CRIMS PER A LA MEMÒRIA

Títol original: Meurtres pour mémoire
Títol versió en castellà: Asesinatos archivados
Autor: Didier Daeninckx
Editorial versió en català: Alrevés Editorial
Traducció al català perpetrada per: Carme Geronès i Carles Urritz
Editorial versió en castellà: Ediciones Akal
Any primera edició original: 1983
Any primera edició per Alrevés: 2021
Any primera edició per Akal: 2010

La novel·la parteix d'un fet real que queda reflectit en el seu segon capítol (la descripció és terrible, i més encara sabent que allò va passar de veritat). Després ja tot és imaginació, i no necessàriament de la millor, encara que tampoc està malament.

El fet real és també un fet històric, que segurament vostè desconeix absolutament, igual que em passava a mi abans de topar-me amb aquest llibre. Tal fet rep el nom de "Massacre de París". París 17 d'octubre de 1961. Cito literalment de la Wikipèdia:

"El 17 d'octubre de 1961, una manifestació pacífica convocada pel Front d'Alliberament Nacional [d'Algèria] contra el toc de queda imposat pel prefecte de policia Maurice Papon per a tots els algerians que vivien a la regió parisenca, va desembocar en una repressió brutal que va causar entre 70 i 200 morts segons els investigadors (l'historiador Jean-Luc Einaudi compta entre 200 i 393 algerians morts per la policia durant la tardor de 1961).

Els algerians no van ser les úniques víctimes, perquè la policia actuava basant-se en els trets físics dels vianants. Això implicava que qualsevol persona que tingués aspecte nordafricà podia ser detinguda, colpejada i assassinada. Algunes de les víctimes van ser llançades al Sena, mentre que altres morts van ser dissimulades de manera burocrática. Les víctimes van ser confinades al Palau d'Esports i a l'Estadi Pierre de Coubertin, on van ser objecte d'un tracte brutal.

La massacre va ser ocultada per part de l'Estat; el president Charles de Gaulle s'hi va referir dient que era "un assumpte secundari".

Déu confongui al general De Gaulle. Això no ho diu la Wikipèdia; ho dic jo.

A partir d'aquí, el sr Daeninckx inventa una víctima de la Massacre de 1961 que "no quadra" amb les altres víctimes, i relaciona tot això amb un assassinat estrany (també inventat) que es produeix vint anys després, el 1981. Recordem que el sr Daeninckx publica aquest llibre l'any 1983.

Així doncs, des del capítol tres ens trobem amb una novel·la negra amb tots els trets característics bàsics del seu gènere. Cap sorpresa doncs. I tampoc es pot dir, en la meva personal opinió, és clar, que "Crims per a la memòria" sigui un exemple especialment brillant d'història de 'polis investigadors'; fins i tot peca una mica de tòpica (...o més que 'una mica'... en segons quins fragments... uns quants...). El comissari Montalbano d'Andrea Camilleri sí que és brillant. L'inspector Cadin del sr Daeninckx és entretingudet. Per cert, que l'inspector Cadin és protagonista d'una sèrie de cinc llibres (a data d'avui) i el que ens ocupa n'és el segon.

 

Didier Daeninckx

"Crims per a la memòria", però, té un altre vessant: el de la denúncia de la corrupció i la criminalitat d'Estat. Aquesta és una constant al llarg de la vida del sr Daeninckx, activista d'esquerra i personatge polèmic que no deixa indiferent a ningú (a França, és clar). A "Crims per a la memòria" l'autor no només denuncia l'ocultació durant dècades del crim d'Estat que va significar la Massacre de París de 1961, sinó que també esmenta aspectes singularment repugnants de funcionaris col·laboracionistes francesos durant l'ocupació alemanya de França en temps de la Segona Guerra Mundial, alguns dels quals van aconseguir fer-se passar posteriorment per heroics membres de la resistència i van viure feliços, i perfectament condecorats, com a coetanis del general De Gaulle, el de "això és un assumpte secundari".

I fins aquí la ressenya del llibre. Ara em permetran que em refereixi a una altra cosa: la traducció al català.

Mirin, confesso que tinc poca tendència a llegir traduccions al català, perquè massa més vegades del que seria tolerable -i més d'una vegada ja és intolerable- m'he trobat amb què el traductor (traductors, en aquest cas) corresponent ha decidit ingressar en el Sagrat Orde De Sant Jordi Justicier, Salvador de la Patria i dels seus pobres súbdits, Guardià de Totes les Excelses Essències Lingüístiques, A Major Glòria de Mossen Cinto Verdaguer (àlies l'Exorcista) i la Mare de Déu de Montserrat (àlies La Moreneta, o La Nouvinguda segons els assessors LIC del Departament d'Educació de la Generalitat)

Vaig comprar aquest llibre després d'haver-ne llegit una crítica favorable al diari (el diari Ara, si ho volen saber), que posava l'accent en el vessant de denúncia de què he parlat un parell de paràgrafs més amunt. Si ho arribo a saber igual m'ho repenso.

Estic gairebé segur del tot que no hi ha cap policia francès, o del lloc que sigui, que estigui doctorat en filologia. I naturalment també estic gairebé segur que no hi ha cap filòleg que acabi convertit en inspector de policia.

