EXPO 58

Títol original: Expo 58

Autor: Jonathan Coe

Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 2013

No ens hem de refiar de tot el que diuen les contraportades dels llibres. En aquest cas, per exemple, el senyor que ha escrit la contraportada de l'edició d'Anagrama de “Expo 58” probablement estava sota els efectes d'alguna substància euforitzant quan en la seva ressenya hi va incloure frases com “estupenda mostra del millor humor britànic” o “un llibre tremendament bo” o “una novel·la divertidíssima” o “un divertiment d'altíssim nivell literari”.

També pot ser que estiguessin sota els efectes de la mateixa (o similar) substància euforitzant els qui van nominar aquest llibre per a l'International Dublin Literary Award. O això, o és que els irlandesos tenen una tendència extraordinàriament acusada a ser obertament generosos a l'hora de valorar qualsevol cosa escrita.

O també pot ser que jo estigui molt condicionat per les limitacions que m'imposa la meva cultura mediterrània. Crec que m'inclino per aquesta opció.

No és que aquesta novel·la sigui dolenta, és que és molt britànica, gairebé típica i tòpicament britànica. La història ens situa en la participació anglesa (ni gal·lesa ni escocesa ni nord-irlandesa) en l'Exposició Universal de Brussel·les de 1958 i això dóna peu a l'autor per a descriure el que sembla ser la tradicional visió que des de la Gran Bretanya s'ha tingut del continent des de temps immemorials: una immensa extensió poblada per gent estranya i absurda que s'estén davant de les costes de Dover. I on a sobre condueixen per la dreta.

A mi em fa l'efecte (puc estar molt equivocat, és clar) que aquesta és una novel·la de consum intern i que els britànics nadius sí que poden trobar-la “divertidíssima” com diu la contraportada d'Anagrama, però pel que fa als pobres continentals estranys i absurds, entre els que em compto, la història no passa de ser una petita col·lecció de llocs comuns en el context d'una Guerra Freda d'opereta, amb agents russos que avorririen al propi Lenin, agents britànics pastadets a Dupond i Dupont (jo encara diria més: pastadets a Dupond i Dupont) i agents americans tan hàbils com els seus propis presidents. Ah, i pel que fa a la trama 'sentimental' siguem generosos i deixem-ho en que és més aviat anodina.

Em sap greu, perquè a mi l'autor no m'ha fet res ni li tinc cap mania, però no puc deixar de pensar que hi ha llibres que no són precisament imprescindibles i aquest n'és un.

Això sí, si per a complementar la lectura de “Expo 58” se'ls acudeix consultar Sant Google descobriran que aquell any, a més de l'Atòmium, també van néixer Mehmet Ali Agca (el que va atemptar contra Karol Wojtyla), Lorenzo Lamas (“el rey de las camas” segons una campanya publicitaria), Ellen DeGeneres, Michael Jackson, Andy Gibb (el menor dels Bee Gee's), Rick Mayall (un dels protagonistes de la sèrie de la BBC “The Young Ones”), Sharon Stone, Albert de Mónaco, Michelle Pfeiffer, Prince (sí, el cantant), Bill Watterson (creador de “Calvin & Hobbes”), Madonna (sí, la cantant), Tim Burton (director de cinema) i Chris Columbus (un altre director de cinema, no el navegant que es pensava que anava a la Índia) entre d'altres.

Llibre aprofitable, si és vostè britànic.

Logo de l'Exposició Internacional de 1958

L'Atòmium, el símbol de l'Expo per antonomàsia

Hostessa de l'Expo (personatge del llibre)

El pavelló britànic (escenari en el llibre)

El pub Britannia (escenari en el llibre)

Coberta de l'edició original (2013)

EL CAS DELS MARISTES

Nota de l'editor: aquest és el llibre número 300 que es comenta en aquest blog.

