UN HIJO DEL CIRCO

John Irving nº 8

Títol original: A Son of the Circus
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1994

Vuitena novel·la escrita per John Irving. La primera sensació en començar a llegir-la és que aquesta és 'diferent' de les altres. Vull dir que encara que totes les noveles del Sr Irving són molt diferents les unes de les altres, aquesta és encara "més diferent". Aquí no surt Nova Anglaterra, ni Viena, ni óssos... Hi surt l'Índia. L'Índia? I què hi pinta l'India en una història de John Irving?

Conforme vas llegint, el temor de que el Sr Irving et deixi sec en girar la pàgina següent, com ens té acostumats, -i aquesta edició que comento té 781 pàgines- es va transformant en una certa perplexitat perquè això no passa. Tampoc passa que et quedis enlluernat per un, dos, tres o tots els personatges de la novel·la, com també sol ser característic dels relats del nostre benvolgut escriptor.

Fins que arriba un moment (triga, però arriba) en que t'adones de que allò que és diferent és l'escenari, però l'essència és tant potent com sempre, només que aquesta vegada el Sr Irving va actuant d'una manera més subtil. I al cap i a la fi veus que en un moment o altre el Sr Irving te la jugarà. Com sempre. Inevitablement.

Estem a l'India, però també apareixen Toronto, com a la incommensurable novel·la anterior (Una oració per a Owen Meany), i Viena (la dona de l'aparent protagonista és vienesa i l'aparent protagonista va estudiar la carrera allà). No surten óssos però si surten lleons i tigres i elefants... és a dir tota una pila de Grans Animals que hi juguen un paper simbòlicament molt important, com en llibres anteriors.

I els personatges? Aparentment, com ja he apuntat abans, hi ha un protagonista principal, el doctor Farrokh Daruwalla, de seixanta anys, indi nascut a Bombai però que en els moments en que se situa la novel·la, inicis dels anys noranta, és ciutadà canadenc resident a Toronto. Periòdicament visita l'India -no ho pot evitar encara que ho voldria- però no s'hi troba bé. És indi però no encaixa a l'Índia... o l'Índia no li encaixa a ell. I al Canadà tampoc acaba d'encaixar. Ell és "fill del circ", d'aquí el títol del llibre, i si volen saber què vol dir això l'hauran de llegir. Si, són 781 pàgines, però valen la pena totes i cadascuna d'elles, com tot el que fa el Sr Irving.

Deia que aparentment hi ha un protagonista principal, el doctor Daruwalla, però aquesta és una novel·la coral i tots i cadascun dels personatges que hi surten tenen essència de protagonista, fins i tot els que poden semblar més secundaris.

És un llibre ple de colors i de sensacions, amb facetes absurdes i divertides, però també és contundent. I sí, quan s'acaba te n'adones que el Sr Irving ho ha tornat a fer, t'ha tornat a disparar a la linia de flotació i ha tornat a encertar. I saps que, igual que el Doctor Daruwalla ha de tornar a l'Índia malgrat que se li remogui tot, tu, lector, algun dia hauràs de tornar a llegir aquest llibre per a descobrir emocionalitats que no has descobert en primera lectura, però que hi són. I tant que hi són.

Llibre aprofitable, naturalment.

BOMBAI EN 6 MINUTS


*********************

Primera edició original (1994)

EL MUNDO SEGÚN TRUMP

Títol original: (no consta)

Autor: Michel Collon & Grégoire Lalieu

Editorial: El Viejo Topo
Any edició per El Viejo Topo: 2017

Tant el títol del llibre com el text de la contraportada són tramposos. El llibre no va de la concepció del món des del punt de vista de l'egocèntric imbècil que actualment, a febrer de 2019, presideix els Estats Units. De fet l'egocèntric imbècil no és, ni de lluny, el tema central d'aquesta cosa escrita.

Per tant, el títol i la contraportada, pensats per a que uns quants ingenus comprin (comprem) la cosa, no són més que un engany i un frau.

