PORTUGAL ¿GOLPE O REVOLUCIÓN?

Títol original: Portugal ¿golpe o revolución?
Autor: Vicente Talón
Editorial: CVS ediciones
Any primera edició: 1974

El llibre a què faig referència en aquest comentari és difícil de trobar. Difícil, però no impossible.

Fa poc vaig llegir el llibre “Abril es un país”, de Tereixa Constenla, editat l'any 2024 i comentat en aquest mateix blog. El llibre va ser escrit amb motiu del 50 aniversari de la Revolució portuguesa “dels Clavells” de 1974 i en certa manera és una mica la crònica d'un desencantament. El romanticisme inicial d'aquells dies s'ha anat refredant pel camí, la qual cosa és normal si resulta que el “camí” ha durat, fins a la data d'aquest comentari, més de cinquanta anys. Demanar a un romanticisme que duri intacte durant més de cinquanta anys potser es demanar massa.

Quan vaig acabar de llegir el llibre em vaig quedar una mica frustrat perquè en el meu interior l'emoció d'abril de 1974 no s'ha apagat mai. Sí, jo ja hi era quan allò va passar i per a aquells de vostès que s'estiguin preguntant quina edat avançadíssima dec tenir ara, els diré que aleshores tenia més de deu anys però menys de vint; i ja he parlat prou, així que no esperin que concreti més.

Un cop llegit i ressenyat el llibre de la sra Constenla em van agafar unes ganes enormes de regirar les meves prestatgeries per a trobar un altre llibre que jo sabia que tenia... i que estava “arxivat” des de feia cinquanta anys i vuit mesos: “Portugal ¿golpe o revolución?”. I és que jo sabia que aquell llibre guardava, en estat original, les emocions d'aquells dies. El vaig trobar, i és el llibre que comento aquí.

L'he rellegit i la veritat és que m'ha deixat sorprès. D'entrada, és important tenir present que la primera edició d'aquest llibre és de juny de 1974, és a dir publicada ni dos mesos després de la inesperada Revolució, la qual cosa vol dir que les emocions i excitacions inicials estaven en plena vigència. L'exemplar que jo vaig comprar, que és el que comento, pertany a la segona edició, publicada... també a juny de 1974.

 

 

No és estrany que la primera edició s'esgotés abans d'un mes i se'n posés immediatament a la venda una segona. I és que a Portugal havia passat allò que milions de persones desitjaven que passés a l'altra banda de la frontera... i que no va passar mai.

A l'altra banda de la frontera hi persistia una dictadura del mateix signe que la portuguesa, es a dir d'extrema dreta, instal·lada ja feia trenta-cinc anys. L'autor del llibre, Vicente Talón, vivia en aquesta altra banda de la frontera, on treballava com a periodista. Des de 1966 formava part de la redacció de “Pueblo”, un diari de Madrid. L'any 1974 no hi havia llibertat de premsa, o si més no, hi havia una mena de “llibertat vigilada” per obra i gràcia d'una llei infantada per un peculiar polític del Règim, de nom Manuel Fraga Iribarne, ministre de “Información y Turismo” entre 1962 i 1969, i que es basava en el principi de “jo no et censuro però si no et censures tu mateix et confisco (“segresto”, era la paraula que es feia servir aleshores) i et tanco la barraca”. D'aquí que en rellegir “Portugal ¿golpe o revolución?” m'hagi resultat molt sorprenent constatar amb quina inusual obertura escrivia el sr Talón sobre la caiguda d'una de les tres grans dictadures de dretes d'Europa posteriors a la Segona Guerra Mundial (les altres dues eren la grega, que va caure tres mesos després, a juliol de 1974; i la del general de El Pardo que, nominalment, va acabar amb la constitució de 1978)

 

Foto de l'autor a la contraportada

 
En el llibre, Vicente Talón explica els fets com si s'estiguessin produint en aquells precisos moments... bàsicament perquè s'estaven produint en aquells precisos moments. La llibertat amb què el sr Talón descrivia el que estava passant era inusual. Hem de tenir present que el mantra oficial imposat pel règim del general de El Pardo deia que “Portugal está cayendo en la pendiente del comunismo”; de cap manera es podia validar el que estava passant al país del costat -mirant el mapa, just a sota de Galícia, quin horror!- perquè validar-ho significava criticar el règim del general marit de 'doña' Carmen Polo.

Però Vicente Talón es va dedicar a explicar allò que veia. No va optar per una postura crítica, però tampoc va cridar en cap moment “Viva a Revolução”. Es va mantenir en un to prou objectiu com per a que els que el vam llegir ens quedéssim a gust amb el que deia. El sr Talón va aconseguir fer-nos arribar l'extraordinari aire fresc que venia de Portugal.

Més de cinquanta anys després, el llibre del sr Talón no ha perdut vigència. Comença explicant els fets de la setmana de l'aixecament contra el règim de Marcelo Caetano; després parla dels orígens d'aquell règim, la socioeconomia, el greu problema de les colònies (Angola, Moçambic i Guinea Bissau), el paper de l'Església Catòlica...

A més fa una interessant repassada dels diversos partits polítics que van emergir de sota les pedres, des dels d'inspiració comunista fins als de la dreta més rància, passant pels monàrquics, que sempre han estat els “reis” (mai millor dit) de la nostàlgia.

El llibre acaba amb la transcripció íntegra del Programa del Moviment de les Forces Armades (és a dir, el programa de la Revolució) i els primers decrets de la Junta provisional de govern. Tot en versió original portuguesa. No té preu.

Es poden trobar exemplars de segona mà d'aquest llibre a menys de 10 euros; i Amazon diu que ven un exemplar nou a... 195 euros!

Entenc que aquest és un llibre especialment aprofitable per a un públic reduït format per aquells que l'any 1974 vam viure el moment emotiu precís d'uns esdeveniments únics. Però no només. Insisteixo en que d'una manera o altra el llibre del sr Talón segueix essent vigent, tant per a romàntics, com per a historiadors, com per a curiosos sense més.

Des d'aquí, cinquanta i escaig anys després, el meu agraïment més sincer per al sr Vicente Talón.

 

Contraportada del llibre

 

PALESTINA. Cien años de colonialismo y resistencia.

