LA AMENAZA DE BEDFORD SQUARE

Sèrie Pitt nº 19

Títol original: Bedford Square
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1999

Algú amb un mal gust evident planta un cadàver davant de la porta de la residència del general Balantyne. Al general se li talla la digestió de l'esmorzar que estava prenent en el saló del matí. Comprensible. La vaca de lady Augusta, la seva dona, directament se sulfura: és una vergonya, aquell cadàver no lliga gens amb la decoració del vestíbul, deixant apart que ella no l'havia encarregat. La senyora Perry no ho explica ben bé així, però la idea és aquesta.

A partir d'aquí el comissari Pitt comença a investigar el cas que, de fet, va d'un xantatge múltiple dirigit a diversos prohoms de l'aristocràtica alta societat de Londres. Prodones, exceptuant la Reina Victòria, no n'hi havia. Com a molt, "senyores de".

Aquest cop Thomas Pitt compta amb la col·laboració esgarrifada de tot el seu staff col·lateral: Charlotte, la seva dona; Gracie, l'assistenta domèstica; Tellman, que en segons quins llibres de la sèrie és inspector, i segons en quins altres és sergent (depèn de l'il·luminat criteri del traductor corresponent); i naturalment lady Vespasia Cumming-Gould qui, creguin-s'ho o no, té un perfil en el Facebook.

Admetem-ho d'una vegada per totes, si no és que no ho teniem clar: com a escriptora de novel·les policíaques la senyora Perry és francament mediocre. Cert que descriu molt bé el paisatge social de l'època -o possiblement cert, vist i considerat que no queda ningú viu que la pugui avalar o desmentir- però el génere policial se li escapa. En aquest llibre passa el que tantes vegades ha passat anteriorment: el delinqüent és qui ella diu només perquè en un moment donat ella ho diu; pel mateix preu podria haver estat qualsevol altre, i sí molt m'apuren, en aquesta història hi ha més d'un candidat que podria haver donat un joc molt més enginyós, inclosa la vaca de lady Augusta (no, lady Augusta no és la bandarra de la pel·lícula, ho lamento). Però sembla ser que a la senyora Perry li falta precisament aixó: enginy. Diguem que sap "pintar", però només si li posen el model al davant. Si se l'ha d'inventar ella, comença el quadre, però no té ni idea de com acabar-lo.

Llibre prescindible. Ara bé, si vostè és un maniàtic de les col·leccions i s'ha llegit els divuit anteriors, ningú el culparà si diu en públic que també vol llegir aquest; però si pot evitar-ho, no ho digui, la gent l'estimarà igual. De veritat. 

LA CONJETURA DE FERMAT

Títol original: La conjecture de Fermat
Autor: Jean d'Aillon
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició: 2009

Novembre de 1643. Fa onze mesos que el cardenal Richelieu ha passat a millor vida per a descans espiritual de la fe catòlica i per a alegria desfermada de milers de persones que consideraven, amb tota la raó, que s'Eminència era greument perjudicial per a la salut. Per cert, que el fill de puta va deixar per als seus gats, en herència, una casa i una respectable assignació econòmica.

D'altra banda també fa sis mesos que Lluís XIII ha anat a fer companyia a Richelieu, curiosament a causa d'una malaltia, no d'un assassinat; això del traspàs biològic gairebé va ser pura casualitat perquè conspiradors per a enviar-lo a l'altre barri no van faltar; el que passa és que els tals conspiradors eren exasperantment torpes.

Per tant ara França està governada per Anna d'Àustria, la vídua gens desconsolada de Luís XIII -va ser una de les conspiradores torpes-, en qualitat de regent per Lluís XIV; i pel cardenal Mazarino, una altra "joia de la corona". Diuen les males llengües -i en aquest cas sembla que és cert- que entre la reina i el cardenal hi havia un marro considerable, i que fins i tot es van arribar a casar en secret; ja se sap: els designis del Senyor són impresentables (la frase és així, oi?)

