EL SÍMBOLO PERDIDO

Sèrie Robert Langdon nº 3


Títol original: The Lost Symbol
Autor: Dan Brown
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2009

A la portada d'aquesta edició de l'editorial Planeta hi ha una frase que diu: "La novela más esperada después de El Código da Vinci". Estic segur que això és totalment cert per a aquelles persones que tinguin a casa una taula de quatre potes, una de les quals sigui notablement més curta que les altres tres; el gruix del llibre podria resoldre d'una manera eficaç el molest balanceig de la taula en qüestió i fer possible la seva recuperació per a ser usada novament de cara a les finalitats per a les què va ser dissenyada.

És una americanada. És una tonteria. És fum. És una presa de pèl. És infantil. És un guió de Hollywood de quarta categoria. No sé quin concepte tindran de sí mateixos els honorables membres de les lògies masòniques repartides arreu del món, però si jo fos ells posaria una denúncia al senyor Brown per pintar-los com si fossin una mena d'il·luminats mig idiotes tocats del bolet. I el cas és que el senyor Brown no pretenia donar aquesta imatge, però li ha sortit així.

És un llibre trampós fins a la sacietat, amb morts que no són morts, deduccions absolutament gratuïtes i inversemblants, girs injustificats, situacions que s'estiren desenes de capítols quan en realitat no donen ni per a mitja pàgina, personatges completament estúpids, com la tarada de la capomàfia de la CIA i, en moltes ocasions, el propi protagonista de la novel·la. Si fins i tot el propi George Washington -conegut terratinent esclavista del segle XVIII- sembla una mena de Bruixa Pirula elevada als altars!

És en definitiva el treball d'un senyor que ha prostituït l'escriptura a major glòria del dòlar. És un llibre innecessari.

CHANTAJE EN BELGRAVE SQUARE

Sèrie Pitt nº 12

Títol original: Belgrave Square
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1992

Un usurer xantatgista és assassinat i a l'inspector Pitt se li encarrega la feina de demostrar... que un membre de l'alta societat no hi té res a veure. Notem el petit detall: no es tracta de demostrar qui ha estat el culpable, sino qui no ho ha estat. Realment la reina Victòria es va lluir amb el seu model de societat; la justícia social no era el seu fort, precisament. Si les sospites haguessin recaigut sobre qualsevol altre pobre desgraciat l'haurien penjat sense fer gaire preguntes i prou. Però com que està en joc la reputació d'un lord (això de l'assassinat, queda fatal en determinats cercles... si es descobreix; si no es descobreix, no), la policia remou cel i terra per a demostrar que les proves inculpatòries de que disposen no se sostenen. Preciós, oi?

Apart de les corresponents defuncions, en el llibre trobem també situacions d'amors impossibles bastant rocambolesques i la inefable participació justiciera de la senyora Pitt, la seva germana i la "special gest star" habitual, Lady Cumming-Gould (és eterna aquesta dona).

Pel que fa al final s'ha de reconeixer que aquest cop la senyora Perry sorprèn. Amb un cert mal gust, però sorprèn. En fi, llibre entretingut per a distreure'ns una mica de les absurditats gens aristocràtiques que ens trobem cada dia.

CONFESIONES DE UNA VIEJA DAMA INDIGNA

Títol original: Confesiones de una vieja dama indigna
Autor: Esther Tusquets
Editorial: Bruguera
Any primera edició: 2009

Segona part del collage autobiogràfic de l'autora (la primera és "Habíamos ganado la guerra", també comentada aquí). Aquest cop Esther Tusquets examina les seves experiències des dels anys 60 fins ara. Hi ha coses força curioses, com per exemple la història de l'editorial Lumen (la que va publicar en el seu moment les impagables tires de Mafalda), les raons per les quals Esther Tusquets no va formar part mai de l'editorial Tusquets, les fragilitats d'Ana María Matute o algunes peculiaritas -en opinió de l'autora- de la personalitat de Carlos Barral, també anomenat "Carlos el Magnífico".

Com en l'entrega anterior, Esther Tusquets segueix en la línia del títol d'aquella mítica radionovel·la que es deia "Los ricos también lloran". No seré jo qui negui als rics el dret de plorar, només faltaria, però més d'una vegada ja ens agradaria als que no som rics estar en les seves desafortunades situacions (si més no, en les de la senyora Tusquets); no sé per què, però quan els "rics" fan el ploricó a mi m'agafa un certa irritació intestinal.

Això sí, s'ha de reconeixer que la senyora Tusquets explica les seves aventures i desventures d'una manera molt digna, la qual cosa, paradoxalment, l'acosta moltíssim a la categoria de vella dama indigna a la que aspira. I saben què? quan sigui gran jo també vull ser una "vella dama indigna". Llàstima que econòmicament no m'ho podré permetre mai.

