FUEGO Y FURIA

Títol original: Fire and Fury

Autor: Michael Wolff

Editorial: Península
Any primera edició original: 2018

El "foc i fúria" del títol estan extrets d'una de les "brillants" frases de Donald Trump, dedicada, en aquesta ocasió, a un altre Gran Home de la Història de la Humanitat: Kim Jon-Un, un indescriptible animal impossible de repetir; com el propi Trump.

La frase venia a dir que si Corea del Nord seguia amenaçant els Estats Units amb el seu desplegament nuclear la resposta seria d'un foc i una fúria que el Món mai no hauria vist abans. Com poden comprovar, molt diplomàtic tot plegat; de l'estil de "jo la tinc més grossa, més llarga i m'arriba més lluny, ¡¿què passa?!".

“Foc i Fúria” és un llibre escrit per Michael Wolff, periodista, amb la lloable intenció d'intentar explicar com funciona la presidència dels Estats Units -i per tant també el govern i altres variades instàncies- des que ha estat ocupada per un individu de qui el millor que es pot dir és que no arriba ni a l'alçada d'una diarrea putrefacta.

Trump (és del tot fora de lloc referir-se a ell com a “senyor” Trump) és un individu arrogant, prepotent, ignorant, abusador, maleducat, ofensiu... i altres meravelles semblants, en un grau tan superlatiu que és difícil de creure i impossible de concebre. De fet, tot el que explica aquest llibre és gairebé impossible de concebre, però només 'gairebé'.

D'entrada, Trump es va presentar a les elecccions presidencials com a joc. No s'ho creia ni ell que guanyaria; tampoc s'ho creien ni els que li van organitzar la campanya ni la seva pròpia família. Diu Wolff que quan Melania -dona de Trump i mare del futur (o ja present?) psicòtic Barron- va saber que efectivament l'impresentable del seu marit havia guanyat les eleccions va arrencar a plorar inconsolablement i no es va aturar en dies.

I a partir d'aquí Trump i la seva cort van ocupar la Casa Blanca. Llegeixi's “cort” en el seu doble sentit de 'comitiva que viu al voltant del sobirà' i de 'conjunt de porcs'; igualment llegeixi's “ocupar” en el sentit de 'prendre possessió il·legítima d'un lloc'.

Wolff ens explica que la màxima preocupació de la cort de Trump és que el subjecte és com un nen malcriat de dos anys, totalment imprevisible en tot, especialment pel què fa a les seves rebequeries i a les conseqüències d'aquestes mateixes rebequeries. A més, no tolera no ser sempre (i 'sempre' vol sir 'Sempre') el protagonista d'absolutament tot i no entén, ni tampoc tolera, que pugui haver algú que no l'admiri o que li trobi pegues. Si ell no en té de pegues! Són tots els altres!

La segona preocupació de la cort de Trump, encara que ja a molta distància de la primera, és la pròpia cort de Trump. Veuran, segons explica Wolff, els cortesans de la Casa Blanca, començant per Ivanka, la fillíssima de Trump, i Jared, el gendríssim, estan repartits en bandols que no es poden ni veure els uns als altres i que destinen gran part del seu temps i energies a desbancar els contraris; els contraris són els d'un altre bàndol de la Casa Blanca, no el Partit Demòcrata que és el que figura que està a l'oposició. És clar que qualsevol pla o qualsevol previsió que faci qualsevol bàndol de la cort per a desbancar algú de l'altre bàndol és absolutament irrellevant davant del fet de que quan a Trump li agafa un atac d'exhibir que té collons, cosa bastant freqüent, fa fora fulminantment algú pel bonic sistema de publicar-ho a twitter i tohom es queda paralitzat de pur desconcert.

A hores d'ara ningú ha gosat encara dir-li a Trump que no cal que faci exhibicions de collons, ja que tothom sap que en té o que anatòmicament és molt probable que en tingui. És clar que en un, diem-ne, país, com els Estats Units, on una quantitat suficient de població ha votat a una aberració mamífera com és l'individu de qui estem parlant, justament "perquè té collons", pretendre que s'entengui que per a governar podrien ser més útils les neurones, potser és demanar massa.

A més, "neurones" és una paraula massa llarga, amb tres síl·labes i molt rara; en canvi, "collons" és una paraula més curta que tothom entén. Siguem realistes, estem parlant del poble dels Estats Units, "They, the People".

Llibre aprofitable però inquietant, perquè confirma la sospita de que en un moment donat tot un planeta se'n pot anar a la merda per culpa d'un únic imbècil.

