EL JARDÍN DE LOS DIOSES

Trilogia de Corfú nº 3

Títol original: The Garden of the Gods
Autor: Gerald Durrell
Editorial versió en castellà: Alianza Editorial
Any primera edició original: 1978
Any primera edició per Alianza Editorial: 1982

Aquest últim llibre de la Trilogia de Corfú va ser escrit nou anys després que l'anterior i vint-i-dos anys després que l'inaugural. Igual que passava amb el segon llibre (“Birds, Beasts and Relatives”), aquest tampoc és una continuació dels anteriors sinó un nou complement. De fet tots tres llibres es podrien fondre en un de sol sense problemes.

A més, curiosament, aquest últim llibre de la trilogia no té final. El sr Durrell simplement el va donar per acabat de cop i volta, sense acomiadar-se ni res.

El primer llibre té un final, però només és “formal”. L'acabament de veritat està en el segon, i m'encantaria comentar-lo però per respecte a qui no l'hagi llegit i ho vulgui fer, no diré res.

La Trilogia de Corfú és bàsicament la història d'una infància feliç. La infància del nen Gerry en un entorn màgic, protegit dels terribles monstres de la realitat que vivien els adults d'aquells moments (1935 a 1939). Gerry vivia en una realitat paral·lela, però que per a ell era 'La Realitat'. És curiós constatar que en tota la Trilogia, ni la seva mare, ni els seus germans, ni els seus visitants ocasionals, ni els habitants de Corfú, fan pràcticament cap referència (o molt poques, i de passada) a l'horrible desastre que s'estava gestant: la Segona Guerra Mundial. La Trilogia la va escriure l'adult Gerald, però des de la visió del nen Gerry. El nen Gerry va ser extraordinàriament afortunat. L'envejo infinitament, malgrat que hagi de reconèixer que un complet insectofòbic com jo mai no hauria estat capaç de viure a Corfú com ell.

Sí, és cert, la infància fantàstica (que no 'fantasiosa') de Gerry es va acabar de cop i volta a començament de setembre de 1939, però va ser un tresor que ell va poder conservar sempre. Per això va poder escriure la Trilogia i regalar-nos a nosaltres, els seus lectors, una mica de la seva felicitat, cosa que li agraeixo infinitament.

De fet no puc comentar gaire cosa més d'aquest tercer llibre. Tot el que pugui dir sense fer spoilers ja ho he apuntat en els comentaris dels dos llibres anteriors.

En tot cas sí que faré una referència a la sèrie de televisió “The Durrells” produïda per la britànica ITV i que es va emetre per primer cop entre 2016 i 2019. La sèrie està molt ben feta, molt ben ambientada, els actors estan magnífics... i tant els personatges com les situacions són un invent. La sèrie està basada en la Trilogia de Corfú, però no és la Trilogia de Corfú. És una adaptació molt lliure i que passa molt bé però no és el que va escriure Gerald Durrell. És important tenir en compte això. Qui vulgui conèixer l'obra de Durrell l'ha d'anar a buscar als llibres, encara que també pot passar bones estones veient la sèrie de televisió; una cosa no és incompatible amb l'altra.

Llibre aprofitable. Trilogia aprofitable.

 

La Trilogia d'Alianza Editorial

 

La Trilogia original

 

 

BICHOS Y DEMÁS PARIENTES

Trilogia de Corfú nº 2

Títol original: Birds, Beasts and Relatives
Autor: Gerald Durrell
Editorial versió en castellà: Alianza Editorial
Any primera edició original: 1969
Any primera edició per Alianza Editorial: 1981

Nota inicial per a tots aquells qui, com jo, haguessin donat per fet que aquest segon llibre de la Trilogia de Corfú és la continuació del primer (“My family and other animals”). Doncs no, no és cap continuació sinó una altra versió, complementària de la publicada l'any 1956.

Tretze anys va trigar el sr Durrell a decidir que era una llàstima que històries de la seva infància a Corfú no incloses en el seu llibre de 1956 restessin inèdites, i d'aquí aquest segon lliurament, que abasta pràcticament el mateix segment temporal que el primer (de 1935 a 1939).

El sr Durrell diu que una de les seves intencions en escriure “Birds, Beasts and Relatives” era fer-ho de tal manera que no calgués haver llegit la primera part per a seguir còmodament aquesta segona. Bé, potser no és imprescindible haver llegit la primera part però jo diria que és molt necessari, perquè és a “My family and other animals” on s'explica el context, es presenten com cal els personatges (reals) i en definitiva es crea l'univers dels Durrell a Corfú. La primera part és, de fet, l'ànima de la trilogia.

I parlant dels personatges, tots reals: al començament del llibre l'autor comenta que la seva família es va esgarrifar en saber que ell tenia la intenció de publicar un segon volum explicant històries que no havia inclòs en el primer. Segons Gerald, el seu germà Larry (Lawrence Durrell) es va posar com una moto i fins i tot va arribar a amenaçar-lo amb una demanda si esmentava segons quin 'desafortunat' episodi. Vista la postura tan ferma i unida de tota la seva família, decididíssima a aturar-lo d'escriure una segona part de “My family and other animals”, ell va veure que només podia fer una cosa: seure i començar a escriure el llibre.

 

Gerry i el seu gos, Roger

 

Bé... si hom fa l'esforç de posar-se en la pell de la mare i els germans de Gerry quan es van veure retratats a “My family and other animals”, potser sí que es pot entendre la seva postura. La mare és la que està tractada amb més benevolència, però tampoc se n'escapa de la ironia, ni de bon tros. Leslie, el segon germà, diguem-ne que tampoc és el més “perjudicat”. Però Larry és tota una altra cosa; és clar que si Larry era tal com el pinta Gerry, no deuria ser gaire fàcil d'aguantar-lo. I pel què fa a Margo, la germana, és comprensible la seva queixa quan diu, referint-se al primer llibre: “Ja només el títol era insultant. ¡La meva família i altres animals! Estic farta de que em preguntin: I tu, quin dels altres animals eres?”. Humilment opino que Margo era un dels animals més divertits... i encara més en la segona part, pobre dona. Admetem-ho: Gerry era una mica capullet.

I de moment, a l'espera de comentar el tercer llibre de la Trilogia de Corfú, ho deixo aquí. Només confirmar, això sí, que aquest és un llibre molt aprofitable, i aconsellar que, si no ho han fet, llegeixin abans “My family and other animals”, en la seva versió en anglès o en castellà o en qualsevol altre idioma que no sigui el català en la inefable traducció de Pep Julià. Es tracta de gaudir de l'obra de Gerald Durrell, no d'odiar-la.

