ARQUITECTES DEL TERROR. Franco i els artífexs de l'odi

Títol versió original: Architects of Terror. Franco and the makers of hatred
Títol en castellà: Arquitectos del Terror. Franco y los artífices del odio
Autor: Paul Preston
Traducció al català: Montserrat Pérez
Editorial versió en català: Editorial Base
Editorial versió en castellà: Debate
Any primera edició original: prevista per a 2023
Any primera edició per Base: 2021
Any primera edició per Debate: 2021

NOTA PRÈVIA:

L'autor té registrat el copyright de l'obra original amb data de 2021, però a l'hora d'escriure aquest comentari (agost de 2022) no s'ha editat encara tal versió original; sembla ser que s'espera que surti publicada a febrer de 2023. Per tant, no és un error que en les dades inicials d'aquesta ressenya hi figuri com a any de la primera edició original el 2023, és a dir, dos anys després que les seves traduccions al català i al castellà.

EL COMENTARI:

Com no podia ser d'una altra manera venint del sr Preston, aquest és un llibre extraordinàriament documentat, que va a les fonts originals i en el que no hi figura res que no s'hagi prèviament consultat i confirmat. Una persona "normal" necessitaria vàries vides per a documentar-se com ho fa el sr Preston. I sí, estic dient que, primer, el sr Preston no és "normal"; i, segon, que ja m'agradaria a mi ser tan "no-normal" com ell.

I és precisament aquesta gairebé inabastable documentació, la que fa que el llibre sigui encara molt més terrible del que pugui semblar d'entrada. Els fets que s'hi presenten no són "presumptes"; són comprovats.

El tema és aquest: a partir de que el general Franco comença a ser algú -és a dir, iniciat el cop d'estat que acabaria amb el règim republicà espanyol i, a més també, un cop desapareguts el general Sanjurjo i el general Mola, els dos pesos pesants que l'haguessin eclipsat sense cap dubte si no haguessin acabat oportunament accidentats- tant ell mateix, Franco, com tot l'estol d'acòlits que l'envoltava, van crear, inflar i mantenir una xarxa immensa de falsedats que tenien com a objectiu "inventar" el gran enemic que necessitaven per a justificar les seves accions de guerra i postguerra destinades a fer-se amb el poder i mantenir-lo controlat. Aquestes accions també anaven encaminades a aniquilar l'oposició, i infondre el terror a la població en general.

Els "enemics necessaris" inventats en el seu moment quedaven etiquetats amb dues expressions compostes molt conegudes: el "Poder Judeomasónico" i els "rojoseparatistas". Anem a pams: cert que hi havia jueus -fa més segles que hi ha jueus que no pas cristians- però no conformaven cap lobby mundial amb el propòsit de controlar el planeta. Això Hitler ho sabia molt bé, com també ho sabia molt bé el seu ministre de propaganda, Goebbels, o el Duce Benito Mussolini -que era un senyor que en el seu vessant pallasso va inspirar molt a un altre senyor més actual de nom Silvio Berlusconi- o l'entorn de Franco, començant pel seu cunyadíssim Ramon Serrano Suñer. Curiosament sembla que el propi general Franco sí que creia que els jueus eren una amenaça planetària. Sigui com sigui, els jueus van quedar convertits en l'útil enemic públic número 1 per obra i gràcia de la fabricació imparable i massiva del què ara en diem "fake news" o "veritats alternatives", és a dir mentides podrides pures i dures fabricades per uns personatges molt i molt peculiars i perillosos.

Pel que fa als "masons", els "rojos" i els "separatistes", en realitat no passaven de ser comparses de segon ordre, la perillositat dels quals derivava d'estar teledirigits pels jueus. És de bojos tot plegat, ja ho sé, però les "fake news", tot i com n'eren de grolleres, van arribar a convertir-se en veritats inqüestionables per a una part considerable de la població.

