JAKOB VON GUNTEN

Títol original: Jakob von Gunten
Autor: Robert Walser
Editorial versió en català: Quaderns Crema
Editorial versió en castellà: Siruela
Any primera edició original: 1909

Ressenya dedicada a Júlia i a Núria. Elles ja saben per què.

 

ADVERTIMENT IMPORTANT:

Desaconsello absolutament llegir aquesta ressenya si vostè encara no ha llegit el llibre i el vol llegir. La raó és clara: en aquesta ressenya provaré d'explicar la meva visió del llibre i dels seus personatges principals. En aquest cas, això equival a fer un spoiler complet de l'obra perquè el que és important aquí no és tant el que passa com el que el lector en pensa del que passa. Si vostè, abans de llegir el llibre, accedeix al que jo en penso, la seva visió quedarà contaminada, cosa que, francament, no cal.

Així doncs, queda vostè advertit. La ressenya comença després de la foto de la primera edició original del llibre.

Primera edició de 1909

Jakob von Gunten és un noi d'edat indeterminada que, segons ell mateix ens diu, prové d'una 'família distingida', és a dir, econòmicament i socialment ben situada. Un bon dia decideix marxar de casa seva i s'inscriu en un lloc anomenat "Institut Benjamenta".

Jakob arriba a l'Institut Benjamenta,
en una pel·licula alemanya de 1971 per
a la televisió.
L'actor és Sebastian Bleisch

I fins aqui la major part de l'acció pròpiament dita de la història. I estem més o menys a la página tres del llibre. El que ve a partir d'ara són notes personals que Jakob va redactant a tall de diari personal, en les que descriu a les persones que l'envolten, docents i companys, i els "situa" posant-se com a punt de referència ell mateix, amb la qual cosa, indirectament, també s'està autodescrivint davant del lector.

Una de les primeres coses que cal tenir claretes és que l'Institut Benjamenta no és un institut docent tal com s'entén actualment. No és un institut de secundària ni res que se li assembli. No haver-me adonat d'això de bon principi ha fet que comencés a pensar que tot plegat era una mica marcià. Gràcies a la Vikipèdia -Déu beneeixi al senyor Viquièdia per saecula saeculorum- he sabut en què el tal Institut Benjamenta era una escola de servents domèstics, ja saben, criats, lacais, treballadors domèstics de diverses menes. La finalitat de tan benemèrit centre era, per tant, formar personal de servei per a les 'cases bones' tipus "Upstairs & downstairs" o "Downton Abbey". Actualment això no és habitual però a començament dels 1900's sí que ho era; és important, sempre, identificar el context.

Molt bé, doncs sabent això... tot plegat m'ha continuat semblant una mica marcià. Figura que el tal noi Jakob vol defugir el seu "encasellador" ambient familiar de casa bona, i ho fa a base de matricular-se en una escola de servents.

Jakob es presenta a ell mateix com a algú que 'vol' servir, algú per a qui el servei i la submissió a d'altres és el gran i excels objectiu. D'altra banda, quan parla dels seus companys aprenents (que no estudiants) els descriu d'una manera tremendament desqualificadora; parlant de l'aprenent Kraus, per exemple, és capaç de dir que és "com una mena de mico" però que "se l'estima moltíssim, pobre desgraciat". S'han de tenir collons. La visió de Jakob respecte de la resta de companys va pels mateixos camins. I la visió que té de si mateix també és molt particular: admet 'modestament' que és millor que els altres, la millor flor del jardí... i al mateix temps la més Divinament Humil. Fantàstic.

Els altres dos personatges, també bastant marcians, de qui parla Jakob en les seves notes personals són el director de la institució, Herr Benjamenta, i la seva germana, a més de vicedirectora i professora, Fräulein Benjamenta.

Pel que fa a Herr Benjamenta, em fa francament l'efecte que aquest sí que és un pobre desgraciat, especialment a partir del moment en què coneix a Jakob. La manera que Jakob té d'actuar vers els altres és absolutament perversa. Potser qui surt més indemne d'això és Kraus, però el director... ja els dic jo que no en surt gens d'indemne. Poc a poc va caient a la xarxa escalfabraguetes mentals i no mentals de Jakob qui evidentment l'acaba tenint ben "agafadet d'allà mateix". Té personalitat el director? Probablement no gaire, però per poca que en tingui Jakob se la menja en menys d'un instant i sense necessitat de moure ni una sola parpella.

