LOS AÑOS DEL MIEDO

Títol original: Los años del miedo
Autor: Juan Eslava Galán
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2009

Si la Guerra Civil Espanyola va ser una barbaritat inenarrable que va durar tres anys, la post-guerra civil va ser un exercici criminal de tot punt injustificable que es va estendre durant dècades.

Les cròniques més reputades parlen de fam, misèria, militarisme, manca de tota mena de drets, repressió multiforme etc. Aquest llibre també parla de tot això, però a nivell de carrer; explica amb noms i cognoms, tant se val si són inventats o no (que sembla que no), el dia a dia de la immensa majoria dels ciutadants que es van trobar que els havien "salvat" de ves a saber què sense que ningú ho demanés.

L'arrogància -i la perillositat real- dels que es consideraven vencedors de la guerra, ja fossin generals de brigada o conserges, fa esgarrifar i fa tremolar d'indignació. Bé, és ara que fa tremolar d'indignació; en el seu moment feia tremolar de terror. Els saquejos físics, morals i econòmics dels que es van aprofitar de les circumstàncies no tenen nom, i entre tota la caterva de saquejadors l'església catòlica es va guanyar un lloc més que destacat.

La immoralitat del Generalito va ser il·limitada i ignominiosa des del primer fins l'ultim dia del seu regnat sense corona. I parlant de corona, el pretendent al tron, Juan de Borbón, i la seva senyora esposa, María de las Mercedes de Borbón Dos Sicilas y Orleans tampoc no van ser precisament un aparador de virtuts. Si més no, com a pares, eren de jutjat de guàrdia, pel que sembla.

Doncs bé, de tot això parla aquest llibre, que fa tota la pinta de que està ben documentat. Esgarrifa pensar que durant un llarg periode del segle XX l'Edat Mitjana va renéixer en tot el seu esplendor al sud dels Pirineus per a uns quants milions de persones.

Llibre aprofitable, encara que qui no hagi viscut ni un sol any d'aquella època no podrà acabar d'entendre l'horror que s'hi narra, simplement perquè tal horror és intel·lectualment inconcebible. 

UNA HISTORIA DE LA GUERRA CIVIL QUE NO VA A GUSTAR A NADIE

Títol original: Una Historia de la Guerra Civil que no va a gustar a nadie
Autor: Juan Eslava Galán
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2005

Entre les nombroses virtuts que ornen al senyor Eslava Galán sospito que no s'hi troba la modèstia. Llegint els seus llibres hom té la impressió de que és un senyor que està encantat d'haver-se conegut, i si llegim el motiu que addueix per a haver-se decidit a batejar aquesta obra amb un títol tan llarg, tan pedant i tan fals, la impressió es converteix gairebé en certesa.

I és que és cert, el títol és llarg, pedant i fals. Sobretot fals, perquè aquesta història està molt ben escrita. No té res a veure amb com escriuen Hugh Thomas o Paul Preston, per exemple, però complementa a aquests dos extraordinaris autors d'una manera magnífica i gosaria dir que imprescindible, per via d'aportar una visió humana molt especial i difícil de plasmar quan es tracta d'una situació tan horrible com és una guerra civil.

Et fa veure la malícia i la immoralitat del general Franco; l'estupidesa del general Sanjurjo; la bogeria perillosa de Millán-Astray; la garruleria de Queipo de Llano; l'amargor d'Unamuno quan va veure que havia ficat la pota del tot i literalment es va morir del disgust; la irresponsabilitat dels anarquistes; la tonteria idiota dels comunistes; la inconsciència de Largo Caballero; la poca vista del doctor Negrín; la depressió d'Azaña quan va veure (molt aviat i no es va equivocar gens) que amb tota aquella colla d'animals allò no tenia remei; i la tragèdia del poble, enganyat i portat a l'escorxador durant tres anys de guerra i molts més de post-guerra.

No dubto que hi haurà gent a qui no li agradi aquesta història de la guerra civil, però penso que estadísticament guanyem aquells a qui sí que ens agrada. Així que li diria al senyora Eslava Galán que no cal que sigui tan fantasma; és innecessari. 

Post Scriptum:

ÀLBUM DE FOTOS

El maliciós immoral i el boig perillós. Sobren les paraules.