El que transcric a continuació són frases que, segons els traductors salvallengües del llibre, pronuncia l'inspector Cadin, un policia que, com a molt, tindrà un batxillerat i la formació professional que li calgui per a formar part de la Sûreté (probablement via concurs-oposició), però a qui no se li suposa cap passió per a la filologia.

"Algun murri es diverteix fent-nos posar nerviosos però no serà difícil desencauar-lo" (cap 3)

"Suposant que hagués omplert el dipòsit de gasolina en sortir, cap a Marmande hauria tingut pana de pobre!" (cap 3)

"Aquesta al·lusió, l'havia feta a gratcient" (cap 7)

"El fill d'en Bourrassol era de l'olla" (cap 7)

"Si s'aparta de la legalitat, no busqui sopluig" (cap 7) Aquesta la diu un superior jeràrquic de l'inspector.

"Això passa sovint amb un cop de sang, després s'espassa" (cap 8)

"En Tramoni se'n va fer la pell per l'assassinat de Pierre..." (cap 8)

"Es va vendre a l'encant..." (cap 8)

Em volen dir quin policia parla així??!! Cap ni un! Em volen dir qui parla així que no sigui policia??!! Ningú! Ni en francès ni en català! Estic segur que la versió original no presenta un llenguatge tan delirant! Com també estic segur que el dia que un Mosso d'Esquadra parli d'aquesta manera (no em vull ni imaginar com seran els seus informes escrits), immediatament li donaran la Creu de Sant Jordi i tot seguit la CUP convocarà una manifestació davant de l'estació de Sants (l'entrepà solidari te l'hauràs de portar de casa) en protesta pel fet d'haver condecorat a un membre reconegut del cossos de brutalitat policial, Brigada Englantina D'Or (abans BRIMO)

Per cert: "a gratcient" significa 'expressament'; "s'espassa" significa 'es calma, es tranquil·litza'; i "vendre a l'encant" significa subhastar (¡¡què costa dir "es va subhastar", déu meu!!). La resta d'expressions busquin-les vostès mateixos, que també tenen dret a divertir-se...

No és la primera vegada que em topo amb una traducció capaç de destrossar un llibre i em temo que tampoc serà l'última.

Llibre aprofitable? Jo ho deixaria en llibre entretingut. No és imprescindible però passa bé. Però si us plau, si poden, abstinguin-se de llegir la versió traduïda al català. És preferible mil vegades arriscar-se amb la versió original en francès si vostès tenen uns mínims coneixements d'aquest idioma, i en cas contrari... millor busquin una altra cosa. De la versió en castellà no en puc dir res perquè no l'he llegit; vostès mateixos.

 

Coberta versió original

 

MEMORIAS DE UN EXNAZI

Títol original: Memorias de un exnazi
Autor: David Saavedra
Editorial: Ediciones B
Any primera edició: 2021

Pràcticament la primera cosa que em vaig preguntar quan vaig començar a llegir el llibre va ser: qui ha escrit això, realment? Perquè resulta que està molt ben escrit. De fet, massa ben escrit, per a ser obra d'un exnazi.

I és que se suposa que, d'entrada, un nazi -sigui en actiu o sigui "ex"- no té capacitat per a escriure un llibre equànime sobre res, i molt menys sobre el propi nazisme. Bé, és clar, això dit des del punt de vista de qui no és nazi en absolut. Imagino que si jo fos nazi estaria convençut que el blog "Llibres Aprofitables" està escrit per algú genèticament estúpid, o pitjor.

I la primera cosa que vaig fer quan vaig acabar el llibre va ser buscar l'autor a YouTube. Evidentment el vaig trobar, no estem parlant de ningú que s'amagui. Després de veure un parell de videos del seu propi canal vaig extraure'n dues conclusions clares: una, que efectivament, David Saavedra és l'autor real del llibre; i dues, que un exnazi no és un descerebrat per definició ...i conseqüentment (i això és francament imtranquil·litzador), un nazi tampoc no és necessàriament un descerebrat per definició.

Ras i curt: David Saavedra explica com va establir les seves primeres connexions amb els postulats nacionalsocialistes quan tenia uns quinze o setze anys, i a partir d'aquí relata la seva trajectòria com a nazi convençut, durant vint anys, fins fa ben poc. Actualment David Saavedra té uns quaranta anys.

Però que ningú s'equivoqui: això és molt més que una autobiografia d'algú que encara no arriba als cinquanta. Això és un tractat de lectura imprescindible.

Es podria afirmar, sense gaire marge d'error, que els nazis són uns grans contenidors de nocions tòpiques: que si els jueus són el diable, que si la raça blanca és superior a tot i se n'ha de preservar la seva puresa, que si el marxisme és la gran ideologia dissolvent que té com a objectiu esclavitzar la humanitat (la humanitat blanca, s'entén; la que no és blanca, simplement no és 'humanitat')...

Però pensar que els nazis es redueixen a ser això, també és un tòpic; actualment, gairebé vuitanta anys després d'acabada la Segona Guerra Mundial, el nazisme segueix en actiu i amb una capacitat letal de tals dimensions que ignorar-la és simplement suïcida. Hitler es va fer amb el poder mitjançant unes eleccions legítimes, no ho oblidem. Observem d'una manera una mica més atenta què és el que està passant ara, al nostre voltant, en plena dècada dels 2020.

