GRAVETAT ZERO

 

Títol original: Zero Gravity
Títol en castellà: Gravedad cero
Autor: Woody Allen
Editorial versió en català: Alianza Editorial
Editorial versió en castellà: Alianza Editorial
Any primera edició original: 2022
Any primera edició en català: 2022
Any primera edició en castellà: 2022

Corria l'any 1981. Vaig comprar un llibre que tot just s'havia publicat en català amb l'incomprensible títol de "Resquillades de trascantó". Era la traducció (feta per Betty Alsina) d'un llibre de Woody Allen de l'any anterior que originalment es deia "Side Effects", és a dir, 'efectes secundaris'. Com podem comprovar, això de retorçar els títols dels llibres quan són traduïts a un altre idioma, no és precisament una pràctica acabada d'inventar.

 

Edició de 1981

 

Bé, fet i fet el llibre em va semblar genial. Era una cosa molt diferent de qualsevol altra que hagués llegit anteriorment. Era intel·ligent, sarcàstic, ple d'absurds divertidíssims... No vaig fer cap ressenya per a aquest blog, perquè aquest blog no existia. Ni existia cap blog de Google. Ni Google. Ni internet per al comú dels mortals. Existien els llibres de paper, i es compraven (a gairebé ningú se li acudia robar un llibre d'una llibreria; quina excentricitat!)

L'any 1994 vaig comprar un exemplar d'una reimpressió de l'edició traduïda al català (per Alícia Ramon) de "Without Feders", un altre llibre de Woody Allen publicat l'any 1975 i al que aquí van posar per títol "Desplomats". Deixant apart que 'desplomats' no és el mateix que 'sense plomes', també vaig trobar que el llibre era memorable i m'ho va fer passar molt bé.

 

Reimpressió de 1994

 

Logo "Barcelona" de 1994

 

L'any 2005 vaig comprar un compendi en castellà de tres llibres d'Allen (traduccions de Marcelo Covián y José Luis Guarner), que contenia el dos llibres esmentats anteriorment i també el primer llibre d'aquest autor, "Getting Even" (1971) que aquí es va publicar amb el títol de "Cómo acabar de una vez por todas con la cultura" (vuit paraules més que en el títol original) i també em va semblar molt bo.

 

Edició de 2005

 

Ara acabo de llegir "Gravetat Zero", publicat l'any 2022. Amb el temps tots ens fem grans, inclòs el sr Allen, naturalment. Però "fer-se gran" i "evolucionar", no és equivalent, igual que passa, com ja he dit abans, amb "Desplomats" i "Sense plomes". Probablement, si jo hagués llegit aquest llibre en algun moment entre els anys 1981 i 2005 (i estic estirant molt), les històries que hi inclou el sr Allen m'haurien semblat intel·ligents i magnífiques... però ara, a 2023, no és el cas. No és que les històries del sr Allen em semblin caducades ni passades de moda, no. És una altra cosa. Si no hagués llegit, prèviament, res de l'autor, "Gravetat Zero" seria un descobriment, i un bon descobriment, segur que sí. Pero sí que tinc un bagatge previ, i resulta que "Gravetat Zero", per a mi, en comptes de ser un descobriment és una fotocòpia d'uns originals datats entre 43 i 52 anys enrere.

Totes les històries de "Gravetat Zero" segueixen el mateix patró basic de "Getting Even", "Side Effects" o "Without Feders", amb la diferència que aquest llibres primigenis tenen una brillantor que "Gravetat Zero" no té.

El llibre està saturat de referències molt particulars relacionades amb el context cultural de l'autor que dificulten la comprensió per part d'un lector no familiaritzat amb elles. És a dir, ras i curt, que si no ets un jueu benestant de Manhattan no hi acabes de connectar.

D'altra banda, hi ha vegades que hom té la sensació de estar llegint històries escrites per un snob absolut, dirigides a altres snobs absoluts. Fins i tot la paraula "snob" pertany a altres temps.

Això sí, alguna troballa sí que hi ha: la història "El mal de la vaca boja", narrat per una vaca, té la brillantor que hom hi pot trobar en els primers llibres del sr Allen.

De veritat que em sap greu que m'hagi sortit una valoració potser una mica massa contundent d'aquest llibre, però és que són aquestes las sensacions que he tingut. També podria no haver escrit res, és cert, però... per què m'hauria d'haver abstingut?

