LOS CUERVOS DEL VATICANO

Títol original: Los Cuervos del Vaticano
Autor: Eric Frattini
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2012

Aclariment primer: aquest llibre va ser escrit i publicat abans de l'abdicació de Joseph Aloisius Ratzinger. Per tant no seria gaire rigorós dir que l'autor s'ha aprofitat d'aquesta circumstància per a assegurar-se un determinat volum de vendes.

Aclariment segon: els Papes, en tot cas, abdiquen, no "dimiteixen" ni "renuncien". Són monarques, i a més monarques absoluts "posats i inspirats per Déu", en la més estricta tradició de l'Edat Mitjana. Ho dic perquè trobo escandalós que gairebé la totalitat de professionals que treballen en els mitjans de comunicació hagin parlat de "dimissió" i en algun cas de "renúncia", però pràcticament mai d'abdicació, que és el terme que correspon. Se suposa que els professionals dels media tenen una cultura ¿no?

Bé, comencem a centrar-nos en el tema del llibre. El senyor Frattini ens porta aquesta vegada una col·lecció de peces vaticanes de les que es podrien usar per a fer una pel·lícula escrita per Umberto Eco, interpretada per Al Pacino i dirigida per Francis Ford Coppola.

La tesi subjacent -i jo diria que també prou explícita- del llibre és que tant el Vaticà com l'església catòlica, per molt diví que sigui el seu origen, són institucions innegablement humanes regides, això sí, per una Santíssima Trinitat, encara que no la Santíssima Trinitat oficial, sinó la real: el Poder, els Diners i el Sexe.

La cosa del Poder està clara i a aquestes alçades de la pel·lícula s'hauria de ser molt ingenu o molt hipòcrita per a negar-ho.

Pel que fa als Diners, no són altra cosa que el Poder presentat sota una forma més concreta i tangible, de la mateixa manera que, dins de la Trinitat clàssica, Déu Fill és una manifestació més concreta i tangible de Déu Pare.

I finalment, pel que fa al Sexe, he d'admetre que en aquest llibre el senyor Frattini no en fa un tema central, però és que de fet no li cal perquè en el seu moment ja va escriure un volum dedicat exclusivament a això ("Los Papas y el sexo") on queda més que clar el que també s'ha sabut de tota la vida: que el sexe, com a instrument de poder, pot ser d'una eficàcia demolidora.

Si durant els anys setanta i vuitanta del segle XX, el superstar del Vaticà i la seva banca era l'inefable bisbe Paul Marcinkus, actualment aquest lloc l'ocupa (i així ens ho explica el senyor Frattini) el no menys inefable arquebisbe Bertone.

A Marcinkus, apart de diverses i celebrades ocupacions gangsterils des del seu lloc de controlador de la banca vaticana, se li ha arribat a atribuir haver tingut relació amb la desaparició (que encara persisteix) d'una adolescent de 15 anys, per motius polítics, i també se l'ha arribat a acusar de contribuir a que el Papa Joan Pau I tingués un dels regnats més breus de la Història. Tot això presumptament, és clar.

Pel que fa a l'amic Bertone -qui encara a hores d'ara, abril de 2013, és Secretari d'Estat del govern vaticà- no falta qui li atribueix un paper més que destacat en el fet que el Papa Benedictus XVI hagi acabat abdicant. Bertone seria actualment allò que va ser Marcinkus en el passat, només que perfeccionat: un gangster amb tractament d'Eminència Il·lustríssima, que no només s'ha esforçat en deixar ben clar qui controla la proverbialment fosca i corrupta banca vaticana -ell, és clar- sinó que també ha procurat deixar que quedés entès sense gaire espai per al dubte que qui ha de controlar els fils polítics també és ell. Per damunt d'ell, ni Déu, i encara menys el Papa; potser per això el Papa ha acabat abdicant i de la situació administrativa de Déu fa temps que no se'n té cap notícia.

Llibre il·lustratiu (o "Il·lustríssim", segons es miri) i aprofitable, per allò que té de didàctic i informatiu, encara que l'espai dedicat a les finances vaticanes pugui arribar a ser una mica farragós per a qui no sigui economista i no estigui cridat pel Senyor a entendre les sofisticades interioritats de l'alta delinqüència bancària. 