"Memorias de un ex nazi" és un llibre ple de coses molt interessants. Com per exemple que, segons explica David Saavedra, hi ha dues grans menes de nazis: els "puristes", que vindrien a ser els ideòlegs i 'guardians de les essències', és a dir els que defineixen i vitalitzen el moviment; i els "ultres", que vindrien a ser la versió més típica i tòpica: els bàsicament cavernícoles, normalment integrants de grups futboleros violents (sembla que tots els grans clubs de futbol en tenen un, el Barça inclòs) que són els que reparteixen hòsties per tot arreu sense que hi hagi d'haver necessàriament cap mena d'inspiració "intel·lectual" al darrere. Ah, i els "ultres" no són el braç armat dels "puristes", sinó que van 'a la seva bola' i ja està.

Més coses interessants:

El nazisme presenta una estructura jeràrquica molt rígida. Ja ho sé, això no és cap descobriment, però val la pena tenir-ho present, i tenir present també les seves derivades. El sistema de funcionament és similar al d'un exèrcit: una cadena de comandament incontestable, seguiment també incontestable de les consignes, sempre de dalt cap a baix, anul·lació absoluta del pensament autònom...

Hi ha una deïficació del lider, i si el líder és mort, com és el cas (suïcidat el 1945), cal actuar sempre "com voldria" o "com ho faria ell". ¿I qui té dret a dir el que "voldria" o el que "faria" el difunt líder? Doncs aquells que actualment integren la cúpula dels 'guardians de les essències', és clar, i es proclamen els autèntics hereus del moviment del líder i dels seus postulats. Exactament igual que a l'Església Catòlica, mira tú quina coincidència més tonta.

Els tòpics formen part de l'ADN de la ideologia. Ja n'he esmentat alguns abans, i aquí n'aporto algun més: la raça blanca està en perill greu d'extinció; ¿quina arma es fa servir per a dur a terme aquesta extinció?: la immigració; ¿i qui està utilitzant aquesta arma de manera magistral?: el judaïsme dissolvent.

Donald Trump va per aquí, només que en comptes de culpar els jueus, culpa els xinesos (tots els xinesos, els 1.450 milions a data d'avui, no només els que són al govern i a la cúpula del Partit Comunista). És a dir, que Donald Trump presenta alarmants trets nazis; ho dic per si queda algú que a hores d'ara encara no ho havia notat. Ah, i això de Donald Trump és aportació meva, no del sr Saavedra, que en aquest jardí no s'hi ha ficat.

I el cas patèticament irònic és que, segons el que diu el sr Saavedra, sembla que no hi ha gairebé cap nazi que sàpiga realment què és un jueu; i tampoc hi ha gairebé cap nazi que sàpiga realment què és el marxisme (Marx solia repetir que ell no era marxista) i encara menys que s'hagi llegit "El Capital".

I naturalment Donald Trump tampoc no ha llegit mai a Confuci, però en el seu cas sembla que el problema és que no hi ha cap evidència de què sàpiga llegir... cosa que no l'impedeix destil·lar nazisme per totes le seves cèl·lules, des de les del gat mort que porta al cap fins a les de baix de tot.

Més coses: un nazi ha de ser blanc pur. La versió original era: "de raça ària". Hitler no era ari, pero el principi de la puresa racial imprescindible segueix essent una columna fonamental del nazisme, com ho era a la dècada de 1930.

Per cert, la puresa racial, de cap color, no existeix. Passin el missatge; encara hi ha qui ni ho sap, ni s'ho imagina.

Ara una curiositat: quan un ultradretà diu pestes d'una feminista ("els" feministes, per definició, no existeixen), la pot arribar a anomenar "feminazi". Tal qual. El misteri de la Santíssima Trinitat és més fàcil de resoldre, no em diguin.

Una de les moltíssimes conclusions que es poden extreure de la lectura d'aquest llibre, és que el nazisme funciona en base a dos patrons que són fonamentals per a totes les "sectes" dignes d'aquest nom: "tots els que no estan amb mi conspiren contra mi" i "tot el que no està d'acord amb el que jo dic és absolutament fals". D'això últim se'n diu "negacionisme". Totes dues premisses són letals, no cal ni dir-ho.

Com a apunt final, dir que el fet d'escriure aquest llibre sembla que forma part d'un profund procés terapèutic que David Saavedra va iniciar en el seu moment, un procés dur però també molt valent. Jo no hagués pensat mai que, en referència a algú que ha estat nazi , diria una cosa com la que diré ara sobre el sr David Saavedra: compta amb la meva admiració i el meu respecte.

I finalment, la pregunta habitual: llibre aprofitable?

La resposta: Llibre Imprescindible

 

David Saavedra

 

 

ENCUÉNTRAME

 

Títol original: Find Me
Autor: André Aciman
Editorial: Alfaguara
Any primera edició original: 2019
Any primera edició per Alfaguara: 2020

Segons el marketing editorial, "Find Me" ("Encuéntrame", títol traduït correctament al castellà, per una vegada a la vida) és "l'esperadíssima" segona part, o seqüela o diguin-li com vulguin, de l'extraordinària "Call me by your name" ("Llámame por tu nombre"), i no només això sinó que, segons una de les ressenyes-propaganda que es pot llegir en una de les pestanyes del llibre, "la seqüela és tan desesperadament seductora com la [novel·la] original" (revista 'Elle' dixit).