Títol original: Crónica del caso Maristas

Autor: Guillem Sánchez

Editorial: Ara Llibres
Any primera edició: 2017

A començament de 2016 el pare d'un ex-alumne dels Maristes de Les Corts no va voler callar i va denunciar que el seu fill va ser sexualment abusat per part d'un docent del centre. Un periodista de 'El Periódico de Catalunya' se'l va prendre seriosament i va començar la investigació que ell mateix relata en aquest llibre. Ningú podia imaginar les contundents dimensions que agafaria el cas, i menys que ningú els propis Maristes, que durant anys han aconseguit mantenir en criminal silenci el que durant dècades, més de les que diu el llibre, ha estat passant dins de les seves nauseabundes parets.

Aquest primer denunciant va inaugurar una llarga llista d'altres assetjats i abusats que havien callat durant anys (dècades, repeteixo) perquè res ni ningú els ajudava a denunciar i ni tan sols a entendre el que els havia passat; és més, les pròpies lleis jugaven a favor dels agressors i hi segueixen jugant; assetjats i abusats, molts dels quals encara no gosen dir res si no és que es garanteixi d'una manera gairebé impossible el seu anonimat, i quan gosen i volen denunciar, els representants de la justícia els diuen que és inútil perquè “el presumpte delicte ha prescrit”. “Presumpte” i “prescrit”: dos insults més, dues agressions més sobre les víctimes, en aquest cas de part de la... justícia???

Un dels capítols del llibre parla de traïció, la traïció d'un docent que es presentava com el gran amic de les víctimes i les seves famílies i va resultar que aquesta amistat disfressada de complicitat no era més que la falsa via que utilitzava per a cometre les seves depredacions. Doncs bé, hi ha una traïció que encara que sembli impossible sobrepassa aquesta. És la de la pròpia institució que durant anys i anys ha venut l'aparença de gran prestigi i qualitat educativa quan de fet mai no ha practicat res més que la manipulació mental, el sectarisme, la mentida, l'encobriment continuat de repetides i continuades agressions inqualificables com les que són objecte de tractament d'aquest llibre, la violència psicològica i, en major o menor mesura segons l'època, la violència física; i no estic parlant d'èpoques gaire llunyanes.

D'altra banda, encara hi ha qui es pregunta com és possible que tot això hagi quedat ocult durant tant de temps. Doncs a aquestes animetes càndides que es demanen això, jo les emplaço a fer-se una altra pregunta d'aquí a, posem per cas, cinc anys: “Com és possible que d'aquell cas dels maristes de 2016 pràcticament ja no se'n recordi ningú i en definitiva no hagi passat res?”. I encara una altra pregunta per a d'aquí deu anys: “Però, aquest escàndol d'abusos que està sortint ara a la llum, no s'assembla molt a un que va passar fa deu anys, cap allà el 2016?”

Posats a fer, els dono algunes pistes per a provar de respondre les preguntes anteriors.

Primer: l'organització responsable d'aquestes abjeccions és poderosa, és l'església catòlica, de qui s'ha demostrat infinitat de vegades al llarg de la història que és capaç de fer qualsevol cosa, per baixa i vil que sigui, quan es tracta de protegir els seus interessos. Els maristes formen part òbvia dels interessos de l'església catòlica, per la via pecuniària i per la via del proselitisme i de l'adoctrinament en el pitjor sentit del concepte “doctrina”. I parlant de l'aspecte pecuniari: a sobre s'aprofiten de concerts econòmics amb l'Administració Pública que, malgrat tota l'escandalera que s'ha destapat, es mantenen perquè naturalment una organització mafiosa com l'església catòlica ha tingut molt bona cura des de sempre de mantenir infiltrats a acòlits seus en tots els estaments polítics, empresarials i de qualsevol altre sector relacionat directament amb el Poder.

Segon: l'organització escolar (que no educativa, no insultem a la intel·ligència) d'on s'han destapat tots aquest casos recents de què parla el llibre, i els no recents dels què no en parla, no pot donar més fruits que no siguin precisament aquests. Si aquestes situacions de violació física i psíquica es donen des de fa dècades, no és per casualitat. Es tracta d'una organització que viu en un univers autocreat i tancat, que es creu les seves pròpies “veritats”, independentment de la realitat existent fora de les seves parets. Estem parlant d'una estructura dogmàtica, capaç de negar “en nom de Déu” drets fonamentals de les persones, capaç de considerar obligatòries per a tothom les seves pròpies repressions; les sexuals, per exemple. Aquests funcionaments dogmàtics i antinaturals (o “contra natura”, usant una expressió molt del gust d'aquests individus) tenen conseqüències; la repressió i la perversió de pulsions humanes poderoses i fonamentals pot derivar fàcilment en explosions no controlades que causen víctimes entre els qui son més dèbils i es troben just en el radi d'acció de tals explosions.