CALIFAS, GUERREROS, ESCLAVAS Y EUNUCOS

Títol original: Califas, guerreros, esclavas y eunucos
Autor: Juan Eslava Galán
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2009

Els romans van anomenar Hispania al territori de la península ibèrica (les actuals Espanya, Portugal, Andorra i la colònia britànica de Gibraltar), però no van cometre mai l'error de pensar seriosament que la tal Hispania conformés una unitat de cap mena. Hispania sempre ha estat tan unitària com la mateixa Europa, és a dir, gens.

Quan l'Imperi Romà es va descompondre -víctima dels papanates que el governaven i no dels bàrbars, que l'única cosa que van fer va ser aprofitar-se de la incompetència romana, tinguem-ho clar- Hispania, és a dir, la península ibèrica, va tornar al seu estat de tota la vida: un merder caòtic.

I aparegueren els gots. Els gots eren uns senyors procedents d'Escandinàvia que tampoc no destacaven precisament per tenir un sentit de l'organització mínimament passable; segurament per això els va encantar la península ibèrica: els indígenes peninsulars eren tan curts de gambals com ells. Total, que s'hi van establir i van estar-s'hi una pila d'anys barallant-se els uns amb els altres; i tan ocupats estaven fent-se mútuament la punyeta que no es van adonar que hi havia uns altres senyors al costat mateix, al nord d'Àfrica, que sí que n'estaven d'organitzats. Resultat: als senyors del nord d'Àfrica no els va costar gaire passar l'estret de Gibraltar i fer-se amb les terres ibèriques escombrant als ineptes dels gots.

Així és com aparegueren els àrabs, cap a l'any set-cents i escaig. Només que aleshores no es deien àrabs, es deien moros. "Moro" ve de "mauri", i els "mauri" eren els naturals de la Mauritània, i "Mauritània" era el nom que els romans donaven a les seves províncies nordafricanes. Els àrabs, en canvi, són els naturals d'Aràbia, de la qual cosa es desprèn, d'una manera elengantíssima, que els àrabs no van trepitjar mai la península ibèrica. Ergo, mai va haver cap invasió àrab, i menys a Espanya, que tampoc no existia. 

Partint d'aquesta base històrica, el senyor Eslava Galán fa una descripció del que van ser els gairebé vuit-cents anys d'assentament moro (que no invasió àrab, insisteixo) a la península ibèrica (excepte la franja nord, Andorra inclosa). Sosté el senyor Eslava que, contràriament al que s'ha dit en més d'una ocasió, potser sí que els moros eren un pèl més civilitzats que els seus veïns del nord, però tot i així tampoc no eren el paradigma del glamour. Home, ja s'entén! No n'hi havia de glamour a l'Edat Mitjana! I per si de cas allà estava l'església catòlica, per a vetllar per tot el que s'havia de vetllar: si un home era glamourós el cremaven a la foguera per mariconàs, i si la glamourosa era una dona, la cremaven a la foguera per bruixa, només faltaria.

És aprofitable el llibre? Potser és útil per a fer una primera aproximació al tema, però per a fer-se'n una idea més fiable i rigorosa possiblement caldria consultar altres textos més solvents. I una altra cosa: jo diria que al senyor Eslava no li fan cap gràcia ni els moros ni els àrabs i això no deixa de ser un inconvenient a l'hora de procurar mantenir una certa objectivitat. És clar que començo a intuir que això de l'objectivitat no és una cosa que al senyor Eslava el preocupi gaire... 

EL FRAUDE DE LA SÁBANA SANTA Y LAS RELIQUIAS DE CRISTO

Títol original: El fraude de la Sábana Santa y las reliquias de Cristo
Autor: Juan Eslava Galán
Editorial: Planeta
Any primera edició: 1997

Il·lustratiu llibre que explica l'opinió, sembla que prou documentada, de l'autor, sobre la part més peculiar i colorista del merchandising de l'església catòlica, és a dir, la que fa referència a la biografia de Jesucrist, des dels "Sants Bolquers" fins a tot el pack de la passió, mort i resurrecció (la Santa Col·lumna, els fragments de la Santa Creu, els Sants Claus, el Sant Sudari -protagonista del llibre-, la Santa Pedra des d'on es va produir la Santa Ascensió, la Santa Baieta de la Verònica, les Santes Tovalles del Sant Sopar, etc. etc.

