CRIMS PER A LA MEMÒRIA

Títol original: Meurtres pour mémoire
Títol versió en castellà: Asesinatos archivados
Autor: Didier Daeninckx
Editorial versió en català: Alrevés Editorial
Traducció al català perpetrada per: Carme Geronès i Carles Urritz
Editorial versió en castellà: Ediciones Akal
Any primera edició original: 1983
Any primera edició per Alrevés: 2021
Any primera edició per Akal: 2010

La novel·la parteix d'un fet real que queda reflectit en el seu segon capítol (la descripció és terrible, i més encara sabent que allò va passar de veritat). Després ja tot és imaginació, i no necessàriament de la millor, encara que tampoc està malament.

El fet real és també un fet històric, que segurament vostè desconeix absolutament, igual que em passava a mi abans de topar-me amb aquest llibre. Tal fet rep el nom de "Massacre de París". París 17 d'octubre de 1961. Cito literalment de la Wikipèdia:

"El 17 d'octubre de 1961, una manifestació pacífica convocada pel Front d'Alliberament Nacional [d'Algèria] contra el toc de queda imposat pel prefecte de policia Maurice Papon per a tots els algerians que vivien a la regió parisenca, va desembocar en una repressió brutal que va causar entre 70 i 200 morts segons els investigadors (l'historiador Jean-Luc Einaudi compta entre 200 i 393 algerians morts per la policia durant la tardor de 1961).

Els algerians no van ser les úniques víctimes, perquè la policia actuava basant-se en els trets físics dels vianants. Això implicava que qualsevol persona que tingués aspecte nordafricà podia ser detinguda, colpejada i assassinada. Algunes de les víctimes van ser llançades al Sena, mentre que altres morts van ser dissimulades de manera burocrática. Les víctimes van ser confinades al Palau d'Esports i a l'Estadi Pierre de Coubertin, on van ser objecte d'un tracte brutal.

La massacre va ser ocultada per part de l'Estat; el president Charles de Gaulle s'hi va referir dient que era "un assumpte secundari".

Déu confongui al general De Gaulle. Això no ho diu la Wikipèdia; ho dic jo.

A partir d'aquí, el sr Daeninckx inventa una víctima de la Massacre de 1961 que "no quadra" amb les altres víctimes, i relaciona tot això amb un assassinat estrany (també inventat) que es produeix vint anys després, el 1981. Recordem que el sr Daeninckx publica aquest llibre l'any 1983.

Així doncs, des del capítol tres ens trobem amb una novel·la negra amb tots els trets característics bàsics del seu gènere. Cap sorpresa doncs. I tampoc es pot dir, en la meva personal opinió, és clar, que "Crims per a la memòria" sigui un exemple especialment brillant d'història de 'polis investigadors'; fins i tot peca una mica de tòpica (...o més que 'una mica'... en segons quins fragments... uns quants...). El comissari Montalbano d'Andrea Camilleri sí que és brillant. L'inspector Cadin del sr Daeninckx és entretingudet. Per cert, que l'inspector Cadin és protagonista d'una sèrie de cinc llibres (a data d'avui) i el que ens ocupa n'és el segon.

 

Didier Daeninckx

"Crims per a la memòria", però, té un altre vessant: el de la denúncia de la corrupció i la criminalitat d'Estat. Aquesta és una constant al llarg de la vida del sr Daeninckx, activista d'esquerra i personatge polèmic que no deixa indiferent a ningú (a França, és clar). A "Crims per a la memòria" l'autor no només denuncia l'ocultació durant dècades del crim d'Estat que va significar la Massacre de París de 1961, sinó que també esmenta aspectes singularment repugnants de funcionaris col·laboracionistes francesos durant l'ocupació alemanya de França en temps de la Segona Guerra Mundial, alguns dels quals van aconseguir fer-se passar posteriorment per heroics membres de la resistència i van viure feliços, i perfectament condecorats, com a coetanis del general De Gaulle, el de "això és un assumpte secundari".

I fins aquí la ressenya del llibre. Ara em permetran que em refereixi a una altra cosa: la traducció al català.

Mirin, confesso que tinc poca tendència a llegir traduccions al català, perquè massa més vegades del que seria tolerable -i més d'una vegada ja és intolerable- m'he trobat amb què el traductor (traductors, en aquest cas) corresponent ha decidit ingressar en el Sagrat Orde De Sant Jordi Justicier, Salvador de la Patria i dels seus pobres súbdits, Guardià de Totes les Excelses Essències Lingüístiques, A Major Glòria de Mossen Cinto Verdaguer (àlies l'Exorcista) i la Mare de Déu de Montserrat (àlies La Moreneta, o La Nouvinguda segons els assessors LIC del Departament d'Educació de la Generalitat)

Vaig comprar aquest llibre després d'haver-ne llegit una crítica favorable al diari (el diari Ara, si ho volen saber), que posava l'accent en el vessant de denúncia de què he parlat un parell de paràgrafs més amunt. Si ho arribo a saber igual m'ho repenso.

Estic gairebé segur del tot que no hi ha cap policia francès, o del lloc que sigui, que estigui doctorat en filologia. I naturalment també estic gairebé segur que no hi ha cap filòleg que acabi convertit en inspector de policia.

El que transcric a continuació són frases que, segons els traductors salvallengües del llibre, pronuncia l'inspector Cadin, un policia que, com a molt, tindrà un batxillerat i la formació professional que li calgui per a formar part de la Sûreté (probablement via concurs-oposició), però a qui no se li suposa cap passió per a la filologia.

"Algun murri es diverteix fent-nos posar nerviosos però no serà difícil desencauar-lo" (cap 3)

"Suposant que hagués omplert el dipòsit de gasolina en sortir, cap a Marmande hauria tingut pana de pobre!" (cap 3)

"Aquesta al·lusió, l'havia feta a gratcient" (cap 7)

"El fill d'en Bourrassol era de l'olla" (cap 7)

"Si s'aparta de la legalitat, no busqui sopluig" (cap 7) Aquesta la diu un superior jeràrquic de l'inspector.