*********************

GALERIA DE NOTABLES

 Barron Trump, a l'esquerra.

El futur (o ja present) psicòtic.

Amb la cara, paga.

El gendríssim i la fillíssima.

Steve Bannon, el gran manipulador de la Casa Blanca

i gran enemic del gendríssim i la fillíssima.

Bannon ja no hi és a la Casa Blanca.

El gendríssim i la fillíssima, sí.

Portada de l'edició original.

A FUNERAL IN BLUE

Sèrie Monk nº 12

Títol original: A funeral in blue

Autor: Anne Perry

Editorial: Headline
Any primera edició original: 2001

Londres, setembre de 1861, tres mesos després de que acabés l'episodi anterior, "Slaves of Obsession" ("Esclavos de una obsesión" a l'edició en castellà).

La guerra civil dels Estats No Gaire Units continua i Jim West, que té dinou anys, encara en trigarà uns cinc més a entrar en el Servei Secret del futur president Ulysses S. Grant, coses totes aquestes que als efectes de la present història són absolutament irrellevants, però que fa gràcia de constatar i a més formen part del context, què caram. Sí, ja sé que Jim West és un personatge de ficció, però ¿no som tots una mica ficticis en el fons?

Més context. Fa tres anys que s'ha publicat el llibre "Anatomia de Gray". Sí, "Anatomia de Gray" és un llibre! La sèrie de televisió només n'aprofita el títol! El cas és que l'any 1858 el senyor Henry Gray va publicar un tractat d'anatomia humana que es va acabar convertint en un clàssic mundialment conegut. Coses de la vida, el pobre Henry va morir justament tres mesos abans del temps en que se situa aquesta història, quan ell tenia 34 anys i la parella Monk - Latterly estava als Estats Units (veure "Esclavos de una obsesión", sèrie Monk número 11). El senyor Gray va morir de verola, que va contraure per encomanament quan tractava al seu nebot de deu anys contra aquesta malaltia. Afortunadament el nen va sobreviure, poden respirar tranquils.

El senyor Henry Gray

Anatomia de Gray, edició americana de 1918

 

Però anem ja al tema de "A funeral in blue". Dues senyores són trobades mortes, amb el coll trencat, a l'estudi d'un pintor; ja se sap, els pintors, i més a mitjans del segle XIX, sempre han estat uns bohemis i als seus estudis hi pots trobar qualsevol cosa. Una de les senyores era una respectable dama ben posicionada; pel que fa a l'altra, hi ha qui no la considerava una senyora i li atribuïa una certa facilitat per a 'posicionar-se' amb el pintor titular de l'estudi.

Resulta a més, i amb això no revelo cap dada sensible ja que és el punt de partida del llibre, que la senyora ben posicionada, i ara ben morta, és ni més ni menys que l'esposa del doctor Kristian Beck, el metge pel qual està pirrada lady Callandra Daviot, personatge habitual de la sèrie Monk i patrocinadora econòmica del propi Monk. Segurament, la primera cosa que en el fons del fons va pensar lady Callandra quan es va assabentar de la mort de la ja ex-senyora Beck va ser "Pista lliure...!" però, com a bona victoriana, la segona i tercera coses van ser, respectivament, "Déu del cel que burra que sóc" i "He d'anar a consolar a Kristian immediatament".

Una altra senyora que també es veu embolicada en els afers foscos d'aquesta novela és... la cunyada d'Hester Latterly! I és que no sóm res, no te'n pots refiar ni de la família.

En definitiva, totes aquestes coses van prou bé per a que la senyora Perry ens il·lustri sobre diversos temes interessants de l'època victoriana, com per exemple la ludopatia. Sí, també hi havia victorians ludòpates, rics naturalment, ja que els pobres no s'ho podien permetre. I si hi havia ludòpates és perquè hi havia cases de joc. I si hi havia cases de joc és perquè hi havia màfies, només que aleshores no es deien màfies. I les conseqüències de la ludopatia no és limitaven a l'afectat sino que s'estenien als seus familiars i amics.

Un altre tema: Viena. Aquest cop Monk ha d'anar a Viena per a fer la seva feina d'investigació. I així ens assabentem de que 'Viena' i 'cafeteria' són gairebé sinònims i de que, bastant abans que els metiterranis, els vienesos ja havien inventat una immensa varietat de maneres diferents de prendre el cafè.

I ja que era a Viena, Monk no podia perdre l'ocasió d'assistir a un concert dirigit per Johann Strauss fill, que aleshores (a 1861) tenia vint-i-sis anys, i que feia un any que havia escrit, entre altres obres, el vals "Acceleració", i estava a sis anys més de compondre "El Danubi Blau".