De passada, i sense que ens costi ni mig cèntim més, el senyor Eslava ens explica molt didàcticament quina és la diferència entre una "ascensió" i una "assumpció": les ascensions són autopropulsades, mentre que les assumpcions necessiten grua (en altres paraules: en una ascensió tu puges; en una assumpció et pugen)

Especialment remarcable el capítol 2, que parla del Sant Prepuci i que planteja un dubte que, he de confessar, no m'havia assaltat mai, però que des de que he llegit el llibre gairebé no em deixa dormir: el Sant Prepuci va ascendir en el seu moment amb la resta del cos del Senyor? O va ascendir abans, tot just després de la Santa Circumsició? O no va ascendir sinó que simplement el van teletransportar, com a Star Trek? (opció no gens descartable perquè total, per un prepuci, per molt sant que sigui, tampoc no cal tota la parafernàlia que representa una ascensió homologada)

Un cop més constatem amb gran preocupació que el destí etern que espera al senyor Eslava Galán és l'infern, si més no segons l'església catòlica, ja que des de la primera fins a l'última pàgina del seu llibre s'entesta a sostenir que totes les santes relíquies són invencions més falses que un euro de suro; i no només això, sinó que també sosté que els Evangelis, com a exercici d'imaginació creativa no estan malament, però com a crònica fiable són francament lamentables. I el cas és que té raó. Justament per això és que se n'anirà a l'infern. El problema (per a l'església catòlica, no pas per al senyor Eslava), és que l'infern també és fals. No som res. 

HISTORIA DE ESPAÑA CONTADA PARA ESCÉPTICOS

Títol original: Historia de España contada para escépticos
Autor: Juan Eslava Galán
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2005

L'anomenada història d'Espanya sempre ha estat un embolic increïble de difícil comprensió i digestió, probablement perquè la tal Espanya es troba geogràficament en un lloc de pas densament transitat des de l'època de Pangea fins ara, i a tothom li ha semblat estratègica, des dels romans imperials fins als nordamericans, també imperials, passant pels àrabs, tant partidaris ells, en altres temps, de la bona vida.

D'altra banda, des del matrimoni de Ses Catòliques Majestats (ja saben: "de Isabel y Fernando, el espíritu impera, moriremos besando, la sagrada bandera"; quina animalada, senyor...), des del matrimoni de Ses Catòliques Majestats, deia, sempre hi ha hagut personatges de tota mena que s'han empenyat en sostenir que Espanya era "una e indivisible", a més de "grande y libre", és clar, quan mai ha estat res de tot això, com ho demostren totes les cròniques que s'han anat acumulant al llarg del temps.

Doncs bé, el senyor Eslava Galán tampoc ha pogut evitar la temptació d'escriure (com tants d'altres) una Història d'Espanya, i aquest llibre n'és el resultat. L'ha resumit en 460 pàgines en les què ha pretès encabir-ho tot, des del primer mico salvatge (l'Australopithecus Afarensis) fins el penúltim mico salvatge (José María Aznar).

I què passa quan es prova de ficar tan immensa quantitat de coses en una capsa tant petita? Doncs d'entrada que no hi caben totes, i per tant se n'ha de fer una tria. Hi ha diverses vegades en aquest llibre que es passa d'una etapa a l'altra a tal velocitat i amb tal superficialitat, que allò que sobreviu no s'acaba d'entendre, com sempre, i és clar, ens quedem més o menys com estàvem abans.

Això sí, hi ha coses curioses, com la llista completa dels reis gots, que l'autor inclou aquí amb l'unic objectiu de què qui la sabia i se n'havia mig oblidat la refresqui, o qui no en tenia ni idea de què era això quedi convenientment informat...; o bé la revelació de què la resistència de Numància va durar... fins que els propis numantins van obrir les portes als romans al crit de "passin i serveixin-se vostès mateixos", cosa que els romans van fer sense manies; o que la batalla de Covadonga no va ser tal batalla sinó, com a molt, una mena de botellón -i no dels més espectaculars- encapçalat per un senyor que es deia Pelayo a qui simplement li anava la marxa, sense més pretensions; o de què Alfons XII, el melancòlic rei aquell de la frase "dónde vas Alfonso Doce, dónde vas triste de ti", es va acomiadar de la seva dona, la reina María Cristina, en el llit de mort, amb la gens melancòlica frase: "Cristinita, ya sabes, guarda el coño, y de Cánovas a Sagasta y de Sagasta a Cánovas". Per cert, Doña María Cristina, efectivament, guardó el coño. 

En fi, que per a passar una estona entretinguda el llibre està bé, però per a informar-se realment de l'anomenada Història d'Espanya potser seria convenient consultar, a més, altres fonts. 

