RIPLEY EN PELIGRO

Sèrie Ripley nº 5 i final

Títol original: Ripley under water

Autor: Patricia Highsmith

Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 1991

Any primera edició per Anagrama: 1992

Començaré amb la nota cronològica. Un cop més es pot comprovar que en escriure els llibres de la sèrie Ripley Patricia Highsmith no experimentava una especial preocupació per la coherència cronològica entre ells. Més aviat no experimentava cap preocupació en absolut per la coherència cronològica entre ells. A més, encara que com és habitual en ella, l'autora novament ens hagi deixat pistes que ens podrien orientar sobre l'any en que transcorre la història, aquesta vegada tals pistes són francament confuses i en alguns casos directament inconsistents.

De tota manera no m'he rendit i he provat de datar aquest cinquè episodi de Ripley basant-me en les següents referències que s'hi troben: la senyora Higsmith esmenta que Tom Ripley disposa d'un aparell de video (el sistema Betamax és de 1976); que algú fa servir un processador informàtic de textos (ja existents a la dècada dels 70); que Tom Ripley disposa de Compact Discs (popularitzats l'any 1983); o que l'esposa de Ripley, Heloise, ronda els 30 anys (segons els llibres precedents li correspondria fer els 30 l'any 1982).

Per tant, em permeto concloure amb una certa alegria que la història de "Ripley under water" transcorre presumiblement l'any 1983, que Ripley té 45 anys, Heloise en té 31 (o això, o Ripley es queda sense CD's) i que el cadàver protagonista ja té una antiguitat de 15 anys (vegeu "La máscara de Ripley" o, en v. o. , "Ripley under ground, segon llibre de la sèrie). I per què aquesta mania meva de la concreció cronològica? es preguntaran uns quants de vostès. Doncs per això, perquè és una mania; no cal donar-hi més voltes.

I ara el comentari del llibre. Mirin, decididament quan jo sigui gran vull ser Tom Ripley. No "com" Tom Ripley: vull ser ell, directament. Casa seva és indescriptible; la majordoma, madame Annette, és una joia única; la relació de Ripley amb la seva esposa és ideal: són molt bons amics i no s'interfereixen en absolut; que la principal ocupació de Ripley sigui la jardineria recreativa, cosa que a més el relaxa plenament (sense que li calgui, perquè pràcticament no coneix l'estress) mou a l'enveja més reconcentrada; que les seves aficions artístiques ocupin el seu temps lliure (entre jardineria recreativa i jardineria recreativa) és el non va plus; i així vagin sumant...

En aquest cinquè i darrer episodi Ripley, com no podia ser d'una altra manera, torna a contribuir a l'aparició de nous cadàvers; però, jo insisteixo, no perquè ell vulgui, sinó perquè no té més remei. Insisteixo també en que no considero que Ripley sigui un psicòpata; només és algú que aspira a una certa tranquil·litat vital i a qui fastigueja enormement que el destorbin. Normal. A vostès tampoc els agradaria que els destorbessin la seva tranquil·litat vital, oi? Doncs això.

I no, no em diguin que vostès no matarien una mosca, perquè ja n'han matat unes quantes de mosques. I si no han matat a cap veï no ha estat per manca de ganes. Així que admetin que no són tan diferents de Ripley.

Es podria dir que "Ripley en peligro" a més de ser la darrera història de la sèrie, 'tanca el cercle'. Efectivament, el llibre remet directament al primer i segon episodis de la sèrie i ho fa d'una manera molt elegant, com el propi Ripley. La veritat és que un cop acabat aquest cinquè volum fa una mica de ganes de tornar a començar el primer i hom comprèn que no hi ha necessitat de que hi hagi un sisè volum; així ja està bé. Molt ben acabat.

Llibre aprofitable, amb un protagonista inigualable. Qui fos Ripley...

