TRAICIÓN EN LANCASTER GATE

Sèrie Pitt nº 31

Títol original: Treachery at Lancaster Gate

Autor: Anne Perry

Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 2016

Any primera edició per Ediciones B: 2019

L'inevitable context cronològic. Londres, desembre 1898 - gener 1899. Segons Charlotte (edat suposada: uns 43 anys), esposa de Thomas Pitt (edat suposada entre 44 i 48 anys), el segle XX, que està al caure, començarà l'any 1900 (i per tant no pas l'any 1901). Jemima, la filla (amb 17 anys) no opina, com correspon a una bona nena victoriana. Daniel, el fill (amb 14 anys), segueix ocupat amb les seves lectures del "Boy's Own Paper"

En aquesta entrega la senyora Perry ens parla sobre política internacional, el moviment anarquista, el tràfic d'estupefaents, la corrupció policial, o la impresentable classe alta victoriana entre d'altres meravelles, deixant patent que, de fet, les coses no han canviat gairebé gens en els darrers cent vint anys.

La senyora Perry no pretén ser historiadora, però se li ha de reconèixer que sap utilitzar molt bé els contextos històrics per a bastir les seves novel·les. Aquesta vegada però, el producte que li ha quedat, en la meva humil (és broma) opinió, s'acosta una mica massa a l'estil "colobrot sudamericà", només que amb personatges britànics que llueixen noms tals com 'Isadora Cornwalis', que vindria a ser l'equivalent anglosaxó de 'Lilian Yénifer Velasquez'.

Una de les peces d'atrezzo històric que utilitza la senyora Perry en aquesta novel·la és l'afany d'aprofitar-se vampíricament de la Xina, país enorme que a finals del segle XIX estava en les mans depredadores de diversos imperis colonials europeus, entre els quals -i el pitjor dels quals, és clar- la Gran Bretanya. Llàstima que pel què fa a aquesta novel·la la situació de la Xina a finals del segle XIX s'hagi quedat en només això, una peça d'atrezzo sense rellevància; la cosa hauria pogut donar molt de joc... Quant a les altres trames històriques colaterals, també és limiten a fer de figuració decorativa.

Definitivament el que prima en aquest lliurament de la sèrie Pitt és el fulletó. Més que altres vegades. Això no vol dir que calgui cremar el llibre, de cap manera; 'Treachery at Lancaster Gate' compleix la seva funció de ser entretingut i ajudar a desconnectar de les coses de la vida que ens agredeixen dia sí, dia també.

És per això que és un llibre aprofitable. Però no imprescindible.

Coberta de l'edició original

...Y AHÍ LO DEJO. CRÓNICA DE UN PROCESO

Títol original: ...Y ahí lo dejo. Crónica de un proceso.

Autor: Gonzalo Boye

Editorial: Roca Editorial
Any primera edició: 1992

Any primera edició per Alba: 2019

Gonzalo Boye és advocat d'alguns dels polítics catalans, entre ells Carles Puigdemont, represaliats pel Deep State espanyol. En aquest llibre el senyor Boye explica alguns aspectes de la seva tasca com a advocat defensor d'aquests polítics, i dic "alguns aspectes" perquè encara que llegint el llibre sembli que ho està explicant tot, en realitat només relata una petita part. Els processos judicials (que no "de justícia") i de persecució encara continuen (a gener de 2020), així que seria innocent pensar que el senyor Boye ensenya totes les seves cartes. Estic segur que no n'ensenya ni la desena part.

Jo diria que al senyor Boye li ha encantat fer de la seva crònica una mena de thriller i posar-se a ell mateix com a brillant protagonista que li dóna cinquanta-mil voltes a Perry Mason. Bé, potser és desafortunada aquesta comparació que he fet amb Perry Mason, primer perquè el referent és un pèl antic i cada cop queda menys gent viva que sàpiga qui era Perry Mason; i segon, perquè al final de la seva carrera Perry Mason feia de jutge, i en aquesta història els jutges no hi surten precisament ben parats.

