CRIMS PER A LA MEMÒRIA

Títol original: Meurtres pour mémoire
Títol versió en castellà: Asesinatos archivados
Autor: Didier Daeninckx
Editorial versió en català: Alrevés Editorial
Traducció al català perpetrada per: Carme Geronès i Carles Urritz
Editorial versió en castellà: Ediciones Akal
Any primera edició original: 1983
Any primera edició per Alrevés: 2021
Any primera edició per Akal: 2010

La novel·la parteix d'un fet real que queda reflectit en el seu segon capítol (la descripció és terrible, i més encara sabent que allò va passar de veritat). Després ja tot és imaginació, i no necessàriament de la millor, encara que tampoc està malament.

El fet real és també un fet històric, que segurament vostè desconeix absolutament, igual que em passava a mi abans de topar-me amb aquest llibre. Tal fet rep el nom de "Massacre de París". París 17 d'octubre de 1961. Cito literalment de la Wikipèdia:

"El 17 d'octubre de 1961, una manifestació pacífica convocada pel Front d'Alliberament Nacional [d'Algèria] contra el toc de queda imposat pel prefecte de policia Maurice Papon per a tots els algerians que vivien a la regió parisenca, va desembocar en una repressió brutal que va causar entre 70 i 200 morts segons els investigadors (l'historiador Jean-Luc Einaudi compta entre 200 i 393 algerians morts per la policia durant la tardor de 1961).

Els algerians no van ser les úniques víctimes, perquè la policia actuava basant-se en els trets físics dels vianants. Això implicava que qualsevol persona que tingués aspecte nordafricà podia ser detinguda, colpejada i assassinada. Algunes de les víctimes van ser llançades al Sena, mentre que altres morts van ser dissimulades de manera burocrática. Les víctimes van ser confinades al Palau d'Esports i a l'Estadi Pierre de Coubertin, on van ser objecte d'un tracte brutal.

La massacre va ser ocultada per part de l'Estat; el president Charles de Gaulle s'hi va referir dient que era "un assumpte secundari".

Déu confongui al general De Gaulle. Això no ho diu la Wikipèdia; ho dic jo.

A partir d'aquí, el sr Daeninckx inventa una víctima de la Massacre de 1961 que "no quadra" amb les altres víctimes, i relaciona tot això amb un assassinat estrany (també inventat) que es produeix vint anys després, el 1981. Recordem que el sr Daeninckx publica aquest llibre l'any 1983.

Així doncs, des del capítol tres ens trobem amb una novel·la negra amb tots els trets característics bàsics del seu gènere. Cap sorpresa doncs. I tampoc es pot dir, en la meva personal opinió, és clar, que "Crims per a la memòria" sigui un exemple especialment brillant d'història de 'polis investigadors'; fins i tot peca una mica de tòpica (...o més que 'una mica'... en segons quins fragments... uns quants...). El comissari Montalbano d'Andrea Camilleri sí que és brillant. L'inspector Cadin del sr Daeninckx és entretingudet. Per cert, que l'inspector Cadin és protagonista d'una sèrie de cinc llibres (a data d'avui) i el que ens ocupa n'és el segon.

 

Didier Daeninckx

"Crims per a la memòria", però, té un altre vessant: el de la denúncia de la corrupció i la criminalitat d'Estat. Aquesta és una constant al llarg de la vida del sr Daeninckx, activista d'esquerra i personatge polèmic que no deixa indiferent a ningú (a França, és clar). A "Crims per a la memòria" l'autor no només denuncia l'ocultació durant dècades del crim d'Estat que va significar la Massacre de París de 1961, sinó que també esmenta aspectes singularment repugnants de funcionaris col·laboracionistes francesos durant l'ocupació alemanya de França en temps de la Segona Guerra Mundial, alguns dels quals van aconseguir fer-se passar posteriorment per heroics membres de la resistència i van viure feliços, i perfectament condecorats, com a coetanis del general De Gaulle, el de "això és un assumpte secundari".

I fins aquí la ressenya del llibre. Ara em permetran que em refereixi a una altra cosa: la traducció al català.

Mirin, confesso que tinc poca tendència a llegir traduccions al català, perquè massa més vegades del que seria tolerable -i més d'una vegada ja és intolerable- m'he trobat amb què el traductor (traductors, en aquest cas) corresponent ha decidit ingressar en el Sagrat Orde De Sant Jordi Justicier, Salvador de la Patria i dels seus pobres súbdits, Guardià de Totes les Excelses Essències Lingüístiques, A Major Glòria de Mossen Cinto Verdaguer (àlies l'Exorcista) i la Mare de Déu de Montserrat (àlies La Moreneta, o La Nouvinguda segons els assessors LIC del Departament d'Educació de la Generalitat)

Vaig comprar aquest llibre després d'haver-ne llegit una crítica favorable al diari (el diari Ara, si ho volen saber), que posava l'accent en el vessant de denúncia de què he parlat un parell de paràgrafs més amunt. Si ho arribo a saber igual m'ho repenso.