Títol original: The Hundred Years War on Palestine. A History of Settler Colonialism and resistence, 1917-2007
Autor: Rashid Khalidi
Editorial: Capitán Swing
Any primera edició original: 2020
Any primera edició per Capitán Swing: 2023

Rashid Khalidi, autor d'aquest llibre, va néixer a New York l'any 1948 i té ascendència palestina. És historiador, escriptor, catedràtic a la Universitat de Columbia i varies coses més. Caldria dedicar temps i calma per a llegir el seu currículum formatiu i professional sencer, des de la dècada dels 1970's fins ara.

És a dir, no és un qualsevol a qui ara li hagi agafat per escriure un llibre sobre la història de Palestina empès per una fogosa i indocumentada fúria juvenil revolucionària (te 76 anys), i justament en aquest moment en què l'estat d'Israel està ocupadíssim en erradicar completament de la superfície de la Terra tot un poble sencer bastant més antic que ell; vull dir que "l'estat d'Israel", que no és el mateix que "el poble jueu", encara que hi hagi uns quants que confonen totes dues coses i que no volen ni voldran baixar mai del burro ni que els ho expliquis amb "lacasitos".

I per si de cas hi hagués algun alterat personatge, defensor de les inefables accions de l'estat d'Israel, a qui se li acudís dir que aquest llibre no és més que l'al·legat d'un terrorista en favor d'altres terroristes de Hamas responsables dels salvatges segrestaments d'octubre de 2023, la resposta és fàcil: aquest llibre ha estat escrit l'any 2020, tres anys abans dels fets en qüestió. I per cert, el sr Khalidi tampoc és partidari de Hamas.

 

Rashid Khalidi

 

El sr Khalidi ens presenta aquí una història de Palestina a partir de finals del segle XIX, encara que el títol fixi l'inici a l'any 1917. Ja ho dic ara sense esperar a l'acabament d'aquest comentari: aquesta història no em sembla simplement "aprofitable", sinó "imprescindible". Jo no he tingut mai cap noció sobre la història contemporània de Palestina, i crec que aquest llibre del sr Khalidi és una font valuosíssima d'informació. Ens descobreix infinitat de coses que són francament difícils d'imaginar.

Per exemple:

A finals del segle XIX, un tal Theodor Herzl, periodista hongarès, va reivindicar que els jueus d'arreu del món poguessin ocupar un territori otomà (Palestina) que ja estava habitat per població autòctona, tot invitant aquesta població autòctona a "marxar-ne discretament".

Encara pitjor: a principis del segle XX un periodista britànic, de nom Israel Zangwill va fer famosa la frase "Una terra sense un poble, per a un poble sense terra", és a dir, Palestina, que és buida, és ideal per a que el poble jueu, que no té terra pròpia, hi construeixi la seva nació. Molt bonic si no fos per un petit detall: Palestina no era buida.

L'any 1917, el secretari del Foreign Office britànic, Arthur Balfour, va escriure una declaració que comprava la brillant idea que el sr Herzl va parir uns anys abans, i en bona part també la frase popularitzada per Israel Zangwill. A la 'Declaració Balfour' es pot llegir: "El govern de Sa Majestat considera favorablement l'establiment a Palestina d'una llar nacional pel poble jueu, i utilitzarà el millor dels seus esforços per a facilitar la consecució d'aquest objectiu, amb el benentès que no es realitzarà cap acció que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina, ni els drets i l'estatus polític gaudit pels jueus en qualsevol altre país".

 

Arthur Balfour

 

La Declaració Balfour

 

Les anomenades "comunitats no jueves existents a Palestina" esmentades pel sr Balfour són, naturalment, els palestins, que en aquell moment conformaven el noranta per cent de la població del territori. I em sembla que a hores d'ara ja és ben sabut què ha passat amb els seus "drets civils i religiosos".

L'any 1922, un cop desaparegut l'Imperi Otomà després de la Primera Guerra Mundial, la Societat de Nacions atorgà a la Gran Bretanya el mandat d'administració de Palestina, territori que havia estat part integrant d'aquell Imperi. Aquest mandat duraria fins l'any 1948 i la Gran Bretanya, en base als seus interessos estratègics, va aprofitar-lo per a afavorir l'ampliació de la implantació de la presència jueva, ignorant sense cap escrúpol l'existència de la població autòctona majoritària (allò de la "terra sense poble"), i usant fins i tot, contra els "inexistents" palestins, mètodes de repressió salvatge que ara serien considerats directament genocides. És a dir, al més pur estil de l'actitud colonial britànica habitual: racista, condescendent, mesquina, mentidera...

Posteriorment, després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units es van afegir a la Gran Bretanya en l'esforç d'impulsar, per interessos propis, l'assentament de jueus a Palestina... entre ells el de que no s' instal·lessin ni als Estats Units ni a la Gran Bretanya.

Pel que fa als països àrabs que recentment havien esdevingut independents, a la dècada dels 40 encara eren dèbils, estaven desunits i seguien molt lligats a les antigues metròpolis, especialment la Gran Bretanya, així que tampoc no van ajudar gaire (de fet, ni gaire ni gens) a Palestina. La monarquia de Jordània fins i tot va arribar a conspirar contra els palestins, per interessos propis (això dels "interessos propis" sembla un mantra que no para de repetir-se al llarg de tota aquesta història).

L'any 1947 va ser l'any de la partició de Palestina en dos sectors, un "per als" palestins i un altre "per als" jueus. Naturalment en aquesta operació els palestins no hi van pintar res, com sempre. Aquesta partició, també coneguda pels palestins com la 'Nakba' ("catàstrofe"), va ser auspiciada per les Nacions Unides mitjançant la resolució 181 de la seva Assemblea General. Un any després, el 1948, es proclamava l'estat d'Israel, que no trigaria a iniciar l'expulsió dels palestins del "seu sector" i l'expansió de les seves pròpies fronteres, cosa que dura encara ara.

