AUGUSTO. De revolucionario a emperador

Títol original: Augustus. From Revolutionary to Emperor
Autor: Adrian Goldsworthy
Editorial: La Esfera de los Libros
Any primera edició original: 2014
Any primera edició per La Esfera de los Libros: 2022

August. O Octavi. O Octavià. O Cèsar. O Octavi August. O Cèsar August. La mateixa persona amb tots aquest noms, segons la Història. O "aquell xaval torracollons que es pensa que es algú perquè Juli Cèsar, que era un altre torracollons, va dir que l'adoptava", segons Marc Antoni. Sí, el de la Cleopatra.

Cal reconèixer que el sr Goldsworthy ha fet una feina considerable -tirant a magna, diria jo- treballant en aquesta biografia de qui va ser el primer emperador dels romans, tot i que ell va sostenir sempre que era republicà de tota la vida i que l'objectiu que tenia en mantenir-se al poder era preservar els valors de la República. S'ha de tenir barra. Ell en tenia, però amb gràcia. Per això va poder romandre assegut a la trona imperial durant quaranta-un anys. Neró, per exemple, no en tenia cap de gràcia (encara que ell estava convençudíssim de que sí), i només va durar tretze anys i uns quants mesos.

Aquesta ve a ser la història del segon romà més reconegut de tots els temps. El primer va ser Juli Cèsar i el tercer va ser Calígula. Tiberi, que va estar entre August i Calígula no va ser més que un mindundi, comparat amb els altres.

Insisteixo que reconec que el sr Goldsworthy ha treballat molt, però ¿saben què passa? doncs que la Història de Roma, així a l'engròs, està feta a base de batalles i batalletes, de guerres i de guerretes, una rere l'altra, constantment, i, ¿què volen que els digui? a mi ja arriba un punt que em cansa.

Juli Cèsar, des que va dir la seva primera paraula en llatí -que estic convençut que va ser "ego"- es va passar la vida obstinat en deixar clar que ell la tenia més ufana i més llarga que ningú... fins que el Senat li va demostrar que tenir-la més vistosa que un altre no significa que t'hagi de durar més.

Marc Antoni, que era bastant més rústic que Cèsar -però sembla ser que també era més guapo, ja saben, amb la pinta fascinadora que poden gastar certs homes que tenen un punt de primitiu-, també es va passar la vida tocant la llança a tothom que se li posava per davant, i si en algun moment donat no tenia ningú al davant, l'anava a buscar. Fins que Octavi -que encara no es feia dir August- li va deixar clar que si es tractava de llances, entre la seva (Octavi) i la d'ell (Marc Antoni) no hi havia color. A favor de la seva (Octavi), és clar.

I és que August, o Octavi, o Octavià... això de que Juli Cèsar decidís que l'adoptava s'ho va prendre molt seriosament i des del primer moment va tenir clar que ell "seria com el papa". L'adoptiu, no el biològic, de qui a hores d'ara ningú en recorda el nom, pobre home.

Un cop desaparegut Marc Antoni (sí, el de la Cleopatra) i qualsevol altre persontage que li pogués fer ombra, Octavi August o Cèsar August o etc. etc. va poder dedicar-se sense problemes a allò que més li agradava: governar Roma com cal. "Com cal" vol dir com a ell li semblava millor i punt. La veritat és que segons totes les fonts hagudes i per haver, inclòs el sr Goldsworthy, August va resultar ser un polític molt hàbil, sobretot en favor d'ell mateix. I naturalment va seguir fent més batalles i batalletes i guerres i guerretes...

Doncs d'això és del que va aquest llibre. Un cop vostè l'hagi llegit, podrà presumir a qualsevol festa on el convidin de que a la sala no hi ha ningú - però és que ningú ningú ¿eh?- que en sàpiga més d'August que vostè. És clar que, ben mirat... i què?. No crec que sigui una cosa que pugui deixar impressionat a cap dels altres assistents. Ah, i haurà de vigilar que a la festa no hagin convidat també al sr Goldsworthy, és clar.

