INFERNO

Sèrie Robert Langdon nº 4

Títol original: Inferno

Autor: Dan Brown

Editorial: Empúries
Any primera edició original: 1992

La darrera vegada que vaig llegir una cosa de Dan Brown va ser l'any 2009, és a dir ara fa 10 anys. El llibre era "El símbol perdut" i revisant el comentari que en vaig fer aleshores -i que vostès poden trobar en aquest mateix blog dins de les etiquetes 'Dan Brown' o 'Sèrie Robert Langdon'- entenc per què he trigat deu anys a llegir una altra producció d'aquest mateix autor.

Sí, ho confesso, jo vaig ser fan de Dan Brown però en descàrrec meu he de dir que en un moment donat -a partir de llegir 'Fortalesa digital'- vaig veure la llum i vaig caure del cavall. Bé, probablement vaig caure del cavall de resultes de veure la llum... quedar enlluernat no t'ajuda precisament a mantenir l'equilibri.

Sigui com sigui, després de "El símbol perdut" Dan Brown i jo vam seguir per camins diferents. Per a mi va ser molt dolorós perquè ell va continuar acumulant dòlars d'una manera absolutament obscena, mentre que jo m'he mantingut pur (i gilipolles) escrivint aquest comentaris llibrescos sense que cap d'ells m'hagi reportat un duro. Fa ràbia, oi que ho entenen?

I és clar, partint d'aquesta base, la pregunta del milió, pensaran vostès, és: ¿i per què ara el senyor jordalgar (amb jota minúscula, sempre) ha tornat a caure en la foscor i la confusió i (horror!) ha llegit "Inferno"? i no només això, sinó ¿per què ha comprat l'exemplar (més horror encara!!) contribuint així a la indecent acumulació de riquesa del senyor Dan Brown? Eh?

Doncs per raons terapèutiques, encara que sembli mentida. M'explico. Al matí, poc abans de sortir de casa per a anar a treballar jo acostumava a llegir els titulars del diari, a més de l'editorial, algun article etc. Però ja fa temps que això de llegir el diari s'havia convertit en un exercici extremadament desagradable i jo cada vegada suportava menys les notícies de primera hora; em feien sentir atacat i agredit per totes bandes. Havia de canviar de lectura matinal, així que vaig començar a pensar què podia trobar que reunís les característiques d'història tonta, molts capítols però curts i que, lluny de fer-te pensar, t'adormís les neurones.

Aleshores ho vaig veure claríssim: qualsevol cosa de Dan Brown. I així va ser com vaig acabar llegint "Inferno". He de dir que les meves expectatives no s'han vist en absolut decebudes: és una hiostòria tonta, amb molts capítols però curts i que no et fa pensar en absolut, que és justament el que estava buscant.

"Inferno" és un llibre que quan el comences t'indueix una sensació semblant a quan entres al cine i la pel·lícula ja fa mitja hora que ha començat. La primera cosa que et dius és "i això de què va?". I la segona cosa que et dius és que és igual, que no hi fa res que te n'hagis perdut el començament; segueixes la pel·lícula sense problemes i te n'adones que fet i fet tot plegat és redueix a una col·lecció de cops d'efecte, un rere l'altre, i ja està. Focs artificials, molts, un o dos petardets a cada capítol.

Això sí, llegir Inferno amb un dispositiu al costat que estigui connectat a internet ajuda a que la cultureta del lector augmenti, tot s'ha de dir. Llocs, quadres i altres fòtils citats pel sr Brown, com per exemple la màscara mortuòria de Dante Alighieri, són reals, i veure quin aspecte de veritat tenen totes aquestes coses no deixa de ser la mar de curiós.

Llibre aprofitable? Si a vosté li passa, com a mi, que hi ha vegades que necessita desconnectar desesperadament, sí. És clar que també hi ha altres procediments...

Màscara mortuòria de Dante

Coberta de la primera edició original

UN MISTERIO EN TOLEDO

Sèrie Pitt nº 30

Títol original: The Angel Court Affair

Autor: Anne Perry

Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 2015

Any primera edició per Ediciones B: 2017

El primer comentari va dedicat a l'impresentable que ha canviat el títol original, "The Angel Court Affair", per la imbecil·litat de "Un misterio en Toledo". M'explico: tots els llibres de la sèrie Pitt, tots!, estan titulats amb el nom d'un carrer, plaça, parc... o el que sigui de la ciutat de Londres. Aquest també. Angel Court és un carrer de la ciutat de Londres on, en el llibre, hi ha una casa que esdevé un dels punts referencials importants de la trama.