Continuant amb la lectura del llibre del sr Khalidi ens n'assabentem de moltes altres coses que no són precisament menors, com ara: que als anys 1950's Israel ja causava massacres a Cisjordània i Gaza; que qui va crear l'Organització per a l'Alliberament de Palestina en realitat no ho va fer amb la finalitat d'alliberar Palestina; que el mític Arafat no és en realitat tan mític; que les matances i neteges ètniques que ha arribat a fer l'estat d'Israel amb l'argument de perseguir i eliminar terroristes, s'han anat repetint al llarg de la Història; que des de fa dècades l'estat d'Israel ha estat estrangulant econòmicament Gaza i la Jerusalem àrab; que el què passa ara (2024) a Gaza ja va passar al Líban l'any 1982 i a la pròpia Gaza l'any 2014, només que el coneixement d'això no va arribar a l'opinió pública amb l'efectivitat amb què hi està arribant ara (diguem que aleshores la informació es va poder "controlar millor")...

 

 

El sr Rashid Khalidi acaba el llibre dient que, en la seva opinió, qualsevol proposta de solució del terrible conflicte entre Palestina i l'estat d'Israel fracassarà si no es basa en el Principi d'Igualtat, és a dir igualtat de drets, el primer dels quals és el dret a l'existència. El sr Khalidi, d'ascendència palestina, no ho oblidem, reconeix que actualment, a Palestina, existeixen dos pobles, i suggereix vies de solució que no passin per demonitzar Israel.

Si em demanen el meu parer (que ja sé que no és el cas) jo diria que, ara com ara, les conclusions i propostes del sr Khalidi no són precisament d'acceptació majoritària entre els qui tenen poder real per a poder fer-hi alguna cosa.

I per a acabar repetiré el que ja he deixat escrit fa uns quants paràgrafs: penso que aquest llibre no és només aprofitable, sinó que és imprescindible.

 

Coberta de l'edició original

 

JESÚS Y JOHN WAYNE

Títol original: Jesus and John Wayne: How White Evangelicals Corrupted a Faith and Fractured a Nation
Autor: Kristin Kobes du Mez
Editorial: Capitán Swing
Any primera edició original: 2020
Any primera edició per Capitán Swing: 2023

Abans que res, transcric la traducció del títol original per a que ningú dubti de que sí, que el que ha entès en llegir-lo en anglès és això: "Jesús i John Wayne: Com els evangèlics blancs van corrompre una fe i van fracturar una nació"

Una altra nota prèvia: l'autora, Kristin Kobes du Mez, és evangèlica (i blanca). És a dir, que aquest llibre no està escrit per algú "de fora" amb anticossos previs contra els (més que nombrosos) grups cristians evangèlics, sinó que és obra d'algú "de dins" que veient el què hi ha i després de posar-se les mans al cap, ha pensat que era millor explicar-ho tant bon punt pogués baixar les mans a la posició habitual de repòs.

 

Kristin Kobes du Mez

  

En el seu llibre la sra Kobes ens explica l'evolució (és un dir) dels evangèlics nordamericans blancs, des que no tenien cap ascendent signifitatiu sobre la població general, fins a l'actualitat, en que constitueixen un lobby de pressió i manipulació de dimensions enormes. Afegeixo (això ho dic jo, no pas la sra Kobes) que el fanatisme manipulador dels evangèlics nordamericans blancs traspassa actualment, i des de fa temps, les fronteres geogràfiques dels Estats Units (sí, aquestes que Trump fa veure que li preocupen) i pot ser reconegut fàcilment en multituds de grups evangèlics sudamericans (sobretot) i europeus (potser no tant, però van 'progressant')

Dins de la primera meitat del segle XX els corrents evangèlics nordamericans estaven circumscrits a determinades visions i interpretacions del cristianisme, sempre dins l'àmbit de l'estudi i la pràctica religiosa, sense anar necessàriament més enllà.

Fins que la cosa 'sí' que va anar més enllà.

Durant el periode presidencial del general Eisenhower una nova 'espècie' d'evangèlics, diferent dels diem-ne "teològics", va anar creixent i multiplicant-se (al més pur estil bíblic).

Aquesta nova 'espècie' va decidir que ja n'hi havia prou de la imatge amariconada (l'adjectiu és d'ells, no meu) del Jesucrist de sempre. Aquell individu de cabells llargs, envejablement sedosos i cuidats pels millors especialistes de l'Oréal, que sempre parlava de germanor, de posar l'altra galta i d'altres animalades semblants, no era el de veritat.

 

Jesús de l'Oréal

 

El Jesucrist autèntic era el que repartia hòsties (no precisament de missa) cada cop que convenia, i fins i tot de manera preventiva; el que imposava la "veritat" única, és a dir la que havia d'abraçar tothom, és a dir la d'Ell; el que determinava que els Estats Units eren la nació escollida per Déu (és a dir, Ell mateix) que havia de liderar el món, sempre dins de la fe cristiana evangèlica (no m'ho invento)... i blanca (els negres estan bé per a cantar gòspel, però para de comptar).

 

El Jesús de les hòsties no-de-missa

 

Així doncs, amb Eisenhower aquests nous evangèlics van començar a envair la política. Eisenhower va ser també el primer president USA que es va enfangar a la Guerra de Vietnam (1955-1975), conflicte que va ser omnipresent també a les presidències de Kennedy, Johnson, Nixon i Ford.

Els evangèlics diem-ne "populistes" (per a distingir-los dels "teològics" malgrat que tots dos qualificatius siguin molt inexactes) se'n van aprofitar. Sempre cercant l'acostament als nuclis de poder, es van aproximar a l'exèrcit (nucli de poder per antonomàsia a tot arreu) i, entre d'altres coses, es van dedicar a proclamar als quatre vents que els soldats nordamericans que participaven (obligats, no ho oblidem) a la Guerra de Vietnam eren "Soldats de Crist" (un cop més, no m'ho invento), cosa que justificava qualsevol atrocitat que poguessin fer, com ara la Massacre de Mỹ Lai. Així es van guanyar el suport i les complicitats d'importants comandaments de les forces armades, fanàtics com ells i, en molts casos, més curts de gambals que ells. I sempre iguals de perillosos que ells.

 

Notícia de la Massacre de My Lai

 

Pel que fa als lligams dels evangèlics "populistes" amb la política civil, el primer peu seriós a la Casa Blanca el van posar amb Richard Nixon. Nixon se'n va aprofitar de l'ascendència ja important que els evangèlics tenien sobre una part notable de la ciutadania, per a fer-se amb la presidència (1968-1974); i en contrapartida als evangèlics se'ls va facilitar que es poguessin introduir encara més en cercles de poder clau.