Això és el que ha passat, i passa, amb els maristes. La seva pròpia estructura, els seus propis “principis” (per a dir-ho d'alguna manera), el seu estil de gestionar les seves pròpies perversions, el seu ADN en definitiva, han portat a que aquestes situacions s'hagin produït des de la nit dels temps, es produeixin ara i, per molts llibres que es publiquin, res no indiqui que no se segueixin produint en el futur.

És una qüestió estructural. I total, després et confesses i ja està, no ha passat res; és perfecte. Per això hi ha molts números de que dins de deu anys tot segueixi igual.

M'agradaria creure el contrari, però no puc.

Llibre aprofitable, sens dubte.

Coberta de l'edició original en castellà

EL GRITO SILENCIOSO

Sèrie Monk nº 8

Títol original: The Silent Cry

Autor: Anne Perry

Editorial: Punto de Lectura
Any primera edició original: 1997

Ens trobem Londres, a 1860. Abraham Lincoln guanya les eleccions a la presidència dels Estats Units. Carolina del Sud declara dissolta la seva relació amb els Estats Units (sumin això amb el fet anterior i tindran una guerra civil l'any següent). Es funda a Londres la primera escola d'infermeria basada en les idees de Florence Nightingale.

Com tantes altres vegades aquest llibre de la senyora Perry té aparença de novel·la però és tot un tractat de barbàrie històrica victoriana.

L'acció se situa a St Giles, una zona de Londres que a l'època era una mena de barri ocupat per delinqüents, prostitutes i el segment més misèrrim de la població, on fins i tot la recentment creada policia metropolitana s'ho pensava dues vegades abans d'entrar-hi. Les característiques bàsiques d'un lloc així eren una elevadíssima densitat de població i habitatges de pèssima qualitat i sense sanejaments formant carrerons estrets i foscos.

St Giles, dibuix de l'època

 

Però el drama que retrata aquí la senyora Perry no és el de les condicions de vida a St Giles -per bé que amb això ja n'hi hauria prou per a escriure unes quantes enciclopèdies- sinó el de determinats actes de depredació sobre la seva població, ja depredada per definició, procedent de personatges de l'altra punta de l'escala social, la punta més allunyada per dalt, l'anomenada “Societat”, amb 'S' majúscula.

Obrers de l'època

 

No estem parlant de la ja arxiconeguda explotació laboral sobre els més pobres per part dels més rics; estem parlant de quelcom que va molt més enllà d'això i que se li afegeix: l'ús impune dels més desafavorits i indefensos com a objectes de plaer sàdic-sexual, per part dels poderosos. Llegint el llibre de la senyora Perry, hom pot tendir a creure que el que està explicant és fruit de la seva imaginació delirant, que s'ho inventa; és més: hom desitja que s'ho estigui inventant. Però no, això tan increïblement repugnant passava, i segueix passant ara, encara que no al St Giles actual.

St Giles actual, vista parcial

Llegint llibres com aquest no puc evitar pensar, cada cop amb més convenciment, que malgrat que el segle XX va ser extraordinàriament convuls, en matèria de drets humans i socials va aportar uns avenços mai vistos en tota la Història de la Humanitat. Abans del segle XX la barbàrie salvatge i la depredació criminal de la minoria poderosa sobre la majoria restant era la norma incontestable. I ara, com més entra el segle XXI, més ens endinsem novament en el panorama “de tota la vida” d'abans del segle XX.

Llibre aprofitable.

