LOS FUEGOS DE LA LUJURIA: UNA HISTORIA DEL SEXO EN LA EDAD MEDIA

Títol original: The Fires of Lust: Sex in the Middle Ages
Autor: Katherine Harvey
Editorial : Ático de los Libros
Any primera edició original: 2021
Any primera edició per Ático de los Libros: 2024

Un títol així, amb els conceptes “luxúria”, “sexe” i “Edat Mitjana” relacionats, crida l'atenció, no em diguin. Qui més qui menys ha pensat en algun moment que a l'Edat Mitjana tota aquesta cosa del sexe era bastant exòtica, regulada bàsicament per la llei del “aquí t'enxampo i aquí te la foto” i amb la supervisió obsessiva i permanentment repressora de la inevitable Església Catòlica amb tots els seus festivals de fogueres i tal. I això ho hem pensat des del convenciment de que ara tot és més civilitzat que no pas ho era entre cinc cents i mil anys enrere, on va a parar.

Doncs no, mira tu. Error. Actualment la Humanitat, en qüestions de sexe, segueix essent, així en general, tant animal i absurda com a l'Edat Mitjana. I segons com, més.

 

Escalfadet jacuzzi medieval en hora punta

 

La sra Harvey ens regala un assaig documentadíssim sobre com era això del sexe i l'erotisme a l'Europa Occidental entre els anys 1100 i 1500. Per cert, que això de “documentadíssim” caldria matisar-ho. Si bé sembla ser que en aquell període històric les accions relacionades amb el sexe eren més 'exhibicionistes' que ara, per dir-ho d'alguna manera, majoritàriament s'emmarcaven dins l'àmbit privat, i per tant no quedaven 'registrades'. La conseqüència per a la sra Harvey i la seva investigació és que per més que l'autora hagi consultat un important nombre de documents, encara és més important la quantitat de documents que no ha consultat, simplement perquè no existeixen. No existeixen perquè no es van escriure. I no es van escriure perquè va primar el principi de “la roba bruta es renta a casa”.

 

Temps de collita a l'Edat Mitjana

 

Tot i així aquests “Focs de la Luxúria” ens apropen a tot de qüestions interessants, com per exemple el fet que a l'època estudiada eren bàsicament tres les instàncies que condicionaven les pràctiques sexuals: l'Església, l'administració civil i les idees mèdiques. Com és sobradament sabut, l'Església sempre ha utilitzat la sexualitat com a eina de domini en funció dels seus interessos. Abans, durant i després de l'Edat Mitjana. Pel que fa a l'administració civil, el sexe era una font d'ingressos més que productiva gràcies a les multes imposades per “infraccions contra la moral” o bé per taxes imposades a bordells o a prostitutes, per posar un parell d'exemples. I pel que fa a la cosa mèdica, els conceptes de l'època, per 'exòtics' que fossin (i ho eren molt), dictaminaven quines pràctiques sexuals eren saludables i quines no.

 

Reveladora escultura romànica

 

En funció de tot això es podien produir conflictes molt curiosos, com per exemple que davant de determinada acció sexual d'algú, la professió mèdica digues que tal acció era bona i saludable, però l'Església dictaminés que no, que allò havia estat una guarrada que ofenia Déu i per tant tocava penitència i multa. A l'Ajuntament l'importava un rave la penitència però no renunciava a cobrar la seva multa corresponent. O que l'Església digués que no n'hi havia per tant i l'Ajuntament digués que “només faltaria!”, que sí que n´hi havia per tant ja que, si no, no cobrava la multa.

Abans he esmentat les prostitutes, però no els prostituts. No és que no n'hi hagués; n'hi havia, però comportaven una realitat molt incòmoda d'admetre que s'ocultava sempre que es podia i rarament es documentava. Amb l'homosexualitat passava el mateix: si haguéssim de fer cas només dels testimonis escrits que han arribat a l'actualitat s'hauria de dir que l'homosexualitat masculina era pràcticament residual (fals) i la femenina ni tan sol existia (encara més fals).

Ah, i els reverends membres del clergat es passaven els nens per la pedra amb la mateixa alegria amb que ho fan ara i, igual que passa ara, això s'ocultava tant com es podia i al clergue en qüestió se'l traslladava a una altra banda (els sona?). L'Església, sempre tan tradicional... i sempre tan professional a l'hora d'afanyar-se a procurar que no quedi cap rastre de documentació escrita.

 

Una altra reveladora escultura romànica

 

La sra Harvey ens parla també d'altres diversos i variats aspectes de la sexualitat a l'Edat Mitjana que a més d'interessants arriben a ser sorprenents, relacionats per exemple amb el sexe dins i fora del matrimoni; com es deia que es feien els nens... o com calia procedir per a no fer-ne; què es considerava immoral i què no; el sexe a la literatura i les arts...

També ens parla sobre la violència sexual i, saben què?, quan tracta sobre aquest tema és difícil distingir si s'està referint al segle onze o al segle vint-i-u. Les maneres d'exercir la violència sexual aleshores i ara són pràcticament les mateixes, i les respostes judicials, tant civils com eclesiàstiques també. Justament com passa amb els casos referents al clergat i les seves fixacions amb nens i adolescents.

En conclusió, “Els focs de la Luxúria” és un assaig decididament aprofitable que ens explica coses que no està gens malament que sapiguem sobre un passat llunyà... però que, segons com, s'assembla preocupantment al nostre present de cada dia.