Estic gairebé segur del tot que no hi ha cap policia francès, o del lloc que sigui, que estigui doctorat en filologia. I naturalment també estic gairebé segur que no hi ha cap filòleg que acabi convertit en inspector de policia.

El que transcric a continuació són frases que, segons els traductors salvallengües del llibre, pronuncia l'inspector Cadin, un policia que, com a molt, tindrà un batxillerat i la formació professional que li calgui per a formar part de la Sûreté (probablement via concurs-oposició), però a qui no se li suposa cap passió per a la filologia.

"Algun murri es diverteix fent-nos posar nerviosos però no serà difícil desencauar-lo" (cap 3)

"Suposant que hagués omplert el dipòsit de gasolina en sortir, cap a Marmande hauria tingut pana de pobre!" (cap 3)

"Aquesta al·lusió, l'havia feta a gratcient" (cap 7)

"El fill d'en Bourrassol era de l'olla" (cap 7)

"Si s'aparta de la legalitat, no busqui sopluig" (cap 7) Aquesta la diu un superior jeràrquic de l'inspector.

"Això passa sovint amb un cop de sang, després s'espassa" (cap 8)

"En Tramoni se'n va fer la pell per l'assassinat de Pierre..." (cap 8)

"Es va vendre a l'encant..." (cap 8)

Em volen dir quin policia parla així??!! Cap ni un! Em volen dir qui parla així que no sigui policia??!! Ningú! Ni en francès ni en català! Estic segur que la versió original no presenta un llenguatge tan delirant! Com també estic segur que el dia que un Mosso d'Esquadra parli d'aquesta manera (no em vull ni imaginar com seran els seus informes escrits), immediatament li donaran la Creu de Sant Jordi i tot seguit la CUP convocarà una manifestació davant de l'estació de Sants (l'entrepà solidari te l'hauràs de portar de casa) en protesta pel fet d'haver condecorat a un membre reconegut del cossos de brutalitat policial, Brigada Englantina D'Or (abans BRIMO)

Per cert: "a gratcient" significa 'expressament'; "s'espassa" significa 'es calma, es tranquil·litza'; i "vendre a l'encant" significa subhastar (¡¡què costa dir "es va subhastar", déu meu!!). La resta d'expressions busquin-les vostès mateixos, que també tenen dret a divertir-se...

No és la primera vegada que em topo amb una traducció capaç de destrossar un llibre i em temo que tampoc serà l'última.

Llibre aprofitable? Jo ho deixaria en llibre entretingut. No és imprescindible però passa bé. Però si us plau, si poden, abstinguin-se de llegir la versió traduïda al català. És preferible mil vegades arriscar-se amb la versió original en francès si vostès tenen uns mínims coneixements d'aquest idioma, i en cas contrari... millor busquin una altra cosa. De la versió en castellà no en puc dir res perquè no l'he llegit; vostès mateixos.

 

Coberta versió original

 

EL NOI QUE VA SEGUIR RIPLEY

Sèrie Ripley nº 4

Títol original: The boy who followed Ripley

Títol versió en castellà: Tras los pasos de Ripley

Autor: Patricia Highsmith

Any primera edició original: 1980

Editorial versió en català: Edicions 62 (2001)

Editorial versió en castellà: Anagrama (2006)

Agost de 1978. La senyora Highsmith no esmenta expressament l'any en cap moment però dóna prou pistes com per a deduir-lo. Han passat nou anys des de la darrera història (Ripley's Game - El amigo americano). Tom Ripley té ara 41 anys i segueix vivint plàcidament a Belle Ombre, la seva charmant finca francesa. Bé, en realitat no és seva, és de la seva dona i regalada pel pare d'ella, el sogre de Ripley, que no és precisament un fan del seu gendre.

Una altra cosa que es dedueix en base a les pistes que va deixant anar la senyora Highsmith, és l'edat d'Heloise, la dona del nostre estimat Tom (o Tome, com diu ella amb pronunciació francesa): 26 anys, és a dir 15 menys que Tom. Potser aquesta és una de les raons per les quals el sogre de Tom no té en gaire estima el seu fill polític.

Aquesta és una història diferent de les altres de Ripley. Totes són diferents, és clar; el que vull dir és que és 'd'una altra mena'. El que priva aquí no és la trama enrevessada de màfies o similars que trafiquen amb ves a saber què i que acaben enredant-ho tot, amb els típics individus que Ripley s'ha de carregar, tot i que en realitat mai ha tingut vocació d'assassí sinó que 'les circumstàncies de vegades són així d'inoportunes'.

