SODOMA: Poder y escándalo en el Vaticano

Títol original: Sodoma: Enquête au cœur du Vatican

Autor: Frédéric Martel

Editorial: Rocaeditorial
Any primera edició original: 2019

Any primera edició per Rocaeditorial: 2019

Segons diu l'autor, aquest llibre és el resultat de quatre anys d'investigació en el fons d'armari -molt fons i molt armari, mai millor dit- de l'església catòlica, amb un molt elevat nombre d'entrevistes fetes a persones i personatges de tota mena i condició pertanyents a l'administració i gestió catòlica, des del capellà de parròquia més insignificant (n'hi ha uns quants) al cardenal-arquebisbe més aristòcrata i medieval (també n'hi ha uns quants)

La conclusió de tot plegat -i no faig cap spoiler perquè això ja ho diu el senyor Martel d'entrada- és que dins del capellanat, el cardenalat i el papat, la proporció percentual entre heterosexualitat i homosexualitat és de 10 a 90, així, tal com sona; és a dir just a la inversa del que figura que es dóna dins del conjunt de la humanitat en general.

D'aquí no se'n desprèn cap judici moral. L'autor ja parteix de la base de que tothom és lliure de viure la pròpia sexualitat com millor li sembli i pugui (única restricció, el respecte a l'altre, és clar). Però el que ja no es poden acceptar són uns determinats "efectes col·laterals" relacionats amb aquesta situació. I "relacionats amb" no vol dir "conseqüència de", atenció.

Aquests efectes col·laterals són: una immensa hipocresia, unes conductes homofòbiques salvatges per a ocultar la pròpia homosexualitat, abusos sexuals basats en posicions d'autoritat (estic parlant de bisbes i cardenals sobre seminaristes, entre d'altres situacions), lluites de poder en què s'utilitza la informació sobre la sexualitat de l'enemic per a fer-lo miques si convé i per a fer-li xantatge tant si convé com si no... i aquí em refereixo a lluites de poder entre cardenals, per exemple, i parlo d'enemics perquè entre els membres de la cúria no hi ha adversaris; hi ha enemics.

Frédéric Martel

Una altra cosa molt curiosa que explica el senyor Martel en el seu llibre és que s'ha trobat amb que molts dels seus entrevistats li han dit que en el seu moment van voler (i aconseguir) entrar al sacerdoci per a intentar "resoldre el problema" de la seva homosexualitat. Si entraven a l'Església no s'havien de casar ni aguantar pressions perquè no ho feien. Dins de l'Església, com a sacerdots, dedicarien la seva vida a Déu i sublimarien les seves pulsions sexuals... fins que descobrien que n'hi havia més "dins" que "fora", i aleshores s'ho havien de replantejar tot una altra vegada. Normalment en gairebé tots aquest casos el replantejament ha consistit en, efectivament, dedicar la vida a Déu, però al mateix temps viure també la pròpia sexualitat amb una única condició: "don't ask, don't tell", no preguntis no diguis, com a l'exèrcit dels Estats Units. Una de les interessants conseqüències de tot això, segons el senyor Martel, és que el principal client de la prostitució masculina de Roma és el Vaticà. Sobren comentaris.

En definitiva, la conclusió (la més important; n'hi ha més) a què arriba el senyor Martel després dels seus quatre anys d'investigació i aproximadament 1.500 entrevistes "urbi et orbe" (literalment), és que l'homosexualitat dins de l'església catòlica és un potent i escandalós instrument de poder que fins i tot ha arribat a condicionar, i segueix condicionant la política de diversos Papes, amb probabilitat des de sempre, i amb seguretat des de Joan XXIII fins a avui mateix, dia en què vostè està llegint aquesta ressenya.

Les coses que s'expliquen en aquest llibre són de tals dimensions que hom està temptat de pensar que el senyor Martel l'ha escrit inspirat en tot moment per Santa Maria, i no em refereixo a la verge sinó a la planta. Però servidor de vostès ha vist, viscut i conegut unes quantes situacions (no tantes com les que es troben en el llibre, es clar) relacionades amb "ses reverències" que fan que, sense problema, doni crèdit al senyor Martel. I que li agraeixi que hagi escrit aquest treball.