ONU - Historia de la Corrupción

Títol original: ONU - Historia de la Corrupción
Autor: Eric Frattini
Editorial: Atanor Ediciones
Any primera edició: 2011

Novament el senyor Frattini ens sorprèn (o no) amb històries que no se'ns havia acudit imaginar (o sí). Aquesta vegada, després de l'església catòlica i els serveis secrets de mig món, probablement els dos temes preferits de l'amic Eric, li toca ara el torn a l'ONU.

L'ONU va ser creada després de la Segona Guerra Mundial amb el lloable objectiu d'evitar que n'hi hagués una tercera. Bé... de fet, l'ONU no va ser més que un refregit de la Societat de Nacions que al seu torn va ser creada després de la Primera Guerra Mundial per a que no n'hi hagués una segona, i tots sabem quins van ser els resultats. I d'altra banda després de la Segona Guerra Mundial, si bé no hi ha hagut cap altra guerra global a l'estil clàssic de tota la vida, sí que hi va haver una Guerra Freda globalíssima que va durar ni més ni menys que cinquanta anys, aproximadament. Hauria estat un rècord Guiness si no fos per la Guerra dels Cent Anys, que en realitat en va durar cent setze.

És sabut, no cal que ens ho expliqui el senyor Frattini, que l'ONU ja va nèixer una mica malament. D'entrada, les cartes estaven repartides d'una manera escandalosament desigual; les superpotèncias tenien dret a vetar (encara el tenen ara) el que els vingués de gust, i els altres, a callar. Però és que a més -i això sí que no és tan sabut si és que ens hem de creure el que ens diu el senyor Frattini- ja els primers Secretaris Generals escombraven cap a determinades cases sense cap mena de mania.

El senyor Frattini no en salva ni un, des de Trigve Lye fins a Ban Ki-moon, passant per Dag Hammarskjöld -de qui diu que va obrir les portes de l'ONU a tots els espies de la CIA que hi van voler entrar- i per Kofi Annan -de qui diu que va estar molt ocupat provant de tapar importants escàndols interns i considerables desviacions de fons a comptes del seu propi fill-.

Pel que fa als "angelicals" Cascos Blaus, sembla ser que s'ha demostrat que, en vàries ocasions, d'angelicals no en tenien res. Tortures, violacions, i altres gràcies que se solen atribuir habitualment als exèrcits diem-ne convencionals també formen part del patrimoni històric dels Cascos Blaus. Normal, sí ens parem a pensar una mica i tenim en compte de qui estan composats els Cascos Blaus.

Capítol interessant el que fa referència a la intervenció de l'ONU a les guerres balcàniques de finals del segle XX. Mareja.

Hi ha una cosa però que m'ha deixat una mica inquiet: el senyor Frattini, en el capítol on parla de les males pràctiques de l'ONU a l'època del conflicte subsegüent a la independència del Congo (anys 60), ens remet a un "documental" que un indignat senador dels Estats Units va tenir a bé produir i en el què, segons l'autor d'aquest llibre, es demostra clarament que l'ONU va actuar d'una manera immoral. Tal com ho explica el senyor Frattini sembla com si el productor del documental deixés ben evidenciat que l'ONU es va dedicar a bombardejar hospitals de la Creu Roja. Doncs bé, ara existeix YouTube, i a YouTube es poden trobar les coses més inversemblants. Jo ho vaig provar i, fent una tasca d'investigació fílmico-arqueològica, vaig trobar el "documental" en qüestió, fabricat en aquells mateixos moments. No és un documental. És un pamflet propagandístic descarat on certament es denuncien els bombardejos d'hospitals, però de passada i enmig d'un muntatge fílmic un pèl sospitós. Les tesis de facto del suposat "documental" són: demostrar que Lumumba era un malvat sanguinari venut a la Unió Soviètica; que quan el Congo era colònia belga tots estàvem més tranquils; i que el pecat mortal de l'ONU no consistia en bombardejar hospitals sinó en no bombardejar suposats comunistes, cosa que en la mentalitat delirant del senador productor del documental equivalia a dir que l'ONU era pro-comunista. L'ONU, pro-comunista... s'ho imaginen?! 