Posteriorment, amb Reagan, es evangèlics es van infiltrar significativament dins del Partit Republicà i encara es van fer més forts i influents. La seva influència ha continuat creixent exponencialment fins avui.

Per als evangèlics hi ha hagut presidents que han resultat una benedicció del Senyor (del 'seu' Senyor, és clar), com George W Bush, que era com una bleda (sí, el vegetal) facilíssima de manipular. O com l'inefable Donald Trump, que hauria de dur tatuada una etiqueta que digués "Perill, manipuleu amb compte". La famosa imatge de Trump amb actitud provocadora i agressiva amb una Bíblia a la mà, no va ser fruit d'un moment espontani, precisament. L'ADN cavernícola de Trump el fa una criatura ideal per als evangèlics "populistes" blancs.

 

Trump i el numeret de la Bíblia

 

Per contra, algú com Barack Obama no resulta de cap profit ni utilitat per als evangèlics "populistes" blancs, començant perquè Obama no és blanc. Algú com la sra Clinton tampoc; és una dona, i amb això ja està tot dit.

Per a l'evangelisme blanc, la figura del mascle alfa defensor i líder del cristianisme, és bàsica. John Wayne en versió fanàtic cristià. Per cert, que John Wayne no era evangèlic sinó catòlic, mira tu, però sí era racista i supremacista blanc rematat, a més de dretà sense complexos, és a dir, que el guarnien totes les virtuts fonamentals dels evangèlics "populistes" blancs de qui estem parlant.

 

La Trinitat evangèlica blanca

 

A més de totes aquestes coses que he esmentat fins ara, la sra Kobes du Mez ens n'explica d'altres molt i molt il·luminadores. Per exemple:

La dèria militarista dels evangèlics "populistes" es basa en molt bona part en el fet que els militars 'són molt mascles' (cosa que no és precisament una veritat universal). I als evangèlics "populistes", això de la cosa mascle els va molt. Tant que... en fi... potser caldria que comencessin a preguntar-se 'per què', no sé si m'entenen.

Per als evangèlics "populistes" la família està basada en una jerarquia patriarcal absoluta i és d'estructura incontestablement tradicional. El pare és el representant de Déu i per tant la seva autoritat és inqüestionable tant per part de l'esposa com dels fills. Tant la jerarquia com l'estructura ja estan prefigurades a la Bíblia, per tant són mandat de Déu.

 

Coberta d'un manual per a famílies cristianes

 

Com que Déu dicta que l'obediència al pare patriarca ha de ser absoluta, les conductes lesives, agressives y abusadores contra les dones i els fills... són culpa de les dones i els fills, que les han provocat per no plegar-se a l'autoritat absoluta d'arrel divina.

Més 'perles':

Les igualtats home i dona, blancs i negres... són falses. Déu ja estableix superiors i inferiors. Ignorar això és antiamericà, perquè els Estats Units són el país de Déu.

Els homes manen i protegeixen; les dones obeeixen, són servidores i es beneficien de la protecció masculina. Cas que la dona pretengui ser igual que l'home i en conseqüència renunciï a seva protecció, es mereix el que li pugui passar. La Bíblia n'està plena de directrius divines que deixen tot això molt clar.

L'educació s'ha de fer en escoles cristianes per a evitar l'adoctrinament perniciós que puguin fer les públiques (explicant, per exemple, la teoria darwinista de l'evolució). El millor, però, es que l'educació es faci a casa, en el sí de la família cristiana, que protegirà a l'escolar de qualsevol contaminació exterior, evidentment satànica.

Bé, penso que no cal aportar més exemples aquí i que el que realment val la pena és llegir el llibre de la sra Kobes du Mez, interessantissim des de la primera línia, que explica totes aquestes coses i unes quantes més, totes elles francament terrorífiques... i comprobables.

Un parell de comentaris més abans d'acabar:

Primer, em sembla més que evident la semblança entre els, diem-ne principis, dels evangèlics populistes cada cop més instal·lats en llocs clau del poder, i els de l'extrema dreta que actualment s'està extenent per tot arreu amb una rapidesa alarmant.

I segon, em pregunto per què es diuen evangèlics si els seus, diem-ne principis, són més propis de l'Antic Testament, és a dir, que són previs als evangelis. I ja no diem la seva figura divina protagonista, que és calcadeta al Déu Pare de les plagues d'Egipte, d'allò de Sodoma i Gomorra, o de la incitació a l'assassinat d'un menor feta a Abraham només per a comprovar si el tal Abraham li era incondicionalment fidel, malgrat que el menor fos fill seu (s'ha de ser bèstia i mancat d'escrúpols, no em diguin!).

Llibre aprofitable? Absolutament, encara que estic segur que hi haurà una pila de persones que consideraran que tant el llibre com aquest comentari que acabo de fer, més que "aprofitables" són més aviat execrables. Què hi farem...

 

Coberta de l'edició original de 2020

 

ARQUITECTES DEL TERROR. Franco i els artífexs de l'odi

Títol versió original: Architects of Terror. Franco and the makers of hatred
Títol en castellà: Arquitectos del Terror. Franco y los artífices del odio
Autor: Paul Preston
Traducció al català: Montserrat Pérez
Editorial versió en català: Editorial Base
Editorial versió en castellà: Debate
Any primera edició original: prevista per a 2023
Any primera edició per Base: 2021
Any primera edició per Debate: 2021

NOTA PRÈVIA:

L'autor té registrat el copyright de l'obra original amb data de 2021, però a l'hora d'escriure aquest comentari (agost de 2022) no s'ha editat encara tal versió original; sembla ser que s'espera que surti publicada a febrer de 2023. Per tant, no és un error que en les dades inicials d'aquesta ressenya hi figuri com a any de la primera edició original el 2023, és a dir, dos anys després que les seves traduccions al català i al castellà.

EL COMENTARI:

Com no podia ser d'una altra manera venint del sr Preston, aquest és un llibre extraordinàriament documentat, que va a les fonts originals i en el que no hi figura res que no s'hagi prèviament consultat i confirmat. Una persona "normal" necessitaria vàries vides per a documentar-se com ho fa el sr Preston. I sí, estic dient que, primer, el sr Preston no és "normal"; i, segon, que ja m'agradaria a mi ser tan "no-normal" com ell.