Llibre aprofitable.

El de groc és Tarsicio Bertone. No és un mafiós. O sí?

TRAICIÓN EN LANCASTER GATE

Sèrie Pitt nº 31

Títol original: Treachery at Lancaster Gate

Autor: Anne Perry

Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 2016

Any primera edició per Ediciones B: 2019

L'inevitable context cronològic. Londres, desembre 1898 - gener 1899. Segons Charlotte (edat suposada: uns 43 anys), esposa de Thomas Pitt (edat suposada entre 44 i 48 anys), el segle XX, que està al caure, començarà l'any 1900 (i per tant no pas l'any 1901). Jemima, la filla (amb 17 anys) no opina, com correspon a una bona nena victoriana. Daniel, el fill (amb 14 anys), segueix ocupat amb les seves lectures del "Boy's Own Paper"

En aquesta entrega la senyora Perry ens parla sobre política internacional, el moviment anarquista, el tràfic d'estupefaents, la corrupció policial, o la impresentable classe alta victoriana entre d'altres meravelles, deixant patent que, de fet, les coses no han canviat gairebé gens en els darrers cent vint anys.

La senyora Perry no pretén ser historiadora, però se li ha de reconèixer que sap utilitzar molt bé els contextos històrics per a bastir les seves novel·les. Aquesta vegada però, el producte que li ha quedat, en la meva humil (és broma) opinió, s'acosta una mica massa a l'estil "colobrot sudamericà", només que amb personatges britànics que llueixen noms tals com 'Isadora Cornwalis', que vindria a ser l'equivalent anglosaxó de 'Lilian Yénifer Velasquez'.

Una de les peces d'atrezzo històric que utilitza la senyora Perry en aquesta novel·la és l'afany d'aprofitar-se vampíricament de la Xina, país enorme que a finals del segle XIX estava en les mans depredadores de diversos imperis colonials europeus, entre els quals -i el pitjor dels quals, és clar- la Gran Bretanya. Llàstima que pel què fa a aquesta novel·la la situació de la Xina a finals del segle XIX s'hagi quedat en només això, una peça d'atrezzo sense rellevància; la cosa hauria pogut donar molt de joc... Quant a les altres trames històriques colaterals, també és limiten a fer de figuració decorativa.

Definitivament el que prima en aquest lliurament de la sèrie Pitt és el fulletó. Més que altres vegades. Això no vol dir que calgui cremar el llibre, de cap manera; 'Treachery at Lancaster Gate' compleix la seva funció de ser entretingut i ajudar a desconnectar de les coses de la vida que ens agredeixen dia sí, dia també.

És per això que és un llibre aprofitable. Però no imprescindible.

Coberta de l'edició original

...Y AHÍ LO DEJO. CRÓNICA DE UN PROCESO

Títol original: ...Y ahí lo dejo. Crónica de un proceso.

Autor: Gonzalo Boye

Editorial: Roca Editorial
Any primera edició: 1992

Any primera edició per Alba: 2019

Gonzalo Boye és advocat d'alguns dels polítics catalans, entre ells Carles Puigdemont, represaliats pel Deep State espanyol. En aquest llibre el senyor Boye explica alguns aspectes de la seva tasca com a advocat defensor d'aquests polítics, i dic "alguns aspectes" perquè encara que llegint el llibre sembli que ho està explicant tot, en realitat només relata una petita part. Els processos judicials (que no "de justícia") i de persecució encara continuen (a gener de 2020), així que seria innocent pensar que el senyor Boye ensenya totes les seves cartes. Estic segur que no n'ensenya ni la desena part.