És en aquest escenari on el govern del cardenal Mazarino descobreix que hi ha filtracions en els seus serveis secrets (es veu que això és una constant històrica; els serveis secrets, vull dir; i les filtracions) així que un cop més l'ara ex-notari Louis Fronsac es veu embolicat en una trama francament complicada.

És aconsellable llegir aquest llibre amb un bloc de notes al costat, més que res perquè el festival de personatges és tal i tan enrevesat que arriba un moment que ni el propi lector sap qui és ell mateix. Una enciclopedia a prop també ajuda; per a situar, més que res. I si més no, el suport més fàcil, i jo diria que gairebé imprescindible, és el llistat de personatges que hi ha al final del llibre. Usint-lo. Jo em vaig adonar que hi era després d'acabar la història i em vaig recordar de tota la família del senyor d'Aillon i de la dels propietaris d'Alianza Editorial. Si haguéssin posat la llista al començament m'hagues estalviat uns quants comprimits de paracetamol.

Anècdotes a destacar: la curiosa versió de per què la demostració del Teorema de Fermat no s'ha trobat mai i han calgut tres segles i mig per a que algú fos capaç de reconfirmar-la, que no de reproduir-la; i també la referència -històrica- de què de fet la calculadora va ser inventada per Pascal, però no va ser viable en el seu temps perquè era caríssima de fabricar, ja veus tu. Tampoc no està gens malament l'al·lusió a la televisió; "això no s'inventarà mai", ve a dir un dels personatges (se li pot perdonar: estem parlant de 1643)

I una nota final: entre aquest llibre i "El misterio de la Cámara Azul" n'hi ha d'altres, però aquí, a hores d'ara (juliol de 2010) no els han publicat. La política editorial d'aquest país és impresentable, com els designis del Senyor.

Llibre aprofitable, però un pèl marejador. 

EL MISTERIO DE BRUNSWICK GARDENS

Sèrie Pitt nº 18

Títol original: Brunswick Gardens
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1998

Una dona, ajudant d'un clergue erudit de l'església anglicana, cau per una escala i es mata. Al començament tothom culpa a la llei de la gravetat, cosa que, dit sigui de passada, és la hipòtesi més versemblant, però arriba el comissari Pitt i, tocant els nassos com només ell ho sap fer, diu que no, que ell no ho té tan clar. Pitt sospita que en tot cas la llei de la gravetat pot haver estat còmplice involuntària del fet, com en tantes altres ocasions, però que en definitiva algú més hi ha intervingut i d'una manera prou determinant. Fins aquí l'escenari i l'argument explícit, però com sol passar darrerament en les novel·les de la senyora Perry, hi ha un rerafons.

Aquest cop el rerafons és múltiple. D'una banda hi ha una crítica a la religió que no és precisament subtil. Els capitostos de l'església anglicana queden retratats com a hipòcrites, insensibles i impresentables; l'església catòlica queda com a una manipuladora mentidera que fa ús de supersticions tirant a medievals per a tenir ben collats als curts de gambals; i tant una confessió com l'altra queden com una colla d'aprofitats bàsicament interessats en mantenir les formes i el poder.

D'altra banda, en aquest llibre, com en d'altres anteriors, es tornen a posar en solfa les formes més ràncies del patriarcat i la seva actitud amb les dones, a qui pel sol fet de ser-ho, no se'ls reconeix un status que vagi més enllà que el que pugui tenir un animal de companyia.