Coberta primera edició original 1991

EL NOI QUE VA SEGUIR RIPLEY

Sèrie Ripley nº 4

Títol original: The boy who followed Ripley

Títol versió en castellà: Tras los pasos de Ripley

Autor: Patricia Highsmith

Any primera edició original: 1980

Editorial versió en català: Edicions 62 (2001)

Editorial versió en castellà: Anagrama (2006)

Agost de 1978. La senyora Highsmith no esmenta expressament l'any en cap moment però dóna prou pistes com per a deduir-lo. Han passat nou anys des de la darrera història (Ripley's Game - El amigo americano). Tom Ripley té ara 41 anys i segueix vivint plàcidament a Belle Ombre, la seva charmant finca francesa. Bé, en realitat no és seva, és de la seva dona i regalada pel pare d'ella, el sogre de Ripley, que no és precisament un fan del seu gendre.

Una altra cosa que es dedueix en base a les pistes que va deixant anar la senyora Highsmith, és l'edat d'Heloise, la dona del nostre estimat Tom (o Tome, com diu ella amb pronunciació francesa): 26 anys, és a dir 15 menys que Tom. Potser aquesta és una de les raons per les quals el sogre de Tom no té en gaire estima el seu fill polític.

Aquesta és una història diferent de les altres de Ripley. Totes són diferents, és clar; el que vull dir és que és 'd'una altra mena'. El que priva aquí no és la trama enrevessada de màfies o similars que trafiquen amb ves a saber què i que acaben enredant-ho tot, amb els típics individus que Ripley s'ha de carregar, tot i que en realitat mai ha tingut vocació d'assassí sinó que 'les circumstàncies de vegades són així d'inoportunes'.

No, aquest cop la cosa és més... intimista, per a dir-ho d'alguna manera. Els turmentats escenaris vitals d'un noi de setze anys el porten a necessitar conèixer Ripley i un cop s'han conegut s'estableix una forta connexió entre tots dos. En aquesta història veiem característiques afectives de Ripley desconegudes fins ara. Tom no és amoral, com algun redactor de contraportades de llibre ha arribat a dir (i a sobre ha cobrat per dir-ho); en aquesta novel·la es veu a un Tom protector, capaç d'afecte, realment preocupat per algú... una cosa que barrejaria les característiques del germà gran, el pare i l'amic. Complicat? es tracta de Tom Ripley, la senzillesa és impossible.

Pel que fa a la relació de tom Ripley amb Heloise, la seva dona, sempre he pensat, i no puc evitar seguir pensant, que és "purament estètica". No em preguntin que vull dir amb això perquè jo mateix tampoc ho tinc gaire clar. De fet agrairia que algú, després de llegir aquesta novel·la i l'anterior, em digués que n'opina. Per curiositat.

Llibre aprofitable? Els llibres de Tom Ripley sempre són aprofitables.

DADES ANNEXES:

Els aporto algunes dades que la senyora Highsmith no esmenta però que permet deduir, i que està bé de conèixer si hom llegeix aquest llibre:

La història se situa a l'agost de 1978.

Tom, nascut a 1937, té 41 anys.

Heloise, nascuda a 1952, té 26 anys.

El noi que va seguir Ripley té 16 anys.

L'atemptat contra Geoge Wallace (històric) es va produir el 15 de maig de 1972.

El segrest de Paul Getty III (històric) es va produir el 10 de juliol de 1973.

Coberta primera edició original

LITTLE TALES OF MISOGYNY

Títol original: Little Tales of Misogyny

Autor: Patricia Highsmith

Editorial: Virago
Any primera edició en alemany: 1975

Any primera edició en anglès: 1977

Any edició per Virago: 2014

Traducció per Anagrama, descatalogada: 2006

Poques vegades un títol ha estat més exacte. Efectivament, són contes (disset), són breus (el més llarg ocupa catorze pàgines de dimensions reduïdes), i són misògins (literalment).