Tot això no es va acabar el 1945, amb el final de la Segona Guerra Mundial; o el 1975, amb l'inici del franquisme sense Franco. Actualment hi ha diversos personatges prou ben situats que fabriquen i intenten imposar, amb gran èxit per cert, les seves propies "fake news" amb els mateixos objectius que ho van fer els feixismes del segle XX. Donald Trump, Recep Tayyip Erdogan, Víctor Orban, Matteo Salvini, Putin... tots ells grans usuaris de la que podriem anomenar Primera Llei de Goebbels: repeteix una mentida prou vegades i la convertiràs en veritat.

Però tornem al llibre que ens ocupa. A "Arquitectes del Terror" Paul Preston ens presenta cinc personatges clau que es van dedicar, amb enorme aplicació, a fabricar falsedats i atiar odis abans, durant i després de la guerra civil espanyola. La seva "obra" va marcar dos terços del segle vint i encara perdura gràcies als seus hereus (aquesta mena d'individus sempre té hereus).

Els cinc personatges en qüestió son, citant la pròpia nomenclatura del sr Preston, "el policia", "el capellà", "el poeta", "l'assassí del nord" i "el psicòpata del sud".

"El policia" va ser un tal Mauricio Carlavilla, que ja funcionava com a organisme infecciós durant la dictadura de Primo de Rivera. Va escriure uns quants llibres difamatoris, mentiders i bastant repugnantets que van arribar a tenir èxit, mira tu. De la qual cosa es desprèn que tenir un cert bagatge cultural no és imprescindible ni per a escriure llibres ni per a llegir-los.

"El capellà" era un mossèn anomenat Joan (o Juan) Tusquets. També dedicava moooltes hores del seu temps a escriure sobre els mateixos temes que "el policia" i en el mateix to. ¿Saben la caricatura del capellà sinistre i terrorífic de l'església catòlica més ultramontana? Doncs aquest era el padre Tusquets. Ah, i si es pregunten si hi ha alguna relació entre aquest senyor i l'Editorial Tusquets, no van mal encaminats. I encara els diré més: ¿saben l'editorial Lumen, la que ha publicat l'extensa obra de Quino, el creador de Mafalda? Doncs la va fundar aquest "reverend" un cop acabada la Guerra Civil espanyola; imaginin, a partir d'aquí, com seria el to de les primeres publicacions de Lumen. Alguns títols escrits per Tusquets: "Masonería y separatismo", "Masones y Pacifistas", "Los Sin Dios en Rusia", "La Francmasonería, crimen de lesa patria". De quina manera ha arribat Lumen des d'aquí fins a Mafalda, és un misteri que els més afamats parapsicòlegs encara no han pogut resoldre.

"El poeta" era José María Pemán. Molts dels nascuts entre els anys 1940's i 1960's, segur que recorden Pemán. Impossible oblidar aquella imatge llefiscosa, recitant els seus propis poemes tan llefiscosos com ell. Era el poeta del Règim (del Règim de Franco, s'entén) i ho va seguir essent fins el 1975, any en què el general es va fondre amb el Cosmos. Entre 1975 i 1981, any en què ell mateix també es va fondre amb el Cosmos, és molt probable que "el poeta" seguís vivint en una bombolla desconnectada d'una realitat que ja no podia reconèixer com a seva. Doncs bé, gràcies al sr Preston ara podem saber que Pemán va fer ús de la mesquinesa, la mentida, la hipocresia i el servilisme fins a la nàusea. Anys i anys. La seva mena de discurs es manté intacte, dipositat en l'extrema dreta actual. Segons el sr Preston, Pemán va arribar a mantenir que l'objectiu de la Guerra Civil espanyola era protegir la Mare de Déu per a evitar que es convertís en jueva i russa. Ni més ni menys. Ah, i naturalment la guerra la havia enviat Déu mateix 'in person' (o 'in three persons', per allò del dogma) "para purificarnos, dejar atrás nuestros errores y pecados y llegar al final puros y limpios". En fi...

