EL FALCÓ MALTÈS

Títol original: The Maltese Falcon

Autor: Dashiell Hammett

Editorial en català: Edicions 62 (2006)

Editorial en castellà: Alianza Editorial (2014)
Any primera edició original: 1930

Nota prèvia: jo no he llegit la versió en català d'Edicions 62, sinó una versió en castellà publicada pel diari 'El País' l'any 2002, dins d'una col·lecció que es va anomenar 'Clásicos del Siglo XX'. Ho dic més que res per espolsar-me responsabilitats, per si de cas a algú de vostès se li acudís llegir el llibre d'Edicions 62 després de fer una ullada a aquest comentari i es trobés amb que la traducció era nefasta. Ho dic per experiència. En novel·la negra, les traduccions al català les poden fer traductors altament professionals o bé traductors ultrapatufets que, per allò de 'salvar la llengua', destrossen el que sigui sense cap mania, ja sigui la carta de preus d'una cafeteria barata o una obra magna de la literatura universal. Estan avisats.

I ara anem al que fa al cas. Efectivament, 'El País', l'any 2002, encara encertava alguna cosa -no com ara- i la va clavar quan va incloure aquesta novel·la en una col·lecció anomenada 'Clásicos del Siglo XX'. I és que "The Maltese Falcon" és un clàssic. És El Clàssic.

El senyor Hammett va començar a publicar El Falcó, per entregues, l'any 1929, i el llibre complet es va publicar l'any 1930. Llegint-lo, hom es pot sentir transportat a aquell any '29 -'30 de depressió econòmica, d'imperi 'molt relatiu' de la llei, d'uns Estats Units en plena època de la llei seca i el gangsterisme...

Amb "El Falcó Maltès" Dashiell Hammett va crear tot un univers arquetípic que va propiciar l'aparició d'infinitat de còpies, que no van passar de ser això, còpies, perquè d'obra mestra original només n'hi ha una. L'investigador privat fatxenda però efectiu, la secretària sol·lícita, la clienta que aparenta ser desvalguda però que pot arribar a ser una perfecta harpia, el poli pacient i el que "ja ho veuries si a mi em deixessin", el gangster educat i el brusc i malcarat... tots, a El Falcó hi surten tots.

Quan El Falcó es va començar a publicar per entregues Humphrey Bogart acabava de fer trenta anys (sí, senyors i senyores: Humphrey Bogart va néixer al segle XIX). Tot just havia aparegut per primera vegada al cinema, a la pel·lícula de 1928 "The Dancing Town". És improbable que el senyor Hammett hagués vist aquella pel·lícula i s'hagués inspirat en la figura de Bogart per a crear el seu personatge de Sam Spade, protagonista de El Falcó. Però veient La Pel·lícula de 1941 -un altre Clàssic- dirigida per John Huston, sembla que queda clar que l'únic Sam Spade possible era, justament, Humphrey Bogart.

Definitivament, "The Maltese Falcon" és un llibre aprofitable, i jo diria que llegir primer El Llibre i veure després La Pel·lícula és un exercici altament recomanable.

Coberta primera edició original 1930

Coberta edició Alianza Editorial

Coberta edició "El País"

MÉS IL·LUSTRES EXECRABLES

Títol original: Més Il·lustres Execrables

Autor: Malcom Otero & Santi Gómez

Editorial: Rosa dels Vents
Any primera edició original: 2018

Aquest llibre és una segona part. La primera es diu "Il·lustres Execrables", sense el "Més". No busquin en aquest blog el comentari de la primera part perquè no el trobaran, de la mateixa manera que jo no en vaig trobar l'exemplar a la llibreria on, fortuïtament, vaig ensopegar amb la segona part i me la vaig comprar perquè en aquell moment necessitava una cosa sense cap pretensió, que només fos entretinguda, que no em fes pensar i que em deixés tranquil l'horitzó vital, que prou complicat que el tinc.