"Això passa sovint amb un cop de sang, després s'espassa" (cap 8)

"En Tramoni se'n va fer la pell per l'assassinat de Pierre..." (cap 8)

"Es va vendre a l'encant..." (cap 8)

Em volen dir quin policia parla així??!! Cap ni un! Em volen dir qui parla així que no sigui policia??!! Ningú! Ni en francès ni en català! Estic segur que la versió original no presenta un llenguatge tan delirant! Com també estic segur que el dia que un Mosso d'Esquadra parli d'aquesta manera (no em vull ni imaginar com seran els seus informes escrits), immediatament li donaran la Creu de Sant Jordi i tot seguit la CUP convocarà una manifestació davant de l'estació de Sants (l'entrepà solidari te l'hauràs de portar de casa) en protesta pel fet d'haver condecorat a un membre reconegut del cossos de brutalitat policial, Brigada Englantina D'Or (abans BRIMO)

Per cert: "a gratcient" significa 'expressament'; "s'espassa" significa 'es calma, es tranquil·litza'; i "vendre a l'encant" significa subhastar (¡¡què costa dir "es va subhastar", déu meu!!). La resta d'expressions busquin-les vostès mateixos, que també tenen dret a divertir-se...

No és la primera vegada que em topo amb una traducció capaç de destrossar un llibre i em temo que tampoc serà l'última.

Llibre aprofitable? Jo ho deixaria en llibre entretingut. No és imprescindible però passa bé. Però si us plau, si poden, abstinguin-se de llegir la versió traduïda al català. És preferible mil vegades arriscar-se amb la versió original en francès si vostès tenen uns mínims coneixements d'aquest idioma, i en cas contrari... millor busquin una altra cosa. De la versió en castellà no en puc dir res perquè no l'he llegit; vostès mateixos.

 

Coberta versió original

 

L'HOME QUE FOU DIJOUS

 

Títol original: The man who was Thursday
Autor: G. K. Chesterton
Edició en català: Quaderns Crema, 2005
Edició en castellà: Alianza Editorial, 2017
Any primera edició original: 1908

Dedicat a Toni E V

A l'Europa de finals del segle XIX i començament del segle XX l'anarquisme estava en un punt àlgid. Era potser el moviment polític protagonista, el que s'oposava al conservadorisme de tota la vida, a les oligarquies dominants, als poders corruptes (és a dir, tots els poders). El socialisme i el comunisme encara no havien acabat d'emergir amb la força que ho farien més endavant, i el feixisme com a tal no es formularia fins a la dècada de 1920.

El moviment anarquista no era ni ha estat mai monolític sinó que ha adoptat formes molt diverses i no necessàriament violentes; passa però que la violència, sense ser una manifestació majoritària, sí que és obviament la que es fa veure més.

A la dècada en que Chesterton va escriure "L'home que fou Dijous", les manifestacions violentes per part de certs grups anarquistes estaven a l'ordre del dia. D'altra banda, l'establishment conservador polític i econòmic (és a dir, econòmic que se serveix de la política per a mantenir sí o sí els seus privilegis) estava horroritzat davant d'unes formes d'oposició que mai havia vist fins aquell moment i que preconitzaven la seva extinció com a classe dirigent. "NO a cap forma de govern" era el crit de guerra més espantós imaginable per a terratinents, aristòcrates de tota mena, empresaris explotadors (és a dir, en aquell moment, pràcticament tots els empresaris) i altres subjectes similars, incloses, naturalment i inevitablement, autoritats i jerarquies religioses que, des del punt de vista econòmic, de religioses en tenien més aviat poc... com ara... com sempre.

Les desigualtats socials a Europa eren tremendes: els rics i poderosos eren realment rics i poderosos i els que no, no eren res. La classe mitjana era anecdòtica. Per tant no és estrany que l'anarquisme trobés una bona acollida dins de part de la població desfavorida, que era la majoritària. Però atenció: una "bona acollida" no vol dir acollida incondicional. Hi havia segments importants de la població que temien l'anarquisme tant o més que els privilegiats perquè quan esclatava una bomba la majoria dels morts no pertanyia precisament a l'aristocràcia, i la reacció defensiva i de revenja dels privilegiats damnificats feia sentir, invariablement, el pitjor dels seus efectes sobre els més dèbils; i d'una altra banda la por al canvi, a la substitució de la coneguda explotació de tota la vida per la desconeguda i temible incertesa del que podia significar allò de "NO a cap forma de govern", també tenia la seva influència negativa, i no poca, entre les que s'ha convingut en anomenar classes populars.

És a dir, tot un senyor embolic.

I és dins d'aquest context embolicat que va el senyor Chesterton i escriu "The man who was Thursday".

D'entrada tot sembla clar i ordenat: uns anarquistes gairebé satànics, de tan malvats que són, i un policia heroic, campió de la justícia i la lluita contra el mal. Però les coses es comencen a embolicar i, sense saber com, el lector constata que ha anat a parar a un univers inesperat on, progressivament, res és el que sembla, fins arribar al punt en que la frase "és que no te'n pots refiar de res ni de ningú..." cobra tot el sentit.

Evidentment no desvetllaré cap informació 'sensible' de la trama de la novel·la, però no em puc resistir a esmentar algunes coses que em semblen francament curioses, com les referències que el senyor Chesterton fa sobre els automòbils, que a 1908 encara eren una novetat; o al cinematògraf, inventat només quinze o setze anys abans (segons com es miri), que esmenta en una frase impagable en què parla d'un bosc on "els raigs de sol i els feixos d'ombra formaven un vel tremolós com la vertiginosa llum del cinematògraf"; o quan es refereix als anarquistes com a "abominables pensadors moderns" i els contraposa a la sana societat "cristiana".

I encara una altra cosa que, com això dels "abominables pensadors moderns" i la sana societat "cristiana" jo diria que va més enllà d'una simple curiositat: en un moment donat, un dels personatges diu que, en realitat, "són els pobres els que volen govern, no pas els rics"; és a dir, que els pobres necessiten un govern que els doni seguretat, en canvi als rics els fa nosa un govern que els limiti el poder, els diners i el domini.

Quan hom arriba a la darrera pàgina del llibre no aconsegueix tenir prou clar si el senyor Chesterton era pro o anti anarquista. Si vostè decideix llegir aquesta història, ja m'explicarà a quina conclusió arriba.

Llibre aprofitable, sens dubte.