 

Johann Strauss fill

És aquí quan li diuen a Monk que Strauss és un músic excel·lent "però és jueu", i Monk no entén res. Aleshores la senyora Perry ens presenta un diàleg que en la meva particular opinió és memorable; és un diàleg entre Monk i un noi, Ferdi, de quinze anys, vienès, que li fa d'ajudant ocasional:

Ferdi estava desconcertat.

-No tenen vostès jueus a Anglaterra?

-Sí, es clar que en tenim. Un dels nostres líders polítics és jueu, Benjamin Disraeli. Crec que jo no n'he conegut cap personalment.

-Jo tampoc -va respondre Ferdi- però n'he vist, és clar.

-Com ho saps?

-Què?

-Que com saps que eren jueus?

Ferdi estava perplex

-Bé, la gent els reconeix, oi?

-Jo no.

Ferdi es va ruboritzar

-Vostè no? Els meus pares, sí. Vull dir, s'ha de ser educat amb ells, però hi ha certes coses que no faries.

-Per exemple?

-Bé... -Ferdi se sentia una mica incòmode i mirava al fons de la seva tassa de cafè- Hi faries negocis, és clar. Hi ha molts banquers que són jueus. Però no els convidaries a casa, ni al teu club, ni coses així.

-Per què no?

-Per què no? Bé... som cristians. Ells no creuen en Crist. El van crucificar.

-Fa mil vuit-cents anys -va fer notar Monk- Ningú que ho hagués fet és viu a hores d'ara, jueu o no. [...] Hi ha gaire gent que pensi així?

-Tothom que jo conec -va respondre Ferdi- O diuen que ho pensen. Suposo que és el mateix... oi?

A partir d'aquí la senyora Perry ens introdueix el tema de la consideració dels jueus a l'època, que no ha diferit gaire de consideracions passades i futures. Aquesta qüestíó és un dels punts de referència contextual importants del llibre.

Un altre punt de referència contextual important és el dels aixecaments revolucionaris europeus de 1848. Recordem i sabem alguna cosa de la Revolució Francesa (1789) perquè va triomfar -encara que actualment no ho sembli- però gairebé ningú no recorda res dels aixecaments revolucionaris europeus de 1848 i molta gent ni tan sols sap que van existir. Per què? doncs perquè malgrat ésser tan o més importants que la pròpia Revolució Francesa van fracassar estrepitosament, és a dir, hi van guanyar "els dolents de la pel·lícula", com passa ara.

Els aixecaments de 1848 van representar l'onada revolucionària més àmplia que ha viscut Europa en tota la seva Història. Els revolucionaris eren persones esencialment democràtiques i progressistes que es van aixecar amb l'objectiu d'acabar d'una punyetera vegada amb les monarquies absolutes, que aguantaven amb molt bona salut malgrat els esforços que en el seu moment havien fet la Revolució Francesa i Napoleó Bonaparte. Gairebé tota Europa s'hi va veure involucrada: els Estats Italians, França, els Estats Alemanys, Dinamarca, l'Imperi Austríac, Suècia, Suïssa, la Gran Polònia, els Principats Danubians, Bèlgica, Irlanda i lady Vespasia Cumming-Gould entre d'altres.

En algunes ciutats les lluites van ser especialment contundents: París, Berlín, Praga, Budapest, Roma o Viena.

La senyora Perry no ens explica els aixecaments de 1848 però sí que en fa una descripció-relat que gairebé situa al lector a peu de carrer, on estaven passant i quan estaven passant. A efectes d'aquesta història, els fets de 1848 són tretze anys anteriors als assassinats que està investigant Monk, però hi estan relacionats. I pel que fa al lector, es veu beneficiat amb una interessant passejada per l'època. És innegable que això, la senyora Perry ho sap fer molt bé.

Barricades a Viena, 26 de maig de 1848

 

En definitiva, ja veuen que en aquest llibre de la senyora Perry hi ha on triar i remenar. La història dels assassinats de les dues senyores no és res de l'altre món, la veritat, però els fons contextuals sí que valen la pena, com sol passar amb les coses que escriu la senyora Perry.

Llibre aprofitable? Jo diria que sí.

Per cert, me n'oblidava: aquest llibre no està traduït ni al català (com cap altre de la senyora Perry, d'altra banda), ni al castellà. Em temo que si els ve de gust llegir-lo ho hauran de fer en anglès. Però no es preocupin; si jo, que no he estudiat mai anglès, ho he pogut fer, vostès també. Tot és posar-s'hi.

