar sobrevivint i escampant-se per la Història, però ¿algú sap què se n'ha fet dels gomorrites? Jo, és que estic intrigadíssim.

EL DIRECTOR

Títol original: El Director

Autor: David Jiménez

Editorial: Libros del K.O.
Any primera edició: 2019

El 'Director' del títol és el propi autor, el sr David Jiménez, que va ser director de "El Mundo" entre abril de 2015 i maig de 2016.

"El Mundo", per a tots aquells que no ho sàpiguen -no per ignorància, sinó perquè hagin tingut la sort de no llegir-lo- és un pamflet pretesament disfressat de diari. Altres pamflets de mena similar i prou coneguts són, per exemple, ABC, La Razón o El País. Aquests libels no són d'ara, no es pensin, ja existien en època del generalito Paco però es deien d'una altra manera: Arriba, El Alcázar, Ya, Solidaridad Nacional, Pueblo... l'únic que ha conservat el seu nom i sempre s'ha dit igual és l'ABC, que històricament ha donat suport, entre d'altres, al règim alemany durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918); a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930); a la dictadura del generalito Paco, naturalment (1939-1975); als senyors Adolf i Benito durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945); i ja posteriorment a curioses associacions com Alianza Popular, Partido Popular, Ciudadanos o Vox, és a dir tot això que també existia abans però que es deia "Movimiento Nacional" (aquells de vostès que no tinguin prou edat, consultin si us plau una enciclopèdia)

A "El Director", el sr Jiménez explica que li van proposar ser director de "El Mundo", i que la cosa li va estranyar una mica perquè ell de fet era un corresponsal en terres infidels i perilloses i no en tenia ni idea de què implicava una feina de despatx i de relacions públiques com la que li estaven oferint. Naturalment la va acceptar perquè no es pot negar que era tota una oportunitat de conèixer nous mons i tal... fins que es va acabar adonant de que havia anat a parar a una mena d'abocador ple d'hipocresies, punyalades per l'esquena, pressions immorals i altres meravelles semblants que feien que les antigues terres infidels i perilloses on havia estat treballant abans semblessin el paradís terrenal.

És a dir, que figura que el senyor Jiménez es va adonar aleshores de que determinada premsa és un femer al servei dels seus amos polítics, que al seu torn estan al servei dels amos econòmics, que en definitiva fan servir els diaris per a manipular descaradament a la població en general per tal d'orientar-la a favor seu a l'hora, per exemple, de votar, i per tant a l'hora de fer veure que es torna a repartir el pastís del poder que en realitat seeempre acaba a la boca dels mateixos.

El sr Jiménez preten fer-nos creure que ell això no ho sabia, és a dir que no sabia el que un servidor de vostès, sense ser periodista i ni tan sols un trist 'influencer' del YouTube sí que sabia simplement pel fet de tenir ulls a la cara per a veure allò que és evident.

El sr Jiménez també diu en el seu llibre que pretenia fer de "El Mundo" un diari seriós i imparcial. Francament, o el sr Jiménez és molt ingenu o bé pretén mentir i manipular ell també al públic en general per a aconseguir que es compri el seu llibre, amb el valuós ajut d'una gran tasca de promoció que s'ha fet en determinats medis de comunicació, tot s'ha de dir. Si un dels objectius era aquest jo he de deixar constància de que amb mi ho ha aconseguit plenament. Felicitats.

"El Mundo" no podrà ser mai un diari seriós ni imparcial; amb prou feines podrà ser mai un diari. "El Mundo" és de dretes perquè els seus amos són de dretes econòmiques i polítiques descarades, igual que l'ABC, La Razón o El País. La imparcialitat, en política, economia o sociologia no existeix. És com la cronologia del món dit 'occidental', que pren com a referència la creença de que va existir un senyor que es deia Crist. En el temps, els fets se situen abans de Crist o després de Crist, no hi ha cap altra possibilitat. O ja hi havia Crist o encara no n'hi havia. No existeix l'any zero. Mai no ha existit l'any zero. Per això l'any 2000 pertany al segle XX i no al XXI.

Igualment en política, economia o sociologia la imparcialitat, el centre o l'equidistància no existeixen en absolut. No existeixen. Qui diu que és de 'centre' menteix: és descaradament de dretes però prefereix no dir-ho. Qui diu que és de centre-dreta menteix encara més; és com el que diu que és de centre, però una miqueta més desacomplexat. I qui diu que és de centre- esquerra simplement t'està deixant anar un oxímoron, així de clar (qui ho necessiti, que torni a consultar l'enciclopèdia, si us plau, sense manies).

