CHAVS: la demonización de la clase obrera

Títol original: Chavs: the demonization of the working class
Autor: Owen Jones
Editorial: Capitán Swing
Any primera edició original: 2011

La Història del segle XX serà recordada per tres grans catàstrofes europees de dimensions apocalíptiques i conseqüències planetàries que van deixar profundes seqüeles que encara duren: la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial i Margaret Thatcher. S'hi podria afegir Ronald Reagan, però Reagan només va ser la versió americana -i per tant no europea-, en format mòmia, de la Thatcher.

La senyora Thatcher va arribar al poder amb l'objectiu -si no únic, sí principal- de desfer l'Estat en tot allò que significava serveis i protecció per als ciutadans. Des de la seva concepció, en absolut nova ni tampoc original, l'Estat "paternalista i controlador" havia de desaparèixer per a donar pas al lliure mercat, "emprenedor i font inesgotable de progrés". Naturalment el mercat es regularia sol i els abusos -tan característics de l'Estat, que no és regulat per ningú- simplement despareixerien perquè els ciutadans, davant d'algú (empresa o servei) que intentés abusar d'ells, reaccionarien immediatament allunyant-se de l'abusador i dirigint-se a algú altre que fos honest; per tant, lliure mercat significava honestedat assegurada i creació de riquesa per a tothom.

El que no deia la senyora Thatcher, i tampoc van veure els que la van votar, és que el mercat no mira pel ciutadà sinó per a ell mateix, i el que acaba passant, pràcticament des del primer moment, és que el mercat es regula, sí, però per a esprémer el ciutadà fins més enllà de qualsevol límit imaginable en benefici de qui realment controla les regnes, és a dir, el reduït i exclusiu club d'amics de la senyora Thatcher i els seus Col·legues d'arreu del món; els d'aleshores, els d'ara i els de sempre; pels segles dels segles, amén.

Una de les primeres batalles lliurades per la senyora Thatcher va anar dirigida a debilitar els sindicats, per allò de que defensaven uns "absurds pretesos drets dels treballadors" que limitaven els marges de maniobra del empresaris -impedint-los acomiadar a qui els convingués quan els convingués, per exemple- i per tant obstaculitzaven el "benèfic" desenvolupament del lliure mercat.

I la senyora Thatcher, efectivament, es va carregar els sindicats.

Una altra cosa que es va carregar aquesta preclara senyora va ser la indústria. Fabricar coses? Manufacturar coses? Per què? si resulta molt més barat comprar-les fetes fora, a paísos on la mà d'obra està tirada de preu i per tant el producte final també és molt més barat...!

I la senyora Thatcher, efectivament, es va carregar la indústria.

En desfer-se la indústria, es va crear una immensa bossa d'atur formada per homes i dones que van anar a parar al carrer i que majoritàriament no tenien formació qualificada. Una petita part d'aquesta població, ara desarrelada, es va recol·locar en el sector serveis, però naturalment en els llocs més precaris i amb sous insultantment miserables. Ah, i de l'estabilitat laboral no se'n va saber mai més res.

I així doncs la senyora Thatcher, efectivament, es va carregar la classe treballadora.

Dins del que abans es deia "la classe treballadora" va anar creixent un col·lectiu de persones que no trobaven feina per enlloc, simplement perquè no n'hi havia, i només podien mig subsistir amb alguns misèrrims ajuts estatals. A aquesta desgraciada situació cal afegir encara una altra desgràcia: els governs de torn, és a dir, el de la Tatcher i posteriors -inclosos els laboristes!- fins a l'actualitat, es van dedicar a difondre incansablement el mantra de que qui no treballa i no se'n surt de les seves dificultats és perquè no hi posa cap esforç personal i en comptes d'això s'aprofita -per la via de viure de subvencions de l'Estat tals com la prestació d'atur, la renda mínima i coses així- de la bona fe dels ciutadans "com cal", que paguen impostos.

El corol·lari era -i a hores d'ara encara "és"- que la situació de precarietat i pobresa no es deu a cap desajustament social o polític, sinó a la deixadesa personal.

I així doncs, gràcies als esforços dedicadíssims de la senyora Thatcher i Col·legues, d'allò que abans era la "classe treballadora" va neixer una subclasse -interpreti's això de "sub" en el sentit més pejoratiu es pugui imaginar- als components de la qual, des del poder i des dels mitjans de comunicació que majoritàriament estan en mans d'aquest mateix poder, es va donar el nom de "chavs".