"L'assassí del nord", tal com el qualifica el sr Preston, va ser el general Mola. Sí, el que tenia una estació de Metro a Barcelona (línies groga i blava) que actualment es diu Verdaguer (que era un exorcista que escrivia coses en català pre-fabrià). Segons el sr Preston, Mola va ser un assassí de masses, ultraviolent i sense escrúpols, que molt probablement estava afectat per un transtorn bipolar (cosa que de tota manera no serviria per a justificar les seves conductes sàdiques i violentes). El sr Preston ens explica que Mola va ser un gran difusor de falsedats que van causar notables efectes entre els que se les creien i també, òbviament, entre els que va fer assassinar per a que els dubtosos acabessin de creure-se-les davant de la perspectiva del què els podia passar si no ho feien.

I arribem al cinquè personatge, "el psicòpata del sud". Gonzalo Queipo de Llano, també general, com Mola i com Franco. Si no fos perquè era letal, igual que els seus col·legues, se'l podria qualificar de pintoresc. En els anys 1920's Don Gonzalo es va emprenyar amb Alfonso XIII perquè no li feia ni cas i no li concedia els honors que ell deia que mereixia. Així que es va dedicar a conspirar per a fer caure del tron a Sa Borbònica Majestat. Total, que Don Gonzalo va celebrar molt satisfet la proclamació de la República. Però aquesta satisfacció li va durar poc, perquè la República tampoc no li feia ni cas i a més tampoc era gaire amable amb els seus amics terratinents latifundistes. Així que, oh sorpresa, es va dedicar a conspirar per a fer caure la República. A diferència dels seus altres companys que apareixen en aquest llibre, Don Gonzalo va decidir fer ús del que aleshores, anys 1930's, era la tecnologia punta pel què fa als mass media: la ràdio. Des de Unión Ràdio Sevilla (actualment, part de la Cadena SER) difonia unes diatribes extraordinàriament violentes, calumniadores, ofensives i terrorífiques. De fet, això és el que pretenia, violentar, calumniar, ofendre i terroritzar. No cal dir que va assolir amb escreix tots quatre objectius. També va ser el creador d'un famós malnom referit al general Franco: "Paca, la Culona", li deia, no pas a la cara naturalment. Paul Preston explica moltes més coses sobre Don Gonzalo, tan bèsties, que no em sento capaç d'esmentar aquí ni tan sols de passada.

La utilització de la difusió del terror i de l'odi com a eina de poder es va mantenir durant tota la dictadura i encara perdura. Després d'unes dècades en què la cosa semblava una mica apaivagada (entre els 1980's i els primers 2000,s) ara ha tornat a resorgir amb una força alarmant. I no passa res. Ningú fa res. Mitjans de comunicació molt importants i influents són ara l'arma de manipulació de l'odi i del terror contra qui gosi criticar o oposar-se a qui realment té el poder -i sempre l'ha tingut- a tot arreu. El poder està on hi ha els Grans Diners, i punt. I els Grans Diners saben molt bé que ho tenen tot de cara per a continuar subsistint per damunt d'una púrria molesta que només constitueix el 99% de la població planetària. Sí, el fenomen és planetari, cal no oblidar-ho. Trump, Berlusconi, Salvini, Orban, Putin, Bolsonaro, els "Partits Populars" de tot arreu, les creixents extremes dretes també de tot arreu... no són accidents passatgers. Son els instruments del Poder Amb Majúscula, per a seguir essent Poder Amb Majúscula. I això no és estar abonat a les teories de la conspiració. Tant de bo que només es tractés d'un deliri paranoic sense base. Però no és el cas.

És per això que llegir llibres com aquest del sr Preston, no és només aprofitable, sinó que és necessari. Si t'estan fotent, com a mínim que ho sàpigues.