No, aquest cop la cosa és més... intimista, per a dir-ho d'alguna manera. Els turmentats escenaris vitals d'un noi de setze anys el porten a necessitar conèixer Ripley i un cop s'han conegut s'estableix una forta connexió entre tots dos. En aquesta història veiem característiques afectives de Ripley desconegudes fins ara. Tom no és amoral, com algun redactor de contraportades de llibre ha arribat a dir (i a sobre ha cobrat per dir-ho); en aquesta novel·la es veu a un Tom protector, capaç d'afecte, realment preocupat per algú... una cosa que barrejaria les característiques del germà gran, el pare i l'amic. Complicat? es tracta de Tom Ripley, la senzillesa és impossible.

Pel que fa a la relació de tom Ripley amb Heloise, la seva dona, sempre he pensat, i no puc evitar seguir pensant, que és "purament estètica". No em preguntin que vull dir amb això perquè jo mateix tampoc ho tinc gaire clar. De fet agrairia que algú, després de llegir aquesta novel·la i l'anterior, em digués que n'opina. Per curiositat.

Llibre aprofitable? Els llibres de Tom Ripley sempre són aprofitables.

DADES ANNEXES:

Els aporto algunes dades que la senyora Highsmith no esmenta però que permet deduir, i que està bé de conèixer si hom llegeix aquest llibre:

La història se situa a l'agost de 1978.

Tom, nascut a 1937, té 41 anys.

Heloise, nascuda a 1952, té 26 anys.

El noi que va seguir Ripley té 16 anys.

L'atemptat contra Geoge Wallace (històric) es va produir el 15 de maig de 1972.

El segrest de Paul Getty III (històric) es va produir el 10 de juliol de 1973.

Coberta primera edició original

JAQUE AL REY

Sèrie House of Cards nº 2

Títol original: To Play the King

Autor: Michael Dobbs

Editorial: Alba
Any primera edició original: 1992

Any primera edició per Alba: 2016

El malvat Francis Urquhart ho ha aconseguit. A base de trinxar tot i tothom que se li posava per davant ha escalat al Número 10 de Downing Street. Ja és Primer Ministre.

Francis ha arribat al cim del poder ...i no té cap intenció de baixar-ne. En el seu propòsit compta amb tot el suport de la seva esposa, Elizabeth, tan assedegada de poder com ell.

Però ai!, Francis no triga a topar-se amb un obstacle amb el que no hi comptava. Es tracta ni més ni menys que del Rei. ¿Que no haviem quedat que el Rei havia de limitar-se a ser un simple titella decoratiu a qui es treu a fer alguna moneria per televisió en dates assenyalades i després es torna a desar a la seva capsa vella i rància de Buckingham Palace? Doncs segons sembla el Rei d'aquesta novel·la no ho veu ben bé així.

L'any 1992, quan Lord Dobbs va escriure aquesta història, ell no era encara Lord i la Reina era Elizabeth II (curiosament la dona de Francis Urquhart es diu igual però sense els dos palets). Actualment Elizabeth II seguix essent la Reina, com ho ha estat des de 1952.

Doncs bé, la Reina Elizabeth mai no ha estat precisament coneguda per manifestar la més mínima sensibilitat social. El rei d'aquesta novel·la, sí. Per què? Doncs perquè això és una novel·la; si no, de què... Diguem que aquesta és la part fantasiosa del llibre. El Primer Ministre, en canvi, és un immens cabronàs i el seu entorn provoca arcades. Aquesta és la part realista del llibre, i en comparació amb el que vivim cada dia els soferts ciutadand europeus he de dir que en cap moment el senyor Dobbs exagera; és més, hom diria que en algunes coses la realitat l'ha superat àmpliament. És terrorífic constatar una cosa així.

Llibre aprofitable per a tenir sempre present que aquestes coses passen. Cada dia. I no precisament a l'altra banda del Món. Quina ràbia...

HOUSE OF CARDS

Sèrie House of Cards nº 1

Títol original: House of Cards
Autor: Michael Dobbs
Editorial: Alba
Any primera edició: 1989

Any edició revisada: 2014

Any primera edició per Alba: 2014

Segons explica ell mateix, l'any 1987 el senyor Michael Dobbs era cap de gabinet de la senyora Thatcher (sí, ella). En plena tercera campanya electoral seva, la senyora Thatcher estava especialment insuportable (quan no hi havia eleccions només solia estar horrorosament inaguantable) i manifestava sovintejats accessos de mala llet indiscriminada; un d'aquests accessos va fer blanc en el seu cap de gabinet, el senyor Dobbs, a qui per la simple raó de que passava per allà li van caure al damunt totes les bronques que guardava acumulades la cap de govern des de primera hora del matí (la que s'havia d'haver endut el senyor Thatcher, ves a saber per què; la del lleter; la del majordom que li va servir massa tèbies les torradetes de l'esmorzar; la del poble britànic amb aquesta mania de fer eleccions periòdicament, recordant-li allò de "polvus eris et polvus reverteris", però en anglès, és clar; la de l'oposició parlamentària que es negava a votar favorablement un augment de la seva assignació per a laca per al cabell (al·legant que Winston Churchill mai de la vida havia demanat tal cosa...)