Portada de l'edició original

LA REPÚBLICA CATALANA

Títol original: La República Catalana

Autor: Ramón Cotarelo

Editorial: Now Books
Any primera edició: 2016

El senyor Ramón Cotarelo García va néixer a Madrid l'any 1943. És catedràtic emèrit de Ciència Política i de l'Administració de la Universidad Nacional de Educación a Distancia. Ha escrit infinitat d'assaigs sobre política general i polítiques específiques. També ha traduït al castellà una altra pila d'assaigs polítics i ha escrit dues novel·les.

El senyor Ramón Cotarelo no ha nascut a Solsona, posem per cas, ni és membre d'Òmnium Cultural, ni del patronat pro Engalntina d'Or dels Jocs Florals, ni ha fet mai cap pelegrinatge un vint-i-cinc de desembre a la tomba de l'Avi Macià, ni tampoc cap acte d'afirmació patriòtico-personal cap Onze de Setembre al Fossar de les Moreres on, ja se sap, no s'hi enterra cap traïdor.

El senyor Ramon Cotarelo és decididament d'esquerres i no és cap idiota ni de lluny. Faig aquest aclariment perquè ja fa temps que hi ha qui s'entesta a demostrar que ser d'esquerres i ser idiota és tot un, com en el cas del PSOE o el PSC. Per cert, encara són d'esquerres?

Però no ens desviem del tema. El senyor Cotarelo, gens sospitós de ser catalanòfil radical, encara que sí esquerranós declarat, ha escrit aquest llibre titulat "La República Catalana" en el que exposa, des de premisses pertanyents a la teoria política (ell és un reconegut especialista en aquesta disciplina), per què una república catalana independent no és només viable i convenient, sinó que fins i tot és una possibilitat que es basa en el sentit comú.

El text està distribuït en cinc parts:

"La nación española que no pudo ser" on, com ja ha fet en altres llibres anteriors seus, el senyor Cotarelo argumenta que si anem a parlar de nacions inventades que mai han estat reals, és paradigmàtic el cas de l'anomenada "nación española".

"El reñidero de los sentimientos nacionales", on es parla de la respectabilitat del sentiment nacional (independentment de si la nació és real o no, com en el cas de l'espanyola), i de l'embolic mental on es troben perpètuament encallats determinats senyors que es proclamen d'esquerres però que abominen dels sentiments nacionals... o no... o de segons quins... o no saben...

"Aquí y ahora: el renacimiento de una ilusión", on s'explica l'origen transversal (és a dir, sorgit en diversos i variats col·lectius socials) de l'actual reivindicació d'independència per a Catalunya, contràriament a l'afirmació idiota (tant de personatges de l'esquerra com de personatges de la dreta) de que tal reivindicació és una mania personal del senyor Artur Mas. Aclariment per a qui encara no ho sàpiga: el senyor Mas no ha estat mai independentista; ha estat la delirant trajectòria de la dreta ultramontana espanyola, ajudada per l'esquerra idiota, la que ha fet que el senyor Mas s'adonés que li era molt rendible posar-se la disfressa independentista, i aquí el tenim, disfressat d'independentista i brodant dia a dia la seva performance; si algun dia el que dóna rèdits és ser ballarina russa, el senyor Mas es disfressarà de ballarina russa, no ho dubtin.

"Los argumentos en los debates", on es repassen els argumentaris històrics, jurídics, polítics i econòmics en favor o en contra de la independència de Catalunya.

"El escenario y los actores", on es fa un cop d'ull a la multitud de personatges (a més del senyor Mas) que fan les seves performances en allò que molts d'ells es prenen com una simple comèdia bufa o els agradaria que es limités a ser-ho pels segles dels segles: els polítics, els autoanomenats "intel·lectuals", els mèdia, els "poders fàctics", la Conferència Episcopal i altres.

*****************

"La República Catalana" és un assaig, no un pamflet, encara que qui tingui tendència en qualificar de pamflet tot allò que no reafirmi les seves idees no dubtarà en dir pestes d'aquest llibre; sense necessitat d'haver-lo llegit, és clar.

I sí, és un llibre aprofitable.

Nota final: no he inclòs a la CUP (o les CUP) dins de la categoria d'idiotes d'esquerres perquè no tinc clar que siguin d'esquerres. S'ha de ser escrupolós amb aquestes coses.