Coberta edició original de 1908

Primera pàgina edició original de 1908

Coberta edició "El País" de 2003

LA MUERTE DE DEXTER

Sèrie Dexter - 8

Títol original: Dexter is dead
Autor: Jeff Lindsay

Editorial: Umbriel
Any primera edició original: 2015

De fet aquest no és un nou llibre de la sèrie Dexter; és la segona part del llibre anterior i també és el final de la sèrie.

Han passat onze anys des de que Jeff Lindsay va publicar la primera novel·la del personatge, fins a aquesta darrera. Llàstima, ens haviem habituat al bo de Dexter. Bé, això de "bo" és un dir, depèn dels criteris ètics de cadascú... o de si hom té criteris ètics o no.

Dexter diu que ell no és capaç de experimentar sentiments -la qual cosa jo diria que no és ben bé exacta- però el que sembla clar és que sí que té criteris ètics. S'ho passa molt bé assassinant gent de maneres francament sàdiques, és veritat, però això en tot cas seria immoral des del punt de vista de l'espectador (cas que n'hi hagués), no des del punt de vista del propi Dexter. I pel que fa a l'ètica, no hi ha dubte que Dexter aplica estrictes criteris ètics: no es carrega a 'qualsevol' i 'perquè sí', sinó que escull molt bé els seus 'companys de jocs' (segons la seva pròpia expressió, ja que per a ell, és clar, no són víctimes) i ho fa per raons perfectament establertes; és més, si el possible 'company de jocs' no compleix els requisits pertinents Dexter es reprimeix, per moltes ganes que tingui (i solen ser realment 'moltes') de reduir-lo a trossets fins a deixar-lo fet un puzzle irreconstruïble.

Michael C. Hall, el Dexter de la sèrie de TV

Al segment de població que sí que creu que té criteris morals i ètics (totes dues coses) Dexter li llença a la cara una contradicció flagrant: a l'abominació que aquest segment de població manifesta cap a la pena de mort o a qualsevol forma de violència extrema, se li contraposen les irreprimibles ganes d'aplaudir quan Dexter fa passar a 'millor vida' a cadascuna de les seves víctimes (o 'companys de jocs'); i fins i tot diria que uns quants membres d'aquest col·lectiu benpensant encara aplaudeix més com més sàdics són els procediments que empra Dexter en les seves sempre ben preparades 'sales de jugar'.

Per a d'altres segments de ploblació, com per exemple l'ultradreta dels Estats Units (desenes de milions d'individus, tot el Partit Republicà i la major part del Demòcrata), els partidaris de la pena de mort a tot el món, siguin del color ideològic que siguin, o l'executiva i tota la militància en ple de l'Associació Nacional del Rifle i altres col·lectius similars arreu del planeta, per a tots aquests, dic, Dexter és una mena d'icona del que ha de ser una situació ideal: la llibertat de 'fer justícia' contra els indesitjables (fins i tot els de pensament, no només els d'acció), sense que les lleis establertes i la justícia institucional hi posi obstacles idiotes constantment. Sense anar més lluny aquesta és la 'filosofia' de base de l'abans esmentada Associació Nacional del Rifle.

El que no se'ls acut pensar a aquesta colla de personatges il·luminats és que el propi Dexter, que potser no té moral però sí ètica, els repudiaria; és més, segurament convertiria uns quants individus d'aquests col·lectius en entretinguts 'companys de joc'.

Però en fi, el cas és que no som res, com diuen les àvies (excepte les centenàries, que aquestes cada dia que passa estan més convençudes de que a elles 'no les mata ni Déu') i el fet és que Dexter també arriba al seu final.

És clar que això és el que diu l'editorial que publica el llibre, la Wikipèdia o qualsevol pàgina web que hom consulti sobre aquesta història ...però no em consta que el senyor Jeff Lindsay ho hagi dit. Ni tampoc em consta que el propi Dexter ho tingui molt clar...

Llibre aprofitable? Si us plau, quines coses de preguntar.

Portada de l'edició original

DEXTER, CÁMARA, ¡ACCIÓN!

Sèrie Dexter - 7

Títol original: Dexter's Final Cut
Autor: Jeff Lindsay

Editorial: Umbriel
Any primera edició original: 2013

En aquest setè (i penúltim) episodi, a Dexter se li assigna una curiosa missió molt diferent de la seva feina habitual de laboratori: fer d'assessor d'un actor que ha d'interpretar el paper d'especialista forense policial en una nova sèrie de televisió; és a dir, Dexter ha d'ensenyar a aquest actor a “ser Dexter” ...només en l'aspecte estrictament professional, és clar, no pas pel que fa al seu hobby preferit.

Té el seu punt divertit això de fer referència a una hipotètica sèrie de televisió on un dels personatges és l'irrepetible Dexter. En aquest cas, igual que a la realitat, ('realitat'? què és 'realitat'?) figura que qualsevol semblança entre el Dexter “de veritat” i el de la televisió és pura coincidència. Aprofito per a repetir aquí el que ja dec haver dit alguna altra vegada: la sèrie de televisió de Showtime està bé, però els llibres són molt millors.

I ara un consell que val per a tots els llibres de la sèrie i molt especialment per a aquest: no el llegeixin si no han llegit els anteriors; no entendrien res, o molt poc, ni de la història ni dels personatges, especialment del propi Dexter, i seria una autèntica llàstima, creguin-me.

A més, fet i fet, aquest llibre no té ni començament ni final: el començament està en els sis llibres anteriors, i quan s'arriba a l'última pàgina queda molt clar que la història no s'ha acabat: el final és en el llibre següent.

I ho deixaré aquí. No és que no hi hagi res més a dir, sinó que dir qualsevol cosa no seria res més que arruinar l'experiència del lector i per a això s'hauria de ser més amoral que el propi Dexter, si és que tal cosa és possible (aclariment: segons quins polítics, són “inmorals”, no “amorals”; és diferent).

Llibre aprofitable? Si no el troben en paper, el poden trobar en e-book. Trobin-lo. No els dic més.

Portada de l'edició original de 2013

TRAICIÓN EN LISSON GROVE

Sèrie Pitt nº 26

Títol original: Treason at Lisson Grove
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo
Any primera edició original: 2011

Londres, 1895. Igual que en el capítol anterior ("Buckingham Palace Gardens" - "Un crimen en Buckingham Palace") la reina Victòria continua descansant a Osborne House; seguim sense saber de què està descansant la reina Victòria.

