EL JARDÍN DE LOS DIOSES

Trilogia de Corfú nº 3

Títol original: The Garden of the Gods
Autor: Gerald Durrell
Editorial versió en castellà: Alianza Editorial
Any primera edició original: 1978
Any primera edició per Alianza Editorial: 1982

Aquest últim llibre de la Trilogia de Corfú va ser escrit nou anys després que l'anterior i vint-i-dos anys després que l'inaugural. Igual que passava amb el segon llibre (“Birds, Beasts and Relatives”), aquest tampoc és una continuació dels anteriors sinó un nou complement. De fet tots tres llibres es podrien fondre en un de sol sense problemes.

A més, curiosament, aquest últim llibre de la trilogia no té final. El sr Durrell simplement el va donar per acabat de cop i volta, sense acomiadar-se ni res.

El primer llibre té un final, però només és “formal”. L'acabament de veritat està en el segon, i m'encantaria comentar-lo però per respecte a qui no l'hagi llegit i ho vulgui fer, no diré res.

La Trilogia de Corfú és bàsicament la història d'una infància feliç. La infància del nen Gerry en un entorn màgic, protegit dels terribles monstres de la realitat que vivien els adults d'aquells moments (1935 a 1939). Gerry vivia en una realitat paral·lela, però que per a ell era 'La Realitat'. És curiós constatar que en tota la Trilogia, ni la seva mare, ni els seus germans, ni els seus visitants ocasionals, ni els habitants de Corfú, fan pràcticament cap referència (o molt poques, i de passada) a l'horrible desastre que s'estava gestant: la Segona Guerra Mundial. La Trilogia la va escriure l'adult Gerald, però des de la visió del nen Gerry. El nen Gerry va ser extraordinàriament afortunat. L'envejo infinitament, malgrat que hagi de reconèixer que un complet insectofòbic com jo mai no hauria estat capaç de viure a Corfú com ell.

Sí, és cert, la infància fantàstica (que no 'fantasiosa') de Gerry es va acabar de cop i volta a començament de setembre de 1939, però va ser un tresor que ell va poder conservar sempre. Per això va poder escriure la Trilogia i regalar-nos a nosaltres, els seus lectors, una mica de la seva felicitat, cosa que li agraeixo infinitament.

De fet no puc comentar gaire cosa més d'aquest tercer llibre. Tot el que pugui dir sense fer spoilers ja ho he apuntat en els comentaris dels dos llibres anteriors.

En tot cas sí que faré una referència a la sèrie de televisió “The Durrells” produïda per la britànica ITV i que es va emetre per primer cop entre 2016 i 2019. La sèrie està molt ben feta, molt ben ambientada, els actors estan magnífics... i tant els personatges com les situacions són un invent. La sèrie està basada en la Trilogia de Corfú, però no és la Trilogia de Corfú. És una adaptació molt lliure i que passa molt bé però no és el que va escriure Gerald Durrell. És important tenir en compte això. Qui vulgui conèixer l'obra de Durrell l'ha d'anar a buscar als llibres, encara que també pot passar bones estones veient la sèrie de televisió; una cosa no és incompatible amb l'altra.

Llibre aprofitable. Trilogia aprofitable.

 

La Trilogia d'Alianza Editorial

 

La Trilogia original

 

 

BICHOS Y DEMÁS PARIENTES

Trilogia de Corfú nº 2

Títol original: Birds, Beasts and Relatives
Autor: Gerald Durrell
Editorial versió en castellà: Alianza Editorial
Any primera edició original: 1969
Any primera edició per Alianza Editorial: 1981

Nota inicial per a tots aquells qui, com jo, haguessin donat per fet que aquest segon llibre de la Trilogia de Corfú és la continuació del primer (“My family and other animals”). Doncs no, no és cap continuació sinó una altra versió, complementària de la publicada l'any 1956.

Tretze anys va trigar el sr Durrell a decidir que era una llàstima que històries de la seva infància a Corfú no incloses en el seu llibre de 1956 restessin inèdites, i d'aquí aquest segon lliurament, que abasta pràcticament el mateix segment temporal que el primer (de 1935 a 1939).

El sr Durrell diu que una de les seves intencions en escriure “Birds, Beasts and Relatives” era fer-ho de tal manera que no calgués haver llegit la primera part per a seguir còmodament aquesta segona. Bé, potser no és imprescindible haver llegit la primera part però jo diria que és molt necessari, perquè és a “My family and other animals” on s'explica el context, es presenten com cal els personatges (reals) i en definitiva es crea l'univers dels Durrell a Corfú. La primera part és, de fet, l'ànima de la trilogia.

