Títol
original: Nexus
Autor:
Yuval Harari
Editorial
versió en català: Edicions
62
Editorial
versió en castellà: Debate
Any
primera edició original: 2024
Any
primera edició per Edicions 62:
2024
Any primera
edició per Debate: 2024
El
títol sencer del llibre és: “Nexus. Una breu història de les
xarxes d'informació des de l'Edat de Pedra fins a la Intel·ligència
Artificial”
Bàsicament
la cosa va de que les xarxes d'informació han existit sempre, i que
l'acció i l'evolució humanes han estat també sempre condicionades
per les xarxes d'informació i per qui les domina.
A
l'Edat de Pedra, segons ens explica el sr Harari, la transmissió de
la informació no transcendia més enllà dels individus de la tribu.
Una tribu a cent kilòmetres de distància no podia saber que tu i
els teus us havíeu carregat un mamut i n'estàveu fent la digestió.
Però
tot evoluciona, així que un dia (metafòric, es clar) va aparèixer l'escriptura, un altre la impremta, un altre les diligències, un
altre el telègraf, un altre el telèfon, un altre la ràdio, un
altre la televisió, un altre internet... i abans d'ahir la
Intel·ligència Artificial (IA, per a fer-ho més curt).
O
el què és el mateix, les tecnologies de la informació es van anar
complicant i els seus efectes sobre els humans es van anar fent més
i més potents, per bé i per mal.
Durant
el seu viatge al llarg de la història de les xarxes i les
tecnologies de la comunicació, el sr Harari va tocant conceptes gens
anecdòtics, com per exemple la “idea ingènua de la informació”,
segons la qual, quanta més informació es tingui més a prop
s'estarà de la veritat. Efectivament, tal idea és molt ingènua,
mortalment ingènua diria jo. Si alguna vegada això va ser veritat
(cosa altament dubtosa) està clar que actualment no ho és en
absolut. Les xarxes socials van plenes de falsedats que arriben a
milers de milions de persones i les condicionen. Aquestes falsedats
són massives, però són “informació”, encara que les etiquetem
de “desinformació”. Causen estralls. Han arribat a potenciar
genocidis.
Amb
el temps, i aquesta és una altra tesi del llibre del sr Harari, les
tecnologies de la transmissió i manipulació de la informació s'han
anat sofisticant de manera exponencialment accelerada, fins arribar
al punt de començar a escapar del control humà i de començar també
a establir controls propis que ningú sap ben bé com sorgeixen i en
què es poden arribar a convertir. Això és el que està passant, en essència, amb la Intel·ligència Artificial i els seus famosos
algoritmes.
Arribats
a aquest punt em sento amb la necessitat de fer un comentari
relacionat amb la meva pròpia experiència, que pot semblar molt
naïf i irrellevant però que potser no ho es tant. En l'espai de
gairebé dues dècades he pogut veure a YouTube milers de vídeos de
tota mena, potser desenes de milers. En tot aquest temps, que en el
sector de la tecnologia és una eternitat, he estat testimoni d'una
“evolució videogràfica” més que notable, però el que ha
passat en els darrers tres anys va molt més enllà.
A
la segona meitat de l'any 2023 van començar a aparèixer vídeos
creats amb intel·ligència artificial. Aquest vídeos mostraven
imatges fixes, extremadament realistes això sí, de persones,
paisatges, animals etc. Com fotografies creades del no res. Els únics
moviments que s'hi veien eren els de les transicions, més o menys
artístiques, d'una foto fixa a una altra.
Potser
mig any després les imatges ja es movien una mica: una cara humana
et picava l'ullet, un gat remenava la cua, i d'un arbre queien quatre
fulles. Les imatges que feien de fons de les principals seguien
essent estàtiques.
Poc
després ja no hi havia ni rastre de la foto fixa. Tots els elements
es movien, encara que amb visibles imperfeccions.
I
ara, quan només han passat dos anys i mig d'aquells primitius
inicis, hi ha autèntiques “superproduccions” on res del que s'hi
veu o s'hi sent és real... però no te n'adones d'això fins que ja
portes 10 minuts de visionat i te'n queden uns quants més. Pel que
fa a la “banda sonora” (música, efectes, diàlegs...) tot el que
s'hi sent també ha estat creat artificialment; i els moviments dels
llavis estan perfectament sincronitzats amb el que està “dient”
el personatge de torn.
És
a dir, en només dos anys i mig hem passat de la foto fixa (en color,
això sí) a vídeos que poden, posem per cas, mostrar-te a tu mateix
en situacions absolutament compromeses que no han existit mai. I
demostrar que això que milers de persones poden estar veient sobre
tu és una pura falsedat, pot ser molt i molt difícil.
Tot
això en només dos anys i mig, insisteixo. A començament de 2023 ni
se'n sentia parlar.
Doncs
bé, això que acabo d'explicar i que es basa en la meva simple
observació individual, que ni tan sols és sistemàtica, no és més
que pura anècdota.
Actualment
(aquest comentari ha estat escrit a 2026) la potencialitat de les
tecnologies de manipulació i transmissió de la informació és tal,
que ni els que les estan creant saben en què poden acabar derivant.
De fet, segons el sr Harari, a hores d'ara ni els propis creadors de
tals engendres estan segurs de poder controlar del tot els famosos
algoritmes, que venen a ser l'ànima de tot plegat.
Algunes
idees inquietants que deixa anar el sr Harari en el seu llibre, a més
d'aquella de la “teoria ingènua de la informació”:
“No
tenir prou cura de regular els algoritmes pot acabar amb la
democràcia” (allà on encara n'hi hagi, és clar)
“La
ciberguerra pot ser més efectiva i pitjor que la guerra feta amb
armes convencionals” (només cal seguir les notícies de cada dia
per a entendre què vol dir això)
“La
democràcia no és la dictadura de la majoria, sinó l'equilibri
regulat entre les diverses sensibilitats que conformen la comunitat
humana” (cosa que no els importa un rave als Trumps, Putins, Xi
Jinpings o Mileis de torn)
“No
es tracta de si de la democràcia caurà o no, sinó de quan
caurà” (aquesta és la que m'esgarrifa més)
I
malgrat tot això, el sr Harari s'aferra a l'optimisme i diu que
encara som a temps de no deixar que els algoritmes i les
intel·ligències artificials escapin al nostre control i en comptes
de convertir-se en eines d'esclavatge es converteixin en eines de
progrés per a la comunitat humana.
Els
tecnooligarques són encara més optimistes que el sr Harari... però
per altres motius, em temo.
El
sr Harari va publicar Nexus l'any 2024. M'agradaria saber si es manté
tan optimista dos anys després.
Llibre
molt aprofitable. I molt inquietant.
 |
| Coberta de l'edició original |