Doncs bé, res de tot això és veritat tret de l'afirmació de que "Call me by your name" és extraordinària.

"Find Me" no és una segona part de "Call me by your name" sinó una cosa completament diferent, malgrat que els personatges principals procedeixin del primer llibre. L'emocionalitat d'un moment, d'un dia, d'uns mesos, d'una temporada, no pot tenir mai "segona part" en un futur. Si s'experimenta una nova situació d'emocionalitat anys després, el que tens és això: una nova situació d'emocionalitat, i no pas una reproducció o continuació de la primera. L'emocionalitat, incloent-hi totes les seves facetes, és substancialment irrepetible i irreproduïble, i tampoc no s'estira com si fos un xiclet.

Amb això no estic dient ni molt menys que "Find Me" no sigui una bona història. En absolut. És emocional i és emocionant. Però no és l'emocionalitat pura de "Call me by your name" ni de lluny. Aquesta és una història més reposada, que a més s'allarga anys i no unes poques setmanes com la novel·la "precedent". Pot semblar que el temps ha fet madurar els personatges fonamentals (Elio, el seu pare, Oliver) però no fins el punt de fer-los perdre la seva inmensa sensibilitat.

La Sensibilitat, amb majúscula, segueix essent la gran protagonista, com a "Call me by your name". Però aquesta història no és "Call me by your name".

Agrairia als senyors del marketing que no fossin tan miserablement mentiders, i menys amb "productes" (ells en diuen així) com"Find Me", amb prou qualitat intrínseca com per a no necessitar de falsedats propagandístiques per a poder ésser valorats com cal.

Personalment odio la publicitat i odio el marketing, més que res perquè pateixo d'una greu intolerància a que em tractin d'imbècil, que és el que la publicitat i el marketing fan amb el públic a qui es dirigeixen. Ja em disculparan però necessitava dir això per a desfogar-me una mica.

Tornant al llibre, un cop més no parlaré ni de la trama ni dels personatges, perquè la meva visió de tots dos aspectes no té per què ser la de cap de vostès. "Find Me" és un d'aquest llibres que són molt personals, i això és tan vàlid per qui l'ha escrit com per a qui el llegeix.

Això sí, és un llibre molt aprofitable. Val la pena. I val la pena per ell mateix, sense necessitat de veure'l com a subsidiari del seu "predecessor".

 

Coberta edició original

 

EL MÓN D'AHIR

 

Títol original: Die Welt von Gestern
Títol versió en castellà: El Mundo de Ayer
Autor: Stefan Zweig
Editorial versió en català: Quaderns Crema
Editorial versió en castellà: Acantilado
Any primera edició Quaderns Crema: 2001
Any primera edició per Acantilado: 2012

Advertiment:

Aquesta ressenya està escrita en base a la meva interpretació del que ha escrit l'autor i per tant no és -ni vol ser- objectiva... a diferència del cas del sr Zweig, que tampoc és objectiu en absolut però que em temo que ell creia que sí que ho era.

Aquest és un llibre autobiogràfic, però pretén ser quelcom més que això. Stefan Zweig va voler retratar una època que se li'n va anar de les mans, se li va fondre sense que ell ho pogués evitar. Fer això, deixar constància per escrit d'allò que desapareix, és potser el darrer intent d'aturar tal desaparició; però tot se'n va, al cap i a la fi; encara que potser sí que mentre puguis mantenir el record aconsegueixes que la desaparició no sigui completa.

Stefan Zweig va néixer a Àustria-Hongria l'any 1881. L'emperador Franz Joseph ja tenia 51 anys i en feia 33 que era al tron. L'època enyorada per Zweig, la pèrdua de la qual, segons es desprèn d'aquesta autobiografia seva, mai no va superar, va ser la que abasta des del seu naixement fins a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) és a dir fins els seus 33-37 anys.

Zweig explica com era aquesta època, però la pinta d'una manera idíl·lica i idealitzada. Ell se la creu. L'error seria que també se la creguessin els lectors. Tot era bonic, Àustria era una bassa d'oli, tothom era feliç i estava realitzat... Evidentment això no és cert -insisteixo en que tot el que dic aquí es basa en les impressions que em produeix el que diu el propi Zweig en el seu llibre-. Zweig era un nen de casa bona terriblement snob. Hi ha una paraula en castellà que penso que no té cap equivalent en català que li faci justícia i que se li ajusta fantàsticament: era un "pijo" absolut; i a més condescendent.

Per tant la seva visió de la vida en general està del tot filtrada per la seva condició privilegiada. A Viena, com a Londres o a París, posem per cas, el gruix de la població a finals del segle XIX i començament del segle XX vivia en la precarietat, treballant en feines que ara, als europeus mitjanets, ens semblarien salvatges, en condicions de treball i de salubritat atroces, amb la riquesa concentrada en poquíssimes mans -entre elles les de la família del propi Zweig- i amb una explotació espantosa de la "mà d'obra"... perquè excepte en els estaments benestants, no hi havia persones, hi havia "mà d'obra". Em fa l'efecte que ara tornem a anar cap aquí, em temo...