I ja per a acabar, dos comentaris:

El primer: entre tanta batalla i batalleta, i guerra i guerreta, el sr Goldsworthy té temps d'esmentar, encara que només sigui de passada, a l'esposa d'August, Lívia Drusil·la qui, per cert, també es va considerar a ella mateixa bastant Augusta. El sr Goldsworthy no abona cap de les diverses teories que han anat apuntant que Lívia Drusil·la era més aviat mortífera, sobretot entre aquells membres de la pròpia família imperial que podrien haver obstaculitzat els seus interessos (que confonia amb els "interessos de la pàtria", cosa que també feia el seu excels espòs). El sr Goldsworthy diu que ell no pot afirmar això sobre Lívia Drusil·la... perquè no hi ha prou proves concloents, que no és el mateix que creure-la incapaç de segons quines maniobres.

El segon: en alguns moments, la traducció al castellà d'aquest llibre del sr Goldsworthy és un autèntic atemptat a les normes bàsiques de la sintaxi, com si ningú hagués supervisat el text abans d'imprimir-lo. Potser és que el sr editor va pensar que "total, una cosa així només se la llegiran quatre gats". És possible, però crec que els altres tres gats i jo (per no parlar del propi sr Goldsworthy) mereixem una mica més de respecte.

Llibre aprofitable? Diria que sí... però se n'han de tenir ganes. Una mica.

 

 *************

Post scriptum:

El pare biològic d'Octavi August es deia Gai Octavi. Algú ho havia de dir. És de justícia.

Coberta de l'edició original

MEMORIAS DE ADRIANO

Títol original: Mémoires d'Hadrien
Autor: Marguerite Yourcenar
Traducció: Julio Cortázar
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 1951
Any primera edició per Edhasa: 2009

Mareguerite Yourcenar imagina les que haurien pogut estar les memòries de l'emperador romà Adrià (76-138) cap al final de la seva vida. Encara que els fets que s'expliquen en el llibre són rigorosament històrics, la transcripció del pensament de l'emperador és, és clar, subjectiva, si bé té el seu punt de versemblança.

Adrià va viure seixanta-dos anys i va governar des dels quaranta-un anys (any 117) fins a la seva mort. Per a ell August, el gran i carismàtic primer emperador, era un personatge que quedava lluny però no remot; al cap i a la fi, per a Adrià, August era només "del segle passat". En canvi per a Adrià el Coliseu de Roma era una obra de "nova construcció": es va acabar quan ell tenia quatre anys.

La imatge que es desprèn d'aquestes "memòries" és la d'un Adrià en el fons bastant segur de sí mateix i encantat d'haver-se conegut. Se sap membre de l'èlite romana i per tant destinat, de la manera més natural, als més alts designis, entre ells la titularitat del tron imperial. Adrià parava poc a Roma; habitualment viatjava allà on hi hagués legions defensant fronteres, o a llocs que per a ell eren especialment predilectes, com ara Grècia. Es deixava influenciar més aviat poc, per a no dir gens. Tenia idees pròpies i estava convençut de que aquestes idees eren les úniques coherents. També tenia dubtes, és clar, però fins i tot els seus dubtes eren els únics sobre els que valia la pena reflexionar i al cap i a la fi ell era l'únic que els podia dissipar. D'aparença moderada, Adrià podia ser extraordinàriament inflexible quan prenia decisions. No devia ser fàcil conviure amb Adrià, un home que fins i tot va voler assegurar la seva herència a dues generacions vista.