El pretès llibre no passa de ser un conjunt d'entrevistes perpetrades a uns quants personatges suposadament experts en economia i anàlisi política, que donen peu a unes divagacions finals que no aporten res de nou. En essència és allò de "el món està en mans dels amos del Capital i l'1 per cent de la població domina l'altre 99 per cent"; a aquestes alçades de la pel·lícula, per a arribar a això no cal ser expert en res. Però no es pensin que l'esforç intel·lectual dels autors d'aquesta cosa s'acaba aquí. No, no, hi ha una segona part, que és taaan original com la primera i que ve a dir: "...però no tot està perdut, perquè quan el poble s'alci serà imparable".

Aquest "llibre" el podria haver escrit qualsevol personatge de les CUP, suposant que els personatges de les CUP practiquessin el bonic art de documentar-se abans d'obrir la boca i a més sabessin escriure, és a dir, dues condicions francament dificilíssimes de trobar entre els integrants d'aquest pintoresc col·lectiu.

Per a entendre'ns, ens trobem davant un devessall de tòpics suposadament d'esquerres, expressats a més amb un llenguatge vell i ranci que no passa de ser un bla, bla, bla de coses que han estat repetides fins a la sacietat des que el primer sindicalista va sortir de les cavernes reivindicant el dret a "mamut per a tothom". És a dir, les tonteries buides que diuen les CUP mentre esperen que "el poble" s'aixequi i els faci la feina per a després atribuir-se'n el mèrit.

Que sí, que és veritat, que el Món està dominat per un 1% de cabrons, i també és veritat que l'altre 99 % de la població pringa, encara que no tothom igual (fins i tot n'hi ha que gairebé no pringa). Però per a il·luminar-nos sobre això no calia editar una cosa com aquesta, la veritat.

Llibre aprofitable? Com a paper reciclat, potser sí.

EL NOI QUE VA SEGUIR RIPLEY

Sèrie Ripley nº 4

Títol original: The boy who followed Ripley

Títol versió en castellà: Tras los pasos de Ripley

Autor: Patricia Highsmith

Any primera edició original: 1980

Editorial versió en català: Edicions 62 (2001)

Editorial versió en castellà: Anagrama (2006)

Agost de 1978. La senyora Highsmith no esmenta expressament l'any en cap moment però dóna prou pistes com per a deduir-lo. Han passat nou anys des de la darrera història (Ripley's Game - El amigo americano). Tom Ripley té ara 41 anys i segueix vivint plàcidament a Belle Ombre, la seva charmant finca francesa. Bé, en realitat no és seva, és de la seva dona i regalada pel pare d'ella, el sogre de Ripley, que no és precisament un fan del seu gendre.

Una altra cosa que es dedueix en base a les pistes que va deixant anar la senyora Highsmith, és l'edat d'Heloise, la dona del nostre estimat Tom (o Tome, com diu ella amb pronunciació francesa): 26 anys, és a dir 15 menys que Tom. Potser aquesta és una de les raons per les quals el sogre de Tom no té en gaire estima el seu fill polític.

Aquesta és una història diferent de les altres de Ripley. Totes són diferents, és clar; el que vull dir és que és 'd'una altra mena'. El que priva aquí no és la trama enrevessada de màfies o similars que trafiquen amb ves a saber què i que acaben enredant-ho tot, amb els típics individus que Ripley s'ha de carregar, tot i que en realitat mai ha tingut vocació d'assassí sinó que 'les circumstàncies de vegades són així d'inoportunes'.

No, aquest cop la cosa és més... intimista, per a dir-ho d'alguna manera. Els turmentats escenaris vitals d'un noi de setze anys el porten a necessitar conèixer Ripley i un cop s'han conegut s'estableix una forta connexió entre tots dos. En aquesta història veiem característiques afectives de Ripley desconegudes fins ara. Tom no és amoral, com algun redactor de contraportades de llibre ha arribat a dir (i a sobre ha cobrat per dir-ho); en aquesta novel·la es veu a un Tom protector, capaç d'afecte, realment preocupat per algú... una cosa que barrejaria les característiques del germà gran, el pare i l'amic. Complicat? es tracta de Tom Ripley, la senzillesa és impossible.