0====0

Nota annexa nº 1:

Opino (subjectivament, és clar) que la traducció catalana d'aquest llibre és digna però millorable. Per exemple, hi ha una certa quantitat d'expressions que venen contaminades del castellà. I per exemple també, hi ha coses que, francament, no cal traduir i s'han de deixar en la seva forma original; és a dir, per a que ens entenguem, que referir-se a "la Cruz Laureada de San Fenando" com a "Creu Llorejada de Sant Ferran" és un excés que ratlla la comicitat.

Nota annexa nº 2:

Des d'aquest blog expresso la meva més sentida solidaritat amb l'estació de Metro de Barcelona (línies 4 i 5) que primer va tenir nom de general més aviat poc sociable i que després va ser rebatejada amb el nom d'un exorcista que tampoc no semblava que estigués gaire bé de la barretina, mai millor dit. Si jo fos aquesta estació em deprimiria, la veritat.

UN POBLE TRAÏT

 

Títol original: A People Betrayed: A history of corruption, political incompetence and social division in modern Spain 1874-2018
Títol versió en castellà: Un Pueblo Traicionado
Autor: Paul Preston
Editorial versió en català: Base (2019)
Editorial versió en castellà: Debate (2019)
Editorial versió en anglès: Harper Collins (2019)

Molt, però que molt il·luminador. Amb aquest llibre el sr Preston ens revela moltes coses que es resumeixen en una de global: la corrupció i la delinqüència dels estaments privilegiats espanyols no són noves en absolut; venen de lluny, de molt més lluny del que hom, ingènuament, podria pensar.

El sr Preston es compadeix de nosaltres i situa l'inici de la seva investigació a la part final del segle XIX, estalviant-nos "meravelles" prèvies.

Donc sí, ja Alfonso XII -aquell de "dónde vas Alfonso XII, dónde vas triste de ti"- que va regnar entre 1875 i 1885, estava abonat als tripijocs de la corrupció política i judicial de l'època. És a dir que ni el rei era neutral, ni la classe política era presentable, ni hi havia justícia, sinó judicatura. Exactament igual que ara, gairebé 150 anys després. Els cacics controlaven el poder polític i judicial. Ara també, però no en diem cacics.

 

"Dónde vas Alfonso XII..."

El sr Preston ens explica d'una manera ben didàctica (il·lustrada amb exemples i tot) que el stablishment conservador espanyol (oligarquia terratinent, aristòcrates, exèrcit etc) sempre s'ha comportat de manera brutal amb les classes socials no privilegiades.

Les clavegueres de l'Estat no són cap invent nou, tampoc. Alejandro Lerroux n'és un exemple paradigmàtic de començament del segle XX. Només una excelsa minoria arriba als nivells de cinisme, manca d'escrúpols i traïdoria de Lerroux, i qui hi arriba sol assolir, a l'estat espanyol, el lloc de poder que va assolir ell: Primer Ministre (o Presidente del Gobierno, com els agrada dir als polítics espanyols)

 

Alejandro Lerroux, àlies l'Emperador del Paralelo

 

 Pel que fa al següent Alfonso, el XIII, que era com una mena de folclòrica coronada ("mu saleroso" ell) el sr Preston ens informa que es dedicava a intervenir en política en funció dels seus interessos, i saltant-se a qui fos (com per exemple, el govern) si li convenia. Sa Majestat es va dedicar en tot moment a maquinar per a que es mantinguessin els privilegis de l'oligarquia i per tant els seus propis, fins i tot desviant-hi fons de l'Estat, que no pas seus.

 

Alfonso XIII, un Borbón innegable

 

 Més coses interessants: durant, com a mínim, el primer terç del segle XX, els oficials de l'exèrcit espanyol, conxavats amb l'oligarquia econòmica, van ser capaços de vendre armes i aliments a "l'enemic" de torn deixant desassistits als propis soldats. En determinades situacions es van produir més baixes de soldats per malaltia i manca d'alimentació que per acció de combat.

No cal dir que aleshores l'exèrcit es considerava a si mateix una casta superior, amb privilegis incontestables i per damunt dels "civils". Aquesta, diem-ne, visió, encara persisteix en uns quants personatges de la milícia.