En fi, el llibre s'acaba amb el sr Jiménez destituït del càrrec... i escrivint un llibre que es diu "El Director". Vinga, vinga, no em diguin que els estic arruïnant el final, perquè segur que ja se'l figuraven.

I ara, la pregunta habitual. Llibre aprofitable? Sí, perquè no?. Llibre sorprenent? En absolut.

LI DEIEN PARE

Títol original: Li deien pare

Autor: Carles Porta

Editorial: Pòrtic
Any primera edició: 2016

Nota prèvia:

Les opinions expressades en aquest blog en general, i en aquest comentari en particular, són del tot subjectives, evidentment. Imagino que si es demanés a un grup de persones un comentari sobre aquest llibre, probablement la immensa majoria se centraria en “l'horror dels actes del pederasta”. Jo no m'hi trobo entre aquesta immensa majoria, independentment de que consideri, com és el cas, que qualsevol acte d'agressió sexual contra qualsevol persona, adulta o no, és repugnant, vomitiu i digna de la resposta més contundent per part del corpus social. Ara bé, una cosa és el fet en sí i una altra cosa és aquest llibre. Partint d'aquesta base, començo:

El senyor Carles Porta és un periodista nascut l'any 1963 que ha treballat en diversos mitjans de comunicació, entre ells Televisió de Catalunya. Abans de “Li deien pare” el senyor Porta va publicar uns altres dos llibres que, com aquest, tracten de fets reals que en altres èpoques haurien estat tractats per “El Caso” i actualment conformen la matèria prima (varietat “deixalles d'escorxador”) que alimenta ininterrompudament programes de televisió de l'estil del de la senyora Ana Rosa Quintana de qui humilment opino que ja fa temps que li haurien d'haver retirat (a ella i a tot el consell directiu de Mediaset – Telecinco) el dret de ser considerada un exemplar de l'espècie humana, per a passar a ser inscrita més aviat en el cens dels “Rattus Norvegicus” (per a que ens entenguem: rata de claveguera)

De manera semblant als seus llibres anteriors, el senyor Porta agafa uns fets reals, en aquest cas les fosques relacions d'un pretès acollidor amb els menors acollits, i els transforma en el que ell en diu “donar veu als protagonistes”. És a dir, agafa quatre personatges del drama i redacta els seus pretesos 'punt de vista' com si els haguessin transcrit ells mateixos.

Abans de continuar vull aclarir que ja sé que el senyor Porta, amb aquest llibre, ha guanyat el premi Godó de reporterisme i assaig periodístic... i que no m'impressiona en absolut. Segueixo, doncs.

Els quatre personatges -que serveixen al senyor Porta per a jugar estèticament amb una qüestió que d'estètica no en té res i per a ajudar a polsar la nàusea del personal, tal com fa diàriament l'abans esmentada Ana Rosa Quintana, més que res perquè ven- els quatre personatges, dic, són: 'el policia' que destapa el cas, 'el nen' abusat (un d'ells), 'el pederasta' abusador, i 'l'especialista' en acollida de menors. Permetin-me dir alguna coseta de cadascun:

'El policia'

Admeto que sigui possible que el policia que va destapar el cas es conduís com explica la versió que d'ell en fa el senyor Porta en el llibre. Possible, però poc probable. I encara menys probable que el tal policia parli amb la irritant correcció fabriana de la suposada transcripció del senyor Porta. Si la versió del policia que fa el senyor Porta fos certa ens trobaríem davant d'un funcionari de la seguretat pública extraordinàriament vulnerable a les emocionalitats que li provoquen els casos en què treballa i, francament, això seria bastant perillós, no creuen? Això sí, el seu català és correctíssim, gràcies a Déu.

Em permeto opinar (i les meves opinions no tenen necessàriament cap valor, ja saben) que 'el policia' és el recurs que fa servir el senyor Porta per a intentar tocar ben tocada la fibra del lector, de tal manera que així continuï circulant, ja sense protecció, cap a les altres tres estacions que encara li queden... i de passada posar-ho bé per al jurat del premi Godó, a qui es veu que li agraden aquestes coses.