 

Coberta 1ª edició original

 

LA MEVA FAMÍLIA I ALTRES ANIMALS

Trilogia de Corfú nº 1

Títol original: My family and other animals
Títol en castellà: Mi familia y otros animales
Autor: Gerald Durrell
Traducció al català: Pep Julià (any 1988)
Editorial versió en català: Edicions 62 (labutxaca)
Editorial versió en castellà: Alianza Editorial
Any primera edició original: 1956

Gerald Durrell (1925 – 1995) va ser, entre d'altres moltes coses, un naturalista i escriptor britànic que va néixer a l'Índia. Sí, era britànic i va néixer a l'Índia, perquè al 1925 l'Índia era colònia britànica, com mig món. Suposo que això ja deu imprimir una mena de caràcter, i justament de caràcter el nostre amic Gerry (si em permeten la familiaritat) sempre en va anar sobrat. En el bon sentit, que consti.

Entre 1935 i 1939 va viure a l'illa grega de Corfú amb la seva família, és a dir amb la seva mare Louisa i els seus germans Leslie, Margot i Larry (Lawrence Durrell, autor entre d'altres obres de “El quartet d'Alexandria”). El pare, Lawrence, que va donar el seu nom al seu fill gran, havia mort l'any 1928.

Si Larry va escriure un famós quartet, Gerry va escriure una no menys famosa trilogia, coneguda com la “Trilogia de Corfú”; en ella s'hi narren les seves experiències durant el temps que va viure en aquella illa. Els tres llibres de la Trilogia són “La meva família i altres animals” (objecte d'aquest comentari), “Ocells bèsties i parents” i “El jardí dels déus”.

A “La meva família i altres animals”, l'escriptor Gerald ens presenta el nen Gerry, que amb deu anys comença a viure en una illa situada davant de les costes d'Albània i de la Grècia continental. A través dels ulls de Gerry descobrim un món ple de vida i de màgia. No és una màgia sobrenatural, és, precisament, la màgia de la vida. La quantitat de bèsties, bestioles i bestiotes que apareixen en aquesta narració és immensa, i al lector comú, com vostè i com jo, li falta bagatge cultural per a fer-se'n càrrec del que en Gerry explica, començant pels noms de gairebé qualsevol de les criatures de què parla.

 

El nen Gerry Durrell

 

Per sort, actualment disposem d'eines que ens resulten extraordinàriament útils, com ara els dispositius electrònics, internet i Google. Amb aquestes eines podem veure exactament de quina mena de bitxos parla el nen Durrell i, creguin-me, l'experiència és remarcable. L'any 1956, quan l'adult Durrell va escriure el llibre, Google Imatges no existia pero tot i així tinc la impressió de què els lectors de les primeres edicions ho van passar meravellosament bé amb la seva lectura, i és que les descripcions que fa Durrell tant dels bitxos de qualsevol mida com del seu comportament, no té preu. Qui en sap, en sap, i el senyor Durrell en sabia.

Però no perdem de vista que el llibre es diu “La meva família i altres animals”, i les descripcions que fa Durrell dels 'animals' intrafamiliars, les seves característiques i els seus hàbits tampoc no tenen preu, especialment quan es tracta de Larry (Lawrence Durrell, l'escriptor) o de Louisa, la mare. Ah, i els animals 'extrafamiliars' com Spiros, el taxista omniprotector de la família, o Lugaretzia, l'omnipatidora ajudant domèstica, entre d'altres, són únics i irrepetibles. I tots van existir de veritat!

A tot això cal sumar el fet que Gerald Durrell mostra un sentit de l'humor que potencia la riquesa de tot el conjunt. Les històries de Gerry, el nen, sobre els seus animals adoptats son simplement encantadores.

Total, que comptat i debatut, aquest és, sense cap mena de dubte, un llibre aprofitable.

 

L'autor, Gerald Durrell

 

 I ara un comentari sobre la traducció. És necessari.

L'exemplar de “La meva família i altres animals” que he llegit i que he comentat fins aquí, correspon a la quinzena edició feta per Edicions 62 (labutxaca) a l'octubre de 2021, però la traducció és la mateixa que es va fer per a la primera edició en català d'aquesta obra, a càrrec de l'editorial Empúries, l'any 1988. El traductor va ser el sr Pep Julià.

Doncs bé, en la meva opinió aquesta és una de les traduccions al català més nefastes que he vist mai. És espantosament irritant, pretensiosa i fòssil. És d'aquestes traduccions que sembla que qui l'ha fet vulgui salvar “la gloriosa llengua de la pàtria catalana” a costa d'assassinar l'obra original. És una cosa absolutament arcaica que fa que necessitis tenir permanentment el diccionari a prop per a consultar paraules que no fa servir ningú, ni ara ni l'any 1988 que és quan es va fer aquesta traducció (que a l'any 1988 ja era arcaica).

Exemple (pag 320 de l'edició que comento): “No paràvem d'endrapar i els gots no paraven de dringar, els ganivets i les forquilles de garranyigar i les ampolles de vi de xarbotar”.

Aquest és el to de tota la traducció. De tooota la traducció.

La traducció de la manera de parlar del personatge Spiros mereix una valoració apart. Vegem-ne l'exemple: “Als anglesos sempra volan bons lavabos... Jo a casa an tincs un da molt gros”. Figura que això ho diu un grec que xampurreja l'anglès, però més aviat sembla que es tracti d'algú que hagi patit un accident cerebral que li hagi deixat notablement afectada la zona del llenguatge.

Jo, com a lector, he hagut d'esforçar-me molt, però molt, per a no odiar el llibre en general i el personatge de Spiros en particular. Aquesta traducció demana a crits ser actualitzada per una altra que no vulgui “salvar la llengua catalana” sinó que compleixi amb la seva missió d'acostar als lectors una obra que és patrimoni literari universal i que mereix un respecte.

Naturalment tot això que he dit sobre la traducció és només la meva opinió, amb tots el meus respectes per a qui en pensi tot al contrari, començant pel traductor, és clar.

Em sap molt de greu haver de dir que a mi em costa optar per llegir la traducció al català d'un llibre (quan aquesta existeix, és clar, cosa que no sol ser la norma), i la raó és, justament, que ja m'he trobat massa vegades amb que el que he acabat tenint a les mans no era una traducció sinó un pamflet salvapàtries.

Que tinguin un bon dia i una bona lectura.