1895 - La Reina Victòria, descansant.

Thomas Pitt i un ajudant seu apareixen ja a la primera pàgina del llibre en plena i trepidant persecució d'un confident; sembla evident que el confident no "confida" gaire en Pitt i en el seu ajudant, vistes les velocitats que gasta per a fugir del seu abast.

Pitt, recordem-ho, treballa per a una mena d'incipients serveis secrets britànics (els definitius es fundarien l'any 1909) dedicats principalment a investigar -i neutralitzar si cal i es pot- grups anarquistes i socialistes que solen dedicar-se a organitzar entretingudes accions per tota Europa, bàsicament atemptats amb bomba, amb la intenció de fer caure els governs "de burgesos i privilegiats de tota la vida". Referència il·lustrativa: l'any 1893, només dos anys abans d'aquest cas de Pitt, s'havia produït el famós atemptat amb bomba al Liceu de Barcelona.

1893 - L'atemptat del Liceu de Barcelona

D'una altra banda, dada també important per a aquesta història, els protoserveis secrets britànics s'ocupen també de tenir ben vigilats els cercles polítics irlandesos. En aquell moment tota Irlanda formava part del Regne Unit de la Gran Bretanya i la cosa estava molt, però que molt tensa; els nacionalistes irlandesos frisaven per engegar a fer punyetes als britànics metropolitans i els conservadors metropolitans britànics, que sempre han estat insuportablement emprenyadors, no estaven disposats a que a Irlanda ningú fes res, ni anar al lavabo com qui diu, sense demanar permís a la Reina... que seguia descansant a Orborne House.

Osborne House,

un malson per a la senyora de la neteja

Doncs bé, tota aquesta combinació de situacions conforma l'escenari de "Treason at Lisson Grove - Traición en Lisson Grove", una història interessant i entretinguda. Com a comentaris addicionals només dir que Pitt segueix essent tan cagadubtes com sempre (si no, no seria ell), i que Charlotte, la seva dona, té un paper destacat en la trama que li exigirà fer-se amb un vestit très chic i très à la mode perque, ja se sap, una no pot anar a conspirar per aquests móns de déu vestida com una vulgar peixatera.

Les elegants i discretes mànigues van ser le dernier crit de 1895

Ah, i lady Vespasia Cumming-Gould segueix tan estupenda i incombustible com sempre.

Llibre aprofitable? Naturalment que sí, si em permeten dir-ho.

LUTO RIGUROSO

Sèrie Monk nº 2

Títol original: A dangerous mourning
Autor: Anne Perry
Editorial: Zeta Bolsillo
Any primera edició original: 1991

Londres, finals de 1856. Per si algú a aquestes alçades encara no se n'havia adonat, la senyora Perry, amb aquest segon cas de William Monk, ens torna a explicar un cop més, amb gran elegància estilística i extraordinària competència didàctica... que l'alta societat és un fàstic.

Aquest segon episodi de la sèrie Monk és tot un tractat d’hipocresia elevada a l’enèsima potència. En totes les descripcions que la senyora Perry fa de l’alta societat sempre destaca aquesta característica concreta, però en aquesta ocasió ho fa amb dimensions que cauen de ple dins de l’àmbit criminal. El missatge ve a ser que si bé tothom s’ha esforçat alguna vegada en aparentar “el que no és” per tal de fer creure que “sí és”, en el cas dels cercles socials més poderosos aquests esforços són obsessius i dirigits a assolir els objectius de “fer creure què…” al preu que sigui i enduent-se per davant el que calgui i a qui calgui.

La senyora Perry centra aquest missatge en una època determinada, mitjans del segle XIX, però mutatis mutandis es pot aplicar a qualsevol altre tremps, tant anterior com posterior; i és inequívocament cert si el referim al temps actual: governs que es proclamen grans defensors dels ciutadans als quals massacren; banquers repugnants que per a enriquir-se arruïnen a qui sigui i diuen que la culpa és de l’arruïnat per no haver-se llegit la lletra petita; ministres religiosos que prediquen la moral a ultrança mentre violen tot allò que es mou i a continuació pretenen imposar el silenci al violat per a “preservar el bon nom” de l’esglèsia corresponent…

Un cop més, l’important d’aquest llibre de la senyora Perry no és descobrir “qui és l’assassi”, sinó immergir-se en la fascinant descripció sociològica que fa l’autora de la societat victoriana del segle XIX, de la què encara n’arrosseguem algunes herències.

I aquesta vegada, a més, el final té un cert punt d’originalitat, cosa que no passa amb gaire freqüència en les novel·les de la senyora Perry. I hi ha algunes altres coses que també són prou originals en aquesta història, com els noms de tres dels seus personantges femenins: Araminta, Romola i Fenella. A qui se li acut posar noms com aquests a ningú?? Per cert, que ho he comprovat i sí, existeixen.

Llibre aprofitable? Sí; i entretingut també.

DEXTER POR DOS

Sèrie Dexter - 6

Títol original: Double Dexter
Autor: Jeff Lindsay
Editorial: Umbriel Editores
Any primera edició: 2011

Decididament això de tenir un fill (en el cas de Dexter, una filla) pot descol·locar fins i tot al més respectable dels assassins múltiples. I és que mai no acabem de ser conscients de les conseqüències dels nostres actes; tendim, de la manera més pueril, a quedar-nos contemplant els cincuanta miserables metres immediats que ens envolten... quan resulta que la factura de veritat per allò que hem fet ens l'acaben passant indefectiblement des de distàncies molt més llargues.

Ja fa anys que Dexter va veure clar que necessitava reforçar molt, i de manera convincent, la seva aparença de persona normal si no volia que dia a dia s'anessin acumulant al seu voltant sospites cada cop més sòlides sobre el seu hobby d'expedir cap a l'altre barri a indesitjables que havien pogut lliurar-se, mitjançant repugnants artificis legals, de les pertinents conseqüències judicials pels seus repulsius crims.

Quan un sent, i segueix, l'impuls de trossejar literalment al capullet del veï i llençar-lo -també literalment- a mar dins de diverses bosses de brossa, qualsevol precaució que prengui per a que no se li noti és poca; estaran vostès d'acord en que això és de sentit comú.

