Títol
original: Everyone in my family has
killed someone Títol
en castellà: Todos en mi familia
han matado a alguien Autor:
Benjamin Stevenson Traducció
al català: Cristina Sala
Pujol Editorial
versió en català:
Columna Editorial
versió en castellà: Planeta Any
primera edició original: 2022 Any
primera edició per Columna:
2023 Any primera
edició per Planeta: 2023
Benjamin
Stevenson és un comediant australià que treballa en teatres i
televisió, sembla ser que amb bastant d'èxit. Aquesta és la seva
tercera novel·la.
La
veritat és que aquest és un llibre prou entretingut, curiós i
divertidament enrevessat. Per a començar, la història està narrada
pel propi autor, Ernie Cunningham.
Sí,
ja sé que abans he dit que l'autor era un tal Benjamin Stevenson.
Doncs no. O sí. O jo què sé! Bé, no ens en sortirem, així que
continuo.
Al
llarg de tot el llibre l'autor es dirigeix directament al lector i
interactua amb ell. En televisió d'això se'n diu “trencar la
quarta paret” cosa que consisteix en que, dins de la sèrie o la pel·lícula que estàs veient, un dels personatges et mira
directament a tu i et comenta alguna cosa mentre darrere seu l'acció
continua com si res.
Doncs
bé, com deia, l'autor del llibre (Cunningham, no Stevenson) parla
repetidament amb el lector i fins i tot li avança coses
que no apareixeran fins pàgines més enllà. Arriba a tenir el
detall d'indicar en quina pàgina passarà allò que t'està dient.
Jo, la veritat, és la primera vegada que em trobo amb una cosa així.
L'autor
El
primer mort (sí, n'hi ha més d'un) apareix a la pàgina 25... o a
la pàgina 29, segons com es miri. D'altra banda, la família
esmentada en el títol del llibre és la de l'autor (Cunningham, no
Stevenson), i sí, sembla que tots els membres de la família (n'hi
ha uns quants) han contribuït a enviar algú a l'altre barri.
Saben
aquella pel·lícula de 1976 que es diu “Un cadàver per postres”?.
El títol original és “Murder by Death”, que ja té gràcia. Si
no l'han vista busquin-la on sigui, no se la poden perdre. Doncs bé,
a mi el llibre del senyor Stevenson (o Cunningham) m'ha recordat
aquesta pel·lícula. Tot i que argumentalment l'un i l'altra no
tenen res a veure, sí que comparteixen coses com l'aspecte coral
dels personatges, o el fet que cada cinc minuts (o cada cinc pàgines)
et trobes un gir argumental que et deixa un pèl desconcertat. I pel
què fa al final, tant la pel·lícula com el llibre tenen en comú
que no el veus venir; i no dic res més per a no caure en spoilers.
Bé,
fet i fet, “Tothom a la meva família ha matat algú” és un
llibre distret i lleuger que vistos els temps que corren no està
malament tenir a l'abast per a provar de fer una mica de desconnexió
terapèutica. En aquest sentit, sí, és un llibre aprofitable.
Coberta versió original
BONUS:
No he pogut resistir la temptació de posar-vos un fragment de la pel·lícula "Un cadàver per postres", encara que, insisteixo, argumentalment no té cap relació amb aquest llibre. Però és que no té preu.
Títol
original: Not in front of the servants. A true portrait of
Upstairs, Downstairs life Autor:
Frank Victor Dawes Editorial:
Periférica Any primera edició original:
1973 Any primera edició per Periférica:
2022
"Not
in front of the servants" va ser escrit pel sr Frank Victor
Dawes a començament de la dècada dels 1970's, moment en que una de
les televisions britàniques emetia, amb èxit, la sèrie "Upstairs,
Downstairs" (de 1971 a 1975; la televisió pública espanyola la
va emetre a partir de 1981 amb el nom de "Arriba y abajo" i
la televisió pública catalana ho va fer a partir de 1990 amb el nom
de "A dalt i a baix")
El
sr Dawes se sentia interessat per l'època victoriana i a més la
seva mare havia començat a treballar en el servei domèstic als
tretze anys. Sembla ser que aquestes dues gens emocionants
circumstàncies el van motivar a posar, l'any 1972, un anunci al
Daily Telegraph demanant que qualsevol persona que hagués treballat
en el servei domèstic en èpoques remotes li enviés una carta on
n'expliqués les seves vivències. I efectivament, li van enviar
cartes. Moltes. I d'aquí va néixer la seva decisió d'escriure una
mena d'història, o descripció, o estudi, o una barreja de totes
tres coses, sobre la veritable vida dels que treballaven "a
baix" (a tot arreu, de fet) i maldormien més amunt de "dalt",
és a dir a les golfes.
El
sr Dawes ens il·lustra sobre les poc edificants condicions en que
transcorria l'existència de majordoms, lacais, criades principals,
criades secundàries, valets, cuineres, ajudants de cuineres, mossos
de quadres, fregones... des del segle XVIII fins els anys 30's
-inclosos- del segle XX.
A
veure, com ho explicaria... És un fet sobradament conegut que els
britànics van arribar a colonitzar mig planeta, pel cap baix, i que
els naturals dels territoris colonitzats quedaven reduïts, de facto,
a l'estadi de servents en règim d'esclavatge. Bé,
en realitat això era propi de totes les metròpolis colonitzadores
en relació als "seus" territoris colonitzats. Els belgues,
per exemple, eren tant o més bèsties que els britànics en aquest
sentit; i què dir-ne dels espanyols, és clar. A més tothom
considerava que aquest estat de coses era d'allò més natural,
inclosos els propis colonitzats, que si bé eventualment, i només en
un estadi inicial, podien trobar que allò que feien amb ells era
totalment impropi, tard o d'hora s'acabaven empassant que la seva
situació de submissió era "normal", o "natural",
sobretot després de l'enormement opressiva tasca "evangelitzadora"
que els queia al damunt per part de les esglésies cristianes
metropolitanes corresponents, que aconseguien arrelar ben arrelat el
mantra de que "és voluntat de Déu que tu serveixis els teus
amos i aquesta és la teva via per a arribar al Paradís, perquè Déu
així ho vol". Apa.
Doncs
en aquest llibre el sr Dawes ens explica que, ens ho creguem o no,
aquesta mateixa dinàmica era vigent a la Gran Bretanya metropolitana
entre "senyors" i "servents", i no només durant
el segle XVIII; també en el XIX i entrat el XX.