LA MÁSCARA DE RIPLEY

Sèrie Ripley nº 2

Títol original: Ripley Under Ground

Autor: Patricia Highsmith

Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 1970

Igual que em va passar amb la novel·la anterior i primera de la sèrie (The Talented Mr Ripley) d'aquesta tampoc en puc parlar pràcticament gens ja que, per poc que en digués, el risc de descobrir coses de la trama a qui no hagi llegit el llibre és enorme; per tant ja em perdonaran si em dedico a perdre'm en vaguetats.

Insisteixo en que Ripley m'agrada i crec que només sóc un de tants fans d'un gran club. A la novel·la anterior no em quedava clar si Ripley era un punt innocentot, un punt psicòtic o tot plegat. Doncs bé, la segona novel·la no m'ha servit per a aclarir-ho gaire.

Sí que sembla que d'un llibre a l'altre el nostre Tom ha madurat -segons la senyora Highsmith han passat sis anys entre tots dos episodis- però tot i així, encara que més madur, el toc innocentot i el toc psicòtic hi segueixen essent presents. És clar que d'una altra banda, en certa manera, Tom fa el que fa perquè les circumstancies l'hi porten, no perquè li agradi, i és que la vida pot ser irritantment complicada. Sí, ja sé que no s'està entenent res del que estic dient, però ser més explícit significaria explicar la història i si vostè, que no ha llegit el llibre, té intenció de llegir-lo, això no li agradaria gens, oi que no?

Bé, doncs vist que no puc arriscar-me a descobrir aspectes argumentals m'ocuparé d'una altra cosa: els meus problemes cronològics amb aquesta novel·la de Tom Ripley i per extensió lògica també amb l'anterior.

La senyora Highsmith va publicar la novel·la anterior l'any 1955, així que jo vaig suposar, ara veig que amb franca alegria, que l'acció se situava també l'any 1955 com a molt tard. A l'episodi anterior Tom Ripley tenia vint-i-cinc anys, i en aquest episodi la senyora Highsmith ens diu que en té trenta-un i que han passat sis anys. Fins aquí perfecte, tot quadra.

Però aquesta bonica harmonia cronològica comença a desfer-se quan a començament d'aquest segon episodi la senyora Highsmith ens diu que Tom es posa un disc dels Beatles. Impossible. És a dir, impossible si la història anterior passava l'any 1955. Cinquanta-cinc més sis són seixanta-un: els Beatles encara trigarien un o dos anys més a ser prou famosos com per a que Tom Ripley tingués un disc seu.

La cosa empitjora notablement quan Tom, en un viatge que fa a Londres, veu en una estació de metro una imatge de la pel·lícula “Romeo & Juliet” de Franco Zefirelli; justament la imatge que hi ha a continuació:

El cas és que aquesta pel·lícula es va estrenar el mes d'octubre de 1968. I, sigui dit de passada, en aquell moment els Beatles sí que eren més que famosos.

Encara més: Tom llegeix un titular en un diari que diu que “Onassis tem que li robin a Jacky”. La història entre Aristotelis Socrates Onassis i Jacqueline Bouvier Kennedy Onassis no va començar fins l'any 1968 i es va allargar fins el 1975.

Daily News 18 octubre 1968

I més: Tom esmenta la dictadura dels coronels a Grècia. El coronel Georgios Papadópulos va fer el seu desagradable cop d'estat l'abril de 1967, i no el van fer fora fins el 1974.

Els coronels grecs

Finalment la senyora Highsmith ens dona el cop de gràcia definitiu quan ens diu que un dels fets d'aquesta història de Tom Ripley passa el “dissabte 26 d'octubre”. L'any 1968 el dia 26 d'octubre va caure en dissabte.

En conclusió: tot apunta a que aquesta novel·la passa l'any 1968, la qual cosa vol dir que l'anterior, The Talented Mr Ripley, encara que va ser publicada l'any 1955 necessàriament ha de transcórrer l'any 1962, és a dir, que la senyora Highsmith hauria situat l'acció set anys en el futur (per què??). O això o és que a la sra Highsmith tant se li'n donava la cronologia i quan va situar la segona novel·la l'importava bastant un rave quan passava la primera.