La senyora Thatcher, primera importadora de laca de la Gran Bretanya

Total, que el senyor Dobbs, que ja començava a estar fins el monyo de la senyora Thatcher, després de polir-se tres ampolles de vi (ho diu ell, no jo) ja havia creat l'embrió d'una novel·la en la que el personatge principal tenia com a objectiu carregar-se al Primer Ministre, i si podia ser amb humiliació i traïdoria, millor. Aquest personatge es diria Francis Urquhart; les seves inicials, per tant, serien F U, que en anglès signifiquen "fuck you", és a dir "que et donin pel sac". Tampoc no és casualitat, i tampoc no ho dic jo: el senyor Dobbs li estava dient "que et donin pel sac" a la senyora Thatcher, cosa que en definitiva també vam fer uns quants milers de milions de persones més d'aquest planeta, entre les que humilment em compto, però sense tanta literatura.

L'actor Ian Richardson com a Francis Urquhart

La novel·la se situa temporalment un cop desapareguda d'escena la senyora Thatcher. El Primer Ministre que hi apareix, per tant, és el seu successor, i aquest és el blanc de les sofisticades salvatjades de Francis Urquhart. A la realitat el successor de la senyora Thatcher (PM de 1979 a 1990) va ser John Major (PM de 1990 a 1997), però a la novel·la, el successor de Thatcher -que malgrat que per poc era encara Primera Ministra quan es va publicar el llibre- es diu Henry Collingridge i no té res a veure amb el senyor Major, que ni tan sols s'havia estrenat encara en el càrrec.

El que desitjava el senyor Dobbs era carregar-se -imaginàriament, és clar- a la Primera Ministra d'una manera més aviat tirant a perversa i maligna, però això no vol dir que hagués de cometre la imprudència d'utilitzar-la directament com a personatge amb nom i cognom. Per molt encès que hom estigui no s'ha de perdre mai el senderi.

Lord Michael Dobbs

D'altra banda resulta que el Primer Ministre imaginari que s'inventa el senyor Dobbs no és tampoc cap monstre, fins i tot es podria dir que és una bona persona; per tant és impossible que la senyora Thatcher pugués denunciar mai davant un tribunal que Henry Collingridge era una representació seva, perquè ella sí que era un monstre i no era bona ni era persona.

I per descomptat, qui també és un monstre és Francis Urquhart, qui a més broda elegantíssimes frases per a la història com per exemple aquesta: "Qualsevol grau de crueltat és imperdonable. Per això no té cap sentit ser cruel a mitges". O aquesta altra: "Jesús ens va dir que perdonéssim als nostres enemics, i ¿qui sóc jo per a dur la contrària al Totpoderós? Però en la seva infinita saviesa no va fer ni mig maleït comentari sobre perdonar als nostres amics i encara menys a les nostres famílies". No és encantador?

La novel·la del senyor Dobbs no fa concessions a l'avorriment; tots i cadascun dels personatges estan més que ben trobats; la trama es posa interessant des del primer moment; els paràgrafs introductoris de cada capítol, en els que Francis Urquhart es dirigeix directament al lector, són d'un cinisme demolidor i per això mateix són impagables; i el que fa més por és que tot plegat està basat en l'experiència real del autor, és a dir, de l'ex-cap de gabinet de la Primera Ministra del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.

Llibre aprofitable? No ho dubtin ni un instant. Ah, i una altra cosa: recomanaria que no es perdessin la sèrie que va fer la BBC l'any 1990 sobre aquest llibre; és una molt bona adaptació i una de les millors sèries britàniques de la dècada dels 90. Pel que fa a la sèrie nordamericana... si us plau, no és moment de parlar de vulgaritats.

*******************

Introducció del primer episodi de la sèrie de la BBC, on Francis Urquhart, mirant "tendrament" un retrat de la senyora Thatcher, comença dient: "Res no dura per sempre"

*******************

 

Capsa dels DVD de la sèrie britànica

TRAICIÓN EN LISSON GROVE

Sèrie Pitt nº 26

Títol original: Treason at Lisson Grove
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo
Any primera edició original: 2011

Londres, 1895. Igual que en el capítol anterior ("Buckingham Palace Gardens" - "Un crimen en Buckingham Palace") la reina Victòria continua descansant a Osborne House; seguim sense saber de què està descansant la reina Victòria.

1895 - La Reina Victòria, descansant.