És
a dir, que des de l'època de Louis XVI de França i la seva senyora,
Maria Antonieta (qui, per cert, mai va dir allò de "si no tenen
pa que mengin brioixos" malgrat que la frase se li hagi atribuït
milers de vegades), fins el temps de la Segona Guerra Mundial, els
"servents" de les cases britàniques van ser tractats i
considerats com una mena d'esclaus -i per tant de "coses" i
no persones- l'exclusiva missió dels quals era ocupar-se dels
capricis dels seus "senyors". El tracte a que eren sotmesos
no va variar substancialment en gairebé dos segles. Hi havia
diferència entre "servents" i "esclaus"?
Teòricament, sí: els servents no estaven obligats a romandre al
servei dels senyors si no ho volien; podien renunciar i marxar de la
casa. Però en la immensa majoria d'ocasions això significava no
tenir referències per a poder-les presentar a nous "senyors"
i per tant no poder accedir a un nou lloc de treball. Si qui acabava
en aquesta situació era una dona -és a dir, el 90 % del servei
domèstic- el seu destí podia ser, amb sort, la prostitució. Si es
tractava d'un home sempre hi havia moltes més possibilitats, entre
elles les fàbriques, a partir de la revolució industrial, o la
delinqüència. Sigui com sigui, les condicions de vida per a algú
que es decidis a deixar la casa dels seus senyors acabarien essent
molt pitjors que si s'hi quedaven. Per això, de fet, la diferència
entre servents i esclaus gairebé no passava de ser teòrica.
Ah,
i una altra cosa curiosa que ens explica el sr Dawes i que a la
majoria dels seus lectors no s'ens hauria acudit mai: quan parlem del
servei domèstic britànic típic i tòpic, sempre ens l'imaginem a
llocs com ara la gran casa de "A dalt i a baix" o
l'enorrrme casa de "Downton Abbey". Doncs resulta que la
senyora Brown, o la senyora Spencer, totes dues de classe mitjana i
esposes de simples oficinistes de la City, també tenien servei
domèstic, en forma de "fàmula per a tot", a qui, per
cert, tractaven infinitament pitjor que ho pogués fer Lord Bellamy o
Lady Prudence Fairfax. I això per què? ¿És que la sra Brown i la
sra Spencer, un cop casades amb l'oficinista corresponent, es veien
tan tremendament depassades per les feines de casa que els era
imprescindible tenir una minyona que les ajudés? Doncs, no. El que
realment els resultava imperativament necessari a la sra Brown i la
sra Spencer era aconseguir que la sra Taylor i la sra Harris -totes
dues també de classe mitjana i esposes respectivament d'un empleat
de banca i d'un encarregat d'oficina de correus- es tornessin tan
verdes d'enveja que esdevinguessin capaces de fer la fotosíntesi de
manera espontània.
El
llibre del sr Dawes és relativament breu (unes 250 pàgines en
l'edició de 'Periférica') i en alguns moments es fa una mica
repetitiu, però crec sincerament que és aprofitable. D'una banda
deixa clar als estupefactes lectors que allò que vam veure a "A
dalt i a baix" i a "Downton Abbey" pel que fa al
servei domèstic, no és producte de la imaginació dels guionistes,
sinó més aviat de la tasca de documentació que han fet. I d'una
altra banda també deixa clar que en qüestions de mesquinesa
l'espècie humana és imbatible. Però això ja ho sospitàvem, em
temo.
Coberta de l'edició original de 1973
Upstairs Downstairs, els mítics temes inicial i final
Títol
original: Die Welt von Gestern Títol
versió en castellà: El Mundo de
Ayer Autor:
Stefan Zweig Editorial
versió en català: Quaderns
Crema Editorial
versió en castellà: Acantilado Any
primera edició Quaderns Crema:
2001 Any primera
edició per Acantilado: 2012
Advertiment:
Aquesta
ressenya està escrita en base a la meva interpretació del que ha
escrit l'autor i per tant no és -ni vol ser- objectiva... a
diferència del cas del sr Zweig, que tampoc és objectiu en absolut
però que em temo que ell creia que sí que ho era.
Aquest és
un llibre autobiogràfic, però pretén ser quelcom més que això.
Stefan Zweig va voler retratar una època que se li'n va anar de les
mans, se li va fondre sense que ell ho pogués evitar. Fer això,
deixar constància per escrit d'allò que desapareix, és potser el
darrer intent d'aturar tal desaparició; però tot se'n va, al cap i
a la fi; encara que potser sí que mentre puguis mantenir el record
aconsegueixes que la desaparició no sigui completa.
Stefan
Zweig va néixer a Àustria-Hongria l'any 1881. L'emperador Franz
Joseph ja tenia 51 anys i en feia 33 que era al tron. L'època
enyorada per Zweig, la pèrdua de la qual, segons es desprèn
d'aquesta autobiografia seva, mai no va superar, va ser la que abasta
des del seu naixement fins a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) és
a dir fins els seus 33-37 anys.
Zweig
explica com era aquesta època, però la pinta d'una manera idíl·lica
i idealitzada. Ell se la creu. L'error seria que també se la
creguessin els lectors. Tot era bonic, Àustria era una bassa d'oli, tothom era feliç i estava realitzat... Evidentment això no és cert
-insisteixo en que tot el que dic aquí es basa en les impressions
que em produeix el que diu el propi Zweig en el seu llibre-. Zweig
era un nen de casa bona terriblement snob. Hi ha una paraula en
castellà que penso que no té cap equivalent en català que li faci
justícia i que se li ajusta fantàsticament: era un "pijo"
absolut; i a més condescendent.
Per tant
la seva visió de la vida en general està del tot filtrada per la
seva condició privilegiada. A Viena, com a Londres o a París, posem
per cas, el gruix de la població a finals del segle XIX i
començament del segle XX vivia en la precarietat, treballant en
feines que ara, als europeus mitjanets, ens semblarien salvatges, en
condicions de treball i de salubritat atroces, amb la riquesa
concentrada en poquíssimes mans -entre elles les de la família del
propi Zweig- i amb una explotació espantosa de la "mà
d'obra"... perquè excepte en els estaments benestants, no hi
havia persones, hi havia "mà d'obra". Em fa l'efecte que
ara tornem a anar cap aquí, em temo...
Doncs tot
això a què em refereixo en el paràgraf anterior, no existia per al
senyor Zweig. No és que li semblés marcià o d'un altre
univers. Simplement "no era".
