NO QUIEREN QUE LO SEPAS

Títol original: No quieren que lo sepas
Autor: Jesús Cintora
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2022

La frase "No quieren que lo sepas", títol del llibre, suggereix que hi ha coses que algú (el Poder polític i econòmic en aquest cas) vol mantenir enterrades en profundíssimes ombres, ben lluny del coneixement de l'opinió pública, és a dir, de vostè i de mi.

La segona cosa que es desprèn d'una frase així quan és col·locada com a títol d'un llibre, és que l'autor (en aquest cas Jesús Cintora) farà la feina heroica de revelar a l'opinió pública, és a dir a vostè i a mi, tot allò que els Poders ens estan ocultant i que tenim tot el dret a saber.

Doncs bé, segurament el títol està molt ben trobat per a fer la funció de reclam comercial i aconseguir unes bones xifres de vendes, però no respon ben bé al que és el llibre en relitat.

M'explico: no hi ha prácticament res del que hi diu en aquest llibre que no hagi sortit abans als diaris, i no només una vegada, sino diverses i repetides. Dit d'una altra manera: qualsevol lector normalet de diaris ja té llegit el llibre molt abans d'obrir-li la tapa.

¿Vol dir això que el sr Cintora és un aprofitat que s'ha dedicat a recollir una pila d'informacions ja sabudes i publicades per a reunir-les en un llibre batejat amb un títol 'ganxo' i, a partir d'aquí, "a cobrar, que son dos dies"? No, no ho crec; si més no, no del tot. Penso més aviat que la cosa va per una altra banda.

M'explico una altra vegada: el sr Cintora comença el llibre convertint els primers capítols en un llarguíííssim pròleg en què explica batalletes i batalletes de la seva vida i infància castellana en un poble de la província de Soria (Ágreda, 3.008 habitants el 2018 i potser uns quants menys quan el sr Cintora era petit). Tòpics i més tòpics acumulats que des del punt de vista de qui els viu segurament estan molt bé, però que l'opinió pública en general no sent cap imperiosa necessitat de saber ("no imperiosa", tampoc).

Ara bé, sí que crec que hi ha una cosa de no poca importància que cal tenir en compte: segur que hi ha habitants d'Ágreda i de la seva àrea d'influència que llegeixen diaris, això no ho poso en dubte. Però els diaris que llegeixen són els mateixos que llegeixen una majoria bastant àmplia dels habitants de Madrid i de la seva corresponent àrea d'influència, que sembla que és bastant més extensa que la d'Ágreda. I aquests diaris són, a saber: "Arriba", "El Alcázar" i "ABC". O, amb el nom amb que se'ls coneix actualment: "El Mundo", "La Razón" i "ABC".

Cert que a Ágreda i Madrid i les seves respectives àrees d'influència també hi ha qui llegeix "El País" o "El Periódico", però, desenganyem-nos, aquest papers que en una època van brillar amb llum pròpia ara mateix no fan ni una trista ombreta al gran "Super-Trío de orden de toda la vida".

Doncs bé, jo penso que aquest llibre del sr Cintora és bàsicament útil per a qui és únicament lector dels diaris del Super-Trío, o espectador de Mediaset o Atresmedia, o "radioescucha" de la COPE. Aquests, i són molts, segur que no tenen ni idea de la majoria de coses que explica el llibre del sr Cintora. Malauradament, també estic segur que els importa un rave el que pugui dir el sr Cintora perquè "a ells no els adoctrina ningú".

I per a qui no està dins l'àrea d'influència d'aquest mitjans d'(in)comunicació, el llibre del sr Cintora no cal, perquè ja en tenen d'altres de mitjans on ja abans han pogut llegir, escoltar o veure el que ell escriu aquí.

Aleshores, què? ¿Fem bona la típica frase que diu "només que hi hagi una sola persona que obri els ulls llegint aquest llibre ja haurà valgut la pena"?

Doncs no. Mirin, no. Amb un de sol no en fem prou, deixem-nos estar de punyetes. Una cosa semblant li va dir el Déu de l'Antic Testament a Abraham amb allò de Sodoma i Gomorra. Ja saben, allò de "només que hi hagi deu justos a Sodoma, no la destruiré". I mirin que va passar! No em diguin a mi que enmig de tota aquella gent no hi havia ni deu justos. Això no s'ho creu ni Déu Himself. Ah, i a Gomorra ni la va esmentar, amb això dels justos: se la va carregar directament. Està clar que al Déu de l'Antic Testament li anava la marxa.

Llibre aprofitable? Igual sí que hi ha algú que obri els ulls llegint-lo. Un, o potser dos... però no sé jo si arribarien a deu.