Thomas Pitt i un ajudant seu apareixen ja a la primera pàgina del llibre en plena i trepidant persecució d'un confident; sembla evident que el confident no "confida" gaire en Pitt i en el seu ajudant, vistes les velocitats que gasta per a fugir del seu abast.

Pitt, recordem-ho, treballa per a una mena d'incipients serveis secrets britànics (els definitius es fundarien l'any 1909) dedicats principalment a investigar -i neutralitzar si cal i es pot- grups anarquistes i socialistes que solen dedicar-se a organitzar entretingudes accions per tota Europa, bàsicament atemptats amb bomba, amb la intenció de fer caure els governs "de burgesos i privilegiats de tota la vida". Referència il·lustrativa: l'any 1893, només dos anys abans d'aquest cas de Pitt, s'havia produït el famós atemptat amb bomba al Liceu de Barcelona.

1893 - L'atemptat del Liceu de Barcelona

D'una altra banda, dada també important per a aquesta història, els protoserveis secrets britànics s'ocupen també de tenir ben vigilats els cercles polítics irlandesos. En aquell moment tota Irlanda formava part del Regne Unit de la Gran Bretanya i la cosa estava molt, però que molt tensa; els nacionalistes irlandesos frisaven per engegar a fer punyetes als britànics metropolitans i els conservadors metropolitans britànics, que sempre han estat insuportablement emprenyadors, no estaven disposats a que a Irlanda ningú fes res, ni anar al lavabo com qui diu, sense demanar permís a la Reina... que seguia descansant a Orborne House.

Osborne House,

un malson per a la senyora de la neteja

Doncs bé, tota aquesta combinació de situacions conforma l'escenari de "Treason at Lisson Grove - Traición en Lisson Grove", una història interessant i entretinguda. Com a comentaris addicionals només dir que Pitt segueix essent tan cagadubtes com sempre (si no, no seria ell), i que Charlotte, la seva dona, té un paper destacat en la trama que li exigirà fer-se amb un vestit très chic i très à la mode perque, ja se sap, una no pot anar a conspirar per aquests móns de déu vestida com una vulgar peixatera.

Les elegants i discretes mànigues van ser le dernier crit de 1895

Ah, i lady Vespasia Cumming-Gould segueix tan estupenda i incombustible com sempre.

Llibre aprofitable? Naturalment que sí, si em permeten dir-ho.

EN CAÍDA LIBRE, COMO EN UN SUEÑO

Trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar" (i III)

Títol original: Faller fritt som i en dröm 
Autor: Leif GW Persson
Editorial: Booket
Any primera edició original: 2007

Està clar que l'assassinat d'Olof Palme va significar un trauma per a molts suecs (no tots, tot s'ha de dir) i que el senyor Persson va ser un dels traumatitzats, fins el punt que li va dedicar una trilogia al tema, la trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar".

Per què té aquest nom tan curiós la trilogia, si del què va, en definitiva, és de l'assassinat irresolt del mític Primer Ministre? Aquí ja entraria la llibertat d'interpretació de cadascú. Pel que a mi fa l'explicació més raonable que se m'acut és que segons el senyor Persson, i probablement uns quants altres conciutadans seus, l'assassinat de Palme es va erigir en la prova més clara de què l'idíl·lic i famós estat del benestar suec, entès com a sistema de vida que permetia que els ciutadans d'aquest regne nòrdic visquessin en el millor dels móns, en realitat no era més consistent que un decorat de pel·lícula darrere del qual s'ocultaven totes les misèries pròpies de qualsevol país de l'Europa Occidental. L'assassinat absurd del Primer Ministre hauria fet caure aquest decorat i posat al descobert les tals misèries.

El primer llibre de la trilogia consisteix en una complicada trama que prepara l'escenari per a l'assassinat del Primer Ministre. Aquí Persson dóna la seva pròpia opinió sobre qui va ser l'autor d'aquest magnicidi, encara irresolt a la realitat.

En el segon llibre Persson barreja uns quants fets darrere dels quals plana també el fantasma d'Olof Palme i la seva estranya desaparició.

I en aquest tercer llibre Persson ho remata tot. Aquí hi surten uns quants personatges del primer llibre, ara pre-jubilats, jubilats o directament morts per causes més o menys naturals. La història comença quan un d'aquest personatges, ja amb una certa edat, decideix -fent ús de les atribucions del seu càrrec com a cap important de la policia- provar d'investigar per darrera vegada l'assassinat d'Olof Palme abans de la prescripció imminent del cas com a delicte punible. És una vergonya que el cas criminal més espectacular de la història de Suècia quedi tan escandalosament irresolt, pensa l'home; és una qüestió d'amor propi.

Tot el llibre consisteix en revisions de quantitats impossibles de documentació acumulada amb el pas dels anys; investigacions sobre persones ja desaparegudes que d'alguna manera, en el moment de produir-se els fets, hi podrien haver estat involucrades encara que fos tangencialment o inadvertidament; entrevistes a supervivents de l'època...

