L'HOME QUE FOU DIJOUS

 

Títol original: The man who was Thursday
Autor: G. K. Chesterton
Edició en català: Quaderns Crema, 2005
Edició en castellà: Alianza Editorial, 2017
Any primera edició original: 1908

Dedicat a Toni E V

A l'Europa de finals del segle XIX i començament del segle XX l'anarquisme estava en un punt àlgid. Era potser el moviment polític protagonista, el que s'oposava al conservadorisme de tota la vida, a les oligarquies dominants, als poders corruptes (és a dir, tots els poders). El socialisme i el comunisme encara no havien acabat d'emergir amb la força que ho farien més endavant, i el feixisme com a tal no es formularia fins a la dècada de 1920.

El moviment anarquista no era ni ha estat mai monolític sinó que ha adoptat formes molt diverses i no necessàriament violentes; passa però que la violència, sense ser una manifestació majoritària, sí que és obviament la que es fa veure més.

A la dècada en que Chesterton va escriure "L'home que fou Dijous", les manifestacions violentes per part de certs grups anarquistes estaven a l'ordre del dia. D'altra banda, l'establishment conservador polític i econòmic (és a dir, econòmic que se serveix de la política per a mantenir sí o sí els seus privilegis) estava horroritzat davant d'unes formes d'oposició que mai havia vist fins aquell moment i que preconitzaven la seva extinció com a classe dirigent. "NO a cap forma de govern" era el crit de guerra més espantós imaginable per a terratinents, aristòcrates de tota mena, empresaris explotadors (és a dir, en aquell moment, pràcticament tots els empresaris) i altres subjectes similars, incloses, naturalment i inevitablement, autoritats i jerarquies religioses que, des del punt de vista econòmic, de religioses en tenien més aviat poc... com ara... com sempre.

Les desigualtats socials a Europa eren tremendes: els rics i poderosos eren realment rics i poderosos i els que no, no eren res. La classe mitjana era anecdòtica. Per tant no és estrany que l'anarquisme trobés una bona acollida dins de part de la població desfavorida, que era la majoritària. Però atenció: una "bona acollida" no vol dir acollida incondicional. Hi havia segments importants de la població que temien l'anarquisme tant o més que els privilegiats perquè quan esclatava una bomba la majoria dels morts no pertanyia precisament a l'aristocràcia, i la reacció defensiva i de revenja dels privilegiats damnificats feia sentir, invariablement, el pitjor dels seus efectes sobre els més dèbils; i d'una altra banda la por al canvi, a la substitució de la coneguda explotació de tota la vida per la desconeguda i temible incertesa del que podia significar allò de "NO a cap forma de govern", també tenia la seva influència negativa, i no poca, entre les que s'ha convingut en anomenar classes populars.

És a dir, tot un senyor embolic.

I és dins d'aquest context embolicat que va el senyor Chesterton i escriu "The man who was Thursday".

D'entrada tot sembla clar i ordenat: uns anarquistes gairebé satànics, de tan malvats que són, i un policia heroic, campió de la justícia i la lluita contra el mal. Però les coses es comencen a embolicar i, sense saber com, el lector constata que ha anat a parar a un univers inesperat on, progressivament, res és el que sembla, fins arribar al punt en que la frase "és que no te'n pots refiar de res ni de ningú..." cobra tot el sentit.

Evidentment no desvetllaré cap informació 'sensible' de la trama de la novel·la, però no em puc resistir a esmentar algunes coses que em semblen francament curioses, com les referències que el senyor Chesterton fa sobre els automòbils, que a 1908 encara eren una novetat; o al cinematògraf, inventat només quinze o setze anys abans (segons com es miri), que esmenta en una frase impagable en què parla d'un bosc on "els raigs de sol i els feixos d'ombra formaven un vel tremolós com la vertiginosa llum del cinematògraf"; o quan es refereix als anarquistes com a "abominables pensadors moderns" i els contraposa a la sana societat "cristiana".