Post Scriptum:

Per cert, al cap i a la fi els sodomites van acabar sobrevivint i escampant-se per la Història, però ¿algú sap què se n'ha fet dels gomorrites? Jo, és que estic intrigadíssim.

FINS QUE ET TROBI

John Irving nº 15

Títol original: Until I find you
Títol en castellà: Hasta que te encuentre
Autor: John Irving
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2005
Any primera edició per Edicions 62: 2006
Any primera edició per Tusquets: 2006

Nota prèvia:

En aquest blog, el llibre anterior de John Irving, "The fourth hand" (La quarta mà) figura com el nº 13 de l'autor. El llibre actual, "Until I Find You" (Fins que et trobi) figura amb el nº 15, perquè el que seria el 14, "A Sound Like Someone Trying Not to Make a Sound", està descatalogat i no s'ha pogut trobar. Es tracta d'un conte infantil que apareix com a part de l'argument del llibre nº 11 d'Irving, "A widow for one year" ("Una dona difícil" - 1998); sis anys després, el 2004, Irving va escriure realment aquest conte.

***

Podria començar dient que aquesta és la història d'una persona, des de que té quatre anys fins que arriba als 38. No, tranquils, Irving no mata al personatge quan fa els trenta-vuit. Podria fer-ho perfectament, però no ho fa. El llibre s'acaba quan el personatge, que es diu Jack Burns, te ja trenta-vuit anys. Jack segueix viu, i de fet en aquest punt podria començar una altra història amb tantes pàgines com la presumptament acabada: unes mil, en la versió que jo he llegit.

Com sempre que es tracta de John Irving, però, aquí no hi ha un únic protagonista. N'hi ha un de principal, Jack, però també hi ha altres personatges que en un moment donat són tan protagonistes com ell. Diem que Jack fa de fil conductor d'uns quants universos, el seu propi inclòs.

John Irving entra també en el món dels tatuatges, el de la musica d'orgue i el de la lluita lliure. En relació a la lluita lliure, Irving ja ens havia deixat constància dels seus coneixements a l'autobiogràfic "The imaginary girlfriend" ("La novia imaginaria" - 1995) comentat en aquest mateix blog; i és que ell mateix s'hi ha dedicat i no precisament de manera superficial.

Pel que fa tant al món dels tatuatges i dels tatuadors, com al de la música d'orgue i els seus intèrprets, n'hi ha per a quedar-se admirat de la tasca de documentació que el sr Irving ha fet per a poder construir aquesta història, impagable com totes les seves. Bé, com gairebé totes; segueixo pensant que "La quarta mà" va ser un moment tonto d'aquells què tothom té dret a patir de tant en tant.

En referència a la geografia, qui a aquestes alçades s'hagi llegit els llibres d'Irving des del primer, "Setting free the bears" ("Libertad para los osos" - 1968), estarà a hores d'ara més que familiaritzat amb la regió nordamericana de Nova Anglaterra (especialment amb els estats de Maine i New Hampshire). També haurà après unes quantes coses sobre la ciutat de Toronto, al Canadà. O sobre Viena (ciutat protagonista en les primeres novel·les d'aquest autor). Aquest cop el sr Irving ens fa tot un tour pel nord d'Europa. Si hom es pren la molèstia de cercar a internet imatges dels llocs de què parla Irving, mentre va llegint les seves descripcions, es trobarà immers en un efecte gairebé màgic: les meravelles de què parla existeixen de veritat, i et deixen sense paraules. Insisteixo, dir que Irving està molt ben documentat es quedar-se curt.

I arribats aquí, figura que ja hauria de referir-me alguna cosa més substancial sobre la història en sí, però, un cop més, això no és possible si no vull córrer el risc de desvetllar coses que el lector, necessàriament, ha de descobrir per ell mateix.

Sí, puc referir-me a l'argument dient, per exemple, que a l'inici una mare i el seu fill de quatre anys van recorrent el nord d'Europa buscant un organista que és, respectivament, la parella de la mare i el pare del nen. La mare és tatuadora, filla al seu torn d'un tatuador que ja és història. Més endavant el nen és inscrit en una escola de Toronto bàsicament femenina. Cap a mig llibre hi ha un canvi dramàtic. I després més canvis dramàtics. I aquí ja és millor que m'aturi. Gairebé sempre que llegeixo un llibre d'Irving la sensació és la mateixa: no és l'argument allò que t'enganxa (que també); és l'emocionalitat, que a més et deixa fora de combat.