Jo diria que al senyor Boye li ha encantat fer de la seva crònica una mena de thriller i posar-se a ell mateix com a brillant protagonista que li dóna cinquanta-mil voltes a Perry Mason. Bé, potser és desafortunada aquesta comparació que he fet amb Perry Mason, primer perquè el referent és un pèl antic i cada cop queda menys gent viva que sàpiga qui era Perry Mason; i segon, perquè al final de la seva carrera Perry Mason feia de jutge, i en aquesta història els jutges no hi surten precisament ben parats.

Però, què volen que els digui, el fet que el llibre tingui un component teatral -que clarament el té- a mi em sembla bé. El fa més entretingut i, què caram, estem parlant de teatre, teatre i més teatre. Es jutja una declaració d'independència que va durar set segons (si hi arriba); una votació, la repressió de la qual demostra que aquí no hi ha cap Estat democràtic; una rebel·lió sense armes; un cop d'estat que no ha existit mai en base a cap definició canònica i no canònica de "cop d'estat"; l'ús d'un sabó per a rentar els plats com a arma de destrucció massiva; una constitució que "ens vam donar entre tots", és a dir, entre tots els que ara se la fan seva per a reprimir la democràcia que diuen defensar i que en el seu moment van votar negativament; la prohibició del color groc perquè és un "simbol partidista"; una situació que "és pitjor que quan matava ETA"; tot plegat fàstic, fàstic i més fàstic...

Teatre, repeteixo, pur teatre fet en favor de qui sempre ha tingut la paella pel mànec i amb l'objectiu de seguir tenint el mànec ben agafat per secula seculorum. Ah, i alimentat per una quantitat inversemblant del que en espanyol en diuen "tontos útiles". En comparació, que el llibre del senyor Boye sigui també un punt 'teatrero', és anecdòtic.

Llibre aprofitable? Mirin, jo crec que sí, però els recomano que si decideixen llegir-lo ho facin el més aviat possible, perquè tenint en compte la velocitat a què va la farsa espanyola, aquest llibre passarà de moda en el que dura un sospir. I per si algú no se n'havia adonat reitero el que ja he dit més d'una i més de dues vegades: aquest blog no és neutral. Ni equidistant. Ni de centre. Aquests conceptes, essent generosos, només és poden qualificar de mites. Uns mites que, curiosament, sempre tiren a la dreta.

RIPLEY EN PELIGRO

Sèrie Ripley nº 5 i final

Títol original: Ripley under water

Autor: Patricia Highsmith

Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 1991

Any primera edició per Anagrama: 1992

Començaré amb la nota cronològica. Un cop més es pot comprovar que en escriure els llibres de la sèrie Ripley Patricia Highsmith no experimentava una especial preocupació per la coherència cronològica entre ells. Més aviat no experimentava cap preocupació en absolut per la coherència cronològica entre ells. A més, encara que com és habitual en ella, l'autora novament ens hagi deixat pistes que ens podrien orientar sobre l'any en que transcorre la història, aquesta vegada tals pistes són francament confuses i en alguns casos directament inconsistents.

De tota manera no m'he rendit i he provat de datar aquest cinquè episodi de Ripley basant-me en les següents referències que s'hi troben: la senyora Higsmith esmenta que Tom Ripley disposa d'un aparell de video (el sistema Betamax és de 1976); que algú fa servir un processador informàtic de textos (ja existents a la dècada dels 70); que Tom Ripley disposa de Compact Discs (popularitzats l'any 1983); o que l'esposa de Ripley, Heloise, ronda els 30 anys (segons els llibres precedents li correspondria fer els 30 l'any 1982).

Per tant, em permeto concloure amb una certa alegria que la història de "Ripley under water" transcorre presumiblement l'any 1983, que Ripley té 45 anys, Heloise en té 31 (o això, o Ripley es queda sense CD's) i que el cadàver protagonista ja té una antiguitat de 15 anys (vegeu "La máscara de Ripley" o, en v. o. , "Ripley under ground, segon llibre de la sèrie). I per què aquesta mania meva de la concreció cronològica? es preguntaran uns quants de vostès. Doncs per això, perquè és una mania; no cal donar-hi més voltes.