Però, què volen que els digui, el fet que el llibre tingui un component teatral -que clarament el té- a mi em sembla bé. El fa més entretingut i, què caram, estem parlant de teatre, teatre i més teatre. Es jutja una declaració d'independència que va durar set segons (si hi arriba); una votació, la repressió de la qual demostra que aquí no hi ha cap Estat democràtic; una rebel·lió sense armes; un cop d'estat que no ha existit mai en base a cap definició canònica i no canònica de "cop d'estat"; l'ús d'un sabó per a rentar els plats com a arma de destrucció massiva; una constitució que "ens vam donar entre tots", és a dir, entre tots els que ara se la fan seva per a reprimir la democràcia que diuen defensar i que en el seu moment van votar negativament; la prohibició del color groc perquè és un "simbol partidista"; una situació que "és pitjor que quan matava ETA"; tot plegat fàstic, fàstic i més fàstic...

Teatre, repeteixo, pur teatre fet en favor de qui sempre ha tingut la paella pel mànec i amb l'objectiu de seguir tenint el mànec ben agafat per secula seculorum. Ah, i alimentat per una quantitat inversemblant del que en espanyol en diuen "tontos útiles". En comparació, que el llibre del senyor Boye sigui també un punt 'teatrero', és anecdòtic.

Llibre aprofitable? Mirin, jo crec que sí, però els recomano que si decideixen llegir-lo ho facin el més aviat possible, perquè tenint en compte la velocitat a què va la farsa espanyola, aquest llibre passarà de moda en el que dura un sospir. I per si algú no se n'havia adonat reitero el que ja he dit més d'una i més de dues vegades: aquest blog no és neutral. Ni equidistant. Ni de centre. Aquests conceptes, essent generosos, només és poden qualificar de mites. Uns mites que, curiosament, sempre tiren a la dreta.

RIPLEY EN PELIGRO

Sèrie Ripley nº 5 i final

Títol original: Ripley under water

Autor: Patricia Highsmith

Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 1991

Any primera edició per Anagrama: 1992

Començaré amb la nota cronològica. Un cop més es pot comprovar que en escriure els llibres de la sèrie Ripley Patricia Highsmith no experimentava una especial preocupació per la coherència cronològica entre ells. Més aviat no experimentava cap preocupació en absolut per la coherència cronològica entre ells. A més, encara que com és habitual en ella, l'autora novament ens hagi deixat pistes que ens podrien orientar sobre l'any en que transcorre la història, aquesta vegada tals pistes són francament confuses i en alguns casos directament inconsistents.

De tota manera no m'he rendit i he provat de datar aquest cinquè episodi de Ripley basant-me en les següents referències que s'hi troben: la senyora Higsmith esmenta que Tom Ripley disposa d'un aparell de video (el sistema Betamax és de 1976); que algú fa servir un processador informàtic de textos (ja existents a la dècada dels 70); que Tom Ripley disposa de Compact Discs (popularitzats l'any 1983); o que l'esposa de Ripley, Heloise, ronda els 30 anys (segons els llibres precedents li correspondria fer els 30 l'any 1982).

Per tant, em permeto concloure amb una certa alegria que la història de "Ripley under water" transcorre presumiblement l'any 1983, que Ripley té 45 anys, Heloise en té 31 (o això, o Ripley es queda sense CD's) i que el cadàver protagonista ja té una antiguitat de 15 anys (vegeu "La máscara de Ripley" o, en v. o. , "Ripley under ground, segon llibre de la sèrie). I per què aquesta mania meva de la concreció cronològica? es preguntaran uns quants de vostès. Doncs per això, perquè és una mania; no cal donar-hi més voltes.

