BICHOS Y DEMÁS PARIENTES

Trilogia de Corfú nº 2

Títol original: Birds, Beasts and Relatives
Autor: Gerald Durrell
Editorial versió en castellà: Alianza Editorial
Any primera edició original: 1969
Any primera edició per Alianza Editorial: 1981

Nota inicial per a tots aquells qui, com jo, haguessin donat per fet que aquest segon llibre de la Trilogia de Corfú és la continuació del primer (“My family and other animals”). Doncs no, no és cap continuació sinó una altra versió, complementària de la publicada l'any 1956.

Tretze anys va trigar el sr Durrell a decidir que era una llàstima que històries de la seva infància a Corfú no incloses en el seu llibre de 1956 restessin inèdites, i d'aquí aquest segon lliurament, que abasta pràcticament el mateix segment temporal que el primer (de 1935 a 1939).

El sr Durrell diu que una de les seves intencions en escriure “Birds, Beasts and Relatives” era fer-ho de tal manera que no calgués haver llegit la primera part per a seguir còmodament aquesta segona. Bé, potser no és imprescindible haver llegit la primera part però jo diria que és molt necessari, perquè és a “My family and other animals” on s'explica el context, es presenten com cal els personatges (reals) i en definitiva es crea l'univers dels Durrell a Corfú. La primera part és, de fet, l'ànima de la trilogia.

I parlant dels personatges, tots reals: al començament del llibre l'autor comenta que la seva família es va esgarrifar en saber que ell tenia la intenció de publicar un segon volum explicant històries que no havia inclòs en el primer. Segons Gerald, el seu germà Larry (Lawrence Durrell) es va posar com una moto i fins i tot va arribar a amenaçar-lo amb una demanda si esmentava segons quin 'desafortunat' episodi. Vista la postura tan ferma i unida de tota la seva família, decididíssima a aturar-lo d'escriure una segona part de “My family and other animals”, ell va veure que només podia fer una cosa: seure i començar a escriure el llibre.

 

Gerry i el seu gos, Roger

 

Bé... si hom fa l'esforç de posar-se en la pell de la mare i els germans de Gerry quan es van veure retratats a “My family and other animals”, potser sí que es pot entendre la seva postura. La mare és la que està tractada amb més benevolència, però tampoc se n'escapa de la ironia, ni de bon tros. Leslie, el segon germà, diguem-ne que tampoc és el més “perjudicat”. Però Larry és tota una altra cosa; és clar que si Larry era tal com el pinta Gerry, no deuria ser gaire fàcil d'aguantar-lo. I pel què fa a Margo, la germana, és comprensible la seva queixa quan diu, referint-se al primer llibre: “Ja només el títol era insultant. ¡La meva família i altres animals! Estic farta de que em preguntin: I tu, quin dels altres animals eres?”. Humilment opino que Margo era un dels animals més divertits... i encara més en la segona part, pobre dona. Admetem-ho: Gerry era una mica capullet.

I de moment, a l'espera de comentar el tercer llibre de la Trilogia de Corfú, ho deixo aquí. Només confirmar, això sí, que aquest és un llibre molt aprofitable, i aconsellar que, si no ho han fet, llegeixin abans “My family and other animals”, en la seva versió en anglès o en castellà o en qualsevol altre idioma que no sigui el català en la inefable traducció de Pep Julià. Es tracta de gaudir de l'obra de Gerald Durrell, no d'odiar-la.

 

Coberta 1ª edició original

 

OPUS

Títol complet: Opus. Enginyeria financera, manipulació de persones i l'auge de l'extrema dreta dins de l'Església Catòlica.
Títol original: Opus. The cult of dark money, human trafficking, and right-wing conspiracy inside the Catholic Church
Autor: Gareth Gore
Editorial versió en català: Pòrtic
Editorial versió en castellà: Editorial Crítica
Any primera edició original: 2024
Any primera edició per Pòrtic: 2024
Any primera edició per Crítica: 2024

AVÍS: Totes les dades que apareixen en aquest comentari provenen del llibre del sr Gareth Gore. L'autor d'aquest comentari ni confirma ni nega res. Només s'ho creu tot.

El títol en català d'aquest llibre és diferent del títol en anglès. El títol traduït és bastant més suau que el títol original i la veritat és que no entenc per què; el títol original respon molt millor al contingut: “Opus. La secta dels diners foscos, el tràfic de persones i la conspiració de la dreta dins de l'Església Catòlica”.

Després de llegir aquest llibre les dues grans sensacions (entre d'altres) que et queden són 'indignació' i 'fàstic'.

Si et creus el que has llegit, sents indignació i fàstic davant d'uns fets que sembla impossible que puguin ser més repugnants, vomitius i execrables.

Si no t'ho creus, sents indignació i fàstic davant de les barbaritats que s'arriben a dir sobre l'Obra de Déu (que aquesta és la traducció d'Opus Dei)

Mirin, jo em decanto per la primera opció, ja els ho dic ara. Tot seguit esmentaré unes quantes coses que es poden trobar al llibre. Són només breus apunts; llegir-los desenvolupats és tota una experiència.

Abans que res, una prèvia: El sr Gareth Gore és un periodista especialitzat en afers financers. La seva intenció, segons sembla, era escriure sobre la fallida i posterior desaparició (2017) del Banco Popular Español. Però resulta que en el decurs de les seves investigacions sobre el tema es va trobar amb una cosa inesperada: que el Banco Popular Español va estar parasitat durant dècades per l'Opus Dei... i va ser tant tremendament espremut per l'Obra que va acabar caient sense remei.

Així doncs, el que havia de ser una investigació sobre la fallida d'un banc es va convertir, inevitablement, en una investigació sobre l'Opus Dei. Aquest llibre és el resultat de tal investigació.