Però, naturalment, Adrià no estava sol; com tothom, va viure envoltat de personatges que van conformar el seu escenari en particular i el de la seva època en general. Aquests personatges, amics i enemics, aparèixen citats en les seves "memòries". A tall d'exemple en citaré quatre:

 

TRAJÀ

Va ser antecessor i oncle llunyà d'Adrià. L'any 98 Adrià (22 anys en aquell moment) va voler comunicar personalment a Trajà que Nerva, l'aleshores emperador, acabava de morir (de mort natural, causa inusual pel que fa als emperadors de l'època) i que per tant, ell, Trajà, era el nou emperador. Les relacions entre Adrià i Trajà mai no van ser fàcils. Tots dos tenien un sòlid caràcter i freqüents (encara que no insalvables) diferències d'opinió; tot i així sembla ser que sempre es van guardar respecte mutu. Durant el regnat de Trajà, Adrià va ocupar una gran diversitat d'alts càrrecs i va acumular així una important experiència que li seria molt útil en el futur com a governant de l'Imperi.

Però hi havia una cosa de Trajà que "posava una mica dels nervis" a Adrià: no hi havia manera que Trajà es decidis a nomenar-lo oficialment successor; aquesta circumstància es mantindria fins a la pròpia mort de Trajà... o més enllà, segons com es miri.

 

PLOTINA

Era la dona de Trajà i la valedora d'Adrià davant del seu marit. La relació entre Adrià i Plotina sempre va ser molt fluïda, basada en una admiració mútua. Plotina valorava en gran manera les qualitats humanes i polítiques d'Adrià i viceversa. Es podria dir que Plotina jugava el paper d'àrbitre entre Trajà i Adrià, amb un cert decantament cap a aquest últim però salvaguardant les opinions del seu marit cosa que, s'ha de reconèixer, no devia ser gens fàcil. Decididament Plotina era una dona hàbil i intel·ligent. Hi ha certs dubtes sobre quin va ser el seu paper pel que fa a l'ascensió d'Adrià al tron imperial: d'una banda es diu que Plotina va arribar, finalment, a convèncer Trajà de que nomenés a Adrià com a successor; d'una altra banda també es diu que en morir Trajà, Plotina "va dir" que el seu últim acte havia estat nomenar Adrià per a la successió, cosa que no està del tot clar que fos certa (una cosa així com la que va fer Lívia, la dona d'August, respecte de Tiberi, només que de Lívia se sap que era una bruixa pèrfida i en canvi a Plotina no se l'ha tingut mai com a tal). El cas és que si Adrià va arribar al tron va ser en molt bona part gràcies a la mà de Plotina.

ANTINOO

Existeixen molt poques referències sobre la vida d'Antinoo (110?-130) prèvia a la seva relació amb Adrià. El que sí sembla clar és que Antinoo va ser l'única persona que Adrià va estimar de manera apassionada. Tant és així que, en tant que persona no noble, Antinoo s'ha convertit en un cas únic en la història de l'art per la gran quantitat i qualitat de representacions seves que Adrià va fer crear i que han perdurat en el temps.

Adrià va conèixer Antinoo l'any 124 en un dels seus viatges. Antinoo tenia aleshores uns catorze anys i Adrià i ell van esdevenir amants fins l'any 130 en què, a l'edat aproximada de vint, Antinoo va morir ofegat al Nil en estranyes circumstàncies. Segons algunes versions Antinoo va ser assassinat arrel de possibles cospiracions per part de membres de l'entorn de l'emperador; altres versions diuen que Antinoo es va suicidar en sacrifici ritual en favor d'Adrià. Sigui com sigui Adrià no va poder superar mai aquella mort, que el va afectar més que cap altra, i va viure sempre amb el record etern del seu jove amant.

Antinoo va arribar a ser deïficat i va tenir culte propi. Amb el temps l'església catòlica -sempre tan "caritativa"- va convertir la relació entre Adrià i Antinoo en el paradigma de la degeneració moral. Paradoxalment, una de les més colossals i espectaculars estàtues d'Antinoo es conserva en perfecte estat en els Museus Vaticans.