I encara una altra cosa que, com això dels "abominables pensadors moderns" i la sana societat "cristiana" jo diria que va més enllà d'una simple curiositat: en un moment donat, un dels personatges diu que, en realitat, "són els pobres els que volen govern, no pas els rics"; és a dir, que els pobres necessiten un govern que els doni seguretat, en canvi als rics els fa nosa un govern que els limiti el poder, els diners i el domini.

Quan hom arriba a la darrera pàgina del llibre no aconsegueix tenir prou clar si el senyor Chesterton era pro o anti anarquista. Si vostè decideix llegir aquesta història, ja m'explicarà a quina conclusió arriba.

Llibre aprofitable, sens dubte.

Coberta edició original de 1908

Primera pàgina edició original de 1908

Coberta edició "El País" de 2003

JAKOB VON GUNTEN

Títol original: Jakob von Gunten
Autor: Robert Walser
Editorial versió en català: Quaderns Crema
Editorial versió en castellà: Siruela
Any primera edició original: 1909

Ressenya dedicada a Júlia i a Núria. Elles ja saben per què.

 

ADVERTIMENT IMPORTANT:

Desaconsello absolutament llegir aquesta ressenya si vostè encara no ha llegit el llibre i el vol llegir. La raó és clara: en aquesta ressenya provaré d'explicar la meva visió del llibre i dels seus personatges principals. En aquest cas, això equival a fer un spoiler complet de l'obra perquè el que és important aquí no és tant el que passa com el que el lector en pensa del que passa. Si vostè, abans de llegir el llibre, accedeix al que jo en penso, la seva visió quedarà contaminada, cosa que, francament, no cal.

Així doncs, queda vostè advertit. La ressenya comença després de la foto de la primera edició original del llibre.

Primera edició de 1909

Jakob von Gunten és un noi d'edat indeterminada que, segons ell mateix ens diu, prové d'una 'família distingida', és a dir, econòmicament i socialment ben situada. Un bon dia decideix marxar de casa seva i s'inscriu en un lloc anomenat "Institut Benjamenta".

Jakob arriba a l'Institut Benjamenta,
en una pel·licula alemanya de 1971 per
a la televisió.
L'actor és Sebastian Bleisch

I fins aqui la major part de l'acció pròpiament dita de la història. I estem més o menys a la página tres del llibre. El que ve a partir d'ara són notes personals que Jakob va redactant a tall de diari personal, en les que descriu a les persones que l'envolten, docents i companys, i els "situa" posant-se com a punt de referència ell mateix, amb la qual cosa, indirectament, també s'està autodescrivint davant del lector.

Una de les primeres coses que cal tenir claretes és que l'Institut Benjamenta no és un institut docent tal com s'entén actualment. No és un institut de secundària ni res que se li assembli. No haver-me adonat d'això de bon principi ha fet que comencés a pensar que tot plegat era una mica marcià. Gràcies a la Vikipèdia -Déu beneeixi al senyor Viquièdia per saecula saeculorum- he sabut en què el tal Institut Benjamenta era una escola de servents domèstics, ja saben, criats, lacais, treballadors domèstics de diverses menes. La finalitat de tan benemèrit centre era, per tant, formar personal de servei per a les 'cases bones' tipus "Upstairs & downstairs" o "Downton Abbey". Actualment això no és habitual però a començament dels 1900's sí que ho era; és important, sempre, identificar el context.

Molt bé, doncs sabent això... tot plegat m'ha continuat semblant una mica marcià. Figura que el tal noi Jakob vol defugir el seu "encasellador" ambient familiar de casa bona, i ho fa a base de matricular-se en una escola de servents.