*******************

I per a acabar el vals Accelerationen, compost l'any 1860 per Johann Strauss fill.

Orquestra Filharmònica de Viena dirigida per Carlos Kleiber 

LA VISITA DEL MÉDICO DE CÁMARA

Títol original: Livläkarens besök

Autor: Per Olov Enquist

Editorial: Nørdicalibros
Any primera edició original: 1999

Any primera edició per Nørdicalibros: 2018

En aquest mateix blog es pot trobar una ressenya sobre un llibre titulat "Un rei boig a Dinamarca", de Dario Fo. Els fets reals de què parteix són els mateixos que els del llibre que comento ara; els personatges, reals, també són els mateixos; i en definitiva la història també és la mateixa. El que canvia és la manera en què es presenta tot plegat.

En el llibre de Dario Fo els fets són explicats pels mateixos protagonistes, a partir dels seus diaris personals. A "La visita..." hi ha un narrador extern, una mena de cronista. A tots dos llibres les emocions que s'atribueixen als personatges són òbviament producte de la imaginació de cadascun dels autors, però jo diria que són creïbles, que no s'allunyen gaire de les que realment es van arribar a desfermar en el seu moment (entre la segona meitat del segle XVIII i els inicis del XIX).

Els dos protagonistes indiscutibles són el rei Christian VII de Dinamarca (amb més pes en el llibre de Dario Fo) i el seu metge, gairebé amic i tràgic Primer Ministre, Johann Friedrich Struensee (amb més pes en el llibre de Per Olov Enquist). Però hi ha una altra parella de protagonistes absoluts en aquesta Història: l'absolutisme obscurantista de tota la vida fins el segle XVIII i la Il·lustració rampant íntimament lligada a la Revolució Francesa i a tot el que vindria després... i que ara, a començament del segle XXI, està retrocedint.

Es diu del rei Christian VII que era boig. En termes actuals hi ha qui parlaria d'esquizofrènia, de psicosi maníaco-depressiva, de paranoia, de tot barrejat... però sembla que el que més pànic podia haver causat als aristòcrates tradicionals de l'època és que Christian, rei absolutista per tradició, éra gran admirador de Voltaire i companyia, és a dir, de la Il·lustració, la qual cosa per a un rei absolutista era un contrasentit, però per als qui basaven les seves posicions de poder en la pervivència d'un sistema absolutista, les vel·leitats il·lustrades del rei eren una catàstrofe.

Johann Friedrich Struensee, que va entrar al cercle del rei com a metge personal i va acabar (en el sentit més 'final' de la paraula) com a Primer Ministre, simplement respirava Il·lustració, i és clar, un personatge de pensament essencialment liberal, humanista, racionalista, enmig d'un món que encara es basava en els esquemes de "esclaus i senyors per la Gràcia de Déu" gaire futur no podia tenir.

I si a més hi afegim la contribució dels personatges co-protagonistes -de cap manera secundaris- la cosa es complica fins al punt de fer-se impossible i d'acabar com el rosari de l'aurora.

La primera gran co-protagonista en aquest llibre és Caroline Matilda, esposa de Christian i per tant reina consort, i amant (pràcticament inevitable) de Struensee. Caroline Matilda era una adolescent quan va començar tot, i la veritat és que li van arruinar la vida, però va resistir d'una manera admirable i no es va rendir, cosa que no li perdonarien mai.

L'antagonista de Caroline Matilda, i en realitat de tots plegats, és Juliana Maria de Brunswick Wolfenbüttel, la reina madrastra, que no reina mare, qui encarna els valors tradicionals de tota la vida, els més retrògrads, els més obscurs, els que ara, a començament del segle XXI, tornen amb força de mans de les dretes més regressives i ultra-liberals. Actualment Juliana Maria seria la candidata ideal de "Ciudadanos" perquè el partit anomenat 'Popular' (tant l'implantat en diversos països, com "l'europeu") se li hauria quedat curt.

Hi ha més personatges, és clar, però deixaré que els descobreixin vostès mateixos llegint el llibre, si en tenen ganes. Ja veuran que, encara que potser no semblin tenir tanta rellevància com els esmentats fins ara, de secundaris no en tenen res, insisteixo.

"La visita del médico de cámara" és un llibre clarament aprofitable, i combina molt bé amb "Un rei boig a Dinamarca", de Dario Fo.

