ENTRE LA PROMESA DEL VERANO Y EL FRÍO DEL INVIERNO

Nota de l'editor: aquest és el llibre número 200 que es comenta en aquest blog.

Trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar" (I)

Títol original: Mellan sommarens längtan och vinterns köld
Autor: Leif GW Persson
Editorial: Booket
Any primera edició original: 2002

Per si Henning Mankell o Stieg Larsson no ho havien deixat prou clar, el senyor Leif GW Persson ho remata: Suècia no ha estat mai Disneylàndia precisament. O sí, si considerem Disneylàndia tal com realment és: una gran mentida feta per a afavorir uns també grans interessos.

La novel·la comença amb el suposat suïcidi d'un suposat estudiant nordamericà (dels Estats Units, no de Canadà ni de Mèxic) a Estocolm. A partir d'aquí entrem en una complicada trama policial amb multitud de personatges, des dels patrullers de carrer, fins els agents dels serveis secrets, passant per múltiples i diverses oficines, càrrecs i departaments de la seguretat sueca. Un embolic que em porta a donar-los un consell: conforme vagin llegint apuntin en un paper el nom dels personatges i quin càrrec tenen perquè si no ho fan corren un notable perill de perdre's.

Està clar que ni la policia ni els serveis secrets suecs són sants de la devoció del senyor Persson. Tampoc ho eren del senyor Larsson, curiosament. El senyor Persson ens presenta un policia suec honest, i el qualifica de "l'únic policia suec honest". Amb això crec que no cal dir res més. Els altres són fanàtics d'ultradreta (uns quants), curts de gambals, arribistes, il·luminats, perversos, pervertits (que és diferent) i tots plegats mesquins en diferents graus.

I enmig de tot aquest maremagnum, una figura omnipresent: el Primer Ministre. I el Primer Ministre, a qui mai s'esmenta pel nom, és, naturalment, Olof Palme.

Sembla ser que els suecs viuen en eternes i convulses contradiccions pel que fa a Olof Palme. Henning Mankell ja hi fa referència a l'última (en tots els sentits) novel·la de la sèrie Wallander. En aquesta última novel·la es fa esment de la campanya dirigida per la dreta destinada a alimentar la idea de que Olof Palme, socialdemòcrata, espiava per a la Unió Soviètica.

En el llibre del senyor Persson un personatge, dirigint-se a un altre, diu una cosa així com: "Me n'alegro de que vostè no es cregui això de que el Primer Ministre és un espia", a la qual cosa el segon personatge respon: "No, perdoni, no m'ha entès bé; el que jo dic és que no crec que sigui espia dels russos". Genial.

I com que es tracta d'Olof Palme, al final del llibre l'assassinen. No estic xafant el final: és un fet històric; ho trobaran a totes les hemeroteques. El que no diré és qui, segons el senyor Persson, assassina al Primer Ministre. Com en el cas de Kennedy, l'assassinat de Palme no està resolt, i també com en el cas del president nordamericà (dels Estats Units, no de Mèxic) "l'assassí oficial" sembla ser que no ho era.

Llibre aprofitable, però insisteixo, agafin paper i llapis i vagin fent-se una guia dels personatges que hi surten.

MATA HARI Espía, víctima, mito

Títol original: Femme Fatale: A Biography of Mata Hari
Autor: Pat Shipman
Editorial: Edhasa
Any primera edició a Edhasa: 2011

Com tots els serveis secrets del món, els serveis secrets francesos sempre han fet gala d'una manca d'escrúpols incommensurable. En aquest sentit estan perfectament a l'alçada de la CIA, el Mossad o el reconvertit KGB.