Jakob es presenta a ell mateix com a algú que 'vol' servir, algú per a qui el servei i la submissió a d'altres és el gran i excels objectiu. D'altra banda, quan parla dels seus companys aprenents (que no estudiants) els descriu d'una manera tremendament desqualificadora; parlant de l'aprenent Kraus, per exemple, és capaç de dir que és "com una mena de mico" però que "se l'estima moltíssim, pobre desgraciat". S'han de tenir collons. La visió de Jakob respecte de la resta de companys va pels mateixos camins. I la visió que té de si mateix també és molt particular: admet 'modestament' que és millor que els altres, la millor flor del jardí... i al mateix temps la més Divinament Humil. Fantàstic.

Els altres dos personatges, també bastant marcians, de qui parla Jakob en les seves notes personals són el director de la institució, Herr Benjamenta, i la seva germana, a més de vicedirectora i professora, Fräulein Benjamenta.

Pel que fa a Herr Benjamenta, em fa francament l'efecte que aquest sí que és un pobre desgraciat, especialment a partir del moment en què coneix a Jakob. La manera que Jakob té d'actuar vers els altres és absolutament perversa. Potser qui surt més indemne d'això és Kraus, però el director... ja els dic jo que no en surt gens d'indemne. Poc a poc va caient a la xarxa escalfabraguetes mentals i no mentals de Jakob qui evidentment l'acaba tenint ben "agafadet d'allà mateix". Té personalitat el director? Probablement no gaire, però per poca que en tingui Jakob se la menja en menys d'un instant i sense necessitat de moure ni una sola parpella.

I que dir de la Fräulein? Vaja amb la Fräulein... jo diria que és com una versió de Jakob però en femení. Es fa la desmenjada sense ser-ho, igual que Jakob es fa l'humil sense ser-ho. Sap desplegar perverses arts de seducció, de la manteixa manera que ho sap fer Jakob. Li agrada excitar al personal, com Jakob, però potser pitjor, perquè en aquest aspecte Jakob és més honest (si és que, amb molt d'esforç, se'l pot considerar 'honest' d'alguna manera) perquè ell ho reconeix més d'un cop, això de que li agrada excitar l'atenció dels altres, cosa que a ella no sembla que li calgui en absolut. És clar que nosaltres, pobres lectors, coneixem a Fräulein Benjamenta a través del que ens escriu Jakob, i no pas directament. I no deixa de ser curiós com Jakob ens descriu la seva profunda devoció per la Fräulein i, també, la devoció de la Fräulein cap a ell. Arriba a semblar com si tots dos participessin en un concurs per a veure qui és més devot. Aparentment el concurs el guanya la Fräulein que és qui fa l'acte de seducció més bèstia per a que Jakob (i tothom) la recordi eternament: morir-se.

Però naturalment, qui guanya definitivament la Partida (així, amb majúscula) és Jakob, que es queda amb el director (com qui es queda amb una marioneta), amb l'institut Benjamenta, amb el record de la Fräulein per a administrar-lo com millor li sembli... etc.

Afortunadament no s'arriba a quedar amb Kraus. Jo personalment adoro a Kraus; no em preguntin per què, perquè no ho sabria respondre...

En definitiva opino que "Jakob von Gunten" és un llibre molt aprofitable. Però molt raret també. Una cosa no treu l'altra.

 

Robert Walser cap a 1895,
potser amb 17 anys.
Ell és Jakob?

 

Robert Walser a 1907, amb 29 anys.

 

ESPAÑA QUEDÓ ATRÁS

Títol original: España quedó atrás
Autor: Ramón Cotarelo
Editorial: Now Books
Any primera edició: 2018

NOTA DE L'EDITOR:

Aquest és el llibre nº 350 que es comenta en aquest blog.

0==============0

ADVERTIMENT:

Aquesta ressenya no és en absolut neutra i és segur que no agradarà gens a determinades sensibilitats. A partir d'aquí cadascú és sobirà -naturalment- de seguir llegint, o no.