Doncs bé, en el seu moment Dexter, per tal de bastir una disfressa ben efectiva que el fes passar com una persona normal, cosa que no és, va decidir casar-se. ¿Què hi pot haver més allunyat d'un assassí múltiple que un maridet d'una doneta divorciadeta amb dos tendres fillets que és dedica a fer una vida familiar desesperadament típica i tòpica? Res, si el paper s'interpreta bé.

Però es pot caure en el perill de la sobreactuació, i això és el que li va passar a Dexter un parell de llibres enrere: que amb la seva doneta va tenir una filleta biològica. Aquesta sí era d'ell. I aquí va començar a desquadernar-se. El perfecte Dexter que mai s'havia deixat interferir per emocions humanes, bàsicament perquè no les experimentava, a la que es converteix en pare biològic descobreix que ja no és immune a això de les emocions: sent preocupació per la seva nena... i la preocupació és una emoció... que inevitablement obre la porta a d'altres emocions. Tenir aquesta filla ha estat la sobreactuació fatal de Dexter.

Però el que està fet, està fet, i Dexter, que en en realitat mai no ha perdut gens de la seva gran capacitat calculadora i racional, s'anirà adaptant d'una manera o altra, i aconseguirà que el seu nou estat d'incipient emocionalitat no es converteixi en un obstacle que no es pugui reconduir. O directament eliminar, com ha de ser.

“Double Dexter” ens il·lustra en aquests esforços que Dexter ha de fer per a mantenir la seva essència. Jeff Lindsay torna a saber servir un deliciós i atractiu cocktail fet a base de les dosis precises d'intriga i ironia intel·ligent.

Llibre aprofitable. I per cert, els altres dos nens de Dexter, els que en realitat són de la seva dona però no són seus, es van fent més interessants llibre a llibre; això sí, no és gens aconsellable oferir-se voluntàriament a fer-los de cangur.

 

Portada de la versió original

EL ROSTRO DE UN EXTRAÑO

Sèrie Monk nº 1

Títol original: Face of a Stranger
Autor: Anne Perry
Editorial: Zeta Bolsillo
Any primera edició original: 1990

Benvinguts al primer episodi de la sèrie Monk, creada per Anne Perry.

Londres, juliol de 1856. La reina Victoria porta dinou anys al tron, i encara li'n queden quaranta-cinc de regnat. El príncep Albert encara és viu i seguirà essent el 'senyor Victoria' durant cinc anys més. Falten vint-i-cinc anys per al primer cas de l'inspector Thomas Pitt, un dels personatges més il·lustres d'aquest blog. Fa tres mesos que s'ha acabat la guerra de Crimea.

Victoria i Albert en una
alegre estampa familiar.

William Monk és un policia que ha patit un accident mentre viatjava en l'equivalent victorià d'un taxi. De resultes d'aquest accident ha perdut la memòria, però se'n guarda molt de dir-ho perquè està més que segur que si això se sabés en sortiria perjudicat d'una manera o altra. Ara bé, encara que Monk no recorda res de la seva pròpia biografia, curiosament sí que recorda que la societat victoriana en la que viu és francament impresentable, tirant a repulsiva.

Anne Perry ens brinda una magnífica descripció de les maneres de fer de l'alta societat victoriana, i ho fa amb una destresa tal, que hi ha moments en que fins i tot fa venir basques al lector. És gairebé impossible d'entendre com pot ser que una immensa majoria d'infortunats s'hagi deixat explotar, maltractar i violar per una minúscula minoria d'aristòcrates repugnants i podrits de diners durant decennis i decennis. I fins ara, no ens enganyem.

La senyora Perry, didàctica com mai, ens il·lustra en aquest episodi sobre el fet que, pel què fa a la corrupció, qualsevol escenari es pot convertir en terra abonada. Per exemple, la guerra de Crimea.

Imatge multiètnica de soldats
de la guerra de Crimea

La guerra de Crimea va tenir lloc entre 1853 i 1856. El motiu: parar els peus als russos de Nicolau I, que estaven en plena dèria expansionista en direcció a Europa occidental. De fet Europa occidental també estava en plena dèria expansionista, però cap a Àfrica i cap a Xina; això “era acceptable” perquè ja se sap que els africans i els xinesos no eren ben bé persones sino que eren més aviat com animalons que no haurien sabut què fer amb les rendibles riqueses de les seves pròpies terres. Però una expansió russa cap a Europa occidental era, evidentment, intolerable. Així doncs, la guerra de Crimea -entre Rússia d'una banda i Gran Bretanya, França, Sardenya i part de l'Imperi Otomà d'una altra- va començar en realitat a l'actual Romania i pren el seu nom, no d'on va començar, sinó d'on va acabar, la península de Crimea, que al cap i a la fi, després de tot, ara és russa, mira tu. Van perdre els russos, que eren els dolents. Si haguessin guanyat haurien estat els bons, és clar.

La guerra de Crimea també va ser l'escenari on Florence Nightingale, una senyora que vista al natural predisposava a la taquicàrdia, va fer les seves pràctiques de convertir-se en la santa patrona de les infermeres, títol amb el que ha passat a la Història.

Imatge no gaire tranquil·litzadora
de Florence Nightingale

Doncs bé, mentre la senyora Nightingale es dedicava a esgaripar sense descans “¡com voleu que els soldats malferits no s'us morin, si aquest hospital en particular i Crimea en general estan fets una merda!”, mentre Florence cridava això, dic, una tal Hester Latterly, personatge creat per Anne Perry, i que també treballava a la mateixa sala hospitalària “feta una merda” que la Nightingale, era testimoni involuntari d'uns fets que acabarien essent claus per a la resolució del primer cas de l'inspector Monk que aquí es presenta.

No revelaré res de la trama, naturalment; em limito a brindar un context, aquest que acaben de llegir. Com és habitual en les novel·les de la senyora Perry, la resolució del cas està molt lluny de ser brillant, però la trama val la pena, tant per la descripció de la impresentable “alta societat” com per la seva original manera d'incloure-hi la guerra de Crimea.

Llibre aprofitable? Sí; però no se'n fiïn de mi, jo sóc fan de la senyora Perry.