És clar, vist això, un no té més remei que posar en quarantena altres afirmacions del senyor Frattini en aquest i altres llibres seus, sí és que es basen en "proves" com aquesta, que està presentada d'una manera com a mínim poc rigorosa.

Tot i així, moltes de les coses que s'afirmen en aquest i altres llibres del senyor Frattini són, per desgràcia, perfectament creïbles. Estaria bé que l'autor se n'adonés que no cal manipular les seves fonts d'investigació, que tal com estan ja són prou eloqüents.

Llibre aprofitable en general malgrat l'ensopegada que he descrit abans i potser alguna altra de la què no me n'he adonat.

LOS PAPAS Y EL SEXO

Títol original: Los Papas y el Sexo
Autor: Eric Frattini
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2010

El títol és una mica equívoc. De fet el tema no és tant el sexe com el poder, i en el cas dels papes en particular, i de l'església catòlica en general, el sexe ha estat sempre una eina substancial de poder.

Eric Frattini fa una ràpida repassada de tots els papes que han existit, de Sant Pere a B-16 (que com vostès veuen té nom de bombarder), tant els oficials com els no oficials; i de cadascun d'ells explica breument les barbaritats més notables que han llegat a la Història de la Humanitat. Algunes d'aquestes barbaritats han estat de caire directament sexual, però no totes.

Una de les coses que queda més que clara és que això de que el papa és elegit per l'Esperit Sant és una camama que no s'aguanta. Fins entrada l'Edat Mitjana aquesta història de l'Esperit Sant no havia passat mai per la imaginació de ningú, i molt menys per la de cap papa. Encara més: una veu autoritzada va més enllà; es tracta de la d'un cardenal que l'any 1978 va declarar amb una certa ironia que "no és precisament l'Esperit Sant qui dicta als cardenals el nom del nou Papa". El cardenal que va declarar això va ser Joseph Ratzinger, i el papa elegit l'any 1978 "in absentia" de l'Esperit Sant -com tots els seus predecessors- va ser Karol Wojtyla.

Aquesta relació de papes de l'església catòlica que fa Eric Frattini ens remet a una galeria dels horrors que faria empal·lidir l'historial de tota la llista d'interns d'un penal de màxima seguretat: papes fetitxistes, incestuosos, pederastes, proxenetes, sàdics, violadors (sense distinció de sexes, que en això són molt universals, com la pròpia església), zoofilics, assassins, lladres a gran escala, nepotistes, simoniacs... i al mateix temps hipòcrites fins al paroxisme.

Ses Santedats no s'han despentinat gens quan han enviat -literalment- a la foguera a practicants de l'esport de l'adulteri (del qual ells han estat plusmarquistes mundials) o a homosexuals (sobren comentaris); o quan han condemnat taxativament la prostitució, mentre ells cobraven elevades taxes a les prostitutes per client fet, i als clients per a obtenir bules més o menys declarades per a poder anar amb prostitutes (negoci rodó, es miri com es miri); o quan han condemnat la violació (sempre i quan aquesta no hagués passat per caixa -vaticana, s'entén- o no l'haguessin comés ells mateixos -una constant al llarg dels segles); o quan han posat el crit al cel per casos de pederàstia... comesos per algú que no estigués literalment en nòmina de l'església catòlica.

Per cert, que el primer document en què s'instrueix explícitament a totes les diòcesis del món a mantenir en secret les acusacions d'abusos sexuals comesos dins de l'església catòlica, i que s'ha mantingut vigent des d'aleshores, va ser fet redactar i aprovar l'any 1962 per Angelo Roncalli. Efectivament, Joan XXIII.

En definitiva, es pot dir que el llibre "Los Papas y el Sexo" es un document didàctic i il·luminador... però em temo que no se'l pot qualificar de sorprenent. 

MOSSAD La ira de Israel

Títol original: Mossad. La ira de Israel
Autor: Eric Frattini
Editorial: Grand Gignol Ediciones
Any primera edició: 2008
NOTA: Aquest llibre és una versió revisada i actualitzada d'una obra anterior del mateix autor que va ser publicada per "La esfera de los libros" l'any 2006 amb el títol "Kidon. Los verdugos del Mossad". Qui avisa no és traïdor.