Això no vol dir que no consideri que el llibre és aprofitable. I tant que ho és d'aprofitable! Però més per a uns que per a d'altres. Igual que aquesta mateixa valoració que he escrit, que només té el valor que el lector li vulgui donar.

 

Coberta de l'edició original

 

 

ELS RELATS DEL PARE BROWN

Títol original: The Complete Father Brown
Títol versió en castellà: Los relatos del Padre Brown
Autor: G. K. Chesterton
Editorial versió en català: RBA Llibres
Editorial versió en castellà: Acantilado
Any primera edició per RBA: 2016
Any primera edició per Acantilado: 2008

De fet no és un llibre, sino cinc, i tres relats extres. Aquesta n'és la relació:

Llibre 1: La innocència del Pare Brown (1910)

Llibre 2: La saviesa del Pare Brown (1914)

Relat: L'afer Donnington (1914)

Llibre 3: La incredulitat del Pare Brown (1926)

Llibre 4: El secret del Pare Brown (1927)

Llibre 5: L'escàndol del Pare Brown (1935)

Relat: La vampiressa del poble (1936)

Relat: La màscara de Mides (1936)

La pregunta que m'he anat fent mentre llegia aquests llibres (més els tres relats), era si Chesterton era catòlic o és que simplement li queien bé els capellans, que no deixa de ser una perversió com qualsevol altra. Si m'he fet la pregunta repetidament, ha estat per un motiu de pes: em feia molta mandra aixecar-me de la cadira de lectura i engegar l'ordinador per a encomanar-me a Sant Google o a Santa Wikipedia (semper ora pro nobis) per a trobar la resposta.

Total, que ho he acabat consultant ara per a escriure aquest comentari, i ha resultat que, primer, el sr Chesterton era agnòstic convençut; a continuació, a partir de que es casa el 1901 (amb 27 anys) amb una anglicana practicant, va i es fa anglicà ell mateix; i finalment, el 1922 (amb 48 anys) decideix que l'església anglicana era una mica com de fireta i que la bona era la catòlica tradicional de tota la vida (la vida del més aquí i la del més enllà), l'església que havia donat autèntics exits insuperables com l'invent del pecat original, o el de la Santa Inquisició, o el dogma de la Santíssima Trinitat (ja saben, aquell de "o t'ho creus perquè sí, o t'ho creus perquè t'ho dic jo") etc, etc...

Chesterton amb 17 anys, quan era agnòstic

Per tant, la meva conclusió és que fins que no va arribar als 48 anys Chesterton era de fet un catòlic inconscient i a partir de que té els 48 es converteix en un inconscient que es passa al catolicisme.

I sí, definitivament li queien bé els capellans, potser massa i tot, cosa que jo no podré entendre mai ni pel què fa a ell ni pèl que fa a ningú.

Crec que els relats del pare Brown s'han de llegir situant-se en el context cultural europeu (mirant el mapa a dalt a l'esquerra, on diu "United Kingdom") de començament del segle XX, en què el públic lector a qui anaven dirigits encara mantenia una certa ingenuïtat que actualment només es pot trobar en nens de menys de deu anys... i no en tots.

El pare Brown que dibuixa Chesterton és una mena de savi humil que aparentment, i només aparentment, té una pàtina de desorientat i/o despistat, però que en realitat veu el nucli dels misteris abans que ningú.

Seré franc: jo no podria ser mai amic del pare Brown. Em pot arribar a irritar molt. I quan dic 'molt', és 'mooolt'. Aquest posat de no haver matat mai una mosca, però que "no pot evitar" mostrar sistemàticament -amb tota la humilitat, és clar- que ell sí que té unes quantes neurones despertes mentre que els qui l'envolten són un pèl negats... aquest discurset de "jo pobre de mi no hi entenc gens d'això, però al principi ja vaig veure que..." ...em perdonaran, però em posa una mica delicat.