Doncs tot això a què em refereixo en el paràgraf anterior, no existia per al senyor Zweig. No és que li semblés marcià o d'un altre univers. Simplement "no era".

És clar, quan arriba la Primera Guerra Mundial el món idíl·lic de Zweig es comença a enfonsar, bàsicament perquè és molt difícil que s'aguanti davant de la realitat d'un conflicte d'aquestes proporcions tan brutals. Tot i així Zweig s'hi resisteix i segueix intentant mantenir el seu univers particular pel procediment -que ja venia usant de feia temps- de relacionar-se tant com pot amb totes les Prima Donna de l'època, tots els exquisits, els filòsofs exquisits, els escriptors exquisits, els pensadors exquisits, els poetes exquisits, els músics exquisits... un món d'exquisits del que Zweig mateix s'hi veu formant part i on es refugia, malgrat que no ho reconegui mai.

Tot i els esforços de Zweig, i com no podia ser d'una altra manera, la realitat se l'imposa i fins i tot en un moment donat ell mateix va arribar a veure que la conseqüència més greu d'una Primera Guerra Mundial mal tancada (hi ha alguna guerra que tanqui bé?) era que s'acostava una Segona Guerra Mundial. Bé, si més no, això es pot considerar un progrés en el sistema de percepcions d'un personatge que de tota manera va seguir convençut que abans de 1914 la xenofòbia no existia (!!!) i que, com a bon homòfob, considerava que l'homosexualitat era una perversió que contribuïa a mantenir qualsevol altra mena de formulació perversa. Cito textualment del que ell mateix escriu: "Les societats secretes -saturades d'homosexuals- ja eren més poderoses del que sospitaven els dirigents de la República d'aleshores"; la República esmentada és la de Weimar i la intenció de les "societats secretes saturades d'homosexuals" era carregàr-se-la, naturalment.

Stefan Zweig, en definitiva, no va pair mai la pèrdua del seu món imaginari d'abans de 1914. El títol del seu llibre, "Die Welt von Gestern" (El Món d'Ahir), és fonamentalment tota una declaració d'enyorança i de profund sentiment de pèrdua... de quelcom que només havia estat real per a ell i pocs altres privilegiats com ell.

De tota manera considero que "El Món d'Ahir" és un llibre que val molt la pena llegir. Que és subjectiu? Em volen dir quina autobiografia no és subjectiva? Totes ho són, és inevitable, però això no els resta ni un gram de l'alt valor que poden tenir. A més, és impagable tenir una visió d'èpoques històriques com el final del segle XIX, el començament del XX, la Primera Guerra Mundial, els anys 1920's i 1930's, el clima cada cop més inquietant en què apareix el nazisme, l'inici de la Segona Guerra Mundial... tot això narrat per algú que ho ha viscut en primera línia, per molt subjectiu que pugui ser el seu relat.

Fins i tot s'hi poden trobar paràgrafs que, malgrat estar escrits entre 1939 i 1941, resulten inquietantment actuals. Cito aquí un exemple tret de gairebé el final del llibre, on Zweig es refereix als governants dels últims anys 1930's i les seves actuacions sobre la ciutadania general:

"Prenien decisions en les que no hi teníem cap participació, i, malgrat això, disposaven així, irrevocablement, de la meva vida i de la de tots els europeus".

Canviïn l'expressió 'tots els europeus' per, simplement, la paraula 'tothom' i probablement el paràgraf els semblarà pertorbadorament pròxim a la seva experiència personal d'ara mateix. I ja no cal parlar (o justament, sí; sí que cal parlar) del que explica Zweig sobre l'aparició del nazisme, especialment del fet que el monstre anava creixent i creixent... i ningú se n'adonava fins que ja va ser massa tard. Això també s'acosta a la realitat actual; no cal que posi noms ni exemples; vostès mateixos. Hi ha una escena de la pel·lícula "Cabaret" (1972) en què això està molt ben retratat. Personalment considero aquesta escena una de les més terribles que hagi vist mai al cinema: un noi absolutament esplendorós comença a cantar una cançó que es diu "El Futur em pertany"; al final tothom està cantant ben fort la cançó, excepte algun personatge solitari que reflecteix a la cara que 'sap' que en poc temps no n'hi haurà de futur.

Si el senyor Zweig i jo haguéssim coincidit en època i lloc segurament no ens haguéssim fet amics per allò de la diferència de caràcters, malgrat que també penso que ens haguéssim tolerat (que no 'acceptat') respectuosament. Això no treu que consideri que el seu llibre "El Món d'Ahir" és un llibre més que aprofitable i que val la pena tenir-lo a la biblioteca personal.

 

 

 

Coberta primera edició original

 

UN DISSABTE, AMB ELS AMICS

 

Títol original: Un sabato, con gli amici
Títol versió en castellà: Un sábado con los amigos
Autor: Andrea Camilleri
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Salamandra
Any primera edició original: 2009
Any primera edició Grup 62: 2014
Any primera edició Salamandra: 2014

Més avall, al final, trobaran vostès una foto d'Andrea Camilleri feta l'any 2010, és a dir, un any després de la publicació d'aquest llibre. Veuran un senyor vellet amb cara de no haver trencat mai cap plat durant els 85 anys de la seva vida fins aleshores, un iaio que inspira bondat i que seria la imatge ideal de gestor de qualsevol ONG heròicament dedicada a les més nobles causes humanitàries, i anomenada "[el què sigui] Sense Fronteres".