I ara el comentari del llibre. Mirin, decididament quan jo sigui gran vull ser Tom Ripley. No "com" Tom Ripley: vull ser ell, directament. Casa seva és indescriptible; la majordoma, madame Annette, és una joia única; la relació de Ripley amb la seva esposa és ideal: són molt bons amics i no s'interfereixen en absolut; que la principal ocupació de Ripley sigui la jardineria recreativa, cosa que a més el relaxa plenament (sense que li calgui, perquè pràcticament no coneix l'estress) mou a l'enveja més reconcentrada; que les seves aficions artístiques ocupin el seu temps lliure (entre jardineria recreativa i jardineria recreativa) és el non va plus; i així vagin sumant...

En aquest cinquè i darrer episodi Ripley, com no podia ser d'una altra manera, torna a contribuir a l'aparició de nous cadàvers; però, jo insisteixo, no perquè ell vulgui, sinó perquè no té més remei. Insisteixo també en que no considero que Ripley sigui un psicòpata; només és algú que aspira a una certa tranquil·litat vital i a qui fastigueja enormement que el destorbin. Normal. A vostès tampoc els agradaria que els destorbessin la seva tranquil·litat vital, oi? Doncs això.

I no, no em diguin que vostès no matarien una mosca, perquè ja n'han matat unes quantes de mosques. I si no han matat a cap veï no ha estat per manca de ganes. Així que admetin que no són tan diferents de Ripley.

Es podria dir que "Ripley en peligro" a més de ser la darrera història de la sèrie, 'tanca el cercle'. Efectivament, el llibre remet directament al primer i segon episodis de la sèrie i ho fa d'una manera molt elegant, com el propi Ripley. La veritat és que un cop acabat aquest cinquè volum fa una mica de ganes de tornar a començar el primer i hom comprèn que no hi ha necessitat de que hi hagi un sisè volum; així ja està bé. Molt ben acabat.

Llibre aprofitable, amb un protagonista inigualable. Qui fos Ripley...

Coberta primera edició original 1991

VIATGE AL PAÍS DELS BLANCS

Títol original: Viaje al país de los blancos

Autor: Ousman Umar

Editorial: Rosa dels Vents
Any primera edició original: 2019

Ousman va nèixer a Ghana i allà hi va viure fins als dotze anys, moment en què, fascinat per una idea, va decidir iniciar un viatge al "país dels blancs". Bé, de fet, més que una idea, el que li causava fascinació era una concepció idealitzada i alhora difusa de la terra meravellosa que pensava que era el país dels blancs.

Naturalment, el país dels blancs és Europa, que ja d'entrada no és un país, sinó un trencaclosques de peces sovint impresentables i que lluny de ser 'blanques' solen ser de colors barrejats, pero això l'Ousman, en el moment de començar el seu viatge, no ho sabía. Tampoc no sabia que a Europa hi havia qui reivindicava que sí, que Europa havia de ser el país dels blancs i per tant tot el que no era blanc s'havia de netejar. Ousman va descobrir això poc després d'aconseguir arribar al seu paradís imaginari i veure que, com a paradís, era justament això, imaginari.

La travessa de Ghana fins a Europa va durar cinc anys. Aquesta va ser l'adolescència d'Ousman, dels dotze als disset anys. La major part del llibre està dedicada a narrar aquesta travessa, partint de Ghana, passant per Níger, Líbia, Algèria... fins a arribar a un lloc anomenat Spain, o una cosa així. Durant el viatge hi va haver de tot, coses bones i coses dolentes, però això vist des de la mentalitat d'Ousman; des de la mentalitat de qualsevol europeu mitjà, si és que tal cosa existeix, va ser un viatge a través de l'Infern.

Ousman Umar

Podria semblar que el llibre està fet a base de tòpics. Res del que s'hi explica vindrà de nou a qui segueixi per televisió, ràdio o premsa les inacabables notícies que fan referència a 'immigrants' o 'sense papers' o 'menas'... és a dir, persones, que arriben amuntegades en pateres. Això, si aconsegueixen arribar. Persones que un cop desembarcades i quan es poden refer físicament una mica - refer-se psicològicament és molt més complicat - expliquen com han estat enganyades, maltractades, torturades, explotades, violades i abandonades per màfies organitzades, o la pròpia policia dels països per on han passat, o per individus a qui ni tan sols els calia formar part de les màfies o les policies per a passar-se-les per la pedra, en tots els sentits de l'expressió.