0==============0

Aquest llibre es va publicar al març de 2018, és a dir cinc mesos després de la proclamació de la fugaç indepèndència de Catalunya i mentre tot just estava començant la repugnantment vergonyosa farsa processal de les forces fàctiques espanyoles contra aquells que van decidir dir ben clar que ells, d'espanyols, no ho eren. També era el moment en que dia a dia, hora a hora, s'anava desvetllant sense manies una veritat que des de feia dècades hauria d'haver estat evident per a tothom: que el feixisme i el franquisme han perdurat intactes -en aquests territoris que els propis feixistes-franquistes anomenen "España"- des que van ser inventats, a començament del segle XX.

I a hores d'ara el feixisme i el franquisme segueixen vius i amb una ufanosa salut de ferro en tots els àmbits de l'Estat espanyol. Tots. Des de la punta de la corona fins a baix de tot de la claveguera més profunda. Bé, amb una excepció: el govern central. Allà, en comptes de feixistes franquistes, hom hi pot trobar una àmplia varietat d'idiotes que prenen a la gent per estúpida (i malauradament, pel què fa a un cert percentatge de la població, ho encerten).

El senyor Cotarelo va néixer a Madrid l'any 1943. Viu a Madrid i es considera espanyol. Per tant no està "genèticament" contaminat per la "immundícia catalanista". Tot i així, la seva línia argumental pel que fa al quasi etern conflicte Catalunya / Espanya està bastant més a prop de la "immundícia catalana" que de la "hidalguía española"; no li deu ser fàcil fer amics a casa seva.

En aquest llibre el sr Cotarelo respecta i defensa uns punts de vista que als poders fàctics espanyols els posen els pèls de punta, és a dir, respecta i defensa la democràcia i els drets de les persones. S'ha d'admetre, d'altra banda, que hi ha parts del llibre que ja estan caducades i d'altres que estan a punt de caducar perquè els esdeveniments que s'han produït des de la seva publicació fins ara han depassat, per inversemblants i repulsius, qualsevol cosa que la més febrils de les ments hagués pogut imaginar mai.

A més, també s'ha d'admetre que el senyor Cotarelo peca d'optimista quan hipotetitza que al final, en aquest quasi etern conflicte Catalunya / Espanya, la política i el sentit comú s'acabaran imposant, quan resulta que el que s'està imposant constantment són les pràctiques cavernàries i l'autoritarisme tirànic més descarat. I sobretot, el sr Cotarelo peca de molt optimista quan titula i acaba el llibre amb la frase "España quedó atràs". España no "quedó atrás" en absolut, entenent per España, la "hidalga" de tota la vida; com tampoc queden "atrás" els versos d'Antonio Machado que el propi sr Cotarelo ens recorda: "Castilla miserable, ayer dominadora / envuelta en sus harapos, desprecia cuanto ignora". I el sr Machado tampoc era català.

Llibre aprofitable però que està caducant a marxes forçades.

MIS LÍOS CON EL CINE

John Irving nº 12

Títol original: My movie business. A memoir
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1999
Any primera edició per Tusquets: 2000

Com molt bé explica el títol original (a diferència del títol idiota traduït) aquest llibre no és una novel·la sinó 'a memoir' del propi senyor Irving que explica la seva relació amb el cinema ('my movie business', no l'estupidesa aquesta dels 'líos') en base a l'adaptació que se n'ha fet d'alguns dels seus llibres per a aquest medi.

En el moment d'escriure el llibre (1999) ja s'havien fet tres pel·lícules basades en històries del sr Irving: "The World According to Garp" (1982); "The Hotel New Hampshire" (1984)"; i "Simon Birch" (1998) basada parcialment en "A prayer for Owen Meany".

La quarta pel·lícula, "The Cider House Rules" estava en procés i és aquesta de la què el sr Irving en parla en aquest breu llibre.