Portada de l'edició original

LA VERDADERA HISTORIA DEL CLUB BILDERBERG

Títol original: The True Story of the Bilderberg Group

Autor: Daniel Estulin

Editorial: Booket (Planeta)
Any primera edició original: 2005

Hi ha uns quants, entre els que m'incloc, que pensem que més enllà dels governs oficials dels diferents estats hi ha altres poders que són els que realment controlen la vida dels ciutadans diguem-ne "corrents", els "ordinary people". Potser no a nivell planetari complet, però gairebé; és a dir, que aquests poders que estan més enllà dels oficials potser no controlen la vida de determinada tribu centreafricana, perquè aquest col·lectiu no els comporta cap benefici ni perjudici concret, però sí que controlen el que fem vostè i jo perquè nosaltres sí que contribuïm directament als seus beneficis.

Parlo de beneficis econòmics, és clar, que són els que compten. I de poder, que va directament associat a tals beneficis.

Aquests "controladors" que estarien darrere dels governs oficials (inclòs l'imbècil de Donald Trump, que probablement formaria part de tots dos grups, controlador i governant) no passarien de ser una escandalosa minoria; això sí, aquesta escandalosa minoria, no gaire més d'un 1 %, estaria en possessió del noranta-nou per cent de la riquesa planetària, mentre que la majoria enganyada, un 99% que ens inclou a vostè i a mi, ens repartiríem l'1 % restant i a sobre en condicions de desigualtat terrorífica entre nosaltres.

Es diu -i a uns quants, entre els que m'incloc, no ens sembla necessàriament absurd- que determinades guerres han esclatat "quan convenia"; o que determinades crisis econòmiques també s'han precipitat "quan convenia". Quan convenia a qui? Doncs a aquesta suposada minoria selecta rica i controladora. Agafem la crisi econòmica del 2007, per exemple; en nom de la "necessitat de recuperar-nos" dels terribles efectes d'aquesta crisi mundial s'han aniquilat gairebé tots els avenços socials aconseguits des de fa cent anys. Cent anys a fer punyetes en una sola dècada. Qui ha sortit perdent? Vostè, jo i el 99 % de la població, la "gent corrent". ¿Qui no ha sortit perdent, sinó que a sobre ha sortit guanyant i ha retornat a la seva situació de privilegis gairebé feudals d'abans de la Revolució Industrial? L'u per cent de sempre, els que ja ho tenien tot i han volgut assegurar-se i deixar-nos ben clar que "tot" és "tot". I és seu.

Doncs bé, el senyor Estulin podria haver escrit un bon llibre, seriós i ben fonamentat, sobre el tema, però no ha estat així, potser per causa de la seva història personal.

El senyor Estulin

Daniel Estulin va néixer a Lituània l'any 1966. En aquell moment Lituània era part de la Unió Soviètica, i la Unió Soviètica infonia un temor més que notable. Curiosament el senyor Estulin no es defineix com a lituà sinó com a rus. Diu:

"Sóc un rus expatriat que va ser expulsat de la Unió Soviètica el 1980. El meu pare era un dissident que va lluitar per la llibertat d'expressió, que va ser empresonat i torturat pel KGB"

A partir d'aquí el senyor Estulin va anar generant tones i tones d'anticossos contra tot el que fes tuf de suprapoder totalitari, cosa del tot comprensible. Ara bé, per alguna raó (doctes psicòlegs en sabran més que jo) en un moment donat al senyor Estulin se li va descontrolar el motor. Va passar de ser un "dissident rus", com el seu pare, a semblar un "ultradretà americà rematat", fins a tal punt que al seu costat el Partit Republicà dels Estats Units sembla una ONG tipus 'Save the Children'.

Ja amb el motor passat de voltes el senyor Estulin va arribar a la conclusió de que els 'controladors mundials' estan tots conxorxats per a assegurar-se el benefici mutu. De fet, això tindria sentit, fins i tot seria esperable i lògic. Ara bé, a partir d'aquí la cosa es recargola potser una mica massa. Segons el senyor Estulin, hi hauria un supracontrolador que estaria per sobre dels altres controladors i tindria com a objectiu suprem fer-se amb el domini del món. Textual. Com a les pel·lícules de Hollywood de tota la vida. Aquest supracontrolador seria la família Rockefeller, que per a aconseguir els seus propòsits comptaria amb intruments diabòlics que utilitza de maneres fosques i despietades; un d'aquests instruments diabòlics, potser el mes letal, seria l'Organització de les Nacions Unides. Sí, ho han llegit bé, l'ONU. I si vostès no ho veuen, diu el senyor Estulin, és que són cecs: l'ONU no para de fer programes i propostes i coses suposadament en favor de la pau per a tothom i la unió i la germanor universal i ximpleries d'aquestes; però... què vol dir, en realitat, això de 'la unió i la germanor universal'? eh? doncs ni més ni menys que acabar amb la llibertat de les persones i els pobles i convertir-nos a tots en esclaus! l'objectiu és que estiguem tots sota un sol govern universal, el govern de l'ONU, amb un sol exercit al servei d'aquest govern que asseguri que tothom està ben dominat. En benefici de quí? De la família Rockefeller! Ho van pillant?