L'indocumentat que ha retitulat el llibre ha trencat, amb borratxa alegria, aquesta característica peculiar de la sèrie Pitt, canviant 'Angel Court' per 'Toledo'. Sí que hi surt Toledo en moments determinats de la novel·la, però només perquè certs personatges secundaris, no pas Pitt ni la seva esposa, s'hi desplacen un parell de dies per a fer alguna investigació i prou. El nucli del cas no se centra a Toledo sinó a Londres.

Per què, doncs, aquesta invenció -que no traducció- de títol? Probablement perquè l'idiota que l'ha perpetrat pensa, com ho feia el general Franco i ho segueixen fent ara els seus descendents polítics, que "España ha sido puesta por Dios en el centro del Mundo" i per tant així ven més. S'ha de tenir nassos...

Acabada la prèvia, anem ara al llibre.

Londres, primavera de 1898. La filla de Pitt, Jemima, ja té setze anys i s'està convertint en una doneta victoriana, amb aquell inevitable punt de nyonya que, segons ens il·lustra la sra Perry, podien arribar a tenir les donetes victorianes (a partir d'un cert status social, és clar). El fill de Pitt, Daniel, ja té tretze anys, i també pensa que la seva germana és un pèl nyonya; pel que fa a ell mateix, sembla que està fascinat per una publicació juvenil -real- de l'època, "Boy's Own Paper", que es va editar entre 1879 i... 1967!

Boy's Own Paper, març 1898

En el context internacional, França està ficada de ple en el cas Dreyfus, un dels escàndols més aparatosos, xenòfobs i militarment abusius des que li van fer caure el cap a Maria Antonieta, pobra dona. Encara ara és difícil superar una vergonya com aquella (en refereixo a Dreyfus, no a Maria Antonieta) per bé que, com sol quedar demostrat repetidament, difícil no vol dir impossible.

Alfred Dreyfus

D'altra banda els Estats Units del President McKinley provoquen una guerra amb l'Espanya salerosa (i toledana, és clar) de Práxedes Mateo Sagasta. Estava en joc el domini colonial al món; segons els espanyols 'Cuba es va perdre'; segons els Estats Units 'Cuba es va alliberar'; a hores d'ara els cubans ja n'estan més que farts de la seva eterna condició de perduts i alliberats.

William McKinley

Práxedes Mateo Sagasta

El tercer escenari internacional que ens esmenta la sra Perry correspon a l'alarmant rearmament d'Alemanya que seria preludi de la futura Gran Guerra de 1914-1918.

Tot això, es clar, afecta a Pitt en la seva qualitat de responsable dels serveis secrets de Sa Majestat Victoria Primera i de moment última. Tant el cas Dreyfus, com la guerra cubana, com el rearmament alemany, estaven causant una inestabilitat general que de fet va acabar setze anys més tard en una hecatombe, només superada per una catàstrofe posterior, la de 1939 - 1945. Pitt no tenia una bola de vidre per a predir el futur però ja se'l temia i per tant estava ocupadíssim vigilant totes aquestes coses.. fins que li encarreguen que garanteixi la seguretat d'una tarada espanyola -això sí, amb connexions familiars britàniques- que acaba d'arribar a Londres amb la intenció, sembla ser, d'esbombar els seus deliris religiosos entre la (doblement) puritana societat victoriana i anglicana. Després ja veiem que no, que aquesta bona senyora pretenia ocupar-se d'altres afers, però això no ho explicaré. Hauran de llegir el llibre si volen saber de què va realment la cosa.

A "The Angel Court Affair" la sra Perry ens regala altres personatges secundaris la mar d'amens com per exemple la inefable Lady Vespasia Cumming-Gould (per cert, algú sap quina edat té l'eterna Lady Vespasia??); el seu recent nou marit, Lord Narraway; el banquer de la Corona i l'Esglèsia d'Anglaterra, tot en un mateix pack; un superstar del cricket; i l'entorn de l'espanyola il·luminada, format per una col·lecció de subjectes que semblen sortits de la Casa de Bernarda Alba.

