EL FANTASMA DE STALIN

Títol original: Stalin's Ghost
Autor: Martin Cruz Smith
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2009

La imatge que s'obté de Rússia a través de la lectura d'aquest llibre és la d'un país enormement gran, enormement fred, enormement corrupte i enormement gris. Sobretot corrupte i gris. No sé si el fet de que l'autor del llibre sigui nordamericà pot haver influït en aquesta visió.

La història comença amb un confós episodi de corrupció policial, per a continuar amb un no menys confós episodi d'aparició suposadament paranormal de Iosiv Stalin - que porta cinquanta anys mort- en una estació de metro. A tot això s'hi afegeixen unes quantes pinzellades de manipulació política a més de referències més aviat poc honorables a la guerra de Txetxènia i a la Segona Guerra Mundial. I tot segueix essent gris i confós.

Si jo fos rus suposo que aquest llibre no em faria gaire gràcia. De fet, sense ser rus tampoc no me'n fa. Massa tòpics. Massa fàcil. Potser sigui veritat que la societat russa de l'era Putin sigui així, però és com si a algú se li acudís fer una novel·la que passés a Itàlia i pintés a tots els italians cridant desaforats "a la siciliana" i menjant spaghetti a totes hores.

No sabria dir si el llibre és aprofitable o no, però està clar que no és imprescindible.

VENGANZA EN DEVIL'S ACRE

Sèrie Pitt nº 7

Títol original: Death in the Devil's Acre
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1986

Londres 1887. Aquest cop la senyora Perry ens obsequia amb una sèrie d'assassinats que tenen "bonus". Efectivament, els il·lustres -i no tan il·lustres- cadàvers que apareixen en aquesta novel·la no només han estat privats de la vida, sinó també "de lo que cuelga"; de la vida, en sentit espiritual-biològic, i de lo que cuelga en sentit literal-anatòmic. Ja estava clar que a la senyora Perry li anava el morbo, però això d'ara va més enllà del morbo: ratlla el mal gust.

Novament l'autora contrasta de manera brutal el món de l'aristocràcia victoriana i els baixos fons de Londres, i novament ens trobem amb vells coneguts, com el general Balantyne i la seva dilecta esposa, la infumable Lady Augusta ("Los cadàveres de Callander Square", sèrie Pitt nº 2).

Res de nou en l'horitzó. Aquest llibre repeteix els esquemes dels seus sis predecessors i el final, com sempre, segueix essent irrellevant. Distret, però si hom no el llegeix no es perd gran cosa.

LOS AÑOS DEL NO-DO

Títol original: Los años del NO-DO
Autor: Rafael Abella & Gabriel Cardona
Editorial: Ediciones Destino
Any primera edició: 2008

El NO-DO (Noticiario Documental - "el mundo entero al alcance de todos los españoles"), neix l'any 1943 i no desapareix fins l'any 1981. És el millor testimoni franquista del franquisme que mai s'hagi pogut inventar; també és un valuós testimoni tardofranquista de la transició.

L'estrella indiscutible del No-Do va ser, naturalment, el general Franco. Fins i tot en el seu moment va córrer un acudit que deia que una vegada en què Franco va viatjar a Hollywood (cosa impossible i impensable), es va trobar amb Gary Cooper, qui se li va acostar i se li va presentar dient: "Sóc Gary Cooper, de la Metro Goldwyn Mayer", a la qual cosa el Generalito va respondre feliç: "Encantado; yo soy Francisco Franco, del No-Do"

Però de fet cap de les imatges del No-Do és gens divertida. Són les imatges d'una Espanya miserable, patètica, d'opereta i trepitjada eternament per una dictadura que va néixer com a resultat dels terribles desequilibris socials mundials de començament del segle XX, que va sobreviure gràcies a la criminal complicitat de Winston Churchill (tal com sona) i subsegüents primers ministres britànics, i que es va perllongar còmodament gràcies a la no menys criminal complaença interessada dels successius presidents dels Estats Units, des d'Eisenhower fins a Gerald Ford, passant per John F. Kennedy, a qui si hagués estat català li haurien dit "el President Màrtir" (què s'hi juguen?). Diuen que Truman (el de la bomba atòmica, anterior a Eisenhower), cada vegada que sentia el nom de Franco, vomitava. Curiós, el tal Truman.

Aquest llibre ve a ser un resum molt compactat d'aquella època, que comença poc després del cop d'estat (exitós) del 18 de juliol de 1936 i acaba pels volts del cop d'estat (fracassat) del 23 de febrer de 1981. És a dir, és un llibre de tapes dures.