És clar,
quan arriba la Primera Guerra Mundial el món idíl·lic de Zweig es
comença a enfonsar, bàsicament perquè és molt difícil que
s'aguanti davant de la realitat d'un conflicte d'aquestes proporcions
tan brutals. Tot i així Zweig s'hi resisteix i segueix intentant
mantenir el seu univers particular pel procediment -que ja venia
usant de feia temps- de relacionar-se tant com pot amb totes les
Prima Donna de l'època, tots els exquisits, els filòsofs exquisits,
els escriptors exquisits, els pensadors exquisits, els poetes
exquisits, els músics exquisits... un món d'exquisits del que Zweig
mateix s'hi veu formant part i on es refugia, malgrat que no ho
reconegui mai.
Tot i els
esforços de Zweig, i com no podia ser d'una altra manera, la
realitat se l'imposa i fins i tot en un moment donat ell mateix va
arribar a veure que la conseqüència més greu d'una Primera Guerra
Mundial mal tancada (hi ha alguna guerra que tanqui bé?) era que
s'acostava una Segona Guerra Mundial. Bé, si més no, això es pot
considerar un progrés en el sistema de percepcions d'un personatge
que de tota manera va seguir convençut que abans de 1914 la
xenofòbia no existia (!!!) i que, com a bon homòfob, considerava
que l'homosexualitat era una perversió que contribuïa a mantenir
qualsevol altra mena de formulació perversa. Cito textualment del
que ell mateix escriu: "Les societats secretes -saturades
d'homosexuals- ja eren més poderoses del que sospitaven els
dirigents de la República d'aleshores"; la República esmentada
és la de Weimar i la intenció de les "societats secretes
saturades d'homosexuals" era carregàr-se-la, naturalment.
Stefan
Zweig, en definitiva, no va pair mai la pèrdua del seu món
imaginari d'abans de 1914. El títol del seu llibre, "Die Welt
von Gestern" (El Món d'Ahir), és fonamentalment tota una
declaració d'enyorança i de profund sentiment de pèrdua... de
quelcom que només havia estat real per a ell i pocs altres
privilegiats com ell.
De tota
manera considero que "El Món d'Ahir" és un llibre que val
molt la pena llegir. Que és subjectiu? Em volen dir quina
autobiografia no és subjectiva? Totes ho són, és inevitable, però
això no els resta ni un gram de l'alt valor que poden tenir. A més,
és impagable tenir una visió d'èpoques històriques com el final
del segle XIX, el començament del XX, la Primera Guerra Mundial, els
anys 1920's i 1930's, el clima cada cop més inquietant en què
apareix el nazisme, l'inici de la Segona Guerra Mundial... tot això
narrat per algú que ho ha viscut en primera línia, per molt
subjectiu que pugui ser el seu relat.
Fins i
tot s'hi poden trobar paràgrafs que, malgrat estar escrits entre
1939 i 1941, resulten inquietantment actuals. Cito aquí un exemple
tret de gairebé el final del llibre, on Zweig es refereix als
governants dels últims anys 1930's i les seves actuacions sobre la
ciutadania general:
"Prenien
decisions en les que no hi teníem cap participació, i, malgrat això,
disposaven així, irrevocablement, de la meva vida i de la de tots
els europeus".
Canviïn
l'expressió 'tots els europeus' per, simplement, la paraula 'tothom'
i probablement el paràgraf els semblarà pertorbadorament pròxim a
la seva experiència personal d'ara mateix. I ja no cal parlar (o
justament, sí; sí que cal parlar) del que explica Zweig sobre
l'aparició del nazisme, especialment del fet que el monstre anava
creixent i creixent... i ningú se n'adonava fins que ja va ser massa
tard. Això també s'acosta a la realitat actual; no cal que posi
noms ni exemples; vostès mateixos. Hi ha una escena de la pel·lícula
"Cabaret" (1972) en què això està molt ben retratat.
Personalment considero aquesta escena una de les més terribles que
hagi vist mai al cinema: un noi absolutament esplendorós comença a
cantar una cançó que es diu "El Futur em pertany"; al
final tothom està cantant ben fort la cançó, excepte algun
personatge solitari que reflecteix a la cara que 'sap' que en poc
temps no n'hi haurà de futur.
Si el
senyor Zweig i jo haguéssim coincidit en època i lloc segurament no
ens haguéssim fet amics per allò de la diferència de caràcters,
malgrat que també penso que ens haguéssim tolerat (que no
'acceptat') respectuosament. Això no treu que consideri que el seu
llibre "El Món d'Ahir" és un llibre més que aprofitable
i que val la pena tenir-lo a la biblioteca personal.
Editorial:
Rosa dels Vents Any primera edició
original: 2019
Ousman va
nèixer a Ghana i allà hi va viure fins als dotze anys, moment en
què, fascinat per una idea, va decidir iniciar un viatge al "país
dels blancs". Bé, de fet, més que una idea, el que li causava
fascinació era una concepció idealitzada i alhora difusa de la
terra meravellosa que pensava que era el país dels blancs.
Naturalment,
el país dels blancs és Europa, que ja d'entrada no és un país,
sinó un trencaclosques de peces sovint impresentables i que lluny de
ser 'blanques' solen ser de colors barrejats, pero això l'Ousman, en
el moment de començar el seu viatge, no ho sabía. Tampoc no sabia
que a Europa hi havia qui reivindicava que sí, que Europa havia de
ser el país dels blancs i per tant tot el que no era blanc s'havia
de netejar. Ousman va descobrir això poc després d'aconseguir
arribar al seu paradís imaginari i veure que, com a paradís, era
justament això, imaginari.
La
travessa de Ghana fins a Europa va durar cinc anys. Aquesta va ser
l'adolescència d'Ousman, dels dotze als disset anys. La major part
del llibre està dedicada a narrar aquesta travessa, partint de
Ghana, passant per Níger, Líbia, Algèria... fins a arribar a un
lloc anomenat Spain, o una cosa així. Durant el viatge hi va haver
de tot, coses bones i coses dolentes, però això vist des de la
mentalitat d'Ousman; des de la mentalitat de qualsevol europeu mitjà,
si és que tal cosa existeix, va ser un viatge a través de l'Infern.
Ousman Umar
Podria
semblar que el llibre està fet a base de tòpics. Res del que s'hi
explica vindrà de nou a qui segueixi per televisió, ràdio o premsa
les inacabables notícies que fan referència a 'immigrants' o 'sense
papers' o 'menas'... és a dir, persones, que arriben amuntegades en
pateres. Això, si aconsegueixen arribar. Persones que un cop
desembarcades i quan es poden refer físicament una mica - refer-se
psicològicament és molt més complicat - expliquen com han estat
enganyades, maltractades, torturades, explotades, violades i
abandonades per màfies organitzades, o la pròpia policia dels
països per on han passat, o per individus a qui ni tan sols els
calia formar part de les màfies o les policies per a passar-se-les
per la pedra, en tots els sentits de l'expressió.