 

Coberta de l'edició original

BLACKWATER (Sèrie)

Títol original: Blackwater
Autor: Michael McDowell
Editorial versió en català: Blackie Books
Editorial versió en castellà: Blackie Books
Any primera edició original: 1983
Any primera edició en català: 2024
Any primera edició en castellà: 2024

“Blackwater”, escrita per Michael McDowell és la història d'una família benestant -moolt benestant- d'Alabama (Estats Units d'Amèrica), entre 1919 i 1970.

Per exigència del seu autor, originàriament aquesta història es va publicar repartida en sis volums (“volumets”, de fet), a raó d'un per mes, durant l'any 1983:

Blackwater 1: La Riuada (de 1919 a 1921)

Blackwater 2: El Dic (de 1921 a 1927)

Blackwater 3: La Casa (de 1928 a 1936)

Blackwater 4: La Guerra (de 1938 a 1946)

Blackwater 5: La Fortuna (de 1946 a 1956)

Blackwater 6: Pluja (de 1958 a 1970)

Al començament de cadascun dels llibres hi ha una ressenya sobre l'autor en la que la primera cosa que es diu és que el sr McDowell va ser un “autèntic monstre de la literatura”, com Balzac o Dumas. Bé, diguem que qui ha escrit aquesta ressenya (més aviat “panegíric”) o bé ha estat algú d'imaginació desbocada i d'entusiasme passat de voltes, o bé es tracta d'algú emocionalment molt pròxim a l'autor (més aviat a la seva memòria; l'autor es va fondre amb el cosmos l'any 1999), o bé es tracta d'algú que ha estat molt ben pagat.

  

Michael McDowell

Aquest mateix ressenyador diu que la saga Blackwater és l'obra mestra del seu autor. A veure: en la meva opinió (particular, que no universal, només faltaria), si aquesta és l'obra mestra del sr McDowell, potser no cal córrer a llegir les altres, les que no ho són (cosa que dubto que es pugui aplicar a Balzac o Dumas).

Amb això no vull dir que el sr McDowell sigui un incapaç i que la saga Blackwater sigui un fiasco, de cap manera, però d'aquí al premi Nobel de Literatura n'hi va un tros.

Encara que algú tingui la temptació de qualificar la saga Blackwater com d'una història de terror gòtic, jo ho deixaria en narració truculenta. El que si diria és que és entretinguda, no gens avorrida, i fins i tot il·luminadora en alguns aspectes.

Pel que fa a això de la “il·luminació”: la saga Blackwater està ambientada a Alabama, estat que durant la major part del segle XX va batre rècords mundials de racisme. Als Estats Units les opcions polítiques es reparteixen entre la dreta (Partit Demòcrata) i l'extrema dreta (Partit Republicà); es podria dir que durant l'època mes esplendorosa de la família Caskey, la protagonista de la història, les opcions polítiques eren la dreta, l'extrema dreta i Alabama (més a la dreta encara). Malgrat que la saga Blackwater no sigui un tractat sociològic ni de lluny, sí que hi queda molt ben reflectit aquest clima ultraconservador i tremendament racista del que s'ha vingut en anomenar l'Amèrica Profunda. Aquesta és una part de l'aspecte il·luminador de la macro-novel·la del sr McDowell.

  

Les sis cobertes originals de 1983

Els Caskey són una família benestant que conforme va avançant el temps esdevé més i més i més rica, i exhibeix totes les característiques revoltants i mesquines pròpies de qui és tan podridament ric que ni se n'adona de que el seu estil de vida és l'excepció, no la norma. Per a ells el comú dels mortals no és més que una mena de decorat que els pot divertir, els pot ser útil o els pot desagradar, però que en cap cas no té ni dignitat ni entitat pròpia. Tot això, que també és característic de la nostra realitat actual, està molt ben retratat a la saga Blackwater.

Però sembla que no són aquestes coses les que solen atraure en primera instància al públic lector de la saga. El “ganxo” vindria a ser el seu vessant truculent. El sr McDowell ha introduït un element fantasiós, misteriós, que plana per tota la història, des de la primera pàgina fins l'última. Evidentment no explicaré de què es tracta perquè cauria en spoiler flagrant, però sí que diré que penso que seria justament això el que Netflix convertiria en nucli fonamental d'una hipotètica sèrie sí és que es decidís a fabricar-la, quan de fet hi ha altres aspectes de la història que són tant o més interessants que aquest.

Pel que fa als personatges, els membres de la família Caskey i tots els seu satèl·lits, estan molt... com ho diria?... definits. Sí, això: els dolents són molt dolents; els bons són molt bons, tirant a babaus; els mesquins són mooolt mesquins; els innocentots són mooolt innocentots; i els misteriosos són insondables. En definitiva, els que pertanyen al grup de “foscos” no tenen res d'angelical, i els que pertanyen al grup d'angelicals són pràcticament immaculats. Ah, i els 'negres' són de caricatura; bé, en realitat tots són una mica de caricatura, tant 'blancs' com 'negres'.

Però, si més no, la macro-novel·la del sr McDowell és distreta. A qui busqui entreteniment sense més pretensions, la saga Blackwater el satisfarà.