Ara bé, és possible que els serveis secrets francesos guanyin als seus benemèrits col·legues internacionals en immoralitat i en estupidesa. Potser els serveis secrets vaticans siguin més immorals que els francesos (consultin la bibliografia sobre el tema, no té desperdici), però ni de lluny són tan estúpids. Perquè s'ha de ser molt estúpid per a ficar la pota periòdicament de manera clamorosa, negar-se a rectificar per tal del salvaguardar la imatge i al cap i a la fi ser incapaç de mantenir-ho tot plegat ocult. Com s'entén que uns serveis secrets siguin incapaços de mantenir en secret les seves pròpies animalades? Vegem tres exemples:

Alfred Dreyfuss

Primer exemple: el cas Dreyfuss. A finals del segle XIX Alfred Dreyfuss, un capità de l'exèrcit francès és acusat de lliurar documents secrets a Alemanya. Se'l jutja per un tribunal militar i se'l condemna a cadena perpètua a l'Illa del Diable. És a dir, aquí s'hi van ajuntar els serveis secrets i l'estament militar. D'això se'n diu "intel·ligència militar", potser l'oxímoron més escandalós que pugui existir en qualsevol idioma. Doncs bé, el senyor Dreyfuss no era culpable de l'acusació, i els acusadors, que no van trigar gaire a saber-ho, es van negar a reconèixer-ho. Va caldre fins i tot un manifest de l'escriptor Émile Zola ("J'accuse") per a forçar una revisió del cas que no va acabar de posar les coses al seu lloc (és un dir) fins dotze anys després de feta l'acusació original.

Rainbow Warrior

Segon exemple: el cas Rainbow Warrior. L'any 1985 el Rainbow Warrior, famós vaixell insígnia de l'organització ecologista Greenpeace, és enfonsat de manera misteriosa. El misteri, però, no va durar ni un mes. Qui va enfonsar el Raibow Warrior? La Direcció General de Seguretat Exterior de França, és a dir, els serveis secrets francesos, perquè Greenpeace, amb les seves florals reivindicacions, ja feia temps que els tocava massa els nassos. Durant l'escàs temps que va passar des de l'atemptat fins que es va descobrir l'autoria real de la cosa, el govern francès va insistir en mantenir dues divertidíssimes explicacions: que l'atemptat havia estat obra de terroristes de Nova Zelanda i que ell no hi tenia res a veure en absolut. Nova Zelanda va caure en un profund estat de consternació: allà no en tenien ni idea de l'existència de terroristes autòctons. D'altra banda, Fernando Pereira, un fotògraf de 36 anys, va morir com a conseqüència de la "brillant" operació. I és que França, en definitiva, gaire ecologista no ho ha estat mai, sinó que ho preguntin a l'ex-fauna i l'ex-flora de l'atoló de Mururoa, a la Polinèsia, on durant el segle XX el govern francès va fer 41 proves nuclears atmosfèriques i 131 de subterrànies. És cert que l'any 1985 no existia internet com el coneixem ara, però sí que existia la televisió (i ja era en color!). És per això que el fiasco va trigar gairebé un mes en descobrir-se; si hagués existit internet segurament s'hagués descobert en dos dies, tirant llarg. El cas però és que el serveis secrets francesos no estaven preparats ni per a la "velocitat" informativa de la televisió.

Margaretha Zelle, Mata Hari

I tercer exemple: el cas Mata Hari. Margaretha Zelle, de nom artístic Mata Hari, va ser una dona que va tenir una vida francament exòtica, en comparació amb els usos i costums de la seva època. Va néixer a Holanda l'any 1876 i ja de petita se la veia especialment espavilada. Li encantaven la invenció i la fantasia de tal manera que es podria dir que sempre va viure en un món paral·lel, pràcticament desconnectat de la realitat que percebia la resta dels habitatns del planeta. Per a posar un exemple, sembla ser que veia la Primera Guerra Mundial com una cosa que li passava als altres, no a ella. Li encantaven els homes, i si anaven uniformats encara més. En conclusió, la llista dels seus amants es podia confondre fàcilment amb la guia telefònica. De fet, tenint en compte quan va néixer, és gairebé segur que en algun moment donat el nombre dels seus amants superava literalment a la d'abonats de la guia telefònica de l'època.