Si tots aquests "tòpics" li passessin a vostè, o al seu veí, o al descerebrat que vota xenofòbia, ja veuriem quants mil·lisegons trigaven abans de replantejar-se el concepte de "tòpic". Recomano un exercici que sembla fàcil: quan vostè llegeixi una notícia sobre el tema, o si llegeix aquest mateix llibre, imagini que és un dels que "fan el viatge" i li passa el mateix que als seus companys, com per exemple que hagi de deixar pel camí al seu millor amic sabent que es morirà sol en menys de dos dies... o que és vostè mateix a qui deixen sol, morint-se.

I un cop vostè arriba al "país dels blancs" imagini's que el tanquen en un lloc que li diuen CIE, que no es diferencia d'una presó, que segueixen abusant de vostè de diverses i variades maneres i que amb una certa freqüència li diuen "ves-te'n al teu país", i que això li diu algú que no té ni puta idea de quin és ni com és el país d'on ve vostè.

Mirin, saben què els dic? Que tant me fa si aquest llibre sembla fet a base de tòpics recosits o no. S'ha de llegir. És més, hauria de ser lectura obligatòria a tots els centres educatius de secundària, i no només per als alumnes. Aquest llibre no és només aprofitable. És imprescindible.

EL FALCÓ MALTÈS

Títol original: The Maltese Falcon

Autor: Dashiell Hammett

Editorial en català: Edicions 62 (2006)

Editorial en castellà: Alianza Editorial (2014)
Any primera edició original: 1930

Nota prèvia: jo no he llegit la versió en català d'Edicions 62, sinó una versió en castellà publicada pel diari 'El País' l'any 2002, dins d'una col·lecció que es va anomenar 'Clásicos del Siglo XX'. Ho dic més que res per espolsar-me responsabilitats, per si de cas a algú de vostès se li acudís llegir el llibre d'Edicions 62 després de fer una ullada a aquest comentari i es trobés amb que la traducció era nefasta. Ho dic per experiència. En novel·la negra, les traduccions al català les poden fer traductors altament professionals o bé traductors ultrapatufets que, per allò de 'salvar la llengua', destrossen el que sigui sense cap mania, ja sigui la carta de preus d'una cafeteria barata o una obra magna de la literatura universal. Estan avisats.

I ara anem al que fa al cas. Efectivament, 'El País', l'any 2002, encara encertava alguna cosa -no com ara- i la va clavar quan va incloure aquesta novel·la en una col·lecció anomenada 'Clásicos del Siglo XX'. I és que "The Maltese Falcon" és un clàssic. És El Clàssic.

El senyor Hammett va començar a publicar El Falcó, per entregues, l'any 1929, i el llibre complet es va publicar l'any 1930. Llegint-lo, hom es pot sentir transportat a aquell any '29 -'30 de depressió econòmica, d'imperi 'molt relatiu' de la llei, d'uns Estats Units en plena època de la llei seca i el gangsterisme...

Amb "El Falcó Maltès" Dashiell Hammett va crear tot un univers arquetípic que va propiciar l'aparició d'infinitat de còpies, que no van passar de ser això, còpies, perquè d'obra mestra original només n'hi ha una. L'investigador privat fatxenda però efectiu, la secretària sol·lícita, la clienta que aparenta ser desvalguda però que pot arribar a ser una perfecta harpia, el poli pacient i el que "ja ho veuries si a mi em deixessin", el gangster educat i el brusc i malcarat... tots, a El Falcó hi surten tots.