I per a acabar un últim apunt sobre les cobertes dels sis llibres: crec que s'ha de felicitar a qui les ha dissenyat. Són un esquer perfecte per a que la vista se t'hi en vagi quan, a la llibreria, passis pel davant del prestatge on estigui exposada la col·lecció. Una altra cosa és si acabes comprant o no, però em fa l'efecte de que unes quantes vendes s'han fet gràcies a l'aspecte de les cobertes.

Llibres aprofitables? Sí, pel que tenen d'entretingut. Sense anar més enllà.

Les sis cobertes de l'edició en català

TECNOFEUDALISMO

Títol original: Technofeudalism: What Killed Capitalism
Autor: Yanis Varoufakis
Traducció al castellà: Marta Valdivieso
Editorial versió en castellà: Deusto
Any primera edició original: 2023
Any primera edició per Deusto: 2024

 

De què va aquest llibre? És una bona pregunta inicial. Aquest llibre va de l'evolució que hi ha hagut des del feudalisme cap al capitalisme, i des d'aquest fins al tecnofeudalisme, que és, a més del títol del llibre, la denominació de l'etapa on som ara. Ah, me n'oblidava, segons el sr Varoufakis la paraula tecnofeudalisme se l'ha inventat ell. Felicitats.

En altres paraules, aquest llibre va de que estem fotuts. Mooolt fotuts. Tret que siguem el propietari de Tesla, o Amazon, o WhatsApp o alguna cosa d'aquestes, és clar.

Llegir “Tecnofeudalisme: el que ha matat el Capitalisme” (que és el títol original sencer) no és gens fàcil. El sr Varoufakis és economista, entre altres moltes i saberudes coses, i és segur que parteix de la creença de que tothom qui llegeix els seus llibres té una base de coneixements que li permet fer una comprensió lectora mínimament decenteta d'allò que explica.

En aquest cas això és cert si el lector té fet, com a mínim, el primer curs universitari d'economia. I l'ha entès, és clar. No és la meva situació, ja els ho dic ara, ni crec que tampoc sigui la situació de la majoria de les persones que conformen el meu entorn, allò que se sol conèixer com “el comú dels mortals” vaja.

Tot i així val la pena intentar llegir el llibre fins el final. Potser hom entengui poques coses, però les poques que pugui entendre val més saber-les que no saber-les. Si més no, el dret a tenir alguna pista sobre qui ens està fotent de la manera més salvatge i sobre com ho fa, és sagrat i irrenunciable.

 

El sr Varoufakis

  

Provaré d'explicar una mica el que jo he entès. Tranquils, no faré cap spoiler; en realitat tampoc sabria com fer-lo.

Hi havia una vegada fa mooolts mooolts anys un senyors que després vam decidir que es deien “feudals”; eren “amos” que tenien coses. Aquestes coses que tenien els amos eren “feus”; els “feus” eren terres, moooltes terres. Els senyor feudals vivien de les rendes de les seves terres; és a dir, les feien “rendir” a base de fer treballar a una pila de gent fins a l'extenuació, a canvi de “si treballes menges, i si no, no menges i et mors”. A aquesta gent extenuada se la coneixia com a “serfs”.

Passats alguns segles això de viure de rendes feudals va començar a considerar-se molt avorrit i... Tatxaaann!!... va sorgir un altre invent més entretingut: el Capitalisme. Els senyor feudals ara serien “capitalistes”. Les terres (els “feus”) serien substituïdes pel 'capital', que aniria creixent cada cop més i més (no com les terres, que sempre eren les mateixes) i les avorrides rendes serien substituïdes per unes coses que se'n dirien “beneficis”, que també anirien creixent cada cop més i més gràcies al treball extenuant d'una pila de gent que ja no es dirien serfs, sinó “proletaris”. El que no va canviar gens van ser les proporcions: els “proletaris” (la majoria), que eren els que treballaven per gairebé no res, estaven dominats pels “capitalistes” (una minoria), que ara ja no es feien dir “senyors feudals”, sinó “patrons”. Algú en un moment donat va suggerir que els proletaris de tot el món s'havien d'unir, però no sembla que aquesta idea hagi tingut mai gaire èxit.

Amb el pas del temps el capitalisme va anar evolucionant (o podrint-se, segons com es miri) i va començar a fer aigües per algunes bandes; no cal dir que les factures d'aquestes aigües les pagaven els proletaris, és clar, només faltaria.

I ara, si us plau, no se'm distreguin i prestin atenció que ve la part més complicada.

Cap a finals del segle XX es va inventar una altra cosa nova i li van dir “internet”. Prèviament s'havia inventat una andròmina anomenada “ordinador”, imprescindible per a l'existència d'internet; i l'ordinador va ser possible gràcies a una altra cosa prèvia que es deia “informàtica”, i ho deixo aquí perquè si no no acabaríem mai.

Bé, el cas és que, gràcies en part a tot això que acabo d'esmentar, ja entrat el segle XXI una colla d'espavilats van crear un concepte nou: “el núvol”.