I que dir de la Fräulein? Vaja amb la Fräulein... jo diria que és com una versió de Jakob però en femení. Es fa la desmenjada sense ser-ho, igual que Jakob es fa l'humil sense ser-ho. Sap desplegar perverses arts de seducció, de la manteixa manera que ho sap fer Jakob. Li agrada excitar al personal, com Jakob, però potser pitjor, perquè en aquest aspecte Jakob és més honest (si és que, amb molt d'esforç, se'l pot considerar 'honest' d'alguna manera) perquè ell ho reconeix més d'un cop, això de que li agrada excitar l'atenció dels altres, cosa que a ella no sembla que li calgui en absolut. És clar que nosaltres, pobres lectors, coneixem a Fräulein Benjamenta a través del que ens escriu Jakob, i no pas directament. I no deixa de ser curiós com Jakob ens descriu la seva profunda devoció per la Fräulein i, també, la devoció de la Fräulein cap a ell. Arriba a semblar com si tots dos participessin en un concurs per a veure qui és més devot. Aparentment el concurs el guanya la Fräulein que és qui fa l'acte de seducció més bèstia per a que Jakob (i tothom) la recordi eternament: morir-se.

Però naturalment, qui guanya definitivament la Partida (així, amb majúscula) és Jakob, que es queda amb el director (com qui es queda amb una marioneta), amb l'institut Benjamenta, amb el record de la Fräulein per a administrar-lo com millor li sembli... etc.

Afortunadament no s'arriba a quedar amb Kraus. Jo personalment adoro a Kraus; no em preguntin per què, perquè no ho sabria respondre...

En definitiva opino que "Jakob von Gunten" és un llibre molt aprofitable. Però molt raret també. Una cosa no treu l'altra.

 

Robert Walser cap a 1895,
potser amb 17 anys.
Ell és Jakob?

 

Robert Walser a 1907, amb 29 anys.

 

DOBLE PAREJA

John Irving nº3

Títol original: The 158-Pound Marriage
Autor: John Irving
Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 1974

Tercer llibre de John Irving. Tal com diu el títol de la traducció, tracta sobre dues parelles que, sí, efectivament, fan intercanvi eròtico-festiu, és a dir, ells van a casa de l'altre (elles no es mouen de casa), estan amb la parella de l'altre i finalment tornen a la casa pròpia, tot això amb una certa regularitat en el temps, i sempre pretenent que la cosa és d'allò més natural i "no passa res".

Els explicaré la meva experiència, purament subjectiva és clar, amb la lectura d'aquest llibre: durant gairebé tota la història no he sabut veure quin interès podia tenir el senyor Irving en explicar-la. Una modalitat d'intercanvi de parelles, d'acord; però, i què? Enmig de tot això, un entorn paral·lel de lluita lliure universitària americana que, com que a sobre jo tampoc sóc americà ni m'interessa la lluita lliure, tampoc li he vist la gràcia per enlloc. I Viena; amb John Irving sempre surt Viena en un moment o altre.

Al final del llibre s'entén per què el senyor Irving explica aquesta història. Però repeteixo, al final-final, eh? Francament, a aquestes alçades potser que no calia.

Si normalment el senyor Irving, mitjançant els seus llibres, comparteix amb els lectors una certa genial excentricitat amanida amb forts (i traïdors) cops emocionals, tot això preferentment situat en algun moment o altre a Viena i amb pinzellades de lluita lliure de diversos calibres, aquest cop em fa la impressió (subjectiva, és clar) que aquí el que ha compartit és, i perdonin l'expressió, una palla mental. No sabria què més dir.

Llibre aprofitable? Segurament deu ser aprofitable per a alguna cosa, pero no sabria dir-los per a quina.

Post Scriptum primer:

El "158-Pound" del títol original fa referència a una categoria de la lluita lliure.

Post Scriptum segon:

A la contraportada de l'edició d'Anagrama algú ha escrit: "Un libro amenísimo, pues, Doble Pareja, con ingredientes eróticos de notable eficacia, en cuya lectura, incluso en los momentos más trágicos o sórdidos, no cesan las carcajadas."

Doncs bé, qui ha escrit això, no només mostra un lamentable dèficit de comprensió de qualsevol cosa sino que a més és analfabet del tot. O això, o és que ha llegit un altre llibre amb la tapa d'aquest.

Exemplar original de 1974