Cada cop que el senyor Estulin, en aquest llibre, fa referència a una 'denúncia' d'aquestes, la remata amb la frase "... com demostraré tot seguit en les properes pàgines". El cas és que les demostracions del senyor Estulin semblen molt ben camuflades perquè vas passant pàgines i no les trobes... fins que te n'adones que allò que ell en diu "demostració" consisteix en estampar repetidament una frase determinada en alguna de les pàgines següents a la que ha 'fet la denuncia', i la frase és: "...com jo ja havia dit abans". Es a dir, la demostració consisteix en que "ell ja ho deia". Quod erat demostrandum. Apa.

Mitjançant aquest bonic mètode tan seu, el senyor Estulin ens arriba a "demostrar" coses tan colpidores com que hi ha una pèrfida conspiració per a carregar-se l'Associació Nacional del Rifle perquè aquesta benemèrita entitat defensa a ultrança les llibertats individuals (tècnicament disparar a qualsevol cosa que es mogui no deixa de ser una llibertat individual, i si no que li ho preguntin a Charlton Heston); o que el Canadà és mes perillós que Corea del Nord perquè defensa els plantejaments de domini mundial de les Nacions Unides, però ho dissimula; si més no Corea del Nord va amb la cara destapada i se la veu venir de tres hores lluny, no com els marranos dels canadencs que són uns hipòcrites de collons.

En definitiva, si vostè pensa com jo que el govern del país només és el braç tonto de qui remena les cireres de veritat, ja està al cap del carrer i per tant no cal que es compri el llibre del senyor Estulin; i si no se li havia acudit pensar tal cosa, tampoc cal que es compri el llibre del senyor Estulin perquè, francament, entre la família Rockefeller i el Doctor No, és més divertit adjudicar el paper de pervers diabòlic al Doctor No. I sempre ens quedarà James Bond.

Llibre no gaire aprofitable.

Portada edició original

UN REI BOIG A DINAMARCA

Títol original: C'è un re pazzo in Danimarca

Autor: Dario Fo

Editorial: Bromera
Any primera edició original: 2015

Any primera edició per Bromera: 2016

El rei boig del títol és Christian VII de Dinamarca i Noruega, que va estar al tron des de 1766 (amb 17 anys) fins a 1808 (amb 59 anys). Atenció: "estar al tron" no és el mateix que "regnar". De fet Christian va regnar més aviat poc, vist que patia alguna mena de desajustament mental; es diu que tal desajustament podria haver estat esquizofrènia, però tenint en compte com pinta el senyor Fo a Christian en aquest llibre, també podria haver-se tractat d'una mena de psicosi maniaco-depressiva.

El llibre no és ben bé una biografia de Christian, sinó més aviat una aproximació a la seva època i, sobretot, a la seva cort. El senyor Fo, sempre genial, ens diu que ell no ha escrit aquesta obra sinó que s'ha limitat a transcriure fragments dels diaris personals dels protagonistes, amb la qual cosa serien el propi rei de Dinamarca i Noruega, i els personatges més rellevants de la seva cort, qui parlarien directament al lector. Sigui com sigui, la lectura d'aquest llibre és força atractiva, com ho són els personatges que hi surten retratats.

Potser la vida de vostè, que està llegint aquesta ressenya, no és fàcil, però tampoc ho va ser la del pobre Christian, i això que figura que ell va ser un monarca absolut. I és que per molt monarca i per molt absolut que siguis, si al teu palau hi viu una madrastra com la seva, la majestàtica senyora Juliana Maria de Brunswick Wolfenbüttel, del que et venen ganes és d'apretar a còrrer fins a perdre de vista el palau en particular i Dinamarca en general.

D'altra banda Christian es va casar, o més aviat 'el van casar', amb la princesa Caroline Matilda del Regne Unit, germana del rei George III del Regne Unit... és a dir, un altre rei que estava com un llum de ganxo.

I sí, es veritat, la vida de Caroline Matilda tampoc va ser un festival precisament: germana d'un rei sonat, esposa d'un altre rei sonat, amb una "sograstra" terrorífica i amant d'un Primer Ministre que va acabar desmuntat a peces, literalment, com un vulgar moble d'IKEA.