I què és “el núvol”? Evidentment, no m'estic referint als núvols d'aigua; aquests existeixen. No, el “núvol” de què parlo no té entitat física, no existeix. És un espai informàtic (no em preguntin què vol dir això) del que s'han apropiat els capitalistes més capitalistes de tots els capitalistes de tots els temps. Això vol dir que els controladors del “núvol” són molt pocs. Se'n diuen “nuvolistes” (la parauleta és del sr Varoufakis). És característic d'aquests “nuvolistes” no tenir pràcticament cap escrúpol. Una altra característica és que ni ells mateixos acaben de saber com descriure el tal “núvol”, però el que sí saben és que els reporta diners i poder en quantitats monstruoses i indecents. Vindrien a ser com els senyors feudals de l'Edat Mitjana però infinitament més poderosos i tòxics, que tenen com a arma invencible la tecnologia més sofisticada. Ah, i també tenen una super-arma que se'n diu algoritme, que ningú sap ben bé com funciona però que és pràcticament invencible.

El “Tecnofeudalisme” és, per tant, el nou feudalisme basat en les tecnologies més complexes i els algoritmes més manipuladors... o si més no és el que jo he cregut entendre del que explica el sr Varoufakis.

Amb el Tecnofeudalisme, els capitalistes de tota la vida han passat a ser uns ninots dels nuvolistes. Cas que tu, capitalista de tota la vida, tinguis una empresa (fins i tot una gran empresa) que fabrica qualsevol cosa que potencialment té molta sortida, si el sr Amazon no et permet l'accés al seu núvol no vendràs una merda. I per a col·locar la teva mercaderia al núvol del sr Amazon t'hauràs de plegar a les seves condicions. Si la mercaderia ets tu, t'hauràs de plegar a les condicions dels srs Instagram, Google, 'X' i similars; en cas contrari pots quedar invisibilitzat, i això és bastant fotut si estàs buscant feina, per exemple, encara que la feina sigui ser president dels Estats Units.

Per tant, i en resum, els qui abans eren els senyors feudals, i després els capitalistes, ara són els “nuvolistes”; el que abans eren els 'feus' i després el 'capital', ara és el núvol; i el que abans eren les 'rendes' i després els 'beneficis' ara són uns beneficis exponencialment multiplicats i una capacitat de manipulació que aconsegueix que milers de milions de persones generin, sense ni adonar-se, més i més i més beneficis per als nuvolistes.

I els que abans eren els 'serfs' i després els 'proletaris'? O dit d'una altra manera: qui treballa ara per als nuvolistes? Doncs d'una banda hi ha els treballadors clàssics de tota la vida, a qui el sr Varoufakis continua anomenant 'proletaris', que tenen un contracte, una nòmina (o no), unes condicions laborals patètiques i uns supervisors que actualment ja no són humans; són algoritmes. I d'una altra banda hi som tots els altres, inclosos vostè i jo, que també treballem per als nuvolistes i ho fem cada dia (festius inclosos), de franc i sense saber-ho. Cada vegada que dius: “Alexa, posa música de rythm'n'blues” estàs regalant al nuvolista corresponent unes quantes informacions que ell farà servir de maneres que ni t'imagines però que li reportarà un augment de poder i capital; igualment passa cada vegada que contestes a YouTube o a Netflix la seva insistent pregunta “T'ha agradat això que has vist?” o que simplement compres el que sigui per internet. És perversament genial: tu et penses que l'algoritme (que no tens ni puta idea de què és) t'està servint a tu, quan en realitat ets tu qui l'està servint a ell (o a “allò”) i per tant als seus propietaris nuvolistes.

Doncs d'això és del que va aquest llibre del sr Varoufakis. Torno a repetir, i no em fa res ser insistent: és el que jo he entès que diu el llibre, però els meus coneixements de base m'han deixat lluny de poder entendre moltes més coses i entendre-les millor.

Així doncs, és aquest un Llibre Aprofitable? Doncs sí, crec que sí, molt aprofitable. Però si a sobre l'entens ha de ser la repera.

 

Coberta de l'edició original

  

EL JARDÍN DE LOS DIOSES

Trilogia de Corfú nº 3

Títol original: The Garden of the Gods
Autor: Gerald Durrell
Editorial versió en castellà: Alianza Editorial
Any primera edició original: 1978
Any primera edició per Alianza Editorial: 1982

Aquest últim llibre de la Trilogia de Corfú va ser escrit nou anys després que l'anterior i vint-i-dos anys després que l'inaugural. Igual que passava amb el segon llibre (“Birds, Beasts and Relatives”), aquest tampoc és una continuació dels anteriors sinó un nou complement. De fet tots tres llibres es podrien fondre en un de sol sense problemes.

A més, curiosament, aquest últim llibre de la trilogia no té final. El sr Durrell simplement el va donar per acabat de cop i volta, sense acomiadar-se ni res.

El primer llibre té un final, però només és “formal”. L'acabament de veritat està en el segon, i m'encantaria comentar-lo però per respecte a qui no l'hagi llegit i ho vulgui fer, no diré res.

La Trilogia de Corfú és bàsicament la història d'una infància feliç. La infància del nen Gerry en un entorn màgic, protegit dels terribles monstres de la realitat que vivien els adults d'aquells moments (1935 a 1939). Gerry vivia en una realitat paral·lela, però que per a ell era 'La Realitat'. És curiós constatar que en tota la Trilogia, ni la seva mare, ni els seus germans, ni els seus visitants ocasionals, ni els habitants de Corfú, fan pràcticament cap referència (o molt poques, i de passada) a l'horrible desastre que s'estava gestant: la Segona Guerra Mundial. La Trilogia la va escriure l'adult Gerald, però des de la visió del nen Gerry. El nen Gerry va ser extraordinàriament afortunat. L'envejo infinitament, malgrat que hagi de reconèixer que un complet insectofòbic com jo mai no hauria estat capaç de viure a Corfú com ell.