Normalment (curiosa paraula quan es tracta d'aquests temes), els serveis secrets d'un país es dediquen bàsicament a espiar i a contraespiar; és clar que pel camí acostumen a fer passar a molta gent a millor vida, per allò de la "seguretat nacional". És per això que es van inventar els serveis secrets.

Els serveis secrets d'Israel (Mossad), en canvi, es van inventar per a un altre propòsit: el de la venjança del poble escollit contra els seus enemics. Així, tal com sona. La primera missió famosa d'aquests serveis secrets va consistir en el segrest d'un criminal de guerra nazi -Adolph Eichmann- que vivia amagat a sudamèrica (gràcies als bons oficis del Vaticà, mira tu per on) i portar-lo a Israel on va ser jutjat, condemnat i executat. Aquesta és una de les escassíssimes ocasions en que el personatge objectiu del Mossad ha passat pels quatre estadis (segrest, judici, condemna i execució). Des d'aleshores ha estat tradició del Mossad i del Primer Ministre d'Israel de torn, saltar-se els tres primers estadis i anar directament al quart. Ho troben més pràctic. I ho deu ser, segurament, si no fos pel detall de que alguna vegada s'han equivocat de fulano (això sí, després indemnitzen la vídua i els fills, tot un detall) o també perquè en el moment de dur a terme la "missió" se'ls ha creuat una iaia passejant el gos, o el repartidor del Caprabo i, és clar, amb l'explosió del cotxe bomba, ni iaia, ni gos, ni repartidor (a aquests no els indemnitzen).

En aquest llibre es documenten fins a setze operacions del Mossad, inclosa la d'Adolph Eichmann i la del fulano que no era, passant pel famós assalt a l'aeroport d'Entebbe que tan poca gràcia li va fer a Idi Amin (otro que tal). L'autor, el senyor Eric Frattini, no s'ha pogut estar de posar-hi una mica de salsa enmig dels fets objectius que narra; ho dic perquè cas que el senyor Frattini no sigui un telèpata-mèdium extraordinari no s'expliquen frases de l'estil de "...la darrera cosa que Abdelhaiat va pensar quan va veure que se li aproximava el míssil que acabaria amb la seva vida va ser..."

Tot i així és un llibre molt informatiu que, sí més no, deixa molt clar que val més que vostè no faci mai res que pugui arribar a molestar al Primer Ministre d'Israel i als seus serveis secrets; no trobarà cap lloc on amagar-se.

CIA: JOYAS DE FAMILIA

Títol original: CIA. Joyas de Familia
Autor: Eric Frattini
Editorial: Martínez Roca Ediciones
Any primera edició: 2008

Que la CIA, des de la seva fundació (Harry Truman, 1947), no ha parat de fer animalades, és del domini públic, però la cosa és que ha arribat (i continua arribant) a punts tan horriblement increïbles que els mateixos Congrés i Senat dels Estats Units han hagut d'obrir investigacions sobre les seves activitats, i fins i tot un dels directors de la CIA "in person" va decidir que ja n'hi havia prou i que potser s'havien passat molt. És clar que després s'invoca allò de la "seguretat nacional" i aquí no ha passat res i qui parli no surt a la foto.

En aquest llibre s'exposa el contingut d'algunes d'aquestes investigacions, des dels experiments per a fer-se amb el control mental de les persones (a començament dels anys 50), fins a les il·legalitats manifestes del cas Watergate, instades directament per Richard Nixon des de la Casa Blanca (anys 70), passant per la intervenció directa en el salvatge assassinat del Primer Ministre del Congo, Patrice Lumumba (instat per Eisenhower i autoritzat per Kennedy, anys 60), els intents d'assassinat de Fidel Castro (instats per Kennedy), l'estrany cas d'un agent soviètic que es va voler passar a "occident" i que no se'l creien etc.

Per als seus propòsits, la CIA no ha dubtat d'utilitzar la tortura (cobaies humans, per exemple), l'assassinat pur i simple ("elements prescindibles", que en diuen ells, i que un cop utilitzats per a fer els experiments pertinents s'eliminen, com els Kleenex, igual) i el principi de que les lleis existeixen per als altres, però no per a la CIA, que no te temps per a aquestes foteses.