EL CATOLICISMO EXPLICADO A LAS OVEJAS

Títol original: El catolicismo explicado a las ovejas
Autor: Juan Eslava Galán
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2009

Paternalment, i altament preocupat per la nostra salut espiritual, cosa que l'honora, Juan Eslava Galán ha escrit aquest llibre amb la intenció de que les descarriades ovelletes que som tots nosaltres, tornem al ramat del Senyor, d'on mai no hauriem d'haver sortir ni tan sols de pensament. Tothom hauria de llegir-lo i convertir-lo en el seu segon llibre de capçalera, perquè ja se sap, el primer ha de ser la Bíblia, només faltaria.

I per cert, parlant de la Biblia, Eslava ens adverteix molt sàviament que no hem de caure en l'error nefand de pensar que el fet de què la Bíblia sigui el conjunt d'escrits més falsari de la història de la humanitat, que hagi estat apanyada a conveniència de l'església catòlica (i d'altres) cada vegada que ha convingut, que estigui plena de contradiccions i d'afirmacions històricament impossibles i insostenibles, i que la Conferència Episcopal la interpreti d'una manera que de vegades és delirantment creativa, per no dir una altra cosa... que no caiguem en l'error, dic, de pensar que tot això demostra res. Perquè no demostra res!

A veure si ens entenem: la Bíblia està inspirada per Déu, i el Papa està inspirat per l'Esperit Sant que també és Déu (no un altre Déu, sinó el mateix, que per a això hi ha una cosa que se'n diu el dogma de la Santíssima Trinitat i qui no ho entengui és perquè no vol, perquè la cosa és diàfana: un dogma és un dogma i punt). Està clar? I per tant, per exemple, si el Papa diu que segons la Bíblia els manaments són deu, encara que llegint la Bíblia (facin la prova), descobrim que no són deu sino que són més, i a sobre diferents, això no és una contradicció: és que les ovelles són dislèxiques per naturalesa i per això està el Papa, que és el pastor, que no és dislèxic i que ens interpreta la Bíblia gràcies a l'Esperit Sant, que és un colom i que tampoc no té problemes de dislèxia, primér perquè és Déu, i després perquè els coloms no llegeixen. Vaja, és que si no entenem això, ja no cal que continuem...

Una altra cosa: tenint en compte que Jesucrist també és Déu (el dogma, recorden?), la crucifixió no va ser una execució, sinó que va ser un suïcidi perquè, anem a veure, Déu (en forma d'Entitat Suprema), fecunda (en forma de colom) a una verge (que després segueix essent verge), de la que neix el seu fill (en forma de cria d'homo sapiens), que també és Déu (Ell mateix, no perdem de vista el dogma) amb l'únic objectiu de que el crucifiquin (això és una mica psicòpata, ho hem de reconèixer), per a salvar a la humanitat d'un pecat que no ha comès però que ha heredat, per voluntat del propi Déu, d'uns senyors que es deien Adam i Eva, a qui el propi Déu va posar en una situació dificil dient-los "podeu fer de tot, menys menjar de la pomera", cosa impossible això de menjar de la pomera, perquè la pomera era una espècie botànica que no existia en cap dels llocs que s'ha identificat posteriorment com l'autèntica situació geogràfica del Paradís. Passant per alt aquests detalls sense importància, el fet principal que ens ocupa és que Jesucrist (Déu en forma d'homo sàpiens), va ser crucificat per designi de Déu Pare (Ell mateix, però en forma d'Entitat Suprema). Ergo: execució? No. Suïcidi. Però, el suïcidi no és pecat?. No; si el fa el propi Déu, no; que per això és Déu i pot fer el que li doni la divina gana. Tampoc és tan complicat d'entendre, dic jo...

Doncs totes aquestes qüestions i infinitat d'altres, així com (per fi!) el propi dogma de la Santíssima Trinitat, estan claríssimament explicades en aquest llibre salvíficament revelador (i probablement també revel·lat), de tal manera que fins i tot l'ovelleta més descerebrada ho pot entendre. A partir d'aquí queda clar que si una ovella descarriada es condemna a les flames eternes (que segons Wojtyla no existeixen, però segons Ratziger, sí, i això que tots dos han estat inspirats pel mateix colom), és perquè vol, i per tant es mereix tot el que li pugui passar, per idiota. Apa, que la pau del Senyor sigui amb vosaltres.