'El nen'

De fet, 'el nen' no és cap nen; sí que ho va ser en el seu moment, és clar, com tothom, i sí que va ser víctima del pretès acollidor, però qui ara 'parla' (segons el senyor Porta) ja té una edat i aquesta edat no és la de cap 'nen'; però es clar, referir-se a algú que té vint-i-set anys com a 'nen' ajuda a remoure millor els budells, com molt bé sap la senyora Ana Rosa Quintana i també segurament el senyor Porta. I fer parlar al 'nen' com ho fa el senyor Porta també ajuda bastant a la producció de moviments intestinals. I a orientar al jurat del premi Godó.

'El pederasta'

Com en els casos del 'policia' i del 'nen', la personificació que el senyor Porta fa del pretès acollidor és, pel cap baix, discutible. Potser sí que l'individu real s'expressa com el personatge, però la veritat és que costa bastant de creure, i encara costa més de creure que faci el tipus de reflexions que fa amb la sorprenent serenitat que li atribueix el senyor Porta. Des del meu punt de vista (subjectiu, és clar, insisteixo) se'ns pinta una mena de robot que actua en base a uns orígens desgraciats (per descomptat) que el condueixen a una manera de funcionar 'peculiar' i que ens l'explica amb una naturalitat igualment 'peculiar'. O l'odies o t'esgarrifes o et quedes descol·locat. Sento una gran curiositat per saber quina de les tres reaccions va ser majoritària entre els membres del jurat del premi Godó.

'L'especialista”

El personatge (o millor dit 'la' personatge) dit 'especialista' ja és d'escàndol. Curiosament aquest me'l crec més, potser perquè n'he vist uns quants d'aquesta mena. 'L'especialista' -que, per a variar, d'especialista no en té res- és una senyora a qui en un moment donat de la seva vida li van brotar uns ufanosos trets messiànics que la van dur a salvar a tot nen desvalgut que se li creuava pel davant; i si no se li creuava l'anava a trobar, què caram! que una messies és una messies i no anirà a quedar-se amb els braços creuats pel simple fet que no hi hagi pobres desgraciats a l'abast! Naturalment, per a tot bon messiànic patològic, el més important no és a qui salva, i ni tan sols a quants salva; no, el més important és que el reconeguin, i en el fons (o no tan en el fons) que l'adorin.

Doncs bé, la senyora especialista aquesta va crear una mena de fundació salva-nens que es dedicava a gestionar acolliments per a la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) de la Generalitat de Catalunya. En el moment en què li van dir que havien detingut per suposats abusos sexuals a una de les persones a qui solia derivar nens per a acollir ¿quin creuen va ser un dels seus primers pensaments en ple 'atac de desesperació'?:

“Oh no, Déu meu! No és possible que això m'estigui passant a mi!”

És clar que no t'estava passant a tu, capulla! Estava passant als nens, imbècil!. No sé si m'explico.

El més important no eren els nens; el més important era com quedava la imatge de la 'destrossada especialista', que a sobre no va veure ni un euro del premi Godó, per a més INRI (mai millor dit en el cas d'una messiànica).

Total, que no sé si ho han notat però a mi el llibre no m'ha agradat, i no m'ha agradat perquè he trobat que estava fora de lloc escriure unes dramatitzacions tan innecessàries com inversemblants sobre uns fets que ja venen prou dramatitzats de fàbrica.

Naturalment aquesta és una opinió personal, torno a repetir; i està clar que el jurat del premi Godó pensa diferent.

Llibre aprofitable? Segur que sí, si vostè es el Comte de Godó.

EL CAS DELS MARISTES

Nota de l'editor: aquest és el llibre número 300 que es comenta en aquest blog.

Títol original: Crónica del caso Maristas

Autor: Guillem Sánchez

Editorial: Ara Llibres
Any primera edició: 2017

A començament de 2016 el pare d'un ex-alumne dels Maristes de Les Corts no va voler callar i va denunciar que el seu fill va ser sexualment abusat per part d'un docent del centre. Un periodista de 'El Periódico de Catalunya' se'l va prendre seriosament i va començar la investigació que ell mateix relata en aquest llibre. Ningú podia imaginar les contundents dimensions que agafaria el cas, i menys que ningú els propis Maristes, que durant anys han aconseguit mantenir en criminal silenci el que durant dècades, més de les que diu el llibre, ha estat passant dins de les seves nauseabundes parets.