I sí, en aquest llibre Irving ho torna a fer: vas llegint la seva història amb totes les precaucions perquè ja tens experiència de que amb ell pots quedar estabornit per obra i gràcia d'una sola frase que et trobaràs 'a traició' tot just girar el full, i tot i així et torna a passar. És clar que això va molt relacionat amb la manera de ser de cadascú. Amb la meva manera de ser és inevitable; igual amb la de vostè, no. Arrisqui's, a veure què passa.

Decididament aquest és un llibre aprofitable, i estic segur que, a més, és d'aquells que en segona lectura es pot tornar molt més aprofitable encara.

Coberta "del nen de quatre anys"

Coberta de l'edició original

ELS RELATS DEL PARE BROWN

Títol original: The Complete Father Brown
Títol versió en castellà: Los relatos del Padre Brown
Autor: G. K. Chesterton
Editorial versió en català: RBA Llibres
Editorial versió en castellà: Acantilado
Any primera edició per RBA: 2016
Any primera edició per Acantilado: 2008

De fet no és un llibre, sino cinc, i tres relats extres. Aquesta n'és la relació:

Llibre 1: La innocència del Pare Brown (1910)

Llibre 2: La saviesa del Pare Brown (1914)

Relat: L'afer Donnington (1914)

Llibre 3: La incredulitat del Pare Brown (1926)

Llibre 4: El secret del Pare Brown (1927)

Llibre 5: L'escàndol del Pare Brown (1935)

Relat: La vampiressa del poble (1936)

Relat: La màscara de Mides (1936)

La pregunta que m'he anat fent mentre llegia aquests llibres (més els tres relats), era si Chesterton era catòlic o és que simplement li queien bé els capellans, que no deixa de ser una perversió com qualsevol altra. Si m'he fet la pregunta repetidament, ha estat per un motiu de pes: em feia molta mandra aixecar-me de la cadira de lectura i engegar l'ordinador per a encomanar-me a Sant Google o a Santa Wikipedia (semper ora pro nobis) per a trobar la resposta.

Total, que ho he acabat consultant ara per a escriure aquest comentari, i ha resultat que, primer, el sr Chesterton era agnòstic convençut; a continuació, a partir de que es casa el 1901 (amb 27 anys) amb una anglicana practicant, va i es fa anglicà ell mateix; i finalment, el 1922 (amb 48 anys) decideix que l'església anglicana era una mica com de fireta i que la bona era la catòlica tradicional de tota la vida (la vida del més aquí i la del més enllà), l'església que havia donat autèntics exits insuperables com l'invent del pecat original, o el de la Santa Inquisició, o el dogma de la Santíssima Trinitat (ja saben, aquell de "o t'ho creus perquè sí, o t'ho creus perquè t'ho dic jo") etc, etc...

Chesterton amb 17 anys, quan era agnòstic

Per tant, la meva conclusió és que fins que no va arribar als 48 anys Chesterton era de fet un catòlic inconscient i a partir de que té els 48 es converteix en un inconscient que es passa al catolicisme.

I sí, definitivament li queien bé els capellans, potser massa i tot, cosa que jo no podré entendre mai ni pel què fa a ell ni pèl que fa a ningú.

Crec que els relats del pare Brown s'han de llegir situant-se en el context cultural europeu (mirant el mapa a dalt a l'esquerra, on diu "United Kingdom") de començament del segle XX, en què el públic lector a qui anaven dirigits encara mantenia una certa ingenuïtat que actualment només es pot trobar en nens de menys de deu anys... i no en tots.

El pare Brown que dibuixa Chesterton és una mena de savi humil que aparentment, i només aparentment, té una pàtina de desorientat i/o despistat, però que en realitat veu el nucli dels misteris abans que ningú.

Seré franc: jo no podria ser mai amic del pare Brown. Em pot arribar a irritar molt. I quan dic 'molt', és 'mooolt'. Aquest posat de no haver matat mai una mosca, però que "no pot evitar" mostrar sistemàticament -amb tota la humilitat, és clar- que ell sí que té unes quantes neurones despertes mentre que els qui l'envolten són un pèl negats... aquest discurset de "jo pobre de mi no hi entenc gens d'això, però al principi ja vaig veure que..." ...em perdonaran, però em posa una mica delicat.

I a més fa trampes. Bé, de fet no és el pare Brown qui fa trampes, és Chesterton. Planteja una situació -que preferiblement implica una mort violenta- i va deixant pistes per a que l'inspector de policia de torn, el detectiu amateur, la neboda desconsolada del mort i el propi lector provin de desentranyar el luctuós trencaclosques, mentre el pare Brown rega les begònies. Però es guarda La Pista, la de veritat -aquella que no ha vist ningú senzillament perquè no existia-, fins que el capellanet de les begònies la revela treient-se-la de la sacerdotal màniga. Aleshores tothom es desfà en 'ooh!' i 'aah!' preguntant-se com ha estat possible que no l'haguessin vist abans. Doncs molt senzill! Perquè no hi era fins que el pare Chesterton disfressat de Brown se l'ha inventat!