Vagi d'entrada la repetició del que ja he dit en altres ocasions: considero absolutament impossible portar al cinema cap de les obres del sr Irving sense convertir-la en una altra cosa, que serà diferent però mai dels mais millor que l'original.

La tòpica frase que diu allò de "una imatge val més que mil paraules", en el cas del sr Irving és completament falsa: per a portar fidelment al cinema una novel·la del sr Irving es necessitarien tantes imatges que la pel·lícula "Gone with the wind" (1939), d'una durada de 4 hores amb intermedi i títols de crèdit inclosos, semblaria, en comparació, un anunci comercial d'aquests ràpids de la televisió. I tot i així l'intent fracassaria. L'emocionalitat dels escrits del sr Irving són producte de la relació íntima d'aquests amb el lector, amb cada lector en particular. Una pel·lícula és la visió del seu director, que a més la fa per diners. La comparació entre literatura i cinema en aquest cas no és només odiosa; és impossible.

A mi particularment (ja saben que jo no només sóc subjectiu, sino que a sobre ho admeto) la lectura d'aquest llibre m'ha confirmat això que acabo de dir. El sr Irving explica un seguit de modificacions que ell mateix ha fet del seu llibre original, "The Cider House Rules", per a que la història quadrés en una pel·lícula de dues hores i cinc minuts. Personatges fonamentals que desapareixen, lapses de temps que es deformen terriblement (quinze anys del llibre passen a ser quinze mesos a la pel·lícula), canvis en alguns del personatges que 'sobreviuen' a l'adaptació...

És a dir, que de fet el sr Irving no ha 'adaptat' "The Cider House Rules" al cinema: ha creat una altra cosa; i tampoc es tracta d'una creació, sinó d'una co-creació amb el director de la pel·lícula, el sr Lasse Hallström. No nego que el film resultant sigui atractiu, i fins i tot emotiu, però no és el llibre i no se li podrà comparar mai.

Jo no he vist la pel·lícula i no sé si la veuré (mai es pot dir que 'no' categòricament, la vida dóna moltes voltes), però tenint en compte el que explica el sr Irving sobre la gestió del film em decantaria per assegurar que 'no, gràcies' tot i que paradoxalment em quedo amb la impressió de que m'agradaria molt veure les interpretacions de Michael Caine com el doctor Wilbur Larch i Tobey Maguire com a Homer Wells. Em quedo amb les ganes. És una opció.

Llibre aprofitable pel que té d'il·lustratiu. I si algú de vostès ha llegit "The Cider House Rules" i n'ha vist la pel·lícula no estaria malament que ens expliqués què en pensa. Gràcies.

 

Cartell de la pel·lícula "The Cider House Rules"

 

John Irving fent de cap d'estació a la pel·lícula

 

Coberta de la primera edició original (1999)

 

CHURCHILL. LA BIOGRAFÍA

Títol original: Churchill. Walking with Destiny
Autor: Andrew Roberts
Editorial: Crítica (Planeta)
Any primera edició original: 2018
Any primera edició per Crítica: 2019

L'editorial local, Crítica (Planeta), ha canviat el títol original de l'obra, "Churchill. Walking with Destiny", per "Churchill. La Biografia".

Posats a fer, si el que l'editorial local pretenia era, segons el seu particular i discutible criteri, ajustar més el títol al contingut del llibre, el podia haver canviat per "Churchill. L'Hagiografia". I és que llegint cadascuna de les 1.302 pàgines de l'obra (més 168 pàgines d'annexos diversos; total 1.470 pàgines) es veu clarament que el senyor Andrew Roberts, més que biògraf, és devot de Sir Winston. I a més també es veu que és un conservador d'allò més clàssic; la reina Victòria l'hagues trobat un pel massa ranci, em temo.

Res d'això treu mèrit al llibre, de cap manera. Si podem obviar -tampoc és gaire difícil- els freqüents comentaris admiratius de l'autor vers la figura del seu venerat Sir Winston, ens trobem amb tota una Senyora Història sobre algú que, efectivament, mereix un lloc entre les llegendes del segle XX.