I a més fa trampes. Bé, de fet no és el pare Brown qui fa trampes, és Chesterton. Planteja una situació -que preferiblement implica una mort violenta- i va deixant pistes per a que l'inspector de policia de torn, el detectiu amateur, la neboda desconsolada del mort i el propi lector provin de desentranyar el luctuós trencaclosques, mentre el pare Brown rega les begònies. Però es guarda La Pista, la de veritat -aquella que no ha vist ningú senzillament perquè no existia-, fins que el capellanet de les begònies la revela treient-se-la de la sacerdotal màniga. Aleshores tothom es desfà en 'ooh!' i 'aah!' preguntant-se com ha estat possible que no l'haguessin vist abans. Doncs molt senzill! Perquè no hi era fins que el pare Chesterton disfressat de Brown se l'ha inventat!

En fi, ja sé que les meves opinions sobre el pare Brown em converteixen en una mena d'heretge enemic de la literatura universal, i de la literatura del sr Chesterton en particular. En la meva defensa diré que hi ha altres coses del sr Chesterton que sí que em semblen la mar de bé. Però també reivindico el meu dret a que els capellans no m'agradin, i encara menys els que van d'humil mosqueta morta per la vida. Creguin-me, no hi ha cap capellà que sigui una humil mosqueta morta, sé de què parlo.

I ara, com és habitual, la pregunta final: llibres (i tres relats) aprofitables?. Resposta: per a milions de persones és evident que sí. Pel què fa a mi, no els llençaria mai a la foguera... però no em demanin que vagi més enllà.

Coberta de l'edició d'Acantilado

LA NOVIA IMAGINARIA

John Irving nº 9 i 10

Títols originals: The Imaginary Girlfriend / Trying to save Piggy Sneed

Autor: John Irving

Editorial: Tusquets
Any primeres edicions originals: The Imaginary Girlfriend, 1995 / Trying to save Piggy Sneed, 1996

Any primera edició per Tusquets: 1997

Anem a pams perquè si no no entendrem res.

"The Imaginary Girlfriend" (La nòvia imaginària) és una peça autobiogràfica que no arriba a 150 pàgines (el nombre de pàgines varia segons l'edició) i que el senyor Irving va escriure mentre es recuperava d'una intervenció quirúrgica que en aquell moment no li permetia treballar en la creació d'una novel·la llarga.

"Trying to save Piggy Sneed" (Mirant de salvar Piggy Sneed) és un llibre que recull dotze (12) treballs curts de John Irving entre els quals hi ha inclòs "The Imaginary Girlfriend" (La nòvia imaginària).

A tot el món mundial de parla anglesa (és a dir, a tot el 'worldwide world', si em permeten la traducció infame d'aquesta expressió més infame encara) "The Imaginary Girlfriend" es va publicar l'any 1995 com el que era, és a dir, un treball independent, mentre que el recull es va publicar un any després, el 1996, amb el títol de "Trying to save Piggy Sneed" que és com es diu la primera de les obres que composen el llibre.

Ara bé, en el món mundial de parla castellana (és a dir, el "mundo mundial") "La nòvia imaginària" no s'ha publicat mai com a relat independent, mentre que el recull s'ha publicat amb el títol "La novia imaginaria" en comptes de "Tratando de salvar a Piggy Sneed" que seria més o menys la traducció del títol original del llibre. Per què?? Un cop més, els misteris del món editorial son insondables (apart d'idiotes; insondablement idiotes)

Han entès alguna cosa? Si és així me n'alegro molt; i si no, no es frustrin, no és culpa de vostès, sinó dels deliris dels nostres benvolguts editors locals (els del "mundo mundial").

The Imaginary Girlfriend, edició original de 1995

...Piggy Sneed, edició original de 1996

Del que jo parlaré aquí és del recull, és a dir del llibre dels dotze treballs del senyor Irving que l'editor local ha titulat "La novia imaginaria" en comptes de respectar el nom de l'obra original.

El llibre es compon de tres parts:

Una primera de relats autobiogràfgics (tres), entre els quals "Hay que salvar a Piggy Sneed" i "La novia imaginaria"; i, ja posats, el tercer relat es diu "Mi cena en la Casa Blanca".

Una segona part de narracions de ficció.

Una tercera part que en el llibre s'identifica com a "Homentatges".

La part dels relats autobiogràfics:

El relats de Piggy Sneed i de la Casa Blanca es refereixen a dues situacions en què el senyor Irving s'hi va veure involucrat; la veritat és que no mouen a grans emocions.