El sr Gareth Gore comença per explicar-nos qui era, què era i com actuava el fundador de la Cosa, l'inefable José María Escrivá Albás. En un moment determinat el sr José María va substituir el “Albás” pel “de Balaguer” bàsicament per una qüestió de marketing. I també va canviar el “José María” per “Josemaría” i ho va fer per una raó molt pràctica: en el futur, quan el fessin sant, cosa que creia probable, no volia que el seu nom quedés diluït entre la pila de Santos Joseses que ja existien, no volia ser un San José més; manera: dir-se Josemaría; no hi havia cap més Josemaría en el santoral.

No m'estic inventant res de tot això. Ho he llegit al llibre, i tampoc no crec que el sr Gareth Gore s'ho hagi inventat.

Seguim. El futur San Josemaría va néixer l'any 1902. L'any 1928, quan en tenia vint-i-sis, “se li va fer la llum” i es va inventar una mena de germandat laica aprofitant una idea que, segons ell (pag. 60 del llibre), Déu li havia enviat directament. I així va néixer l'Opus Dei, amb una mena de premissa fundacional segons la qual, com que l'Opus Dei va ser creat per Escrivá per inspiració directa de Déu, i Déu és infal·lible, l'Opus Dei és infal·lible. Ni més ni menys.

A partir de les explicacions i descripcions que va fent el sr Gareth Gore anem veient com aquella primigènia germandat laica es va convertint ràpidament en una secta, ras i curt, i també veiem com Escrivá esdevé, en realitat, un 'cap de secta' de manual per a qui la secta era el primer i a continuació el més important era també la secta.

Durant la Guerra Civil espanyola Escrivà hauria tingut comportaments infames aprofitant-se de tothom que podia, sense escrúpols, per tal de salvaguardar-se ell i la seva Obra.

Amb el temps, a més de lliurar-se a pràctiques més aviat patològiques, com les autoflagel·lacions i l'ús de cilicis, va fomentar sense manies el culte a si mateix i encara va trobar temps per a negar l'Holocaust i escriure el manual per antonomàsia de la secta, un llibre titulat “Camino” on s'hi troba dictat fil per randa tot el que els adeptes de l'Opus han de fer, sentir, pensar... vaja, una guia de programació sectària la mar de completa i del tot incontestable.

Escrivá es va arribar a convertir en dictador (amb deliris de grandesa) de l'Opus. A l'Opus Escrivá va exercir una autoritat absoluta, sobre tothom, en tots els aspectes, la qual cosa és típica d'una secta destructiva. Ningú no podia (no pot) sortir de l'Opus impunement, una altra característica típicament sectària. Pel que fa als seus “ministres”, aquests han estat a l'alçada del fundador, no cal ni dir-ho. Per exemple, capellans de l'Opus han arribat a fer ús de les informacions que els han arribat per via de la confessió (el catoliquíssim secret de confessió) per tal d'ajudar a l'organització a controlar a algun dels seus membres o simpatitzants sempre que ha convingut.

A finals dels anys 1960's, mantenir el culte a la personalitat d'Escrivá ja era un objectiu definitori de l'Opus. I un altre objectiu definitori ha estat fer diners, més diners i encara més diners. Segons el que llegim en el llibre del sr Gareth Gore aquesta va ser una obsessió constant d'Escrivá. El sr Gore també ens explica que des dels anys 1950's l'evasió de capitals no era una activitat estranya a l'Obra. Va ser precisament a partir dels 1950's quan l'Opus va fer-se amb el control del Banco Popular mitjançant adeptes seus.

I on hi ha diners, hi ha poder. Això sí que va a missa, mai millor dit. Aquí tenim alguns noms de personatges rellevants que han estat membres de l'Opus i l'han servit amb gran diligència, segons el llibre del sr Gareth Gore: Adolfo Suárez, primer ministre espanyol; Luis Valls-Taberner, president de Banco Popular Español; Mariano Navarro Rubio, ministre espanyol d'hisenda i governador del Banc d'Espanya; José María Ruiz Mateos, empresari, fundador de Rumasa...

Una altra faceta de l'Opus -per cert, especialment desagradable- a què es referix el sr Gareth Gore, és l'educativa; o millor dit, la manipuladora per via escolar; o millor dit, l'adoctrinadora sectària per via escolar. Les escoles de l'Opus, vaja.

Aquest llibre ens explica que les escoles de l'Opus (segur que vostès en coneixen o n'han sentit anomenar alguna) van ser creades per a fer proselitisme entre nens i adolescents, aconseguir fer-los adeptes, i seguir alimentant així l'afamada secta. Aclariment: “afamada” ve de “fam”, no de “fama”. En el llibre s'esmenten situacions de captació il·legítima de nens i adolescents, amb manipulació psicològica important i abusos sexuals inclosos (pàgina 198 i següent de l'edició que estic comentant). Segons el sr Gore, fins i tot pares de les víctimes, que haurien portat els seus fills a tals escoles, han arribat a qualificar l'Opus de secta destructiva.

A partir dels anys 80 l'Obra hauria ordenat la captació d'adolescents a partir dels 12 anys.

Pel que fa específicament a les noies adolescents, durant dècades se'ls hauria adjudicat una missió no precisament apostòlica: servir, dins de les instal·lacions de l'Obra i en règim d'esclavatge, com a treballadores domèstiques; dels homes, és clar. A la pàgina 206 del llibre podem llegir: "els diners del banc [Popular] van pagar diverses "escoles de serventes" que més tard van ser vinculades amb abusos". S'esmenta també l'existència d'un tràfic de noies des de països poc desenvolupats cap a d'altres de desenvolupats per a usar-les com a mà d'obra esclava.

I així podríem seguir i seguir, però tampoc no es tracta de reproduir el llibre, sinó simplement de donar una petita idea d'allò que podrà trobar qui el llegeixi. Tot el que he esmentat aquí n'és només la punta de l'iceberg.