Quan El Falcó es va començar a publicar per entregues Humphrey Bogart acabava de fer trenta anys (sí, senyors i senyores: Humphrey Bogart va néixer al segle XIX). Tot just havia aparegut per primera vegada al cinema, a la pel·lícula de 1928 "The Dancing Town". És improbable que el senyor Hammett hagués vist aquella pel·lícula i s'hagués inspirat en la figura de Bogart per a crear el seu personatge de Sam Spade, protagonista de El Falcó. Però veient La Pel·lícula de 1941 -un altre Clàssic- dirigida per John Huston, sembla que queda clar que l'únic Sam Spade possible era, justament, Humphrey Bogart.

Definitivament, "The Maltese Falcon" és un llibre aprofitable, i jo diria que llegir primer El Llibre i veure després La Pel·lícula és un exercici altament recomanable.

Coberta primera edició original 1930

Coberta edició Alianza Editorial

Coberta edició "El País"

MÉS IL·LUSTRES EXECRABLES

Títol original: Més Il·lustres Execrables

Autor: Malcom Otero & Santi Gómez

Editorial: Rosa dels Vents
Any primera edició original: 2018

Aquest llibre és una segona part. La primera es diu "Il·lustres Execrables", sense el "Més". No busquin en aquest blog el comentari de la primera part perquè no el trobaran, de la mateixa manera que jo no en vaig trobar l'exemplar a la llibreria on, fortuïtament, vaig ensopegar amb la segona part i me la vaig comprar perquè en aquell moment necessitava una cosa sense cap pretensió, que només fos entretinguda, que no em fes pensar i que em deixés tranquil l'horitzó vital, que prou complicat que el tinc.

"Il·lustres Execrables" és de fet una secció del programa de ràdio Via Lliure, emès per RAC-1. Els guionistes de la secció van decidir donar format de llibre a les seves cròniques 'diferents' referides a conegudíssims personatges que sempre s'han tingut com a genials i bellíssimes persones, i resulta que no, que van ser uns grandissims fills de puta. Com Félix Rodríguez de la Fuente o Teresa de Calcuta, sense anar més lluny. A que no s'ho esperaven? Doncs això. Bé, la veritat és que jo de Rodríguez de la Fuente no sospitava res però de Teresa de Calcuta, una miqueta sí...

En aquest llibre es fa una repassada a trenta personatges, a raó de unes vuit o nou pàgines per a cadascun. Ho sento, però Teresa de Calcuta no surt en aquesta segona part. Qui sí que hi surt, per exemple, és Edison, de qui ja sabiem que era un caradura aprofitat que ni va inventar el cinematògraf , ni tampoc la bombeta elèctrica, encara que ell digués que sí (una cosa així com Graham Bell, que tampoc no va inventar mai el telèfon). Un altre Il·lustre Execrable amb qui ens trobem és JF Kennedy, de qui també teniem notícia de que al cap i a la fi era un cabronet. Pero, s'esperaven vostès que Evelyn Waugh, l'autor de "Retorn a Brideshead", fos un misogin horrorós i un abusador més horrorós encara? O que Jacques Cousteau (sí, sí, el mític Jacques Cousteau de tota la vida!) fos un torturador d'animals, un terrorista mediambiental, un antisemita i un avariciós mil vegades pitjor que el Tio Gilito?

Doncs això és aquest llibre, dues-centes setanta-cinc pàgines de desmitificació d'un grapat de subjectes a qui crèiem que haviem d'agrair la seva contribució a fer un món millor i que en realitat sembla que es van dedicar a fer millor el seu món a base de convertir el dels altres en un infern. No som res. És clar que ja ho deia Mae West, una de les millors filòsofes del Segle XX: "Quan sóc bona, sóc molt bona; però quan sóc dolenta, sóc molt millor". O també: "Les nenes bones van al cel; les dolentes a tot arreu".

Llibre aprofitable per a entretenir-se i desconnectar una estoneta.

Post scriptum: algú em podria dir d'on ha sortit la paraula "ottoe", que forma part del vocabulari habitual dels autors del llibre i que jo no he trobat mai enlloc més?? Gràcies.