 

Coberta edició original 1956

 

 

AUGUSTO. De revolucionario a emperador

Títol original: Augustus. From Revolutionary to Emperor
Autor: Adrian Goldsworthy
Editorial: La Esfera de los Libros
Any primera edició original: 2014
Any primera edició per La Esfera de los Libros: 2022

August. O Octavi. O Octavià. O Cèsar. O Octavi August. O Cèsar August. La mateixa persona amb tots aquest noms, segons la Història. O "aquell xaval torracollons que es pensa que es algú perquè Juli Cèsar, que era un altre torracollons, va dir que l'adoptava", segons Marc Antoni. Sí, el de la Cleopatra.

Cal reconèixer que el sr Goldsworthy ha fet una feina considerable -tirant a magna, diria jo- treballant en aquesta biografia de qui va ser el primer emperador dels romans, tot i que ell va sostenir sempre que era republicà de tota la vida i que l'objectiu que tenia en mantenir-se al poder era preservar els valors de la República. S'ha de tenir barra. Ell en tenia, però amb gràcia. Per això va poder romandre assegut a la trona imperial durant quaranta-un anys. Neró, per exemple, no en tenia cap de gràcia (encara que ell estava convençudíssim de que sí), i només va durar tretze anys i uns quants mesos.

Aquesta ve a ser la història del segon romà més reconegut de tots els temps. El primer va ser Juli Cèsar i el tercer va ser Calígula. Tiberi, que va estar entre August i Calígula no va ser més que un mindundi, comparat amb els altres.

Insisteixo que reconec que el sr Goldsworthy ha treballat molt, però ¿saben què passa? doncs que la Història de Roma, així a l'engròs, està feta a base de batalles i batalletes, de guerres i de guerretes, una rere l'altra, constantment, i, ¿què volen que els digui? a mi ja arriba un punt que em cansa.

Juli Cèsar, des que va dir la seva primera paraula en llatí -que estic convençut que va ser "ego"- es va passar la vida obstinat en deixar clar que ell la tenia més ufana i més llarga que ningú... fins que el Senat li va demostrar que tenir-la més vistosa que un altre no significa que t'hagi de durar més.

Marc Antoni, que era bastant més rústic que Cèsar -però sembla ser que també era més guapo, ja saben, amb la pinta fascinadora que poden gastar certs homes que tenen un punt de primitiu-, també es va passar la vida tocant la llança a tothom que se li posava per davant, i si en algun moment donat no tenia ningú al davant, l'anava a buscar. Fins que Octavi -que encara no es feia dir August- li va deixar clar que si es tractava de llances, entre la seva (Octavi) i la d'ell (Marc Antoni) no hi havia color. A favor de la seva (Octavi), és clar.

I és que August, o Octavi, o Octavià... això de que Juli Cèsar decidís que l'adoptava s'ho va prendre molt seriosament i des del primer moment va tenir clar que ell "seria com el papa". L'adoptiu, no el biològic, de qui a hores d'ara ningú en recorda el nom, pobre home.

Un cop desaparegut Marc Antoni (sí, el de la Cleopatra) i qualsevol altre persontage que li pogués fer ombra, Octavi August o Cèsar August o etc. etc. va poder dedicar-se sense problemes a allò que més li agradava: governar Roma com cal. "Com cal" vol dir com a ell li semblava millor i punt. La veritat és que segons totes les fonts hagudes i per haver, inclòs el sr Goldsworthy, August va resultar ser un polític molt hàbil, sobretot en favor d'ell mateix. I naturalment va seguir fent més batalles i batalletes i guerres i guerretes...

Doncs d'això és del que va aquest llibre. Un cop vostè l'hagi llegit, podrà presumir a qualsevol festa on el convidin de que a la sala no hi ha ningú - però és que ningú ningú ¿eh?- que en sàpiga més d'August que vostè. És clar que, ben mirat... i què?. No crec que sigui una cosa que pugui deixar impressionat a cap dels altres assistents. Ah, i haurà de vigilar que a la festa no hagin convidat també al sr Goldsworthy, és clar.

I ja per a acabar, dos comentaris:

El primer: entre tanta batalla i batalleta, i guerra i guerreta, el sr Goldsworthy té temps d'esmentar, encara que només sigui de passada, a l'esposa d'August, Lívia Drusil·la qui, per cert, també es va considerar a ella mateixa bastant Augusta. El sr Goldsworthy no abona cap de les diverses teories que han anat apuntant que Lívia Drusil·la era més aviat mortífera, sobretot entre aquells membres de la pròpia família imperial que podrien haver obstaculitzat els seus interessos (que confonia amb els "interessos de la pàtria", cosa que també feia el seu excels espòs). El sr Goldsworthy diu que ell no pot afirmar això sobre Lívia Drusil·la... perquè no hi ha prou proves concloents, que no és el mateix que creure-la incapaç de segons quines maniobres.

El segon: en alguns moments, la traducció al castellà d'aquest llibre del sr Goldsworthy és un autèntic atemptat a les normes bàsiques de la sintaxi, com si ningú hagués supervisat el text abans d'imprimir-lo. Potser és que el sr editor va pensar que "total, una cosa així només se la llegiran quatre gats". És possible, però crec que els altres tres gats i jo (per no parlar del propi sr Goldsworthy) mereixem una mica més de respecte.

Llibre aprofitable? Diria que sí... però se n'han de tenir ganes. Una mica.

 

 *************

Post scriptum:

El pare biològic d'Octavi August es deia Gai Octavi. Algú ho havia de dir. És de justícia.

Coberta de l'edició original

VIGILÀNCIA PERMANENT

Títol original: Permanent record
Títol edició en castellà: Vigilancia permenente
Autor: Edward Snowden
Editorial en català: Columna Edicions
Editorial en castellà: Planeta
Traducció al català: Esther Roig
Any primera edició original: 2019
Any primera edició per Columna: 2019
Any primera edició per Planeta: 2019

Dedicat a tots nosaltres, que estem ben agafats per tot arreu...

...i tot i saber-ho, no farem res per a deslliurar-nos.

*****

El llibre es va publicar l'any 2019 i jo el vaig afegir immediatament a la meva "llista de pendents". Però ja sabem que els designis del Senyor són com un escrot (o 'inescrutables', no ho sé ben bé, no m'ho feu buscar ara) i fins dos anys després no vaig començar a llegir-lo.

Em pensava que els dos anys transcorreguts des de la seva aparició haurien fet que el llibre passés de moda. Error enorme i terrorífic: el que explica el sr Snowden no només no ha passat de moda sinó que és més actual que mai, i em temo que aquesta actualitat es va reforçant i fent més i més vigent a cada dia que passa.