D'entre les seves pàgines, com si de les profunditats d'una terrorífica caverna es tractés, tornen a sorgir noms de zombies demacrats, avui gairebé oblidats (ai la memòria... no s'ha de perdre mai!), com: Carlos Arias Navarro, Mario Beut, el padre Bulart, Enrique de la Mata Gorostizaga, Jaime de Mora y Aragón, Andrés Do Barro, Gonzalo Fernández de la Mora, Agustín de Foxá, Tomás García Rebull, Monseñor Marcelo González, Monseñor Guerra Campos, Ángel Herrera Oria, Carlos Iniesta Cano, José Legrá, José Félix de Lequerica, Fernando María Castiella, el conde de Lojendio, Gregorio López Bravo, José Mallorquí, Guillermo Sautier Casaseca, Alberto Martín Artajo, Rodolfo Martin Villa, Vicente Mortes Alfonso, Cristóbal Martínez Bordiu, Pedro Nieto Antúnez, José Luis Pecker, Carlos Pinilla, Gabriel Pita da Veiga, Alfredo Sánchez Bella, Federico Silva, José Solís Riuz, Matilde Conesa, Matilde Vilariño... ... ... ... ... help!!

DEXTER EN LA OSCURIDAD

Sèrie Dexter - 3

Títol original: Dexter in the dark
Autor: Jeff Lindsay
Editorial: Umbriel Editores (Ediciones Urano)
Any primera edició: 2008

Imaginem-nos que una part fonamental de la nostra essència ens abandona sobtadament. Terrible, no? Doncs això és el què li passa en aquesta història a Dexter, el nostre estimat raret particular. De cop i volta, això d'agafar per banda un individu i fer-lo a rodanxetes com si fos una llonganissa (a fi de bé, és clar) ja no té aquella gràcia festiva, gratificant i tonificant que havia tingut tota la vida. Tristíssim.

A sobre, per si fos poc, Dexter es veu abocat a la preparació d'un casament, el seu, que no ha buscat, sinó que és producte d'un malentès d'allò més idiota (veure el llibre anterior de la sèrie, "Querido Dexter") i, aprofundint en la desgràcia, a més, el memo que prepara el catering pretén cobrar uns preus astronòmics, absolutament escandalosos.

Per a acabar-ho de rematar, mai millor dit, el pack del casament comporta dos nens de regal, fills de la bleda de la núvia; no cal dir que si Dexter no s'havia plantejat mai casar-se, encara s'havia plantejat menys ser pare (ni que fos accidental) de dues criatures.

Sort que a Dexter li agraden els nens... i aquests són uns nens molt especials...

En fi, que "Dexter en la oscuridad" és un llibre la mar d'entretingut. Advertiment: no el llegeixin si no han llegit els altres dos anteriors; no entendrien res. I un altre advertiment: la sèrie de televisió està molt ben feta però altera coses importants del referent escrit. Per què aquesta mania de reinventar-se coses quan no cal, em pregunto?

LA REINA EN EL PALACIO DE LAS CORRIENTES DE AIRE

Títol original: Luftslotted som sprängdes (Millenium III)
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Destino
Any primera edició original: 2007
Any primera edició a Destino: 2009

Tercera part de la sèrie Millenium, en la què el protagonisme està molt, però que molt repartit. I Salander és Salander, això sí. Igual que en el primer llibre, "Los hombres que no amaban a las mujeres", la història comença amb un ritme més aviat pausat, però a partir de cert punt la cosa s'accelera i un, sense saber com, ja es troba immers en aquest peculiar món de Stieg Larsson.

Novament hom podria pensar que hi ha molta fantasia en aquest llibre i que les coses que s'hi expliquen són del tot inversemblants, però després de llegir certes investigacions sobre els serveis secrets mes coneguts del planeta ("secrets i coneguts"... fa pensar), això ja no està tan clar.

Cap al darrer terç del llibre (total de pàgines: 854 en aquesta edició) l'acció és francament trepidant i la mà del lector queda feta pols (l'exemplar imprès pesa uns quants quilos).

Per a tots aquells que saben que la sèrie Millenium havia de constar de 7 volums, però que finalment va quedar en tres per la mort inesperada de l'autor, vagi el missatge tranquilitzador de que Stieg Larsson li dona un final molt digne a aquesta tercera part, de tal manera que, certament, tant de bo poguessim continuar llegint els altres quatre llibres que falten, però tal i com s'acaba aquesta història tal cosa no és imprescindible.

Per cert, i sense canviar de tema encara que ho sembli: qui va matar realment Olof Palme? L'assassinat es va produir el 28 de febrer de 1986 i el cas segueix envoltat pel misteri, igualet igualet que el cas Kennedy. Pel què fa a Palme, però, els sospitosos són uns altres, és clar: els serveis secrets de la República Sudafricana, la CIA de Ronald Reagan, els serveis secrets de Margaret Tatcher, els de Pinochet... o els propis serveis secrets suecs?