I ara el comentari del llibre. Mirin, decididament quan jo sigui gran vull ser Tom Ripley. No "com" Tom Ripley: vull ser ell, directament. Casa seva és indescriptible; la majordoma, madame Annette, és una joia única; la relació de Ripley amb la seva esposa és ideal: són molt bons amics i no s'interfereixen en absolut; que la principal ocupació de Ripley sigui la jardineria recreativa, cosa que a més el relaxa plenament (sense que li calgui, perquè pràcticament no coneix l'estress) mou a l'enveja més reconcentrada; que les seves aficions artístiques ocupin el seu temps lliure (entre jardineria recreativa i jardineria recreativa) és el non va plus; i així vagin sumant...

En aquest cinquè i darrer episodi Ripley, com no podia ser d'una altra manera, torna a contribuir a l'aparició de nous cadàvers; però, jo insisteixo, no perquè ell vulgui, sinó perquè no té més remei. Insisteixo també en que no considero que Ripley sigui un psicòpata; només és algú que aspira a una certa tranquil·litat vital i a qui fastigueja enormement que el destorbin. Normal. A vostès tampoc els agradaria que els destorbessin la seva tranquil·litat vital, oi? Doncs això.

I no, no em diguin que vostès no matarien una mosca, perquè ja n'han matat unes quantes de mosques. I si no han matat a cap veï no ha estat per manca de ganes. Així que admetin que no són tan diferents de Ripley.

Es podria dir que "Ripley en peligro" a més de ser la darrera història de la sèrie, 'tanca el cercle'. Efectivament, el llibre remet directament al primer i segon episodis de la sèrie i ho fa d'una manera molt elegant, com el propi Ripley. La veritat és que un cop acabat aquest cinquè volum fa una mica de ganes de tornar a començar el primer i hom comprèn que no hi ha necessitat de que hi hagi un sisè volum; així ja està bé. Molt ben acabat.

Llibre aprofitable, amb un protagonista inigualable. Qui fos Ripley...

Coberta primera edició original 1991

VIATGE AL PAÍS DELS BLANCS

Títol original: Viaje al país de los blancos

Autor: Ousman Umar

Editorial: Rosa dels Vents
Any primera edició original: 2019

Ousman va nèixer a Ghana i allà hi va viure fins als dotze anys, moment en què, fascinat per una idea, va decidir iniciar un viatge al "país dels blancs". Bé, de fet, més que una idea, el que li causava fascinació era una concepció idealitzada i alhora difusa de la terra meravellosa que pensava que era el país dels blancs.

Naturalment, el país dels blancs és Europa, que ja d'entrada no és un país, sinó un trencaclosques de peces sovint impresentables i que lluny de ser 'blanques' solen ser de colors barrejats, pero això l'Ousman, en el moment de començar el seu viatge, no ho sabía. Tampoc no sabia que a Europa hi havia qui reivindicava que sí, que Europa havia de ser el país dels blancs i per tant tot el que no era blanc s'havia de netejar. Ousman va descobrir això poc després d'aconseguir arribar al seu paradís imaginari i veure que, com a paradís, era justament això, imaginari.

La travessa de Ghana fins a Europa va durar cinc anys. Aquesta va ser l'adolescència d'Ousman, dels dotze als disset anys. La major part del llibre està dedicada a narrar aquesta travessa, partint de Ghana, passant per Níger, Líbia, Algèria... fins a arribar a un lloc anomenat Spain, o una cosa així. Durant el viatge hi va haver de tot, coses bones i coses dolentes, però això vist des de la mentalitat d'Ousman; des de la mentalitat de qualsevol europeu mitjà, si és que tal cosa existeix, va ser un viatge a través de l'Infern.

Ousman Umar

Podria semblar que el llibre està fet a base de tòpics. Res del que s'hi explica vindrà de nou a qui segueixi per televisió, ràdio o premsa les inacabables notícies que fan referència a 'immigrants' o 'sense papers' o 'menas'... és a dir, persones, que arriben amuntegades en pateres. Això, si aconsegueixen arribar. Persones que un cop desembarcades i quan es poden refer físicament una mica - refer-se psicològicament és molt més complicat - expliquen com han estat enganyades, maltractades, torturades, explotades, violades i abandonades per màfies organitzades, o la pròpia policia dels països per on han passat, o per individus a qui ni tan sols els calia formar part de les màfies o les policies per a passar-se-les per la pedra, en tots els sentits de l'expressió.