Si tots
aquests "tòpics" li passessin a vostè, o al seu veí, o
al descerebrat que vota xenofòbia, ja veuriem quants mil·lisegons
trigaven abans de replantejar-se el concepte de "tòpic".
Recomano un exercici que sembla fàcil: quan vostè llegeixi una
notícia sobre el tema, o si llegeix aquest mateix llibre, imagini
que és un dels que "fan el viatge" i li passa el mateix
que als seus companys, com per exemple que hagi de deixar pel camí
al seu millor amic sabent que es morirà sol en menys de dos dies...
o que és vostè mateix a qui deixen sol, morint-se.
I un cop
vostè arriba al "país dels blancs" imagini's que el
tanquen en un lloc que li diuen CIE, que no es diferencia d'una
presó, que segueixen abusant de vostè de diverses i variades
maneres i que amb una certa freqüència li diuen "ves-te'n al
teu país", i que això li diu algú que no té ni puta idea de
quin és ni com és el país d'on ve vostè.
Mirin,
saben què els dic? Que tant me fa si aquest llibre sembla fet a base
de tòpics recosits o no. S'ha de llegir. És més, hauria de ser
lectura obligatòria a tots els centres educatius de secundària, i
no només per als alumnes. Aquest llibre no és només aprofitable.
És imprescindible.
Títol
original: A Son of the Circus Autor:
John Irving Editorial: Tusquets Any
primera edició original: 1994
Vuitena
novel·la escrita per John Irving. La primera sensació en començar
a llegir-la és que aquesta és 'diferent' de les altres. Vull dir
que encara que totes les noveles del Sr Irving són molt diferents
les unes de les altres, aquesta és encara "més diferent".
Aquí no surt Nova Anglaterra, ni Viena, ni óssos... Hi surt
l'Índia. L'Índia? I què hi pinta l'India en una història de John
Irving?
Conforme vas
llegint, el temor de que el Sr Irving et deixi sec en girar la pàgina
següent, com ens té acostumats, -i aquesta edició que comento té
781 pàgines- es va transformant en una certa perplexitat perquè
això no passa. Tampoc passa que et quedis enlluernat per un, dos,
tres o tots els personatges de la novel·la, com també sol ser
característic dels relats del nostre benvolgut escriptor.
Fins que
arriba un moment (triga, però arriba) en que t'adones de que allò
que és diferent és l'escenari, però l'essència és tant potent
com sempre, només que aquesta vegada el Sr Irving va actuant d'una
manera més subtil. I al cap i a la fi veus que en un moment o altre
el Sr Irving te la jugarà. Com sempre. Inevitablement.
Estem a
l'India, però també apareixen Toronto, com a la incommensurable
novel·la anterior (Una oració per a Owen Meany), i Viena (la dona
de l'aparent protagonista és vienesa i l'aparent protagonista va
estudiar la carrera allà). No surten óssos però si surten lleons i
tigres i elefants... és a dir tota una pila de Grans Animals que hi
juguen un paper simbòlicament molt important, com en llibres
anteriors.
I els
personatges? Aparentment, com ja he apuntat abans, hi ha un
protagonista principal, el doctor Farrokh Daruwalla, de seixanta
anys, indi nascut a Bombai però que en els moments en que se situa
la novel·la, inicis dels anys noranta, és ciutadà canadenc
resident a Toronto. Periòdicament visita l'India -no ho pot evitar
encara que ho voldria- però no s'hi troba bé. És indi però no
encaixa a l'Índia... o l'Índia no li encaixa a ell. I al Canadà
tampoc acaba d'encaixar. Ell és "fill del circ", d'aquí
el títol del llibre, i si volen saber què vol dir això l'hauran de
llegir. Si, són 781 pàgines, però valen la pena totes i cadascuna
d'elles, com tot el que fa el Sr Irving.
Deia que
aparentment hi ha un protagonista principal, el doctor Daruwalla,
però aquesta és una novel·la coral i tots i cadascun dels
personatges que hi surten tenen essència de protagonista, fins i tot
els que poden semblar més secundaris.
És un
llibre ple de colors i de sensacions, amb facetes absurdes i
divertides, però també és contundent. I sí, quan s'acaba te
n'adones que el Sr Irving ho ha tornat a fer, t'ha tornat a disparar
a la linia de flotació i ha tornat a encertar. I saps que, igual que
el Doctor Daruwalla ha de tornar a l'Índia malgrat que se li remogui
tot, tu, lector, algun dia hauràs de tornar a llegir aquest llibre
per a descobrir emocionalitats que no has descobert en primera
lectura, però que hi són. I tant que hi són.
Si vostè
ha nascut (i ha viscut) a Catalunya a partir de 1975 aquest llibre li
semblarà marcià i no li dirà gran cosa. Si vostè va néixer (i ha
viscut) a Catalunya abans de 1950, possiblement aquest llibre li
sembli una curiositat antropològica.
Però si
vostè va néixer a la dècada dels 50s i va viure a Catalunya durant
els següents trenta anys aquest llibre és "El Seu Llibre".
En el moment en que comenci a llegir-lo vostè perdrà el control
del temps i la realitat; és el llibre qui el tindrà, com passava a
la sèrie dels anys seixanta "Rumbo a lo desconocido" (The
Outer Limits, 1963-1965).
De cop i
volta, pàgina rere pàgina vostè veu com li retorna tota la seva
infància i la seva adolescència sense poder fer res per a
evitar-ho. En realitat no triga a adonar-se que no vol fer res per a
evitar-ho.
És la
vida quotidiana barrejada amb la política, la societat i la
televisió. I és que a Catalunya, durant els anys seixanta i setanta
la vida quotidiana era això, política, societat i televisió, les
dimensions polítiques, socials i televisives que ens volien fer creure, les que ens crèiem, les que no ens crèiem
i les que no teníem més nassos que empassar-nos, tant si ens les
crèiem com si no.