A més, l'època tampoc és que ajudés gaire. Els sona una cosa anomenada "la Revolució Francesa"? I una altra anomenada "la Revolució Americana"? Doncs totes dues van enxampar de ple a Christian, monarca absolut, encara que fet i fet, com que freqüentment estava perdut en el seu univers paral·lel potser ni se'n va adonar.

La veritat és que a mi mai no m'ha cridat l'atenció la Història de Dinamarca, i segurament a vostès tampoc, però amb aquest llibre Dario Fo aconsegueix el que semblaria gairebé impossible: que ens preguntem com hem pogut viure fins ara sense saber res sobre l'accidentada vida i època del pobre Christian? I és que no som res. Els monarques absoluts tampoc. I les esposes dels monarques absoluts encara menys. I si no que li preguntin a Caroline Matilda. O a Maria Antonieta, sense anar més lluny.

Llibre aprofitable? És de Dario Fo. Amb això ja està tot dit. És a dir, que sí, per a qui no ho hagi entès.

 

**************************** 

GALERIA DE NOTABLES

Christian VII, mostrant la seva innata modèstia.

Juliana Maria de Brunswick Wolfenbüttel,

La Terrorífica Madrastra,

innegable precursora capilar de

Diana Ross i les Supremes.

 

Diana Ross i les Supremes,

fervents seguidores capilars (especialment la de la dreta),

de Juliana Maria de Brunswick Wolfenbüttel.

Caroline Matilda, 

germana de George III de la Gran Bretanya,

esposa de Christian VII de Dinamarca

i amant del posteriorment desmuntat

Primer Ministre Johann Friedrich Struensee.

És que tot li havia de tocar a ella, pobre dona?

 

Johann Friedrich Struensee,

Primer Ministre de Dinamarca,

desmuntat (literalment) a peces

de resultes d'un cop d'estat propiciat per

La Terrorífica Madrastra

**************************** 

Portada de l'edició original

ESCLAVOS DE UNA OBSESIÓN

Sèrie Monk nº 11

Títol original: Slaves of Obsession

Autor: Anne Perry

Editorial: B de Bolsillo
Any primera edició original: 2000

Any edició B de Bolsillo: 2012

Any 1861. La Guerra Civil dels Estats No Gaire Units d'Amèrica del Nord acaba de començar i el senyor Monk es troba amb un cas estrany on es barregen assassinats, xantatges, tràfic d'armes, una lady de setze anys de l'alta societat que té la tonteria adolescent funcionant a ple rendiment, un agent confederat americà bastant insípid, un agent unionista americà amb aquell to de suficiència salvapàtries que encara ara arrosseguen la majoria dels seus actuals con-nacionals...

En fi, que la sra Perry decideix fer referència al gran conflicte de les ex-colònies americanes de la Gran Bretanya, però la veritat és que no aprofita gaire l'oportunitat. Certament Monk i la seva recent esposa, anteriorment coneguda com a Miss Latterly (a partir d'ara Mrs. Monk, of course) fan un viatget curt a Amèrica cosa que possibilita que la sra Perry ens faci una lleu (però que molt lleu) descripció dels voltants de Washington i d'un dels camps de batalla que hi havia per allà. Una pena que tot plegat hagi quedat en gairebé no res perquè, francament, la cosa podia donar per bastant més.

Finalment tot queda en una història més de la sèrie Monk, entretinguda, sí, però tirant a purament fulletonesca i anodina. Tant és així que no sabria què més comentar; per tant els deixo amb unes quantes estampetes que s'hi relacionen. De res.

 1861: Victoria i Albert, ebris d'alegria com de costum

1861: Els Estats Barrejats d'Amèrica

 1861: Lincoln pensant "Per què a mí?!"

 1861: Presa de possessió de Lincoln (foto autèntica)

 Portada edició en idioma original

 

SIETE CRÍMENES CASI PERFECTOS

Títol original: Siete crímenes casi perfectos

Autor: Rafael Reig i altres

Editorial: Debolsillo
Any primera edició original: 2009

Any primera edició per Debolsillo: 2016

Rafael Reig i altres. Els altres, per si vostès hi estan interessats, són David Torres, Ángel García Collantes i Beatriz de Vicente. És a dir un escriptor i crític literari (Reig), un altre escriptor, guionista i columnista (Torres), un criminalista (García) i una advocada i criminòloga especialitzada en dir animalades infumables (de Vicente).