Per a acabar no em puc estar de comentar que encara que Escrivà va traspassar l'any 1975, la seva Obra ha perdurat essencialment intacta. Sense anar més lluny, l'Opus es va infiltrar amb èxit a la primera administració Trump, i des d'allà va impulsar polítiques de caire ultradretà. I Trump, encantat de la vida, és clar. El sr Gareth Gore no ens parla de què passa amb la segona administració Trump perquè el llibre és previ a que aquest personatge letal tornés a ocupar la Casa Blanca aprofitant-se dels usos democràtics, com Mussolini l'any 1922 o Hitler l'any 1933. Segons la investigació del sr Gore, l'Opus ha arribat a aconseguir diners a cabassos gràcies a les seves relacions amb ultraconservadors estatunidencs.

Llibre aprofitable? Jo diria que més que aprofitable és imprescindible per a tothom, excepte per als membres de l'Opus, és clar, que ja tenen el seu llibre de capçalera i d'allà no es mouran tal com va deixat lligat i ben lligat San Josemaría en el seu moment.

Per a més informació... no es molestin en anar a la Viquipèdia. En cap dels idiomes en que és escrita no trobaran absolutament res del que diu aquest llibre o tants d'altres treballs similars anteriors a ell. Suposo que ja saben que és facilíssim manipular la Viquipèdia, i suposo que ja es figuren que dins de l'Opus hi ha una quadrilla tècnicament prou solvent que es dedica a assegurar-se que la Viquipèdia no digui res que a San Josemaría no li hagués agradat que es digués sobre la Seva Obra (que en llatí es deu dir “Opus iosephusmariae” o una cosa així)

D'altra banda, potser sí que els serà útil visitar aquesta web:

“Opus Dei ¿un CAMINO a ninguna parte?” (http://www.opuslibros.org/nuevaweb/). Vostès mateixos.

Coberta edició original

PORTUGAL ¿GOLPE O REVOLUCIÓN?

Títol original: Portugal ¿golpe o revolución?
Autor: Vicente Talón
Editorial: CVS ediciones
Any primera edició: 1974

El llibre a què faig referència en aquest comentari és difícil de trobar. Difícil, però no impossible.

Fa poc vaig llegir el llibre “Abril es un país”, de Tereixa Constenla, editat l'any 2024 i comentat en aquest mateix blog. El llibre va ser escrit amb motiu del 50 aniversari de la Revolució portuguesa “dels Clavells” de 1974 i en certa manera és una mica la crònica d'un desencantament. El romanticisme inicial d'aquells dies s'ha anat refredant pel camí, la qual cosa és normal si resulta que el “camí” ha durat, fins a la data d'aquest comentari, més de cinquanta anys. Demanar a un romanticisme que duri intacte durant més de cinquanta anys potser es demanar massa.

Quan vaig acabar de llegir el llibre em vaig quedar una mica frustrat perquè en el meu interior l'emoció d'abril de 1974 no s'ha apagat mai. Sí, jo ja hi era quan allò va passar i per a aquells de vostès que s'estiguin preguntant quina edat avançadíssima dec tenir ara, els diré que aleshores tenia més de deu anys però menys de vint; i ja he parlat prou, així que no esperin que concreti més.

Un cop llegit i ressenyat el llibre de la sra Constenla em van agafar unes ganes enormes de regirar les meves prestatgeries per a trobar un altre llibre que jo sabia que tenia... i que estava “arxivat” des de feia cinquanta anys i vuit mesos: “Portugal ¿golpe o revolución?”. I és que jo sabia que aquell llibre guardava, en estat original, les emocions d'aquells dies. El vaig trobar, i és el llibre que comento aquí.

L'he rellegit i la veritat és que m'ha deixat sorprès. D'entrada, és important tenir present que la primera edició d'aquest llibre és de juny de 1974, és a dir publicada ni dos mesos després de la inesperada Revolució, la qual cosa vol dir que les emocions i excitacions inicials estaven en plena vigència. L'exemplar que jo vaig comprar, que és el que comento, pertany a la segona edició, publicada... també a juny de 1974.

 

 

No és estrany que la primera edició s'esgotés abans d'un mes i se'n posés immediatament a la venda una segona. I és que a Portugal havia passat allò que milions de persones desitjaven que passés a l'altra banda de la frontera... i que no va passar mai.

A l'altra banda de la frontera hi persistia una dictadura del mateix signe que la portuguesa, es a dir d'extrema dreta, instal·lada ja feia trenta-cinc anys. L'autor del llibre, Vicente Talón, vivia en aquesta altra banda de la frontera, on treballava com a periodista. Des de 1966 formava part de la redacció de “Pueblo”, un diari de Madrid. L'any 1974 no hi havia llibertat de premsa, o si més no, hi havia una mena de “llibertat vigilada” per obra i gràcia d'una llei infantada per un peculiar polític del Règim, de nom Manuel Fraga Iribarne, ministre de “Información y Turismo” entre 1962 i 1969, i que es basava en el principi de “jo no et censuro però si no et censures tu mateix et confisco (“segresto”, era la paraula que es feia servir aleshores) i et tanco la barraca”. D'aquí que en rellegir “Portugal ¿golpe o revolución?” m'hagi resultat molt sorprenent constatar amb quina inusual obertura escrivia el sr Talón sobre la caiguda d'una de les tres grans dictadures de dretes d'Europa posteriors a la Segona Guerra Mundial (les altres dues eren la grega, que va caure tres mesos després, a juliol de 1974; i la del general de El Pardo que, nominalment, va acabar amb la constitució de 1978)

 

Foto de l'autor a la contraportada

 
En el llibre, Vicente Talón explica els fets com si s'estiguessin produint en aquells precisos moments... bàsicament perquè s'estaven produint en aquells precisos moments. La llibertat amb què el sr Talón descrivia el que estava passant era inusual. Hem de tenir present que el mantra oficial imposat pel règim del general de El Pardo deia que “Portugal está cayendo en la pendiente del comunismo”; de cap manera es podia validar el que estava passant al país del costat -mirant el mapa, just a sota de Galícia, quin horror!- perquè validar-ho significava criticar el règim del general marit de 'doña' Carmen Polo.