Ha passat
molt de temps, i tot i així qui va viure la seva infància i
adolescència a Catalunya durant els anys 60s i 70s es pensa que ho
recorda tot de manera clara i diàfana, però no. Llegint aquest
llibre s'activen coses a la memòria que fan retornar cinquanta anys
enrere d'una manera tan vívida que sembla impossible. Sí, la
màquina del temps s'ha inventat, i és aquest llibre. Però només
per a un col·lectiu molt determinat. Si vostè cantava L'Estaca
durant els anys 70, poc després que Lluís Llach la composés
(1968), llegint aquest llibre descobrirà que també cantava altres
'composicions' que la memòria, segurament per qüestió d'higiene
mental s'ha encarregat d'enterrar fins avui, com per exemple el tema
d'una sèrie italiana -bastant infumable, la veritat- que es deia
Sandokan.
I una
altra cosa que costa de creure: que aquesta màquina del temps en
forma de llibre l'hagi inventat algú, el senyor Josep Maria Bunyol,
que va néixer l'any 1975 ¿Com és possible que aquest senyor hagi
connectat d'una manera tan vívida amb una època que ja no era la
seva, però com si ho fos? La meva més rendida admiració vers el
senyor Bunyol.
Llibre
aprofitable? Si vostè va néixer a la dècada dels 50s i va viure
a Catalunya durant els següents trenta anys, aquest llibre no només
és aprofitable, és imprescindible. I si vostè prové d'una altra
franja de l'espai-temps, no sabria dir-li...
Editorial:
Headline Any primera edició original:
2001
Londres, setembre de
1861, tres mesos després de que acabés l'episodi anterior, "Slaves
of Obsession" ("Esclavos de una obsesión" a l'edició
en castellà).
La guerra civil dels
Estats No Gaire Units continua i Jim West, que té dinou anys, encara
en trigarà uns cinc més a entrar en el Servei Secret del futur
president Ulysses S. Grant, coses totes aquestes que als efectes de
la present història són absolutament irrellevants, però que fa
gràcia de constatar i a més formen part del context, què caram.
Sí, ja sé que Jim West és un personatge de ficció, però ¿no som
tots una mica ficticis en el fons?
Més context. Fa tres
anys que s'ha publicat el llibre "Anatomia de Gray". Sí,
"Anatomia de Gray" és un llibre! La sèrie de televisió
només n'aprofita el títol! El cas és que l'any 1858 el senyor
Henry Gray va publicar un tractat d'anatomia humana que es va acabar
convertint en un clàssic mundialment conegut. Coses de la vida, el
pobre Henry va morir justament tres mesos abans del temps en que se
situa aquesta història, quan ell tenia 34 anys i la parella Monk -
Latterly estava als Estats Units (veure "Esclavos de una
obsesión", sèrie Monk número 11). El senyor Gray va morir de
verola, que va contraure per encomanament quan tractava al seu nebot
de deu anys contra aquesta malaltia. Afortunadament el nen va
sobreviure, poden respirar tranquils.
El senyor Henry Gray
Anatomia de Gray, edició americana de 1918
Però anem ja al tema
de "A funeral in blue". Dues senyores són trobades mortes,
amb el coll trencat, a l'estudi d'un pintor; ja se sap, els pintors,
i més a mitjans del segle XIX, sempre han estat uns bohemis i als
seus estudis hi pots trobar qualsevol cosa. Una de les senyores era
una respectable dama ben posicionada; pel que fa a l'altra, hi ha qui
no la considerava una senyora i li atribuïa una certa facilitat per
a 'posicionar-se' amb el pintor titular de l'estudi.
Resulta a més, i amb
això no revelo cap dada sensible ja que és el punt de partida del
llibre, que la senyora ben posicionada, i ara ben morta, és ni més
ni menys que l'esposa del doctor Kristian Beck, el metge pel qual està
pirrada lady Callandra Daviot, personatge habitual de la sèrie Monk
i patrocinadora econòmica del propi Monk. Segurament, la primera
cosa que en el fons del fons va pensar lady Callandra quan es va
assabentar de la mort de la ja ex-senyora Beck va ser "Pista
lliure...!" però, com a bona victoriana, la segona i tercera
coses van ser, respectivament, "Déu del cel que burra que sóc"
i "He d'anar a consolar a Kristian immediatament".
Una altra senyora que
també es veu embolicada en els afers foscos d'aquesta novela és...
la cunyada d'Hester Latterly! I és que no sóm res, no te'n pots
refiar ni de la família.
En definitiva, totes
aquestes coses van prou bé per a que la senyora Perry ens il·lustri
sobre diversos temes interessants de l'època victoriana, com per
exemple la ludopatia. Sí, també hi havia victorians ludòpates,
rics naturalment, ja que els pobres no s'ho podien permetre. I si hi
havia ludòpates és perquè hi havia cases de joc. I si hi havia
cases de joc és perquè hi havia màfies, només que aleshores no es
deien màfies. I les conseqüències de la ludopatia no és limitaven
a l'afectat sino que s'estenien als seus familiars i amics.
Un altre tema: Viena.
Aquest cop Monk ha d'anar a Viena per a fer la seva feina
d'investigació. I així ens assabentem de que 'Viena' i 'cafeteria'
són gairebé sinònims i de que, bastant abans que els metiterranis,
els vienesos ja havien inventat una immensa varietat de maneres
diferents de prendre el cafè.
I ja que era a Viena,
Monk no podia perdre l'ocasió d'assistir a un concert dirigit per
Johann Strauss fill, que aleshores (a 1861) tenia vint-i-sis anys, i
que feia un any que havia escrit, entre altres obres, el vals
"Acceleració", i estava a sis anys més de compondre "El
Danubi Blau".
Johann Strauss fill
És aquí quan li diuen a Monk que Strauss és un
músic excel·lent "però és jueu", i Monk no entén res.
Aleshores la senyora Perry ens presenta un diàleg que en la meva
particular opinió és memorable; és un diàleg entre Monk i un noi,
Ferdi, de quinze anys, vienès, que li fa d'ajudant ocasional:
Ferdi
estava desconcertat.
-No
tenen vostès jueus a Anglaterra?
-Sí,
es clar que en tenim. Un dels nostres líders polítics és jueu,
Benjamin Disraeli. Crec que jo no n'he conegut cap personalment.
-Jo
tampoc -va respondre Ferdi- però n'he vist, és clar.
-Com
ho saps?
-Què?
-Que
com saps que eren jueus?
Ferdi
estava perplex
-Bé,
la gent els reconeix, oi?
-Jo
no.
Ferdi
es va ruboritzar
-Vostè
no? Els meus pares, sí. Vull dir, s'ha de ser educat amb ells, però
hi ha certes coses que no faries.
-Per
exemple?
-Bé...