I finalment, el toc d'originalitat en aquesta novel·la el posa ni més ni menys que el senyor Charles Darwin (el que surt escarnit en efígie a les etiquetes de les ampolles d'Anís del Mono, per si no ho sabien). Charles Darwin va publicar l'Origen de les Espècies l'any 1859, i va morir l'any 1882; és a dir, va ser contemporani de la Reina Victòria, de l'inspector Pitt i de la foca de lady Augusta Balantyne. Tant l'inspector Pitt com la foca de lady Augusta són ficticis (i hi ha vegades que la reina Victòria també ho sembla, francament) però el que no és gens fictici és el daltabaix que va causar Darwin amb les seves teories sobre l'evolució. L'any 1891 (any en què la senyora Perry situa aquesta narració) l'huracà Darwin bufava encara a plena potència. Una part de la humanitat va haver de replantejar-se els seus conceptes sobre ella mateixa; una altra part s'hi va resistir aferrissadament, i encara ara s'hi resisteix (hi ha estats dels Estats Units en què està prohibit ensenyar a les escoles la teoria de l'evolució); i a una altra part de la humanitat (Àfrica, per exemple) li va ser ben be igual perquè altra feina tenia (intentant sobreviure a les salvatjades dels colonitzadors europeus, també per exemple). El cas és que el darwinisme va arribar a provocar fins i tot autèntiques crisis de fe en creients de tota la vida... i alguns d'aquests creients tenien càrrecs eclesiàstics. Un cop més, doncs, això es veu ben reflectit en aquest llibre, de tal manera que aquest rerafons pot arribar a ser en ocasions més interessant que la trama principal.

Llibre aprofitable, encara que, ja els ho dic, si tenen una mica de vista (no se'n necessita gaire) podran endevinar fàcilment la identitat de l'assassí bastant abans d'acabar la història; però això és el de menys.

CALIFAS, GUERREROS, ESCLAVAS Y EUNUCOS

Títol original: Califas, guerreros, esclavas y eunucos
Autor: Juan Eslava Galán
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2009

Els romans van anomenar Hispania al territori de la península ibèrica (les actuals Espanya, Portugal, Andorra i la colònia britànica de Gibraltar), però no van cometre mai l'error de pensar seriosament que la tal Hispania conformés una unitat de cap mena. Hispania sempre ha estat tan unitària com la mateixa Europa, és a dir, gens.

Quan l'Imperi Romà es va descompondre -víctima dels papanates que el governaven i no dels bàrbars, que l'única cosa que van fer va ser aprofitar-se de la incompetència romana, tinguem-ho clar- Hispania, és a dir, la península ibèrica, va tornar al seu estat de tota la vida: un merder caòtic.

I aparegueren els gots. Els gots eren uns senyors procedents d'Escandinàvia que tampoc no destacaven precisament per tenir un sentit de l'organització mínimament passable; segurament per això els va encantar la península ibèrica: els indígenes peninsulars eren tan curts de gambals com ells. Total, que s'hi van establir i van estar-s'hi una pila d'anys barallant-se els uns amb els altres; i tan ocupats estaven fent-se mútuament la punyeta que no es van adonar que hi havia uns altres senyors al costat mateix, al nord d'Àfrica, que sí que n'estaven d'organitzats. Resultat: als senyors del nord d'Àfrica no els va costar gaire passar l'estret de Gibraltar i fer-se amb les terres ibèriques escombrant als ineptes dels gots.

Així és com aparegueren els àrabs, cap a l'any set-cents i escaig. Només que aleshores no es deien àrabs, es deien moros. "Moro" ve de "mauri", i els "mauri" eren els naturals de la Mauritània, i "Mauritània" era el nom que els romans donaven a les seves províncies nordafricanes. Els àrabs, en canvi, són els naturals d'Aràbia, de la qual cosa es desprèn, d'una manera elengantíssima, que els àrabs no van trepitjar mai la península ibèrica. Ergo, mai va haver cap invasió àrab, i menys a Espanya, que tampoc no existia. 

Partint d'aquesta base històrica, el senyor Eslava Galán fa una descripció del que van ser els gairebé vuit-cents anys d'assentament moro (que no invasió àrab, insisteixo) a la península ibèrica (excepte la franja nord, Andorra inclosa). Sosté el senyor Eslava que, contràriament al que s'ha dit en més d'una ocasió, potser sí que els moros eren un pèl més civilitzats que els seus veïns del nord, però tot i així tampoc no eren el paradigma del glamour. Home, ja s'entén! No n'hi havia de glamour a l'Edat Mitjana! I per si de cas allà estava l'església catòlica, per a vetllar per tot el que s'havia de vetllar: si un home era glamourós el cremaven a la foguera per mariconàs, i si la glamourosa era una dona, la cremaven a la foguera per bruixa, només faltaria.