Pel que fa a la relació de tom Ripley amb Heloise, la seva dona, sempre he pensat, i no puc evitar seguir pensant, que és "purament estètica". No em preguntin que vull dir amb això perquè jo mateix tampoc ho tinc gaire clar. De fet agrairia que algú, després de llegir aquesta novel·la i l'anterior, em digués que n'opina. Per curiositat.

Llibre aprofitable? Els llibres de Tom Ripley sempre són aprofitables.

DADES ANNEXES:

Els aporto algunes dades que la senyora Highsmith no esmenta però que permet deduir, i que està bé de conèixer si hom llegeix aquest llibre:

La història se situa a l'agost de 1978.

Tom, nascut a 1937, té 41 anys.

Heloise, nascuda a 1952, té 26 anys.

El noi que va seguir Ripley té 16 anys.

L'atemptat contra Geoge Wallace (històric) es va produir el 15 de maig de 1972.

El segrest de Paul Getty III (històric) es va produir el 10 de juliol de 1973.

Coberta primera edició original

JO TAMBÉ CANTAVA L'ESTACA

Títol original: Jo també cantava L'Estaca

Autor: Josep Maria Bunyol

Editorial: Ara Llibres
Any primera edició: 2018

Si vostè ha nascut (i ha viscut) a Catalunya a partir de 1975 aquest llibre li semblarà marcià i no li dirà gran cosa. Si vostè va néixer (i ha viscut) a Catalunya abans de 1950, possiblement aquest llibre li sembli una curiositat antropològica.

Però si vostè va néixer a la dècada dels 50s i va viure a Catalunya durant els següents trenta anys aquest llibre és "El Seu Llibre". En el moment en que comenci a llegir-lo vostè perdrà el control del temps i la realitat; és el llibre qui el tindrà, com passava a la sèrie dels anys seixanta "Rumbo a lo desconocido" (The Outer Limits, 1963-1965).

De cop i volta, pàgina rere pàgina vostè veu com li retorna tota la seva infància i la seva adolescència sense poder fer res per a evitar-ho. En realitat no triga a adonar-se que no vol fer res per a evitar-ho.

És la vida quotidiana barrejada amb la política, la societat i la televisió. I és que a Catalunya, durant els anys seixanta i setanta la vida quotidiana era això, política, societat i televisió, les dimensions polítiques, socials i televisives que ens volien fer creure, les que ens crèiem, les que no ens crèiem i les que no teníem més nassos que empassar-nos, tant si ens les crèiem com si no.

Ha passat molt de temps, i tot i així qui va viure la seva infància i adolescència a Catalunya durant els anys 60s i 70s es pensa que ho recorda tot de manera clara i diàfana, però no. Llegint aquest llibre s'activen coses a la memòria que fan retornar cinquanta anys enrere d'una manera tan vívida que sembla impossible. Sí, la màquina del temps s'ha inventat, i és aquest llibre. Però només per a un col·lectiu molt determinat. Si vostè cantava L'Estaca durant els anys 70, poc després que Lluís Llach la composés (1968), llegint aquest llibre descobrirà que també cantava altres 'composicions' que la memòria, segurament per qüestió d'higiene mental s'ha encarregat d'enterrar fins avui, com per exemple el tema d'una sèrie italiana -bastant infumable, la veritat- que es deia Sandokan.

I una altra cosa que costa de creure: que aquesta màquina del temps en forma de llibre l'hagi inventat algú, el senyor Josep Maria Bunyol, que va néixer l'any 1975 ¿Com és possible que aquest senyor hagi connectat d'una manera tan vívida amb una època que ja no era la seva, però com si ho fos? La meva més rendida admiració vers el senyor Bunyol.

Llibre aprofitable? Si vostè va néixer a la dècada dels 50s i va viure a Catalunya durant els següents trenta anys, aquest llibre no només és aprofitable, és imprescindible. I si vostè prové d'una altra franja de l'espai-temps, no sabria dir-li...