Insisteixo en el qualificatiu "terrorífic", perquè del què ens parla el sr Snowden, en definitiva, és de que la Privacitat, la de vostè, la de qui vostè conegui -tant íntimament com només de passada-, la meva, la del seus fills -sigui quina sigui l'edat de les criatures, fins i tot encara que sigui només de mesos-... ja fa temps que ha deixat d'existir. Això, més o menys ja ho sabiem; però jo personalment no imaginava fins a quin punt era cert, cóm era la cosa, i què arribava a implicar en la realitat. El sr Snowden ho explica en el seu llibre i després de llegir el que ell diu només et queden, en resum, dues opcions: o desapareixes del planeta i aleshores et serà igual que la informació sobre tota la teva vida estigui en mans de qui vulgui fer-la servir quan li convingui i com li convingui; o assumeixes que la privacitat no és un valor vigent i que t'és igual el que puguin fer tercers amb la informació sobre la teva vida, fins i tot aquella informació que ni tu mateix sabies que existeix; i amb "tercers" vull dir tothom que sigui capaç d'accedir impunement a les teves dades o a la càmera del teu mòbil o del teu ordinador, per exemple, des d'organismes diversos de l'Estat (qualsevol organisme de qualsevol Estat), fins a Burger King, Caprabo ("vol fer-se la tarjeta client?") o a qualsevol dels centenars d'aplicacions informàtiques contingudes al teu telèfon, tablet o ordinador ("Si vostè no dona els permisos l'aplicació podria no funcionar"... i vas i permets que es facin amb totes les dades teves que vulguin i les utilitzin en el seu benefici, és clar, no pas en el teu).

 

Tot el que puja, baixa... però tu no saps on.

 

En aquest llibre el sr Snowden ens explica la seva curta biografia (tenia 36 anys quan el llibre es va publicar) però l'aterridor del cas és que al mateix temps també ens està explicant part de la nostra propia biografia, tinguem l'edat que tinguem, un any o cent un.

El títol de la traducció, tant al català com al castellà, suavitza moltíssim el significat del títol original. "Permanent record" no vol dir 'vigilància permanent'. Vol dir 'Expedient permanent'. És a dir, per a que ens entenguem clarament: qualsevol aparell que tu tinguis (ordinador, tablet, telèfon mòbil, smart TV, reproductor de DVD o Blu Ray, impressora, el decodificador de Movistar...), que tu hagis tingut o que tindràs en el futur, recull i transmet permanentment a tercers dades teves, tant si te n'adones com si no. Aquestes dades queden emmagatzenades. Són el teu 'expedient' ("record") i no s'esborraran mai ("permanent"). Són tècnicament inesborrables i queden eternament a disposició dels "tercers" que tinguin prou poder i capacitat per usar-les en el seu benefici. Ja he fert referència abans a alguns d'aquests tercers, i ara afegeixo que "eternament a disposició" vol dir exactament això: el teu 'expedient' et sobreviu.

Un altre matís que ens facilita el sr Snowden per a que acabem d'entendre el concepte de "inesborrable": en informàtica, la funció "esborrar" es falsa; només s'ha creat per a que l'usuari estigui tranquil. Quan indiques a un ordinador que esborri alguna cosa, el que fa és transformar-la i desindexar-la, però continua existint. El que has aconseguit és no tornar-la a trobar tu. Algú que hi entengui sempre podrà trobar allò que tu t'has cregut que has esborrat.

 

 

Això és justament el que explica el sr Snowden en el seu llibre, i no ho fa només des de la posició d'algú que ha investigat sobre el tema i ha anat descobrint aquesta tenebrositat: ho fa també des de la posició d'algú que ha contribuït tècnicament, i molt, a crear la tal Tenebrositat.

Una altra bonica cita del sr Snowden que es pot trobar en el capítol 29 del seu assaig: “Naturalment, els records que creem conscientment, els registres que decidim guardar, són només un resquill de la informació que han espremut de les nostres vides -la majoria inconscientment o sense el nostre consentiment- les empreses i la vigilància governamental.”

Edward Snowden va néixer l'any 1983 "a les acaballes del món en què les persones donaven corda als rellotges", segons ell mateix diu en aquest llibre, i el mateix any en què es va crear el sistema d'intercomunicació global d'ordinadors en forma de xarxa, és a dir, allò que coneixem com "Internet".

No seria fins sis anys després, el 1989, que es crearia a la seu a Ginebra del Conseil Européen pour la Recherche Nucléaire (CERN), la World Wide Web, o WWW.

Internet i WWW no són el mateix. Per a dir-ho d'una manera molt simplista, Internet és un sistema d'interconnexió entre ordinadors, i la WWW és un volum de dades escrites en un llenguatge determinat (que és diu 'hipertext') que circulen pel sistema d'ordinadors interconnectats. Per a ser més simple (i més bast) encara: 'Internet' és la xarxa d'autopistes i 'WWW' són les dades que circulen per aquesta xarxa d'autopistes en forma de pàgines web (les nostres conegudes pàgines web que, a manera de cotxes, trasporten les dades per la xarxa d'autopistes que és Internet).

El sr Snowden ens explica com va viure ell als 12 anys (1995), el naixement d'Internet tal com el coneixem ara, és a dir, Internet posat a l'abast i a disposició del gran públic. Repeteixo: per als pobres mortals del carrer, com vostè i com jo, Internet va aparèixer l'any 1995; a data d'aquest comentari, per tant, Internet tot just acaba de fer vint-i-sis anys.

Diu Snowden que en els començaments d'Internet (finals dels 1990) encara era possible distingir entre el que era virtual i el que era real.

I l'any 2001 tot va canviar. A l'atemptat contra el World Trade Center de New York hi van morir unes 3.000 persones i en van resultar ferides unes 25.000

La reacció del govern dels Estats Units davant d'aquest atemptat ha causat, fins ara, més d'un milió de morts i la instauració del Big Brother, la profecia (1949) de George Orwell, que es va fer realitat practicament des del primer moment després de l'atemptat.

Explica el sr Snowden que la política "contra el terror" instaurada pel govern dels Estats Units, va resultar més poderosa i nefasta que el terror mateix i va passar a convertir-se en política per a controlar a la població. No per a controlar als possibles terroristes, sinó a la població en general. La global, la planetària. Això sense Internet hagués estat impossible. Amb Internet, per a qui té el poder i els medis, tant si és l'Estat com si és el sector privat, ha estat un joc de nens.