El què s'explica en aquest llibre continua passant (maig 2008) i, naturalment, l'Agència treballa ara amb més comoditat que mai, considerant qui és que ocupa la Casa Blanca. D'altres, que ho saben, callen. La Unió Europea, sense anar més lluny, que coneix l'existència de vols clandestins de l'Agència que utilitzen aeroports europeus en el macabre transit de transport de persones per a que les puguin torturar a Àsia i Àfrica, vist que a Amèrica "és il·legal" i queda lleig, i a més, ara com ara Guantànamo està massa vigilada per gent que, en opinió dels cavernícoles que governen els Estats Units (segons ells "el món"), té la pell molt fina.

Llibre aprofitable, amb un considerable preludi de 66 pàgines; preludi que també és prou interessant.

LOS ESPÍAS DEL PAPA

Títol original: Los espías del Papa
Autor: Eric Frattini
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2008

Una ressenya de vint-i-un sants varons que, des de l'època d'Elizabeth I d'Anglaterra fins a l'època d'Elizabeth II del mateix lloc, van servir l'Esglèsia Catòlica (recordem: única i vertadera) en la noble causa de fer arribar per via directa a la Casa del Senyor, a tota una sèrie de personatges que més aviat feien nosa a les infal·libles al·lucinacions del Papa de torn.

Un cop més es posa en evidència que a la majoria de Sants Pares que han existit en el decurs dels 2000 anys d'història de la paradeta aquesta, els convé moltíssim que no sigui veritat això de que l'infern existeix. L'infern del "més enllà"; el de "més cap aquí" ja sabem que sí que existeix.

El llibre és il·lustratiu, però hi ha un llibre anterior del mateix autor, La Santa Alianza, que és millor. Potser és més aconsellable començar per aquest darrer si els interessen aquests temes.

EL QUINTO MANDAMIENTO

Títol original: El quinto mandamiento
Autor: Eric Frattini
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2007

Primera novel·la d'Eric Frattini, periodista d'investigació. La primera cosa que s'aprecia en llegir el llibre és que, efectivament, el senyor Frattini és un bon periodista d'investigació, i que no és imprescindible que es dediqui fer novel·les sobre allò que ha investigat.

Els seus llibres anteriors, els que s'esmenten més amunt d'aquesta ressenya, per exemple, són molt més interessants i atractius tot i que no són novel·les. O precisament per això.

Una altra cosa que s'aprecia és que el senyor Frattini no és precisament un devot de l'Esglásia Catòlica, entesa aquesta com a institució, no com a corpus religiós.

No estaria de més que, abans de llegir aquest llibre, hom es llegís "La Santa Alianza", del mateix autor, que dóna les claus per a entendre que el que s'explica a "El quinto mandamiento" no és en absolut descabellat encara que ho sembli.

"La Santa Alianza" informa, i molt. En canvi, "El quinto mandamiento" entreté, sense gaire més pretensions.

EL POLONIO Y OTRAS MANERAS DE MATAR

Títol original: El polonio y otras maneras de matar
Autor: Eric Frattini
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2007

Abans de llegir aquest llibre, servidor, quan veia una pel·lícula de James Bond o un episodi del Superagente 86, es pensava que estava veient això, pel·lícules. Després de llegir aquest llibre, servidor s'ha adonat que estava en un gran error: James Bond i el Superagente 86, no són pel·lícules: són documentals. "El polonio..." explica vuit situacions en què han actuat els serveis secrets de Rússia, Israel, els Estats Units y Bulgària. Els procediments seguits per aquestes benemèrites institucions son idèntics als que es posen en escena en les històries d'Ian Fleming o la sèrie de Mel Brooks.

Naturalment sempre pot quedar la sospita de que Eric Frattini, l'autor d'aquest llibre, pretén vendre com a veritat una cosa que potser s'inventa, però... ¿quina necessitat té aquest senyor d'inventar-se res que de fet ja està literàriament inventat de fa anys?. D'altra banda, la primera de les històries, precisament la del "polonio", l'hem pogut seguir tots per televisió en el seu moment, i no precisament a l'hora de "El cine en casa", sinó en el propi Telenotícies, i les altres set històries van pel mateix camí.