Pel què fa a "La novia imaginaria", el meu admiradíssim senyor Irving em perdonarà, però m'ha semblat del tot infumable. Abans de posar-se a escriure el senyor Irving es va dedicar a la lluita lliure, i quan va començar a escriure s'hi va continuar dedicant, i a més hi va implicar els seus dos fills grans i també va voler implicar al petit (no em queda clar si ho va aconseguir o no). Total, que el relat, en aquesta edició, es un plec de vuitanta-vuit pàgines que només són capaços de digerir els aficionats a la lluita lliure, amb desenes i desenes d'explicacions de combats i tècniques que, francament, 'a mi què m'explica?'. És clar que jo sóc un d'aquells personatges estranys que no ha entès mai, per exemple, que dècades i dècades després de que algú coli una pilota en un forat, tal fet es continuï recordant com una gesta històrica, així que segurament no sóc el més indicat per a opinar sobre "La novia imaginaria" que fet i fet és com això de la pilota en un forat però en versió lluita lliure. Ah, i tampoc no entenc per què aquest diem-ne relat es titula "La novia imaginaria" ("The Imaginary Girlfriend"); no hi ha cap nòvia, ni real, ni simbòlica, ni imaginària ni res... a ménys que la nòvia imaginària sigui la lluita lliure.

La part de les narracions de ficció:

Es tracta de sis narracions curtes escrites entre 1967 i 1980. La sensaciò que em produeixen és que si estiguéssin integrades en capítols de diferents novel·les llargues estarien molt bé (de fet és en el que s'ha convertit alguna d'aquestes històries) però com a narracions independents no tenen empenta. També és possible que hi hagi un problema de percepció per part meva: després de llegir tots els llibres del senyor Irving anteriors a aquest, tots novel·les llargues, i que m'hagin commogut completament, ara, aquestes narracions curtes, per a mi, no tenen gust de res.

I finalment, la part anomenada "Homenatges":

Está formada per tres treballs. El primer, és una introducció a una edició de l'any 1986 de la novel·la de Dickens "Great Expectations" ("Grans Esperances"); el segon també és una introducció a una altra obra de Dickens, "A Christmas Carol" ("Cançó de Nadal"), el més que famós relat on apareix el personatge de Scrooge que es visitat pels tres fantasmes temporals, el del passat, el del present i el del futur; i el tercer treball és una semblança de Günter Grass.

Si a vostè li agraden els pròlegs clàssics de tota la vida, d'aquella mena que la majoria de mortals només veure'ls se'ls salten, estarà encantat amb aquests "Homenatges" del senyor Irving. Si vostè és una reencarnació de Günter Grass (1927-2015), també. Si vostè no es troba en cap d'aquests dos supòsits, pot prescindir de llegir aquesta darrera part de "La novia imaginaria" ("Trying to save Piggy Sneed").

En conclusió: "La novia imaginaria" pot servir perfectament per a acostar-se una mica a la figura del seu autor, que aquí exerciria també de personatge. Opino que és un llibre aprofitable, però no imprescindible. És clar que la meva opinió també és prescindible, només faltaria.

Encerclat, John Irving 'lluitador' (1959, disset anys)

LITTLE TALES OF MISOGYNY

Títol original: Little Tales of Misogyny

Autor: Patricia Highsmith

Editorial: Virago
Any primera edició en alemany: 1975

Any primera edició en anglès: 1977

Any edició per Virago: 2014

Traducció per Anagrama, descatalogada: 2006

Poques vegades un títol ha estat més exacte. Efectivament, són contes (disset), són breus (el més llarg ocupa catorze pàgines de dimensions reduïdes), i són misògins (literalment).

Tots estan protagonitzats per dones que podrien ser perfectament la típica mestressa de casa seva -i veïna de casa teva-, versió anys setanta del segle XX ...per bé que actualment encara n'hi ha d'aquesta mena, i no poques.

Fins aquí la cosa sembla inofensiva, però és universalment conegut que la senyora Highsmith d'inofensiva no en té res (ni morrrta). Així doncs ens trobem amb que totes aquestes donetes de casa seva estan com un llum de ganxo. Toootes elles. Però no es creguin que les respectives guilladures -cadascuna en té la seva de particular- són estranyíssimes i exòtiques. Que va! Són les típiques petites guilladures que podien tenir les mestresses de casa de l'època (i les seves contemporànies d'avui també, que insisteixo que n'hi ha) però portades al límit, i més enllà i tot.