Snowden ens diu que tot i que ell treballava per als serveis d'intel·ligència dels Estats Units, no es va adonar de la política de manipulació, invasió i segrest global de privacitat contra els seus propis conciutadans (i també contra la resta dels pobladors del planeta) fins l'any 2009, quan va anar a viure al Japó per un encàrrec de feina de l'Agència Nacional de Seguretat (NSA) dels Estats Units, l'agència governamental d'intel·ligència pràcticament més poderosa del país.

Al Japó, Snowden s'adona de què tothom pot ser realment espiat sense manies pel govern USA, que la NSA pot espiar continudament i il·legalment a tothom, sense que ningú s'adoni. A l'època de la mort de Bin Laden (2011), Snowden ja té clar que el govern dels Estats Units està "desmantellant les llibertats" (capítol 18).

A partir d'aquí Snowden comença a preguntar-se moltes coses, molt seriosament, i acaba decidint que no se sent capaç de seguir contribuïnt a la construcció, pervivència i constant enfortiment d'aquesta versió actualitzada, i terriblement real, de l'univers "1984" de George Orwell traslladat al segle XXI. Les conseqüències d'aquesta decisió les vam poder seguir molts de nosaltres dia a dia veient els informatius de la televisió durant l'estiu de 2013, i més enllà.

 

 

Ara ja fa temps que ningú sent parlar d'Edward Snowden i de les seves greus revelacions. Però el cas és que tot allò que va denunciar en el seu moment el sr Snowden ha sobreviscut, s'ha reforçat i gaudeix actualment d'una esplèndida salut de ferro.

M'adono que aquest comentari m'ha sortit inusualment llarg, però tot i així, el que dic aquí no és més que la punta de l'enorme iceberg explicat al llibre. Faig un esforç i m'aturo aquí, fent la pregunta de rigor:

Llibre Aprofitable? No és només un llibre aprofitable; hauria de ser declarat d'utilitat pública.

*******************

Post Scriptum:

La traducció al català feta per Esther Roig és molt correcta, molt digna i pròpia d'una bona professional. La senyora Roig demostra que hom pot ser extremadament respectuós amb el propi idioma sense necessitat d'utilitzar vocabulari i expressions que farien vomitar al propi Pompeu Fabra. És a dir, si vols salvar la llengüa, via "desperta ferro!", si us plau no facis de traductor, dedica't a una altra cosa, i no amarguis la vida als voluntariosos lectors que encara consideren que hauria de ser "normal" llegir qualsevol mena de cosa en català sense que els sembli un pamflet escrit en marcià. I demano immediatament disculpes a tota forma de vida marciana, passada i present, pel que acabo de dir; la Llengua Marciana també mereix respecte infinit, només faltaria.

 

Coberta edició original (2019)

 

 

 

MEMORIAS DE UN EXNAZI

Títol original: Memorias de un exnazi
Autor: David Saavedra
Editorial: Ediciones B
Any primera edició: 2021

Pràcticament la primera cosa que em vaig preguntar quan vaig començar a llegir el llibre va ser: qui ha escrit això, realment? Perquè resulta que està molt ben escrit. De fet, massa ben escrit, per a ser obra d'un exnazi.

I és que se suposa que, d'entrada, un nazi -sigui en actiu o sigui "ex"- no té capacitat per a escriure un llibre equànime sobre res, i molt menys sobre el propi nazisme. Bé, és clar, això dit des del punt de vista de qui no és nazi en absolut. Imagino que si jo fos nazi estaria convençut que el blog "Llibres Aprofitables" està escrit per algú genèticament estúpid, o pitjor.

I la primera cosa que vaig fer quan vaig acabar el llibre va ser buscar l'autor a YouTube. Evidentment el vaig trobar, no estem parlant de ningú que s'amagui. Després de veure un parell de videos del seu propi canal vaig extraure'n dues conclusions clares: una, que efectivament, David Saavedra és l'autor real del llibre; i dues, que un exnazi no és un descerebrat per definició ...i conseqüentment (i això és francament imtranquil·litzador), un nazi tampoc no és necessàriament un descerebrat per definició.

Ras i curt: David Saavedra explica com va establir les seves primeres connexions amb els postulats nacionalsocialistes quan tenia uns quinze o setze anys, i a partir d'aquí relata la seva trajectòria com a nazi convençut, durant vint anys, fins fa ben poc. Actualment David Saavedra té uns quaranta anys.

Però que ningú s'equivoqui: això és molt més que una autobiografia d'algú que encara no arriba als cinquanta. Això és un tractat de lectura imprescindible.

Es podria afirmar, sense gaire marge d'error, que els nazis són uns grans contenidors de nocions tòpiques: que si els jueus són el diable, que si la raça blanca és superior a tot i se n'ha de preservar la seva puresa, que si el marxisme és la gran ideologia dissolvent que té com a objectiu esclavitzar la humanitat (la humanitat blanca, s'entén; la que no és blanca, simplement no és 'humanitat')...

Però pensar que els nazis es redueixen a ser això, també és un tòpic; actualment, gairebé vuitanta anys després d'acabada la Segona Guerra Mundial, el nazisme segueix en actiu i amb una capacitat letal de tals dimensions que ignorar-la és simplement suïcida. Hitler es va fer amb el poder mitjançant unes eleccions legítimes, no ho oblidem. Observem d'una manera una mica més atenta què és el que està passant ara, al nostre voltant, en plena dècada dels 2020.

"Memorias de un ex nazi" és un llibre ple de coses molt interessants. Com per exemple que, segons explica David Saavedra, hi ha dues grans menes de nazis: els "puristes", que vindrien a ser els ideòlegs i 'guardians de les essències', és a dir els que defineixen i vitalitzen el moviment; i els "ultres", que vindrien a ser la versió més típica i tòpica: els bàsicament cavernícoles, normalment integrants de grups futboleros violents (sembla que tots els grans clubs de futbol en tenen un, el Barça inclòs) que són els que reparteixen hòsties per tot arreu sense que hi hagi d'haver necessàriament cap mena d'inspiració "intel·lectual" al darrere. Ah, i els "ultres" no són el braç armat dels "puristes", sinó que van 'a la seva bola' i ja està.

Més coses interessants:

El nazisme presenta una estructura jeràrquica molt rígida. Ja ho sé, això no és cap descobriment, però val la pena tenir-ho present, i tenir present també les seves derivades. El sistema de funcionament és similar al d'un exèrcit: una cadena de comandament incontestable, seguiment també incontestable de les consignes, sempre de dalt cap a baix, anul·lació absoluta del pensament autònom...