Sí, és cert, la infància fantàstica (que no 'fantasiosa') de Gerry es va acabar de cop i volta a començament de setembre de 1939, però va ser un tresor que ell va poder conservar sempre. Per això va poder escriure la Trilogia i regalar-nos a nosaltres, els seus lectors, una mica de la seva felicitat, cosa que li agraeixo infinitament.

De fet no puc comentar gaire cosa més d'aquest tercer llibre. Tot el que pugui dir sense fer spoilers ja ho he apuntat en els comentaris dels dos llibres anteriors.

En tot cas sí que faré una referència a la sèrie de televisió “The Durrells” produïda per la britànica ITV i que es va emetre per primer cop entre 2016 i 2019. La sèrie està molt ben feta, molt ben ambientada, els actors estan magnífics... i tant els personatges com les situacions són un invent. La sèrie està basada en la Trilogia de Corfú, però no és la Trilogia de Corfú. És una adaptació molt lliure i que passa molt bé però no és el que va escriure Gerald Durrell. És important tenir en compte això. Qui vulgui conèixer l'obra de Durrell l'ha d'anar a buscar als llibres, encara que també pot passar bones estones veient la sèrie de televisió; una cosa no és incompatible amb l'altra.

Llibre aprofitable. Trilogia aprofitable.

 

La Trilogia d'Alianza Editorial

 

La Trilogia original

 

 

BICHOS Y DEMÁS PARIENTES

Trilogia de Corfú nº 2

Títol original: Birds, Beasts and Relatives
Autor: Gerald Durrell
Editorial versió en castellà: Alianza Editorial
Any primera edició original: 1969
Any primera edició per Alianza Editorial: 1981

Nota inicial per a tots aquells qui, com jo, haguessin donat per fet que aquest segon llibre de la Trilogia de Corfú és la continuació del primer (“My family and other animals”). Doncs no, no és cap continuació sinó una altra versió, complementària de la publicada l'any 1956.

Tretze anys va trigar el sr Durrell a decidir que era una llàstima que històries de la seva infància a Corfú no incloses en el seu llibre de 1956 restessin inèdites, i d'aquí aquest segon lliurament, que abasta pràcticament el mateix segment temporal que el primer (de 1935 a 1939).

El sr Durrell diu que una de les seves intencions en escriure “Birds, Beasts and Relatives” era fer-ho de tal manera que no calgués haver llegit la primera part per a seguir còmodament aquesta segona. Bé, potser no és imprescindible haver llegit la primera part però jo diria que és molt necessari, perquè és a “My family and other animals” on s'explica el context, es presenten com cal els personatges (reals) i en definitiva es crea l'univers dels Durrell a Corfú. La primera part és, de fet, l'ànima de la trilogia.

I parlant dels personatges, tots reals: al començament del llibre l'autor comenta que la seva família es va esgarrifar en saber que ell tenia la intenció de publicar un segon volum explicant històries que no havia inclòs en el primer. Segons Gerald, el seu germà Larry (Lawrence Durrell) es va posar com una moto i fins i tot va arribar a amenaçar-lo amb una demanda si esmentava segons quin 'desafortunat' episodi. Vista la postura tan ferma i unida de tota la seva família, decididíssima a aturar-lo d'escriure una segona part de “My family and other animals”, ell va veure que només podia fer una cosa: seure i començar a escriure el llibre.

 

Gerry i el seu gos, Roger

 

Bé... si hom fa l'esforç de posar-se en la pell de la mare i els germans de Gerry quan es van veure retratats a “My family and other animals”, potser sí que es pot entendre la seva postura. La mare és la que està tractada amb més benevolència, però tampoc se n'escapa de la ironia, ni de bon tros. Leslie, el segon germà, diguem-ne que tampoc és el més “perjudicat”. Però Larry és tota una altra cosa; és clar que si Larry era tal com el pinta Gerry, no deuria ser gaire fàcil d'aguantar-lo. I pel què fa a Margo, la germana, és comprensible la seva queixa quan diu, referint-se al primer llibre: “Ja només el títol era insultant. ¡La meva família i altres animals! Estic farta de que em preguntin: I tu, quin dels altres animals eres?”. Humilment opino que Margo era un dels animals més divertits... i encara més en la segona part, pobre dona. Admetem-ho: Gerry era una mica capullet.

I de moment, a l'espera de comentar el tercer llibre de la Trilogia de Corfú, ho deixo aquí. Només confirmar, això sí, que aquest és un llibre molt aprofitable, i aconsellar que, si no ho han fet, llegeixin abans “My family and other animals”, en la seva versió en anglès o en castellà o en qualsevol altre idioma que no sigui el català en la inefable traducció de Pep Julià. Es tracta de gaudir de l'obra de Gerald Durrell, no d'odiar-la.

