TOTHOM A LA MEVA FAMÍLIA HA MATAT ALGÚ

Títol original: Everyone in my family has killed someone
Títol en castellà: Todos en mi familia han matado a alguien
Autor: Benjamin Stevenson
Traducció al català: Cristina Sala Pujol
Editorial versió en català: Columna
Editorial versió en castellà: Planeta
Any primera edició original: 2022
Any primera edició per Columna: 2023
Any primera edició per Planeta: 2023

Benjamin Stevenson és un comediant australià que treballa en teatres i televisió, sembla ser que amb bastant d'èxit. Aquesta és la seva tercera novel·la.

La veritat és que aquest és un llibre prou entretingut, curiós i divertidament enrevessat. Per a començar, la història està narrada pel propi autor, Ernie Cunningham.

Sí, ja sé que abans he dit que l'autor era un tal Benjamin Stevenson. Doncs no. O sí. O jo què sé! Bé, no ens en sortirem, així que continuo.

Al llarg de tot el llibre l'autor es dirigeix directament al lector i interactua amb ell. En televisió d'això se'n diu “trencar la quarta paret” cosa que consisteix en que, dins de la sèrie o la pel·lícula que estàs veient, un dels personatges et mira directament a tu i et comenta alguna cosa mentre darrere seu l'acció continua com si res.

Doncs bé, com deia, l'autor del llibre (Cunningham, no Stevenson) parla repetidament amb el lector i fins i tot li avança coses que no apareixeran fins pàgines més enllà. Arriba a tenir el detall d'indicar en quina pàgina passarà allò que t'està dient. Jo, la veritat, és la primera vegada que em trobo amb una cosa així.

 

L'autor 

  El primer mort (sí, n'hi ha més d'un) apareix a la pàgina 25... o a la pàgina 29, segons com es miri. D'altra banda, la família esmentada en el títol del llibre és la de l'autor (Cunningham, no Stevenson), i sí, sembla que tots els membres de la família (n'hi ha uns quants) han contribuït a enviar algú a l'altre barri.

Saben aquella pel·lícula de 1976 que es diu “Un cadàver per postres”?. El títol original és “Murder by Death”, que ja té gràcia. Si no l'han vista busquin-la on sigui, no se la poden perdre. Doncs bé, a mi el llibre del senyor Stevenson (o Cunningham) m'ha recordat aquesta pel·lícula. Tot i que argumentalment l'un i l'altra no tenen res a veure, sí que comparteixen coses com l'aspecte coral dels personatges, o el fet que cada cinc minuts (o cada cinc pàgines) et trobes un gir argumental que et deixa un pèl desconcertat. I pel què fa al final, tant la pel·lícula com el llibre tenen en comú que no el veus venir; i no dic res més per a no caure en spoilers.

Bé, fet i fet, “Tothom a la meva família ha matat algú” és un llibre distret i lleuger que vistos els temps que corren no està malament tenir a l'abast per a provar de fer una mica de desconnexió terapèutica. En aquest sentit, sí, és un llibre aprofitable.

 

Coberta versió original

BONUS:

No he pogut resistir la temptació de posar-vos un fragment de la pel·lícula "Un cadàver per postres", encara que, insisteixo, argumentalment no té cap relació amb aquest llibre. Però és que no té preu. 

 

 

TRES ENIGMAS PARA LA ORGANIZACIÓN

Títol original: Tres enigmas para la organización
Autor: Eduardo Mendoza
Editorial: Seix Barral
Any primera edició: 2024

Aquest cop Eduardo Mendoza ens introdueix en un pis del Carrer València on hi ha la seu d'una mena d'apèndix dels serveis secrets espanyols que té com a missió assistir a les "fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado" per tal d'ajudar-los en les seves investigacions, siguin de la mena que sigui.

El propòsit és molt noble; llàstima que ni la Policía Nacional, ni la Guardia Civil, ni el propi CNI i ni tan sols el Cos de Mossos d'Esquadra tinguin cap interès en ser assistits per aquest sofert grup de funcionaris de l'Estat (concretament nou funcionaris) que en realitat no saben a què dedicar-se encara que regularment cobrin una nòmina d'algun ministeri, ves a saber quin.