Doncs bé, els començaments de la senyora Zelle van ser inusuals i gens fàcils. Es va casar amb un militar (naturalment, per allò de l'uniforme) molt més gran que ella i a qui va conèixer per correspondència. La cosa no va funcionar. Ell era allò que ara en diriem (aleshores, no) un maltractador. Un dels seus fills va morir, no se sap si de sífilis transmesa pels pares o enverinat per un servent (ara en diem "treballador domèstic"). Va passar una temporada arruïnada i sola, es va dedicar a la prostitució per a obtenir ingressos d'alguna banda i finalment es va reconvertir en ballarina exòtica amb uns orígens completament inventats.

El cas és que la senyora Zelle, amb el seu nou nom de Mata Hari i les seves habilitats artístiques, eròtiques, sensuals i fantasioses, va deixar a mitja Europa sense respiració; es va convertir en el paradigma de la dona temptadora i desitjable. Tal cosa a finals del segle XIX i començaments del XX era molt perillosa. Era frontalment incompatible amb la moralitat de l'època.

El cas és que un funcionari dels serveis secrets francesos la va voler captar per a que fes d'espia a favor de França. Bé, això és el que ell li va dir. En realitat aquell individu no podia suportar la "immoralitat" de Mata Hari (deixem-ho així, no entrem en interpretacions psicoanalítiques) i havia arribat a la conclusió de que aquella Jezabel era, sens dubte, espia d'Alemanya en plena Gran Guerra; una dona tan indecent no podia ser altra cosa. I va conspirar per a deixar-la en evidència.

Mata Hari, ni havia estat mai espia de ningú ni tenia cap intenció de ser-ho, però un cop més es trobava en una situació econòmica nefasta gràcies al seu particular modus vivendi que consistia en envoltar-se de luxes i després adonar-se que no podia fer front a les factures ni per casualitat. Per tant, va acceptar l'oferta del funcionari dels serveis secrets, es a dir, va caure de ple en el parany. Mata Hari com a espia era un complet desastre; era molt pitjor que Maxwell Smart, el "superagent 86" inventat per Mel Brooks per a la televisió dels any seixanta. Però això no va deturar al funcionari dels serveis secrets ni a un homònim militar seu. Novament la "intel·ligència militar" es va posar en marxa i no va parar fins que Mata Hari va ser acusada de ser espia alemanya, jutjada, sentenciada i executada. Una part de les proves que es van utilitzar per a condemnar Mata Hari no se sostenia en absolut, i l'altra part era inventada. Això ha estat investigat i reconegut amb posterioritat (no pas pels serveis secrets francesos, que han preferit callar).

He de confessar que a servidor de vostès, conforme anava llegint el llibre de la senyora Shipman, li era una mica difícil de creure el què allà s'hi deia. En uns quants moments vaig arribar a pensar que l'autora era, en definitiva, una fan de Mata Hari i el que pretenia era dignificar-la i reivindicar-la. Però tornem a allò d'internet; internet -el millor invent des de la imprempta- m'ha permès consultar diverses fonts no connectades amb aquesta autora i gens sospitoses de ser fans de Mata Hari; doncs bé, la conclusió general ve a ser la mateixa: mai hi va haver cap evidència de que Mata Hari fos espia d'Alemanya i actualment una paròdia de judici com la que li van fer seria pràcticament impossible, si més no a França. És a dir, allò del mite de Mata Hari devoradora d'homes i pèrfida espia sense escrúpols és un invent dels serveis secrets francesos que encara ara molta gent es creu (jo mateix, fins fa quatre dies). Cert que Pat Shipman és un pèl colorista quan explica la vida de Mata Hari però el cas és que sembla ser que el que diu és bàsicament cert. Mata Hari no era una santa, per descomptat, però tampoc era un monstre: simplement va tenir la mala idea de voler viure com una dona lliure en una època en que això era penat per la llei i per l'opinió pública.