L'ASSASSÍ QUE VA SOMIAR AMB UN LLOC AL CEL

Títol original: Mördar Anders och hans vänner (samt en och annan ovän)

Autor: Jonas Jonasson

Editorial: Catedral
Any primera edició original: 2015

Any primera edició per Catedral: 2016

Abans que res, la inevitable nota sobre el títol original: la traducció de "Mördar Anders och hans vänner (samt en och annan ovän)" és "Anders l'Assassí i els seus amics (així com un i altre)". Ni 'somiar', ni 'lloc', ni 'cel' ni res que se li assembli. Misteris editorials.

El senyor Jonasson és el mateix que a l'any 2009 va escriure allò de "L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra". Sobre aquest llibre anterior ja vaig opinar en el seu moment que no em semblava una meravella, però entretingut sí que era, i aprofitable també.

Doncs bé, sis anys després el senyor Jonasson publica aquesta història d'Anders l'Assasí i els seus amics, amb la que aconseguix no-superar la de l'avi centenari sinó tot el contrari. El cert és que aquesta vegada no li veig gaire ni la meravella, ni l'entreteniment ni l'aprofitament (igual que en el títol original no apareix ni 'somiar', ni 'lloc', ni 'cel')

"Anders l'Assassí i els seus amics..." és una novel·la potser una mica astracanosa, amb situacions agafades pels pèls i explicades d'una manera tirant a insulsa. Sembla ser que els suecs se'n surten millor quan fan de psicòpates de novel·la negra que quan proven de caure en gràcia. O és que a la meva genètica mediterrània no li arriba el sentit de l'humor suec, ves a saber. I la veritat és que no sé què més dir.

Llibre aprofitable? Doncs mirin, jo els diria que si tenen algua altra cosa per a llegir no s'ho pensin gaire.

Coberta de l'edició original

FASCISMO: UNA ADVERTENCIA

Títol original: Fascism: A Warning

Autor: Madeleine Albright

Editorial: Paidós
Any primera edició original: 2018

Any primera edició per Paidós: 2018

El més alarmant no és el que diu al senyora Albright en aquest llibre, que és molt greu; el més alarmant és que la senyora Albright no està desvetllant cap secret ja que, de fet, tot el que explica ja fa molt de temps que s'està publicant obertament als mitjans de comunicació: el feixisme està ressucitant, si és que mai s'havia mort, i milers de milions de persones en tot el planeta no ho veuen. I no només no ho veuen sino que li ho posen fàcil.

El primer feixista reconegut per la Història, Mussolini, es va fer amb el poder l'octubre de 1922 pel bonic procediment de "jo tinc més collons que tú, què passa?!", més conegut amb l'eufemístic nom de 'Marxa sobre Roma'. Però onze anys després, el feixista que passa per ser el més animal de la història, Hitler, va accedir al poder... per via electoral! I això és el que està passant ara.

Repassem alguns noms que aporta la senyora Albrigut en el seu llibre: Recep Tayyip Erdoğan (Turquia), Vladimir Putin (Russia), Viktor Orbán (Hongria), Donald Trump (Estats Units)... i altres noms en què no s'hi fixa tant però que són igual de letals: Matteo Salvini (Itàlia), Sebastian Kurz (Àustria), Marine Le Pen (França)... o el més recent a l'hora d'escriure aquesta ressenya, Jair Bolsonaro (Brasil).

Tots aquest personatges -que no són de ficció, no ho oblidem- han obtingut un suport popular considerable i, aparentment, de la manera més tonta: aprofitant i manipulant els instints més primaris de la població amb soflames tals com "els immigrants t'estan prenent la feina, els serveis públics, els habitatges i tot el que puguis imaginar..." o "la pàtria és teva i és sagrada i i nosaltres impedirem que te la prenguin" o simplement "¡A por ellos!", deixant ben clar, com de passada, que hi ha uns "ellos" que no tenen dret ni a piular, i uns "nosotros" que som dipositaris de tot el 'dipositable'.