MARC AURELI

Com ja s'ha apuntat anteriorment Adrià va arribar a voler assegurar la seva herència fins i tot a dues generacions vista. Primer, l'any 136 -quan Adrià tenia 60 anys- va pensar en Luci Aeli, però Luci va morir dos anys després, uns mesos abans que el propi Adrià. La designació definitiva, per tant, va recaure en un altre, Antoní Pius, a qui li va fer prometre que en el seu moment es faria succeir pel seu fill Marc i que aquest Marc governaria conjuntament amb Luci Ver, fill del difunt Luci Aeli, el primer candidat al tron en qui ell havia pensat.

Doncs bé, Marc Aureli és el Marc per a qui Adrià escriu les seves "memòries" en el llibre de la senyora Yourcenar. En base al to que utilitza Adrià quan es dirigeix a Marc, es desprèn que el considera un jove (17 anys en aquell moment) molt capaç i una bona elecció per a governar l'Imperi Romà en el futur. Segons sembla, no es va equivocar; qui sí que es va equivocar va ser el propi Marc Aureli, en designar com a successor el seu fill Còmode, un autèntic animal paranoic de l'estil de Calígula.

"Memorias de Adriano" és sens dubte un llibre aprofitable. Val la pena llegir-lo amb calma i situant-se, en la mesura que sigui possible, en l'atmosfera de l'època del seu humà i imperial protagonista.

ADDENDA PRIMERA:

RELACIÓ D'EMPERADORS ROMANS
DES DEL PRIMER FINS A MARC AURELI

Octavi August (emperador: 27 ac - 14 dc)
Tiberi (emperador: 14 - 37)
Calígula (emperador: 37 - 41)
Claudi (emperador: 41 - 54)
Neró (emperador: 54 - 68)
Galba (emperador: 68 - 69)
Otó (emperador: any 69)
Viteli (emperador: any 69)
Vespasià (emperador: 69 - 79)
Titus (emperador: 79 - 81)
Domicià (emperador: 81 - 96)
Nerva (emperador: 96 - 98)
Trajà (emperador: 98 - 117)
Adrià (emperador: 117 - 138)
Antoní Pius (emperador: 138 - 161)
Marc Aureli (emperador: 161 - 180)

ADDENDA SEGONA:

Grandiosa estàtua d'Antinoo deïficat que es troba
"en presó incondicional" dins dels Museus Vaticans.

EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO

Títol original: El asombroso viaje de Pomponio Flato
Autor: Eduardo mendoza
Editorial: Seix Barral
Any primera edició: 2008

Lloc: Natzaret (Palestina). Época: primera dècada d.C. (més o menys). Protagonistes: Pomponio Flato, ciutadà romà de l'orde eqüestre, naturalista amateur, que passa per allà on no cal en els moments més inconvenients; Josep, fuster, acusat injustament d'assassinat i de qui la seva dona Maria diu que només li faltava això al pobre, amb el que s'ha hagut d'empassar en aquesta vida; Jesús, fill de Josep, un nen una mica pesadet que gairebé arriba a fer perdre la compostura a Pomponio Flato; un dels personatges secundaris: Joan, el cosí feréstec (sic) de Jesús; I la delegació en pes de l'Imperi Romà al mitjà orient. Una de vàries frases cèlebres: "Cuando al cuerpo le dan por el culo, el espíritu revierte en la metafísica" (pronunciada per un corb que l'atribueix a Parmènides d'Elea "en un text que, per desgràcia, s'ha perdut" pag. 132)

Aquest llibre potser no és una obra mestra de la literatura, ni tampoc la millor del seu autor, però entretingut, ho és una estona.

ROMA Y LOS BÁRBAROS

Títol original: Barbarians. An alternative roman history
Autor: Terry Jones & Alan Ereira
Editorial: Crítica
Any primera edició: 2008

La suplantació del títol original per part de l'editorial local, pràctica habitual en aquest país on els ineptes abunden i no sembla que s'hagin d'extingir mai, és, en aquest cas especialment estúpida. Si us plau, comparin les cobertes de l'edició original i de l'edició "nostrada":

A l'edició original, la paraula "bàrbars" apareix amb una tipografia ENORME; en canvi, a l'edició "nostrada", la que apareix amb tipografia enorme és la paraula "Roma"; la raó per la qual la destral, tirant a celta, de l'edició original s'ha convertit en una espasa, tirant a romana, a l'edició nostrada, supera ja la meva capacitat de fer comentaris i sobretot supera també la meva paciència.