"Il·lustres Execrables" és de fet una secció del programa de ràdio Via Lliure, emès per RAC-1. Els guionistes de la secció van decidir donar format de llibre a les seves cròniques 'diferents' referides a conegudíssims personatges que sempre s'han tingut com a genials i bellíssimes persones, i resulta que no, que van ser uns grandissims fills de puta. Com Félix Rodríguez de la Fuente o Teresa de Calcuta, sense anar més lluny. A que no s'ho esperaven? Doncs això. Bé, la veritat és que jo de Rodríguez de la Fuente no sospitava res però de Teresa de Calcuta, una miqueta sí...

En aquest llibre es fa una repassada a trenta personatges, a raó de unes vuit o nou pàgines per a cadascun. Ho sento, però Teresa de Calcuta no surt en aquesta segona part. Qui sí que hi surt, per exemple, és Edison, de qui ja sabiem que era un caradura aprofitat que ni va inventar el cinematògraf , ni tampoc la bombeta elèctrica, encara que ell digués que sí (una cosa així com Graham Bell, que tampoc no va inventar mai el telèfon). Un altre Il·lustre Execrable amb qui ens trobem és JF Kennedy, de qui també teniem notícia de que al cap i a la fi era un cabronet. Pero, s'esperaven vostès que Evelyn Waugh, l'autor de "Retorn a Brideshead", fos un misogin horrorós i un abusador més horrorós encara? O que Jacques Cousteau (sí, sí, el mític Jacques Cousteau de tota la vida!) fos un torturador d'animals, un terrorista mediambiental, un antisemita i un avariciós mil vegades pitjor que el Tio Gilito?

Doncs això és aquest llibre, dues-centes setanta-cinc pàgines de desmitificació d'un grapat de subjectes a qui crèiem que haviem d'agrair la seva contribució a fer un món millor i que en realitat sembla que es van dedicar a fer millor el seu món a base de convertir el dels altres en un infern. No som res. És clar que ja ho deia Mae West, una de les millors filòsofes del Segle XX: "Quan sóc bona, sóc molt bona; però quan sóc dolenta, sóc molt millor". O també: "Les nenes bones van al cel; les dolentes a tot arreu".

Llibre aprofitable per a entretenir-se i desconnectar una estoneta.

Post scriptum: algú em podria dir d'on ha sortit la paraula "ottoe", que forma part del vocabulari habitual dels autors del llibre i que jo no he trobat mai enlloc més?? Gràcies.

Mae West, llum i guia.

 

MUERTE DE UN EXTRAÑO

Sèrie Monk nº 13

Títol original: Death of a Stranger

Autor: Anne Perry

Editorial: Zeta Negra
Any primera edició original: 2002

Londres 1862. Continua la Guerra de Secessió dels Estats Units; es posa en marxa el primer ferrocarril de Nova Zelanda; neixen, entre d'altres milions de persones, Emilio Salgari, Claude Debussy, August Lumière... ; mor, entre d'altres milions de persones, Samuel Colt, sí, el que va inventar les famoses pistoles colt.

Aquest cop l'entretinguda Sra Perry ens aporta, com a temes principals, la corrupció a les altes esferes (tot un clàssic de la seva obra); la prostitució, però en aquest cas en versió fetitxista (una mena de fetitxisme francament curiós, de fet); el negoci salvatge del ferrocarril; i naturalment les inclinacions redemptores de la infermera Latterly (actualment, Sra Monk) i les permanents tragèdies amnèsiques del Sr Monk (el marit de la infermera).

De tots aquest temes, el que figura que és el central és el del ferrocarril. Durant la primera meitat del segle XIX el ferrocarril va esdevenir un negoci de dimensions més que notables i per tant una font d'especulació i joc brut més notable encara. No en va era un mitjà de transport nou i, probablement el més potent de tots els que s'havien conegut fins aleshores amb unes perspectives de desenvolupament i expansió suposadament infinites. Per tant, "ximple l'últim"! Es tractava d'acaparar el màxim tros de pastís possible, i el pastís implicava, entre d'altres aspectes, la fabricació de vies, el comerç d'unitats mòbils (vagons de tota mena), el comerç de locomotores i molt especialment l'especulació de terres mes bèstia que s'hagués vist mai. Si a això hi sumem que a l'època victoriana mig món era colònia britànica i per tant els negocis de la metròpoli explotant les colònies eren fabulosos, la instal·lació de línies de ferrocarril en aquests territoris (com l'Índia, per exemple) suposava una multiplicació exponencial dels beneficis dels negociants i especuladors metropolitans (gairebé tots amb tractament de 'Lord' o de 'Sir', of course). Tal multiplicació es feia a costa de les vides dels colonitzats, naturalment, però això és igual. Els colonitzats no eren ningú, com ara, que segueixen sense ser ningú.