I parlant dels personatges, tots reals: al començament del llibre l'autor comenta que la seva família es va esgarrifar en saber que ell tenia la intenció de publicar un segon volum explicant històries que no havia inclòs en el primer. Segons Gerald, el seu germà Larry (Lawrence Durrell) es va posar com una moto i fins i tot va arribar a amenaçar-lo amb una demanda si esmentava segons quin 'desafortunat' episodi. Vista la postura tan ferma i unida de tota la seva família, decididíssima a aturar-lo d'escriure una segona part de “My family and other animals”, ell va veure que només podia fer una cosa: seure i començar a escriure el llibre.

 

Gerry i el seu gos, Roger

 

Bé... si hom fa l'esforç de posar-se en la pell de la mare i els germans de Gerry quan es van veure retratats a “My family and other animals”, potser sí que es pot entendre la seva postura. La mare és la que està tractada amb més benevolència, però tampoc se n'escapa de la ironia, ni de bon tros. Leslie, el segon germà, diguem-ne que tampoc és el més “perjudicat”. Però Larry és tota una altra cosa; és clar que si Larry era tal com el pinta Gerry, no deuria ser gaire fàcil d'aguantar-lo. I pel què fa a Margo, la germana, és comprensible la seva queixa quan diu, referint-se al primer llibre: “Ja només el títol era insultant. ¡La meva família i altres animals! Estic farta de que em preguntin: I tu, quin dels altres animals eres?”. Humilment opino que Margo era un dels animals més divertits... i encara més en la segona part, pobre dona. Admetem-ho: Gerry era una mica capullet.

I de moment, a l'espera de comentar el tercer llibre de la Trilogia de Corfú, ho deixo aquí. Només confirmar, això sí, que aquest és un llibre molt aprofitable, i aconsellar que, si no ho han fet, llegeixin abans “My family and other animals”, en la seva versió en anglès o en castellà o en qualsevol altre idioma que no sigui el català en la inefable traducció de Pep Julià. Es tracta de gaudir de l'obra de Gerald Durrell, no d'odiar-la.

 

Coberta 1ª edició original

 

LA MEVA FAMÍLIA I ALTRES ANIMALS

Trilogia de Corfú nº 1

Títol original: My family and other animals
Títol en castellà: Mi familia y otros animales
Autor: Gerald Durrell
Traducció al català: Pep Julià (any 1988)
Editorial versió en català: Edicions 62 (labutxaca)
Editorial versió en castellà: Alianza Editorial
Any primera edició original: 1956

Gerald Durrell (1925 – 1995) va ser, entre d'altres moltes coses, un naturalista i escriptor britànic que va néixer a l'Índia. Sí, era britànic i va néixer a l'Índia, perquè al 1925 l'Índia era colònia britànica, com mig món. Suposo que això ja deu imprimir una mena de caràcter, i justament de caràcter el nostre amic Gerry (si em permeten la familiaritat) sempre en va anar sobrat. En el bon sentit, que consti.

Entre 1935 i 1939 va viure a l'illa grega de Corfú amb la seva família, és a dir amb la seva mare Louisa i els seus germans Leslie, Margot i Larry (Lawrence Durrell, autor entre d'altres obres de “El quartet d'Alexandria”). El pare, Lawrence, que va donar el seu nom al seu fill gran, havia mort l'any 1928.

Si Larry va escriure un famós quartet, Gerry va escriure una no menys famosa trilogia, coneguda com la “Trilogia de Corfú”; en ella s'hi narren les seves experiències durant el temps que va viure en aquella illa. Els tres llibres de la Trilogia són “La meva família i altres animals” (objecte d'aquest comentari), “Ocells bèsties i parents” i “El jardí dels déus”.

A “La meva família i altres animals”, l'escriptor Gerald ens presenta el nen Gerry, que amb deu anys comença a viure en una illa situada davant de les costes d'Albània i de la Grècia continental. A través dels ulls de Gerry descobrim un món ple de vida i de màgia. No és una màgia sobrenatural, és, precisament, la màgia de la vida. La quantitat de bèsties, bestioles i bestiotes que apareixen en aquesta narració és immensa, i al lector comú, com vostè i com jo, li falta bagatge cultural per a fer-se'n càrrec del que en Gerry explica, començant pels noms de gairebé qualsevol de les criatures de què parla.