Si tots aquests "tòpics" li passessin a vostè, o al seu veí, o al descerebrat que vota xenofòbia, ja veuriem quants mil·lisegons trigaven abans de replantejar-se el concepte de "tòpic". Recomano un exercici que sembla fàcil: quan vostè llegeixi una notícia sobre el tema, o si llegeix aquest mateix llibre, imagini que és un dels que "fan el viatge" i li passa el mateix que als seus companys, com per exemple que hagi de deixar pel camí al seu millor amic sabent que es morirà sol en menys de dos dies... o que és vostè mateix a qui deixen sol, morint-se.

I un cop vostè arriba al "país dels blancs" imagini's que el tanquen en un lloc que li diuen CIE, que no es diferencia d'una presó, que segueixen abusant de vostè de diverses i variades maneres i que amb una certa freqüència li diuen "ves-te'n al teu país", i que això li diu algú que no té ni puta idea de quin és ni com és el país d'on ve vostè.

Mirin, saben què els dic? Que tant me fa si aquest llibre sembla fet a base de tòpics recosits o no. S'ha de llegir. És més, hauria de ser lectura obligatòria a tots els centres educatius de secundària, i no només per als alumnes. Aquest llibre no és només aprofitable. És imprescindible.

EL FALCÓ MALTÈS

Títol original: The Maltese Falcon

Autor: Dashiell Hammett

Editorial en català: Edicions 62 (2006)

Editorial en castellà: Alianza Editorial (2014)
Any primera edició original: 1930

Nota prèvia: jo no he llegit la versió en català d'Edicions 62, sinó una versió en castellà publicada pel diari 'El País' l'any 2002, dins d'una col·lecció que es va anomenar 'Clásicos del Siglo XX'. Ho dic més que res per espolsar-me responsabilitats, per si de cas a algú de vostès se li acudís llegir el llibre d'Edicions 62 després de fer una ullada a aquest comentari i es trobés amb que la traducció era nefasta. Ho dic per experiència. En novel·la negra, les traduccions al català les poden fer traductors altament professionals o bé traductors ultrapatufets que, per allò de 'salvar la llengua', destrossen el que sigui sense cap mania, ja sigui la carta de preus d'una cafeteria barata o una obra magna de la literatura universal. Estan avisats.

I ara anem al que fa al cas. Efectivament, 'El País', l'any 2002, encara encertava alguna cosa -no com ara- i la va clavar quan va incloure aquesta novel·la en una col·lecció anomenada 'Clásicos del Siglo XX'. I és que "The Maltese Falcon" és un clàssic. És El Clàssic.

El senyor Hammett va començar a publicar El Falcó, per entregues, l'any 1929, i el llibre complet es va publicar l'any 1930. Llegint-lo, hom es pot sentir transportat a aquell any '29 -'30 de depressió econòmica, d'imperi 'molt relatiu' de la llei, d'uns Estats Units en plena època de la llei seca i el gangsterisme...

Amb "El Falcó Maltès" Dashiell Hammett va crear tot un univers arquetípic que va propiciar l'aparició d'infinitat de còpies, que no van passar de ser això, còpies, perquè d'obra mestra original només n'hi ha una. L'investigador privat fatxenda però efectiu, la secretària sol·lícita, la clienta que aparenta ser desvalguda però que pot arribar a ser una perfecta harpia, el poli pacient i el que "ja ho veuries si a mi em deixessin", el gangster educat i el brusc i malcarat... tots, a El Falcó hi surten tots.