D'ells (i amb ells) només sabem que es diuen La Organización, entitat que va ser creada durant el franquisme i que un cop el règim va "transicionar" cap a una altra cosa (encara no està clar quina), va seguir existint perquè a ningú se li va acudir extingir-la. També sabem que la seu de La Organización, com he dit al començament, es troba al carrer València, però -no s'ho prenguin com un spoiler- no he estat capaç de situar, després de llegir atentament tot el llibre, si és València entre Passeig de Gràcia i Rambla Catalunya o València entre Passeig de Gràcia i Pau Claris. Diria que és la segona opció, però no hi posaria la mà al foc.

El cas és que, inesperadament, tres fets arriben a coneixement del "jefe" de La Organización. Dic "inesperadament" perquè ningú no espera que arribi mai res a coneixement de ningú de La Organización, "jefe" inclòs. Els tres fets són, no necessàriament per aquest ordre ni cap altre: l'aparició d'un cadàver en una habitació d'un hotel (més aviat tirant a pensió) de la Rambla; la desaparició d'un britànic benestant; i que ja fa temps que les llaunes de Conservas Fernández no augmenten de preu a diferència de les llaunes de les altres empreses conserveres.

Estaran aquests esgarrifosos casos relacionats entre ells? El cadàver de l'hotel és el del britànic desaparegut? Alguna llauna de Conservas Fernández estava en mal estat i d'aquí la luctuosa defunció del desconegut de l'hotel? Ein?

Doncs tot això és el que hauran d'esbrinar els voluntariosos agents de La Organización abans de la pàgina 408 del llibre (més que res perquè el llibre s'acaba a la pàgina 407).

És un llibre entretingut de llegir, d'aquells que van bé per a desconnectar de la realitat durant una estona. A més està escrit en un curiosíssim dialecte del castellà. Vostès saben que el castellà, com tots els idiomes, té moltes variants dialectals. Doncs bé, aquest llibre està escrit en castellà "atestat de la Guardia Civil", més concretament de la Guardia Civil pròpia d'una pel·lícula de Mariano Ozores. Tot el llibre està escrit així. Les 407 pàgines.

I bé, doncs, no crec que calgui afegir cap altre comentari sobre aquesta obra mendoziana total, tret de confirmar que sí, que és un llibre aprofitable com ho són totes les altres obres del mateix autor. I fins a una altra.

 

El senyor Eduardo Mendoza

 

 **********

Post Scriptum:

A diferència del castellà, el català és un dels poquíssims idiomes que va molt escàs de variants dialectals. Bàsicament només en té dues: el català oriental i el català occidental.

El valencià, el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc, el formenterí, l'alguerès i segurament l'andorrà, per exemple, són tots idiomes completament diferents, i això ho hem sabut gràcies a doctes lingüistes que en el seu currículum comparteixen, tots ells, característiques importantíssimes com són el no tenir cap relació amb la filologia (cap filologia de cap idioma) i ser tots afins a formacions polítiques amb certes debilitats per les aus carronyaires. Un d'ells fins i tot és torero, que actualment, a 2024, és un dels mèrits que més puntua per a ser ser nomenat conseller de cultura del govern valencià.

L'ASSASSÍ QUE VA SOMIAR AMB UN LLOC AL CEL

Títol original: Mördar Anders och hans vänner (samt en och annan ovän)

Autor: Jonas Jonasson

Editorial: Catedral
Any primera edició original: 2015

Any primera edició per Catedral: 2016

Abans que res, la inevitable nota sobre el títol original: la traducció de "Mördar Anders och hans vänner (samt en och annan ovän)" és "Anders l'Assassí i els seus amics (així com un i altre)". Ni 'somiar', ni 'lloc', ni 'cel' ni res que se li assembli. Misteris editorials.

El senyor Jonasson és el mateix que a l'any 2009 va escriure allò de "L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra". Sobre aquest llibre anterior ja vaig opinar en el seu moment que no em semblava una meravella, però entretingut sí que era, i aprofitable també.

Doncs bé, sis anys després el senyor Jonasson publica aquesta història d'Anders l'Assasí i els seus amics, amb la que aconseguix no-superar la de l'avi centenari sinó tot el contrari. El cert és que aquesta vegada no li veig gaire ni la meravella, ni l'entreteniment ni l'aprofitament (igual que en el títol original no apareix ni 'somiar', ni 'lloc', ni 'cel')

"Anders l'Assassí i els seus amics..." és una novel·la potser una mica astracanosa, amb situacions agafades pels pèls i explicades d'una manera tirant a insulsa. Sembla ser que els suecs se'n surten millor quan fan de psicòpates de novel·la negra que quan proven de caure en gràcia. O és que a la meva genètica mediterrània no li arriba el sentit de l'humor suec, ves a saber. I la veritat és que no sé què més dir.