Però Vicente Talón es va dedicar a explicar allò que veia. No va optar per una postura crítica, però tampoc va cridar en cap moment “Viva a Revolução”. Es va mantenir en un to prou objectiu com per a que els que el vam llegir ens quedéssim a gust amb el que deia. El sr Talón va aconseguir fer-nos arribar l'extraordinari aire fresc que venia de Portugal.

Més de cinquanta anys després, el llibre del sr Talón no ha perdut vigència. Comença explicant els fets de la setmana de l'aixecament contra el règim de Marcelo Caetano; després parla dels orígens d'aquell règim, la socioeconomia, el greu problema de les colònies (Angola, Moçambic i Guinea Bissau), el paper de l'Església Catòlica...

A més fa una interessant repassada dels diversos partits polítics que van emergir de sota les pedres, des dels d'inspiració comunista fins als de la dreta més rància, passant pels monàrquics, que sempre han estat els “reis” (mai millor dit) de la nostàlgia.

El llibre acaba amb la transcripció íntegra del Programa del Moviment de les Forces Armades (és a dir, el programa de la Revolució) i els primers decrets de la Junta provisional de govern. Tot en versió original portuguesa. No té preu.

Es poden trobar exemplars de segona mà d'aquest llibre a menys de 10 euros; i Amazon diu que ven un exemplar nou a... 195 euros!

Entenc que aquest és un llibre especialment aprofitable per a un públic reduït format per aquells que l'any 1974 vam viure el moment emotiu precís d'uns esdeveniments únics. Però no només. Insisteixo en que d'una manera o altra el llibre del sr Talón segueix essent vigent, tant per a romàntics, com per a historiadors, com per a curiosos sense més.

Des d'aquí, cinquanta i escaig anys després, el meu agraïment més sincer per al sr Vicente Talón.

 

Contraportada del llibre

 

LA MEVA FAMÍLIA I ALTRES ANIMALS

Trilogia de Corfú nº 1

Títol original: My family and other animals
Títol en castellà: Mi familia y otros animales
Autor: Gerald Durrell
Traducció al català: Pep Julià (any 1988)
Editorial versió en català: Edicions 62 (labutxaca)
Editorial versió en castellà: Alianza Editorial
Any primera edició original: 1956

Gerald Durrell (1925 – 1995) va ser, entre d'altres moltes coses, un naturalista i escriptor britànic que va néixer a l'Índia. Sí, era britànic i va néixer a l'Índia, perquè al 1925 l'Índia era colònia britànica, com mig món. Suposo que això ja deu imprimir una mena de caràcter, i justament de caràcter el nostre amic Gerry (si em permeten la familiaritat) sempre en va anar sobrat. En el bon sentit, que consti.

Entre 1935 i 1939 va viure a l'illa grega de Corfú amb la seva família, és a dir amb la seva mare Louisa i els seus germans Leslie, Margot i Larry (Lawrence Durrell, autor entre d'altres obres de “El quartet d'Alexandria”). El pare, Lawrence, que va donar el seu nom al seu fill gran, havia mort l'any 1928.

Si Larry va escriure un famós quartet, Gerry va escriure una no menys famosa trilogia, coneguda com la “Trilogia de Corfú”; en ella s'hi narren les seves experiències durant el temps que va viure en aquella illa. Els tres llibres de la Trilogia són “La meva família i altres animals” (objecte d'aquest comentari), “Ocells bèsties i parents” i “El jardí dels déus”.

A “La meva família i altres animals”, l'escriptor Gerald ens presenta el nen Gerry, que amb deu anys comença a viure en una illa situada davant de les costes d'Albània i de la Grècia continental. A través dels ulls de Gerry descobrim un món ple de vida i de màgia. No és una màgia sobrenatural, és, precisament, la màgia de la vida. La quantitat de bèsties, bestioles i bestiotes que apareixen en aquesta narració és immensa, i al lector comú, com vostè i com jo, li falta bagatge cultural per a fer-se'n càrrec del que en Gerry explica, començant pels noms de gairebé qualsevol de les criatures de què parla.

 

El nen Gerry Durrell

 

Per sort, actualment disposem d'eines que ens resulten extraordinàriament útils, com ara els dispositius electrònics, internet i Google. Amb aquestes eines podem veure exactament de quina mena de bitxos parla el nen Durrell i, creguin-me, l'experiència és remarcable. L'any 1956, quan l'adult Durrell va escriure el llibre, Google Imatges no existia pero tot i així tinc la impressió de què els lectors de les primeres edicions ho van passar meravellosament bé amb la seva lectura, i és que les descripcions que fa Durrell tant dels bitxos de qualsevol mida com del seu comportament, no té preu. Qui en sap, en sap, i el senyor Durrell en sabia.

Però no perdem de vista que el llibre es diu “La meva família i altres animals”, i les descripcions que fa Durrell dels 'animals' intrafamiliars, les seves característiques i els seus hàbits tampoc no tenen preu, especialment quan es tracta de Larry (Lawrence Durrell, l'escriptor) o de Louisa, la mare. Ah, i els animals 'extrafamiliars' com Spiros, el taxista omniprotector de la família, o Lugaretzia, l'omnipatidora ajudant domèstica, entre d'altres, són únics i irrepetibles. I tots van existir de veritat!