Pel que fa a les activitats messiàniques de la Sra Monk (abans, infermera Latterly) aquest cop es tradueixen en una mena de suport assistencial a prostitutes maltractades, és a dir, potencialment, totes. Però dins d'aquest col·lectiu la Sra Monk (i per tant també nosaltres, els lectors) descobreix que hi ha un subgrup especial destinat a satisfer els gustos d'uns clients molt exclusius, pertanyents a la classe privilegiada com no podria ser d'una altra manera. És una llàstima no poder comentar aquesta mena especial de prostitució, per allò de no desvetllar una línia important de la trama. Fa una mica de ràbia, la veritat.

I finalment, en el que pertoca al Sr Monk -que sembla que faci concursos amb la seva dona a veure qui pateix més per qualsevol cosa- aquest cop fa un salt qualitatiu important en relació als eterns intents de remissió de la seva omnipresent amnèsia. Per fi descobreix coses prou significatives del seu passat... que li permeten seguir patint. Tampoc no puc comentar res. Punyeta amb els spoilers.

"Death of a Stranger" és un llibre entretingut que a més fa la seva aportació a la cultureta històrica del lector, com és habitual en els llibres de la Sra Perry. Només per això ja és un llibre aprofitable, però com també sol passar en l'obra de la Sra Perry, està lluny de ser un Nobel de Literatura. És clar que si mires segons quins Nobel de Literatura...

Locomotora de 1862

Tren presidencial d'Abraham Lincoln (foto: 1865)

 

Portada de l'edició original

EL DIRECTOR

Títol original: El Director

Autor: David Jiménez

Editorial: Libros del K.O.
Any primera edició: 2019

El 'Director' del títol és el propi autor, el sr David Jiménez, que va ser director de "El Mundo" entre abril de 2015 i maig de 2016.

"El Mundo", per a tots aquells que no ho sàpiguen -no per ignorància, sinó perquè hagin tingut la sort de no llegir-lo- és un pamflet pretesament disfressat de diari. Altres pamflets de mena similar i prou coneguts són, per exemple, ABC, La Razón o El País. Aquests libels no són d'ara, no es pensin, ja existien en època del generalito Paco però es deien d'una altra manera: Arriba, El Alcázar, Ya, Solidaridad Nacional, Pueblo... l'únic que ha conservat el seu nom i sempre s'ha dit igual és l'ABC, que històricament ha donat suport, entre d'altres, al règim alemany durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918); a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930); a la dictadura del generalito Paco, naturalment (1939-1975); als senyors Adolf i Benito durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945); i ja posteriorment a curioses associacions com Alianza Popular, Partido Popular, Ciudadanos o Vox, és a dir tot això que també existia abans però que es deia "Movimiento Nacional" (aquells de vostès que no tinguin prou edat, consultin si us plau una enciclopèdia)

A "El Director", el sr Jiménez explica que li van proposar ser director de "El Mundo", i que la cosa li va estranyar una mica perquè ell de fet era un corresponsal en terres infidels i perilloses i no en tenia ni idea de què implicava una feina de despatx i de relacions públiques com la que li estaven oferint. Naturalment la va acceptar perquè no es pot negar que era tota una oportunitat de conèixer nous mons i tal... fins que es va acabar adonant de que havia anat a parar a una mena d'abocador ple d'hipocresies, punyalades per l'esquena, pressions immorals i altres meravelles semblants que feien que les antigues terres infidels i perilloses on havia estat treballant abans semblessin el paradís terrenal.

És a dir, que figura que el senyor Jiménez es va adonar aleshores de que determinada premsa és un femer al servei dels seus amos polítics, que al seu torn estan al servei dels amos econòmics, que en definitiva fan servir els diaris per a manipular descaradament a la població en general per tal d'orientar-la a favor seu a l'hora, per exemple, de votar, i per tant a l'hora de fer veure que es torna a repartir el pastís del poder que en realitat seeempre acaba a la boca dels mateixos.