Com és habitual en les novel·les de la sra Perry, el punt fort de "The Angel Court Affair" no és la trama -la qual cosa no vol dir que no sigui entretinguda- sinó la recreació i la informació històriques. Veure, per exemple, com el britànic Pitt es mira la guerra cubana des de fora, valorant-la com un pollastre d'interessos de poder mundial i no com "un intolerable atac a l'honor i la glòria d'Espanya", com solia dir la versió patriotera de pandereta desfermada de l'Espanya més tronada, no deixa de ser curiós i refrescant. També té la seva gràcia la referència a l'atemptat del Liceu de Barcelona, cinc anys abans (1893), relacionant-la amb la preocupació internacional de l'època per l'ascens dels moviments anarquistes.

En definitiva, "The Angel Court Affair" és efectivament un llibre aprofitable, per bé que no és de premi literari, no ens enganyéssim.

Coberta de l'edició original

 

MARÍA ESTUARDO

Títol original: Maria Stuart

Autor: Stefan Zweig

Editorial: Acantilado (Quaderns Crema)
Any primera edició original: 1934

Any primera edició per Acantilado: 2013

En algun moment, tots (em nego a posar 'tots i totes'; queda dit) hem tingut, o tenim, o tindrem, allò que se'n diu una "vida perra"; però en aquest sentit Maria Stuart (1542-1587) s'endú l'Òscar a tota una trajectòria, des que va nèixer fins que, literalment, la van desmuntar.

Així, en resum: sis dies després de néixer ella mor el seu pare, el rei, i la fan reina d'Escòcia; els regents se la passegen com els dóna la gana buscant el propi benefici polític i tot això enmig d'una pugna sanginària entre catòlics i protestants.

Als cinc anys la facturen a la cort de França on hi serà fins els divuit. Als setze anys (1558) la casen amb qui seria Francesc II de França, que aleshores tenia catorze anys... i no arribaria als disset.

El 1560, un cop vídua, torna a Escòcia ja convertida en reina efectiva... i catòliquíssima, la qual cosa en aquell moment era, diem-ne, perjudicial per a la salut. A més es proclamava aspirant legítima al tron d'Anglaterra, i tenint en compte que aleshores la reina d'Anglaterra era Elizabeth I, el perill per a la salut de Maria es multiplicava per bastant.

Als 23 anys (1565) Maria es casa amb lord Henry Darnley qui aleshores tenia vint anys i es veu que era guapo a matar (partint dels standards de l'època i dels de la pròpia Maria) però al mateix temps sembla que també era curt de gambals. El tontet de Henry no va arribar als vint-i-tres anys, víctima d'unes complicadíssimes intrigues polítiques que implicaven directament a la seva reial esposa (que al final es va comportar amb ell com una autèntica truja) i que ell no va entendre mai. De fet no consta que mai hagués entès res de res.

El mateix any (1567) en què el guapo Darnley mor assassinat, Maria Stuart es casa amb qui de fet va maquinar tal assassinat (del que la pròpia Maria va ser còmplice). El fulano en qüestió era un tal Jacob Hepburn, Comte de Bothwell, aleshores amb trenta-tres anys. Segons Stefan Zweig, el fulano aquest era un autèntic animal a qui li encantava refermar la seva masculinitat violant a tota dona que se li creués per davant, inclosa la reina d'Escòcia. I també segons el senyor Zweig, Maria va caure extasiada davant (i a sota) de Bothwell justament perquè era un bèstia cavernícola que en violar-la "li va descobrir tot un món". Deixem-ho aquí.

A partir d'aquest moment les coses es posen molt pitjor per a Maria. Encara a 1567, una colla de lords sublevats fan fugir a Bothwell i a ella la fan abdicar. L'any 1568 (als seus vint-i-sis) Maria fuig a Anglaterra i allà Elizabeth I la posa sota custòdia argumentant -és un dir- que només seria un momentet fins que s'aclarís tot allò tan desagradable de l'assassinat de Darnley. El momentet duraria dinou anys i acabaria com gairebé tots ja sabem.

Fins aquí no considero que jo hagi fet cap spoiler, encara que ho sembli. Els que he explicat són fets històrics contrastats; és com si comentés una biografia d'Abraham Lincoln i digués que "al final el maten en un teatre". Ah, que vostè no ho sabia... ui, perdó...