A tot això cal sumar el fet que Gerald Durrell mostra un sentit de l'humor que potencia la riquesa de tot el conjunt. Les històries de Gerry, el nen, sobre els seus animals adoptats son simplement encantadores.

Total, que comptat i debatut, aquest és, sense cap mena de dubte, un llibre aprofitable.

 

L'autor, Gerald Durrell

 

 I ara un comentari sobre la traducció. És necessari.

L'exemplar de “La meva família i altres animals” que he llegit i que he comentat fins aquí, correspon a la quinzena edició feta per Edicions 62 (labutxaca) a l'octubre de 2021, però la traducció és la mateixa que es va fer per a la primera edició en català d'aquesta obra, a càrrec de l'editorial Empúries, l'any 1988. El traductor va ser el sr Pep Julià.

Doncs bé, en la meva opinió aquesta és una de les traduccions al català més nefastes que he vist mai. És espantosament irritant, pretensiosa i fòssil. És d'aquestes traduccions que sembla que qui l'ha fet vulgui salvar “la gloriosa llengua de la pàtria catalana” a costa d'assassinar l'obra original. És una cosa absolutament arcaica que fa que necessitis tenir permanentment el diccionari a prop per a consultar paraules que no fa servir ningú, ni ara ni l'any 1988 que és quan es va fer aquesta traducció (que a l'any 1988 ja era arcaica).

Exemple (pag 320 de l'edició que comento): “No paràvem d'endrapar i els gots no paraven de dringar, els ganivets i les forquilles de garranyigar i les ampolles de vi de xarbotar”.

Aquest és el to de tota la traducció. De tooota la traducció.

La traducció de la manera de parlar del personatge Spiros mereix una valoració apart. Vegem-ne l'exemple: “Als anglesos sempra volan bons lavabos... Jo a casa an tincs un da molt gros”. Figura que això ho diu un grec que xampurreja l'anglès, però més aviat sembla que es tracti d'algú que hagi patit un accident cerebral que li hagi deixat notablement afectada la zona del llenguatge.

Jo, com a lector, he hagut d'esforçar-me molt, però molt, per a no odiar el llibre en general i el personatge de Spiros en particular. Aquesta traducció demana a crits ser actualitzada per una altra que no vulgui “salvar la llengua catalana” sinó que compleixi amb la seva missió d'acostar als lectors una obra que és patrimoni literari universal i que mereix un respecte.

Naturalment tot això que he dit sobre la traducció és només la meva opinió, amb tots el meus respectes per a qui en pensi tot al contrari, començant pel traductor, és clar.

Em sap molt de greu haver de dir que a mi em costa optar per llegir la traducció al català d'un llibre (quan aquesta existeix, és clar, cosa que no sol ser la norma), i la raó és, justament, que ja m'he trobat massa vegades amb que el que he acabat tenint a les mans no era una traducció sinó un pamflet salvapàtries.

Que tinguin un bon dia i una bona lectura.

 

Coberta edició original 1956

 

 

ABRIL ES UN PAÍS

Autora: Tereixa Constenla
Editorial: Tusquets
Any primera edició: 2024

Uns aclariments previs: Tereixa Constenla, autora d'aquest llibre, és gallega, no portuguesa; el llibre es pot trobar en versió en castellà i en versió en gallec; no consta, a hores d'ara, que hi hagi cap versió en portuguès; i si n'hi hagués alguna no es podria qualificar de versió original.

Fets els aclariments, començo.

El 25 d'abril de 1974 em van saltar els ploms (qui de vosaltres ho necessiti, que cerqui l'expressió “saltar els ploms” a Google). El locutor del Telediario de la televisió espanyola (que en aquell moment era la televisió “única y verdadera”, com l'església catòlica, que també), va dir: “Golpe de estado en Portugal”. I jo em vaig quedar sense parla. Un cop d'estat a Portugal? Això podia ser?

L'abril de 1974 jo ja feia una mica de temps que havia descobert una cosa absolutament màgica i meravellosa que es deia “la ràdio en ona curta” (qui de vosaltres ho necessiti, que cerqui “ràdio en ona curta” a Google) i per tant seguia diàriament les emissions informatives en castellà de la BBC, de Ràdio France, de Radio Nederland, o de la Deutsche Welle, per exemple. Ràdio Albània era un avorriment estalinista i la RAI un avorriment democristià.

Però no perdem el fil. Mentre la televisió espanyola i Radio Nacional de España -que eren les úniques autoritzades a desinformar als ciutadans- deien cada cinc minuts que Portugal estava “cayendo por la pendiente del comunismo” (ho van convertir en un mantra omnipresent), les ràdios estrangeres em van explicar unes quantes coses que jo no sabia ni de lluny per culpa de la fèrria censura franquista, com per exemple que la dictadura portuguesa era més antiga que l'espanyola i, en segons quins aspectes, més bèstia també. O que els portuguesos en general ja feia anys que estaven més que farts de Marcelo Caetano (o, abans, d'Oliveira Salazar) i d'Américo Tomas, primer ministre i president de la República respectivament. Al territori de la dictadura espanyola això no hi havia arribat per culpa de la censura, com he dit abans, però a la resta del món pràcticament tampoc no hi havia arribat perquè Portugal no l'importava una bleda a ningú, o bé perquè a determinats governs, com el dels Estat Units, ja els anava de meravella que Portugal es mantingués com un tap de contenció contra el bloc soviètic (qui de vosaltres ho necessiti, que cerqui “bloc soviètic” a Google). L'altre tap era el règim del Generalísimo.