El sr Jiménez preten fer-nos creure que ell això no ho sabia, és a dir que no sabia el que un servidor de vostès, sense ser periodista i ni tan sols un trist 'influencer' del YouTube sí que sabia simplement pel fet de tenir ulls a la cara per a veure allò que és evident.

El sr Jiménez també diu en el seu llibre que pretenia fer de "El Mundo" un diari seriós i imparcial. Francament, o el sr Jiménez és molt ingenu o bé pretén mentir i manipular ell també al públic en general per a aconseguir que es compri el seu llibre, amb el valuós ajut d'una gran tasca de promoció que s'ha fet en determinats medis de comunicació, tot s'ha de dir. Si un dels objectius era aquest jo he de deixar constància de que amb mi ho ha aconseguit plenament. Felicitats.

"El Mundo" no podrà ser mai un diari seriós ni imparcial; amb prou feines podrà ser mai un diari. "El Mundo" és de dretes perquè els seus amos són de dretes econòmiques i polítiques descarades, igual que l'ABC, La Razón o El País. La imparcialitat, en política, economia o sociologia no existeix. És com la cronologia del món dit 'occidental', que pren com a referència la creença de que va existir un senyor que es deia Crist. En el temps, els fets se situen abans de Crist o després de Crist, no hi ha cap altra possibilitat. O ja hi havia Crist o encara no n'hi havia. No existeix l'any zero. Mai no ha existit l'any zero. Per això l'any 2000 pertany al segle XX i no al XXI.

Igualment en política, economia o sociologia la imparcialitat, el centre o l'equidistància no existeixen en absolut. No existeixen. Qui diu que és de 'centre' menteix: és descaradament de dretes però prefereix no dir-ho. Qui diu que és de centre-dreta menteix encara més; és com el que diu que és de centre, però una miqueta més desacomplexat. I qui diu que és de centre- esquerra simplement t'està deixant anar un oxímoron, així de clar (qui ho necessiti, que torni a consultar l'enciclopèdia, si us plau, sense manies).

En fi, el llibre s'acaba amb el sr Jiménez destituït del càrrec... i escrivint un llibre que es diu "El Director". Vinga, vinga, no em diguin que els estic arruïnant el final, perquè segur que ja se'l figuraven.

I ara, la pregunta habitual. Llibre aprofitable? Sí, perquè no?. Llibre sorprenent? En absolut.

Deu Anys: 2009 - 2019

Acabo d'adonar-me que dimarts passat, dia 6 d'agost de 2019, aquest blog va fer deu anys. No m'ho puc creure.

La primera (i primitiva) entrada.

LA NOVIA IMAGINARIA

John Irving nº 9 i 10

Títols originals: The Imaginary Girlfriend / Trying to save Piggy Sneed

Autor: John Irving

Editorial: Tusquets
Any primeres edicions originals: The Imaginary Girlfriend, 1995 / Trying to save Piggy Sneed, 1996

Any primera edició per Tusquets: 1997

Anem a pams perquè si no no entendrem res.

"The Imaginary Girlfriend" (La nòvia imaginària) és una peça autobiogràfica que no arriba a 150 pàgines (el nombre de pàgines varia segons l'edició) i que el senyor Irving va escriure mentre es recuperava d'una intervenció quirúrgica que en aquell moment no li permetia treballar en la creació d'una novel·la llarga.

"Trying to save Piggy Sneed" (Mirant de salvar Piggy Sneed) és un llibre que recull dotze (12) treballs curts de John Irving entre els quals hi ha inclòs "The Imaginary Girlfriend" (La nòvia imaginària).

A tot el món mundial de parla anglesa (és a dir, a tot el 'worldwide world', si em permeten la traducció infame d'aquesta expressió més infame encara) "The Imaginary Girlfriend" es va publicar l'any 1995 com el que era, és a dir, un treball independent, mentre que el recull es va publicar un any després, el 1996, amb el títol de "Trying to save Piggy Sneed" que és com es diu la primera de les obres que composen el llibre.