Al final, quan s'arriba a la darrera pàgina del llibre, hom no es pot treure la desagradable sensació de que durant tota la vida ha estat un ingenu immens, si s'ha cregut que existeix una realitat més o menys global. Hi ha realitats paral·leles, tant o més potents que la pròpia, i en aquest mateix planeta, on les regles de l'ètica, la moral i qualsevol valor conegut no tenen res a veure amb el què ens han ensenyat o el què ens volen fer creure. Som simples comparses, elements de la decoració d'uns individus que pertanyen a una altra realitat, la de l'alta política, que van a la seva i actuen com si el gruix de la humanitat -és a dir, nosaltres- no fos més que un accident. Ens ho diuen els Telenotícies cada dia, i no ens adonem.

LA CONJURA (matar a Lorenzo de Medici)

Títol original: La Conjura (matar a Lorenzo de Medici)
Autor: Eric Frattini
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2006

Si és que ens trenquen tots els mites, home! Si és que no hi ha dret! Abans d'arribar a la pàgina 10 d'aquest estudi històric, pràcticament tot se n'ha anat a fer punyetes. Tot allò tan bonic de la Florència renaixentista, el mecenatge de les arts, la Venècia mercantil i humida, Boticelli, Da Vinci, il Palazzo della Signoria (joder amb il Palazzo della Signoria), il Palio di Siena, Michellangelo Buonarotti i la Capella Sixtina... tota idea romàntica que hom tingués sobre totes aquestes coses i d'altres de semblants, queda reduïda a pols subatòmica. Però què animals que eren els senyors del Renaixement! començant per Lorenzo di Medici i acabant pel Papa Sixte IV, el de la Capella Sixtina, un bèstia com la copa d'un pi, igual que els seus predecessors i els seus successors. El que s'estilava, tant a Florència, com al Regne de Nàpols, com a la Sereníssima República de Venècia, com als Estats Pontificis etc. era el poder i punt. I no sabies mai. Per exemple, si tu anaves i li deies a Lorenzo "que guapo que estàs, que t'has fet? és el pentinat?", igual et feia erigir una estàtua al mig de la ciutat, que t'esborrava del planeta a tu i a tota la teva família, fent cremar tot vestigi de documentació que demostrés que alguna vegada havies existit (autèntic). Francament, el millor que hom podia fer si neixia a la Florència dels Medici era emigrar a Lapònia, i sense avisar, no fos cas que et vulguessin fer pagar impostos per a sortir de la ciutat i, si eres insolvent, et venguessin a filets en el mercat del dissabte. Un llibre francament recomanable que fa esgarrifar, però que no pots deixar.

LA SANTA ALIANZA

Títol original: La Santa Alianza
Autor: Eric Frattini
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2004

L'any 1566 el papa Pius V va prendre la gens catòlica decisió d'eliminar la reina Elizabeth I d'Anglaterra. Eliminar-la físicament. Per a tan vaticana finalitat va crear un servei secret d'espionatge: La Santa Aliança. Resultat: la reina Elizabeth es va morir quan a ella li va donar la gana, ni abans ni després, però la Santa Aliança encara existeix. El llibre explica la història d'aquesta pia institució i dels sinistres i verídics personatges que la van manegar i encara la maneguen, inclòs el papa Ratzinger. Assassinats vergonyosos; trames de les que encara no se sap de la missa la meitat, mai millor dit, com aquella de l'escàndol financer de l'època de Pau VI; l'ús que el papa Wojtyla va fer de la Santa Aliança per a manipular el sindicat polonès "Solidaritat"; el paperot del papa Pius XII durant la Segona Guerra Mundial, que francament fa fàstic; personatges medievals impagables, com Inocenci X i la seva cunyada, Olímpia Maidalchini (que era qui en realitat dirigia el Vaticà); i altres perles cultivades de les que val la pena tenir-ne notícia. Si vostè es vol fer catòlic, consulti abans aquest llibre... i si no, també. Una mica difícil de llegir, per la quantitat de noms i històries enrevessades que hi surten, però molt il·lustratiu.