La part del llibre que el sr Preston dedica a la República de 1931-1939 té també un gran valor, tant formatiu com informatiu. Jo no sabia -i m'imagino que la majoria de vostès tampoc- que qui va ser el primer President de la República, el sr Niceto Alcalà Zamora, de fet era un cacic de dretes de tota la vida que es va girar en contra de la monarquia perquè aquesta no havia protegit prou els seus interessos. Decididament això no era un bon començament republicà. Durant la República, el poder econòmic (cacics, terratinents i Joan March) van seguir tenint la paella pel mànec. March va arribar a manipular als anarquistes i la CNT. La corrupció dels governs d'Alejandro Lerroux no va arribar a ser igualada fins a l'era de l'actual Partido Popular.

 

Don Niceto, el Presidente Señorito

 

Durant la República, la dreta acostumava a fer guerra molt bruta per a mantenir-se en el poder o recuperar-lo en unes eleccions -saltant-se la llei, si calia-, i el diari ABC ja mentia descaradament. Els sona d'alguna cosa?

I arribem al franquisme, en què la corrupció es va fer patent des del primer dia, via suborns, comissions secretes, contraban per part d'oficials de l'exèrcit que també s'enriquien embutxacant-se diners públics, especulació immobiliària... en fi, tot un catàleg de meravelles de les quals el Generalito en tenia perfecte coneixement entre d'altres coses perquè el seu propi entorn familiar hi estava involucrat.

 

El Marquès de Villaverde,
una perla del clan Franco

 

A efectes de corrupció i delinqüència assimilada, la Transició no va aportar cap millora precisament. Els bancs, l'Església Catòlica i l'exèrcit van actuar com a poders fàctics des del primer moment... com ho havien fet sempre. En aquest sentit es podria dir que allò que Generalito va dir que deixava "atado y bien atado", en realitat ja estava més que "atado" des d'Alfonso XII com a mínim.

El sr Preston coincideix amb als que sostenen (entre els que m'hi compto) que la Transició va acabar el 1982 amb l'arribada del PSOE al poder. La Transició va acabar, però la corrupció no, com sabem perfectament tots els que llegim els diaris, escoltem la ràdio, veiem la televisió o, simplement, respirem. La corrupció "actual" no és més que una continuació de les precedents. És una situació continuada. No hi ha hagut interrupcions, només adaptacions.

Cap al final del llibre hom pot llegir el relat condensat de les corrupcions del PP i amiguets. És terrorífic. Veure tota aquesta corrupció junta en tan poques pàgines fins i tot arriba a crear sensació d'irrealitat. La tragèdia és... que és real.

En definitiva, "Un poble traït" és un llibre que en la meva opinió (personal i subjectiva, és clar) cal llegir; és més, en segons quins àmbits hauria de ser de lectura obligatòria.

Això no treu que en aquest assaig hi hagi algunes coses que hi "patinin" una mica (una mica massa, fins i tot). Crec que el sr Preston no està gens encertat quan fa servir terminologia oficialista com "nacionalitats i regions", així com els termes "nacional" (Espanya) i "regional" (autonomies actuals). Estic segur que si parlés d'Escòcia no s'hi referiria com a "nacionalitat o regió", o d'altra banda, per exemple, no aplicaria el qualificatiu de "regional" per a referir-se a Anglaterra, contraposat a "nacional" per a referir-se a la Gran Bretanya. En canvi quan parla de Catalunya o d'Euzkadi sí que ha comprat aquesta mena de il·lusionisme semàntic creat pel jacobinisme hispànic més tronat.