Bé, tornant a aquesta història de Maria Stuart el que és interessant no és tant el 'què' s'explica sinó 'com' s'explica. El senyor Zweig no és en absolut un narrador objectiu i neutre. Tot el seu relat està ple de judicis de valor, opinions morals de tota mena i descripcions, tant físiques com de caràcter, impossibles de fer si hom no ha conegut personalment els personatges. I això no obstant no es pot dir que s'allunyi de la realitat sinó que més aviat l'enriqueix. La descripció i situació en context dels personatges és impagable i difícilment és pot trobar en cap tractat històric homologat. Aquí està la gràcia.

De fet, l'únic que he fet jo en aquest comentari és ressenyar els titulars. Les notícies desenvolupades les trobaran al llibre. I val la pena. Sí, és aprofitable.

GALERIA MATRIMONIAL

Ella

François II, el nen

Darnley el guapo (reconstrucció forense; no és broma)

 

Bothwell, el cavernícola

UN HIJO DEL CIRCO

John Irving nº 8

Títol original: A Son of the Circus
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1994

Vuitena novel·la escrita per John Irving. La primera sensació en començar a llegir-la és que aquesta és 'diferent' de les altres. Vull dir que encara que totes les noveles del Sr Irving són molt diferents les unes de les altres, aquesta és encara "més diferent". Aquí no surt Nova Anglaterra, ni Viena, ni óssos... Hi surt l'Índia. L'Índia? I què hi pinta l'India en una història de John Irving?

Conforme vas llegint, el temor de que el Sr Irving et deixi sec en girar la pàgina següent, com ens té acostumats, -i aquesta edició que comento té 781 pàgines- es va transformant en una certa perplexitat perquè això no passa. Tampoc passa que et quedis enlluernat per un, dos, tres o tots els personatges de la novel·la, com també sol ser característic dels relats del nostre benvolgut escriptor.

Fins que arriba un moment (triga, però arriba) en que t'adones de que allò que és diferent és l'escenari, però l'essència és tant potent com sempre, només que aquesta vegada el Sr Irving va actuant d'una manera més subtil. I al cap i a la fi veus que en un moment o altre el Sr Irving te la jugarà. Com sempre. Inevitablement.

Estem a l'India, però també apareixen Toronto, com a la incommensurable novel·la anterior (Una oració per a Owen Meany), i Viena (la dona de l'aparent protagonista és vienesa i l'aparent protagonista va estudiar la carrera allà). No surten óssos però si surten lleons i tigres i elefants... és a dir tota una pila de Grans Animals que hi juguen un paper simbòlicament molt important, com en llibres anteriors.

I els personatges? Aparentment, com ja he apuntat abans, hi ha un protagonista principal, el doctor Farrokh Daruwalla, de seixanta anys, indi nascut a Bombai però que en els moments en que se situa la novel·la, inicis dels anys noranta, és ciutadà canadenc resident a Toronto. Periòdicament visita l'India -no ho pot evitar encara que ho voldria- però no s'hi troba bé. És indi però no encaixa a l'Índia... o l'Índia no li encaixa a ell. I al Canadà tampoc acaba d'encaixar. Ell és "fill del circ", d'aquí el títol del llibre, i si volen saber què vol dir això l'hauran de llegir. Si, són 781 pàgines, però valen la pena totes i cadascuna d'elles, com tot el que fa el Sr Irving.

Deia que aparentment hi ha un protagonista principal, el doctor Daruwalla, però aquesta és una novel·la coral i tots i cadascun dels personatges que hi surten tenen essència de protagonista, fins i tot els que poden semblar més secundaris.

És un llibre ple de colors i de sensacions, amb facetes absurdes i divertides, però també és contundent. I sí, quan s'acaba te n'adones que el Sr Irving ho ha tornat a fer, t'ha tornat a disparar a la linia de flotació i ha tornat a encertar. I saps que, igual que el Doctor Daruwalla ha de tornar a l'Índia malgrat que se li remogui tot, tu, lector, algun dia hauràs de tornar a llegir aquest llibre per a descobrir emocionalitats que no has descobert en primera lectura, però que hi són. I tant que hi són.

Llibre aprofitable, naturalment.