Quan El Falcó es va començar a publicar per entregues Humphrey Bogart acabava de fer trenta anys (sí, senyors i senyores: Humphrey Bogart va néixer al segle XIX). Tot just havia aparegut per primera vegada al cinema, a la pel·lícula de 1928 "The Dancing Town". És improbable que el senyor Hammett hagués vist aquella pel·lícula i s'hagués inspirat en la figura de Bogart per a crear el seu personatge de Sam Spade, protagonista de El Falcó. Però veient La Pel·lícula de 1941 -un altre Clàssic- dirigida per John Huston, sembla que queda clar que l'únic Sam Spade possible era, justament, Humphrey Bogart.

Definitivament, "The Maltese Falcon" és un llibre aprofitable, i jo diria que llegir primer El Llibre i veure després La Pel·lícula és un exercici altament recomanable.

Coberta primera edició original 1930

Coberta edició Alianza Editorial

Coberta edició "El País"

MÉS IL·LUSTRES EXECRABLES

Títol original: Més Il·lustres Execrables

Autor: Malcom Otero & Santi Gómez

Editorial: Rosa dels Vents
Any primera edició original: 2018

Aquest llibre és una segona part. La primera es diu "Il·lustres Execrables", sense el "Més". No busquin en aquest blog el comentari de la primera part perquè no el trobaran, de la mateixa manera que jo no en vaig trobar l'exemplar a la llibreria on, fortuïtament, vaig ensopegar amb la segona part i me la vaig comprar perquè en aquell moment necessitava una cosa sense cap pretensió, que només fos entretinguda, que no em fes pensar i que em deixés tranquil l'horitzó vital, que prou complicat que el tinc.

"Il·lustres Execrables" és de fet una secció del programa de ràdio Via Lliure, emès per RAC-1. Els guionistes de la secció van decidir donar format de llibre a les seves cròniques 'diferents' referides a conegudíssims personatges que sempre s'han tingut com a genials i bellíssimes persones, i resulta que no, que van ser uns grandissims fills de puta. Com Félix Rodríguez de la Fuente o Teresa de Calcuta, sense anar més lluny. A que no s'ho esperaven? Doncs això. Bé, la veritat és que jo de Rodríguez de la Fuente no sospitava res però de Teresa de Calcuta, una miqueta sí...

En aquest llibre es fa una repassada a trenta personatges, a raó de unes vuit o nou pàgines per a cadascun. Ho sento, però Teresa de Calcuta no surt en aquesta segona part. Qui sí que hi surt, per exemple, és Edison, de qui ja sabiem que era un caradura aprofitat que ni va inventar el cinematògraf , ni tampoc la bombeta elèctrica, encara que ell digués que sí (una cosa així com Graham Bell, que tampoc no va inventar mai el telèfon). Un altre Il·lustre Execrable amb qui ens trobem és JF Kennedy, de qui també teniem notícia de que al cap i a la fi era un cabronet. Pero, s'esperaven vostès que Evelyn Waugh, l'autor de "Retorn a Brideshead", fos un misogin horrorós i un abusador més horrorós encara? O que Jacques Cousteau (sí, sí, el mític Jacques Cousteau de tota la vida!) fos un torturador d'animals, un terrorista mediambiental, un antisemita i un avariciós mil vegades pitjor que el Tio Gilito?

Doncs això és aquest llibre, dues-centes setanta-cinc pàgines de desmitificació d'un grapat de subjectes a qui crèiem que haviem d'agrair la seva contribució a fer un món millor i que en realitat sembla que es van dedicar a fer millor el seu món a base de convertir el dels altres en un infern. No som res. És clar que ja ho deia Mae West, una de les millors filòsofes del Segle XX: "Quan sóc bona, sóc molt bona; però quan sóc dolenta, sóc molt millor". O també: "Les nenes bones van al cel; les dolentes a tot arreu".

Llibre aprofitable per a entretenir-se i desconnectar una estoneta.

Post scriptum: algú em podria dir d'on ha sortit la paraula "ottoe", que forma part del vocabulari habitual dels autors del llibre i que jo no he trobat mai enlloc més?? Gràcies.

Mae West, llum i guia.