Resultat: aquestes petites manies, ampliades com només ho pot fer la Highsmith, muten en situacions terrorífiques de resultats indefectiblement catastròfics, tant per a les protagistes com per a les respectives famílies i amics.

I això com qui no vol la cosa. La senyora Highsmith no utilitza un estil tremendista, ni calamitós ni res de semblant, i ara!... ens va relatant cada conte de manera calmada, senzilla, com de dia de primavera amb ocellets cantaires... fins que te n'adones que això que canten els ocellets és d'un càustic, sardònic i macabre que et deixa distret.

Llibre aprofitable, of course. Ah, i no es pensin que pel fet que els contes siguin misògins els personatges masculins en surtin gaire ben parats ...els que aconseguixen sobreviure, vull dir.

Coberta 1ª edició en alemany

Coberta 1ª edició en anglès

Coberta edició descatalogada d'Anagrama

NUEVE CUENTOS

Títol original: Nine Stories
Autor: J.D. Salinger
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició original: 1953

Hi ha llibres que són francament difícils de comentar, com aquest recull de nou històries que el senyor Salinger va escriure entre 1948 i 1953.

Segons la Wikipedia -que com tots sabem és l'Evangeli segons Santa Web- quan el senyor Salinger, amb vint-i-vuit anys, va presentar a la revista The New Yorker el manuscrit de “A perfect day for bananafish” (“Un dia perfecte per al peix banana”, primera de les nou històries d'aquest recull) l'editor de la revista i el seu equip van quedar captivats pel seu estil brillant i notable... i ningú va entendre res de res d'aquella narració.

Seixanta-cinc anys després em sento totalment solidari i identificat amb aquell editor i el seu equip; vaig començar a llegir la història del “bananafish” i l'estil narratiu em va enganxar immediatament; era un diàleg molt ben escrit, d'aquells que te'ls creus, en el que tu mateix hi podries participar en qualsevol moment de la teva vida. I de cop i volta, sense avisar, et trobes amb la darrera frase del darrer paràgraf i quedes fora de combat. “Un moment”. “Què ha passat aquí?”. Tornes a llegir la darrera frase i constates que sí, que has llegit bé. No entens res. Vas enrere en la història buscant en quin punt t'has saltat allò que hauria de donar sentit a aquest final tan inexplicable. I te n'adones que per molt enrere que vagis, encara que arribis fins el començament, “aquell punt que t'has saltat” no el trobaràs mai, senzillament perquè no t'has saltat cap punt. No hi és. La història del bananafish s'acaba com s'acaba perquè s'acaba com s'acaba, i ja està, no li vulguis buscar més explicacions.

El senyor Salinger devia ser tot un personatge.

Pel que fa a les altres vuit històries el comentari podria ser mot semblant. D'algunes d'elles ni tan sols entens per què comencen com comencen, però després de llegir el bananafish, ja veus clarament que és igual, que està fora de lloc plantejar-se aquesta mena de qüestions. Imaginem-nos nou vides diferents, totes elles filmades en el seu corresponent i llarguíssim rotllo de pel·lícula (com els dels inicis del cinema, és a dir cintes kilomètriques d'un material plàstic determinat que contenen desenes de milers de fotogramens); doncs bé, és com si el senyor Salinger hagués agafat aquestes nou pel·lícules i de cadascuna n'hagués tallat un tros a l'atzar d'uns quinze minuts i els hagués projectat davant nostre, que fem d'espectadors. El que veuriem seria justament això, uns trossos de pel·lícula dels que desconeixem completament el seu context perquè l'inici no ens ha estat explicat, i dels que tampoc sabem el final perquè de cop i volta el projeccionista diu “s'ha acabat”, i apaga. Això sí, els nou fragments de quinze minuts que hem vist són autèntiques obres mestres de la cinematografia, amb una fotografia perfecta, uns diàlegs immillorables, unes interpretacions -sobretot les infantils, que fins i tot fan por- dignes dels millors premis de qualsevol acadèmia...

Són trossos de vida, i com a tals no precisen d'explicació; perquè fet i fet la pròpia vida no en té d'explicació. És, i ja està.