Llibre aprofitable? Doncs mirin, jo els diria que si tenen algua altra cosa per a llegir no s'ho pensin gaire.

Coberta de l'edició original

LA VENUS DE COBRE

Sèrie Falco nº 3

Títol original: Venus in copper
Autor: Lindsey Davis
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 1991

Abans d'entrar en matèria sobre aquesta novel·la em cal recordar, encara que només sigui molt per sobre, quelcom a què ja he fet referència en ressenyes d'anteriors episodis de la sèrie Falco: l'única relació entre el rigor històric i la senyora Davis és que la senyora Davis és l'assassina i el rigor històric és la víctima. Per a més detalls, vegin les referències dels llibres anteriors. Gràcies.

He de reconèixer que la meva aproximació a la tercera novel·la de la sèrie Falco ha estat francament inesperada, oi més tenint en compte que després de llegir el segon episodi vaig arribar a la conclusió que no calia córrer per a llegir-ne cap més. Bé, de fet es veritat que no he corregut gaire: el llibre anterior el vaig llegir a desembre de 2013. Per què he fet una altra incursió en la vida de Marcus Didius Falco, doncs? Fàcil: em vaig sorprendre a mi mateix en un d'aquells moments en que hom és conscient que no està per a res que faci pensar ni poc ni gens i que el que necessita de veritat és una cosa ben simple, que no plantegi cap problema i que al mateix temps distregui, tot això sense arribar a tenir la sensació de que el que estàs llegint no és redueix a una simple presa de pèl. Si hom es pren els llibres de la senyora Davis com una mera paròdia d'alguna cosa i descarta completament l'absurda idea de que la senyora Davis fa novel·la històrica, la sèrie Falco és ideal per a moments en els que el que es necessita és pura intrascendència. I a més, si pots comprar el llibre de manera instantània en format e-book per a desconnectar de tot immediatament, que és el que jo vaig fer, aleshores és que ja no es pot demanar més.

En aquest tercer episodi l'amic Falco es troba embolicat en foscos afers immobiliaris; dit d'una altra manera, a la Roma de l'emperador Vespasià ja existia Nunyus et Navarrus i sembla que aleshores, igual que ara, la pretensió d'eliminar especuladors i corruptes només era això, una pretensió sense possibilitats d'èxit.

Pel que fa al personatge, deu ser allò que el contacte repetit crea odis i afectes però la veritat és que Falco em comença a caure bé. Pobre home, viu envoltat de perills: els seus clients, que no són precisament exemples d'honestedat, són un perill; l'emperador Vespasià, amb els seus encarrecs ocasionals un pèl sortits de mare, és un perill; al propietari del pis on viu Falco (perquè a l'any 71 d.c. Falco viu en un pis) val més no trobar-se'l casualment pel carrer; la tintorera (la senyora de la tintoreria, no la bèstia marina) que viu als baixos de la finca de Falco sol ser una mica massa contundent; la mare de Falco és una d'aquelles mares que hom ha d'acabar acceptant que no se la treurà de sobre mai; la nòvia de Falco, quan treu a passejar una estoneta el seu caràcter, pot arribar a provocar certa alarma...

Bloc de pisos a la Roma Imperial.

Resulta que sí, que n'hi havia

 Pel que fa a Falco, de fet és un bon tipus. S'autoconsidera bo en el seu treball de detectiu privat, i la veritat és que no ho fa malament. Es conscient de les seves limitacions, i sense pretendre ser més que ningú, no permet que se'l trepitgi... a menys que el "trepitjador" sigui insalvablement més fort que ell, és clar, i tot i així ja sap trobar la via de posar a l'abusador en el seu lloc, encara que no sigui de manera immediata. Falco és dels que sap que moltes vegades la venjança és un plat que s'ha de servir fred. I a la intimitat, deixem-nos estar, Falco és un bonàs encara que potser a ell no li agradaria admetre-ho obertament.

I ara, la pregunta habitual: llibre aprofitable? Doncs ja he opinat al començament: la sèrie Falco és ideal per a moments en els que el que es necessita és pura intrascendència.

Ah, i no oblidin que no s'ha de caure mai en l'absurd de pensar que la senyora Davis fa novel·la històrica. Passin-ho bé.