La gràcia de la narració és que una cosa que podria ser molt farragosa, com tornar una i altra vegada sobre les mateixes teories, no ho és gens; Persson escriu de tal manera que resol aquest possible inconvenient. I una altra gràcia molt ben trobada és que el lector, si ha llegit la primera part de la trilogia -que és el que hauria d'haver fet, és clar- ja sap qui és "realment" l'autor material de l'assassinat i per tant durant la lectura del tercer llibre veu (i viu) si els investigadors protagonistes s'acosten o s'allunyen de la resolució que busquen. Enginyós. Encara més, durant la narració és va descobrint que hi ha algun personatge significatiu que sospita o coneix la "veritat" i que opina que justament pel fet que la "veritat" és la que és val més la pena deixar les coses com estan.

El que sembla que queda clar des del començament, tant a la ficció com a la realitat, és que Christer Pettersson, a qui es va atribuir l'assassinat en el seu moment, no va ser l'autor del fet, de la mateixa manera que Lee Harvey Oswald difícilment va matar Kennedy, i igual que en el cas de Kennedy les teories que hi ha vigents a hores d'ara són moltes: els serveis secrets iugoslaus, un extremista d'ultradreta a qui es va donar el malnom de "el de 33 anys", el Partit dels Treballadors del Kurdistan, el propi Christer Pettersson, el Govern de Sudàfrica, el comerç d'armes a la Índia, una trama de policies suecs d'extrema dreta...

El llibre és, efectivament, aprofitable. Un parell de consells però. El primer: al final del tot del llibre hi ha un plànol de la zona on es va produir l'assassinat de Palme; consultin-lo sense manies; jo el vaig descobrir quan ja anava per la meitat de la història i vaig maleir l'editor per no haver posat aquest plànol al començament. El segon: utilitzin Google Earth per a seguir, en pseudo-tres dimensions, els suposats recorreguts que va fer l'autor de l'assassinat per a fugir després de disparar al primer ministre; ajuda a situar-se en el context, si més no, "geogràfic".

OTRO TIEMPO, OTRA VIDA

Trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar" (II)

Títol original: En annan tid, ett annat liv
Autor: Leif GW Persson
Editorial: Booket
Any primera edició original: 2003

El 24 d'abril de 1975 l'ambaixada de la República Federal d'Alemanya a Estocolm va ser assaltada per un grup pertanyent a la Facció de l'Exèrcit Roig (Baader-Meinhoff) que va prendre com a ostatges a les persones que hi havia dins. Aquest fet, que inicia el llibre, és real. Helmut Schmidt era el canceller socialdemòcrata alemany i Olof Palme era el primer ministre socialdemòcrata suec. Dins de l'ambaixada hi va haver dos assassinats i en un moment donat es van produir unes aparatoses explosions que van posar punt final a l'assalt. Total, cinc morts. 

En un primer moment els assaltants van ser responsabilitzats de les explosions, però molt aviat es va veure que aquesta suposició, aparentment evident, no era certa. Qui va ser responsable de les explosions? Els serveis secrets de la RFA? Els serveis secrets suecs? Un "accident", com s'ha arribat a mantenir oficialment?

El 28 de febrer de 1986 el primer ministre suec, Olof Palme, va ser assassinat. Entre d'altres, la Facció de l'Exèrcit Roig va reivindicar l'acció fent referència directa al final brusc de l'assalt de l'ambaixada de la RFA. Una cosa així com "passem comptes amb Palme per l'explosió de l'ambaixada, que va arruinar la nostra acció". La reivindicació no era creïble i a hores d'ara encara no se sap qui va acabar realment amb Olof Palme (un misteri semblant al de l'assassinat de Kennedy).

L'any 1989 -i aquí comença la ficció- un anònim tècnic de l'Institut d'Estadística (es pot ser més gris?) és apunyalat en el seu pis d'Estocolm. La policia sueca entra en acció... i el fet queda també sense resoldre. Per cert que, casualment, l'any 1989 també cau el mur de Berlín. I què? diran vostès. Doncs que segons Leif GW Persson, l'autor d'aquest llibre, les casualitats no existeixen.

A finals de 1999, començament del 2000, el primer ministre suec està a punt de nomenar una nova ministra del gabinet i es demana als funcionaris de seguretat habituals que investiguin protocolàriament si aquesta bona senyora amaga algun drap brut que després quedi malament als diaris. Fàcil... però naturalment el protocol es complica i l'assalt a l'ambaixada alemanya de 1975, la caiguda del mur de Berlín i l'assassinat de l'estadístic gris emergeixen d'una manera bastant molesta en aquesta investigació.