Un bon dia el senyor Reig i el senyor Torres estaven la mar d'entretinguts conversant, quan el senyor Torres li va dir al senyor Reig que si per a protegir el protagonista de la novel·la que estava escrivint simplement el posava amagat rere la porta d'un Ford Fiesta per a que no li arribessin les bales que li disparaven una colla de russos delinqüents ("russos delinqüents" no és una redundància: hi ha russos que no són delinqüents. Putin no és un d'ells), el tal protagonista acabaria més sec que un bacallà; la xapa d'un cotxe de veritat no és com la dels que surten a les pel·lícules americanes, i encara menys la d'un Ford Fiesta, que ve a tenir una consistència semblant a la d'una llauna de Vichy Catalán.

Aleshores va ser quan el senyor Reig va arribar a la conclusió de que "ens han enganyat, Immaculada" i que estaria bé escriure un llibre on s'expliqués com són en realitat aquestes coses de polis i assassins, que pel que sembla no estan gens dotades dels litres i litres de lirisme i poesia amb que ens les han presentat sempre des de Hollywood.

Ah, sí, perdonin, és veritat, hi ha uns quants de vostès que no saben què és Hollywood. Doncs bé, Hollywood ve a ser com Netfix o YouTube, però en antic ¿saben?. De quan es feien pel·lícules. Sí, ja sé que ara també se'n fan de pel·lícules, però jo em refereixo a quan les pel·lícules s'imprimien en unes cintes llaaargues llaaargues que justament estaven cobertes d'una capa molt fina d'una solució química, és a dir "una pel·lícula" (ho pillen?), on quedaven fixades les imatges que després es projectaven en uns llocs que es deien cinemes on hi havia una pantalla mooolt gran, com de més de mil tablets. Sí, ho dic seriosament, no me'n foto. I no, no és que no usessin el mp4 perquè fossin ximples, és que el mp4 no existia. El mp4 no ha existit sempre. Que no, que no me'n foto.

Bé doncs, continuant amb allò que deia, que finalment el senyor Reig va juntar-se amb els "altres" que ja he esmentat al començament d'aquesta tonteria que vostès estan llegint, i tots juntets van escriure aquest llibre.

I ara m'hauran de tornar a perdonar però els he d'explicar una altra cosa antiga. Alguns de vostès, els que van arribar a veure l'extinció dels dinosaures, recordaran una publicació mítica de l'època del franquisme amb Franco (diferent de l'actual, el franquisme sense Franco), que es deia El Caso. El Caso era un setmanari que es dedicava a presentar als seus lectors -que eren molts i de la mateixa mena que l'actual públic d'Ana Rosa Quintana- reportatges detalladíssims sobre parricidis, crims passionals i altres assassinats de tota mena, comesos per persones pretesament normaletes, de les que entre crim i crim es mengen un 'bocata chorizo' o segueixen la narració d'un partit del Logroñés per la Cadena Ser; tot molt trist, com poden veure. Aquest setmanari es va publicar des de 1952 fins a 1997 i en la seva època més gloriosa -per dir-ho d'alguna manera- va arribar a vendre tirades de quatre cents mil exemplars.

Doncs bé, al senyor Reig i "altres" els ha sortit, en definitiva, un llibre que ve a semblar una reencarnació de El Caso, la qual cosa no és ni bona ni dolenta, no s'ho prenguin com una crítica, ara. Simplement constato. Com també constato que a mi el llibre m'ha estat útil perquè m'ha ensenyat coses que no sabia -que sempre és molt lloable- com per exemple la diferència entre un assassí en sèrie i un assassí en massa.

Sí, veuran, un assassí en sèrie és algú com més reflexiu i detallista, oi?, vull dir que no mata a la babalà sinó que escull curosament les seves víctimes segons determinats paràmetres i se les va carregant a mesura que les circumstàncies li ho permeten: avui una, el mes que ve una altra, tres setmanes després una altra...

En canvi un assassí en massa funciona més pel broc gros, com si diguéssim. És el típic que agafa una escopeta, puja una torre i va disparant en funció de qui passa pel carrer en aquell moment. És com més bast, menys elaborat, oi que m'entenen?

Bé, en definitiva el missatge seria que "Siete crímenes casi perfectos" potser no seria adequat com per a que ningú el considerés llibre de capçalera (és clar que coses més rares s'han vist) però això no vol dir que no sigui aprofitable. Mirin el meu cas: gràcies a aquest treball del senyor Reig i altres ara sóc una mica més culte. Això també els pot passar a vostès! I és que la cultura no té fronteres. 

Portada típica de El Caso, plena de lirisme i poesia