EL ABUELO QUE SALTÓ POR LA VENTANA Y SE LARGÓ

Títol original: Hundraåringen som klev ut genom fönstret och försvann
Autor: Jonas Jonasson
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 2009
Any primera edició a Salamandra: 2012

Gràcies al senyor Jonasson el públic en general ha pogut descobrir que la novel·la sueca contemporània no viu només de recargolades trames conspiratòries; és a dir, que hi ha vida (literària sueca) més enllà de la neuròtica rematada de Lisbeth Salander (trilogia de Stieg Larsson) o de l'assassinat infinitament recurrent d'Olof Palme (trilogia de Leif GW Persson) o del malaguanyat (no t'ho perdonaré mai, Henning Mankell) inspector Wallander.

Allan Karlsson, el protagonista creat per Jonasson, no conspirava; durant la seva llarguíssima vida -que no ha acabat- simplement "passava per allà" i, mira tu, de cop i volta canviava el curs de la Història. Franco, Truman, Stalin, Chiang Kai-shek i esposa, Mao Tse-tung i esposa, Lyndon Johnson i d'altres, encara es pregunten -des del més enllà, és clar- què carai va passar...

Juntament amb Allan Karlsson, el senyor Jonasson ens presenta altres més que peculiars personatges -no tan històrics com els esmentats abans- que fan que hom es pregunti com és possible que amb gent com aquesta encara continuï existint una societat mínimament estructurada. O potser els estructurats són aquests personatges i no pas la societat. Sí, crec que més aviat és això...

El llibre és senzill i no es presta a comentaris especialment profunds, però això sí, és entretingut. I aprofitable.

SEIS SOSPECHOSOS

Títol original: Six Suspects
Autor: Vikas Swarup
Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 2008

Estem a la Índia contemporània, a començament del segle XXI. Un important i extremadament corrupte home de negocis és assassinat a la seva mansió en el decurs d'una festa.

Hi ha sis sospitosos: un ex-alt funcionari que intermitentment queda posseït pel pressumte esperit de Gandhi, la qual cosa no deixa de ser un problema perquè l'ex-alt funcionari, en estat diem-ne normal, ve a ser la cara oposada del pare de la Índia moderna; una exitosíssima actriu de Bollywood que mostra una imatge molt superficial però que té un cert transfons fosc; un aborigen d'una tribu de les illes Andaman (existeixen) que encara viu pràcticament a la prehistòria -l'aborígen i la tribu- i que té com a enemic principal... a Benestar Social; un lladre especialitzat en telèfons mòbils que viu a la misèria; el Ministre de l'Interior de l'estat d'Uttar Pradesh, que a més és pare de la víctima; i un nordamericà idiota, però que molt idiota.

Aquest és el segon llibre de Vikas Swarup. El primer va ser "Q & A", que es va arribar a convertir en pel·lícula guanyadora d'Oscar amb el títol "Slumdog Millionaire". Vikas Swarup organitza el llibre en diferents parts: primer, en no més de sis pàgines i mitja, presenta l'assassinat consumat; a continuació descriu un retrat de tots sis sospitosos; en tercer lloc s'ocupa dels motius que cadascun d'ells pot haver tingut per a cometre el crim; després planteja com hauria pogut produir-se el crim des de la perspectiva de cada sospitós; i finalment dóna la seva pròpia "solució", que de fet podria haver estat aquesta o qualsevol altra.

Vista així, la cosa promet ser atractiva, i ho és, però no tant com pot semblar si el llibre es llegeix des d'un punt de vista "europeu" (als efectes d'aquest comentari facin, si us plau, un titànic esforç d'imaginació i considerin que allò que hi ha entre els Pirineus i el nord d'Africa és Europa). La trama té molts moments divertits a més d'altament crítics contra aspectes com la corrupció política, les terribles desigualtats socials o "l'american way of to be" (aquí l'autor és immisericorde), però no sembla una lectura destinada a trascendir més enllà del moment. Ara bé, si hom és ciutadà indi segur que la lectura cobra tota una altra dimensió: la crítica a l'establisment politico-social indi és brutal; si a la Península Ibèrica (ja saben: Portugal, Espanya, Gibraltar i Andorra) es publiqués una cosa així les tertúlies radiofòniques i els pamflets habituals -és a dir, els diaris- tindrien tema de guerra dialèctica durant, com a mínim... una setmana; més no, perquè segur que no trigaria a sortir qualsevol altra cosa que deixaria aquesta obsoleta.

"Seis sospechosos" és un llibre entretingut i sarcàstic, però també profundament crític. Justament és aquesta darrera faceta la que el fa llibre aprofitable. 