Justament aquestes eren les maneres de funcionar dels feixismes dels anys 20 als 40 del segle XX. I són ara, gairebé cent anys després, les maneres de funcionar de Trump, Putin, Le Pen, Orbán, Salvini, Bolsonaro, i ja més cap al sud d'Europa, la dreta espanyola més repatània i cavernícola... és a dir, la dreta espanyola, punt.

Abans de continuar, una nota aclaridora que no puc evitar: Trump, a més d'autoritari i feixista és rematadament imbècil, cosa que encara és més terrible perquè no hi ha res més perillós que un imbècil absolut amb poder. I si el 'poder' és de la magnitud del que està a disposició d'un president dels Estats Units ja ens podem desar tots. Oi que ho veuen? La senyora Albright també.

En definitiva, el llibre de la senyora Albright no descobreix res que no pugui saber ja algú que estigui mínimament documentat. La seva utilitat rau, més aviat, en el fet que això d'estar mínimament documentat no és la tònica habitual enlloc ni en cap col·lectiu, i per tant aquest llibre pot aportar una mica de llum on optimísticament s'ha suposat que de llum ja n'hi havia però resulta que no. Posem el cas del públic nordamericà, per exemple: no s'imaginen vostès la quantitat de ciutadans del "Make America Great Again" que no tenen ni punyetera idea de que Mussolini era italià; o més aviat, que no tenen ni punyetera idea de "qui és aquest Mussolini" i el podrien prendre per immigrant il·legal gràcies als brillants esforços didàctics de l'idiota que van col·locar a la Casa Blanca per via electoral el 2016. Com els alemanys van fer amb Hitler l'any 1933.

Llibre aprofitable? Per descomptat, només pel fet d'ajudar a algú, qui sigui, a que obri els ulls.

La senyora Albright

Coberta de l'edició original

ORACIÓN POR OWEN

John Irving nº 7

Títol original: A prayer for Owen Meany

Autor: John Irving

Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1989

Es com un brutal cop de maça al cap que John Irving ja et fa intuir des del primer full -no se'l pot acusar de traïdor-, es projecta al llarg de tot el llibre, i cau inexorablement a les ultimíssimes pàgines, deixant-te fora de combat durant un temps indefinit. Mínim, dies.

Això és aquest llibre.

Qui conegui els anteriors sis llibres de John Irving ja sap que no sortirà il·lès de la lectura d'aquest setè. És impossible romandre il·lès després de llegir qualsevol llibre d'Irving, però en aquesta ocasió, el cop és devastador.

Owen Meany, el protagonista indiscutible del llibre, és un personatge que només John Irving podia crear. Tant Owen, com el seu amic John Wheelwright, van neixer l'any 1942, igual que Irving. Cap casualitat.

El llibre és un recorregut per la infància, l'adolescència i la joventut d'Owen i John (Wheelwright? Irving?) i l'univers que els conté, però no és només això, tot i ser molt, moltíssim. Owen Meany és un Univers per ell mateix. Owen no es pot explicar; Owen només es pot viure. I John Irving aconsegueix que qui llegeix "A prayer for Owen Meany" visqui Owen, i gairebé de manera física senti la seva veu, la seva irrepetible, única, irritant i inconfusible veu.

Amb Owen i John vivim uns anys 50's i uns anys 60's d'una manera molt particular, molt íntima, molt especial. No es tracta del simple retrat històric de l'època. És un retrat emotiu. És impossible escriure el que hi ha a les pàgines d'aquest llibre si no s'ha viscut cronològicament i sentidament, i estic segur que John Irving, d'una manera o altra, ha viscut el que explica; especialment, però no només, quan esmenta la Guerra de Vietnam, sobretot durant la presidència de Johnson.

Jo no puc ni vull explicar res més sobre aquest llibre. Qualsevol cosa que pugui dir, incloses les que he escrit ja, no li fan justícia ni de lluny. Només afegeixo que crec quasi religiosament que qui hagi conegut Owen Meany no el podrà oblidar mai més.

Llibre imprescindible.

Coberta primera edició original de 1989