És aprofitable el llibre? Potser és útil per a fer una primera aproximació al tema, però per a fer-se'n una idea més fiable i rigorosa possiblement caldria consultar altres textos més solvents. I una altra cosa: jo diria que al senyor Eslava no li fan cap gràcia ni els moros ni els àrabs i això no deixa de ser un inconvenient a l'hora de procurar mantenir una certa objectivitat. És clar que començo a intuir que això de l'objectivitat no és una cosa que al senyor Eslava el preocupi gaire... 

LA CONSPIRACIÓN DE ASHWORTH HALL

Sèrie Pitt nº 17

Títol original: Ashworth Hall
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1997

Si vostès prenen la decisió de llegir aquest llibre (decisió que, ja els ho dic ara, no és imprescindible) val més que se situïn prèviament en un parell de coses:

Durant la segona meitat del segle XII el rei Henry II d'Anglaterra va demanar permís al Papa Adrià IV per a envair Irlanda, que estava "desgovernada" des de feia anys per una colla de normands que es dedicaven a matar el temps fent-se la punyeta els uns als altres per a veure "qui la tenia més llarga". La raó per la qual Henry II va trobar convenient envair Irlanda era que alguns d'aquests normands van començar a posar-se perillosament d'acord entre ells, de tal manera que amenaçaven a arribar a constituir un regne mitjanament decent que esdevindria rival potencial d'Anglaterra.

Naturalment el Papa, encantat de la vida, va concedir la bula pertinent. I és així com Henry II es va convertir en el primer rei anglès d'Irlanda.

És clar que, per aquella mania que tenen els envaïts a oferir resistència, als anglesos no els va ser fàcil governar l'illa, pero amb l'ajuda de l'exèrcit i els col·laboracionistes de torn, la corona anglesa va seguir afincada en el país que, segles després, en el segle XX, seria famós per presentar any rere any al festival d'Eurovision els cantants més patètics del món occidental.

En el segle XV, un altre Henry, el VIII, va tenir unes certes paraules amb el Papa de torn, Climent VII, perquè a Climent no li donava la gana d'anul·lar el seu matrimoni amb Catalina de Aragón. Va ser aleshores quan Henry va decidir divorciar-se ell mateix de Catalina i divorciar Anglaterra de l'església catòlica. De passada Henry també va pretendre prohibir el catolicisme a Irlanda, però només va aconseguir-ho a mitges ja que va haver-hi una quantitat considerable d'irlandesos que no li van fer ni cas.

Henry va ser succeït per la seva filla Mary, coneguda històricament com a Bloody Mary, que va resultar ser catòlica fanàtica i per tant va voler restaurar el catolicisme utilitzant mètodes més aviat expeditius (d'aquí el qualificatiu de "bloody"); a més, Mary, va tenir la funesta idea (no tenia idees de cap altra mena) d'assegurar-se d'una vegada per totes el domini d'Irlanda pel bonic procediment d'introduir a l'illa colònies d'anglesos a qui va donar terres prèviament confiscades a la població local.

Posteriorment, la reina següent, Elizabeth I, va tornar a prohibir el catolicisme en favor de l'església anglicana. El resultat per a Irlanda va ser que els colons anglesos catòlics introduïts per la reina Bloody Mary es van acabar aliant amb els nacionalistes catòlics locals, i tots barrejats es van enfrontar amb uns altres colons, aquests protestants i patrocinats per Elizabeth I, i que es van beneficiar també d'altres terres confiscades.

I així és com va néixer el conflicte, encara inacabat a començament del segle XXI, entre els catòlics (nacionalistes) i els protestants (unionistes) irlandesos.