Llibre aprofitable? Sí, però no l'analitzin, només llegeixin-lo.

Portada del nº de gener de 1948
de "The New Yorker", on es va publicar
per primera vegada “A perfect day for bananafish”.

RELATOS DE LO INESPERADO

Títol original: Tales of the unexpected
Autor: Roald Dahl
Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 1979

"Tales of the unexpected" és un recull de setze relats curts que el senyor Roald Dahl va tenir a bé escriure entre la segona meitat dels anys quaranta i l'inici dels anys seixanta. Del segle XX, naturalment.

Inicialment aquests relats van ser publicats en diverses revistes com a narracions independents. Un d'ells, "Lamb to the Slaughter", es va convertir en un memorable episodi (1958) de la no menys memorable sèrie de televisió "Alfred Hitchcock Presents". Uns vint anys després Anglia-ITV transformaria aquest recull d'històries en una altra sèrie de televisió prou digna.

Jo no diria que aquests relats del senyor Roald Dahl siguin terribles, malgrat que de tant en tant hi planti un cadàver per aquí i un altre per allà, probablement per a donar-hi un cert toc "estètic" a la cosa. Ara bé, el que sí diria és que són un pèl esgarrifosos. I què és el que els fa "un pèl esgarrifosos"? Doncs que estan construïts amb elements absolutament quotidians i que el què s'ha dedicat a fer l'escriptor és procedir a combinar-los de tal manera que el resultat, tal com diu el títol genèric del llibre, és efectivament inesperat.

Inesperat, però no impossible; per a entendre'ns, després d'haver llegit el ja esmentat "Lamb to the Slaughter" ("Cordero Asado", segons la creativa traducció al castellà) no em costa gens imaginar a la indefensa i pacífica iaia del pis del costat de casa meva cometent tot un senyor assassinat a sang freda com qui fa ganxet, i després seguint amb la resta de les seves coses de cada dia com si res. És més, després de llegir el llibre procuro evitar qualsevol situació que pugui comportar el risc de topar-me amb la pacífica iaia en absència de testimonis.

Llibre aprofitable, sens dubte; i recordin, cap situació quotidiana és necessàriament innocent, encara que d'entrada ho pugui semblar...

VIDA EN FAMILIA

Títol original: Vita in famiglia
Autor: Giovanni Guareschi
Editorial: Plaza & Janés
Any primera edició original: 1968
Any primera edició per Plaza & Janés: 1973

Giovanni Guareschi va nèixer l'any 1908 a Roccabianca (Parma). L'any 1926 la seva família es va arruinar i ell no va poder acabar els seus estudis. A partir de 1929 comença a treballar com a redactor en publicacions locals. Durant la Segona Guerra Mundial no va tenir cap mania a criticar el govern de Benito Mussolini, la qual cosa, a Itàlia i en aquell moment, era bastant perjudicial per a la salut. L'any 1943 l'enllisten a l'exèrcit, i quan Itàlia firma l'armistici passa un parell d'anys en camps de concentració a Polònia i Alemanya.

De retorn a Itàlia, un cop acabada la guerra i quan el país es converteix en una república, no se li acut res més que fundar una revista monàrquica i donar suport a la Democràcia Cristiana (com la majoria d'italians en aquell moment, tot s'ha de dir) a més de carregar a consciència contra el Partit Comunista. Però com que ell era així de torrecastanyes, no triga a posar en solfa també a la pròpia Democràcia Cristiana. Les seves crítiques contra el President de la República, Luigi Einaudi, i contra el Primer Ministre, Alcide De Gasperi, li valen diverses penes de presó, que li queden reduïdes per bona conducta. Mai no va demanar un indult, perquè tal cosa hagués significat que es retractava i ell va decidir que potser sí que li podien prendre la llibertat, però la coherència no li prenia ningú. A partir de 1957 la seva salut es va anar deteriorant, i va morir l'any 1969 d'un infart.