En fi, ja sé que les meves opinions sobre el pare Brown em converteixen en una mena d'heretge enemic de la literatura universal, i de la literatura del sr Chesterton en particular. En la meva defensa diré que hi ha altres coses del sr Chesterton que sí que em semblen la mar de bé. Però també reivindico el meu dret a que els capellans no m'agradin, i encara menys els que van d'humil mosqueta morta per la vida. Creguin-me, no hi ha cap capellà que sigui una humil mosqueta morta, sé de què parlo.

I ara, com és habitual, la pregunta final: llibres (i tres relats) aprofitables?. Resposta: per a milions de persones és evident que sí. Pel què fa a mi, no els llençaria mai a la foguera... però no em demanin que vagi més enllà.

Coberta de l'edició d'Acantilado

PELIGRO

 

 

 

 

 

Títol original: Peril
Autor: Bob Woodward & Robert Costa
Editorial: Roca editorial
Any primera edició original: 2021
Any primera edició per Roca editorial: 2021

 

 

 

 

L'any 1964 es va estrenar una magnífica pel·lícula titulada "Seven days in may" protagonitzada per Burt Lancaster, Kirk Douglas, Fredric March i Ava Gardner. Va d'un complot per a fer un cop d'estat als Estats Units a càrrec d'uns militars salva-pàtries. Els ciutadans dels Estats Units se la van prendre com una fantasia, naturalment: una cosa així era impensable que passés en una democràcia perfecta com la seva.

 

 

L'any 2018, la sra Madeleine Albright, que va ser Secretària d'Estat dels Estats Units entre 1997 i 2001 (presidència de Bill Clinton), va publicar el llibre "Fascism: A Warning" ("Fascismo: una advertencia", en la seva edició en castellà ressenyada en aquest mateix blog). En el llibre, la sra Albright alerta sobre el repuntament del feixisme en ple segle XXI i cita exemples de personatges reals, perillosos i actuals que personifiquen tal repuntament: Recep Tayyip Erdoğan (Turquia), Vladimir Putin (Russia), Viktor Orbán (Hongria), Donald Trump (Estats Units)... La sra Albright ja avisava, entre d'altres, sobre Donald Trump. Malgrat que, en la meva opinió, es va quedar curta a l'hora de calibrar la perillositat de tal individu, la idea de que al seu país podia produir-se un assalt greu a la democràcia ja no li semblava tan fantasiosa com al públic cinematogràfic de 1964.

 

 

L'any 2020 la sra Mary L. Trump, neboda de Donald Trump, va publicar el llibre "Too Much and Never Enough: How My Family Created the World's Most Dangerous Man", és a dir "Massa i mai prou: com la meva família va crear l'home més perillós del món" (també ressenyat en aquest blog). Tal home és, es clar, el tiet Donald; sembla que tret de la sra Mary L. ningú més de la família ha gosat -o ha volgut- deixar les coses tan claretes pel que fa al seu parent més psicopàtic.

 

 

I ara arriba una seqüela de tots aquest precedents: a 2021, els srs Woodward i Costa ens obsequien amb aquest llibre. És tot un regal, i un bon regal. Atrapa des de la primera paraula del pròleg. És un assaig dramatitzat (un docudrama, vaja) sobre les últimes setmanes de l'administració Trump, sobre la transició cap a l'administració Biden i sobre els primers dies de gestió d'aquesta nova administració. De Robert Costa no en puc dir res perquè fins ara no el coneixia, però pel que fa al sr Woodward, amb diversos llibres seus ressenyats en aquest blog (sí, aquesta vegada vaig d'autobombo; mirin, m'ha sortit així...), pel que fa al sr Woodward, dic, la seva solvència està més que demostrada des de, com a mínim, els temps de l'afer Watergate; estic parlant de finals dels anys 60 i començament dels 70, entre cinquanta i seixanta anys enrere, si fan el càlcul. Netflix en podria fer una exitosa sèrie documental. HBO potser també. Disney millor que no, perquè aleshores el públic podria creure que allò que veu pertany al regne de la fantasia, i malauradament resulta que no és així.

Els mil i un disbarats de Trump per a no deixar el poder fan venir basques. L'ús que va fer de Twitter durant el seu mandat va ser inenarrable. I Twitter no hi va posar cap pega, no ho perdem de vista. I ara em permetran una digressió: si Joseph Goebbels hagués tingut a l'abast una eina com Twitter potser ara tots estariem parlant alemany.