Conforme anaven passant els dies, les setmanes, els mesos, vaig seguir aprenent coses gràcies a les fonts censurades i no censurades, com que Portugal tenia colònies africanes enormes que es deien Angola, Moçambic i Guinea-Bisáu; que al capdavant de l'estat s'hi havia posat un general que es deia António de Spínola que fins i tot semblava civilitzat i duia monocle; que el senyal per a que comencés el cop d'estat va ser una cançó emesa en un determinat moment per la ràdio i que es deia “Grândola, Vila Morena”; que a les poques hores el “cop d'estat” va passar a ser una “revolució”; que els clavells es van convertir en la flor revolucionària; que hi havia un militar revolucionari que es deia Otelo Saraiva de Carvalho que quedava molt bé a la televisió; que hi havia un altre senyor que es deia Álvaro Cunhal que segons la televisió i la ràdio oficials espanyoles era el diable comunista que duria Portugal al desastre; que durant el cop d'estat no es va disparar “ni un sol tret” (en realitat, algun sí)...

En fi, que el 25 d'Abril de 1974 va néixer una llegenda, amb els seus herois i la seva èpica, de la qual alguns encara en guardem el record.

Cinquanta anys després Tereixa Constenla, que l'any 1974 en tenia 6, publica aquest llibre en el que no parla del que ja sabem - de la llegenda, dels herois... - sino de persones i fets que han quedat situats injustament en segon pla, però que de fet son tan (i de vegades més) importants que els que es troben incrustats en els manuals d'Història.

El llibre de la senyora Constenla està estructurat en tres parts: “La Revolució”, “Abans de la Revolució” i “Després de la Revolució”.

A “La Revolució” aprenem, entre d'altres coses, que el general del monocle no va fer cap actuació precisament heroica el dia del cop d'estat (i després tampoc) però que un capità de nom Fernando Salgueiro Maia i altres “desconeguts” com ell van aconseguir que, efectivament, durant del 25 d'Abril de 1974 no es disparés ni un tret (en realitat, algun sí), mentre d'altres militars de més augusta graduació (entre ells Spínola) s'ho miraven tot des de la butaca mentre no s'aclarís on acabaria anant a parar tot allò.

 

Fernando Salgueiro Maia

 

A “Abans de la Revolució” la senyora Constenla ens informa d'algunes característiques bèsties del règim de Salazar (primer) i Caetano (després), tant a la metròpoli (capital Lisboa), con a les colònies (capitals Luanda, Lourenço Marques -actualment Maputo- i Bisáu). També ens il·lustra sobre la PIDE -la policia política portuguesa- i altres repulsivitats pròpies d'un estat basat en el terror. Els que vivíem a l'altra banda de la frontera amb Portugal encara trigaríem un parell d'anys (1976) a començar a assabentar-nos de coses bastant semblants, patrocinades pel règim d'un cert 'generalísimo'.

A “Després de la Revolució” la senyora Constenla ens explica que el romanticisme d'una revolució, encara que aquesta es faci sense bales i amb clavells, no dura per sempre. Tard o d'hora s'ha d'assumir que les idealitzacions i la realitat no acaben de quadrar; que les mesquineses i les enveges no han desaparegut del mapa i segueixen essent part indestriable de la naturalesa humana.

Qui no estigui familiaritzat amb la revolució portuguesa de 1974 i decideixi llegir aquest llibre, faria bé de fer-ne algunes consultes viquipèdiques -o de les fonts que consideri més oportunes- prèvies a la lectura. El context sempre és important.

Per a qui ja tingui coneixements sobre el que va passar aquell 25 d'Abril i, encara que sigui només per sobre, les seves conseqüències posteriors, aquest llibre pot ser molt aprofitable. És de justícia que se sàpiga el que explica la senyora Constenla. Cal fer justícia als que teòricament van ser personatges secundaris però, en realitat, van ser protagonistes.

 

L'ÚLTIM TELECADIRA

 

John Irving nº 19

Títol original: The last chairlift
Títol en castellà: El último telesilla
Autor: John Irving
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2022
Any primera edició per Edicions 62: 2023
Any primera edició per Tusquets: 2023

Adam, nascut l'any 1941, és el punt de referència central d'aquesta història. O d'aquest cúmul d'històries. Ell és el narrador que ens acompanya durant més de mil pàgines i gairebé vuitanta anys. Però Adam no és 'el protagonista' perquè com sol passar a les novel·les d'Irving gairebé tots els personatges que hi surten són protagonistes per dret propi, i aquest llibre no n'és l'excepció.

El telecadira, per exemple, també és protagonista. No es prodiga gaire però cada vegada que apareix deixa ben marcada la seva empremta.

Un altre protagonista, i no menor, és l'Hotel Jerome. L'Hotel Jerome existeix realment i es diu així, Irving no li ha canviat el nom. És molt aconsellable cercar-lo a internet i fer una ullada a les seves fotos només començar el llibre.

 

L'Hotel Jerome

 Hi ha personatges vius i no vius (biològicament parlant). Hi ha fantasmes (no és el primer cop a les històries d'Irving), i amb això no faig cap spoiler: Adam s'hi refereix ja al començament del segon paràgraf de la primera de les més de mil pàgines que queden fins el final del llibre. No tenen res a veure amb el concepte clàssic de fantasma propi de les narracions de por o de les històries truculentes sobre “comunicacions amb el més enllà”. Són tota una altra cosa. Són... acompanyants? Sí, suposo que se'n podria dir així, acompanyants que et desperten diferents emocions i amb qui t'uneixen lligams especials. I m'aturo aquí, perquè si no acabaria contaminant l'experiència d'altres lectors, cosa que no vull que passi de cap manera.

Pel que fa als altres personatges, els no fantasmes, gairebé tots ells brillen amb llum pròpia; n'hi ha algun de molt secundari, però que tot i així és imprescindible. Adam ens els explica des del seu punt de vista, és clar, però el lector pot formar-se'n la seva pròpia idea. Sigui com sigui, tots els personatges van acumulant riquesa emotiva des del començament de la seva història fins que cadascun d'ells arriba on arriba (no revelaré què vol dir això). Cada personatge és com és, i se l'ha d'acceptar amb tot el respecte, per molt excèntric o estrany que sembli, per molt simpàtic o antipàtic que sigui. Si no acceptes els personatges tal com són, inclosos els fantasmes, no entens res.