Llibre aprofitable, si més no perquè ens fa una mica menys ignorants.

Per cert, quan ens explicaran qui va assassinar realment a Kennedy? Ja sé que no hi té res a veure amb el tema... o sí?. Perquè de fet aquest també és un afer amb el què ens estan prenent el pèl des de 1963. 

LA HISTORIA DEL LOCO

Títol original: The Madman's Tale
Autor: John Katzenbach
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 2004
Any primera edició a Zeta: 2005

Escrita després de "El Psicoanalista", aquesta és una història claustrofòbica i angoixant. Està narrada en tercera persona pel protagonista, que explica les seves colpidores experiències dins d'un hospital psiquiàtric on va ser ingressat gràcies als bons oficis de la seva família que va procedir d'aquesta manera "pel seu propi bé". No hi ha res com la família.

Naturalment que hi ha assassinats, si no no seria una novel·la negra del senyor Katzenbach, però no són precisament els assassinats el que més impressiona, tot i que són prou truculents. No, el que més impressiona és la fotografia del microcosmos de l'hospital psiquiàtric. Com he dit al començament: claustrofòbic i angoixant.

Segons la descripció que fa el senyor Katzenbach -malhauradament bastant creïble- un hospital psiquiàtric no es diferencia gaire de qualsevol altra institució tancada, com una presó, o un centre d'internament d'estrangeria com els que s'estilen al sud d'Europa. Els residents deixen de ser persones en el moment que creuen la porta de les instal·lacions. Es converteixen en una altra cosa: presoners, bojos, "il·legals" (sigui el que sigui que vulgui dir això)... I els que hi treballen, bé sigui "tenint-ne cura" o "vigilant", esdevenen éssers superiors, dipositaris de totes les decisions sobre el bé i el mal; fins i tot en sentenciadors de què és el bé i què és el mal. 

En el cas particular d'aquèsta història, per exemple, al psiquiatra en cap els "pacients" el coneixen precisament amb el malnom de "El Senyor del Mal" i no van desencaminats. És un malnom molt encertat. El que és terrible del Senyor del Mal no és que representi a algú especialment diabòlic sinó que de fet només és un professional normal i corrent, com els que veiem cada dia en qualsevol ocupació, tret que, quan està exercint, es creu superior perquè els altres són "malalts" -no són persones, són malalts- i com a tals són objectes sobre els què ell "ha de decidir" perquè, ja se sap, els "objectes", les coses, no decideixen. Ni senten. I si es tracta de bojos encara menys.

Pel què fa als interns el catàleg és ampli: els catatònics, els violents, els "retardats" (sic), els que senten veus (com el protagonista)... tots 'coses', des del punt de vista del Senyor del Mal, però probablement no des del punt de vista del senyor Katzenbach ja que el lector no percep als personatges "bojos" com a tals, sinó com a persones que tenen les seves pròpies històries, històries que són molt inquietants i que no poden comunicar a ningú. La incomunicació. La presó angoixantment insalvable dins de la pròpia persona. Quan un mateix és presoner d'un mateix.

He de dir que a mi m'ha costat de llegir aquest llibre, però no perquè estigui mal escrit o sigui pesat, tot al contrari; m'ha costat de llegir-lo perquè l'angoixa, la claustrofòbia personal i la incomunicació estan molt ben descrites, i un té una tolerància limitada al desànim.

Llibre aprofitable, però prenguin-se'l amb calma. 

LA FÁBRICA DE LAS FRONTERAS

Títol original: La fábrica de las fronteras
Autor: Francisco Veiga
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició: 2011

Amb aquest llibre el senyor Francisco Veiga pretén explicar el procés de desintegració de Iugoslàvia. Fins aquí la intenció sembla molt lloable ja que sempre és d'agrair que algú ens vulgui il·luminar sobre les causes i els efectes d'aquelles guerres balcàniques de finals del segle XX que de cop i volta ens van traslladar a tots, sense que entenguéssim res, a finals del segle XIX.