Error.

"Un dissabte amb els amics" presenta un compendi de situacions tan perverses, que farien que el propi diable es donés de baixa del "Círculo de Lectores" (sí, el "Círculo de Lectores" encara existeix; sembla mentida, oi?). Un cop més em trobo amb l'enutjosa dificultat que implica publicar una ressenya d'un llibre sense desvetllar res d'indesvetllable a potencials futurs lectors. Francament, no és gens fàcil, però faré el que pugui; i no prometo res.

Són set personatges que queden per a passar junts una vetllada un dissabte a la nit; i la passen, vaja si la passen... però per a situar-nos en context el senyor Camilleri ens immergeix des de l'inici en una sèrie de salts temporals que ja et deixen desconcertat només arribar al capítol segon dels onze que en té la història. En el meu cas, quan vaig arribar al capítol segon ja m'havia vist en la necessitat de rellegir passatges anteriors per a intentar entendre què estava passant. Sí, diria que 'desconcertant' és la paraula que descriu millor el començament de la lectura.

I la cosa va a més.

Cadascun dels set personatges té darrere seu una història que es podria qualificar de moltes maneres menys de plàcida; potser l'adjectiu més suau seria "tremenda". Tots set són molt diferents i són capaços d'estimular cap a ells, per part del lector, les emocions més diverses, des de la solidaritat fins a les ànsies assassines; si més no això és el que m'ha passat a mi.

D'altra banda, les relacions entre els personatges són de tal complexitat que probablement el lector es vegi en la necessitat d'escriure's un 'mapa interrelacional' (disculpin l'invent de l'expressió) per a entendre què ha passat i amb quí, i què està passant i amb qui. Confesso que jo m'he hagut de fer aquest 'mapa interrelacional' dos cops al llarg del llibre, el segon cop per a clarificar el garbuix en què s'havia convertit el primer...

'Un dissabte amb els amics' no arriba a les dues-centes pàgines, però aquestes poques pàgines són prou potents com per a deixar una mica hipertens al pobre lector desprevingut.

Llibre indubtablement aprofitable. Com tampoc no dubto que el senyor Camilleri, des de la poltrona que li han adjudicat al Paradís (va traspassar el 17 de juliol de 2019), deu estar recargolat de riure veient com el diable, després de llegir el seu llibre, només ha encertat a dir, amb un fil de veu i la mirada perduda: "Collons, Andrea".

 

Andrea Camilleri l'any 2010, amb 85 anys

 

Coberta de la primera edició original

 

CONGO. UNA HISTORIA ÉPICA

Títol original: Congo. Een geschiedenis
Autor: David Van Reybrouck
Editorial: Taurus
Any primera edició original: 2010
Any primera edició per Taurus: 2019

Tendeixo a pensar que quan un autor titula un llibre d'una manera determinada té les seves raons per a fer-ho i aquestes s'han de respectar. El sr Van Reybrouck va batejar la seva obra amb el nom de "Congo. Een geschiedenis", que en neerlandès vol dir "Congo. Una història". Trobo bastant molest, per tant, que a la traducció castellana s'hagi afegit l'adjectiu "épica" darrere de la paraula "historia". No em consola gens que hagi passat el mateix amb la traducció anglesa. Imagino que els motius per a fer una estupidesa així són de marketing, és a dir, econòmics. Com econòmics van ser els motius que Leopold II, Rei dels belgues, va tenir per a caure sobre el Congo com un monstruós voltor i va xuclar-li -quasi literalment- tota la sang que va poder fins que es va veure obligat a cedir aquella enorme 'finca' seva a l'Estat belga, qui, al seu torn, va seguir cometent-hi múltiples i diverses atrocitats, això sí, al·legant en tot moment que ho feia 'a fi de bé'.

El sr Van Reybrouck comença aquesta magnífica Història del Congo, abans que el Congo es digués Congo i abans també que algú decidís que els congolesos -sense consultar-los, naturalment- es deien congolesos.

 

És cert, per descomptat, que els territoris que després van acabar etiquetats com "el Congo", no eren cap paradís idíl·lic on la vida transcorria enmig d'un excels bucolisme abans que Europa (l'animal de Leopold II, més concretament) els caigués a sobre. Tal cosa com un 'paradís idíl·lic' no ha existit mai al planeta Terra, malgrat que a la Biblia hi surti que sí (per cert, és un fet històric -i agrícola- que a l'època de l'afer d'Adam i Eva, a la suposada localització del Paradís Terrenal no hi havia ni una trista pomera).

Però també és veritat que els naturals del lloc tenien una existència pròpia i una manera de viure-la tant legítima -i fins i tot més- com la que tenien Leopold i els seus belgues de viure les seves 'existencies europees'. No necessitaven que ningú els convertís en un "Estat Lliure" on la llibertat consistia en què un rei estrany juntament amb una pila de companys seus feien "lliurement" fantàstics negocis explotant recursos i esclavitzant sense manies a la totalitat de la població local. Ah, i evangelitzant-la, no ho oblidem.