Ah, i una altra cosa sobre els personatges (vàlida de fet per a tots els llibres d'aquest autor): Irving no et regala els personatges; te'ls deixa en préstec i es reserva el dret de retirar-te'ls quan li sembla oportú, cosa que fa sense manies tant si t'agrada com si no.

 

John Irving

 

Què més puc dir sense exposar aspectes clau de la història (de les històries). A veure, per exemple:

El primer terç del llibre transcorre amb una certa tranquil·litat. Són entre tres-centes cinquanta i quatre-centes pàgines on anem coneixent llocs, persones, lligams, situacions extravagants presents i passades, etc... Però no es deixin enganyar, la primera andanada no triga en arribar.

Això és típic d'Irving. Comença presentant-te un context que sembla innocu... fins que de cop et planta en una situació que et sacseja. I a partir d'aquí tot agafa un altre caire.

En aquest llibre, com en els anteriors, apareixen escenaris reals, com per exemple els 60's i la guerra de Vietnam. No és la primera vegada que Vietnam apareix a l'obra d'Irving i ho fa d'una manera particular. A Irving no li cal situar al lector en el camp de batalla per a deixar-lo descol·locat.

També apareixen els 70's com una dècada “on tots erem més lliures”... en comparació amb la dècada anterior i la posterior.

I els 80's. I l'aparició de la SIDA. I Ronald Reagan. Ronald Reagan, l'actor de pel·lícules de sèrie B que quan va ser president dels Estats Units va guardar un escrupolós silenci sobre la SIDA -que en aquells moments causava estralls- i en canvi no va callar en la seva insistència per a que a les escoles fos obligatori que els alumnes resessin. Això no és un invent, es real. Val la pena llegir totes les referències que surten al llibre sobre Ronald Reagan, encara que se't revolti l'estómac.

 

Poster de 1987, descrit al llibre

 

Com també revolten l'estómac les referències a la jerarquia de l'Esglèsia Catòlica, Apostòlica, Romana, Integrista, Homòfoba i Pederasta.

 

 

Aquest personatge és John O'Connor, arquebisbe de New York als anys 80 i esmentat al llibre. En plena devastació causada per l'esclat de la SIDA es va oposar, entre d'altres coses, a l'ús del preservatiu com a mesura de protecció. Un cabronàs digne del seu boss, Joan Pau II.

 -------------------------------
 

 

Aquest altre personatge és Bernard Law, arquebisbe de Boston als anys 80 i esmentat al llibre; va encobrir centenars d'abusos sexuals comesos contra nens per part de sacerdots catòlics de la seva diòcesi, fins i tot pagant a famílies per a que callessin. Un altre digne fill del seu Sant Pare.

-------------------------------

Vaig tancant el comentari. Fins aquí he provat d'explicar coses d'aquest llibre que a mi em semblen importants, però he procurat anar amb molt de compte per a no fer cap spoiler. Resultat: m'he callat el 90 per cent de les coses que tenia ganes (moltes) de dir.

Repeteixo allò que d'una manera o altra anoto cada vegada que comento un llibre d'Irving: el més important (tot i que no “l'únic” important) és com es viuen les històries que s'hi expliquen; com les viuen els personatges, com les viu el lector. Cada lector.

Per tant la pregunta “Llibre aprofitable?” l'ha de respondre cadascú segons la seva pròpia vivència. La meva resposta particular ja se la poden imaginar.

 

Coberta de l'edició original

 

PALESTINA. Cien años de colonialismo y resistencia.

Títol original: The Hundred Years War on Palestine. A History of Settler Colonialism and resistence, 1917-2007
Autor: Rashid Khalidi
Editorial: Capitán Swing
Any primera edició original: 2020
Any primera edició per Capitán Swing: 2023

Rashid Khalidi, autor d'aquest llibre, va néixer a New York l'any 1948 i té ascendència palestina. És historiador, escriptor, catedràtic a la Universitat de Columbia i varies coses més. Caldria dedicar temps i calma per a llegir el seu currículum formatiu i professional sencer, des de la dècada dels 1970's fins ara.

És a dir, no és un qualsevol a qui ara li hagi agafat per escriure un llibre sobre la història de Palestina empès per una fogosa i indocumentada fúria juvenil revolucionària (te 76 anys), i justament en aquest moment en què l'estat d'Israel està ocupadíssim en erradicar completament de la superfície de la Terra tot un poble sencer bastant més antic que ell; vull dir que "l'estat d'Israel", que no és el mateix que "el poble jueu", encara que hi hagi uns quants que confonen totes dues coses i que no volen ni voldran baixar mai del burro ni que els ho expliquis amb "lacasitos".

I per si de cas hi hagués algun alterat personatge, defensor de les inefables accions de l'estat d'Israel, a qui se li acudís dir que aquest llibre no és més que l'al·legat d'un terrorista en favor d'altres terroristes de Hamas responsables dels salvatges segrestaments d'octubre de 2023, la resposta és fàcil: aquest llibre ha estat escrit l'any 2020, tres anys abans dels fets en qüestió. I per cert, el sr Khalidi tampoc és partidari de Hamas.

 

Rashid Khalidi

 

El sr Khalidi ens presenta aquí una història de Palestina a partir de finals del segle XIX, encara que el títol fixi l'inici a l'any 1917. Ja ho dic ara sense esperar a l'acabament d'aquest comentari: aquesta història no em sembla simplement "aprofitable", sinó "imprescindible". Jo no he tingut mai cap noció sobre la història contemporània de Palestina, i crec que aquest llibre del sr Khalidi és una font valuosíssima d'informació. Ens descobreix infinitat de coses que són francament difícils d'imaginar.