En època del superintendent Pitt (1890), el tal conflicte estava molt caldejadet, com sempre. Els protestants deien que els catòlics eren uns supersticiosos, adoradors d'imatges, sotmesos a una autoritat medieval (la del Papa, aleshores Lleó XIII), que es creien qualsevol cosa que vingués de Roma per absurda que fos, i que es passaven la vida parint com a conills. Per la seva banda, els catòlics deien que els protestants eren una colla d'apocaliptics, avinagrats, impresentables, divorcistes, terratinents i blasfems que es menjaven crua a la població infantil.

Enmig de tot això, a meitat del segle XIX va sorgir, dins del bàndol nacionalista catòlic irlandès, una mena de germandat secreta coneguda com "els fenians", que es podria considerar una mena d'embrió del posterior partit Fianna Fail i de l'Exercit Republicà Irlandès (Irish Republican Army: IRA).

Finalment, l'any 1997 la senyora Anne Perry dóna tooot això per sabut i fa un llibre que li surt una mica tonto, si volen la meva opinió. La cosa és que si hom no en té ni idea dels antecedents de la Història d'Irlanda, quan llegeix el llibre no pot evitar tenir la impressió de què un terç dels personatges (els irlandesos catòlics) són uns poca-soltes, un altre terç (els irlandesos protestants) són uns arrogants impresentables, i un altre terç (els anglesos, representats per Pitt i la seva família), són simplement tontos del cul.

En canvi, si hom llegeix el llibre amb uns certs coneixements previs de la Història irlandesa, el resultat és exactament el mateix, només que es constata més fàcilment que l'única religió que és vertadera i universal és l'Estupidesa.

En fi, que el llibre gaire aprofitable no és, però entre això i veure la televisió sempre és millor llegir. 

LA CAÍDA DEL MURO DE BERLÍN

Títol original: La chute du Mur
Autor: Jean-Marc Gonin & Olivier Guez
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició: 2009

Es tracta d'un assaig semi-novel·lat; per a entendre'ns, si fos un programa de televisió diriem que és un documental dramatitzat. És el relat de les circumstàncies immediates que van envoltar la caiguda del mur més famós de la guerra freda, des de trenta-quatre dies abans (6 d'octubre de 1989) fins a dos dies després (11 de novembre de 1989).

El 6 d'octubre de 1989, Erich Honecker encara era el President de la República Democràtica Alemanya. Ho havia estat, de manera indiscutida, des de 1976, però l'home, pro-soviètic de tota la vida, no podia ni sospitar que tretze anys després l'enfonsament del bloc comunista en general, i el seu en particular, vindria precisament de la maneta del Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica, el senyor Gorbatxov. L'any 1989 Honecker va fer un titànic esforç per a tancar els ulls a la realitat i es va resistir fèrriament a admetre l'existència de la perestroika, fins i tot quan ja feia mesos que la tenia a sobre. Honecker encara vivia, i volia seguir vivint, a 1945. La perestroika el va atropellar.

El 6 d'octubre de 1989 Egon Krenz era el delfí de Honecker i, encara que no destacava precisament per ser un prodigi d'intel·ligència, es va adonar que o bé la RDA s'adaptava als aires huracanats que venien de la perestroika o bé l'huracà s'enduria per davant la RDA en menys que un triga a dir "per les barbes de Lenin". L'adaptació a l'huracà passava necessàriament per defenestrar Honecker. Ho va aconseguir. Tretze dies després queia el mur de Berlín. Un mes després del mur, queia ell mateix. Deu mesos després queia la República Democràtica Alemanya en pes. Un visionari, el tal Egon. 

El 6 d'octubre de 1989 Mikhail Sergeievich Gorbatxov era President de la Unió Soviètica i Secretari General del Partit Comunista. Molt probablement es llevava cada matí pensant, en la intimitat de la dutxa, "Collons, la que he organitzat...". Com diuen en castellà "le crecían los enanos por todas partes", així que l'home no tenia gaire temps per a ocupar-se de gaire tonteries. Va intentar convèncer a Honecker de que obrís els ulls d'una vegada perquè si no l'hòstia seria de les que farien època. No ho va aconseguir. Aleshores va ordenar a l'Exèrcit Roig estacionat a la RDA que es mantingués a les casernes jugant a les cartes i que ningú no es mogués ni un mil·límetre passés el que passés, així com també li va dir a l'ambaixador soviètic a Berlin que, com a molt, es dediqués a beure vodka i a mirar de tant en tant per la finestra a veure què passava; ja s'ho faria aquell cabut de Honecker. Quan el dia 10 de novembre li van dir per telèfon a Gorbatxov que el Mur de Berlin s'havia obert sense avisar i que en el Kremlin encara no hi havia ningú que sabés exactament què punyeta havia passat, al Secretari General li va agafar un atac de riure i li va costar molt restablir la compostura. A hores d'ara encara no se sap si es tractava d'un riure histèric o de si realment la cosa li va fer gràcia.