 

Coberta 1ª edició original

 

OPUS

Títol complet: Opus. Enginyeria financera, manipulació de persones i l'auge de l'extrema dreta dins de l'Església Catòlica.
Títol original: Opus. The cult of dark money, human trafficking, and right-wing conspiracy inside the Catholic Church
Autor: Gareth Gore
Editorial versió en català: Pòrtic
Editorial versió en castellà: Editorial Crítica
Any primera edició original: 2024
Any primera edició per Pòrtic: 2024
Any primera edició per Crítica: 2024

AVÍS: Totes les dades que apareixen en aquest comentari provenen del llibre del sr Gareth Gore. L'autor d'aquest comentari ni confirma ni nega res. Només s'ho creu tot.

El títol en català d'aquest llibre és diferent del títol en anglès. El títol traduït és bastant més suau que el títol original i la veritat és que no entenc per què; el títol original respon molt millor al contingut: “Opus. La secta dels diners foscos, el tràfic de persones i la conspiració de la dreta dins de l'Església Catòlica”.

Després de llegir aquest llibre les dues grans sensacions (entre d'altres) que et queden són 'indignació' i 'fàstic'.

Si et creus el que has llegit, sents indignació i fàstic davant d'uns fets que sembla impossible que puguin ser més repugnants, vomitius i execrables.

Si no t'ho creus, sents indignació i fàstic davant de les barbaritats que s'arriben a dir sobre l'Obra de Déu (que aquesta és la traducció d'Opus Dei)

Mirin, jo em decanto per la primera opció, ja els ho dic ara. Tot seguit esmentaré unes quantes coses que es poden trobar al llibre. Són només breus apunts; llegir-los desenvolupats és tota una experiència.

Abans que res, una prèvia: El sr Gareth Gore és un periodista especialitzat en afers financers. La seva intenció, segons sembla, era escriure sobre la fallida i posterior desaparició (2017) del Banco Popular Español. Però resulta que en el decurs de les seves investigacions sobre el tema es va trobar amb una cosa inesperada: que el Banco Popular Español va estar parasitat durant dècades per l'Opus Dei... i va ser tant tremendament espremut per l'Obra que va acabar caient sense remei.

Així doncs, el que havia de ser una investigació sobre la fallida d'un banc es va convertir, inevitablement, en una investigació sobre l'Opus Dei. Aquest llibre és el resultat de tal investigació.

El sr Gareth Gore comença per explicar-nos qui era, què era i com actuava el fundador de la Cosa, l'inefable José María Escrivá Albás. En un moment determinat el sr José María va substituir el “Albás” pel “de Balaguer” bàsicament per una qüestió de marketing. I també va canviar el “José María” per “Josemaría” i ho va fer per una raó molt pràctica: en el futur, quan el fessin sant, cosa que creia probable, no volia que el seu nom quedés diluït entre la pila de Santos Joseses que ja existien, no volia ser un San José més; manera: dir-se Josemaría; no hi havia cap més Josemaría en el santoral.

No m'estic inventant res de tot això. Ho he llegit al llibre, i tampoc no crec que el sr Gareth Gore s'ho hagi inventat.

Seguim. El futur San Josemaría va néixer l'any 1902. L'any 1928, quan en tenia vint-i-sis, “se li va fer la llum” i es va inventar una mena de germandat laica aprofitant una idea que, segons ell (pag. 60 del llibre), Déu li havia enviat directament. I així va néixer l'Opus Dei, amb una mena de premissa fundacional segons la qual, com que l'Opus Dei va ser creat per Escrivá per inspiració directa de Déu, i Déu és infal·lible, l'Opus Dei és infal·lible. Ni més ni menys.

A partir de les explicacions i descripcions que va fent el sr Gareth Gore anem veient com aquella primigènia germandat laica es va convertint ràpidament en una secta, ras i curt, i també veiem com Escrivá esdevé, en realitat, un 'cap de secta' de manual per a qui la secta era el primer i a continuació el més important era també la secta.

Durant la Guerra Civil espanyola Escrivà hauria tingut comportaments infames aprofitant-se de tothom que podia, sense escrúpols, per tal de salvaguardar-se ell i la seva Obra.

Amb el temps, a més de lliurar-se a pràctiques més aviat patològiques, com les autoflagel·lacions i l'ús de cilicis, va fomentar sense manies el culte a si mateix i encara va trobar temps per a negar l'Holocaust i escriure el manual per antonomàsia de la secta, un llibre titulat “Camino” on s'hi troba dictat fil per randa tot el que els adeptes de l'Opus han de fer, sentir, pensar... vaja, una guia de programació sectària la mar de completa i del tot incontestable.

Escrivá es va arribar a convertir en dictador (amb deliris de grandesa) de l'Opus. A l'Opus Escrivá va exercir una autoritat absoluta, sobre tothom, en tots els aspectes, la qual cosa és típica d'una secta destructiva. Ningú no podia (no pot) sortir de l'Opus impunement, una altra característica típicament sectària. Pel que fa als seus “ministres”, aquests han estat a l'alçada del fundador, no cal ni dir-ho. Per exemple, capellans de l'Opus han arribat a fer ús de les informacions que els han arribat per via de la confessió (el catoliquíssim secret de confessió) per tal d'ajudar a l'organització a controlar a algun dels seus membres o simpatitzants sempre que ha convingut.

A finals dels anys 1960's, mantenir el culte a la personalitat d'Escrivá ja era un objectiu definitori de l'Opus. I un altre objectiu definitori ha estat fer diners, més diners i encara més diners. Segons el que llegim en el llibre del sr Gareth Gore aquesta va ser una obsessió constant d'Escrivá. El sr Gore també ens explica que des dels anys 1950's l'evasió de capitals no era una activitat estranya a l'Obra. Va ser precisament a partir dels 1950's quan l'Opus va fer-se amb el control del Banco Popular mitjançant adeptes seus.