Hi ha una deïficació del lider, i si el líder és mort, com és el cas (suïcidat el 1945), cal actuar sempre "com voldria" o "com ho faria ell". ¿I qui té dret a dir el que "voldria" o el que "faria" el difunt líder? Doncs aquells que actualment integren la cúpula dels 'guardians de les essències', és clar, i es proclamen els autèntics hereus del moviment del líder i dels seus postulats. Exactament igual que a l'Església Catòlica, mira tú quina coincidència més tonta.

Els tòpics formen part de l'ADN de la ideologia. Ja n'he esmentat alguns abans, i aquí n'aporto algun més: la raça blanca està en perill greu d'extinció; ¿quina arma es fa servir per a dur a terme aquesta extinció?: la immigració; ¿i qui està utilitzant aquesta arma de manera magistral?: el judaïsme dissolvent.

Donald Trump va per aquí, només que en comptes de culpar els jueus, culpa els xinesos (tots els xinesos, els 1.450 milions a data d'avui, no només els que són al govern i a la cúpula del Partit Comunista). És a dir, que Donald Trump presenta alarmants trets nazis; ho dic per si queda algú que a hores d'ara encara no ho havia notat. Ah, i això de Donald Trump és aportació meva, no del sr Saavedra, que en aquest jardí no s'hi ha ficat.

I el cas patèticament irònic és que, segons el que diu el sr Saavedra, sembla que no hi ha gairebé cap nazi que sàpiga realment què és un jueu; i tampoc hi ha gairebé cap nazi que sàpiga realment què és el marxisme (Marx solia repetir que ell no era marxista) i encara menys que s'hagi llegit "El Capital".

I naturalment Donald Trump tampoc no ha llegit mai a Confuci, però en el seu cas sembla que el problema és que no hi ha cap evidència de què sàpiga llegir... cosa que no l'impedeix destil·lar nazisme per totes le seves cèl·lules, des de les del gat mort que porta al cap fins a les de baix de tot.

Més coses: un nazi ha de ser blanc pur. La versió original era: "de raça ària". Hitler no era ari, pero el principi de la puresa racial imprescindible segueix essent una columna fonamental del nazisme, com ho era a la dècada de 1930.

Per cert, la puresa racial, de cap color, no existeix. Passin el missatge; encara hi ha qui ni ho sap, ni s'ho imagina.

Ara una curiositat: quan un ultradretà diu pestes d'una feminista ("els" feministes, per definició, no existeixen), la pot arribar a anomenar "feminazi". Tal qual. El misteri de la Santíssima Trinitat és més fàcil de resoldre, no em diguin.

Una de les moltíssimes conclusions que es poden extreure de la lectura d'aquest llibre, és que el nazisme funciona en base a dos patrons que són fonamentals per a totes les "sectes" dignes d'aquest nom: "tots els que no estan amb mi conspiren contra mi" i "tot el que no està d'acord amb el que jo dic és absolutament fals". D'això últim se'n diu "negacionisme". Totes dues premisses són letals, no cal ni dir-ho.

Com a apunt final, dir que el fet d'escriure aquest llibre sembla que forma part d'un profund procés terapèutic que David Saavedra va iniciar en el seu moment, un procés dur però també molt valent. Jo no hagués pensat mai que, en referència a algú que ha estat nazi , diria una cosa com la que diré ara sobre el sr David Saavedra: compta amb la meva admiració i el meu respecte.

I finalment, la pregunta habitual: llibre aprofitable?

La resposta: Llibre Imprescindible

 

David Saavedra

 

 

EL MÓN D'AHIR

 

Títol original: Die Welt von Gestern
Títol versió en castellà: El Mundo de Ayer
Autor: Stefan Zweig
Editorial versió en català: Quaderns Crema
Editorial versió en castellà: Acantilado
Any primera edició Quaderns Crema: 2001
Any primera edició per Acantilado: 2012

Advertiment:

Aquesta ressenya està escrita en base a la meva interpretació del que ha escrit l'autor i per tant no és -ni vol ser- objectiva... a diferència del cas del sr Zweig, que tampoc és objectiu en absolut però que em temo que ell creia que sí que ho era.

Aquest és un llibre autobiogràfic, però pretén ser quelcom més que això. Stefan Zweig va voler retratar una època que se li'n va anar de les mans, se li va fondre sense que ell ho pogués evitar. Fer això, deixar constància per escrit d'allò que desapareix, és potser el darrer intent d'aturar tal desaparició; però tot se'n va, al cap i a la fi; encara que potser sí que mentre puguis mantenir el record aconsegueixes que la desaparició no sigui completa.

Stefan Zweig va néixer a Àustria-Hongria l'any 1881. L'emperador Franz Joseph ja tenia 51 anys i en feia 33 que era al tron. L'època enyorada per Zweig, la pèrdua de la qual, segons es desprèn d'aquesta autobiografia seva, mai no va superar, va ser la que abasta des del seu naixement fins a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) és a dir fins els seus 33-37 anys.

Zweig explica com era aquesta època, però la pinta d'una manera idíl·lica i idealitzada. Ell se la creu. L'error seria que també se la creguessin els lectors. Tot era bonic, Àustria era una bassa d'oli, tothom era feliç i estava realitzat... Evidentment això no és cert -insisteixo en que tot el que dic aquí es basa en les impressions que em produeix el que diu el propi Zweig en el seu llibre-. Zweig era un nen de casa bona terriblement snob. Hi ha una paraula en castellà que penso que no té cap equivalent en català que li faci justícia i que se li ajusta fantàsticament: era un "pijo" absolut; i a més condescendent.

Per tant la seva visió de la vida en general està del tot filtrada per la seva condició privilegiada. A Viena, com a Londres o a París, posem per cas, el gruix de la població a finals del segle XIX i començament del segle XX vivia en la precarietat, treballant en feines que ara, als europeus mitjanets, ens semblarien salvatges, en condicions de treball i de salubritat atroces, amb la riquesa concentrada en poquíssimes mans -entre elles les de la família del propi Zweig- i amb una explotació espantosa de la "mà d'obra"... perquè excepte en els estaments benestants, no hi havia persones, hi havia "mà d'obra". Em fa l'efecte que ara tornem a anar cap aquí, em temo...

Doncs tot això a què em refereixo en el paràgraf anterior, no existia per al senyor Zweig. No és que li semblés marcià o d'un altre univers. Simplement "no era".