LA HIJA DE ROBERT POSTE

Títol original: Cold Comfort Farm
Autor: Stella Gibbons
Editorial: Impedimenta
Any primera edició original: 1932
Any primera edició a "Impedimenta": 2010

"Cold Comfort Farm" (títol original que per a variar no té res a veure amb el títol traduït) és un llibre que presenta vàries curiositats, entre elles, malhauradament, la de ser poc traslladable fora del context en què va ser creat.

L'autora, Stella Gibbons, odiava cordialment determinats escriptors britànics consagrats de la seva època, tals com D. H. Lawrence, Thomas Hardy, Mary Webb o, anant una mica més enrere en el temps, les pròpies germanes Brontë, així que va materialitzar la seva venjança personal contra ells escrivint "Cold Comfort Farm".

Ella mateixa escriu un pròleg en forma de carta adreçada a un dels suposats autors "exquisits", en el què "amb humilitat" li diu que mai no estarà a la seva alçada... afortunadament. De tota manera dedica el llibre a ell i als seus col·legues, i per a "fer-los més fàcil la lectura a ells i als crítics" li anuncia que ha marcat amb un, dos o tres asteriscos els paràgrafs que ella considera que són més "literaris", tal com fa la Guia Michelin amb els restaurants. Efectivament, quan el lector arriba a un d'aquests fragments precedits d'asteriscos es troba amb un redactat retorçadament barroc i imfumable, cosa que, d'altra banda, respon completament a la intenció de l'autora.

És clar que si un no està familiaritzat amb la literatura romàntica britànica de finals del segle XIX i començament del XX, es perd una considerable part de la càrrega satírica que la senyora Gibbons va bolcar en la novel·la. D'altra banda, l'acció transcorre en un context rematadament rural de l'Anglaterra profunda, de tal manera que els girs lingüístics de la zona, que també són part important de la sàtira, es perden irremissiblement en la traducció.

"Cold Comfort Farm" narra la intromissió d'una noia londinenca de casa bona en la vida paralitzadorament tradicional i absurda dels habitants d'una granja perduda en un poble deixat de la mà de déu. El llibre va ser publicat l'any 1932 però l'autora situa l'acció "en un futur immediat". Així doncs, és curiós veure com la senyora Gibbons fa referència a una "passada guerra anglo-nicaragüenca de 1946", però no fa cap referència a una possible Segona Guerra Mundial. En un altre moment la senyora Gibbons també descriu la conversa telefònica entre dos personatges del llibre i diu que el que està parlant des de Londres pot veure a la seva interlocutora a través de la pantalla de televisió, però la interlocutora no pot veure al personatge de Londres perquè parla des d'un telèfon públic de poble i, és clar, els telèfons públics de poble no tenen aquesta prestació. Aquí sí que la senyora Gibbons va tenir visió de futur amb aquesta peculiar anticipació de les videoconferències.

Llibre aprofitable? Segurament que sí, si hom està familiaritzat amb el context literari i l'entorn rural de l'Anglaterra de començament del segle XX. En cas contrari molt de l'atractiu que pot tenir aquest llibre s'esfuma.

LOS HOMBRES QUE NO ATABAN A LAS MUJERES

Títol original: Los hombres que no ataban a las mujeres
Autor, segons la portada: Ste Arsson
Traductor, segons la portada: Miguel Serrano Larraz
Autor real: Miguel Serrano Larraz
Editorial: 1001 Ediciones
Any primera edició: 2010

Segons la pestanya de la portada, Ste Arsson és un autor suec que va morir sobtadament sense haver pogut fer realitat el seu somni infantil: ser escriptor de best sellers. La seva primera i única obra va ser "Los hombres que no ataban a las mujeres". En un pròleg escrit des del més enllà Ste Arsson ens explica que, un cop mort, els seus hereus es van aprofitar de les escasses cent cinquanta pàgines que en realitat va escriure, les havien inflat de palla, havien canviat els noms dels personatges, i les havien convertit en una trilogia fraudulenta que, això sí, els havia reportat pasta a mansalva, la qual cosa el tenia una mica cabrejat.

L'obra real, "Los hombres que no ataban a las mujeres" (no l'adulterada: "Los hombres que no amaban a las mujeres") tracta del cas en què es veu involucrat Fil Ëmon (i no Mikael Blomkvist), editor de la revista Muylleno (i no Millenium), quan un important ex-empresari de nom Trötötötötösön (i no Vanger) li demana que investigui l'estranya desaparició de la seva neboda-néta Jarriet (i no Harriet).