BOMBAI EN 6 MINUTS


*********************

Primera edició original (1994)

EL MUNDO SEGÚN TRUMP

Títol original: (no consta)

Autor: Michel Collon & Grégoire Lalieu

Editorial: El Viejo Topo
Any edició per El Viejo Topo: 2017

Tant el títol del llibre com el text de la contraportada són tramposos. El llibre no va de la concepció del món des del punt de vista de l'egocèntric imbècil que actualment, a febrer de 2019, presideix els Estats Units. De fet l'egocèntric imbècil no és, ni de lluny, el tema central d'aquesta cosa escrita.

Per tant, el títol i la contraportada, pensats per a que uns quants ingenus comprin (comprem) la cosa, no són més que un engany i un frau.

El pretès llibre no passa de ser un conjunt d'entrevistes perpetrades a uns quants personatges suposadament experts en economia i anàlisi política, que donen peu a unes divagacions finals que no aporten res de nou. En essència és allò de "el món està en mans dels amos del Capital i l'1 per cent de la població domina l'altre 99 per cent"; a aquestes alçades de la pel·lícula, per a arribar a això no cal ser expert en res. Però no es pensin que l'esforç intel·lectual dels autors d'aquesta cosa s'acaba aquí. No, no, hi ha una segona part, que és taaan original com la primera i que ve a dir: "...però no tot està perdut, perquè quan el poble s'alci serà imparable".

Aquest "llibre" el podria haver escrit qualsevol personatge de les CUP, suposant que els personatges de les CUP practiquessin el bonic art de documentar-se abans d'obrir la boca i a més sabessin escriure, és a dir, dues condicions francament dificilíssimes de trobar entre els integrants d'aquest pintoresc col·lectiu.

Per a entendre'ns, ens trobem davant un devessall de tòpics suposadament d'esquerres, expressats a més amb un llenguatge vell i ranci que no passa de ser un bla, bla, bla de coses que han estat repetides fins a la sacietat des que el primer sindicalista va sortir de les cavernes reivindicant el dret a "mamut per a tothom". És a dir, les tonteries buides que diuen les CUP mentre esperen que "el poble" s'aixequi i els faci la feina per a després atribuir-se'n el mèrit.

Que sí, que és veritat, que el Món està dominat per un 1% de cabrons, i també és veritat que l'altre 99 % de la població pringa, encara que no tothom igual (fins i tot n'hi ha que gairebé no pringa). Però per a il·luminar-nos sobre això no calia editar una cosa com aquesta, la veritat.

Llibre aprofitable? Com a paper reciclat, potser sí.

EL NOI QUE VA SEGUIR RIPLEY

Sèrie Ripley nº 4

Títol original: The boy who followed Ripley

Títol versió en castellà: Tras los pasos de Ripley

Autor: Patricia Highsmith

Any primera edició original: 1980

Editorial versió en català: Edicions 62 (2001)

Editorial versió en castellà: Anagrama (2006)

Agost de 1978. La senyora Highsmith no esmenta expressament l'any en cap moment però dóna prou pistes com per a deduir-lo. Han passat nou anys des de la darrera història (Ripley's Game - El amigo americano). Tom Ripley té ara 41 anys i segueix vivint plàcidament a Belle Ombre, la seva charmant finca francesa. Bé, en realitat no és seva, és de la seva dona i regalada pel pare d'ella, el sogre de Ripley, que no és precisament un fan del seu gendre.

Una altra cosa que es dedueix en base a les pistes que va deixant anar la senyora Highsmith, és l'edat d'Heloise, la dona del nostre estimat Tom (o Tome, com diu ella amb pronunciació francesa): 26 anys, és a dir 15 menys que Tom. Potser aquesta és una de les raons per les quals el sogre de Tom no té en gaire estima el seu fill polític.

Aquesta és una història diferent de les altres de Ripley. Totes són diferents, és clar; el que vull dir és que és 'd'una altra mena'. El que priva aquí no és la trama enrevessada de màfies o similars que trafiquen amb ves a saber què i que acaben enredant-ho tot, amb els típics individus que Ripley s'ha de carregar, tot i que en realitat mai ha tingut vocació d'assassí sinó que 'les circumstàncies de vegades són així d'inoportunes'.