-Ferdi se sentia una mica incòmode i mirava al fons de la seva tassa
de cafè- Hi faries negocis, és clar. Hi ha molts banquers que són
jueus. Però no els convidaries a casa, ni al teu club, ni coses
així.
-Per
què no?
-Per
què no? Bé... som cristians. Ells no creuen en Crist. El van
crucificar.
-Fa
mil vuit-cents anys -va fer notar Monk- Ningú que ho hagués fet és
viu a hores d'ara, jueu o no. [...] Hi ha gaire gent que pensi així?
-Tothom
que jo conec -va respondre Ferdi- O diuen que ho pensen. Suposo que
és el mateix... oi?
A partir d'aquí la
senyora Perry ens introdueix el tema de la consideració dels jueus a
l'època, que no ha diferit gaire de consideracions passades i
futures. Aquesta qüestíó és un dels punts de referència
contextual importants del llibre.
Un altre punt de
referència contextual important és el dels aixecaments
revolucionaris europeus de 1848. Recordem i sabem alguna cosa de la
Revolució Francesa (1789) perquè va triomfar -encara que actualment
no ho sembli- però gairebé ningú no recorda res dels aixecaments
revolucionaris europeus de 1848 i molta gent ni tan sols sap que van
existir. Per què? doncs perquè malgrat ésser tan o més importants
que la pròpia Revolució Francesa van fracassar estrepitosament, és
a dir, hi van guanyar "els dolents de la pel·lícula", com
passa ara.
Els aixecaments de
1848 van representar l'onada revolucionària més àmplia que ha
viscut Europa en tota la seva Història. Els revolucionaris eren
persones esencialment democràtiques i progressistes que es van
aixecar amb l'objectiu d'acabar d'una punyetera vegada amb les
monarquies absolutes, que aguantaven amb molt bona salut malgrat els
esforços que en el seu moment havien fet la Revolució Francesa i
Napoleó Bonaparte. Gairebé tota Europa s'hi va veure involucrada:
els Estats Italians, França, els Estats Alemanys, Dinamarca,
l'Imperi Austríac, Suècia, Suïssa, la Gran Polònia, els
Principats Danubians, Bèlgica, Irlanda i lady Vespasia Cumming-Gould
entre d'altres.
En algunes ciutats les
lluites van ser especialment contundents: París, Berlín, Praga,
Budapest, Roma o Viena.
La senyora Perry no
ens explica els aixecaments de 1848 però sí que en fa una
descripció-relat que gairebé situa al lector a peu de carrer, on
estaven passant i quan estaven passant. A efectes d'aquesta història,
els fets de 1848 són tretze anys anteriors als assassinats que està
investigant Monk, però hi estan relacionats. I pel que fa al lector,
es veu beneficiat amb una interessant passejada per l'època. És
innegable que això, la senyora Perry ho sap fer molt bé.
Barricades a Viena, 26 de maig de 1848
En definitiva, ja
veuen que en aquest llibre de la senyora Perry hi ha on triar i
remenar. La història dels assassinats de les dues senyores no és
res de l'altre món, la veritat, però els fons contextuals sí que
valen la pena, com sol passar amb les coses que escriu la senyora
Perry.
Llibre aprofitable? Jo
diria que sí.
Per cert, me
n'oblidava: aquest llibre no està traduït ni al català (com cap
altre de la senyora Perry, d'altra banda), ni al castellà. Em temo
que si els ve de gust llegir-lo ho hauran de fer en anglès. Però no
es preocupin; si jo, que no he estudiat mai anglès, ho he pogut fer,
vostès també. Tot és posar-s'hi.
*******************
I per a acabar el vals Accelerationen, compost l'any 1860 per Johann Strauss fill.
Orquestra Filharmònica de Viena dirigida per Carlos Kleiber
Editorial:
Gregal Any primera edició original:
2016
Any
primera edició per Gregal: 2017
L'autor,
Krzysztof Charamsa (el nom de pila del qual té nou lletres, de les
que vuit són consonants), va ser ordenat l'any 1997, amb vint-i cinc
anys, sacerdot de l'església catòlica. Va anar fent carrera dins de
la cort vaticana fins a arribar a ser membre d'alt nivell de la
Congregació per a la Doctrina de la Fe -és a dir, la 'Santa
Inquisició'- entre 2003 i 2015. Durant aquest temps el seu títol va
ser 'Monsenyor' Charamsa, és clar; a la Inquisició no hi entra
qualsevol mindundi, només faltaria.
Monsenyor
Charamsa era un eclesiàstic molt ben valorat dins de la cort
vaticana, teòleg destacat, professor en dues universitats
pontifícies, d'una erudició admirable, i a més era (i encara és)
polonès. Vostès diran: “i això de ser polonès, és un mèrit
especial?”. Naturalment que sí, descreguts! o potser es pensen que
a Karol Wojtyla el van fer Papa perquè era fotogènic? Doncs no!
Sàpiguen que el Vaticà és el segon estat més
ultra-mega-super-catòlic del món. El primer és Polònia ...i així
els va.
Monsenyor
Charamsa era doncs una plètora de virtuts, exemple radiant de
l'excel·lència catòlica. Però, ai las!, hi havia un petit
inconvenient: Monsenyor Charamsa era (i encara és) homosexual.
Insisteixo,
això era un petit inconvenient; però es va acabant convertint en un
inconvenient enorme. I és que en un moment donat a l'amic Krzysztof
no li va donar més la gana de deixar-se maltractar per la hipocresia
i el repugnant fariseisme de l'església catòlica i va comunicar a
la Inquisició (de qui ell formava part) i al Papa Francisco, és a
dir, el seu Boss a la Terra, que ell era gay, que estava
enamoradíssim d'un senyor que a sobre era català, i que a qui no li
agradés que s'hi posés fulles. Naturalment això li va comportar
l'excedència forçosa de la cort vaticana i de tot un estil de vida
que li havia estat propi fins llavors (octubre de 2015).
Krzysztof i Eduard
Aproximadament
un any després del seu alliberament -ell ho qualifica així- va
publicar aquest llibre, “La Primera Pedra”, escrit en italià, on
explica tot el seu procés al mateix temps que descriu l'absoluta
manca d'humanitat i l'immens despotisme de l'església catòlica.
Krzysztof Charamsa segueix essent creient però, com molt bé deixa
entendre, una cosa és Déu i una altra cosa molt diferent és
l'església catòlica.