La trama és interessant, el senyor Persson fa ús de la seva particular ironia ja present a la novel·la anterior de la trilogia, els personatges (tant els nous com alguns que ja haviem conegut en el llibre anterior) estan ben trobats, i un cop més el senyor Persson ens insisteix en què Suècia no és Dineylàndia."Disneylàndia" seria, en aquest cas, la imatge de l'estat del benestar suec, i sembla que Persson ens vol dir que tal estat del benestar mai no ha estat res més que pura façana. I per a que ens quedi clar, va i escriu una trilogia de la qual aquest és el segon llibre. Aprofitable, per cert.

ENTRE LA PROMESA DEL VERANO Y EL FRÍO DEL INVIERNO

Nota de l'editor: aquest és el llibre número 200 que es comenta en aquest blog.

Trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar" (I)

Títol original: Mellan sommarens längtan och vinterns köld
Autor: Leif GW Persson
Editorial: Booket
Any primera edició original: 2002

Per si Henning Mankell o Stieg Larsson no ho havien deixat prou clar, el senyor Leif GW Persson ho remata: Suècia no ha estat mai Disneylàndia precisament. O sí, si considerem Disneylàndia tal com realment és: una gran mentida feta per a afavorir uns també grans interessos.

La novel·la comença amb el suposat suïcidi d'un suposat estudiant nordamericà (dels Estats Units, no de Canadà ni de Mèxic) a Estocolm. A partir d'aquí entrem en una complicada trama policial amb multitud de personatges, des dels patrullers de carrer, fins els agents dels serveis secrets, passant per múltiples i diverses oficines, càrrecs i departaments de la seguretat sueca. Un embolic que em porta a donar-los un consell: conforme vagin llegint apuntin en un paper el nom dels personatges i quin càrrec tenen perquè si no ho fan corren un notable perill de perdre's.

Està clar que ni la policia ni els serveis secrets suecs són sants de la devoció del senyor Persson. Tampoc ho eren del senyor Larsson, curiosament. El senyor Persson ens presenta un policia suec honest, i el qualifica de "l'únic policia suec honest". Amb això crec que no cal dir res més. Els altres són fanàtics d'ultradreta (uns quants), curts de gambals, arribistes, il·luminats, perversos, pervertits (que és diferent) i tots plegats mesquins en diferents graus.

I enmig de tot aquest maremagnum, una figura omnipresent: el Primer Ministre. I el Primer Ministre, a qui mai s'esmenta pel nom, és, naturalment, Olof Palme.

Sembla ser que els suecs viuen en eternes i convulses contradiccions pel que fa a Olof Palme. Henning Mankell ja hi fa referència a l'última (en tots els sentits) novel·la de la sèrie Wallander. En aquesta última novel·la es fa esment de la campanya dirigida per la dreta destinada a alimentar la idea de que Olof Palme, socialdemòcrata, espiava per a la Unió Soviètica.

En el llibre del senyor Persson un personatge, dirigint-se a un altre, diu una cosa així com: "Me n'alegro de que vostè no es cregui això de que el Primer Ministre és un espia", a la qual cosa el segon personatge respon: "No, perdoni, no m'ha entès bé; el que jo dic és que no crec que sigui espia dels russos". Genial.

I com que es tracta d'Olof Palme, al final del llibre l'assassinen. No estic xafant el final: és un fet històric; ho trobaran a totes les hemeroteques. El que no diré és qui, segons el senyor Persson, assassina al Primer Ministre. Com en el cas de Kennedy, l'assassinat de Palme no està resolt, i també com en el cas del president nordamericà (dels Estats Units, no de Mèxic) "l'assassí oficial" sembla ser que no ho era.

Llibre aprofitable, però insisteixo, agafin paper i llapis i vagin fent-se una guia dels personatges que hi surten.

LOS CRÍMENES DEL NO-DO

Títol original: Los crímenes del NO-DO
Autor: Carles Schenner
Editorial: Principal de los Libros
Any primera edició: 2011

Aqesta vegada, ho confesso, abans de començar a escriure la ressenya sobre aquest llibre, se m'ha acudit mirar què n'havien dit prèviament d'altres persones. Després de fer-ho em temo que seré una veu discrepant. El llibre ha rebut elogis -normalets, sense llençar les campanes al vol tampoc- i fins i tot algú ha escrit que era un bon llibre per a qui estigués interessat en saber com eren els anys foscos del franquisme. Doncs em sembla que més aviat no; és una opinió personal, naturalment.

"Los crímenes del NO-DO" explica la història d'uns inspectors de la Brigada de Investigación Criminal de la policia franquista que entre els anys 1956 i 1957 investiguen -un d'ells a Madrid- una sospitosa "epidèmia" de suïcidis i -l'altre inspector des de Barcelona- uns fets relacionats amb els disturbis universitaris i la vaga de tramvies de l'època (aquests dos últims fets, autèntics).