Però Trump, amb tota el seu desequilibri, no és ni hauria estat res més que un bufó de cinquena categoria si no fos pel seu entorn. Hi havia, hi ha, molta gent que l'ha necessitat i el necessita per a fer prosperar els seus interessos; sense anar més lluny hi ha tot un partit polític enorme, el Partit Republicà dels Estats Units, que necessita d'un animal com Trump per a tirar endavant, a tota vela.

Des del primer dia d'estada a la Casa Blanca Trump va estar envoltat d'individus impresentables i estrambòtics com per exemple Steve Bannon, actual impulsor dels moviments feixistes "urbi et orbe"; o Rudolph Giuliani, ex-alcalde de New York i personatge extraordinàriament egòlatra, enormement trampós i servil fins a la nàusea davant de qui té el poder; o Jared Kushner, el gendríssim, mogut pels seus interessos particulars i centrat en trobar les millors maneres d'aprofitar les possibilitats que ofereix el sogre; o Ivanka Trump, la fillísima, má dreta del papà i del seu Jared... i dotzenes de noms més, no tan coneguts en els nostres barris, però peces importants de l'engranatge del Partit Republicà, un selecte club de privilegiats socials, al·lèrgics a la sanitat pública, al·lèrgics a l'educació pública, fanàtics religiosos evangelistes, dictadors de la moral de tothom, especialment de qui no pensi com ells, supremacistes blancs, capitalistes salvatges i altres meravelles per l'estil.

Son aquests els personatges que han fet possible la presidència desquiciada i perillosa de Donald Trump, i també han fet possible que tal individu alimentés una mena de versió barata, però no per això innòcua, del què en el seu moment va ser la Marxa sobre Roma o l'Incendi del Reichstag. M'estic referint, naturalment, a l'assalt al Capitoli del 6 de gener de 2020, amb el que es va intentar impedir que el nou President electe, Biden, fos proclamat definitivament President legal. Trump s'ho va estar mirant tranquil·lament per televisió sense fer res, i quan algú del seu propi entorn, alarmat, li va dir que potser sí que hauria de fer alguna cosa, ell va comentar "és que m'estimen" i va continuar plàcidament escarxofat a la butaca. Hi va haver sis morts.

 

 

El relat que d'aquest nefast episodi fan els senyors Woodward i Costa és impressionant. Va ser un intent de cop d'estat en tota regla, i l'actitud de Trump va ser extraordinàriament semblant a la dels grans feixistes europeus dels anys trenta, només que sense neurones que la canalitzessin (afortunadament? o és veritat que un cabronàs sense neurones és més perillós que un que en tingui?)

En relació al personatge, Woodward i Costa ens traslladen una cita molt significtiva provinent d'Adam Smith, president de la Comissió de Serveis Armats de la Cambra de Representants. Diu el sr Smith: "Trump no està bé del cap. És un psicòpata narcisista. La por més gran era que utilitzés el Pentàgon i el Departament de Defensa per a fer un cop d'estat [...] La meva por en referència a Trump sempre va ser que organitzés una conquesta feixista del país. Mai em va preocupar de veritat que pogués desfermar una guerra [a l'exterior]. És un covard. No vol assumir aquesta responsabilitat".

D'altra banda hi ha també una altra cosa greu que no s'hauria de passar per alt: dins d'una part (i no petita) de la població USA hi ha un substrat feixista sòlid, que no és d'avui, relacionat amb una manca de cultura lamentable i un fanatisme religiós sectari que no es queda gens curt al costat d'altres fanatismes més, diguem-ne, "orientals". Això queda reflectit en el llibre dels senyors Woodward i Costa si bé he d'admetre que no ho etiqueten d'una manera tan explícita com ho estic fent jo ara.

 

 

El tercer terç (més o menys) del llibre està dedicat a explicar per sobre l'inici de la presidència Biden, amb qüestions prou rellevants com la decisió de retirar els militars USA d'Afganistan. En aquesta part queda més destacat el fet, no gaire conegut, que la política USA és molt més fosca i complexa que l'europea. Les maniobres intra-partits són molt més salvatges (més que les inter-partits, fins i tot). De vegades es podria dir que la "democràcia més perfecta i sòlida del planeta" no és ni tan sols democràcia... i molt menys sòlida. De fet, després de l'accidentada transició entre les presidències Trump i Biden, Trump ha seguit fent discursos feixistoides davant d'un públic entusiasta, transmetent clarament que ell no persegueix "només" tornar, sinó que vol revenja. Pel que fa al partit que li dóna suport, en un festival del "tot s'hi val" ha impulsat en diversos estats lleis de restricció del vot amb l'excusa de voler protegir els drets dels ciutadans però amb la conseqüència de dificultar la participació democràtica dels votants que no són de la seva corda. I no passa res.

