Títol original: Technofeudalism: What Killed Capitalism
Autor: Yanis Varoufakis
Traducció al castellà: Marta Valdivieso
Editorial versió en castellà: Deusto
Any primera edició original: 2023
Any primera edició per Deusto: 2024
De què va aquest llibre? És una bona pregunta inicial. Aquest llibre va de l'evolució que hi ha hagut des del feudalisme cap al capitalisme, i des d'aquest fins al tecnofeudalisme, que és, a més del títol del llibre, la denominació de l'etapa on som ara. Ah, me n'oblidava, segons el sr Varoufakis la paraula tecnofeudalisme se l'ha inventat ell. Felicitats.
En altres paraules, aquest llibre va de que estem fotuts. Mooolt fotuts. Tret que siguem el propietari de Tesla, o Amazon, o WhatsApp o alguna cosa d'aquestes, és clar.
Llegir “Tecnofeudalisme: el que ha matat el Capitalisme” (que és el títol original sencer) no és gens fàcil. El sr Varoufakis és economista, entre altres moltes i saberudes coses, i és segur que parteix de la creença de que tothom qui llegeix els seus llibres té una base de coneixements que li permet fer una comprensió lectora mínimament decenteta d'allò que explica.
En aquest cas això és cert si el lector té fet, com a mínim, el primer curs universitari d'economia. I l'ha entès, és clar. No és la meva situació, ja els ho dic ara, ni crec que tampoc sigui la situació de la majoria de les persones que conformen el meu entorn, allò que se sol conèixer com “el comú dels mortals” vaja.
Tot i així val la pena intentar llegir el llibre fins el final. Potser hom entengui poques coses, però les poques que pugui entendre val més saber-les que no saber-les. Si més no, el dret a tenir alguna pista sobre qui ens està fotent de la manera més salvatge i sobre com ho fa, és sagrat i irrenunciable.
 |
| El sr Varoufakis |
Provaré d'explicar una mica el que jo he entès. Tranquils, no faré cap spoiler; en realitat tampoc sabria com fer-lo.
Hi havia una vegada fa mooolts mooolts anys un senyors que després vam decidir que es deien “feudals”; eren “amos” que tenien coses. Aquestes coses que tenien els amos eren “feus”; els “feus” eren terres, moooltes terres. Els senyor feudals vivien de les rendes de les seves terres; és a dir, les feien “rendir” a base de fer treballar a una pila de gent fins a l'extenuació, a canvi de “si treballes menges, i si no, no menges i et mors”. A aquesta gent extenuada se la coneixia com a “serfs”.
Passats alguns segles això de viure de rendes feudals va començar a considerar-se molt avorrit i... Tatxaaann!!... va sorgir un altre invent més entretingut: el Capitalisme. Els senyor feudals ara serien “capitalistes”. Les terres (els “feus”) serien substituïdes pel 'capital', que aniria creixent cada cop més i més (no com les terres, que sempre eren les mateixes) i les avorrides rendes serien substituïdes per unes coses que se'n dirien “beneficis”, que també anirien creixent cada cop més i més gràcies al treball extenuant d'una pila de gent que ja no es dirien serfs, sinó “proletaris”. El que no va canviar gens van ser les proporcions: els “proletaris” (la majoria), que eren els que treballaven per gairebé no res, estaven dominats pels “capitalistes” (una minoria), que ara ja no es feien dir “senyors feudals”, sinó “patrons”. Algú en un moment donat va suggerir que els proletaris de tot el món s'havien d'unir, però no sembla que aquesta idea hagi tingut mai gaire èxit.
Amb el pas del temps el capitalisme va anar evolucionant (o podrint-se, segons com es miri) i va començar a fer aigües per algunes bandes; no cal dir que les factures d'aquestes aigües les pagaven els proletaris, és clar, només faltaria.
I ara, si us plau, no se'm distreguin i prestin atenció que ve la part més complicada.
Cap a finals del segle XX es va inventar una altra cosa nova i li van dir “internet”. Prèviament s'havia inventat una andròmina anomenada “ordinador”, imprescindible per a l'existència d'internet; i l'ordinador va ser possible gràcies a una altra cosa prèvia que es deia “informàtica”, i ho deixo aquí perquè si no no acabaríem mai.