INCENDIOS EN HIGHGATE RISE

Sèrie Pitt nº 11

Títol original: Highgate Rise
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1991

Els finals de la senyora Perry segueixen essent anèmics, però s'ha de reconèixer que les seves descripcions històrico-socials no tenen preu. Aquest cop l'inefable inspector Pitt es topa ni més ni menys, sense que ell en tingui ni la més mínima idea, amb els orígens del socialisme britànic. Amb l'excusa d'un incendi provocat a casa d'un metge un pel massa exaltat pels gustos de Lady Augusta Balantyne (que gràcies a Déu tampoc no surt en aquest llibre), la senyora Perry ens descriu els primers temps de la Societat Fabiana, que esdevindria una de les fonts que alimentarien el futur Partit Laborista de la Gran Bretanya.

Des de la ignorància en què la majoria dels pobres mortals ens movem, és difícil saber què hi ha de real i què d'imaginari en les descripcions que fa la senyora Perry sobre les topades verbals, i no tan verbals, entre la societat victoriana benestant de tota la vida i els primers contestataris de classe mitjana que van decidir que ja era hora de que les coses comencessin a canviar cap a models socials més justos.

En aquesta història, molt més que en d'altres anteriors de la mateixa sèrie, cada personatge és un món, la seva vida s'ha construït en base a aquest món, i els móns de tots els altres són enemics més reals que potencials i, sobretot, molt perillosos. Les descripcions que la senyora Perry fa de tot això són molt creïbles i, per això mateix, molt interessants. Hi ha paràgrafs exaltadíssims, d'alguns personatges defensant els seus punts de vista, que no tenen desperdici.

El que potser ja costa una miqueta més de creure és que una octogenària Lady Vespasia Cumming-Gould tingui sospitoses tendències socialdemòcrates. Ens podem creure que en comparació als personatges del seu cercle social sigui una excèntrica, però tot té un límit. Ara, això sí, de tota manera si Lady Vespasia no existis caldria inventar-la (que en definitiva és el que ha fet la senyora Perry)

Interessant. Fa gràcia. I com sempre, el final és anecdòtic. 

LOS ASESINATOS DE BETHLEHEM ROAD

Sèrie Pitt nº 10

 

Títol original: Bethlehem Road
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1990

Nota prèvia: el títol original -"Bethlehem Road"- té sentit perquè el carrer Bethlehem hi té un paper en el cas; el títol que s'ha tret de la màniga el nan mental de Debolsillo / Random House Mondadori -"Los asesinatos de Bethlehem Road"- és completament absurd perquè no es produeix cap assassinat al carrer Bethlehem. Cap ni un. Dit això, passem al què ens ocupa...

En poques paraules, aquest cop l'inspector Pitt ha d'investigar les pintoresques morts d'uns honorables diputats de la Cambra dels Comuns als que troben creativament arrepenjats a un fanal del pont de Westminster, a quatre passes del Parlament, més secs que un bacallà.

Si la trama té un interès relatiu, el rerafons ja és una altra cosa. Aquest cop la senyora Perry aprofita l'avinentesa per a fer un retrat de la situació de la dona allà per l'epoca de l'Anglaterra victoriana. Llegit ara, fa esgarrifar, la veritat. No és només que no poguessin votar, és que no podien fer res de res; tenien la mateixa categoria jurídica que una tetera. Si no estaven casades, les seves possessions no eren legalment seves: eren del pare o dels germans mascles; si estaven casades les seves possessions eren, naturalment, del marit... total, que la situació jurídica més favorable per a una dona en aquell moment era o bé esser filla única òrfena i soltera, o bé vídua sense tornar-se a casar, i encara en aquests casos havien de sortir de casa el mínim possible i degudament acompanyades per una altra senyora respectable ja que si no, automàticament, eren putes.

Això pel que fa a la classe alta i mitjana, totes dues poc nombroses. Pel què fa a la classe desastrada de la societat, és a dir, la classe majoritària, no hi havia gaire problema sobre qui era que administrava les possessions de les dones, simplement perquè les dones no tenien possessions; ah, i sortien bastant més de casa sense necessitat de companyia, perquè, és clar, no es necessita cap companyia per a anar a treballar a fàbriques insalubres vint-i-cinc hores al dia o per a vendre's pels carrers al primer que passi.

En aquesta novel·la Anne Perry descriu l'inici del moviment sufragista i l'impacte que va tenir en la societat del moment. Impressiona llegir els arguments dels qui estaven en contra de concedir el vot i altres drets a les dones (la majoria era contrària) i encara impacta més llegir què deien les pròpies dones que estaven convençudes de que "l'estat natural de les coses no s'havia de tocar"; aquest "estat natural" consistia, és clar, en que les dones eren propietat del pare, el germà o el marit, propietat que s'exercia "en benefici de les pròpies dones" les quals eren completament incapaces, per naturalesa, de saber què els convenia i què no. 