Per cert, a tall de nota final: el marit de lady Vespasia Cumming-Gould, la irrepetible tieta política de Thomas Pitt, va passar a millor vida (o no) a la guerra de Crimea. No som res.

DEXTER, EL ASESINO EXQUISITO

Sèrie Dexter - 5

Títol original: Dexter is delicious
Autor: Jeff Lindsay
Editorial: Umbriel Editores
Any primera edició original: 2010

Mai un títol (original) havia estat tan encertat: efectivament, Dexter és deliciós, en tots els sentits.

En aquesta cinquena entrega (recordin, res a veure amb la sèrie de televisió) ens trobem amb un Dexter desconcertat, pobret meu. Resulta que el nostre entranyable 'serial killer' acaba de ser pare d'una criatura, una nena que és biològicament seva (i de la bleda de la seva dona, és clar; esperem que això de la blederia no es transmeti genèticament). Aquesta circumnstància (la de ser pare biològic, no la de que la seva dona sigui una bleda) provoca que el pobre Dexter es vegi immergit en una certa confusió mental, perquè de “no tenir sentiments” (això és el que ell, innocentot, ha estat creient durant els quatre llibres anteriors) passa a experimentar unes coses molt i molt estranyíssimes que resulten ser 'emocions' i que el deixen estupefacte. Creguin-me, Jeff Lindsey ha sabut molt bé com titular el seu llibre: Dexter és realment deliciós.

Aquest llibre doncs tracta, entre d'altres coses, de les emocions. Bé... d'alguna manera... en fi...

Però també tracta d'altres coses humanament molt importants, com per exemple, la família... és a dir, com pot ser de perillosa, monstruosa i embolicada una entranyable família. I si a sobre un del membres de la família és una bleda rematada, ja ni t'ho explico.

I també tracta de gastronomia, mira tu. Una gastronomia molt “especialitzada”, s'ha d'admetre, però gastronomia al cap i a la fi, que caram.

Si els altres llibres de la sèrie Dexter gaudien d'una dosi interessant d'ironia, aquest és simplement genial. No sé com deu ser conviure permanentment amb el senyor Lindsay, però passar si més no una tarda amb ell ha de ser una experiència única. El seu sentit de la ironia és tan fi i intel·ligent... que no sembla nordamericà (dels EUA). Això pretén ser un compliment, encara que ja sé que els nordamericans (dels EUA), potser no ho acabaran de veure així.

Llibre aprofitable? No ho dubtin ni un moment; i si no han llegit els quatre anteriors... a què esperen?

HUESOS EN EL JARDÍN

Títol original: Handen
Autor: Henning Mankell
Editorial: Tusquets
Any primera edició: 2013

No, no cal llençar-se precipitadament a cap celebració desenfrenada. Wallander no ha tornat. No, Henning Mankell no s'ha penedit del final que va donar al seu llibre “L'home inquiet”, amb el qual va causar una considerable devastació entre els seguidors de la sèrie i també, no ho oblidem, en el propi protagonista.

“Handen”, que traduít del suec significa “mà” -ni “os”, ni “jardí”-, és una història més llarga que un relat curt, però més curta que una novel·la -en llenguatge cinematogràfic seria un “migmetratge”- que sembla que el senyor Mankell va escriure l'any 2004 i que es va editar únicament als Països Baixos amb l'específica intenció de servir d'obsequi per al públic holandès seguidor dels treballs del sofert Wallander.

Dins de la cronologia de la sèrie, “Handen” seria el penúltim cas de l'inspector, just abans de “L'home inquiet”. És una mini-història sense gaire pretensions -no arriba a cent seixanta pàgines- i certament bastant lleugera. Però, això sí, el Wallander que hi surt és el “de tota la vida” ...una vida culminada de manera traïdora per obra i gràcia del senyor Mankell; no li ho perdonaré mai, no sé si es nota.

Poca cosa més a dir, perquè evidentment no explicaré ni la trama ni el final, no tinc gaire tirada als sacrilegis així perquè sí. Només esmentar que al final del llibre i un cop acabada la història el senyor Mankell aclareix, per si encara li quedava algun dubte a algú, que “ja no hi ha més relats protagonitzats per Kurt Wallander” (cita textual). Ah, i després d'això té el detall de fer un postfaci (és a dir, un prefaci però al final) on explica d'on va sorgir la idea de crear el personatge de Kurt Wallander i la seva sèrie de novel·les. I és que en el fons el senyor Mankell és una bona persona, i aprofitable, com els seus llibres.

CURRÍCULUM VITAE DE WALLANDER

1969 (21 anys) - La punyalada (dins de “La Piràmide”)

1975 (27 anys) - L'esquerda (dins de “La Piràmide”)

1987 (39 anys) - L'home de la platja (dins de “La Piràmide”)

1988 (40 anys) - La mort del fotògraf (dins de “La Piràmide”)

1989 (41 anys) - La Piràmide (dins de “La Piràmide”)

1990 (42 anys) - Assassins sense rostre

1991 (43 anys) - Els gossos de Riga

1992 (44 anys) - La lleona blanca

1993 (45 anys) - L'home que somreia

1994 (46 anys) - La falsa pista

1994 (46 anys) - La cinquena dona

1996 (48 anys) - Amb l'alè al clatell

1997 (49 anys) - El tallafoc

2001 (53 anys) - Abans de la gelada

2002 (54 anys) – Ossos al jardí

2007 (59 anys) – L'home inquiet

QUIEN MATE AL DRAGON

Títol original: Den som dödar draken
Autor: Leif GW Persson
Editorial: Grijalbo
Any primera edició original: 2008
Any primera edició per Grijalbo: 2013

Una altra història escrita pel senyor Persson amb l'impresentable Evert Bäckström de protagonista. Aquest cop tot comença amb un assassinat aparentment molt vulgar -si és que un assassinat es pot qualificar de vulgar- que naturalment s'acaba complicant amb l'aparició d'altres trames derivades de la primera, les quals, la veritat sigui dita, tampoc mouen especialment a l'entusiasme (és una opinió personal, és clar).

D'altra banda algú comet alguna mena d'error d'allò més tonto (que a cap lingüista se li acudeixi corregir-me la paraula "tonto"; si vull dir "tonto", vull dir "tonto", no "ximple") que fa que el cas vagi a parar a les botifarreres mans del comissari Bäckström. I a partir d'aquí van passant les pàgines. Ja està.