Penso que el sr Preston també patina quan parla de les causes del creixement de l'independentisme a la societat catalana. Fa servir arguments molt similars als que utilitza la dreta espanyola cavernària quan es refereix al mateix tema, cosa que m'estranya perquè el senyor Preston està molt lluny de ser cavernari o de parlar amb lleugeresa de temes d'aquesta rellevància. També arriba a referir-se a l'independentisme com a "separatisme", quan no són termes sinònims, i diu que "la CUP és la formació separatista més radical"... quan en realitat és la més idiota (sempre segons la meva humil, personal i subjectiva opinió, és clar). També diu que Ciudadanos és un partit de "centredreta" o que Podemos és una formació "populista d'esquerres". Em temo que el sr Preston ha quedat una mica intoxicat per la lectura de, diem-ne, diaris com ABC, La Razón o El Mundo. Entenc que ho hagi de fer per exigències de la seva feina, però quan hom treballa amb material corrosiu ha de prendre precaucions; és de sentit comú.

Sigui com sigui, insisteixo en que crec que aquest llibre és de lectura necessària. I sí, és més que aprofitable i em temo que malauradament no passarà mai de moda.

 

Coberta de l'edició en anglès (2019)

 

EL ZORRO ROJO

Títol original: El Zorro Rojo
Autor: Paul Preston
Editorial: Debate (Random House Mondadori)
Any primera edició: 2013

El Zorro Rojo és Santiago Carrillo, segons Paul Preston. Favor de no confondre'l amb El Zar Rojo, que era Stalin segons Simon Sebag Montefiore. I és que llegint tots dos llibres -i atribuïnt fiabilitat als seus respectius autors, que jo crec que sí, que la tenen- ja es veu que entre el "Zorro" i el "Zar" hi ha apoteòsiques diferències per bé que també hi hagi alguna semblança.

Exemples:

Semblança: el Partit Comunista de la Unió Soviètica era el principal referent de tots dos.
Diferència: Stalin era al PCUS l'equivalent al que és el Papa respecte del Vaticà; Carrillo era al PCUS l'equivalent al que és una monja ultramontana de poble respecte del Vaticà.

Semblança: Tots dos eren capaços d'instigar i/o permetre autèntiques barbaritats.
Diferència: Stalin era un bàrbar permanent, bàsicament perquè tenia una personalitat notablement desequilibrada amb importants deliris messiànics (segons el llibre de Sebag Montefiori); Carrillo podia ser un bàrbar en moltes ocasions, bàsicament perquè era un trepa aprofitat amb ànsies de poder també prou importants (segons el llibre del senyor Preston)

Semblança: Tots dos eren addictes al culte a la personalitat.
Diferència: Stalin no ho negava (tampoc ho reconeixia, cal admetre-ho); Carrillo sí que ho negava categòricament... però era millor no gosar portar-li la contrària, per si de cas.

El que són les coses: per a mi i per a una part important de persones de la meva generació (els qui vam nèixer a finals dels anys cinquanta) Carrillo era un autèntic mite. Era la resistència comunista (i per tant anifranquista) i després la intel·ligència eurocomunista (o l'habilitat de posar-se al dia en el moment oportú, en base a principis inequívocament democràtics). Contra ell "hi havia una llegenda negra", la de Paracuellos del Jarama. Va jugar un paper molt important i molt hàbil a la Transició (1975-1982). I finalment es va convertir en un venerable i respectat "polític savi retirat" a qui mai estava de més demanar-li opinió o consell sobre qualsevol tema. En definitiva era "San Tiago"

Si el senyor Paul Preston hagués escrit aquest llibre durant la Transició o poc temps després, hauría rebut les crítiques més ferotges de la progressia del moment (inclosa la meva) i hagués estat condemnat al desterrament intel·lectual ibèric de per vida; ras i curt: se l'hagués acusat de donar suport als tòpics més tronats de la dreta més rància i de ser, ell mateix, un troglodita.

I en canvi, llegint ara el llibre, la reacció que produeix (en la meva opinió, és clar) no és aquesta ni molt menys. Quan hom llegeix els llibres del senyor Preston sobre el general Franco o sobre Juan Carlos de Borbón, hom té la sensació de que l'autor s'ha sabut mantenir dins d'una digna objectivitat i s'ha basat en una vasta documentació que, entre d'altres coses, també l'ha vacunat prou eficientment contra judicis de valor previs. Amb el llibre referit a Santiago Carrillo passa el mateix.