Altres personatges que hi intervenen, com per exemple Luzbel Malander (i no Lisbeth Salander), que treballa sense saber perquè per al detectiu Skjkjgjkanskij (i no Armanskij), o la més que centenària Hörtensia (i no Cecilia) aconsegueixen envoltar la història de tota una atmosfera... absurda.

Es tracta naturalment d'una sàtira immisericorde del primer llibre de la trilogia Millenium de Stieg Larsson. Ja des de les primeres línies de la suposada novel·la autèntica es veu clar que l'autor, Serrano Larraz, li té una especial mania al protagonista masculí principal, l'editor Mikael Blomkvist. Fa tot l'efecte que més aviat l'odia. Pel que fa a la mítica Lisbeth Salander, el fet de convertirla en una mexicana afincada a Andorra i fer-la semblar mig autista perquè no en té ni punyetera idea de suec, ja és tota una declaració de principis.

El llibre no té gaire sentit si hom no s'ha llegit l'obra de referència, però si vosté ha llegit "Los hombres que no amaban a las mujeres", és entretingut. Fins i tot vosté mateix li agafarà una mica de mania a Mikael Blomkvist si no és que ja la hi tenia. 

LOS GROPE

Títol original: The Gropes
Autor: Tom Sharpe
Editorial: Anagrama
Any primera edició: 2009

"Los Grope" vol ser la història d'una dinastia matriarcal fundada fa molts segles per una dona que va segrestar un viquing danès conqueridor que es marejava com una sopa cada cop que pujava al seu vaixell.

El plantejament inicial, doncs, és francament atractiu i en la línia de les inimitables novel·les de Tom Sharpe, només que aquest cop la cosa es queda en això, en plantejament inicial. 

No hi ha la força de personatges com Wilt, o de llocs com "Jacarandá Park" i tot el seu entorn sudafricà, o d'expressions inoblidables com aquella de "el Ming! el Ming!". Aquest llibre no passa de ser una lleugera ombra de tot això. Potser s'explica per la dedicatòria: Sharpe dedica el llibre a quatre metges que, segons diu, li van salvar la vida l'any 2006; per tant, més que un llibre, és un agraïment, i un agraïment fet a persones molt concretes. És a dir, no és un producte del conegut geni de Tom Sharpe. Fins i tot el final és estrany, com si el senyor Sharpe hagués dit "fins aqui arribo; no tinc ganes d'escriure més", i punt. 

Consell doncs: si volen conèixer l'autèntic Tom Sharpe no comencin per aquest llibre; comencin, per ordre, per les seves històries anteriors.

DG

Títol original: DG
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Quaderns Crema
Any primera edició: 1998

Any 1995, en ple regnat de Jordi Pujol I (o El Gran Barrufet, si ho prefereixen). Maruja Ruiz és una senyora de la neteja que viu al Mas Rampinyo (província de Montcada i Reixac, autèntic), amb el seu marit Dego (Degollado López).

Per circumstàncies absolutament accidentals, Maruja cau enmig d'una d'aquelles baralles típiques entre el PSC i Convergència-i-Unió de "a veure qui la té més llarga". En aquell moment Convergència la tenia més llarga (el PSC i Unió, no), i Maruja Ruiz acaba nomenada, gairebé sense saber com, Directora General (DG) de Felicitats Diverses, càrrec que s'enquadra dins de l'organigrama de la Conselleria de Felicitat Social.

En base a això l'autor construeix una sàtira impagable del funcionament (?) mesquinet -no arriba ni a mesquí- de la Catalunya sociopolítica de l'època. No se'n salva ningú: ni la Convergència montserratina i joseppladiana que governava (??), ni l'oposició (???) desnortada del PSC, ni els sindicats de defensa (????) dels treballadors, ni res de res. La foto que presenta el llibre és verídica, per molt caricaturesca que sembli, i aquesta veracitat no ha estat desmentida pel pas del temps, sinó tot el contrari, que ja és mèrit.

Llibre francament aprofitable pels que patim dia a dia una classe sociopolítica nostrada que faria millor dedicant-se a la cura botànica de les plantes de plàstic.

WILT S'HA PERDUT

Títol original: Wilt in nowhere
Autor: Tom Sharpe
Editorial: Columna (de l'edició en català)
Any primera edició: 2004

Wilt és Wilt. Aquesta és la darrera història (fins ara) d'aquest personatge després d'anys que no se'n sabés res. Totalment en la línia de les històries anteriors, només que ara, és clar, es compta amb les tecnologies del segle XXI per tal que les catàstrofes siguin tan florides com sempre.