I és precisament aquesta gairebé inabastable documentació, la que fa que el llibre sigui encara molt més terrible del que pugui semblar d'entrada. Els fets que s'hi presenten no són "presumptes"; són comprovats.

El tema és aquest: a partir de que el general Franco comença a ser algú -és a dir, iniciat el cop d'estat que acabaria amb el règim republicà espanyol i, a més també, un cop desapareguts el general Sanjurjo i el general Mola, els dos pesos pesants que l'haguessin eclipsat sense cap dubte si no haguessin acabat oportunament accidentats- tant ell mateix, Franco, com tot l'estol d'acòlits que l'envoltava, van crear, inflar i mantenir una xarxa immensa de falsedats que tenien com a objectiu "inventar" el gran enemic que necessitaven per a justificar les seves accions de guerra i postguerra destinades a fer-se amb el poder i mantenir-lo controlat. Aquestes accions també anaven encaminades a aniquilar l'oposició, i infondre el terror a la població en general.

Els "enemics necessaris" inventats en el seu moment quedaven etiquetats amb dues expressions compostes molt conegudes: el "Poder Judeomasónico" i els "rojoseparatistas". Anem a pams: cert que hi havia jueus -fa més segles que hi ha jueus que no pas cristians- però no conformaven cap lobby mundial amb el propòsit de controlar el planeta. Això Hitler ho sabia molt bé, com també ho sabia molt bé el seu ministre de propaganda, Goebbels, o el Duce Benito Mussolini -que era un senyor que en el seu vessant pallasso va inspirar molt a un altre senyor més actual de nom Silvio Berlusconi- o l'entorn de Franco, començant pel seu cunyadíssim Ramon Serrano Suñer. Curiosament sembla que el propi general Franco sí que creia que els jueus eren una amenaça planetària. Sigui com sigui, els jueus van quedar convertits en l'útil enemic públic número 1 per obra i gràcia de la fabricació imparable i massiva del què ara en diem "fake news" o "veritats alternatives", és a dir mentides podrides pures i dures fabricades per uns personatges molt i molt peculiars i perillosos.

Pel que fa als "masons", els "rojos" i els "separatistes", en realitat no passaven de ser comparses de segon ordre, la perillositat dels quals derivava d'estar teledirigits pels jueus. És de bojos tot plegat, ja ho sé, però les "fake news", tot i com n'eren de grolleres, van arribar a convertir-se en veritats inqüestionables per a una part considerable de la població.

Tot això no es va acabar el 1945, amb el final de la Segona Guerra Mundial; o el 1975, amb l'inici del franquisme sense Franco. Actualment hi ha diversos personatges prou ben situats que fabriquen i intenten imposar, amb gran èxit per cert, les seves propies "fake news" amb els mateixos objectius que ho van fer els feixismes del segle XX. Donald Trump, Recep Tayyip Erdogan, Víctor Orban, Matteo Salvini, Putin... tots ells grans usuaris de la que podriem anomenar Primera Llei de Goebbels: repeteix una mentida prou vegades i la convertiràs en veritat.

Però tornem al llibre que ens ocupa. A "Arquitectes del Terror" Paul Preston ens presenta cinc personatges clau que es van dedicar, amb enorme aplicació, a fabricar falsedats i atiar odis abans, durant i després de la guerra civil espanyola. La seva "obra" va marcar dos terços del segle vint i encara perdura gràcies als seus hereus (aquesta mena d'individus sempre té hereus).

Els cinc personatges en qüestió son, citant la pròpia nomenclatura del sr Preston, "el policia", "el capellà", "el poeta", "l'assassí del nord" i "el psicòpata del sud".

"El policia" va ser un tal Mauricio Carlavilla, que ja funcionava com a organisme infecciós durant la dictadura de Primo de Rivera. Va escriure uns quants llibres difamatoris, mentiders i bastant repugnantets que van arribar a tenir èxit, mira tu. De la qual cosa es desprèn que tenir un cert bagatge cultural no és imprescindible ni per a escriure llibres ni per a llegir-los.

"El capellà" era un mossèn anomenat Joan (o Juan) Tusquets. També dedicava moooltes hores del seu temps a escriure sobre els mateixos temes que "el policia" i en el mateix to. ¿Saben la caricatura del capellà sinistre i terrorífic de l'església catòlica més ultramontana? Doncs aquest era el padre Tusquets. Ah, i si es pregunten si hi ha alguna relació entre aquest senyor i l'Editorial Tusquets, no van mal encaminats. I encara els diré més: ¿saben l'editorial Lumen, la que ha publicat l'extensa obra de Quino, el creador de Mafalda? Doncs la va fundar aquest "reverend" un cop acabada la Guerra Civil espanyola; imaginin, a partir d'aquí, com seria el to de les primeres publicacions de Lumen. Alguns títols escrits per Tusquets: "Masonería y separatismo", "Masones y Pacifistas", "Los Sin Dios en Rusia", "La Francmasonería, crimen de lesa patria". De quina manera ha arribat Lumen des d'aquí fins a Mafalda, és un misteri que els més afamats parapsicòlegs encara no han pogut resoldre.

"El poeta" era José María Pemán. Molts dels nascuts entre els anys 1940's i 1960's, segur que recorden Pemán. Impossible oblidar aquella imatge llefiscosa, recitant els seus propis poemes tan llefiscosos com ell. Era el poeta del Règim (del Règim de Franco, s'entén) i ho va seguir essent fins el 1975, any en què el general es va fondre amb el Cosmos. Entre 1975 i 1981, any en què ell mateix també es va fondre amb el Cosmos, és molt probable que "el poeta" seguís vivint en una bombolla desconnectada d'una realitat que ja no podia reconèixer com a seva. Doncs bé, gràcies al sr Preston ara podem saber que Pemán va fer ús de la mesquinesa, la mentida, la hipocresia i el servilisme fins a la nàusea. Anys i anys. La seva mena de discurs es manté intacte, dipositat en l'extrema dreta actual. Segons el sr Preston, Pemán va arribar a mantenir que l'objectiu de la Guerra Civil espanyola era protegir la Mare de Déu per a evitar que es convertís en jueva i russa. Ni més ni menys. Ah, i naturalment la guerra la havia enviat Déu mateix 'in person' (o 'in three persons', per allò del dogma) "para purificarnos, dejar atrás nuestros errores y pecados y llegar al final puros y limpios". En fi...