El senyor Preston descriu un general Franco mesquí i miserable... i un Santiago Carrillo que també és tant una cosa com l'altra. I no sembla que és que hi hagi una voluntat del senyor Preston de posar-se per sobre del bé i del mal; és que tant el Generalito com el Secretari General sembla que, efectivament, eren uns personatges mesquins i miserables.

I ara, si m'ho permeten, afegiré a tot això una valoració pròpia i sense cap pretensió d'objectivitat: tant el Generalito com el Secretari General, a més de tot el que històricament s'hagi dit d'ells, eren un parell de personatges horriblement avorrits. Servidor de vostès es va empassar molts NODO i molts Telediarios i Diarios Hablados de Radio Nacional de España de l'època tardana del Generalito i els asseguro que no hi havia res més soporífer que allò. Menteixo! També vaig escoltar unes quantes emissions de "Radio España Independiente, Estación Pirenaica" (que mai va emetre des del Pirineu) i els puc dir que al costat de la majoria d'emissions de Radio España Independiente, el NODO merexia l'Oscar al millor curtmetratge de parla estrangera any rere any.

Llibre aprofitable des de diverses perspectives:
Per als detractors de Carrillo perquè sentiran que, per fi, algú amb prestigi internacional com el senyor Preston els dona la raó.
Per als partidaris de Carrillo perquè està bé estar informat "d'altres coses" encara que aquestes, eventualment, no facin gaire gràcia.
I per als qui no tenen ni idea de qui era Carrillo (aquest és el col·lectiu que creix més, front als dos anteriors, que disminueixen dia a dia) perquè tot el que ajudi a entendre d'on venim i de què ens han fet, ens pot ajudar a equivocar-nos una mica menys en el futur.

FRANCO, EL GRAN MANIPULADOR

Títol original: Franco, el gran manipulador
Autor: Paul Preston
Editorial: Base
Any primera edició: 2008

Hitler va acabar fins el gorro del general Franco després de l'entrevista que va tenir amb ell en un vagó de tren a Hendaia (va dir que no l'aguantava i que mai més); el Comte Ciano, ministre d'Afers Exteriors d'Itàlia i gendre de Mussolini, deia que Franco no tenia ni la més punyetera idea de com es portava una guerra; quan Harry Truman, president dels Estats Units, pensava en el general Franco, li venien basques; els general Mola n'estava fins els nassos del general Franco; José Antonio Primo de Rivera tampoc no l'aguantava (el sentiment era mutu); el general Sanjurjo no se'n fiava un pèl del general Franco; i el general Queipo de Llano li deia, simplement, "Paca la Culona".

Tot això és històric. La frase que el general Sanjurjo li va dedicar un dia a qui seria Caudillo por la Gracia de Dios va ser, textualment, "Franquito es un cuquito que va a lo suyito"; y per a acabar-ho de rematar el general Cabanellas va dir als seus col·legues que si li donaven Espanya a Franco cometrien un greu error "porque se creerá que es suya y no la soltará hasta que se muera".

Per cert, que "cuquito" és un diminutiu de "cuco", i cuco, en castellà, és, entre d'altres coses, un ocellot que es dedica a posar els ous en nius que no són seus de tal manera que quan la cria neix es desfà de les legítimes.

Doncs justament d'això va aquest llibre: de com un individu no especialment brillant però sí sense escrúpols va arribar a aprofitar-se d'un cop d'estat fracassat que ni tan sols va ser iniciativa seva per, primer, allargar una guerra civil en interès propi i, segon, fer efectivament d'Espanya una finca seva i no deixar-la fins que es va morir. Magnífic llibre del també magnífic (com sempre) Paul Preston, complement perfecte de l'imprescindible llibre del mateix autor "Franco, Caudillo de España" editat originalment per Grijalbo l'any 1994.