Ara bé, en el món mundial de parla castellana (és a dir, el "mundo mundial") "La nòvia imaginària" no s'ha publicat mai com a relat independent, mentre que el recull s'ha publicat amb el títol "La novia imaginaria" en comptes de "Tratando de salvar a Piggy Sneed" que seria més o menys la traducció del títol original del llibre. Per què?? Un cop més, els misteris del món editorial son insondables (apart d'idiotes; insondablement idiotes)

Han entès alguna cosa? Si és així me n'alegro molt; i si no, no es frustrin, no és culpa de vostès, sinó dels deliris dels nostres benvolguts editors locals (els del "mundo mundial").

The Imaginary Girlfriend, edició original de 1995

...Piggy Sneed, edició original de 1996

Del que jo parlaré aquí és del recull, és a dir del llibre dels dotze treballs del senyor Irving que l'editor local ha titulat "La novia imaginaria" en comptes de respectar el nom de l'obra original.

El llibre es compon de tres parts:

Una primera de relats autobiogràfgics (tres), entre els quals "Hay que salvar a Piggy Sneed" i "La novia imaginaria"; i, ja posats, el tercer relat es diu "Mi cena en la Casa Blanca".

Una segona part de narracions de ficció.

Una tercera part que en el llibre s'identifica com a "Homentatges".

La part dels relats autobiogràfics:

El relats de Piggy Sneed i de la Casa Blanca es refereixen a dues situacions en què el senyor Irving s'hi va veure involucrat; la veritat és que no mouen a grans emocions.

Pel què fa a "La novia imaginaria", el meu admiradíssim senyor Irving em perdonarà, però m'ha semblat del tot infumable. Abans de posar-se a escriure el senyor Irving es va dedicar a la lluita lliure, i quan va començar a escriure s'hi va continuar dedicant, i a més hi va implicar els seus dos fills grans i també va voler implicar al petit (no em queda clar si ho va aconseguir o no). Total, que el relat, en aquesta edició, es un plec de vuitanta-vuit pàgines que només són capaços de digerir els aficionats a la lluita lliure, amb desenes i desenes d'explicacions de combats i tècniques que, francament, 'a mi què m'explica?'. És clar que jo sóc un d'aquells personatges estranys que no ha entès mai, per exemple, que dècades i dècades després de que algú coli una pilota en un forat, tal fet es continuï recordant com una gesta històrica, així que segurament no sóc el més indicat per a opinar sobre "La novia imaginaria" que fet i fet és com això de la pilota en un forat però en versió lluita lliure. Ah, i tampoc no entenc per què aquest diem-ne relat es titula "La novia imaginaria" ("The Imaginary Girlfriend"); no hi ha cap nòvia, ni real, ni simbòlica, ni imaginària ni res... a ménys que la nòvia imaginària sigui la lluita lliure.

La part de les narracions de ficció:

Es tracta de sis narracions curtes escrites entre 1967 i 1980. La sensaciò que em produeixen és que si estiguéssin integrades en capítols de diferents novel·les llargues estarien molt bé (de fet és en el que s'ha convertit alguna d'aquestes històries) però com a narracions independents no tenen empenta. També és possible que hi hagi un problema de percepció per part meva: després de llegir tots els llibres del senyor Irving anteriors a aquest, tots novel·les llargues, i que m'hagin commogut completament, ara, aquestes narracions curtes, per a mi, no tenen gust de res.

I finalment, la part anomenada "Homenatges":

Está formada per tres treballs. El primer, és una introducció a una edició de l'any 1986 de la novel·la de Dickens "Great Expectations" ("Grans Esperances"); el segon també és una introducció a una altra obra de Dickens, "A Christmas Carol" ("Cançó de Nadal"), el més que famós relat on apareix el personatge de Scrooge que es visitat pels tres fantasmes temporals, el del passat, el del present i el del futur; i el tercer treball és una semblança de Günter Grass.

Si a vostè li agraden els pròlegs clàssics de tota la vida, d'aquella mena que la majoria de mortals només veure'ls se'ls salten, estarà encantat amb aquests "Homenatges" del senyor Irving. Si vostè és una reencarnació de Günter Grass (1927-2015), també. Si vostè no es troba en cap d'aquests dos supòsits, pot prescindir de llegir aquesta darrera part de "La novia imaginaria" ("Trying to save Piggy Sneed").