Aquest primer denunciant va inaugurar una llarga llista d'altres assetjats i abusats que havien callat durant anys (dècades, repeteixo) perquè res ni ningú els ajudava a denunciar i ni tan sols a entendre el que els havia passat; és més, les pròpies lleis jugaven a favor dels agressors i hi segueixen jugant; assetjats i abusats, molts dels quals encara no gosen dir res si no és que es garanteixi d'una manera gairebé impossible el seu anonimat, i quan gosen i volen denunciar, els representants de la justícia els diuen que és inútil perquè “el presumpte delicte ha prescrit”. “Presumpte” i “prescrit”: dos insults més, dues agressions més sobre les víctimes, en aquest cas de part de la... justícia???

Un dels capítols del llibre parla de traïció, la traïció d'un docent que es presentava com el gran amic de les víctimes i les seves famílies i va resultar que aquesta amistat disfressada de complicitat no era més que la falsa via que utilitzava per a cometre les seves depredacions. Doncs bé, hi ha una traïció que encara que sembli impossible sobrepassa aquesta. És la de la pròpia institució que durant anys i anys ha venut l'aparença de gran prestigi i qualitat educativa quan de fet mai no ha practicat res més que la manipulació mental, el sectarisme, la mentida, l'encobriment continuat de repetides i continuades agressions inqualificables com les que són objecte de tractament d'aquest llibre, la violència psicològica i, en major o menor mesura segons l'època, la violència física; i no estic parlant d'èpoques gaire llunyanes.

D'altra banda, encara hi ha qui es pregunta com és possible que tot això hagi quedat ocult durant tant de temps. Doncs a aquestes animetes càndides que es demanen això, jo les emplaço a fer-se una altra pregunta d'aquí a, posem per cas, cinc anys: “Com és possible que d'aquell cas dels maristes de 2016 pràcticament ja no se'n recordi ningú i en definitiva no hagi passat res?”. I encara una altra pregunta per a d'aquí deu anys: “Però, aquest escàndol d'abusos que està sortint ara a la llum, no s'assembla molt a un que va passar fa deu anys, cap allà el 2016?”

Posats a fer, els dono algunes pistes per a provar de respondre les preguntes anteriors.

Primer: l'organització responsable d'aquestes abjeccions és poderosa, és l'església catòlica, de qui s'ha demostrat infinitat de vegades al llarg de la història que és capaç de fer qualsevol cosa, per baixa i vil que sigui, quan es tracta de protegir els seus interessos. Els maristes formen part òbvia dels interessos de l'església catòlica, per la via pecuniària i per la via del proselitisme i de l'adoctrinament en el pitjor sentit del concepte “doctrina”. I parlant de l'aspecte pecuniari: a sobre s'aprofiten de concerts econòmics amb l'Administració Pública que, malgrat tota l'escandalera que s'ha destapat, es mantenen perquè naturalment una organització mafiosa com l'església catòlica ha tingut molt bona cura des de sempre de mantenir infiltrats a acòlits seus en tots els estaments polítics, empresarials i de qualsevol altre sector relacionat directament amb el Poder.

Segon: l'organització escolar (que no educativa, no insultem a la intel·ligència) d'on s'han destapat tots aquest casos recents de què parla el llibre, i els no recents dels què no en parla, no pot donar més fruits que no siguin precisament aquests. Si aquestes situacions de violació física i psíquica es donen des de fa dècades, no és per casualitat. Es tracta d'una organització que viu en un univers autocreat i tancat, que es creu les seves pròpies “veritats”, independentment de la realitat existent fora de les seves parets. Estem parlant d'una estructura dogmàtica, capaç de negar “en nom de Déu” drets fonamentals de les persones, capaç de considerar obligatòries per a tothom les seves pròpies repressions; les sexuals, per exemple. Aquests funcionaments dogmàtics i antinaturals (o “contra natura”, usant una expressió molt del gust d'aquests individus) tenen conseqüències; la repressió i la perversió de pulsions humanes poderoses i fonamentals pot derivar fàcilment en explosions no controlades que causen víctimes entre els qui son més dèbils i es troben just en el radi d'acció de tals explosions.

Això és el que ha passat, i passa, amb els maristes. La seva pròpia estructura, els seus propis “principis” (per a dir-ho d'alguna manera), el seu estil de gestionar les seves pròpies perversions, el seu ADN en definitiva, han portat a que aquestes situacions s'hagin produït des de la nit dels temps, es produeixin ara i, per molts llibres que es publiquin, res no indiqui que no se segueixin produint en el futur.

És una qüestió estructural. I total, després et confesses i ja està, no ha passat res; és perfecte. Per això hi ha molts números de que dins de deu anys tot segueixi igual.

M'agradaria creure el contrari, però no puc.

Llibre aprofitable, sens dubte.

Coberta de l'edició original en castellà