Encara que potser caldria fer una altra precisió i al mateix temps suggerir una altra idea per al títol: en comptes de "Churchill. La Biografia" potser seria més precís "Churchill i la Segona Guerra Mundial", vist que 510 pàgines de les 1.302 de l'obra se centren en cinc anys, els de la Segona Guerra Mundial. Els altres 86 anys de la vida de Sir Winston ocupen les 792 pàgines restants; de fet el senyor Roberts despatxa els darrers 10 anys de la vida de Churchill en 18 pàgines. Puc estar d'acord en què l'última etapa de l'existència física del personatge (que no és de ficció encara que de vegades ho sembli) no és ni de bon tros la més interessant, però d'altra banda llegir el segment de la Segona Guerra Mundial narrat pràcicament dia a dia tampoc és fàcil. Però bé, això és una apreciació molt personal i subjectiva meva.

Tot i així, aquesta part sobre la Segona Guerra Mundial aporta aspectes que no se solen trobar en altres lectures sobre el tema, com per exemple la visió que Churchill tenia sobre Roosevelt o Stalin o De Gaulle, i viceversa. O la curiosa manera que tenia Churchill de parlar francès, que tal com la presenta el senyor Roberts era més pròpia d'un personatge de la sèrie 'Allo 'Allo (si no tenen certa edat, consultin la Wikipèdia) que d'un primer ministre britànic.

També és molt interessant descobrir com Churchill tenia idees i actituds que actualment, començat el segle XXI, serien absolutament inacceptables per masclistes, racistes, supremacistes i altres "-istes" no gens afavoridors per a la biografia de ningú, però que en el seu temps no desentonaven gens perquè aquesta mena de visions eren considerades "normals" no només pels líders polítics sinó també per la població en general... excepte si eres dona sufragista, negre, indi, jueu, etcètera, és clar.

En conclusió, aquest llibre sobre Sir Winston és, indubtablement, aprofitable. Ara bé, els aconsello que el llegeixin arrepentjant-lo en un faristol; jo no he arribat acomprovar quant pesa per la senzilla raó que a casa no tinc cap estri per a poder-ho mesurar, però els asseguro que si no prenen precaucions poden acabar amb els canells afectats de per vida. Estan avisats.

 

Coberta de l'edició original

 

SIEMPRE DEMASIADO Y NUNCA SUFICIENTE

Títol original: Too Much and Never Enough: How My Family Created the World's Most Dangerous Man
Autor: Mary L. Trump
Editorial: Indicios
Any primera edició original: 2020
Any primera edició per Indicios: 2020

Primera consideració: el títol complet de la traducció és "Siempre demasiado y nunca suficiente. Cómo mi família creó al hombre más peligroso del Mundo"; jo no he posat tot això en el títol de la ressenya perquè, francament, penso que es passa molt de "suficiente" i és clarament "demasiado".

Segona consideració: la primera frase promocional del llibre, que et trobes a tot arreu, diu (tradueixo del castellà) "Un retrat revelador sobre el president Donald Trump escrit per la seva neboda Mary L. Trump".

Fals. No és cap retrat revelador sobre la rata de Donald Trump. De fet Trump, tot i que pugui resultar xocant, és una comparsa més de les tantes que apareixen en aquest llibre, que tracta, en realitat, del psicòpata del seu pare, Fred Trump, i de les monstruositats que va fer amb la seva família i amb tothom que se li va posar per davant (i per darrere i pels costats).