Doncs bé, tots aquest ingredients, molt ben amanits, es poden trobar en el llibre dels srs Woodward i Costa, un assaig molt més que aprofitable. Només una petita pega: per a tots aquells que no seguim la política domèstica dels Estats Units com si fos la nostra, hauria estat de molt ajut comptar amb un índex onomàstic al final del llibre; de veritat que sí.

I no me'n puc estar d'esmentar la darrera conclusió dels srs Woodward i Costa: "El perill hi segueix present".

 

Coberta de l'edició original

BOX HILL

Títol original: Box Hill
Autor: Adam Mars-Jones
Editorial: Planeta (Temas de hoy)
Any primera edició original: 2020
Any primera edició per Planeta: 2021

És una història curta -150 pàgines- i peculiar. Com el seu autor, que també ho és molt de peculiar. Adam Mars-Jones ja tenia el manuscrit llest per a publicar-lo a finals dels anys 90, però va decidir "congelar-lo". Tenia una filla en edat escolar i va pensar que si els pares dels seus companys d'escola descobrien que ell havia escrit una cosa com aquesta, la seva filla podria sortir-ne socialment perjudicada.

I sí, la veritat és que "Box Hill" no és un relat gens convencional. Ja a les primeres pàgines vaig quedar impactat, tant pel llenguatge com per la situació que se m'estava descrivint. Abans d'arribar a la pàgina vint ja m'havia plantejat si calia continuar, o bé era millor desar el llibre i escollir-ne un altre. Afortunadament vaig decidir seguir, cosa de la que no me'n penedeixo gens.

Una relació entre dos. Un dominador i un sotmès. La relació sorgeix de cop i volta, sense més. No ha estat imposada, tampoc ha estat pactada. És, i ja està. Arriba a durar anys sense que ningú la qüestioni.

Algú la podria descriure com una relació sado-masoquista, però crec que veure-ho així seria fer-ne una reducció fàcil i injusta. D'altra banda penso que, com sól passar, el dominant necessita del dominat, i per tant el propi dominant té un punt (o més que un punt) de dominat. Pel que fa al dominat, amb la seva submissió exerceix un domini (penso que evident) sobre el pretès dominant. És a dir, res no és ni blanc ni negre.

El context també té el seu punt: la família d'un d'ells, els amics de l'altre. Aquests universos no estan interconnectatas ni tampoc semblen imprescindibles, però sense ells no hi hauria història.

Si creuen que el que he escrit fins aquí és críptic i que no s'entén gaire, van pel bon camí. Un dels protagonistes, que també n'és el narrador, tampoc entén moltes coses però això no el fa perdre el son. Potser és millor viure la vida que entendre-la.

Llibre aprofitable? doncs depèn; és una d'aquelles històries que poden causar fascinació sense que hom sàpiga per què (és el meu cas), o bé que fan que hom es pregunti per quina raó s'ha arribat a publicar una estupidesa semblant. Vostès mateixos.

 

El senyor Mars-Jones (nascut l'any 1954)

Coberta de l'edició original (2020)

UN POBLE TRAÏT

 

Títol original: A People Betrayed: A history of corruption, political incompetence and social division in modern Spain 1874-2018
Títol versió en castellà: Un Pueblo Traicionado
Autor: Paul Preston
Editorial versió en català: Base (2019)
Editorial versió en castellà: Debate (2019)
Editorial versió en anglès: Harper Collins (2019)

Molt, però que molt il·luminador. Amb aquest llibre el sr Preston ens revela moltes coses que es resumeixen en una de global: la corrupció i la delinqüència dels estaments privilegiats espanyols no són noves en absolut; venen de lluny, de molt més lluny del que hom, ingènuament, podria pensar.

El sr Preston es compadeix de nosaltres i situa l'inici de la seva investigació a la part final del segle XIX, estalviant-nos "meravelles" prèvies.

Donc sí, ja Alfonso XII -aquell de "dónde vas Alfonso XII, dónde vas triste de ti"- que va regnar entre 1875 i 1885, estava abonat als tripijocs de la corrupció política i judicial de l'època. És a dir que ni el rei era neutral, ni la classe política era presentable, ni hi havia justícia, sinó judicatura. Exactament igual que ara, gairebé 150 anys després. Els cacics controlaven el poder polític i judicial. Ara també, però no en diem cacics.

 

"Dónde vas Alfonso XII..."

El sr Preston ens explica d'una manera ben didàctica (il·lustrada amb exemples i tot) que el stablishment conservador espanyol (oligarquia terratinent, aristòcrates, exèrcit etc) sempre s'ha comportat de manera brutal amb les classes socials no privilegiades.