Però apart d'aquests i altres pintorescos polítics, hi havia més gent. Hi havia persones. Hi havia setze milions d'alemanys orientals vivint cadascú, i intensament, la seva pròpia història. Això també queda reflectit en el llibre. És més, bàsicament és aquesta part, desconeguda i importantíssima, la que queda reflectida en el llibre, i és aquesta part la que en determinats passatges fa emocionar. La Història l'escriuen els polítics, però la pateixen els ciutadans. Reflexionin vostès sobre la seva pròpia vida i veuran que no m'equivoco gaire.

Pot molt ben ser que aquest no sigui el millor llibre que s'ha escrit sobre la caiguda del Mur de Berlin, però llegir-lo no és cap pèrdua de temps. Sobretot si vostè és capaç de posar-se, ni que sigui una mica, en la pell d'un berlinès o un alemany oriental de l'època i a partir d'aquí també és capaç de preguntar-se "què hauria sentit jo en aquells moments?" 

LA PROSTITUTA DE PENTECOST ALLEY

Sèrie Pitt nº 16

Títol original: Pentecost Alley
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1996

Londres 1890, igual que en les dues o tres darreres novel·les de la sèrie Pitt; es veu que va ser un mal any per a la seguretat pública. Una prostituta és trobada morta en el seu lloc de treball, és a dir a l'habitació d'una casa de putes (no em refereixo a una oficina del Banc de Santander o a la seu del Departament d'Educació, em refereixo a una casa de putes clàssica). No haguessin avisat al superintendent Pitt ("comissari", segons el traductor de torn) si no fos perquè en l'afer podria estar relacionat el fill d'una família de casa bona -de cognom Fitz-James, com la Duquesa de Alba, mira tu- i, és clar, l'escàndol podria arribar a ser majúscul. Realment la societat victoriana feia fàstic.

Total, que Pitt investiga i, com no podia ser d'una altra manera, l'assassí és identificat, detingut, jutjat, sentenciat i executat... i el lector comprova, estupefacte, que es troba encara a la meitat del llibre. I ara què? es pregunta l'atònit lector.

Doncs ara la cosa segueix per camins que deixen al superintendent Pitt desconcertat, al sotscap de la policia també, i al lector no diguem, però d'una manera bastant ben portada, la veritat. Té moments sorprenents aquesta senyora Perry. Aquest cop, per exemple, és com si s'hagués pres un te amb una mica de sucre, un núvol de llet... i una substància un pèl psicotròpica afegida; i apa, anem a escriure la novel·la.

Des de la primera pàgina hom ja veu que no se n'ha de refiar de ningú, però el final és francament enginyós. L'única cosa que es podria criticar si hi hagués ganes, és que en determinats passatges de la història s'hi deixa veure un cert excés de nyonyeria, però suposo que no es pot evitar: la "bona" societat victoriana, a més de vomitiva, també tenia el seu punt nyonyo, i la pròpia senyora Perry també deu patir una miqueta d'aquest mal per molt assassina que sigui ella mateixa (busquin la seva biografia al Google; fins i tot se n'ha fet una pel·lícula: "Heavently Creatures" (1994) -"Criaturas celestiales", en la versió en castellà- nominada a l'Oscar per al millor guió original i Lleó de Plata del Festival de Venècia)

En resum, llibre entretingut i aprofitable, nyonyeries apart.