I on hi ha diners, hi ha poder. Això sí que va a missa, mai millor dit. Aquí tenim alguns noms de personatges rellevants que han estat membres de l'Opus i l'han servit amb gran diligència, segons el llibre del sr Gareth Gore: Adolfo Suárez, primer ministre espanyol; Luis Valls-Taberner, president de Banco Popular Español; Mariano Navarro Rubio, ministre espanyol d'hisenda i governador del Banc d'Espanya; José María Ruiz Mateos, empresari, fundador de Rumasa...

Una altra faceta de l'Opus -per cert, especialment desagradable- a què es referix el sr Gareth Gore, és l'educativa; o millor dit, la manipuladora per via escolar; o millor dit, l'adoctrinadora sectària per via escolar. Les escoles de l'Opus, vaja.

Aquest llibre ens explica que les escoles de l'Opus (segur que vostès en coneixen o n'han sentit anomenar alguna) van ser creades per a fer proselitisme entre nens i adolescents, aconseguir fer-los adeptes, i seguir alimentant així l'afamada secta. Aclariment: “afamada” ve de “fam”, no de “fama”. En el llibre s'esmenten situacions de captació il·legítima de nens i adolescents, amb manipulació psicològica important i abusos sexuals inclosos (pàgina 198 i següent de l'edició que estic comentant). Segons el sr Gore, fins i tot pares de les víctimes, que haurien portat els seus fills a tals escoles, han arribat a qualificar l'Opus de secta destructiva.

A partir dels anys 80 l'Obra hauria ordenat la captació d'adolescents a partir dels 12 anys.

Pel que fa específicament a les noies adolescents, durant dècades se'ls hauria adjudicat una missió no precisament apostòlica: servir, dins de les instal·lacions de l'Obra i en règim d'esclavatge, com a treballadores domèstiques; dels homes, és clar. A la pàgina 206 del llibre podem llegir: "els diners del banc [Popular] van pagar diverses "escoles de serventes" que més tard van ser vinculades amb abusos". S'esmenta també l'existència d'un tràfic de noies des de països poc desenvolupats cap a d'altres de desenvolupats per a usar-les com a mà d'obra esclava.

I així podríem seguir i seguir, però tampoc no es tracta de reproduir el llibre, sinó simplement de donar una petita idea d'allò que podrà trobar qui el llegeixi. Tot el que he esmentat aquí n'és només la punta de l'iceberg.

Per a acabar no em puc estar de comentar que encara que Escrivà va traspassar l'any 1975, la seva Obra ha perdurat essencialment intacta. Sense anar més lluny, l'Opus es va infiltrar amb èxit a la primera administració Trump, i des d'allà va impulsar polítiques de caire ultradretà. I Trump, encantat de la vida, és clar. El sr Gareth Gore no ens parla de què passa amb la segona administració Trump perquè el llibre és previ a que aquest personatge letal tornés a ocupar la Casa Blanca aprofitant-se dels usos democràtics, com Mussolini l'any 1922 o Hitler l'any 1933. Segons la investigació del sr Gore, l'Opus ha arribat a aconseguir diners a cabassos gràcies a les seves relacions amb ultraconservadors estatunidencs.

Llibre aprofitable? Jo diria que més que aprofitable és imprescindible per a tothom, excepte per als membres de l'Opus, és clar, que ja tenen el seu llibre de capçalera i d'allà no es mouran tal com va deixat lligat i ben lligat San Josemaría en el seu moment.

Per a més informació... no es molestin en anar a la Viquipèdia. En cap dels idiomes en que és escrita no trobaran absolutament res del que diu aquest llibre o tants d'altres treballs similars anteriors a ell. Suposo que ja saben que és facilíssim manipular la Viquipèdia, i suposo que ja es figuren que dins de l'Opus hi ha una quadrilla tècnicament prou solvent que es dedica a assegurar-se que la Viquipèdia no digui res que a San Josemaría no li hagués agradat que es digués sobre la Seva Obra (que en llatí es deu dir “Opus iosephusmariae” o una cosa així)

D'altra banda, potser sí que els serà útil visitar aquesta web:

“Opus Dei ¿un CAMINO a ninguna parte?” (http://www.opuslibros.org/nuevaweb/). Vostès mateixos.

Coberta edició original

PORTUGAL ¿GOLPE O REVOLUCIÓN?

Títol original: Portugal ¿golpe o revolución?
Autor: Vicente Talón
Editorial: CVS ediciones
Any primera edició: 1974

El llibre a què faig referència en aquest comentari és difícil de trobar. Difícil, però no impossible.

Fa poc vaig llegir el llibre “Abril es un país”, de Tereixa Constenla, editat l'any 2024 i comentat en aquest mateix blog. El llibre va ser escrit amb motiu del 50 aniversari de la Revolució portuguesa “dels Clavells” de 1974 i en certa manera és una mica la crònica d'un desencantament. El romanticisme inicial d'aquells dies s'ha anat refredant pel camí, la qual cosa és normal si resulta que el “camí” ha durat, fins a la data d'aquest comentari, més de cinquanta anys. Demanar a un romanticisme que duri intacte durant més de cinquanta anys potser es demanar massa.