Tots estan protagonitzats per dones que podrien ser perfectament la típica mestressa de casa seva -i veïna de casa teva-, versió anys setanta del segle XX ...per bé que actualment encara n'hi ha d'aquesta mena, i no poques.

Fins aquí la cosa sembla inofensiva, però és universalment conegut que la senyora Highsmith d'inofensiva no en té res (ni morrrta). Així doncs ens trobem amb que totes aquestes donetes de casa seva estan com un llum de ganxo. Toootes elles. Però no es creguin que les respectives guilladures -cadascuna en té la seva de particular- són estranyíssimes i exòtiques. Que va! Són les típiques petites guilladures que podien tenir les mestresses de casa de l'època (i les seves contemporànies d'avui també, que insisteixo que n'hi ha) però portades al límit, i més enllà i tot.

Resultat: aquestes petites manies, ampliades com només ho pot fer la Highsmith, muten en situacions terrorífiques de resultats indefectiblement catastròfics, tant per a les protagistes com per a les respectives famílies i amics.

I això com qui no vol la cosa. La senyora Highsmith no utilitza un estil tremendista, ni calamitós ni res de semblant, i ara!... ens va relatant cada conte de manera calmada, senzilla, com de dia de primavera amb ocellets cantaires... fins que te n'adones que això que canten els ocellets és d'un càustic, sardònic i macabre que et deixa distret.

Llibre aprofitable, of course. Ah, i no es pensin que pel fet que els contes siguin misògins els personatges masculins en surtin gaire ben parats ...els que aconseguixen sobreviure, vull dir.

Coberta 1ª edició en alemany

Coberta 1ª edició en anglès

Coberta edició descatalogada d'Anagrama

EL AMIGO AMERICANO

Sèrie Ripley nº 3

Títol original: Ripley's Game

Autor: Patricia Highsmith

Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 1974

Any edició per Anagrama: 2017

Aquest tercer episodi de la saga Tom Ripley se situa un any després que l'anterior, és a dir l'any 1969 (un o dos mesos abans de l'arribada de l'home a la lluna, això sí) i quan l'amic Tom té 32 anys.

Més que una novel·la negra jo diria que aquesta és una novel·la càustica o irònica o satírica, no ho sé ben bé. Decididament el personatge de Ripley és molt especial. Després de (o gràcies a) les dues històries anteriors Tom s'ha convertit ja de manera definitiva en un home econòmicament molt ben situat, casat amb una decorativa nena de papà ric, i que es dedica a la vida social i a relaxar-se als jardins de casa seva, una casa que, no cal ni dir-ho, ni vostès ni jo ens podriem permetre.

D'altra banda Tom es declara al·lèrgic als assassinats "a menys que siguin absolutament necessaris". Així que figura que ens hauriem de compadir del pobre Tom vist que a cada novel·la seva hi ha més assassinats que en una festa de caritat organitzada per Jessica Fletcher, i els comet ell mateix "perquè és absolutament necessari". És clar, el pobre xaval acaba una mica estressat cada vegada... encara que no gaire, no es pensin.

Aquest cop les víctimes de les maquinacions de Tom Ripley són un simple emmarcador de quadres, pare de família correnteta... i la màfia italiana. I Tom se'n surt, però de tal manera que ni la pròpia màfia italiana no en té ni idea de què està passant. Per això dic que no sé ben bé si aquesta és una novel·la negra o una ironia càustica.

Jo els invito a que ho esbrinin vostès mateixos. Si més no, hauran llegit un llibre aprofitable.

Coberta de la primera edició original de 1974

LA MÁSCARA DE RIPLEY

Sèrie Ripley nº 2

Títol original: Ripley Under Ground

Autor: Patricia Highsmith

Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 1970

Igual que em va passar amb la novel·la anterior i primera de la sèrie (The Talented Mr Ripley) d'aquesta tampoc en puc parlar pràcticament gens ja que, per poc que en digués, el risc de descobrir coses de la trama a qui no hagi llegit el llibre és enorme; per tant ja em perdonaran si em dedico a perdre'm en vaguetats.