No vull dir que la novel·la sigui avorrida, no és això, però tampoc és per a llençar coets. La sensació, en acabar de llegir-la, si més no en el meu cas, és de "ah, molt bé, i què?, ja esta? ah..."

Sí que hi ha una cosa que m'ha desconcertat, però: el senyor Persson sempre havia deixat el seu personatge Bäckström com un drap brut i en aquesta ocasió no és que el redimeixi, però sí que li atribueix un bri d'intuició, cosa aquesta que fins ara no se li havia vist mai. Home, no deixa de ser una mica incoherent... i fins i tot molest. I és que davant d'un personatge com Bäckström, del que agafen ganes és de fer-lo desaparèixer del mapa sense que el procediment importi gaire, la veritat.

Llibre aprofitable, si en un moment donat no es té res més a mà.

LINDA, COMO EN EL ASESINATO DE LINDA

Títol original: Linda - som i Lindamordet
Autor: Leif GW Persson
Editorial: Grijalbo
Any primera edició original: 2005
Any primera edició per Grijalbo: 2012

Aquest és el vuitè llibre escrit per l'autor i se situa entre el segon i el tercer volum de la seva trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar". Aquest cop, la irritant política (?) editorial que impera al sud dels Pirineus, no solament pretén vendre com a novetat una novel·la que es va publicar originàriament set anys enrere, que ja són anys, sinó que a més, a la ressenya que hi ha incorporada en el llibre amb la intenció de presentar al senyor Persson, es diu que aquest escriptor, a 2012, té nou llibres publicats. Doncs resulta que no: en té tretze. I amb data de 2013 ja en té catorze. Fins quan les editorials del sud dels Pirineus continuaran tractant d'idiotes als lectors?

En fi, ara que ja hem fet la rebequeria habitual en amable record als nostres benvolguts editors, parlem una mica del llibre.

Com ja ha quedat escrit abans, "Linda..." se situa entre el volum dos i tres de la trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar" i a més els protagonistes principals, tots investigadors de la policia sueca, apareixen ja a l'esmentada trilogia.

No hi ha cap personatge concret a qui se li doni el rol de primer protagonista, però sí que n'hi ha un que destaca innegablement: el comissari Evert Bäckström. És difícil trobar un individu més repel·lent en tota la història de la novel·la negra.

L'inefable Bäckström, en versió televisiva

 

Per si la descripció física, breu i contundent, que el senyor Persson fa del tal personatge no fos prou com per a decidir que no cal conèixer-lo en persona, el seu perfil psicològic -per a dir-ho d'alguna manera- és d'una mesquinesa i una vulgaritat que gairebé fa plorar i t'acaba de convèncer de que com més lluny, millor. No és que el comissari Bäckström sigui perillós, és simplement repulsiu.

Però de tota manera Bäckström ocupa un lloc perifèric en la narració, com tots els altres personatges i com el propi assassinat que, aparentment, és presentat com a tema central.

En realitat el tema central és la investigació per ella mateixa. Al final és igual qui hagi matat a Linda; del que es tracta és, de fet, del seguit de passos, uns més o menys lògics i altres més o menys absurds, que acabaran per portar als policies a diverses conclusions, també entre lògiques i absurdes (les de Bäckström solen ser absurdes, ja els ho dic ara).

És francament curiós el senyor Persson. Repassant el seu currículum resulta que descobrim que des de 1992 fins a 2012 ha estat professor de criminologia de l'Autoritat Policial Nacional Sueca i també ha estat assessor del Ministeri de Justícia. Tot i això, amb molta freqüència, el tractament que sol fer tant de la policia com del Ministeri de Justícia en les seves novel·les és, pel cap baix, irònic, si no directament sarcàstic. Bé, potser la raó de les seves "ironies sarcàstiques" radiqui precisament en el seu profund coneixement de totes dues institucions. Tindria sentit.

I finalment un altre comentari sobre el senyor Persson: ell, igual que Henning Mankell i Stieg Larsson (les altres dues vaques sagrades de la novel·la negra sueca) no se n'està d'opinar des de les seves novel·les, que els ciutadans, suecs o d'on sigui, no sóm més que marionetes que servim de joguina als diversos governs; i el que és encara pitjor, som les joguines dels "governs joguines" dels qui realment estan al darrere de tot plegat. Sí, ja sé que d'això se'n diu la Teoria de la Conspiració... però és molt preocupant veure que cada dia que passa la Teoria de la Conspiració sembla més i més real i menys i menys paranoica...

SOCIETAT NEGRA

Títol original: Societat Negra
Autor: Andreu Martín
Editorial: RBA
Any primera edició: 2012

Barcelona, 2012. Un cap de dona apareix al carrer Joan Güell. I a partir d'aquí comença un relat inversemblant... o no.

Es tracta d'una novel·la negra negríssima, com tantes d'altres, però prou entretinguda i amb un atractiu afegit per als ciutadans de Barcelona que coneguin bé el carrer Joan Güell, el carrer Galileu, el carrer Trafalgar, l'avinguda Icària, els voltants de la Ciutat de la Justícia, la Zona d'Activitat Logística del Port de Barcelona o el carrer Teide, de l'Hospitalet de Llobregat, entre d'altres localitzacions. És com si la novel·la passés a la sala de casa seva, perquè l'autor fa un ús bastant ben trobat d'aquests escenaris.

La trama és bastant "pel·liculera", la veritat... o potser en comptes de dir "és" hauria de dir "sembla". De fet, conec algunes persones que si llegissin aquest llibre em dirien "ho veus? no m'ho invento! ja t'ho deia jo!". Em refereixo a persones que estan convençudes que la màfia (o màfies, que no està clar) xinesa està tan arrelada a Barcelona com la Sagrada Família. De la màfia -o màfies- xinesa gairebé no se'n sap res, només "se'n sospita" (em referixo a la realitat, no a la novel·la). Justament per això, perquè és una mena de màfia que està -presumptament, és clar- molt ben organitzada, és mooolt discreta i no gasta el punt d'histrionisme propi de la màfia italiana. Van per feina i ja està.