Però un cop s'han llegit unes quantes pàgines del volum en qüestió hom ja comença a dubtar seriosament de les suposadament lloables intencions del senyor Veiga. D'entrada els diré que arriba un moment (i no triga gens en arribar) en què el lector queda irremissiblement atrapat per la sensació de que s'ha perdut. Perdut del tot. Línies i línies, paràgrafs i paràgrafs, que es basen en coneixements previs que són necessaris per a comprendre de què carai està parlant el senyor Veiga i que el benvolgut senyor no té a bé aclarir-nos. Això sí, el llibre està farcit de notes a peu de pàgina, del tipus "per a més informació consultin el document tal, pàgina tal, dels acords de Dayton", que ens indiquen que el senyor Veiga és un senyor molt llegit. Francament, hom no acostuma a tenir a casa un exemplar dels acords de Dayton i altres perles similars al costat de l'obra completa d'Agatha Christie, per exemple, i la consulta per internet de tots els documents a què ens remet el senyor Veiga per a "aclarir-nos les qüestions" ens faria la lectura del llibre encara més farragosa, si és que això és possible.

Per un altre costat l'orientació del llibre del senyor Veiga no deixa de desprendre un cert tuf sospitós. Per a començar, el subtítol del llibre és "Guerras de secesión yugoslavas 1991-2001", i aquesta idea de la secessió es repeteix insistentment des del començament fins al final de l'obra.

Anem a pams. Iugoslàvia va ser un invent del final de la Primera Guerra Mundial. Abans de 1918 Iugoslàvia no havia existit mai. És més: entre 1918 i 1929 Iugoslàvia tampoc no existia com a tal. Va ser un "retalla i enganxa" fet a base de les restes d'Àustria-Hongria i l'Imperi Otomà passats pràcticament tots dos a millor vida després de la Gran Guerra.

Els Balcans abans de la Primera Guerra Mundial

Durant la Segona Guerra Mundial Iugoslàvia es va tornar a fondre i no es va tornar a reinventar fins a 1945. Els únics elements de cohesió de Iugoslàvia, a partir d'aquí, van ser, d'una banda, el mariscal Tito, i d'una altra banda les potències occidentals que van estar la mar de col·laboradores amb el mariscal justament perquè a aquest, encara que era comunista, no li donava la gana de plegar-se a les bufonades perilloses de Stalin primer i de Jrushchov després.

Els Balcans reinventats (Iugoslàvia) després de la Segona Guerra Mundial

El mariscal Tito

Quan en el seu moment el propi Tito es va fondre amb el cosmos (1980) la Guerra Freda ja pintava bastant malament per a l'anomenat Bloc Soviètic (o Bloc Socialista, o els diables comunistes, segons els Estats Units) i per tant a les potències occidentals ja no els calia estar tan col·laboradores amb això de l'invent de Iugoslàvia.

"Acabada" la Guerra Freda Iugoslàvia no l'importava un rave a ningú, ni als iugoslaus, que només ho eren en teoria. Primer van ser els eslovens, que van dir que ja en tenien prou d'aquella simulació de país i que ells ja s'organitzaven pel seu compte. Després van ser els croates, que van dir que l'únic croata que havia cregut en Iugoslàvia era el mariscal Tito però que en tot cas allò era una opinió molt personal d'ell i ja està; de passada els croates van aprofitar per a deixar caure que part de Bòsnia era seva, cosa que va augmentar exponencialment la gravetat dels conflictes balcànics. Els serbis, per la seva banda, consideraven que "tot" era seu. A continuació li va tocar el torn a la pròpia Bòsnia, reclamada com a pròpia per multitud de bandes: serbis, croates, musulmans bosnians, serbis bosnians, croates bosnians... Pel que fa als macedonis, van començar a reivindicar que ells sempre havien estat albanesos de tota la vida, i que cap macedoni s'havia considerat mai iugoslau ni tan sols en estat d'intoxicació etílica. I els montenegrins s'ho miraven tot des de la barrera... fins que van decidir que els serbis ja no eren un bon negoci i també van abandonar les últimes restes que quedaven de la fantasia iugoslava.