"L'assassí del nord", tal com el qualifica el sr Preston, va ser el general Mola. Sí, el que tenia una estació de Metro a Barcelona (línies groga i blava) que actualment es diu Verdaguer (que era un exorcista que escrivia coses en català pre-fabrià). Segons el sr Preston, Mola va ser un assassí de masses, ultraviolent i sense escrúpols, que molt probablement estava afectat per un transtorn bipolar (cosa que de tota manera no serviria per a justificar les seves conductes sàdiques i violentes). El sr Preston ens explica que Mola va ser un gran difusor de falsedats que van causar notables efectes entre els que se les creien i també, òbviament, entre els que va fer assassinar per a que els dubtosos acabessin de creure-se-les davant de la perspectiva del què els podia passar si no ho feien.

I arribem al cinquè personatge, "el psicòpata del sud". Gonzalo Queipo de Llano, també general, com Mola i com Franco. Si no fos perquè era letal, igual que els seus col·legues, se'l podria qualificar de pintoresc. En els anys 1920's Don Gonzalo es va emprenyar amb Alfonso XIII perquè no li feia ni cas i no li concedia els honors que ell deia que mereixia. Així que es va dedicar a conspirar per a fer caure del tron a Sa Borbònica Majestat. Total, que Don Gonzalo va celebrar molt satisfet la proclamació de la República. Però aquesta satisfacció li va durar poc, perquè la República tampoc no li feia ni cas i a més tampoc era gaire amable amb els seus amics terratinents latifundistes. Així que, oh sorpresa, es va dedicar a conspirar per a fer caure la República. A diferència dels seus altres companys que apareixen en aquest llibre, Don Gonzalo va decidir fer ús del que aleshores, anys 1930's, era la tecnologia punta pel què fa als mass media: la ràdio. Des de Unión Ràdio Sevilla (actualment, part de la Cadena SER) difonia unes diatribes extraordinàriament violentes, calumniadores, ofensives i terrorífiques. De fet, això és el que pretenia, violentar, calumniar, ofendre i terroritzar. No cal dir que va assolir amb escreix tots quatre objectius. També va ser el creador d'un famós malnom referit al general Franco: "Paca, la Culona", li deia, no pas a la cara naturalment. Paul Preston explica moltes més coses sobre Don Gonzalo, tan bèsties, que no em sento capaç d'esmentar aquí ni tan sols de passada.

La utilització de la difusió del terror i de l'odi com a eina de poder es va mantenir durant tota la dictadura i encara perdura. Després d'unes dècades en què la cosa semblava una mica apaivagada (entre els 1980's i els primers 2000,s) ara ha tornat a resorgir amb una força alarmant. I no passa res. Ningú fa res. Mitjans de comunicació molt importants i influents són ara l'arma de manipulació de l'odi i del terror contra qui gosi criticar o oposar-se a qui realment té el poder -i sempre l'ha tingut- a tot arreu. El poder està on hi ha els Grans Diners, i punt. I els Grans Diners saben molt bé que ho tenen tot de cara per a continuar subsistint per damunt d'una púrria molesta que només constitueix el 99% de la població planetària. Sí, el fenomen és planetari, cal no oblidar-ho. Trump, Berlusconi, Salvini, Orban, Putin, Bolsonaro, els "Partits Populars" de tot arreu, les creixents extremes dretes també de tot arreu... no són accidents passatgers. Son els instruments del Poder Amb Majúscula, per a seguir essent Poder Amb Majúscula. I això no és estar abonat a les teories de la conspiració. Tant de bo que només es tractés d'un deliri paranoic sense base. Però no és el cas.

És per això que llegir llibres com aquest del sr Preston, no és només aprofitable, sinó que és necessari. Si t'estan fotent, com a mínim que ho sàpigues.

0====0

Nota annexa nº 1:

Opino (subjectivament, és clar) que la traducció catalana d'aquest llibre és digna però millorable. Per exemple, hi ha una certa quantitat d'expressions que venen contaminades del castellà. I per exemple també, hi ha coses que, francament, no cal traduir i s'han de deixar en la seva forma original; és a dir, per a que ens entenguem, que referir-se a "la Cruz Laureada de San Fenando" com a "Creu Llorejada de Sant Ferran" és un excés que ratlla la comicitat.

Nota annexa nº 2:

Des d'aquest blog expresso la meva més sentida solidaritat amb l'estació de Metro de Barcelona (línies 4 i 5) que primer va tenir nom de general més aviat poc sociable i que després va ser rebatejada amb el nom d'un exorcista que tampoc no semblava que estigués gaire bé de la barretina, mai millor dit. Si jo fos aquesta estació em deprimiria, la veritat.

NO QUIEREN QUE LO SEPAS

Títol original: No quieren que lo sepas
Autor: Jesús Cintora
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2022

La frase "No quieren que lo sepas", títol del llibre, suggereix que hi ha coses que algú (el Poder polític i econòmic en aquest cas) vol mantenir enterrades en profundíssimes ombres, ben lluny del coneixement de l'opinió pública, és a dir, de vostè i de mi.

La segona cosa que es desprèn d'una frase així quan és col·locada com a títol d'un llibre, és que l'autor (en aquest cas Jesús Cintora) farà la feina heroica de revelar a l'opinió pública, és a dir a vostè i a mi, tot allò que els Poders ens estan ocultant i que tenim tot el dret a saber.

Doncs bé, segurament el títol està molt ben trobat per a fer la funció de reclam comercial i aconseguir unes bones xifres de vendes, però no respon ben bé al que és el llibre en relitat.

M'explico: no hi ha prácticament res del que hi diu en aquest llibre que no hagi sortit abans als diaris, i no només una vegada, sino diverses i repetides. Dit d'una altra manera: qualsevol lector normalet de diaris ja té llegit el llibre molt abans d'obrir-li la tapa.