 

Fred Trump

 

Segons sembla el senyor Fred Trump era un animal sense cap capacitat empàtica per a res ni per a ningú. No va exercir mai la violència física contra ningú, per la simple raó de que segurament la considerava d'allò més vulgar, però la seva violència psicològica va manifestar-se amb tal intensitat que va arribar a acabar, literalment, amb la vida del seu fill gran, a qui de nom, naturalment, li havia posat Freddy, és a dir el seu propi nom, com fan tots els pares egòlatres que de fet no volen fills sino fotocòpies d'ells mateixos. Aclariment important, per si de cas: no estic dient que tots els pares que posen el seu nom al seu fill siguin uns egòlatres; el que sí que dic és que un egòlatra mereixedor de tal qualificació posarà el seu nom, amb una probabilitat escandalosament alta, al seu primer fill.

 

Freddy Trump, el massacrat fill gran

 Un altre aclariment, i no precisament menor: Mary L. Trump, l'autora del llibre, és filla del massacrat i desaparegut Freddy Trump, la víctima més important de Fred Trump. La sra Mary L també és, per tant, néta de l'egòlatra psicopàtic, i neboda de la rata immobiliària que ara okupa (amb "k") la cadira presidencial dels Estats Units (o el que ell i tants altres connacionals seus en diuen "Amèrica", com si el Canadà o l'Uruguay no fossin Amèrica)

 

Els fills Trump: Robert, Elizabeth, Freddy, Donald, Maryanne

 

Ergo, seria una mica ingenu pensar que la sra Mary L és un exemple d'objectivitat. Tot i així, la sra Mary L, tot i que, naturalment, exposa valoracions personals, també exposa fets. Si poguéssim (que no podem, ja ho sé) eliminar del llibre el que són valoracions personals i deixéssim només els fets, em temo que ens horroritzariem igualment.

Quan la sra Mary L parla del seu tiet (a qui es refereix simplement com "Donald"), ho fa contextualitzant-lo amb tota la constel·lació tòxica de Fred Trump. No diu que sigui un fill de puta "per se", sinó més aviat un fill de puta fabricat. Això sí, el material de base ja hi era. Diguem que Donald era essencialment un terreny molt ben abonat per a que el seu papà fes d'ell el cabronàs que ara és (com poden vostès veure, jo tampoc m'expresso de manera estrictament objectiva). Naturalment, Donald també va contribuir, i no poc, a la destrucció del seu germà Freddy.

Del que explica la sra Mary L sobre Donald es desprèn que ell, "per se", no és res de res, tret d'un enorme manipulador com el seu pare, només que el seu pare era intel·ligent i ell no. I això és justament el que el fa tan perillòs. Donald no té ni punyetera idea del què és la realitat, però pretén que sigui seva, la qual cosa genera tal pànic al seu voltant que són molt pocs els que gosen matisar-lo o, encara menys, contradir-lo. Sembla, a més, que el propi Donald pateix d'atacs de pànic només d'imaginar que algú pugui pensar que ell no és més que un bluff, cosa que el porta a desconfiar de tothom que ell cregui que té més d'una neurona i mitja (és a dir, de tothom, ras i curt).

Repeteixo: el llibre no va sobre Donald Trump, però tampoc cal; considero que l'enfoc que li ha donat la sra Mary L és molt interessant i il·lustratiu.

I abans d'acabar, un advertiment molt important:

Jo he llegit la versió e-book del llibre. No sé si la versió en paper és idèntica però el cas és que en la versió que jo he llegit hi ha fragments (fins i tot un capítol sencer, el 10) que són escandalosament infumables: la sintaxi assassinada amb acarnissament, els signes de puntuació llençats a l'atzar sobre el text, on han aterrat de qualsevol manera... Fa tota la impressió de que aquesta traducció no ha estat supervisada per ningú i que a més, les traductores (que són dues, Estíbaliz Montero i Patricia Sebastián) son analfabetes. Francament, fa molta ràbia.

Dit això, confirmo que en la meva opinió el llibre és molt aprofitable.