El cas és que hi ha coses que surten en aquest llibre que són del domini públic, com l'ocupació inusualment extensa del carrer Trafalgar per part de suposats comerciants d'origen xinès, per exemple; i hi ha coses que han aparegut prèviament als diaris, com la facturació il·legal de cadàvers xinesos amagats dins de contenidors que són embarcats en vaixells mercants que surten del port de Barcelona amb destinació a la Xina.

I davant d'aquesta màfia silenciosa però mortal, la "Societat Negra" del títol, no valen ni Policies Nacionals, ni Mossos d'Esquadra, ni jutges, ni polítics, ni res. La Societat Negra té les seves pròpies lleis, és clar. Si no la toques, viuràs molt tranquil, però si la toques, la teva esperança de vida es reduirà sensiblement, i d'una manera bastant desagradable, a l'estil Fu Manchú (si vostè ha nascut a partir de 1960, consulti "Fu Manchú" a l'enciclopèdia). Bàsicament el missatge és aquest.

Per cert, que sembla ser que l'autor del llibre, Andreu Martín, pertany al col·lectiu de ciutadans que està convençut que això de la màfia xinesa no és cap broma, i hauria escrit aquesta història justament per a cridar l'atenció sobre tal fenòmen.

Llibre aprofitable i entretingut (i/o informatiu, depèn de com es miri). A més s'aprenen coses; per exemple, jo he après per què les comissaries dels Mossos d'Esquadra no es diuen comissaries, sinó ABP (Àrea Bàsica Policial): no es diuen comissaries perquè els Mossos d'Esquadra no tenen prou comissaris per a fer-se'n càrrec; típic del país on governen els barrufets... 

EN CAÍDA LIBRE, COMO EN UN SUEÑO

Trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar" (i III)

Títol original: Faller fritt som i en dröm 
Autor: Leif GW Persson
Editorial: Booket
Any primera edició original: 2007

Està clar que l'assassinat d'Olof Palme va significar un trauma per a molts suecs (no tots, tot s'ha de dir) i que el senyor Persson va ser un dels traumatitzats, fins el punt que li va dedicar una trilogia al tema, la trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar".

Per què té aquest nom tan curiós la trilogia, si del què va, en definitiva, és de l'assassinat irresolt del mític Primer Ministre? Aquí ja entraria la llibertat d'interpretació de cadascú. Pel que a mi fa l'explicació més raonable que se m'acut és que segons el senyor Persson, i probablement uns quants altres conciutadans seus, l'assassinat de Palme es va erigir en la prova més clara de què l'idíl·lic i famós estat del benestar suec, entès com a sistema de vida que permetia que els ciutadans d'aquest regne nòrdic visquessin en el millor dels móns, en realitat no era més consistent que un decorat de pel·lícula darrere del qual s'ocultaven totes les misèries pròpies de qualsevol país de l'Europa Occidental. L'assassinat absurd del Primer Ministre hauria fet caure aquest decorat i posat al descobert les tals misèries.

El primer llibre de la trilogia consisteix en una complicada trama que prepara l'escenari per a l'assassinat del Primer Ministre. Aquí Persson dóna la seva pròpia opinió sobre qui va ser l'autor d'aquest magnicidi, encara irresolt a la realitat.

En el segon llibre Persson barreja uns quants fets darrere dels quals plana també el fantasma d'Olof Palme i la seva estranya desaparició.

I en aquest tercer llibre Persson ho remata tot. Aquí hi surten uns quants personatges del primer llibre, ara pre-jubilats, jubilats o directament morts per causes més o menys naturals. La història comença quan un d'aquest personatges, ja amb una certa edat, decideix -fent ús de les atribucions del seu càrrec com a cap important de la policia- provar d'investigar per darrera vegada l'assassinat d'Olof Palme abans de la prescripció imminent del cas com a delicte punible. És una vergonya que el cas criminal més espectacular de la història de Suècia quedi tan escandalosament irresolt, pensa l'home; és una qüestió d'amor propi.

Tot el llibre consisteix en revisions de quantitats impossibles de documentació acumulada amb el pas dels anys; investigacions sobre persones ja desaparegudes que d'alguna manera, en el moment de produir-se els fets, hi podrien haver estat involucrades encara que fos tangencialment o inadvertidament; entrevistes a supervivents de l'època...

La gràcia de la narració és que una cosa que podria ser molt farragosa, com tornar una i altra vegada sobre les mateixes teories, no ho és gens; Persson escriu de tal manera que resol aquest possible inconvenient. I una altra gràcia molt ben trobada és que el lector, si ha llegit la primera part de la trilogia -que és el que hauria d'haver fet, és clar- ja sap qui és "realment" l'autor material de l'assassinat i per tant durant la lectura del tercer llibre veu (i viu) si els investigadors protagonistes s'acosten o s'allunyen de la resolució que busquen. Enginyós. Encara més, durant la narració és va descobrint que hi ha algun personatge significatiu que sospita o coneix la "veritat" i que opina que justament pel fet que la "veritat" és la que és val més la pena deixar les coses com estan.

El que sembla que queda clar des del començament, tant a la ficció com a la realitat, és que Christer Pettersson, a qui es va atribuir l'assassinat en el seu moment, no va ser l'autor del fet, de la mateixa manera que Lee Harvey Oswald difícilment va matar Kennedy, i igual que en el cas de Kennedy les teories que hi ha vigents a hores d'ara són moltes: els serveis secrets iugoslaus, un extremista d'ultradreta a qui es va donar el malnom de "el de 33 anys", el Partit dels Treballadors del Kurdistan, el propi Christer Pettersson, el Govern de Sudàfrica, el comerç d'armes a la Índia, una trama de policies suecs d'extrema dreta...

El llibre és, efectivament, aprofitable. Un parell de consells però. El primer: al final del tot del llibre hi ha un plànol de la zona on es va produir l'assassinat de Palme; consultin-lo sense manies; jo el vaig descobrir quan ja anava per la meitat de la història i vaig maleir l'editor per no haver posat aquest plànol al començament. El segon: utilitzin Google Earth per a seguir, en pseudo-tres dimensions, els suposats recorreguts que va fer l'autor de l'assassinat per a fugir després de disparar al primer ministre; ajuda a situar-se en el context, si més no, "geogràfic".