I és que el llibre tracta dels bàrbars. Dels bàrbars!. I es deixa meridianament clar que "bàrbar" significa "aquell que no és dels nostres", o "l'estranger", o "el que parla un altre idioma que nosaltres no entenem ni que ens matin". "Bàrbar" no significa "José María Aznar" ni "l'animal que va cremant contenidors pel carrer en el barri de Sants el dotze d'octubre", com la majoria de la gent es pensa, inclòs l'editor de la traducció nostrada.

Bàsicament, la tesi -documentada- del llibre és que els bàrbars, si bé no eren uns sants, tampoc no eren els bèsties que ens han venut tota la vida. És més: fins i tot els romans eren més vandàlics que els vàndals. D'altra banda, segons s'explica en el llibre -documentat-, els pobles bàrbars van arribar a desenvolupar unes cultures i unes tecnologies que els romans no van entendre mai i que, justament per això, van aplicar-se en destruir-les fins que no en quedés ni rastre. Algunes coses inventades pels bàrbars es van haver de reinventar... mil anys després!

Si als nostres dies ens ha arribat una imatge desastrosa dels bàrbars, és perquè la Història la van escriure, primer els romans, i després qui?... sí senyor, l'església catòlica! Sense la inestimable col·laboració de l'església catòlica ("romana"), un frau històric d'aquestes descomunals dimensions no hagués estat possible. Se'ls ha de reconèixer el mèrit. Chapeau.

I una altra coseta de no res: com ja s'explica en altres llibres, també a bastament documentats, en aquest també s'exposa que la "caiguda de l'Imperi Romà", no va ser producte d'una invasió massiva de salvatges bàrbars un dijous a les quatre de la tarda, sinó el resultat de la diem-ne política d'una colla d'emperadors més aviat descerebrats (menció honorífica per l'animal de Constantí), que al llarg de centenars d'anys van anar podrint els fonaments de tot allò que els seus predecessors havien aixecat, i tot això amb la col·laboració, cap al final, d'un virus oportunista especialment maligne que és qui finalment es va emportar el premi gros: l'església catòlica (qui, si no?).

El darrer paràgraf del llibre és un resum perfecte: "Aquesta és l'última fase de la crònica de com vam perdre la nostra Història i de com els progenitors d'Europa van quedar transformats en salvatges de conte infantil. Així van ser fabricats els bàrbars".

El llibre és dens i cal posar-hi atenció per a llegir-lo, però és molt il·lustratiu.

LIVIA: PRIMERA DAMA DE LA ROMA IMPERIAL

Títol original: Livia. First Lady of Imperial Rome .
Autor: Anthony A. Barrett
Editorial: Espasa
Any de la primera edició original: 2002

Biografia (més o menys) sobre Lívia, esposa d'August, mare de Tiberi, àvia de Claudi i besàvia de Cal·lígula. Més que una biografia, sembla una hagiografia. Probablement el senyor Anthony Barret té un parell o tres de problemes d'aquells que amb psicoteràpia es podrien alleugerir. Un d'ells el té amb la BBC. Sembla que no li va agradar gaire la sèrie "I Claudius" de la televisió britànica perquè deixava verda a Lívia. Tampoc sembla que li agradessin gens les novel·les de Robert Graves ("I, Claudius" i "Claudius the God and his wife Messalina"), pel mateix motiu. I finalment, i bàsica, deu tenir un problema amb la seva mamà; possiblement la senyora en qüestió era una d'aquelles típiques mamàs dominants, que tenia clar que primer era ella i després la resta del món, i que faria del seu nen el que només ella sabia que s'havia de fer. Talment com Lívia. I així ha sortit el llibre.