Les clavegueres de l'Estat no són cap invent nou, tampoc. Alejandro Lerroux n'és un exemple paradigmàtic de començament del segle XX. Només una excelsa minoria arriba als nivells de cinisme, manca d'escrúpols i traïdoria de Lerroux, i qui hi arriba sol assolir, a l'estat espanyol, el lloc de poder que va assolir ell: Primer Ministre (o Presidente del Gobierno, com els agrada dir als polítics espanyols)

 

Alejandro Lerroux, àlies l'Emperador del Paralelo

 

 Pel que fa al següent Alfonso, el XIII, que era com una mena de folclòrica coronada ("mu saleroso" ell) el sr Preston ens informa que es dedicava a intervenir en política en funció dels seus interessos, i saltant-se a qui fos (com per exemple, el govern) si li convenia. Sa Majestat es va dedicar en tot moment a maquinar per a que es mantinguessin els privilegis de l'oligarquia i per tant els seus propis, fins i tot desviant-hi fons de l'Estat, que no pas seus.

 

Alfonso XIII, un Borbón innegable

 

 Més coses interessants: durant, com a mínim, el primer terç del segle XX, els oficials de l'exèrcit espanyol, conxavats amb l'oligarquia econòmica, van ser capaços de vendre armes i aliments a "l'enemic" de torn deixant desassistits als propis soldats. En determinades situacions es van produir més baixes de soldats per malaltia i manca d'alimentació que per acció de combat.

No cal dir que aleshores l'exèrcit es considerava a si mateix una casta superior, amb privilegis incontestables i per damunt dels "civils". Aquesta, diem-ne, visió, encara persisteix en uns quants personatges de la milícia.

La part del llibre que el sr Preston dedica a la República de 1931-1939 té també un gran valor, tant formatiu com informatiu. Jo no sabia -i m'imagino que la majoria de vostès tampoc- que qui va ser el primer President de la República, el sr Niceto Alcalà Zamora, de fet era un cacic de dretes de tota la vida que es va girar en contra de la monarquia perquè aquesta no havia protegit prou els seus interessos. Decididament això no era un bon començament republicà. Durant la República, el poder econòmic (cacics, terratinents i Joan March) van seguir tenint la paella pel mànec. March va arribar a manipular als anarquistes i la CNT. La corrupció dels governs d'Alejandro Lerroux no va arribar a ser igualada fins a l'era de l'actual Partido Popular.

 

Don Niceto, el Presidente Señorito

 

Durant la República, la dreta acostumava a fer guerra molt bruta per a mantenir-se en el poder o recuperar-lo en unes eleccions -saltant-se la llei, si calia-, i el diari ABC ja mentia descaradament. Els sona d'alguna cosa?

I arribem al franquisme, en què la corrupció es va fer patent des del primer dia, via suborns, comissions secretes, contraban per part d'oficials de l'exèrcit que també s'enriquien embutxacant-se diners públics, especulació immobiliària... en fi, tot un catàleg de meravelles de les quals el Generalito en tenia perfecte coneixement entre d'altres coses perquè el seu propi entorn familiar hi estava involucrat.

 

El Marquès de Villaverde,
una perla del clan Franco

 

A efectes de corrupció i delinqüència assimilada, la Transició no va aportar cap millora precisament. Els bancs, l'Església Catòlica i l'exèrcit van actuar com a poders fàctics des del primer moment... com ho havien fet sempre. En aquest sentit es podria dir que allò que Generalito va dir que deixava "atado y bien atado", en realitat ja estava més que "atado" des d'Alfonso XII com a mínim.

El sr Preston coincideix amb als que sostenen (entre els que m'hi compto) que la Transició va acabar el 1982 amb l'arribada del PSOE al poder. La Transició va acabar, però la corrupció no, com sabem perfectament tots els que llegim els diaris, escoltem la ràdio, veiem la televisió o, simplement, respirem. La corrupció "actual" no és més que una continuació de les precedents. És una situació continuada. No hi ha hagut interrupcions, només adaptacions.

Cap al final del llibre hom pot llegir el relat condensat de les corrupcions del PP i amiguets. És terrorífic. Veure tota aquesta corrupció junta en tan poques pàgines fins i tot arriba a crear sensació d'irrealitat. La tragèdia és... que és real.

En definitiva, "Un poble traït" és un llibre que en la meva opinió (personal i subjectiva, és clar) cal llegir; és més, en segons quins àmbits hauria de ser de lectura obligatòria.