Guareschi és el creador del famós personatge "Don Camillo" (onze llibres, vuit d'ells publicats pòstumament). Va escriure uns altres onze llibres, sense relació amb Don Camillo ni l'inefable alcalde Pepone, en els que hi va incloure, en major o menor mesura, elements autobiogràfics. "Vita in famiglia" és un d'aquests darrers llibres. Publicat per primer cop l'any 1968, és un recull de relats curts que podrien ser perfectament articles periodístics sobre la vida quotidiana dels anys seixanta. Els personatges principals són el propi Guareschi, un home que ara ja té seixanta anys, però que parla com si en tingués més (cosa gens estranya tenint en compte la vida que va portar); la seva dona "Margherita" (que en realitat es deia Ennia i que és tot un personatge) i l'assistenta domèstica, Gio' (Gioconda Cicon, una noia jove, d'uns vint anys, que pretén ser comunista revolucionària però que de fet és més d'estar per casa que els "tapetes" de ganxet que se solien posar en els sofàs). Les històries de "Vita in famiglia" són autèntiques fotos polaroid dels anys seixanta; llegint el llibre, qui hagi viscut aquella època i en conservi la consciència, pot arribar a recuperar de cop i volta l'ambient de cada dia com si l'haguessin recol·locat allà mateix. I per a anar-se situant aquí hi ha una llista d'uns quants noms que hi surten, esmentats molt de passada però prou representatius: Sofia Loren, Gina Lollobrigida, Vittorio Gassman, Claudia Cardinale, Iva Zanicchi, Rita Pavone, Gianni Morandi, Ornella Vanoni, Jacqueline Kennedy, Adriano Celentano...

UN MES CON MONTALBANO

Títol original: Un mese con Montalbano
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Salamandra
Any primera edició original : 1997

Llibre de relats curts (trenta, un per a cada dia del mes, d'aquí el títol) que tenen com a protagonista al comissari Salvo Montalbano. Tant el personatge com el llibre van en la línia del que ja està escrit en el comentari de "La nochevieja de Montalbano", dins d'aquesta mateixa pàgina; per tant, poc més a afegir. Només dir que tinc la impressió que Salvo Montalbano no suportaria a Silvio Berlusconi, i Silvio Berlusconi, fent gala del seu peculiar bagatge "cultural", no deu ni saber qui és Salvo Montalbano.

LA NOCHEVIEJA DE MONTALBANO

Títol original: Gli Arancini di Montalbano
Autor: Andrea Camilleri
Editorial: Salamandra
Any primera edició original : 1991

Informació per a tots aquells que creien que entenien una mica l'italià i pensen ara que estaven miserablement equivocats: no, "arancini" no vol dir "nochevieja", falsa alarma. Els arancini (gli arancini) són un plat que segurament ha d'estar de deliri celestial, especialitat de l'assistenta domèstica del comissari Montalbano, el protagonista dels vint relats curts que conté aquest llibre. La recepta dels arancini es pot trobar a la pàgina 322 (de 333) del llibre. L'origen de la confusió entre "arancini" i "nochevieja" no es troba, per tant, en una sobtada apagada neuronal de determinats lectors, sinó en una desèrtica i palmària absència neuronal del "enano" que es dedica a canviar els títols dels llibres a demanda de les editorials que, paradoxalment, tracten d'analfabets als seus clients i després es queixen de que no llegeixen prou.

Un cop solventada aquesta minúcia, que es repeteix obssessivament fins a la sacietat en aquest país de "gracia y tronío", anem al tema de la resenya. El comissari Montalbano és un deliciós personatge del senyor Camilleri que fa de cap de policia d'un poble de Sicília. De vegades resol els casos que li cauen a les mans, i de vegades deixa que els casos mateixos "es resolguin" autònomament, a la seva manera. El comisari Montalbano és un home savi que ha anat a raure en un planeta, diem-ne pintoresc, per a no dir més aviat absurd: el planeta on vivim vostè i jo. És el planeta on els editors creuen que els seus títols de llibres són millors que els que han decidit els autors, on els petits delinqüents paguen amb cadena perpètua mentre que els grans delinqüents paguen el iot que s'acaben de comprar amb una targeta Visa Or que no és seva, on els conflictes a les escales de veïns poden adoptar dimensions còsmiques per culpa del gat de la senyora del tercer, etc.

Així és l'escenari de la vida del comissari Montalbano, bastant semblant, per cert, a l'escenari de la vida de tots nosaltres, si hi gratem una mica: pintoresc, absurd i tragicòmic. Disfrutin del llibre. Està bé, passa bé.