Que consti que quan parlo de croates, eslovens, serbis, bosnians etc. em refereixo als polítics de cada zona, no als ciutadans comuns. Estic raonablement segur que si als ciutadans comuns se'ls hagués preguntat si volien participar activament en aquelles guerres per a salvaguardar l'honor i la integritat territorial de les mares-pàtries respectives haurien contestat alguna cosa irreproduible en un llenguatge bastant malsonant. O no, i potser sóc una mica ingenu de pensar-ho, pero no ho crec.

En base a tot això, parlar de "guerres de secessió" en referència a una cosa que mai no va ser un "tot" és, en la meva humil opinió, un problema de dioptries històriques mal tractades per no dir una altra cosa.

Però hi ha més. El senyor Veiga tracta la figura del senyor Milosevic, el president serbi, d'una manera curiosament "comprensiva". És com si digués que Hitler, efectivament, va ser un animal, però és que el pobre va tenir una infància desgraciada. I a més gosa fer una comparació (lleu, però la fa) entre les seves "secessions" iugoslaves i els "problemes català i basc" a Espanya; per a fer això, o s'ha d'estar molt mal informat, o s'ha d'estar molt ben deformat, què volen que els digui.

Llibre aprofitable? Per al senyor Veiga, segur que sí.

LA SOMBRA

Títol original: The Shadow Man
Autor: John Katzenbach
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 1995
Any primera edició a Zeta: 2010

Sisè llibre d'aquest autor, escrit després de "Just Cause" (o "Juicio Final", segons Ediciones B) i bastant abans de "The Analyst" (o "El Psicoanalista" segons la mateixa editorial), novel·les totes dues comentades en aquest mateix blog.

Interessant història. Imagini's vostè la ciutat de Miami, que és com una mena d'enorme discoteca per a post-adolescents passats de voltes i al mateix temps un geriàtric immens on els iaios nordamericans amb diners juguen a que no són tan iaios (veure "Las Chicas de Oro" -"The Golden Girls"-, sèrie de TV emesa entre 1985 i 1992, creada per la mai prou valorada senyora Susan Harris). Doncs bé, en aquesta ciutat (estèticament molt millorable, francament, dit sigui de passada) uns ancians jueus immigrats de l'època de la Segona Guerra Mundial es troben amb la desagradable sorpresa de que un dels seus antics torturadors, un altre jueu ara també jubiladíssim i que havia treballat per als nazis, és a la ciutat per a acabar les "feines" que no va poder acabar a Berlín en el seu moment per culpa de la, per a ell, inoportuna entrada dels russos.

Ningú no sap quina cara fa l'assassí i ni tan sols ningú (o gairebé) està convençut de que aquest senyor encara sigui viu. El cas però és que un seguit de defuncions, a sobre aparentment degudes a causes naturals, semblen indicar que l'assassí en qüestió sí que és viu, i que dedica el seu temps lliure a un hobby no gens saludable per a la comunitat en general. És a dir, es tracta de la persecució a cegues d'algú que teòricament no hauria d'existir. La proposta no està gens malament.

Com tampoc està gens malament el desenvolupament de la història, amb el seu component d'intriga en alguns punts més que inquietant. El senyor Katzenbach sap escriure. Naturalment no els desvetllaré més aspectes de la trama. Si els volen saber s'hauran de fer amb el llibre (el procediment és cosa seva, jo no m'hi fico). Si volen passar estones bastant entretingudes aquest llibre és una manera prou aprofitable de fer-ho.