No, aquest cop la cosa és més... intimista, per a dir-ho d'alguna manera. Els turmentats escenaris vitals d'un noi de setze anys el porten a necessitar conèixer Ripley i un cop s'han conegut s'estableix una forta connexió entre tots dos. En aquesta història veiem característiques afectives de Ripley desconegudes fins ara. Tom no és amoral, com algun redactor de contraportades de llibre ha arribat a dir (i a sobre ha cobrat per dir-ho); en aquesta novel·la es veu a un Tom protector, capaç d'afecte, realment preocupat per algú... una cosa que barrejaria les característiques del germà gran, el pare i l'amic. Complicat? es tracta de Tom Ripley, la senzillesa és impossible.

Pel que fa a la relació de tom Ripley amb Heloise, la seva dona, sempre he pensat, i no puc evitar seguir pensant, que és "purament estètica". No em preguntin que vull dir amb això perquè jo mateix tampoc ho tinc gaire clar. De fet agrairia que algú, després de llegir aquesta novel·la i l'anterior, em digués que n'opina. Per curiositat.

Llibre aprofitable? Els llibres de Tom Ripley sempre són aprofitables.

DADES ANNEXES:

Els aporto algunes dades que la senyora Highsmith no esmenta però que permet deduir, i que està bé de conèixer si hom llegeix aquest llibre:

La història se situa a l'agost de 1978.

Tom, nascut a 1937, té 41 anys.

Heloise, nascuda a 1952, té 26 anys.

El noi que va seguir Ripley té 16 anys.

L'atemptat contra Geoge Wallace (històric) es va produir el 15 de maig de 1972.

El segrest de Paul Getty III (històric) es va produir el 10 de juliol de 1973.

Coberta primera edició original

JO TAMBÉ CANTAVA L'ESTACA

Títol original: Jo també cantava L'Estaca

Autor: Josep Maria Bunyol

Editorial: Ara Llibres
Any primera edició: 2018

Si vostè ha nascut (i ha viscut) a Catalunya a partir de 1975 aquest llibre li semblarà marcià i no li dirà gran cosa. Si vostè va néixer (i ha viscut) a Catalunya abans de 1950, possiblement aquest llibre li sembli una curiositat antropològica.

Però si vostè va néixer a la dècada dels 50s i va viure a Catalunya durant els següents trenta anys aquest llibre és "El Seu Llibre". En el moment en que comenci a llegir-lo vostè perdrà el control del temps i la realitat; és el llibre qui el tindrà, com passava a la sèrie dels anys seixanta "Rumbo a lo desconocido" (The Outer Limits, 1963-1965).

De cop i volta, pàgina rere pàgina vostè veu com li retorna tota la seva infància i la seva adolescència sense poder fer res per a evitar-ho. En realitat no triga a adonar-se que no vol fer res per a evitar-ho.

És la vida quotidiana barrejada amb la política, la societat i la televisió. I és que a Catalunya, durant els anys seixanta i setanta la vida quotidiana era això, política, societat i televisió, les dimensions polítiques, socials i televisives que ens volien fer creure, les que ens crèiem, les que no ens crèiem i les que no teníem més nassos que empassar-nos, tant si ens les crèiem com si no.

Ha passat molt de temps, i tot i així qui va viure la seva infància i adolescència a Catalunya durant els anys 60s i 70s es pensa que ho recorda tot de manera clara i diàfana, però no. Llegint aquest llibre s'activen coses a la memòria que fan retornar cinquanta anys enrere d'una manera tan vívida que sembla impossible. Sí, la màquina del temps s'ha inventat, i és aquest llibre. Però només per a un col·lectiu molt determinat. Si vostè cantava L'Estaca durant els anys 70, poc després que Lluís Llach la composés (1968), llegint aquest llibre descobrirà que també cantava altres 'composicions' que la memòria, segurament per qüestió d'higiene mental s'ha encarregat d'enterrar fins avui, com per exemple el tema d'una sèrie italiana -bastant infumable, la veritat- que es deia Sandokan.

I una altra cosa que costa de creure: que aquesta màquina del temps en forma de llibre l'hagi inventat algú, el senyor Josep Maria Bunyol, que va néixer l'any 1975 ¿Com és possible que aquest senyor hagi connectat d'una manera tan vívida amb una època que ja no era la seva, però com si ho fos? La meva més rendida admiració vers el senyor Bunyol.

Llibre aprofitable? Si vostè va néixer a la dècada dels 50s i va viure a Catalunya durant els següents trenta anys, aquest llibre no només és aprofitable, és imprescindible. I si vostè prové d'una altra franja de l'espai-temps, no sabria dir-li...