Algunes
dades interessants que explica l'amic Krzysztof en el seu llibre:
Es
calcula que la relació de persones d'orientació homosexual en un
col·lectiu standard és del 10 % (això de fet ja ho sabiem);
partint d'aquí l'ex-monsenyor diu que està convençut que dins del
clergat de l'església catòlica, incloent-hi tots els graus, el
percentatge és superior al 50. Naturalment això no s'ha pogut
comprovar mai científicament: els subjectes de la corresponent
mostra estadística per a fer tal comprovació mentirien
estrepitosament i ja se n'encarregarien (se n'encarreguen) de que mai
es pogués demostrar la situació real.
Segons
l'ex-monsenyor, la rabiosa i salvatge homofòbia de que fa gala la
farisaica església catòlica, amb el papa emèrit Benet XVI al
capdavant, té molt a veure precisament amb l'existència d'aquest
estratosfèric percentatge d'orientacions homosexuals entre el
reverendíssims i eminentíssims clergues urbi et orbi: la immensa
majoria d'ells abominen de l'homosexualitat dels altres amb la
finalitat de camuflar-se per a que ningú sospiti de la seva pròpia.
Dit d'una
altra manera: la raó per la qual Monsenyor Fogliobambini (posem per
cas) trona constantment amb brams apocalíptics i amenaces
d'eternitats infernals contra tothom que sigui o pugui ser
homosexual, és desviar l'atenció del fet de que ell mateix és un
mariconàs.
Notin que
'homosexual' és un qualificatiu neutre i 'mariconàs' és un insult
amb molta mala hòstia. Per això quan parlo de Monsenyor
Fogliobambini faig servir la paraula 'mariconàs' (que s'assembla a
'mariconista' o 'marista'... mira tu que curiós)
Doncs bé,
resumint, que el llibre de l'amic Krzysztof Charamsa és la narració
en primera persona de per què un alt càrrec de la Inquisició, com
ell, acaba alliberant-se (gràcies a Déu!) del puny de ferro
ofegador i hipòcrita de l'església catòlica, per a ser fidel a si
mateix, a qui estima i a qui realment l'estima a ell. I de passada
també és el testimoni del terrible mal que ha fet l'església
catòlica i del que continua fent en el tema que ens ocupa.
La
primera pedra a què fa referència el títol és la primera pedra de
la llibertat, no la de la lapidació bíblica.
L'amic
Krzysztof s'ha pogut alliberar. Bé per ell; no tothom ha tingut
aquesta sort.
Autors:
Jordi Calvís i Andreu González Editorial:
Cossetània Edicions
Any
primera edició: 2016
Quan un
adolescent (o no tan adolescent) es dóna d'alta en una de tantes
xarxes socials (per què es deuen dir així?) de les que impunement
causen estralls a internet, ha d'omplir un formulari en el que, en un
moment donat, es troba indefectiblement amb la següent pregunta:
"¿Cuál es tu cita preferida?". Aclareixo: ho he escrit en
castellà perquè sempre ho he vist escrit en castellà. No valoro
res, només constato. Les respostes també les he vist sempre
escrites en castellà (és un dir) i solen ser d'aquesta mena: "Con
un xico (sic) en la plalla (també sic) y la luna yena (novament
sic)". El cinquanta per cent de les respostes responen a aquest
model. Substitueixin "xico" per "xica" i tindran
l'altre cinquanta per cent.
Bé,
naturalment els cervellets a sou de les xarxes socials que han
redactat aquests bonics formularis, quan han introduit el concepte
"cita" a l'original anglès no es referien a "date",
que és quedar amb una altra persona (segurament a la plalla y kon la
luna yena), sino a "quotation", és a dir, el fet
d'esmentar una frase o un text d'algú altre amb l'objectiu de donar
suport a una opinió, una norma, etc. Per exemple: 'com cantava el
grup musical The Refrescos l'any 1984, "Vaya vaya, aquí no hay
playa" ' (o 'plalla'); això és una quotation.
I de tot
això es desprèn que, efectivament, saber anglès ajuda molt ja que
entre "date" i "quotation" no hi ha confusió
possible, i en canvi en castellà i català quan et diuen "cita"
vés a saber què has d'entendre. És clar que ben mirat saber anglès
tampoc no et salva de tot: "beach" i "bitch" són
dues paraules de fonètica molt semblant, però una vol dit "platja"
i l'altra és un eufemisme de "puta", de la qual cosa
igualment es desprèn que saber català o castellà també ajuda
bastant en segons quines circumstàncies.
"I
es pot saber per què ens explica això, ara??" es preguntaran
vostès amb aquella impaciència que els caracteritza. Doncs els
explico aixó perquè el llibre que comento aquí resulta que va de
cites però de les d'esmentar textos i no de les d'acabar a la plalla
kon el xico o xica, i no voldria que ja d'entrada caiguéssim en
confusions potser simpàtiques però en definitiva absurdes. Les
coses, ja saben, com més clares millor.
Jordi
Calvís i Andreu González ens obsequien amb una col·lecció de cent
setanta-set frases profundes (en el sentit de típiques de l'Espanya
Profunda) que a més de deixar ben manifesta la sensació de que
estem en mans de personantges amb la capacitat mental d'una esponja
marina (no cervell, no sistema nerviós central i encara menys
perifèric), han tingut la virtut de convertir a l'independentisme a
persones que ni s'ho havien plantejat o, el que és pitjor, s'havien
plantejat que "no" i ara no es plantegen altra cosa que
"sí".
Abans
deia que "les coses, com més clares millor" (això és una
cita de mi mateix, una 'quotation'; ho van pillant, oi?). Doncs bé,
certament sembla que aquest és un principi del que són
religiosament devots tots i cadascun d'aquests cent setanta-set
personatges, perquè no es pot dir en absolut que cap de les seves
deposicions verbals siguin ambígües. Vegem-ne alguns exemples:
"A
nadie se le obligó nunca a hablar en castellano". Juan Carlos
de Borbón, 2001.
"El
poder central tiene que ser duro y serio. Recordemos que Azaña ya
decía que España tiene que bombardear periódicamente a Cataluña".
Juan Velarde, premi Príncipe de Asturias 1992. Un comentari sobre
aquesta profunda cita: el de la brillant idea dels bombardejos
periòdics no va ser Azaña a la dècada dels 1930's; va ser el
general Espartero l'any 1848 i no es referia a Catalunya sinó a
Barcelona; cada cinquanta anys, deia concretament.
"Catalanes
de mierda. No se merecen nada". Juan Carlos Gafo, director
adjunt de la "Marca España", 2013.
"Homenajear
a la División Azul en Cataluña es un acto de reconciliación".
Jorge Fernández Díaz, ministre espanyol de l'interior, 2013.