LA INTERPRETACIÓN DEL ASESINATO

Títol original: The interpretation of murder
Autor: Jed Rubenfeld
Editorial: Anagrama
Any primera edició: 2007

New York, agost de 1909. S'ha comès un estrany assassinat que involucra a l'alta societat de la ciutat. Paral·lelament, Sigmund Freud (sí, ell, in person), arriba a New York en el seu primer i únic viatge als Estats Units per a fer unes conferències a la Universitat de Clark. L'acompanyen Sándor Ferenczi i Carl Jung. Aquest viatge de Freud als Estats Units és real, com també és real que, en tornar a Europa, Freud va dir que no pensava tornar a posar els peus mai més en aquella terra de "salvatges". Hi ha fins i tot un impagable testimoni gràfic d'aquella visita, i aquí el tenen:

La foto està feta a la Universitat de Clark, fundada l'any 1887 a Worcester, Massachusetts, Estats Units, i correspon precisament a aquest viatge de Freud a l'agost de 1909.

Fila del davant i d'esquerra a dreta:

Sigmund Freud: en el llibre, Sigmund Freud mostra una paciència increïble, malgrat les marranades que li van fent, sobretot per part de Carl Jung, que sembla ser que sí, que estava com una regadora.

Stanley Hall: Primer president de la Universitat de Clark. En el llibre, a Stanley Hall el posen en un compromís francament una mica brut. I és que no hi ha un pam de net.

Carl Jung: Aleshores encara deixeble de Freud. N'hi ha per a llençar-lo al riu Hudson i assegurar-se de que no sura.

Fila posterior, d'esquerra a dreta:

Abraham Brill: Psicoanalista austriac emigrat als Estats Units. Va ser el primer traductor a l'anglès de les principals obres de Freud. També va traduir llibres de Carl Jung. En el llibre, les seves traduccions de Freud li reporten exòtiques males passades. També en el llibre, Abraham Brill se'n fa creus de com pot ser d'animal el tal Jung.

Ernest Jones: Psicoanalista britànic, biògraf oficial de Sigmund Freud. Va ser un personatge bastant antipàtic, poca solta i intractable, fins i tot per al seu propi analista, Sándor Ferenczi. El propi Freud li tenia una certa mania. No té un paper destacat en el llibre, però sí que en un moment donat algú (Brill? Ferenczi?) comenta d'ell que és un arribista. En totes les famílies hi ha disputes.

Sándor Ferenczi: Psicoanalista hongarès (en aquell moment "austro-hongarès"). Era el preferit de Freud, que deia d'ell que era "el seu estimat fill". No consten derivacions edípiques, encara que a Freud li hagués agradat tenir-lo com a gendre (és autèntic), i es va arribar a casar amb una dona que podria haver estat la seva mare (també és autèntic), cosa que va sumir als seus detractors en un deliri de felicitat perquè els servia en safata de plata un material de primera qualitat per a carregar-se'l. En el llibre hom es pot imaginar vàries vegades a Ferenczi dient la famosa frase d'Asterix "ils sont fous ces romains".

Hi ha altres personatges reals que surten en el llibre i que contribueixen a farcir la història amb detalls impagables; tal és el cas de l'alcalde de New York, George McClellan. Quant als personatges ficticis, com el policia Littlemore (literalment "Poca-cosa-més"), no tenen desperdici.

El llibre és francament aprofitable. I si a sobre tenen algun coneixement, per remot que sigui, de psicoanàlisi, aleshores ja és la pera.

EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO

Títol original: El asombroso viaje de Pomponio Flato
Autor: Eduardo mendoza
Editorial: Seix Barral
Any primera edició: 2008

Lloc: Natzaret (Palestina). Época: primera dècada d.C. (més o menys). Protagonistes: Pomponio Flato, ciutadà romà de l'orde eqüestre, naturalista amateur, que passa per allà on no cal en els moments més inconvenients; Josep, fuster, acusat injustament d'assassinat i de qui la seva dona Maria diu que només li faltava això al pobre, amb el que s'ha hagut d'empassar en aquesta vida; Jesús, fill de Josep, un nen una mica pesadet que gairebé arriba a fer perdre la compostura a Pomponio Flato; un dels personatges secundaris: Joan, el cosí feréstec (sic) de Jesús; I la delegació en pes de l'Imperi Romà al mitjà orient. Una de vàries frases cèlebres: "Cuando al cuerpo le dan por el culo, el espíritu revierte en la metafísica" (pronunciada per un corb que l'atribueix a Parmènides d'Elea "en un text que, per desgràcia, s'ha perdut" pag. 132)

Aquest llibre potser no és una obra mestra de la literatura, ni tampoc la millor del seu autor, però entretingut, ho és una estona.