Insisteixo en que Ripley m'agrada i crec que només sóc un de tants fans d'un gran club. A la novel·la anterior no em quedava clar si Ripley era un punt innocentot, un punt psicòtic o tot plegat. Doncs bé, la segona novel·la no m'ha servit per a aclarir-ho gaire.

Sí que sembla que d'un llibre a l'altre el nostre Tom ha madurat -segons la senyora Highsmith han passat sis anys entre tots dos episodis- però tot i així, encara que més madur, el toc innocentot i el toc psicòtic hi segueixen essent presents. És clar que d'una altra banda, en certa manera, Tom fa el que fa perquè les circumstancies l'hi porten, no perquè li agradi, i és que la vida pot ser irritantment complicada. Sí, ja sé que no s'està entenent res del que estic dient, però ser més explícit significaria explicar la història i si vostè, que no ha llegit el llibre, té intenció de llegir-lo, això no li agradaria gens, oi que no?

Bé, doncs vist que no puc arriscar-me a descobrir aspectes argumentals m'ocuparé d'una altra cosa: els meus problemes cronològics amb aquesta novel·la de Tom Ripley i per extensió lògica també amb l'anterior.

La senyora Highsmith va publicar la novel·la anterior l'any 1955, així que jo vaig suposar, ara veig que amb franca alegria, que l'acció se situava també l'any 1955 com a molt tard. A l'episodi anterior Tom Ripley tenia vint-i-cinc anys, i en aquest episodi la senyora Highsmith ens diu que en té trenta-un i que han passat sis anys. Fins aquí perfecte, tot quadra.

Però aquesta bonica harmonia cronològica comença a desfer-se quan a començament d'aquest segon episodi la senyora Highsmith ens diu que Tom es posa un disc dels Beatles. Impossible. És a dir, impossible si la història anterior passava l'any 1955. Cinquanta-cinc més sis són seixanta-un: els Beatles encara trigarien un o dos anys més a ser prou famosos com per a que Tom Ripley tingués un disc seu.

La cosa empitjora notablement quan Tom, en un viatge que fa a Londres, veu en una estació de metro una imatge de la pel·lícula “Romeo & Juliet” de Franco Zefirelli; justament la imatge que hi ha a continuació:

El cas és que aquesta pel·lícula es va estrenar el mes d'octubre de 1968. I, sigui dit de passada, en aquell moment els Beatles sí que eren més que famosos.

Encara més: Tom llegeix un titular en un diari que diu que “Onassis tem que li robin a Jacky”. La història entre Aristotelis Socrates Onassis i Jacqueline Bouvier Kennedy Onassis no va començar fins l'any 1968 i es va allargar fins el 1975.

Daily News 18 octubre 1968

I més: Tom esmenta la dictadura dels coronels a Grècia. El coronel Georgios Papadópulos va fer el seu desagradable cop d'estat l'abril de 1967, i no el van fer fora fins el 1974.

Els coronels grecs

Finalment la senyora Highsmith ens dona el cop de gràcia definitiu quan ens diu que un dels fets d'aquesta història de Tom Ripley passa el “dissabte 26 d'octubre”. L'any 1968 el dia 26 d'octubre va caure en dissabte.

En conclusió: tot apunta a que aquesta novel·la passa l'any 1968, la qual cosa vol dir que l'anterior, The Talented Mr Ripley, encara que va ser publicada l'any 1955 necessàriament ha de transcórrer l'any 1962, és a dir, que la senyora Highsmith hauria situat l'acció set anys en el futur (per què??). O això o és que a la sra Highsmith tant se li'n donava la cronologia i quan va situar la segona novel·la l'importava bastant un rave quan passava la primera.