"En
Cataluña los medios de comunicación es como si fueran de Pakistán,
Afganistán, del Tercer Mundo. En Cataluña no hay medios de
comunicación libres". Curri Valenzuela, periodista (?)
espanyola, 2014.
En fi, ja
es veu quin és el to. Doncs bé, és gràcies a aquesta torrencial
riquesa verbal digna de millor causa que els cent setanta-set
personatges que apareixen en aquest llibre han aconseguit elevar a
cotes insospitades la ratio d'independentistes catalans per metre
quadrat. Per a provar d'entendre, encara que només sigui una
miqueta, l'enorme magnitud d'aquesta gesta, només els diré que
Esquerra Republicana de Catalunya ha estat intentant això mateix des
de 1931 i mai no ha aconseguit arribar a aquests resultats ni en els
somnis més delirants.
Llibre
aprofitable? Mirin, la veritat és que no està de més fer-li una
repassadeta de tant en tant per a no oblidar que aquestes coses
existeixen i tenen conseqüències. Això sí, els aconsello que es
limitin a llegir no més de dues o tres cites d'aquestes al dia, més
que res per tal de prevenir tota mena de disfuncions estomacals
sobtades.
Títol
original: Death on Blackheath Autor:
Anne Perry
Editorial:
Ediciones B Any primera edició original:
2014
Algunes
dades contextuals. A la novel·la anterior, que se situava a l'any
1896, es deia que la filla de Pitt tenia catorze anys y el nen en
tenia onze. En aquesta es diu que la nena en té quinze i el nen
dotze, ergo estem a 1897.
Més. En
aquesta novel·la també s'esmenta que Thomas i Charlotte Pitt ja
porten setze anys de matrimoni, i això voldria dir que es van casar
l'any 1881, el mateix any que es van conèixer. Vull recordar que
Thomas i Charlotte es van coneixer arrel d'un cas que estava
investigant el primer i això passava a l'abril de l'any 1881, no pas
a gener, és a dir, que Thomas i Charlotte no van arribar a estar de
nòvios més de vuit mesos, de fet menys perquè mentre s'investigava
el cas no eren nòvios i fins i tot més aviat es manifestaven una
certa mania mútua.
I a quina
conclusió arribem amb tot plegat? Doncs a que per a l'època -no
oblidem que victoriana- en què passava tot això, una etapa de
nòvios de menys de vuit mesos era meteòrica i per tant això de
Thomas i Charlotte va ser una mena de "aquí te pill, aquí te
mat" passional que, per si algú de vostès ho dubtava, encara
dura. Això sí, van tenir la nena l'any 1882, un any després de
casats; res de relacions prematrimonials, que tot té un límit, i en
temps de la reina Victòria encara més.
Però
encara queda un misteri que fa que a mi em costi agafar el son a les
nits després de reflexionar sobre tot això. A vostès potser no els
farà ni fred ni calor perquè en el fons són una colla
d'insensibles, però a mi, que sóc una ànima impressionable, em té
delicat. El misteri és el següent: amb una relació tan tòrridament
apassionada com la que s'ha mantingut des del primer dia entre Thomas
i Charlotte Pitt ¿com és possible que entre la nena i el nen hi
hagi tres anys de diferència?! ¿¿Quins mètodes anticonceptius
victorians tan inusualment efectius van fer servir Thomas i Charlotte
entre 1882 i 1885??
Algú em
dirà que "potser hi va haver alguns avortaments no desitjats",
que "aquestes coses passen". Doncs no! Si hagués estat
això la senyora Perry ja ens ho hauria dit i ens hauria pintat amb
detallisme puntillista la depressió post-avortiva de la sra Pitt, i
no diguem la del sr Pitt, al llarg de tooota la segona i tercera
novel·la de la sèrie, que corresponen als anys 1883 i 1884. La
senyora Perry no hauria perdut una oportunitat d'or com aquesta per a
fer-nos sentir tan desgraciats com el matrimoni Pitt. Li encannnta
fer aquestes coses.
I per si
de cas a algú se li acut insinuar que els dos anys abans del
naixement del nen (i tots els posteriors també??) els Pitt es van
mantenir en una casta abstinència, ja li dic, amb tota la
cordialitat de què sóc capaç, que deixi el que estigui fent i
surti a prendre's alguna cosa; amb sort es trobarà amb algun company
de barra de bar que li expliqui que el Pare Noel no existeix i,
sobretot, que els nens, excepte els parisencs, no venen de París.
I per què
els estic explicant totes aquestes ximpleries? es preguntaran vostès.
Doncs fàcil: perquè aquesta vint-i-novena entrega de la sèrie Pitt
no és que sigui una obra mestra precisament, i és clar, pocs
detalls que té, si a sobre els apunto aquí, doncs ja em diran.
Aquest és un llibre entretingudet i para de comptar.
I
finalment els deixo anotades altres coses que també van passar l'any
1897, per a acabar de situar en context aquest episodi de Pitt. Si
més no, farem cultureta:
Gràcia, Sant Martí
de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles,
Sants i les Corts queden annexionats a la ciutat de Barcelona;
s'inaugura la cafeteria "Els quatre Gats" de Barcelona;
William McKinley accedeix al càrrec de President dels Estats Units
(seria assassinat quatre anys més tard); s'interpreta per primera
vegada la marxa "The Stars and Stripes Forever" (Barres i
Estrelles); a Londres, Oscar Wilde surt de la presó i s'exilia al
continent; es publica "Dràcula", de Bram Stoker; Noces de
Diamant de la reina Victòria al tron, seixanta anys seguits, nou
rècord (l'anterior va ser de George III, el seu iaio, 1760-1820);
s'inventa l'aspirina (sí, la que fa servir vostè ara; i sí, la
inventen als laboratoris Bayer); s'estrena a París l'obra de teatre
"Cyrano de Bergerac"; Marconi patenta la ràdio; un tal
Manolico, obrer de catorze anys, es troba amb una pedrota
estranyíssima que resulta ser la "Dama de Elche"; Edison
patenta el kinetoscopi...
Apa, ja
tenen temes de reflexió per a aquesta nit; apart, és clar, de pensar en quina
era la punyeta de mètode anticonceptiu que usaven Thomas i Charlotte
Pitt. De res. Bona nit.
William McKinley, President dels Estats Units
"Dràcula", una de les primeres edicions.
Aspirina, 1897
Cartell original de l'obra "Cyrano de Bergerac"
Marconi i els seus invents
"Barres i Estrelles"
Filharmònica de New York
Leonard Bernstein