Chav boys

En definitiva: "chav" és un terme despectiu usat per a referir-se a persones pertanyents a una subcultura, formada sobretot per joves però no exclusivament, nascuda de la classe treballadora anglesa, que segons l'estereotip creat vesteixen amb roba esportiva de marca, porten bijuteria cridanera, i viuen de prestacions de l'Estat en habitatges de protecció social.

Chav girls

És a dir, "paràsits socials que viuen a costa de la gent decent", bonic prejudici que ha tingut un esclatant èxit mundial i que ara mateix gaudeix d'una envejable salut de ferro, no només a la Gran Bretanya, sinó també a la pròpia escala de l'edifici on viu vostè; faci la prova i pregunti sobre el tema dels "aprofitats" als seus veïns, a veure què passa. O pregunti-s'ho a vostè mateix...

Doncs d'això va aquest llibre: de com qui porta les regnes (i sempre les ha portat) continua aprofitant-se de tot i de tothom i a sobre ha aconseguit que la immensa majoria de la població culpi d'això als col·lectius més desafavorits.

I el Partit Conservador britànic ha aconseguit majoria absoluta a les darreres eleccions. I el Partido Popular espanyol tornarà a treure més vots que els altres en les pròximes eleccions.

A partir d'aquí, i ja per a acabar, dues preguntes:

Hi ha vida intel·ligent entre els votants de segons quins països? No s'ha pogut confirmar.

Llibre Aprofitable? Sí.

Edició original

EL ESTABLISHMENT

Títol original: The Establishment

Autor: Owen Jones
Editorial: Seix Barral
Any primera edició original: 2014

El títol original complet del llibre és "The Establishment: And How They Get Away With It", és a dir, "L'Establishment: i com se'n surten amb la seva".

I qui són aquests que "se'n surten amb la seva"? Doncs la classe dominant, els que tenen el poder; els que tenen el poder de veritat, vull dir.

El senyor Jones amb els seu llibre ens ve a confirmar quelcom que uns quants ja sospitàvem però que llegit així, d'una manera tan crua, acaba amb la moral de qualsevol: que la democràcia no és més que una gran pantomima que té com a funció que el noranta-nou per cent de la població es cregui que delega el seu poder a uns senyors anomenats polítics amb la finalitat de que aquests l'administrin en benefici de tothom, quan en realitat el poder no prové ni de lluny d'aquest noranta-nou per cent de la població sinó de l'u per cent restant que, per cert, si que acapara el noranta-nou per cent de la riquesa. Tal qual.

Aquest u per cent és l'Establishment.

Owen Jones

Owen Jones es refereix a l'Establishment de la Gran Bretanya, però el que explica és idèntic al que passa al país on vostè i jo vivim.

D'entrada l'Establishment és la dreta socioeconòmica. La dreta política no és més que el seu braç governamental. De tota la vida, la dreta (i el que serien els seus equivalents abans de la Revolució Francesa) ha partit de la base de que tot allò que abasta amb la vista és seu. Bé, això abans de les successives revolucions tecnològiques; actualment el paradigma és que "tot allò que abasta internet, és seu". És a dir, Tot. I el noranta-nou per cent de la població que no pertany a la classe dominant té com a única funció, que els que dominen no només conservin eternament el domini, sinó que l'incrementin en progressió imparable.

Durant el segle XX hi va haver, pel que sembla, una mena de parèntesi aberrant: a base de lluites mortals, els treballadors van anar conquerint drets; les dones van poder accedir al vot; la justícia és va fer més justa per a tothom; la sanitat -en alguns països, no en tots- és va arribar a convertir en universal; l'educació es va anar posant a l'abast de sectors més i més amplis de població...

Fins que van arribar Margaret Tatcher i Ronald Reagan i van iniciar la seva creuada per a erradicar aquest parèntesi aberrant obert amb tant de sofriment durant la primera meitat del segle XX. Aquesta creuada té un nom: "Neoliberalisme". I ún únic principi: "Les Lleis del Mercat són Déu".

D'alguna manera els rics i poderosos van arribar a la conclusió de que ja havien jugat prou a la comèdia de l'Estat del Benestar i que havien de recuperar allò que 'genèticament els corresponia' (alguns diuen que 'per la Gràcia de Déu'), és a dir, els drets i la propietat de tot i de tothom.