Quan vaig acabar de llegir el llibre em vaig quedar una mica frustrat perquè en el meu interior l'emoció d'abril de 1974 no s'ha apagat mai. Sí, jo ja hi era quan allò va passar i per a aquells de vostès que s'estiguin preguntant quina edat avançadíssima dec tenir ara, els diré que aleshores tenia més de deu anys però menys de vint; i ja he parlat prou, així que no esperin que concreti més.

Un cop llegit i ressenyat el llibre de la sra Constenla em van agafar unes ganes enormes de regirar les meves prestatgeries per a trobar un altre llibre que jo sabia que tenia... i que estava “arxivat” des de feia cinquanta anys i vuit mesos: “Portugal ¿golpe o revolución?”. I és que jo sabia que aquell llibre guardava, en estat original, les emocions d'aquells dies. El vaig trobar, i és el llibre que comento aquí.

L'he rellegit i la veritat és que m'ha deixat sorprès. D'entrada, és important tenir present que la primera edició d'aquest llibre és de juny de 1974, és a dir publicada ni dos mesos després de la inesperada Revolució, la qual cosa vol dir que les emocions i excitacions inicials estaven en plena vigència. L'exemplar que jo vaig comprar, que és el que comento, pertany a la segona edició, publicada... també a juny de 1974.

 

 

No és estrany que la primera edició s'esgotés abans d'un mes i se'n posés immediatament a la venda una segona. I és que a Portugal havia passat allò que milions de persones desitjaven que passés a l'altra banda de la frontera... i que no va passar mai.

A l'altra banda de la frontera hi persistia una dictadura del mateix signe que la portuguesa, es a dir d'extrema dreta, instal·lada ja feia trenta-cinc anys. L'autor del llibre, Vicente Talón, vivia en aquesta altra banda de la frontera, on treballava com a periodista. Des de 1966 formava part de la redacció de “Pueblo”, un diari de Madrid. L'any 1974 no hi havia llibertat de premsa, o si més no, hi havia una mena de “llibertat vigilada” per obra i gràcia d'una llei infantada per un peculiar polític del Règim, de nom Manuel Fraga Iribarne, ministre de “Información y Turismo” entre 1962 i 1969, i que es basava en el principi de “jo no et censuro però si no et censures tu mateix et confisco (“segresto”, era la paraula que es feia servir aleshores) i et tanco la barraca”. D'aquí que en rellegir “Portugal ¿golpe o revolución?” m'hagi resultat molt sorprenent constatar amb quina inusual obertura escrivia el sr Talón sobre la caiguda d'una de les tres grans dictadures de dretes d'Europa posteriors a la Segona Guerra Mundial (les altres dues eren la grega, que va caure tres mesos després, a juliol de 1974; i la del general de El Pardo que, nominalment, va acabar amb la constitució de 1978)

 

Foto de l'autor a la contraportada

 
En el llibre, Vicente Talón explica els fets com si s'estiguessin produint en aquells precisos moments... bàsicament perquè s'estaven produint en aquells precisos moments. La llibertat amb què el sr Talón descrivia el que estava passant era inusual. Hem de tenir present que el mantra oficial imposat pel règim del general de El Pardo deia que “Portugal está cayendo en la pendiente del comunismo”; de cap manera es podia validar el que estava passant al país del costat -mirant el mapa, just a sota de Galícia, quin horror!- perquè validar-ho significava criticar el règim del general marit de 'doña' Carmen Polo.

Però Vicente Talón es va dedicar a explicar allò que veia. No va optar per una postura crítica, però tampoc va cridar en cap moment “Viva a Revolução”. Es va mantenir en un to prou objectiu com per a que els que el vam llegir ens quedéssim a gust amb el que deia. El sr Talón va aconseguir fer-nos arribar l'extraordinari aire fresc que venia de Portugal.

Més de cinquanta anys després, el llibre del sr Talón no ha perdut vigència. Comença explicant els fets de la setmana de l'aixecament contra el règim de Marcelo Caetano; després parla dels orígens d'aquell règim, la socioeconomia, el greu problema de les colònies (Angola, Moçambic i Guinea Bissau), el paper de l'Església Catòlica...

A més fa una interessant repassada dels diversos partits polítics que van emergir de sota les pedres, des dels d'inspiració comunista fins als de la dreta més rància, passant pels monàrquics, que sempre han estat els “reis” (mai millor dit) de la nostàlgia.

El llibre acaba amb la transcripció íntegra del Programa del Moviment de les Forces Armades (és a dir, el programa de la Revolució) i els primers decrets de la Junta provisional de govern. Tot en versió original portuguesa. No té preu.

Es poden trobar exemplars de segona mà d'aquest llibre a menys de 10 euros; i Amazon diu que ven un exemplar nou a... 195 euros!

Entenc que aquest és un llibre especialment aprofitable per a un públic reduït format per aquells que l'any 1974 vam viure el moment emotiu precís d'uns esdeveniments únics. Però no només. Insisteixo en que d'una manera o altra el llibre del sr Talón segueix essent vigent, tant per a romàntics, com per a historiadors, com per a curiosos sense més.

Des d'aquí, cinquanta i escaig anys després, el meu agraïment més sincer per al sr Vicente Talón.

 

Contraportada del llibre