EN CASA

Títol original: At Home. A short history of private life
Autor: Bill Bryson
Editorial: RBA
Any primera edició original: 2010

És com aquelles històries dels iaios de tota la vida. Imagini vostè que està prenent el te amb un iaio de tota la vida i aquest li comença a parlar del nou televisor que li ha regalat el seu fill. Al cap de cinc minuts, sense saber com ha passat, el monòleg del iaio estarà centrat en el descobriment de la patata. ¿Com s'ha arribat al descobriment de la patata partint del televisor de 32 polzades que el iaio té a la sala al costat de la reproducció en guix pintat de la Sagrada Família? Misteri.

Doncs aquest llibre és així. L'autor, un nordamericà transplantat a la Gran Bretanya, es va comprar en el seu moment una casa en el camp profund de Nordfolk, Anglaterra, i aleshores li va agafar per investigar els orígens de la casa, que resulta que va ser construïda -si més no en la seva versió original- l'any 1851. I l'home es va embrancar i embrancar i va fer un llibre, i li va posar de títol "A Casa. Una breu història de la vida privada". De fet, això de "breu" és molt relatiu: segons l'autor, el llibre té cinc-centes pàgines; en l'edició de RBA que estic comentant el llibre té unes sis-centes pàgines, sense comptar els annexos.

El senyor Bryson, seguint un ordre rigorosament canònic, inicia l'explicació de casa seva començant pel vestíbul... i al segon paràgraf del capítol del vestibul ens trobem, sense saber com, enmig de la caiguda de l'Imperi Romà. I tot és així.

Amb això no vull dir que el llibre no valgui la pena, de cap manera. De fet és un llibre la mar d'entretingut, que parla de tot, absolutament de tot, inclòs -literalment- el descobriment de la patata, com en el cas del iaio de què els parlava al principi. Alguna vegada se'ls havia acudit pensar en la complicació que va suposar la invenció de la forquilla? O que en determinada època beure un got de llet era un acte, com a mínim, suïcida? O que George Washington tenia uns gustos més aviat cridaners pel què fa a la pintura de les parets? O com s'ho feien les primeres cases electrificades si no existien les centrals elèctriques? Doncs això.

Pel que fa a la documentació, jo diria que la rigorositat del senyor Bryson és, si més no, opinable. El senyor Bryson, per exemple, encara està convençut de que la invenció del telèfon correspon a Graham Bell, quan de fet el que va fer el senyor Graham Bell va ser patentar-lo, és a dir simplement robar descaradament l'invent al senyor Antonio Meucci, que era el creador real, fent us -a més- d'uns jocs bruts absolutament escandalosos. Si en una cosa com aquesta la documentació falla d'una manera tan estrepitosa (havent-hi fins i tot papers pel mig que demostren la realitat) hom no pot evitar posar en dubte la veracitat de la infinita resta d'històries que explica el senyor Bryson.

Tot i així el llibre és francament entretingut i està escrit d'una manera molt amena, amb els seus punts ocasionals d'ironia i amb explicacions sorprenents que, si bé pot ser que no siguin del tot certes (per allò de la documentació), sí que podrien ser versemblants. Diguem que el senyor Bryson és molt hàbil explicant contes que podrien ser veritat o no (el mercat americà el té assegurat; no oblidem que en el seu moment els nordamericans es van arribar a creure a Richard Nixon i a George W. Bush; amb això ja està tot dit) i ha aconseguit fer un llibre entretingudament aprofitable.

EL HOMBRE INQUIETO

Wallander - 10

Títol original: Den Orolige Mannen
Autor: Henning Mankell
Editorial: Tusquets
Any primera edició: 2009

1963 (quan Kurt Wallander era un adolescent de 15 anys). Stig Wennerström, un espia suec que treballava per a la Unió Soviètica, és detingut a Estocolm. Tage Erlander, Primer Ministre suec, se n'assabenta quan torna d'unes vacances; un exèrcit de periodistes l'assalten a l'aeroport, tot just aterrar, i li demanen que faci unes declaracions. Tage Erlander no en sabia res de res. Es queda plantat amb cara de Buster Keaton (és a dir, amb cara de pal, per si vosté no sap qui era Buster Keaton) 

Inicis dels anys 80 (quan Kurt Wallander tenia 35 anys i ja era policia). Submarins no identificats entren i surten de les aigües territorials sueques amb una facilitat insultant. El Primer Ministre Olof Palme fa gala d'uns notables atacs de fúria entre d'altres coses perquè els informes que demana sobre la qüestió li resulten incomprensibles i sospita, amb una certa raó, que li estan prenent el pèl.