Mae West, llum i guia.

 

MUERTE DE UN EXTRAÑO

Sèrie Monk nº 13

Títol original: Death of a Stranger

Autor: Anne Perry

Editorial: Zeta Negra
Any primera edició original: 2002

Londres 1862. Continua la Guerra de Secessió dels Estats Units; es posa en marxa el primer ferrocarril de Nova Zelanda; neixen, entre d'altres milions de persones, Emilio Salgari, Claude Debussy, August Lumière... ; mor, entre d'altres milions de persones, Samuel Colt, sí, el que va inventar les famoses pistoles colt.

Aquest cop l'entretinguda Sra Perry ens aporta, com a temes principals, la corrupció a les altes esferes (tot un clàssic de la seva obra); la prostitució, però en aquest cas en versió fetitxista (una mena de fetitxisme francament curiós, de fet); el negoci salvatge del ferrocarril; i naturalment les inclinacions redemptores de la infermera Latterly (actualment, Sra Monk) i les permanents tragèdies amnèsiques del Sr Monk (el marit de la infermera).

De tots aquest temes, el que figura que és el central és el del ferrocarril. Durant la primera meitat del segle XIX el ferrocarril va esdevenir un negoci de dimensions més que notables i per tant una font d'especulació i joc brut més notable encara. No en va era un mitjà de transport nou i, probablement el més potent de tots els que s'havien conegut fins aleshores amb unes perspectives de desenvolupament i expansió suposadament infinites. Per tant, "ximple l'últim"! Es tractava d'acaparar el màxim tros de pastís possible, i el pastís implicava, entre d'altres aspectes, la fabricació de vies, el comerç d'unitats mòbils (vagons de tota mena), el comerç de locomotores i molt especialment l'especulació de terres mes bèstia que s'hagués vist mai. Si a això hi sumem que a l'època victoriana mig món era colònia britànica i per tant els negocis de la metròpoli explotant les colònies eren fabulosos, la instal·lació de línies de ferrocarril en aquests territoris (com l'Índia, per exemple) suposava una multiplicació exponencial dels beneficis dels negociants i especuladors metropolitans (gairebé tots amb tractament de 'Lord' o de 'Sir', of course). Tal multiplicació es feia a costa de les vides dels colonitzats, naturalment, però això és igual. Els colonitzats no eren ningú, com ara, que segueixen sense ser ningú.

Pel que fa a les activitats messiàniques de la Sra Monk (abans, infermera Latterly) aquest cop es tradueixen en una mena de suport assistencial a prostitutes maltractades, és a dir, potencialment, totes. Però dins d'aquest col·lectiu la Sra Monk (i per tant també nosaltres, els lectors) descobreix que hi ha un subgrup especial destinat a satisfer els gustos d'uns clients molt exclusius, pertanyents a la classe privilegiada com no podria ser d'una altra manera. És una llàstima no poder comentar aquesta mena especial de prostitució, per allò de no desvetllar una línia important de la trama. Fa una mica de ràbia, la veritat.

I finalment, en el que pertoca al Sr Monk -que sembla que faci concursos amb la seva dona a veure qui pateix més per qualsevol cosa- aquest cop fa un salt qualitatiu important en relació als eterns intents de remissió de la seva omnipresent amnèsia. Per fi descobreix coses prou significatives del seu passat... que li permeten seguir patint. Tampoc no puc comentar res. Punyeta amb els spoilers.

"Death of a Stranger" és un llibre entretingut que a més fa la seva aportació a la cultureta històrica del lector, com és habitual en els llibres de la Sra Perry. Només per això ja és un llibre aprofitable, però com també sol passar en l'obra de la Sra Perry, està lluny de ser un Nobel de Literatura. És clar que si mires segons quins Nobel de Literatura...

Locomotora de 1862

Tren presidencial d'Abraham Lincoln (foto: 1865)

 

Portada de l'edició original