En conclusió: "La novia imaginaria" pot servir perfectament per a acostar-se una mica a la figura del seu autor, que aquí exerciria també de personatge. Opino que és un llibre aprofitable, però no imprescindible. És clar que la meva opinió també és prescindible, només faltaria.

Encerclat, John Irving 'lluitador' (1959, disset anys)

INFERNO

Sèrie Robert Langdon nº 4

Títol original: Inferno

Autor: Dan Brown

Editorial: Empúries
Any primera edició original: 1992

La darrera vegada que vaig llegir una cosa de Dan Brown va ser l'any 2009, és a dir ara fa 10 anys. El llibre era "El símbol perdut" i revisant el comentari que en vaig fer aleshores -i que vostès poden trobar en aquest mateix blog dins de les etiquetes 'Dan Brown' o 'Sèrie Robert Langdon'- entenc per què he trigat deu anys a llegir una altra producció d'aquest mateix autor.

Sí, ho confesso, jo vaig ser fan de Dan Brown però en descàrrec meu he de dir que en un moment donat -a partir de llegir 'Fortalesa digital'- vaig veure la llum i vaig caure del cavall. Bé, probablement vaig caure del cavall de resultes de veure la llum... quedar enlluernat no t'ajuda precisament a mantenir l'equilibri.

Sigui com sigui, després de "El símbol perdut" Dan Brown i jo vam seguir per camins diferents. Per a mi va ser molt dolorós perquè ell va continuar acumulant dòlars d'una manera absolutament obscena, mentre que jo m'he mantingut pur (i gilipolles) escrivint aquest comentaris llibrescos sense que cap d'ells m'hagi reportat un duro. Fa ràbia, oi que ho entenen?

I és clar, partint d'aquesta base, la pregunta del milió, pensaran vostès, és: ¿i per què ara el senyor jordalgar (amb jota minúscula, sempre) ha tornat a caure en la foscor i la confusió i (horror!) ha llegit "Inferno"? i no només això, sinó ¿per què ha comprat l'exemplar (més horror encara!!) contribuint així a la indecent acumulació de riquesa del senyor Dan Brown? Eh?

Doncs per raons terapèutiques, encara que sembli mentida. M'explico. Al matí, poc abans de sortir de casa per a anar a treballar jo acostumava a llegir els titulars del diari, a més de l'editorial, algun article etc. Però ja fa temps que això de llegir el diari s'havia convertit en un exercici extremadament desagradable i jo cada vegada suportava menys les notícies de primera hora; em feien sentir atacat i agredit per totes bandes. Havia de canviar de lectura matinal, així que vaig començar a pensar què podia trobar que reunís les característiques d'història tonta, molts capítols però curts i que, lluny de fer-te pensar, t'adormís les neurones.

Aleshores ho vaig veure claríssim: qualsevol cosa de Dan Brown. I així va ser com vaig acabar llegint "Inferno". He de dir que les meves expectatives no s'han vist en absolut decebudes: és una hiostòria tonta, amb molts capítols però curts i que no et fa pensar en absolut, que és justament el que estava buscant.

"Inferno" és un llibre que quan el comences t'indueix una sensació semblant a quan entres al cine i la pel·lícula ja fa mitja hora que ha començat. La primera cosa que et dius és "i això de què va?". I la segona cosa que et dius és que és igual, que no hi fa res que te n'hagis perdut el començament; segueixes la pel·lícula sense problemes i te n'adones que fet i fet tot plegat és redueix a una col·lecció de cops d'efecte, un rere l'altre, i ja està. Focs artificials, molts, un o dos petardets a cada capítol.

Això sí, llegir Inferno amb un dispositiu al costat que estigui connectat a internet ajuda a que la cultureta del lector augmenti, tot s'ha de dir. Llocs, quadres i altres fòtils citats pel sr Brown, com per exemple la màscara mortuòria de Dante Alighieri, són reals, i veure quin aspecte de veritat tenen totes aquestes coses no deixa de ser la mar de curiós.

Llibre aprofitable? Si a vosté li passa, com a mi, que hi ha vegades que necessita desconnectar desesperadament, sí. És clar que també hi ha altres procediments...

Màscara mortuòria de Dante

Coberta de la primera edició original