2007. Kurt Wallander, amb 59 anys, és avi. La seva filla Linda ha tingut descendència i Henning Mankell, l'autor del llibre, ens ha fet a tots el favor de normalitzar-la una mica; efectivament, Linda Wallander ja no és aquella borde-tonta inaguantable d'episodis anteriors. Fins i tot sembla una persona.

Espies, submarins, la néta, l'ex borde-tonta i la família del company de l'ex borde-tonta són els elements d'una novel·la que, com és habitual en Mankell i la seva sèrie sobre el policia d'Ystad, aporta intriga interessant però també una important dosi d'humanitat centrada en el seu personatge principal.

La Guerra Freda ja fa temps que s'ha acabat, la Unió Soviètica ja no existeix i la República Democràtica Alemanya tampoc, però... ¿s'han esvaït les conseqüències d'aquell passat? I d'altra banda Kurt Wallander s'ha fet gran. Des de la seva primera història, datada l'any 1969, fins aquesta de 2007-2008 han passat gairebé quaranta anys. Els lectors hem acompanyat Wallander gairebé durant tota la seva vida, com si haguéssim estat uns intrusos impertinents, sense cap respecte per la seva intimitat. I això és el que fa que les novel·les de Wallander siguin especials. En aquesta darrera entrega hom no pot sostreure's d'una atmosfera d'epíleg continuat. Hi ha contínues referències al passat de la vida de Wallander, com si ens estiguéssim acostant realment al final... 

Fa uns anys Mankell va dir que ja n'estava cansat de Wallander i que no tenia intenció de tornar a escriure sobre ell; encara que molts lectors ens temiem que la seva amenaça podia ser certa guardàvem l'esperança de que es repensés. Doncs bé, aquest llibre és la prova de que s'ha repensat... i de que, ara sí, s'ha acabat. No pateixin, Hennig Mankell no mata Wallander... però calia que fes el què fa? I a més Mankell ho fa molt "natural", com sempre, cosa que, si volen que els ho digui, encara fa més ràbia. 

I no, no seré més concret. No voldran que cometi el sacrilegi d'explicar el final del llibre, oi? Si el volen saber els tocarà llegir-lo, i no faran mal fet.

ADDENDA FOTOGRÀFICA: ELS PERSONATGES REALS 

 

Stig Wennerström, coronel de la Força Aèria Sueca. Va espiar per a la Unió Soviètica des de la dècada de 1950. Va ser descobert l'any 1963 gràcies a la irredenta tafaneria de la seva senyora de la neteja... que en el seu moment va ser reclutada per la Seguretat Sueca. Prenguin nota, per si alguna vegada se'ls acut buscar "algú de confiança" per a les feines de la casa.

 Tage Erlander, Primer Ministre suec de 1946 a 1969. Es va trobar de cop i volta amb l'escàndol del senyor Wennerström sense saber d'on li havia caigut. És de suposar que no li va fer gens de gràcia. Es desconeix si va prescindir de la seva senyora de la neteja, pel que pugués ser.

 Olof Palme, Primer Ministre suec (successor de Tage Erlander) de 1969 a 1976 i de 1982 a 1986, any en què va ser assassinat. Va ser un home molt controvertit; en determinats cercles de dretes se'l va arribar a acusar -falsament, que se sàpiga- d'espiar per a la Unió Soviètica. A hores d'ara encara no s'ha resolt el cas de la seva mort i sembla que hi ha interessos per tal d'aconseguir que això segueixi essent així. Igualet que amb Kennedy.