Bé, el cas és que, gràcies en part a tot això que acabo d'esmentar, ja entrat el segle XXI una colla d'espavilats van crear un concepte nou: “el núvol”.
I què és “el núvol”? Evidentment, no m'estic referint als núvols d'aigua; aquests existeixen. No, el “núvol” de què parlo no té entitat física, no existeix. És un espai informàtic (no em preguntin què vol dir això) del que s'han apropiat els capitalistes més capitalistes de tots els capitalistes de tots els temps. Això vol dir que els controladors del “núvol” són molt pocs. Se'n diuen “nuvolistes” (la parauleta és del sr Varoufakis). És característic d'aquests “nuvolistes” no tenir pràcticament cap escrúpol. Una altra característica és que ni ells mateixos acaben de saber com descriure el tal “núvol”, però el que sí saben és que els reporta diners i poder en quantitats monstruoses i indecents. Vindrien a ser com els senyors feudals de l'Edat Mitjana però infinitament més poderosos i tòxics, que tenen com a arma invencible la tecnologia més sofisticada. Ah, i també tenen una super-arma que se'n diu algoritme, que ningú sap ben bé com funciona però que és pràcticament invencible.
El “Tecnofeudalisme” és, per tant, el nou feudalisme basat en les tecnologies més complexes i els algoritmes més manipuladors... o si més no és el que jo he cregut entendre del que explica el sr Varoufakis.
Amb el Tecnofeudalisme, els capitalistes de tota la vida han passat a ser uns ninots dels nuvolistes. Cas que tu, capitalista de tota la vida, tinguis una empresa (fins i tot una gran empresa) que fabrica qualsevol cosa que potencialment té molta sortida, si el sr Amazon no et permet l'accés al seu núvol no vendràs una merda. I per a col·locar la teva mercaderia al núvol del sr Amazon t'hauràs de plegar a les seves condicions. Si la mercaderia ets tu, t'hauràs de plegar a les condicions dels srs Instagram, Google, 'X' i similars; en cas contrari pots quedar invisibilitzat, i això és bastant fotut si estàs buscant feina, per exemple, encara que la feina sigui ser president dels Estats Units.
Per tant, i en resum, els qui abans eren els senyors feudals, i després els capitalistes, ara són els “nuvolistes”; el que abans eren els 'feus' i després el 'capital', ara és el núvol; i el que abans eren les 'rendes' i després els 'beneficis' ara són uns beneficis exponencialment multiplicats i una capacitat de manipulació que aconsegueix que milers de milions de persones generin, sense ni adonar-se, més i més i més beneficis per als nuvolistes.
I els que abans eren els 'serfs' i després els 'proletaris'? O dit d'una altra manera: qui treballa ara per als nuvolistes? Doncs d'una banda hi ha els treballadors clàssics de tota la vida, a qui el sr Varoufakis continua anomenant 'proletaris', que tenen un contracte, una nòmina (o no), unes condicions laborals patètiques i uns supervisors que actualment ja no són humans; són algoritmes. I d'una altra banda hi som tots els altres, inclosos vostè i jo, que també treballem per als nuvolistes i ho fem cada dia (festius inclosos), de franc i sense saber-ho. Cada vegada que dius: “Alexa, posa música de rythm'n'blues” estàs regalant al nuvolista corresponent unes quantes informacions que ell farà servir de maneres que ni t'imagines però que li reportarà un augment de poder i capital; igualment passa cada vegada que contestes a YouTube o a Netflix la seva insistent pregunta “T'ha agradat això que has vist?” o que simplement compres el que sigui per internet. És perversament genial: tu et penses que l'algoritme (que no tens ni puta idea de què és) t'està servint a tu, quan en realitat ets tu qui l'està servint a ell (o a “allò”) i per tant als seus propietaris nuvolistes.
Doncs d'això és del que va aquest llibre del sr Varoufakis. Torno a repetir, i no em fa res ser insistent: és el que jo he entès que diu el llibre, però els meus coneixements de base m'han deixat lluny de poder entendre moltes més coses i entendre-les millor.
Així doncs, és aquest un Llibre Aprofitable? Doncs sí, crec que sí, molt aprofitable. Però si a sobre l'entens ha de ser la repera.
 |
| Coberta de l'edició original |