No dubto que l'autor s'hagi més o menys documentat sobre el moment històric que ha provat de recrear. Està clar que sap que hi havia un senyor que es deia Agustín Muñoz Grandes, o un altre que es deia Juan Bautista Sánchez González, o un troglodita que es deia Felipe Acedo Colunga, o que existia una cosa que es deia Falange Española i que també estava plena de troglodites; fins i tot s'ha mirat més d'un NO-DO, cosa que vol dir que és un dels escassos mortals -en vies d'extinció- que encara saben què és el NO-DO.

Però una cosa és tenir totes aquestes eines a l'abast i una altra molt diferent saber-les usar d'una manera creïble. Perquè el que falla en aquest llibre (sempre segons la meva del tot subjectiva opinió) és justament la credibilitat. L'inspector que treballa a Barcelona és del tot inversemblant. No només no hauria durat ni cinc minuts a la Brigada d'Investigació Criminal sinó que ni tan sols hauria tingut cap possibilitat d'arribar-hi; troglodites com Acedo Colunga se n'haurien encarregat, que això sí que ho sabien fer molt bé. L'inspector de Madrid potser sí que hauria durat cinc minuts en el seu lloc de treball... però set, no.

Pel que fa a la conspiració que hi surt a la trama, és tan delirant i barroera que fins i tot el general Franco -que no destacava precisament pel seu sentit de l'humor- se n'hagués mort de riure. Carmen Polo no; era més estirada que un pal d'escombra aquella dona.

I pel que fa al final... bé... com a llarguíssima escena de trets de pel·lícula americana de sèrie B en blanc i negre podria passar. Com a fragment de novel·la escrita ja és més indigest. I com a fragment creible dins del context del marc històric, se sosté més aviat poc.

Pot ser un llibre aprofitable en cas d'avorriment majúscul i en absència d'altres alternatives. 

FORTALESA DIGITAL

Títol original: Digital fortress
Autor: Dan Brown
Editorial: Empúries (de l'edició en català)
Any primera edició: 2005

Quart llibre del senyor Dan Brown. Aquesta vegada semblaria que l'hagués fet per encàrrec, aprofitant l'èxit dels tres anteriors. En aquesta ocasió el desastre que cal aturar és un supervirus informàtic que amenaça a deixar al descobert tots els arxius secrets de defensa dels Estats Units. Que l'objectiu del supervirus sigui una amenaça és opinable, la veritat. A destacar la imatge que el senyor Dan Brown dóna de la ciutat de Sevilla i dels serveis públics espanyols, especialment els sanitaris, els telefònics i la xarxa d'autobusos urbans. Comparats amb aquesta visió, els serveis públics del Senegal son impecables. Entretingut, però comparat amb els anteriors "alguna cosa s'ha perdut pel camí".

EL GRAN ENGANY

Títol original: Deception point
Autor: Dan Brown
Editorial: Empúries (de l'edició en català)
Any primera edició: 2005

Estats Units. Eleccions presidencials. Un president que no és Bush. Un candidat a la presidència que és igual d'antipàtic que el Josemari però no tan estúpid. Els Serveis Secrets, que són tan secrets que fins i tot s'amaguen coses entre ells. Una mena de reencarnació de Jacques Cousteau que é mu teligente i zale en la tele y too, oyes Loli, etc. Recomanació: no la llegeixin en transport públic perquè es passaran de parada.

LA PROFECIA ROMANOV

Títol original: The Romanov prophecy
Autor: Steve Berry
Editorial: Columna (de l'edició en català)
Any primera edició: 2005

Interessant novel·la d'intriga basada en la premissa de que els russos són molt especials, bàsicament perquè si no tenen un dictador al capdavant de l'estat, no s'orienten. Potser hi ha alguna cosa de veritat en això. De les llargues dinasties de tsars absolutistes, els russos van passar a la cosa soviètica. De fet Stalin es va comportar d'una manera tan absolutista com qualsevol tsar. De la cosa soviètica van passar a la cosa etílico-autoritària (llegeixi's Boris Eltsin). A Gorvatxov, que era un senyor de mentalitat bastant més oberta, se'l van carregar, no ho oblidem. I ara tenen Putin, de qui no es pot dir precisament que sigui el déu de la democràcia i els drets humans. Així les coses, la novel·la planteja una hipotètica situació segons la qual el poble rus actual decideix que, ja que no se'n pot sortir d'aquesta mena de fetitxisme absolutista, res millor que restaurar la monarquia i per tant s'ha de buscar qui seria el personatge més adient per a ocupar el tron. Com que el darrer tsar va ser un Romanov, es tracta de legitimar el Romanov supervivent més pròxim i per a això compten amb l'ajut de... una empresa nordamericana (ai, Senyor). Malgrat la inevitable (?) americanada, el llibre passa bastant bé.