Pot ser que Lívia no fos ben bé com la pinten Robert Graves o la BBC, però d'aquí a dir que era "amiga, benefactora i protectora", com diu el senyor Barrett, n'hi ha un tros. Per a reconstruir la vida de Lívia s'han consultat, és clar, les fonts disponibles, que no són altres que les restes escrites, esculptòriques i arquitectòniques de l'època. El senyor Barrett no mostra cap pudor en carregar-se fonts contemporànies de Lívia, com per exemple, el que va deixar escrit Tàcit, historiador, senador, cònsol i governador romà que va neixer l'any 55 d.C., és a dir 26 anys després que Lívia tingués a bé morir-se. Segons Barrett, tot el que diu Tàcit sobre Lívia no val, simplement perquè Tàcit li tenia mania a Lívia (?), i aquest criteri es pot estendre a tohom que no digués que Livia era una santa.

Pel que fa als múltiples enverinaments que s'atribueixen a Lívia (començant pel del seu marit, l'emperador August), segons Barrett no es poden demostrar perquè no hi ha proves materials. Segons la resta del món, si no es poden demostrar és perquè Lívia no era idiota. I així tot.

A més, fa tot l'efecte que el senyor Barrett té una necessitat gairebé patològica de demostrar que ho sap tot de tot, amb la qual cosa ha aconseguit que aquest llibre sigui un dels més ploms que s'hagin escrit des d'abans que s'inventés la impremta. Total, que no cal. Fas cultureta, això sí, però al preu de caure inconscient cada tres pàgines.

ROMA

Títol original: Rome, the rise and fall of an Empire.
Autor: Simon Baker
Editorial: Ariel
Any de la primera edició: 2007

El llibre comença dient: "Roma es va fundar amb un homicidi". I com que els humans sembla que tenen una notable tirada a les tradicions, Roma va continuar amb més homicidis i va acabar amb més homicidis encara. La famosa frase "Ils sont fous ces romains" és irrebatiblement certa.

D'entrada, Romulus i Remus es tenien una certa mania mútua, sembla ser. Per a continuar, cap de tots dos va fundar Roma, de fet. Segons la llegenda més antiga, Roma va ser fundada per un troià, Eneas, a qui mai se li va acudir una cosa tan pintoresca com criar-se amb la llet d'una lloba, que ja són ganes.

Pompeu i Cèsar, ajudats per Cató -que va ser un senyor que tots haguéssim agraït molt que s'hagués dedicat a l'agricultura i ja està- es van dedicar a fer concursos a veure qui la tenia més llarga. Va guanyar Cèsar. És clar que després, el senat, amb l'ajut impagable de Brutus, va tornar a la tradició aquella de l'homicidi i Cèsar va passar a millor vida.

Poc després va arribar August ( de "solter", Octavi) i va dir que allò de la República era un merder i que ja ho solucionava ell. August mai va derogar oficialment la República, però curiosament es va convertir en el primer emperador. Després sembla que va tenir un petit problema amb unes figues... i es va anar a reunir amb Cèsar.

A partir d'aquí, Tiberi, Calígula, Claudi, Neró (que es va inventar el cos de bombers) etc. etc. fins a arribar a un titelleta que es deia Ròmul Augústul, que sembla que va ser el que va apagar la llum. Allò de la invasió dels bàrbars de cop i volta, doncs tampoc. Va ser una cosa més aviat escalonadeta i bastant propiciada pels governants romans de torn, que gaire competents no eren.

Tot això i més en aquest llibre, que explica d'una manera molt didàctica què va ser allò de l'Imperi Romà, de tal forma que quan l'acabes tens la sensació de que sí, que aquesta vegada sí que ho has entès, cosa que ja té mèrit ¿eh?

Val la pena, si més no per a ordenar les tonteries mal explicades que ens han venut sempre; i si després hom vol aprofundir, ja té una bona base inicial.