EL MESURAMENT DEL MÓN

Títol original: Die Vermessung der Welt
Autor: Daniel Kehlmann
Editorial: Angle Editorial
Any primera edició: 2007

Grans homes ha donat la Història... i tots estaven com una cabra. Aquí tenim el retrat de dos d'aquests grans homes: Alexander Von Humboldt (1769-1859) i Johann Carl Fiedrich Gauss (1777-1855).

Alexander von Humbold, el dels corrents oceànics de Humboldt, estava com una campana. L'home es va dedicar, literalment, a "descobrir el món". Va viatjar per Sudamèrica i, apart de posar nom als ara famosos corrents oceànics, es va dedicar a amargar la vida a tohom qui es va relacionar amb ell. No és que ho fes expressament, és que l'home era així, anava a la seva i no veia res més que el que li interessava. Sens dubte, un dels grans enigmes de nostre temps és per què ningú no el va llençar barranc avall, perquè d'ocasions no en van faltar i cap jutge hauria estat capaç de condemnar l'autor de tan benemèrita obra.

Pel que fa a l'amic Gauss, aquest estava també com un llum de ganxo, per a no desmerèixer el quadre. Era un tipus absolutament insuportable; d'extermini immediat; odiós; freudianament enganxat a les faldilles de la mamà; més immadur que la cosa més immadura que hom pugui imaginar. Un maleducat de collons. I es va inventar, entre d'altres milers de coses, la maleïda corba estadística coneguda com "la campana de Gauss". Contràriament a Humboldt, Gauss era un pèl agorafòbic. Això de viatjar no li provava gaire que diguem. D'altra banda, tenia la mania absolutament irritant de posar números a tot arreu. Tot allò que no es pogués numerar o mesurar, simplement no tenia dret a existir. I pel que fa a ell, no existia.

Quant a la dimensió estilística del llibre, la veritat és que aquesta història resulta una mica confusionària a l'hora de llegir-la. Estàs en plena història de Humboldt, i de cop i volta l'autor s'ha passat a Gauss o viceversa; o bé estàs llegint un diàleg i els interlocutors se't barregen de tal manera que has de tornar enrere perquè no saps quí ha dit què o si en realitat ningú està dient res i qui parla ara és el narrador.

En suma, i en la meva orgullosament humil opinió, és un llibre il·lustratiu però que necessita certa dosi de paciència i ganes per part del lector.

UNA LECTORA NADA COMÚN

Títol original: Uncommon Reader
Autor: Alan Bennett
Editorial: Anagrama
Any de la primera edició: 2008

Un dia, per casualitat, Elizabeth II, Reina d'Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord, mentre passeja els gossos, es topa amb una biblioteca mòbil aparcada darrere les cuines del Palau de Buckingham. Aquell dia Elizabeth descobreix que existeixen unes coses denominades llibres.

Naturalment que ella ja sabia que n'hi havia de llibres; n'havia vist molts anteriorment i en els seus propis palaus hi havia biblioteques immenses. Ara bé, no se li havia acudit mai que podien ser llegits simplement per què sí. I va i en llegeix un. Troba l'experiència curiosíssima, i aleshores en llegeix un altre. I aquí comença tota una transformació.

El personatge protagonista del llibre és la Reina, però de fet podria haver estat qualsevol altre. Potser per què en realitat els protagonistes són els llibres i l'enorme influència que poden tenir sobre les persones. No en va, Ray Bradbury va escriure allò de "Farenheit 451" (història terrible), i tampoc no en va els nazis i l'església catòlica (quina coincidència!) han estat històricament grans cremadors de llibres.

D'alguna manera, la tesi, que subscric completament, és que els llibres són llibertat; i ja se sap: la llibertat fa por a segons qui.

Aquesta és una història sense grans pretensions però que és molt "amable" de llegir. Sí, aquesta és la paraula, "amable", no sé per què. Passa molt bé. I s'acaba, de manera genial, a l'última línia. Literalment. Si el llegeixen sabran per què ho dic.