És clar, quan arriba la Primera Guerra Mundial el món idíl·lic de Zweig es comença a enfonsar, bàsicament perquè és molt difícil que s'aguanti davant de la realitat d'un conflicte d'aquestes proporcions tan brutals. Tot i així Zweig s'hi resisteix i segueix intentant mantenir el seu univers particular pel procediment -que ja venia usant de feia temps- de relacionar-se tant com pot amb totes les Prima Donna de l'època, tots els exquisits, els filòsofs exquisits, els escriptors exquisits, els pensadors exquisits, els poetes exquisits, els músics exquisits... un món d'exquisits del que Zweig mateix s'hi veu formant part i on es refugia, malgrat que no ho reconegui mai.

Tot i els esforços de Zweig, i com no podia ser d'una altra manera, la realitat se l'imposa i fins i tot en un moment donat ell mateix va arribar a veure que la conseqüència més greu d'una Primera Guerra Mundial mal tancada (hi ha alguna guerra que tanqui bé?) era que s'acostava una Segona Guerra Mundial. Bé, si més no, això es pot considerar un progrés en el sistema de percepcions d'un personatge que de tota manera va seguir convençut que abans de 1914 la xenofòbia no existia (!!!) i que, com a bon homòfob, considerava que l'homosexualitat era una perversió que contribuïa a mantenir qualsevol altra mena de formulació perversa. Cito textualment del que ell mateix escriu: "Les societats secretes -saturades d'homosexuals- ja eren més poderoses del que sospitaven els dirigents de la República d'aleshores"; la República esmentada és la de Weimar i la intenció de les "societats secretes saturades d'homosexuals" era carregàr-se-la, naturalment.

Stefan Zweig, en definitiva, no va pair mai la pèrdua del seu món imaginari d'abans de 1914. El títol del seu llibre, "Die Welt von Gestern" (El Món d'Ahir), és fonamentalment tota una declaració d'enyorança i de profund sentiment de pèrdua... de quelcom que només havia estat real per a ell i pocs altres privilegiats com ell.

De tota manera considero que "El Món d'Ahir" és un llibre que val molt la pena llegir. Que és subjectiu? Em volen dir quina autobiografia no és subjectiva? Totes ho són, és inevitable, però això no els resta ni un gram de l'alt valor que poden tenir. A més, és impagable tenir una visió d'èpoques històriques com el final del segle XIX, el començament del XX, la Primera Guerra Mundial, els anys 1920's i 1930's, el clima cada cop més inquietant en què apareix el nazisme, l'inici de la Segona Guerra Mundial... tot això narrat per algú que ho ha viscut en primera línia, per molt subjectiu que pugui ser el seu relat.

Fins i tot s'hi poden trobar paràgrafs que, malgrat estar escrits entre 1939 i 1941, resulten inquietantment actuals. Cito aquí un exemple tret de gairebé el final del llibre, on Zweig es refereix als governants dels últims anys 1930's i les seves actuacions sobre la ciutadania general:

"Prenien decisions en les que no hi teníem cap participació, i, malgrat això, disposaven així, irrevocablement, de la meva vida i de la de tots els europeus".

Canviïn l'expressió 'tots els europeus' per, simplement, la paraula 'tothom' i probablement el paràgraf els semblarà pertorbadorament pròxim a la seva experiència personal d'ara mateix. I ja no cal parlar (o justament, sí; sí que cal parlar) del que explica Zweig sobre l'aparició del nazisme, especialment del fet que el monstre anava creixent i creixent... i ningú se n'adonava fins que ja va ser massa tard. Això també s'acosta a la realitat actual; no cal que posi noms ni exemples; vostès mateixos. Hi ha una escena de la pel·lícula "Cabaret" (1972) en què això està molt ben retratat. Personalment considero aquesta escena una de les més terribles que hagi vist mai al cinema: un noi absolutament esplendorós comença a cantar una cançó que es diu "El Futur em pertany"; al final tothom està cantant ben fort la cançó, excepte algun personatge solitari que reflecteix a la cara que 'sap' que en poc temps no n'hi haurà de futur.

Si el senyor Zweig i jo haguéssim coincidit en època i lloc segurament no ens haguéssim fet amics per allò de la diferència de caràcters, malgrat que també penso que ens haguéssim tolerat (que no 'acceptat') respectuosament. Això no treu que consideri que el seu llibre "El Món d'Ahir" és un llibre més que aprofitable i que val la pena tenir-lo a la biblioteca personal.

 

 

 

Coberta primera edició original

 

CHURCHILL. LA BIOGRAFÍA

Títol original: Churchill. Walking with Destiny
Autor: Andrew Roberts
Editorial: Crítica (Planeta)
Any primera edició original: 2018
Any primera edició per Crítica: 2019

L'editorial local, Crítica (Planeta), ha canviat el títol original de l'obra, "Churchill. Walking with Destiny", per "Churchill. La Biografia".

Posats a fer, si el que l'editorial local pretenia era, segons el seu particular i discutible criteri, ajustar més el títol al contingut del llibre, el podia haver canviat per "Churchill. L'Hagiografia". I és que llegint cadascuna de les 1.302 pàgines de l'obra (més 168 pàgines d'annexos diversos; total 1.470 pàgines) es veu clarament que el senyor Andrew Roberts, més que biògraf, és devot de Sir Winston. I a més també es veu que és un conservador d'allò més clàssic; la reina Victòria l'hagues trobat un pel massa ranci, em temo.

Res d'això treu mèrit al llibre, de cap manera. Si podem obviar -tampoc és gaire difícil- els freqüents comentaris admiratius de l'autor vers la figura del seu venerat Sir Winston, ens trobem amb tota una Senyora Història sobre algú que, efectivament, mereix un lloc entre les llegendes del segle XX.

Encara que potser caldria fer una altra precisió i al mateix temps suggerir una altra idea per al títol: en comptes de "Churchill. La Biografia" potser seria més precís "Churchill i la Segona Guerra Mundial", vist que 510 pàgines de les 1.302 de l'obra se centren en cinc anys, els de la Segona Guerra Mundial. Els altres 86 anys de la vida de Sir Winston ocupen les 792 pàgines restants; de fet el senyor Roberts despatxa els darrers 10 anys de la vida de Churchill en 18 pàgines. Puc estar d'acord en què l'última etapa de l'existència física del personatge (que no és de ficció encara que de vegades ho sembli) no és ni de bon tros la més interessant, però d'altra banda llegir el segment de la Segona Guerra Mundial narrat pràcicament dia a dia tampoc és fàcil. Però bé, això és una apreciació molt personal i subjectiva meva.