Ah, i posats a fer, de tot això també podem deduir que si Tom Ripley l'any 1968 tenia trenta-un anys, era l'any 1962 quan en tenia vint-i-cinc. És a dir, que l'any 1955 de fet en tenia divuit i que, com a elegant corol·lari, va néixer l'any 1937.

Els ha agradat? Els ha semblat prou distret tot això? Doncs apa, ja tenen tema per a avorrir als convidats de la propera festa a la que hi assisteixin.

Ah, me n'oblidava: sí, és un llibre aprofitable.

The Beatles - "Àlbum Blanc" (1968)

Edició original de 1970

EL TALENT DE RIPLEY

Sèrie Ripley nº 1

Títol original: The Talented Mr. Ripley

Títol versió en castellà: El talento de Mr. Ripley

Autor: Patricia Highsmith

Any primera edició original: 1955

Editorial versió en català: La Magrana (2012)

Editorial versió en castellà: Anagrama (“Compactos”, 2015)

Aquesta novel·la es va publicar l'any 1955, la qual cosa vol dir que la sra Highsmith la deuria gestar durant 1954. L'any 1954 encara no en feia deu que havia acabat la Segona Guerra Mundial, Eisenhower era el president dels Estats Units i Richard Nixon n'era el vicepresident, a la Unió Soviètica el poder era en mans de Nikita Khrusxov, la Guerra Freda era plenament vigent i Pius XII seguia essent Papa. És a dir, per a suïcidar-se.

Possiblement (és una hipòtesi no contrastada en absolut) per a intentar desconnectar de tots aquests horrors la sra Highsmith es va inventar uns personatges que es podien dedicar a viure d'una manera francament despreocupada i sense límits, amb prou diners com per a fer el que vulguessin tot el temps que els semblés. Potser és el que hauria agradat viure a la immensa majoria de la població mundial, que feia poc que acabava de sortir d'una guerra devastadora i ara estava instal·lada en la terrorífica realitat de que qualsevol dia a algun boig se li acudiria pitjar el botonet i el planeta, ara sí, s'hauria acabat de manera definitiva.

És clar que no tots els personatges del llibre són un colla de despreocupats podridament rics; sobretot no ho és Tom Ripley, el noi de vint-i-tants anys que presta el seu nom al títol de la història. No, Tom s'ho passa fatal.

I aquí ve el meu drama: que no puc seguir parlant ni de Tom ni del llibre sense caure en l'enorme risc de fer 'spoilers', com es diu ara. Per a vostè, que no ho ha entès però que dissimula fent cara de que sí, em refereixo al perill de revelar aspectes importants de la trama, cosa que em valdria l'odi etern de tots aquells lectors que són més aviat poc donats a la tolerància.

Així que només els diré que a mi el llibre m'ha agradat; que Tom Ripley em cau molt bé i l'entenc, cosa que segurament em durà a l'infern segons les ments benpensants (doncs millor); que la frustració és un pal que no vegis i per això passa el que passa; que no he vist la pel·lícula i ni falta que em fa; que Matt Damon era un tio guapo quan va fer la pel·lícula, i ara també; que encara no tinc clar si Tom Ripley és psicòtic o només és molt sentit, amb reaccions una mica passades de voltes; que no entenc perquè s'ha traduït el títol original com “El talent de Ripley” quan en realitat és “El talentós Sr Ripley”; no és el mateix ni de lluny i a la novel·la mai, però mai, es parla del talent de Ripley; que (oh, déus meus!) acabo de descobrir que aquesta és només la primera d'una sèrie de cinc llibres (Patricia, me les pagaràs), com si no ho tingués ja prou difícil per a acabar-me les piles que m'enduc (pagant) cada cop que vaig a la FNAC o a la Llar del Llibre (apa, ara ja saben on compro)...

En fi, que sí, que el llibre és aprofitable, of course. I repeteixo: Patricia, me les pagaràs.

Tom Ripley (Matt Damon)

Edició original de 1955

 

Edició de "El País" (2004)

 

Edició d'Anagrama (2015)