 

El nen Gerry Durrell

 

Per sort, actualment disposem d'eines que ens resulten extraordinàriament útils, com ara els dispositius electrònics, internet i Google. Amb aquestes eines podem veure exactament de quina mena de bitxos parla el nen Durrell i, creguin-me, l'experiència és remarcable. L'any 1956, quan l'adult Durrell va escriure el llibre, Google Imatges no existia pero tot i així tinc la impressió de què els lectors de les primeres edicions ho van passar meravellosament bé amb la seva lectura, i és que les descripcions que fa Durrell tant dels bitxos de qualsevol mida com del seu comportament, no té preu. Qui en sap, en sap, i el senyor Durrell en sabia.

Però no perdem de vista que el llibre es diu “La meva família i altres animals”, i les descripcions que fa Durrell dels 'animals' intrafamiliars, les seves característiques i els seus hàbits tampoc no tenen preu, especialment quan es tracta de Larry (Lawrence Durrell, l'escriptor) o de Louisa, la mare. Ah, i els animals 'extrafamiliars' com Spiros, el taxista omniprotector de la família, o Lugaretzia, l'omnipatidora ajudant domèstica, entre d'altres, són únics i irrepetibles. I tots van existir de veritat!

A tot això cal sumar el fet que Gerald Durrell mostra un sentit de l'humor que potencia la riquesa de tot el conjunt. Les històries de Gerry, el nen, sobre els seus animals adoptats son simplement encantadores.

Total, que comptat i debatut, aquest és, sense cap mena de dubte, un llibre aprofitable.

 

L'autor, Gerald Durrell

 

 I ara un comentari sobre la traducció. És necessari.

L'exemplar de “La meva família i altres animals” que he llegit i que he comentat fins aquí, correspon a la quinzena edició feta per Edicions 62 (labutxaca) a l'octubre de 2021, però la traducció és la mateixa que es va fer per a la primera edició en català d'aquesta obra, a càrrec de l'editorial Empúries, l'any 1988. El traductor va ser el sr Pep Julià.

Doncs bé, en la meva opinió aquesta és una de les traduccions al català més nefastes que he vist mai. És espantosament irritant, pretensiosa i fòssil. És d'aquestes traduccions que sembla que qui l'ha fet vulgui salvar “la gloriosa llengua de la pàtria catalana” a costa d'assassinar l'obra original. És una cosa absolutament arcaica que fa que necessitis tenir permanentment el diccionari a prop per a consultar paraules que no fa servir ningú, ni ara ni l'any 1988 que és quan es va fer aquesta traducció (que a l'any 1988 ja era arcaica).

Exemple (pag 320 de l'edició que comento): “No paràvem d'endrapar i els gots no paraven de dringar, els ganivets i les forquilles de garranyigar i les ampolles de vi de xarbotar”.

Aquest és el to de tota la traducció. De tooota la traducció.

La traducció de la manera de parlar del personatge Spiros mereix una valoració apart. Vegem-ne l'exemple: “Als anglesos sempra volan bons lavabos... Jo a casa an tincs un da molt gros”. Figura que això ho diu un grec que xampurreja l'anglès, però més aviat sembla que es tracti d'algú que hagi patit un accident cerebral que li hagi deixat notablement afectada la zona del llenguatge.

Jo, com a lector, he hagut d'esforçar-me molt, però molt, per a no odiar el llibre en general i el personatge de Spiros en particular. Aquesta traducció demana a crits ser actualitzada per una altra que no vulgui “salvar la llengua catalana” sinó que compleixi amb la seva missió d'acostar als lectors una obra que és patrimoni literari universal i que mereix un respecte.

Naturalment tot això que he dit sobre la traducció és només la meva opinió, amb tots el meus respectes per a qui en pensi tot al contrari, començant pel traductor, és clar.

Em sap molt de greu haver de dir que a mi em costa optar per llegir la traducció al català d'un llibre (quan aquesta existeix, és clar, cosa que no sol ser la norma), i la raó és, justament, que ja m'he trobat massa vegades amb que el que he acabat tenint a les mans no era una traducció sinó un pamflet salvapàtries.

Que tinguin un bon dia i una bona lectura.

 

Coberta edició original 1956