És clar que això és una novel·la i que tots els diàlegs i situacions que hi surten sobre el tema són ficció, però molt em temo que aquesta ficció està bastant ben basada en el que va ser aquella realitat.

I per cert, a l'Espanya de no fa ni cinquanta anys, el concepte que es tenia de la dona era si fa no fa el mateix que el que existia a l'Anglaterra victoriana de finals del segle XIX. Preguntin-ho a les supervivents i ja m'ho explicaran. 

Com a novel·la d'intriga "Bethlehem Road" potser no és cap meravella, però com a tractat sociològic no té preu.

TESTAMENTO

Títol original: Testament
Autor: Alis Hawkins
Traducció perpetrada per: María Teresa Villares
Editorial: ViaMagna
Any primera edició: 2008

Dues històries paral·leles: una, a finals del segle XIV; l'altra, a començament del segle XXI. El vincle que les uneix és un col·legi universitari, el com i el per què de la seva creació i construcció (segle XIV), i el perill imminent de que perdi el seu caràcter humanista fundacional i es converteixi en una peça gris més de l'engranantge utilitarista dels inicis del segle XXI.

La història del segle XIV és molt més rica en matisos, en sentiments... en tot, que la del segle XXI; de fet, la primera gairebé "es menja" la segona, que queda com un complement que no molesta. Un cop més, en la història del segle XIV, interessant i humana, queda ben manifesta la brutalitat eterna dels interèssos i ànsies de poder de l'església, no de l'església anglicana, que aleshores encara no existia, sino de "l'única i vertadera".

El que sí molesta, i en ocasions pot arribar a causar algún accés d'agressivitat perillosa, és la traducció de la senyora Villares. Personalment m'ha semblat abominablement nefasta. Fa l'efecte que l'idioma matern de la senyora Villares sigui alguna varietat sudamericana del castellà, i fins aquí res a dir, naturalment. Però és que també fa l'efecte de que la senyora Villares hagi volgut traduir el llibre al castellà europeu sense tenir ni idea de com funciona i sense consultar-ho amb ningú que hi entengui, i d'altra banda en més d'una ocasió assassina la sintaxi d'una manera terrorífica, sense parlar ja de l'embolic indescriptible que es pot arribar a fer amb l'ús del "vosotros" i similars. I l'editorial ho ha permès!

En definitiva: la història, bé; la traducció, espantosa. 

SILENCIO EN HANOVER CLOSE

Sèrie Pitt nº 9

Títol original: Silence in Hanover Close
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1988

Un funcionari del Foreing Office del Londres victorià és assassinat a la biblioteca de casa seva. Més britànic, impossible. L'inspector Pitt és requerit, tres anys després, per a investigar el cas i acabar-lo de tancar. Se li demana que hi faci una ullada per sobre i que no aprofundeixi massa; just el que calgui per a confirmar la investigació que ja es va obrir en el seu moment i que va concloure que la mort del funcionari no va ser més que el fatal desenllaç d'una casualitat: un robatori amb resultat de mort involuntària (involuntària per part del lladre... i també per part del mort, obviament).

El cas és que, com no podia ser d'una altra manera (si no, no hi hauria llibre), Pitt no es conforma amb el que tothom ha acordat que era evident, i la cosa s'enreda. "La cosa" i la senyora Perry, perquè, oh miracle, aquest cop la senyora Perry, comparat amb el que sol fer habitualment, comença a complicar-ho tot molt. Fins i tot hi ha moments en què el llibre no només sembla entretingut, sinó que també sembla interessant (increïble, però cert).

Novament, la dona i la cunyada de Pitt són les protagonistes de la investigació. Desgraciadament Lady Vespasia Cumming-Gould s'està recuperant d'un refredat, pobre dona, i no pot fer gaire meravelles. D'altra banda, la foca de Lady Augusta Balantyne, gràcies a Déu, no apareix per a res en tot el llibre.

Una de les notes exòtiques d'aquesta novena novel·la de l'inspector Pitt (que segueix essent una bleda asollellada) és justament el final. Sí, després que la senyora Perry hagués escrit les vuit històries anteriors, acabant-les de qualsevol manera, algú li deuria dir que, aquest cop, si podia ser, s'hi mirés una miqueta més, i aleshores la senyora Perry va decidir fer un final una mica enrevessat, fins a tal punt que hi ha paràgrafs que els has de llegir dues vegades perquè si no et perds. De tota manera, aquesta vegada el final tampoc no és mereixedor del Premi Nobel de Literatura, no llencem les campanes al vol.

En fi, encara que sigui un llibre sense pretensions, com tots els anteriors de la sèrie, fa passar bé l'estona.