 

Leopold "ocupant-se de la seva finca"

Leopold va estar explotant el Congo i torturant els seus naturals des de 1885 fins a 1908. A partir de 1908 i fins a 1960 va ser l'Estat belga qui va continuar la seva 'benemèrita' tasca. És a dir que tot això va passar durant l'època en que els diversos Estats europeus, no només el belga, necessitaven exhibir, els uns davant dels altres, que la tenien més grossa que ningú (la consideració de Gran Potència). Una de les maneres més efectives de mostrar tal cosa era acumulant colònies, d'aquí l'Imperi Britànic (l'actual Commonwealth), l'Imperi Francès (l'actual Francophonie), o l'Imperi Espanyol (l'actual Isla de Perejil).

Aquest colonialisme dur va aguantar fins la dècada de 1960, més o menys, en què la majoria de les metròpolis corresponents, inclosa la belga, van deixar anar, "si us plau per força", els 'seus' territoris africans. Això no vol dir que el colonialisme s'acabés; es va acabar el dur, però el polític i econòmic encara hi és, i gaudeix de molt bona salut, per cert.

Si les colonitzacions van ser horribles, les descolonitzacions van ser espantoses. Segurament no hi ha cap manera innòcua de descolonitzar res però, segons sembla, de totes les maneres possibles de fer-ho, les metròpolis van encertar les pitjors. Alguns exemples de conseqüències de descolonitzacions fetes amb el cul, i ja em perdonaran l'expressió:

La de la Índia: guerres amb Pakistan (que originàriament també era la Índia), enfrontaments religiosos entre hinduistes, musulmans, sikhs...

La de Palestina: no crec que calgui que n'expliqui les conseqüències; llegeixin qualsevol diari de qualsevol dia que els vingui bé.

La d'Indoxina: la guerra de Vietnam, de 1954 a 1975. Vint-i-un anys.

La de Guinea Equatorial o la del Sahara Occidental: una dictadura atroç en el primer cas; i una tragèdia irresolta des de fa gairebé cinquanta anys, en el segon.

Pel que fa al Congo, les conseqüències de la seva maldestra descolonització van ser, senzillament... la seva Història des de 1960, molt ben explicada pel sr David Van Reybrouck en aquest llibre.

 

En el seu moment -els seixantes- una coneguda cançó de Dodó Escolà que actualment seria considerada del tot racista, deia: "Ayer fue Kasavubu / quien mandaba en el Congo / hoy va y dice Mobutu / 'que te qui que te pongo' ". Efectivament, a juny de 1960, en una cerimònia amb certs tocs surrealistes, l'Estat belga, representat pel rei Baudouin (que era com una monja, però coronada) va 'reconèixer i cedir' la independència al Congo Kinshasa (actual República Democràtica del Congo), representat per qui seria el seu primer president, Joseph Kasavubu, i el seu inicial Primer Ministre, Patrice Lumumba. Per cert que en aquesta cerimònia Lumumba es va despatxar a gust opinant sobre la colonització belga i la Monja Coronada es va indignar moltíssim.

 

Patrice Lumumba

Lumumba va durar en el càrrec tres mesos, què és el que va trigar Kasavubu a destituir-lo. Quatre mesos després de la seva destitució Lumumba seria assassinat (gener de 1961) per disposició de Moïse Tshombé, líder de la regió de Katanga i contrapoder del govern de Kinshasa. Kasavubu va ser apartat del poder per Mobutu l'any 1965, i Mobutu va aguantar fins que l'any 1997 Laurent Kabila el va fer fora. Etc, etc, etc...

 

Mobutu

Amaneixin tot això amb un escenari de Guerra Freda que va propiciar la irrupció a la vida dels congolesos (un cop més, sense que ells ho haguessin demanat) del bloc dels Estats Units, el bloc de la Unió Soviètica, Cuba (sí, Cuba va intervenir directament al Congo), Ruanda, Uganda, Burundi, les massacres que van implicar a hutus i tutsis, ja en els anys noranta...

Doncs tot això i unes quantes coses més es poden trobar en aquesta magnífica Història del Congo escrita per David Van Reybrouck. El relat és impressionant, la bibliografia és impressionant, i una de les coses que també impressiona, i molt, és que el sr Van Reybrouck aporta testimonis directes de gairebé tot el que explica, des de l'època de Leopold II fins a 2010, data de la publicació inicial del llibre. És clar que l'autor no s'ha pogut entrevistar amb ningú que hagués viscut en el temps de l'Estat Lliure, inventat en mala hora per Leopold, però si que ho ha pogut fer amb fills i nets d'aquelles persones. Pel que fa a periodes posteriors, els testimonis que ha trobat el sr Van Reybrouck sí que són directes, cosa que aporta a la seva obra una riquesa extraordinària.

 

David Van Reybrouck

Jo no sóc congolès i no tinc ni idea de què pot pensar un congolès del que explica del seu actual país algú com David Van Reybrouck, que és europeu, i a sobre belga. Però des de la meva situació d'europeu i -això sí- 'no belga', considero que aquesta Història del Congo no és només aprofitable sino que és de lectura molt aconsellable per a ajudar a 'no congolesos' a prendre consciència de que no són (no som) el centre de l'Univers, ni de lluny, i que sí son (sí som) responsables de moltes barbaritats que no arribaran (no arribarem) a compensar mai.