Per exemple:

A finals del segle XIX, un tal Theodor Herzl, periodista hongarès, va reivindicar que els jueus d'arreu del món poguessin ocupar un territori otomà (Palestina) que ja estava habitat per població autòctona, tot invitant aquesta població autòctona a "marxar-ne discretament".

Encara pitjor: a principis del segle XX un periodista britànic, de nom Israel Zangwill va fer famosa la frase "Una terra sense un poble, per a un poble sense terra", és a dir, Palestina, que és buida, és ideal per a que el poble jueu, que no té terra pròpia, hi construeixi la seva nació. Molt bonic si no fos per un petit detall: Palestina no era buida.

L'any 1917, el secretari del Foreign Office britànic, Arthur Balfour, va escriure una declaració que comprava la brillant idea que el sr Herzl va parir uns anys abans, i en bona part també la frase popularitzada per Israel Zangwill. A la 'Declaració Balfour' es pot llegir: "El govern de Sa Majestat considera favorablement l'establiment a Palestina d'una llar nacional pel poble jueu, i utilitzarà el millor dels seus esforços per a facilitar la consecució d'aquest objectiu, amb el benentès que no es realitzarà cap acció que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina, ni els drets i l'estatus polític gaudit pels jueus en qualsevol altre país".

 

Arthur Balfour

 

La Declaració Balfour

 

Les anomenades "comunitats no jueves existents a Palestina" esmentades pel sr Balfour són, naturalment, els palestins, que en aquell moment conformaven el noranta per cent de la població del territori. I em sembla que a hores d'ara ja és ben sabut què ha passat amb els seus "drets civils i religiosos".

L'any 1922, un cop desaparegut l'Imperi Otomà després de la Primera Guerra Mundial, la Societat de Nacions atorgà a la Gran Bretanya el mandat d'administració de Palestina, territori que havia estat part integrant d'aquell Imperi. Aquest mandat duraria fins l'any 1948 i la Gran Bretanya, en base als seus interessos estratègics, va aprofitar-lo per a afavorir l'ampliació de la implantació de la presència jueva, ignorant sense cap escrúpol l'existència de la població autòctona majoritària (allò de la "terra sense poble"), i usant fins i tot, contra els "inexistents" palestins, mètodes de repressió salvatge que ara serien considerats directament genocides. És a dir, al més pur estil de l'actitud colonial britànica habitual: racista, condescendent, mesquina, mentidera...

Posteriorment, després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units es van afegir a la Gran Bretanya en l'esforç d'impulsar, per interessos propis, l'assentament de jueus a Palestina... entre ells el de que no s' instal·lessin ni als Estats Units ni a la Gran Bretanya.

Pel que fa als països àrabs que recentment havien esdevingut independents, a la dècada dels 40 encara eren dèbils, estaven desunits i seguien molt lligats a les antigues metròpolis, especialment la Gran Bretanya, així que tampoc no van ajudar gaire (de fet, ni gaire ni gens) a Palestina. La monarquia de Jordània fins i tot va arribar a conspirar contra els palestins, per interessos propis (això dels "interessos propis" sembla un mantra que no para de repetir-se al llarg de tota aquesta història).

L'any 1947 va ser l'any de la partició de Palestina en dos sectors, un "per als" palestins i un altre "per als" jueus. Naturalment en aquesta operació els palestins no hi van pintar res, com sempre. Aquesta partició, també coneguda pels palestins com la 'Nakba' ("catàstrofe"), va ser auspiciada per les Nacions Unides mitjançant la resolució 181 de la seva Assemblea General. Un any després, el 1948, es proclamava l'estat d'Israel, que no trigaria a iniciar l'expulsió dels palestins del "seu sector" i l'expansió de les seves pròpies fronteres, cosa que dura encara ara.

Continuant amb la lectura del llibre del sr Khalidi ens n'assabentem de moltes altres coses que no són precisament menors, com ara: que als anys 1950's Israel ja causava massacres a Cisjordània i Gaza; que qui va crear l'Organització per a l'Alliberament de Palestina en realitat no ho va fer amb la finalitat d'alliberar Palestina; que el mític Arafat no és en realitat tan mític; que les matances i neteges ètniques que ha arribat a fer l'estat d'Israel amb l'argument de perseguir i eliminar terroristes, s'han anat repetint al llarg de la Història; que des de fa dècades l'estat d'Israel ha estat estrangulant econòmicament Gaza i la Jerusalem àrab; que el què passa ara (2024) a Gaza ja va passar al Líban l'any 1982 i a la pròpia Gaza l'any 2014, només que el coneixement d'això no va arribar a l'opinió pública amb l'efectivitat amb què hi està arribant ara (diguem que aleshores la informació es va poder "controlar millor")...

 

 

El sr Rashid Khalidi acaba el llibre dient que, en la seva opinió, qualsevol proposta de solució del terrible conflicte entre Palestina i l'estat d'Israel fracassarà si no es basa en el Principi d'Igualtat, és a dir igualtat de drets, el primer dels quals és el dret a l'existència. El sr Khalidi, d'ascendència palestina, no ho oblidem, reconeix que actualment, a Palestina, existeixen dos pobles, i suggereix vies de solució que no passin per demonitzar Israel.

Si em demanen el meu parer (que ja sé que no és el cas) jo diria que, ara com ara, les conclusions i propostes del sr Khalidi no són precisament d'acceptació majoritària entre els qui tenen poder real per a poder fer-hi alguna cosa.

I per a acabar repetiré el que ja he deixat escrit fa uns quants paràgrafs: penso que aquest llibre no és només aprofitable, sinó que és imprescindible.

 

Coberta de l'edició original