Tot i així, aquesta part sobre la Segona Guerra Mundial aporta aspectes que no se solen trobar en altres lectures sobre el tema, com per exemple la visió que Churchill tenia sobre Roosevelt o Stalin o De Gaulle, i viceversa. O la curiosa manera que tenia Churchill de parlar francès, que tal com la presenta el senyor Roberts era més pròpia d'un personatge de la sèrie 'Allo 'Allo (si no tenen certa edat, consultin la Wikipèdia) que d'un primer ministre britànic.

També és molt interessant descobrir com Churchill tenia idees i actituds que actualment, començat el segle XXI, serien absolutament inacceptables per masclistes, racistes, supremacistes i altres "-istes" no gens afavoridors per a la biografia de ningú, però que en el seu temps no desentonaven gens perquè aquesta mena de visions eren considerades "normals" no només pels líders polítics sinó també per la població en general... excepte si eres dona sufragista, negre, indi, jueu, etcètera, és clar.

En conclusió, aquest llibre sobre Sir Winston és, indubtablement, aprofitable. Ara bé, els aconsello que el llegeixin arrepentjant-lo en un faristol; jo no he arribat acomprovar quant pesa per la senzilla raó que a casa no tinc cap estri per a poder-ho mesurar, però els asseguro que si no prenen precaucions poden acabar amb els canells afectats de per vida. Estan avisats.

 

Coberta de l'edició original

 

SIEMPRE DEMASIADO Y NUNCA SUFICIENTE

Títol original: Too Much and Never Enough: How My Family Created the World's Most Dangerous Man
Autor: Mary L. Trump
Editorial: Indicios
Any primera edició original: 2020
Any primera edició per Indicios: 2020

Primera consideració: el títol complet de la traducció és "Siempre demasiado y nunca suficiente. Cómo mi família creó al hombre más peligroso del Mundo"; jo no he posat tot això en el títol de la ressenya perquè, francament, penso que es passa molt de "suficiente" i és clarament "demasiado".

Segona consideració: la primera frase promocional del llibre, que et trobes a tot arreu, diu (tradueixo del castellà) "Un retrat revelador sobre el president Donald Trump escrit per la seva neboda Mary L. Trump".

Fals. No és cap retrat revelador sobre la rata de Donald Trump. De fet Trump, tot i que pugui resultar xocant, és una comparsa més de les tantes que apareixen en aquest llibre, que tracta, en realitat, del psicòpata del seu pare, Fred Trump, i de les monstruositats que va fer amb la seva família i amb tothom que se li va posar per davant (i per darrere i pels costats).

 

Fred Trump

 

Segons sembla el senyor Fred Trump era un animal sense cap capacitat empàtica per a res ni per a ningú. No va exercir mai la violència física contra ningú, per la simple raó de que segurament la considerava d'allò més vulgar, però la seva violència psicològica va manifestar-se amb tal intensitat que va arribar a acabar, literalment, amb la vida del seu fill gran, a qui de nom, naturalment, li havia posat Freddy, és a dir el seu propi nom, com fan tots els pares egòlatres que de fet no volen fills sino fotocòpies d'ells mateixos. Aclariment important, per si de cas: no estic dient que tots els pares que posen el seu nom al seu fill siguin uns egòlatres; el que sí que dic és que un egòlatra mereixedor de tal qualificació posarà el seu nom, amb una probabilitat escandalosament alta, al seu primer fill.

 

Freddy Trump, el massacrat fill gran

 Un altre aclariment, i no precisament menor: Mary L. Trump, l'autora del llibre, és filla del massacrat i desaparegut Freddy Trump, la víctima més important de Fred Trump. La sra Mary L també és, per tant, néta de l'egòlatra psicopàtic, i neboda de la rata immobiliària que ara okupa (amb "k") la cadira presidencial dels Estats Units (o el que ell i tants altres connacionals seus en diuen "Amèrica", com si el Canadà o l'Uruguay no fossin Amèrica)

 

Els fills Trump: Robert, Elizabeth, Freddy, Donald, Maryanne

 

Ergo, seria una mica ingenu pensar que la sra Mary L és un exemple d'objectivitat. Tot i així, la sra Mary L, tot i que, naturalment, exposa valoracions personals, també exposa fets. Si poguéssim (que no podem, ja ho sé) eliminar del llibre el que són valoracions personals i deixéssim només els fets, em temo que ens horroritzariem igualment.

Quan la sra Mary L parla del seu tiet (a qui es refereix simplement com "Donald"), ho fa contextualitzant-lo amb tota la constel·lació tòxica de Fred Trump. No diu que sigui un fill de puta "per se", sinó més aviat un fill de puta fabricat. Això sí, el material de base ja hi era. Diguem que Donald era essencialment un terreny molt ben abonat per a que el seu papà fes d'ell el cabronàs que ara és (com poden vostès veure, jo tampoc m'expresso de manera estrictament objectiva). Naturalment, Donald també va contribuir, i no poc, a la destrucció del seu germà Freddy.

Del que explica la sra Mary L sobre Donald es desprèn que ell, "per se", no és res de res, tret d'un enorme manipulador com el seu pare, només que el seu pare era intel·ligent i ell no. I això és justament el que el fa tan perillòs. Donald no té ni punyetera idea del què és la realitat, però pretén que sigui seva, la qual cosa genera tal pànic al seu voltant que són molt pocs els que gosen matisar-lo o, encara menys, contradir-lo. Sembla, a més, que el propi Donald pateix d'atacs de pànic només d'imaginar que algú pugui pensar que ell no és més que un bluff, cosa que el porta a desconfiar de tothom que ell cregui que té més d'una neurona i mitja (és a dir, de tothom, ras i curt).

Repeteixo: el llibre no va sobre Donald Trump, però tampoc cal; considero que l'enfoc que li ha donat la sra Mary L és molt interessant i il·lustratiu.

I abans d'acabar, un advertiment molt important:

Jo he llegit la versió e-book del llibre. No sé si la versió en paper és idèntica però el cas és que en la versió que jo he llegit hi ha fragments (fins i tot un capítol sencer, el 10) que són escandalosament infumables: la sintaxi assassinada amb acarnissament, els signes de puntuació llençats a l'atzar sobre el text, on han aterrat de qualsevol manera... Fa tota la impressió de que aquesta traducció no ha estat supervisada per ningú i que a més, les traductores (que són dues, Estíbaliz Montero i Patricia Sebastián) son analfabetes. Francament, fa molta ràbia.

Dit això, confirmo que en la meva opinió el llibre és molt aprofitable.

 

Coberta de l'edició original