¿Vol dir això que el sr Cintora és un aprofitat que s'ha dedicat a recollir una pila d'informacions ja sabudes i publicades per a reunir-les en un llibre batejat amb un títol 'ganxo' i, a partir d'aquí, "a cobrar, que son dos dies"? No, no ho crec; si més no, no del tot. Penso més aviat que la cosa va per una altra banda.

M'explico una altra vegada: el sr Cintora comença el llibre convertint els primers capítols en un llarguíííssim pròleg en què explica batalletes i batalletes de la seva vida i infància castellana en un poble de la província de Soria (Ágreda, 3.008 habitants el 2018 i potser uns quants menys quan el sr Cintora era petit). Tòpics i més tòpics acumulats que des del punt de vista de qui els viu segurament estan molt bé, però que l'opinió pública en general no sent cap imperiosa necessitat de saber ("no imperiosa", tampoc).

Ara bé, sí que crec que hi ha una cosa de no poca importància que cal tenir en compte: segur que hi ha habitants d'Ágreda i de la seva àrea d'influència que llegeixen diaris, això no ho poso en dubte. Però els diaris que llegeixen són els mateixos que llegeixen una majoria bastant àmplia dels habitants de Madrid i de la seva corresponent àrea d'influència, que sembla que és bastant més extensa que la d'Ágreda. I aquests diaris són, a saber: "Arriba", "El Alcázar" i "ABC". O, amb el nom amb que se'ls coneix actualment: "El Mundo", "La Razón" i "ABC".

Cert que a Ágreda i Madrid i les seves respectives àrees d'influència també hi ha qui llegeix "El País" o "El Periódico", però, desenganyem-nos, aquest papers que en una època van brillar amb llum pròpia ara mateix no fan ni una trista ombreta al gran "Super-Trío de orden de toda la vida".

Doncs bé, jo penso que aquest llibre del sr Cintora és bàsicament útil per a qui és únicament lector dels diaris del Super-Trío, o espectador de Mediaset o Atresmedia, o "radioescucha" de la COPE. Aquests, i són molts, segur que no tenen ni idea de la majoria de coses que explica el llibre del sr Cintora. Malauradament, també estic segur que els importa un rave el que pugui dir el sr Cintora perquè "a ells no els adoctrina ningú".

I per a qui no està dins l'àrea d'influència d'aquest mitjans d'(in)comunicació, el llibre del sr Cintora no cal, perquè ja en tenen d'altres de mitjans on ja abans han pogut llegir, escoltar o veure el que ell escriu aquí.

Aleshores, què? ¿Fem bona la típica frase que diu "només que hi hagi una sola persona que obri els ulls llegint aquest llibre ja haurà valgut la pena"?

Doncs no. Mirin, no. Amb un de sol no en fem prou, deixem-nos estar de punyetes. Una cosa semblant li va dir el Déu de l'Antic Testament a Abraham amb allò de Sodoma i Gomorra. Ja saben, allò de "només que hi hagi deu justos a Sodoma, no la destruiré". I mirin que va passar! No em diguin a mi que enmig de tota aquella gent no hi havia ni deu justos. Això no s'ho creu ni Déu Himself. Ah, i a Gomorra ni la va esmentar, amb això dels justos: se la va carregar directament. Està clar que al Déu de l'Antic Testament li anava la marxa.

Llibre aprofitable? Igual sí que hi ha algú que obri els ulls llegint-lo. Un, o potser dos... però no sé jo si arribarien a deu.

Post Scriptum:

Per cert, al cap i a la fi els sodomites van acabar sobrevivint i escampant-se per la Història, però ¿algú sap què se n'ha fet dels gomorrites? Jo, és que estic intrigadíssim.

PELIGRO

 

 

 

 

 

Títol original: Peril
Autor: Bob Woodward & Robert Costa
Editorial: Roca editorial
Any primera edició original: 2021
Any primera edició per Roca editorial: 2021

 

 

 

 

L'any 1964 es va estrenar una magnífica pel·lícula titulada "Seven days in may" protagonitzada per Burt Lancaster, Kirk Douglas, Fredric March i Ava Gardner. Va d'un complot per a fer un cop d'estat als Estats Units a càrrec d'uns militars salva-pàtries. Els ciutadans dels Estats Units se la van prendre com una fantasia, naturalment: una cosa així era impensable que passés en una democràcia perfecta com la seva.

 

 

L'any 2018, la sra Madeleine Albright, que va ser Secretària d'Estat dels Estats Units entre 1997 i 2001 (presidència de Bill Clinton), va publicar el llibre "Fascism: A Warning" ("Fascismo: una advertencia", en la seva edició en castellà ressenyada en aquest mateix blog). En el llibre, la sra Albright alerta sobre el repuntament del feixisme en ple segle XXI i cita exemples de personatges reals, perillosos i actuals que personifiquen tal repuntament: Recep Tayyip Erdoğan (Turquia), Vladimir Putin (Russia), Viktor Orbán (Hongria), Donald Trump (Estats Units)... La sra Albright ja avisava, entre d'altres, sobre Donald Trump. Malgrat que, en la meva opinió, es va quedar curta a l'hora de calibrar la perillositat de tal individu, la idea de que al seu país podia produir-se un assalt greu a la democràcia ja no li semblava tan fantasiosa com al públic cinematogràfic de 1964.

 

 

L'any 2020 la sra Mary L. Trump, neboda de Donald Trump, va publicar el llibre "Too Much and Never Enough: How My Family Created the World's Most Dangerous Man", és a dir "Massa i mai prou: com la meva família va crear l'home més perillós del món" (també ressenyat en aquest blog). Tal home és, es clar, el tiet Donald; sembla que tret de la sra Mary L. ningú més de la família ha gosat -o ha volgut- deixar les coses tan claretes pel que fa al seu parent més psicopàtic.