Aleshores es van posar a privatitzar.

La Sanitat, privatitzada; l'Educació, privatitzada; serveis bàsics -telefòns, elèctriques...-, privatitzats; mitjans de transport -companyies de ferrocarril, companyies aèries, fins i tot aeroports!-, privatitzats...

I allò que fins i tot la classe dominant s'adonava que no podia privatitzar descaradament sense provocar autèntics escàndols, també s'ha anat privatitzant de maneres potser més subtils però igualment contundents.

A la Gran Bretanya s'ha intentat privatitzar fins i tot la policia, i recordin que al país on vivim vostès i jo també s'han intentat privatitzar, només per a posar dos exemples, serveis de seguretat públics i la gestió del Registre Civil.

El govern espanyol de dretes va imposar una taxa sobre la justícia que, a la pràctica, la feia inabastable al comú dels ciutadans; un autèntic dret de cuixa per a qui volia recórrer als tribunals per a defensar-se dels poderosos. De tota manera vostès i jo sabem que la justícia en aquest país està en mans de jutges que tenen filiació política, la filiació política del partit governant, partit governant que és titella de la classe dominant. És a dir, que la justícia està controladíssima pels delinqüents d'alta volada, si no no s'explicarien moltes barbaritats que estem veient als tribunals des de fa anys.

Els mitjans clàssics de comunicació privats, premsa ràdio i televisió, éstan plenament en mans de l'Establishment, no cal ser gaire espavilat per a veure-ho. Res més fàcil: si és privat es pot comprar i ja està ¿i qui té prou diners per a comprar una cadena de diaris, de ràdio o de televisió? Doncs això.

Pel que fa als mitjans de comunicació públics també han quedat, naturalment, sota el domini de l'Establishment. També era fàcil: el govern controla allò que és públic; i l'Establishment controla el govern.

En aquest punt he de fer un aclariment molt important: de tota la vida l'Establishment ha estat conformat per la dreta socioeconòmica, de la qual la dreta política era el seu braç governamental, com he dit al començament. Però resulta que la dreta socioeconòmica i política no té l'exclusiva de tot això. L'Establishment ha estat prou poderós com per a abduir també a qui durant molts anys es va considerar l'esquerra; llegeixi's el Partit Laborista a la Gran Bretanya i llegeixis el Partido Socialista Obrero Español més cap aquí. Toni Blair mai no va ser mereixedor de l'adjectiu "esquerranós", ni de lluny, i pel que fa a més cap aquí, s'ha perdut la memòria de qui va ser l'últim esquerranós de la història del PSOE (se'n recorden d'allò de "OTAN de entrada NO" que al final es va convertir en "vota SÍ en interés de España"? Estic parlant de la dècada de 1980, que no és precisament ahir.)

I ja per a anar acabant, no oblidem els amenaçadors mantres amb que l'Establishment ens persegueix cada dia, cada setmana, cada mes, cada any, sense descans: que si "fer pagar 'tants' impostos a qui ja té els diners (empreses o particulars) farà que aquests marxin cap a altres llocs i s'enduguin amb ells els llocs de treball, amb la qual cosa l'economia s'enfonsarà definitivament"; que si "els grups ciutadans o formacions polítiques que reclamen la salvaguarda dels drets que constantment s'estan massacrant 'són l'extrema esquerra radical', o 'el diable', com fins i tot ha arribat a dir un polític espanyol notablement voluminós, xenòfob, immoral, ofensiu, mentider i que no coneix el significat de la paraula 'honestedat'.

Ah, i sobretot, no se'ls acudeixi anar a demanar empara a la Unió Europea. Ara com ara la Unió Europea és l'Establishment i l'Establishment és la Unió Europea. Dit d'una altra manera: Brusel·les és, actualment, la central del Gremi del Lladrocini.

El senyor Jones acaba el seu llibre explicant breument i de manera raonada que és possible revertir tot aquest desgraciat panorama, que l'Establishment no és invencible; fins i tot el senyor Jones ens explica possibles camins per a començar la reversió. La pregunta és ¿qui ho pot fer?

Libre aprofitable? Sens dubte. I si s'entén realment el que està dient el senyor Jones, el llibre no només és aprofitable, també és terrorífic.

Portada de la edició original