Post scriptum:

Recomano llegir abans (millor que després) d'aquesta Història, el llibre "El Fantasma del Rey Leopoldo" escrit l'any 2002 per Adam Hochschild.

 

Coberta de l'edició original

 

L'HOME QUE FOU DIJOUS

 

Títol original: The man who was Thursday
Autor: G. K. Chesterton
Edició en català: Quaderns Crema, 2005
Edició en castellà: Alianza Editorial, 2017
Any primera edició original: 1908

Dedicat a Toni E V

A l'Europa de finals del segle XIX i començament del segle XX l'anarquisme estava en un punt àlgid. Era potser el moviment polític protagonista, el que s'oposava al conservadorisme de tota la vida, a les oligarquies dominants, als poders corruptes (és a dir, tots els poders). El socialisme i el comunisme encara no havien acabat d'emergir amb la força que ho farien més endavant, i el feixisme com a tal no es formularia fins a la dècada de 1920.

El moviment anarquista no era ni ha estat mai monolític sinó que ha adoptat formes molt diverses i no necessàriament violentes; passa però que la violència, sense ser una manifestació majoritària, sí que és obviament la que es fa veure més.

A la dècada en que Chesterton va escriure "L'home que fou Dijous", les manifestacions violentes per part de certs grups anarquistes estaven a l'ordre del dia. D'altra banda, l'establishment conservador polític i econòmic (és a dir, econòmic que se serveix de la política per a mantenir sí o sí els seus privilegis) estava horroritzat davant d'unes formes d'oposició que mai havia vist fins aquell moment i que preconitzaven la seva extinció com a classe dirigent. "NO a cap forma de govern" era el crit de guerra més espantós imaginable per a terratinents, aristòcrates de tota mena, empresaris explotadors (és a dir, en aquell moment, pràcticament tots els empresaris) i altres subjectes similars, incloses, naturalment i inevitablement, autoritats i jerarquies religioses que, des del punt de vista econòmic, de religioses en tenien més aviat poc... com ara... com sempre.

Les desigualtats socials a Europa eren tremendes: els rics i poderosos eren realment rics i poderosos i els que no, no eren res. La classe mitjana era anecdòtica. Per tant no és estrany que l'anarquisme trobés una bona acollida dins de part de la població desfavorida, que era la majoritària. Però atenció: una "bona acollida" no vol dir acollida incondicional. Hi havia segments importants de la població que temien l'anarquisme tant o més que els privilegiats perquè quan esclatava una bomba la majoria dels morts no pertanyia precisament a l'aristocràcia, i la reacció defensiva i de revenja dels privilegiats damnificats feia sentir, invariablement, el pitjor dels seus efectes sobre els més dèbils; i d'una altra banda la por al canvi, a la substitució de la coneguda explotació de tota la vida per la desconeguda i temible incertesa del que podia significar allò de "NO a cap forma de govern", també tenia la seva influència negativa, i no poca, entre les que s'ha convingut en anomenar classes populars.

És a dir, tot un senyor embolic.

I és dins d'aquest context embolicat que va el senyor Chesterton i escriu "The man who was Thursday".

D'entrada tot sembla clar i ordenat: uns anarquistes gairebé satànics, de tan malvats que són, i un policia heroic, campió de la justícia i la lluita contra el mal. Però les coses es comencen a embolicar i, sense saber com, el lector constata que ha anat a parar a un univers inesperat on, progressivament, res és el que sembla, fins arribar al punt en que la frase "és que no te'n pots refiar de res ni de ningú..." cobra tot el sentit.

Evidentment no desvetllaré cap informació 'sensible' de la trama de la novel·la, però no em puc resistir a esmentar algunes coses que em semblen francament curioses, com les referències que el senyor Chesterton fa sobre els automòbils, que a 1908 encara eren una novetat; o al cinematògraf, inventat només quinze o setze anys abans (segons com es miri), que esmenta en una frase impagable en què parla d'un bosc on "els raigs de sol i els feixos d'ombra formaven un vel tremolós com la vertiginosa llum del cinematògraf"; o quan es refereix als anarquistes com a "abominables pensadors moderns" i els contraposa a la sana societat "cristiana".

I encara una altra cosa que, com això dels "abominables pensadors moderns" i la sana societat "cristiana" jo diria que va més enllà d'una simple curiositat: en un moment donat, un dels personatges diu que, en realitat, "són els pobres els que volen govern, no pas els rics"; és a dir, que els pobres necessiten un govern que els doni seguretat, en canvi als rics els fa nosa un govern que els limiti el poder, els diners i el domini.

Quan hom arriba a la darrera pàgina del llibre no aconsegueix tenir prou clar si el senyor Chesterton era pro o anti anarquista. Si vostè decideix llegir aquesta història, ja m'explicarà a quina conclusió arriba.

Llibre aprofitable, sens dubte.

Coberta edició original de 1908

Primera pàgina edició original de 1908

Coberta edició "El País" de 2003