 

 

I ara arriba una seqüela de tots aquest precedents: a 2021, els srs Woodward i Costa ens obsequien amb aquest llibre. És tot un regal, i un bon regal. Atrapa des de la primera paraula del pròleg. És un assaig dramatitzat (un docudrama, vaja) sobre les últimes setmanes de l'administració Trump, sobre la transició cap a l'administració Biden i sobre els primers dies de gestió d'aquesta nova administració. De Robert Costa no en puc dir res perquè fins ara no el coneixia, però pel que fa al sr Woodward, amb diversos llibres seus ressenyats en aquest blog (sí, aquesta vegada vaig d'autobombo; mirin, m'ha sortit així...), pel que fa al sr Woodward, dic, la seva solvència està més que demostrada des de, com a mínim, els temps de l'afer Watergate; estic parlant de finals dels anys 60 i començament dels 70, entre cinquanta i seixanta anys enrere, si fan el càlcul. Netflix en podria fer una exitosa sèrie documental. HBO potser també. Disney millor que no, perquè aleshores el públic podria creure que allò que veu pertany al regne de la fantasia, i malauradament resulta que no és així.

Els mil i un disbarats de Trump per a no deixar el poder fan venir basques. L'ús que va fer de Twitter durant el seu mandat va ser inenarrable. I Twitter no hi va posar cap pega, no ho perdem de vista. I ara em permetran una digressió: si Joseph Goebbels hagués tingut a l'abast una eina com Twitter potser ara tots estariem parlant alemany.

Però Trump, amb tota el seu desequilibri, no és ni hauria estat res més que un bufó de cinquena categoria si no fos pel seu entorn. Hi havia, hi ha, molta gent que l'ha necessitat i el necessita per a fer prosperar els seus interessos; sense anar més lluny hi ha tot un partit polític enorme, el Partit Republicà dels Estats Units, que necessita d'un animal com Trump per a tirar endavant, a tota vela.

Des del primer dia d'estada a la Casa Blanca Trump va estar envoltat d'individus impresentables i estrambòtics com per exemple Steve Bannon, actual impulsor dels moviments feixistes "urbi et orbe"; o Rudolph Giuliani, ex-alcalde de New York i personatge extraordinàriament egòlatra, enormement trampós i servil fins a la nàusea davant de qui té el poder; o Jared Kushner, el gendríssim, mogut pels seus interessos particulars i centrat en trobar les millors maneres d'aprofitar les possibilitats que ofereix el sogre; o Ivanka Trump, la fillísima, má dreta del papà i del seu Jared... i dotzenes de noms més, no tan coneguts en els nostres barris, però peces importants de l'engranatge del Partit Republicà, un selecte club de privilegiats socials, al·lèrgics a la sanitat pública, al·lèrgics a l'educació pública, fanàtics religiosos evangelistes, dictadors de la moral de tothom, especialment de qui no pensi com ells, supremacistes blancs, capitalistes salvatges i altres meravelles per l'estil.

Son aquests els personatges que han fet possible la presidència desquiciada i perillosa de Donald Trump, i també han fet possible que tal individu alimentés una mena de versió barata, però no per això innòcua, del què en el seu moment va ser la Marxa sobre Roma o l'Incendi del Reichstag. M'estic referint, naturalment, a l'assalt al Capitoli del 6 de gener de 2020, amb el que es va intentar impedir que el nou President electe, Biden, fos proclamat definitivament President legal. Trump s'ho va estar mirant tranquil·lament per televisió sense fer res, i quan algú del seu propi entorn, alarmat, li va dir que potser sí que hauria de fer alguna cosa, ell va comentar "és que m'estimen" i va continuar plàcidament escarxofat a la butaca. Hi va haver sis morts.

 

 

El relat que d'aquest nefast episodi fan els senyors Woodward i Costa és impressionant. Va ser un intent de cop d'estat en tota regla, i l'actitud de Trump va ser extraordinàriament semblant a la dels grans feixistes europeus dels anys trenta, només que sense neurones que la canalitzessin (afortunadament? o és veritat que un cabronàs sense neurones és més perillós que un que en tingui?)

En relació al personatge, Woodward i Costa ens traslladen una cita molt significtiva provinent d'Adam Smith, president de la Comissió de Serveis Armats de la Cambra de Representants. Diu el sr Smith: "Trump no està bé del cap. És un psicòpata narcisista. La por més gran era que utilitzés el Pentàgon i el Departament de Defensa per a fer un cop d'estat [...] La meva por en referència a Trump sempre va ser que organitzés una conquesta feixista del país. Mai em va preocupar de veritat que pogués desfermar una guerra [a l'exterior]. És un covard. No vol assumir aquesta responsabilitat".

D'altra banda hi ha també una altra cosa greu que no s'hauria de passar per alt: dins d'una part (i no petita) de la població USA hi ha un substrat feixista sòlid, que no és d'avui, relacionat amb una manca de cultura lamentable i un fanatisme religiós sectari que no es queda gens curt al costat d'altres fanatismes més, diguem-ne, "orientals". Això queda reflectit en el llibre dels senyors Woodward i Costa si bé he d'admetre que no ho etiqueten d'una manera tan explícita com ho estic fent jo ara.

 

 

El tercer terç (més o menys) del llibre està dedicat a explicar per sobre l'inici de la presidència Biden, amb qüestions prou rellevants com la decisió de retirar els militars USA d'Afganistan. En aquesta part queda més destacat el fet, no gaire conegut, que la política USA és molt més fosca i complexa que l'europea. Les maniobres intra-partits són molt més salvatges (més que les inter-partits, fins i tot). De vegades es podria dir que la "democràcia més perfecta i sòlida del planeta" no és ni tan sols democràcia... i molt menys sòlida. De fet, després de l'accidentada transició entre les presidències Trump i Biden, Trump ha seguit fent discursos feixistoides davant d'un públic entusiasta, transmetent clarament que ell no persegueix "només" tornar, sinó que vol revenja. Pel que fa al partit que li dóna suport, en un festival del "tot s'hi val" ha impulsat en diversos estats lleis de restricció del vot amb l'excusa de voler protegir els drets dels ciutadans però amb la conseqüència de dificultar la participació democràtica dels votants que no són de la seva corda. I no passa res.

Doncs bé, tots aquest ingredients, molt ben amanits, es poden trobar en el llibre dels srs Woodward i Costa, un assaig molt més que aprofitable. Només una petita pega: per a tots aquells que no seguim la política domèstica dels Estats Units com si fos la nostra, hauria estat de molt ajut comptar amb un índex onomàstic al final del llibre; de veritat que sí.

I no me'n puc estar d'esmentar la darrera conclusió dels srs Woodward i Costa: "El perill hi segueix present".

 

Coberta de l'edició original