Això no treu que en aquest assaig hi hagi algunes coses que hi "patinin" una mica (una mica massa, fins i tot). Crec que el sr Preston no està gens encertat quan fa servir terminologia oficialista com "nacionalitats i regions", així com els termes "nacional" (Espanya) i "regional" (autonomies actuals). Estic segur que si parlés d'Escòcia no s'hi referiria com a "nacionalitat o regió", o d'altra banda, per exemple, no aplicaria el qualificatiu de "regional" per a referir-se a Anglaterra, contraposat a "nacional" per a referir-se a la Gran Bretanya. En canvi quan parla de Catalunya o d'Euzkadi sí que ha comprat aquesta mena de il·lusionisme semàntic creat pel jacobinisme hispànic més tronat.

Penso que el sr Preston també patina quan parla de les causes del creixement de l'independentisme a la societat catalana. Fa servir arguments molt similars als que utilitza la dreta espanyola cavernària quan es refereix al mateix tema, cosa que m'estranya perquè el senyor Preston està molt lluny de ser cavernari o de parlar amb lleugeresa de temes d'aquesta rellevància. També arriba a referir-se a l'independentisme com a "separatisme", quan no són termes sinònims, i diu que "la CUP és la formació separatista més radical"... quan en realitat és la més idiota (sempre segons la meva humil, personal i subjectiva opinió, és clar). També diu que Ciudadanos és un partit de "centredreta" o que Podemos és una formació "populista d'esquerres". Em temo que el sr Preston ha quedat una mica intoxicat per la lectura de, diem-ne, diaris com ABC, La Razón o El Mundo. Entenc que ho hagi de fer per exigències de la seva feina, però quan hom treballa amb material corrosiu ha de prendre precaucions; és de sentit comú.

Sigui com sigui, insisteixo en que crec que aquest llibre és de lectura necessària. I sí, és més que aprofitable i em temo que malauradament no passarà mai de moda.

 

Coberta de l'edició en anglès (2019)

 

LA QUARTA MÀ

John Irving nº 13

Títol original: The fourth hand
Títol edició en castellà: La cuarta mano
Autor: John Irving
Editorial en català: Edicions 62
Editorial en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2001
Any primera edició per Edicions 62: 2001
Any primera edició per Tusquets: 2001

És una opinió molt personal: si hagués de fer un ranking amb les novel·les de John Irving, aquesta estaria molt lluny d'ocupar el primer lloc.

Aclariments: primer, jo mai gosaré fer cap ranking de les novel·les de John Irving; segon, segurament no és que John Irving no estigués prou inspirat quan va escriure el llibre, sinó que, pot ser, jo no he estat gaire receptiu quan l'he llegit; i tercer, dir que en algun moment John Irving no ha estat inspirat és una blasfèmia, ja ho sé, i jo me n'aniré a l'infern per haver-ho insinuat, però de tota manera ja fa temps que hi tinc plaça reservada, o sigui que no em ve d'aquí.

Tornant al fil de la qüestió: trobo que el llibre està bé... i ja està. No el trobo excels, ni diví, ni imprescindible, ni res de semblant, com sí que he trobat la majoria de les altres obres del sr Irving.

Els personatges resulten discrets. En altres novel·les d'aquest autor, tots els personatges que hi surten es poden considerar protagonistes de primera línia. Aquí tots són secundaris; bons secundaris, si es vol, però no protagonistes, ni tan sols el que fa de protagonista 'oficial'.

En referència a la història, els escenaris, les situacions... sí, és cert, no són comuns, són "estil Irving", però tot i així sembla com si s'haguessin quedat a mig gas. La trama s'organitza al voltant del personatge d'un periodista que treballa per una televisió on tots el programes són "el programa de Ana Rosa" (ja s'imaginaran doncs de quin estil repugnant de televisió parlo). El periodista, i suposat protagonista, perd una mà de la manera més tonta quan estava fent un reportatge per a l'emissora de televisió. És a partir d'aquest fet que el senyor Irving munta una novel·la.

Reconec que esperar que un escriptor mantingui sempre un grau espatarrant de genialitat és molt injust, entre d'altres moltes coses perquè això de la 'genialitat' també depèn, i molt, de la subjectivitat de qui el llegeix. Jo m'hi he trobat moltes vegades: un llibre que a mi m'ha semblat meravellós, no ha arribat a cridar l'atenció de cap amic, conegut o saludat meu; i viceversa: he llegit llibres que m'havien recomanat molt i que, en acabar-los, m'han deixat més aviat fred. Sol passar.

En fi, el missatge és el següent: no trobo que "La quarta mà" sigui un llibre memorable, però tampoc puc dir que no sigui aprofitable. Això sí, és molt probable que algú de vostès l'aprofiti més que jo.

 

Coberta de l'edició original (2001)