NEGAR LA EVIDENCIA

Títol original: State of denial
Autor: Bob Woodward
Traducció perpetrada per: Santiago Ochoa, Yasmín (sic) López, Ángela García i Ana María Roure
Editorial: Belacqva
Any primera edició: 2007

Aquest llibre de l'il·lustre Woodward pretén trobar alguna resposta a la pregunta de per què l'idiota que vivia a la Casa Blanca fins el gener de 2009 va decidir entrar a Iraq com si fos un Geyperman de proporcions còsmiques (a març de 2003), i per què mai no va saber sortir d'allà.

La veritat és que el llibre no presenta grans revelacions. Per exemple: queda confirmat que l'idiota de la Casa Blanca era realment idiota. Curiosament, l'autor no pretén donar aquest missatge ni es refereix mai a George W. Bush faltant-li al respecte, però la sola transcripció d'alguna de les seves diem-ne converses i/o actituds no deixa cap lloc a cap dubte, per mínim que pugui ser.

Apareix aquí però, un altre personatge que és molt més protagonista que Bush; es tracta de Donald Rumsfeld, Secretari de Defensa. Aquest no és que fos idiota: era un megacregut fill de puta que es pensava, no només que era Déu, sinó que l'havien d'adorar, i que tothom, tret d'ell, era incompetent; i encara a maig de 2007 seguia essent Secretari de Defensa, tot i que membres de la pròpia administració Bush ja s'havien adonat de com era de nefast i van intentar convèncer l'idiota de la Casa Blanca per a que se'n desfés (però com que era idiota, no se'n va desfer).

També apareix uns quants cops el vicefilldeputa (perdó, el vicepresident), Dick Cheney. Curiosament també, en el llibre no es diu ni una sola paraula dels interessos econòmics particulars de Cheney en aquest indecent conflicte.

No podia faltar tampoc la nostra amiga Condolència Arròs (perdò, Condolezza Rice, Condi (sic) per als amics i el personal de la Casa Blanca). L'amiga Condolència es passava la vida, pel que sembla, empenyada en marcar territori per a que no l'envaís Rumsfeld, especialtzat en ficar-se a tot arreu on no el demanaven i en causar, per això mateix, desagradables irritacions hemorroïdals generalitzades.

Com de passada, en el llibre s'esmenten els atemptats als transports públics de Londres, relacionats amb la presència de tropes dels "tres tenors" (ja sabeu, George W., Tony i Josemari) a l'Iraq. Només un parell de lìnies. Pel que fa al tenor Josemari, res de res, com si no hagués existit mai. I pel que fa a la massacre de Madrid, ni una sola coma. Anda que no.

Dels més que possibles interessos petrolers tampoc se'n parla. Com si el terrible i amenaçador potencial estratègic de l'Iraq provingués del conreu massiu i malvat del tomaquet d'amanir.

I pel que fa als iraquians, la conclusió, de fet, és que tot seria més fàcil si no existissin. Una cosa semblant al que deia un personatge de la sèrie britànica "Sí, Ministre", quan es referia a la inauguració d'un hospital: "L'hospital està francament bé, però... ¿no podriem evitar la presència de tots aquests malalts, que només fan que nosa?"

Quant a la part diem-ne tècnica del llibre... en fi... és desoladora. Ja d'entrada es pot aventurar que el senyor Woodward no serà mai un Premi Nobel de Literatura. Els seus redactats són molt millorables, per a utilitzar una expressió amable. Jo he vist uns quants originals en anglès d'aquest senyor, i francament, o els nordamericans no saben escriure o el senyor Woodward necessita urgentment assistència estilística. I d'una altra banda, per a acabar-ho de rematar -mai millor dit-, l'equip de quatre traductors, quatre, que han "treballat" en aquest llibre, han aconseguit convertir el text en una cosa tan espantosament infumable que mouria a la violencia desfermada al més sedat dels pacifistes.

Total, que per a obtenir aquest resultat igual no valia la pena fer tant d'esforç.

EL HOMBRE SECRETO

Watergate - 3

Títol original: The secret man
Autor: Bob Woodward
Editorial: Inédita Editores
Any primera edició: 2005

Durant la investigació de l'afer Watergate, Bob Woodward i Carl Bernstein, els periodistes del Washington Post que van portar el cas, van comptar amb una font informativa secreta que va ser decisiva per a treure a la llum les impresentables maniobres de l'Administració Nixon. Aquesta font secreta, la identitat de la qual només era coneguda pels periodistes i els caps màxims del diari es va mantenir en l'anonimat durant dècades. Trenta anys després dels fets, Bob Woodward, amb permís de la família de l'informador, revela la seva identitat i uns quants detalls de la seva situació en aquells moments i també ara mateix. El llibre explica doncs un dels darrers misteris d'aquell sonat cas Watergate. Conclusió quan l'acabes de llegir: "no sóm res".