 

Coberta de l'edició original

 

UNA DONA DIFÍCIL

John Irving nº 11

Títol original: A widow for one year

Títol versió en castellà: Una mujer difícil

Autor: John Irving

Editorial versió en català: Edicions 62

Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 1998

Any edició per Grup 62: 2007

Any primera edició per Tusquets: 1999

Novament, com en els altres llibres del sr Irving, quan comences aquesta novel·la et penses que has identificat el protagonista; és fàcil, el protagonista de la història és Eddie. Poc després dius 'no, és Marion'. Més endavant dius 'no, és Ted'. Més tard dius 'no, és Ruth'. Fins que finalment te'n recordes de que estàs llegint una novel·la de John Irving i que el bon home és incapaç de limitar-se a un personatge principal. Tots són principals.

Tots quatre personatges que he esmentat són escriptors i m'imagino que, d'alguna manera, el sr Irving queda reflectit en algun aspecte o altre de cadascun d'ells. Curiositat: en aquesta novel·la de 1998 el personatge de Ted escriu un conte per a nens titulat "El soroll com el d'algú que no vol fer soroll"; sis anys després, el 2004, aquesta història existirà realment, escrita pel sr Irving per a un públic infantil.

El retrat psicològic de cadascun dels personatges de la trama és, com sempre en aquest autor, admirable, i les relacions que s'estableixen entre ells et mantenen enganxat al llarg de tota la lectura. Fins al final. Literalment fins a l'última paraula del final del llibre.

Cada cop se'm fa més difícil fer una ressenya d'un llibre del sr Irving perquè -repeteixo un cop més, com en ocasions anteriors- les emocionalitats que transmet s'han de viure; no es pot cometre el crim d'analitzar-les per escrit i servir-les com un cadàver ja inútil a potencials futurs lectors. Fins i tot m'abstinc d'explicar res de la trama perquè penso que aquest és un descobriment que ha de fer el propi lector, pàgina a pàgina.

El que no evitaré és fer el comentari sobre la discrepància entre el títol original ("A widow for one year") i el títol de les traduccions ("Una dona difícil / Una mujer difícil").

"A widow for one year" és una frase que surt en un dels llibres que escriu un dels personatges d'aquesta història. "Una dona difícil / Una mujer difícil" és el títol d'un dels llibres que escriu un altre dels personatges d'aquesta història.

Pregunta fàcil: si el pare de tot plegat, el sr Irving, decideix titular el seu llibre amb una de les frases que escriu un dels seus personatges ¿per què punyeta els responsables de les traduccions canvien això pel títol d'un llibre d'un altre dels personatges?

I més tenint en compte que, com a títol, "Una dona difícil / Una mujer difícil" no té gaire sentit perquè al llibre no hi ha cap dona que sigui més "difícil" que les altres; o ho són totes, de difícils, o no ho és cap. Jo em decantaria per la segona opció. Complexes, sí. Difícils, no. Aleshores ¿de què anem?

En fi, deixant de banda aixó del títol de les traduccions, el llibre és més que aprofitable, com tot el que fa el sr Irving.

Acabo amb un comentari purament anecdòtic: en un blog de ressenyes de llibres, com aquest, he trobat una 'aportació' d'algú dels Estats Units que diu que John Irving no és més que un autor mediocre obsessionat pel sexe. Malgrat que no he trobat ningú més que opini d'aquesta manera, penso que el senyor que ha dit això no està sol, sinó que n'hi ha molts més com ell. Això explicaria per què Donald Trump ha arribat a la presidència dels Estats Units (o 'd'Ammèuica', que diu ell). Però em sembla estrany que aquesta mena de personatges pugui criticar a cap escriptor, si resulta que no són capaços de llegir, entenent-lo, ni el manual d'instruccions d'ús del paper de vàter (sort que tal manual no existeix i els fabricants se'n refien de la intuïció dels usuaris).

 Coberta de l'edició original de 1998.

Única coberta que realment està

relacionada amb el que s'explica al llibre.

Si volen saber per què, l'hauran de llegir.

Així és la vida.