Ah, i posats a fer, de tot això també podem deduir que si Tom Ripley l'any 1968 tenia trenta-un anys, era l'any 1962 quan en tenia vint-i-cinc. És a dir, que l'any 1955 de fet en tenia divuit i que, com a elegant corol·lari, va néixer l'any 1937.

Els ha agradat? Els ha semblat prou distret tot això? Doncs apa, ja tenen tema per a avorrir als convidats de la propera festa a la que hi assisteixin.

Ah, me n'oblidava: sí, és un llibre aprofitable.

The Beatles - "Àlbum Blanc" (1968)

Edició original de 1970

ELS GÜELL

Títol original: Els Güell

Autor: Andreu Farràs

Editorial: Edicions 62
Any primera edició: 2016

NOTA PRÈVIA: Tot el contingut d'aquest comentari està basat en el llibre de referència (“Els Güell”, d'Andreu Farràs). Aquest blog no és responsable de cap contingut del llibre de referència (“Els Güell”, d'Andreu Farràs).

0=====0 

 

L'any 1800 un tal Josep Güell (segons l'autor d'aquest llibre) o Pau Güell (segons la Viquipèdia) va marxar de Torredembarra (colònia espanyola?) a Santo Domingo (colònia espanyola) on va fer una certa fortuna per a després arruïnar-se. Aquest senyor va tenir descendència i el seu fill, Joan Güell, va aprendre molt del seu progenitor a l'hora de fer negocis i, afortunadament per a ell, també va aprendre a no arruïnar-se. Altres coses rellevants sobre el senyor Joan Güell serien que va fundar el que ara es coneix com el “Vapor Vell” de Sants (Barcelona); que té un carrer dedicat a Barcelona, que va del carrer de Sants a la Diagonal; i que té un monument plantat a la Gran Via de Barcelona.

Ah sí, i que va fundar la dinastia Güell; ja sabia jo que em deixava alguna cosa. Doncs d'això va aquest llibre, de la dinastia Güell.

El senyor Joan Güell, com no podia ser d'una altra manera, també va tenir la seva descendència, la típica parelleta, de la que, segons sembla, qui va comptar més va ser el nen, Eusebi.

Eusebi va ser el primer Comte Güell per obra i gràcia d'Alfonso XIII qui el va “titular” en agraïment pels serveis econòmics prestats.

D'altra banda, Eusebi es va casar amb la filla d'Antonio López, esclavista, especulador i propietari de la Compañía General de Tabacos de Filipinas i del Palau Moja (actualment dependència de la Generalitat).

Per obra i gràcia d'Alfonso XII (pare d'Alfonso XIII), i també pels serveis prestats, Antonio López es va convertir en Marqués de Comillas i Grande de España, la qual cosa és molt pràctica (això de Grande de España) perquè et permet estar davant del rei sense baixar del cavall ni treure't el barret. Ara és difícil trobar un cavall, però en aquella època (inicis del segle XX) no era cap problema.

Aquest matrimoni entre Eusebi i la filla de López, va comportar que amb el temps, al títol de Comtes de Güell, els Güell hi afegissin el de Marqués de Comillas.

Altres personatges curiosos relacionats amb els Güell i els Comillas van ser, per exemple, Mossen Cinto Verdaguer i Antoni Gaudí. Pel que fa a Verdaguer vivia al Palau Moja, amb els Comillas, i sembla que no hi era tot; la seva obsessió era fer exorcismes a qualsevol cosa que es mogués. I si parlem de Gaudí, aquest, amb una franca alegria, es gastava els diners del senyor Eusebi en els seus projectes cosa que posava una miqueta dels nervis a la senyora del senyor Eusebi.

El fill del senyor Eusebi, de nom Juan Antonio, va ser qui va regalar a Alfonso XIII una “modesta caseta” per a poder-s'hi estar cada vegada que vingués a Barcelona. Aquesta “modesta caseta” és la que actualment es coneix com a Palau de Pedralbes.

I així fins els nostres dies.

Per aquells de vostès que siguin curiosos de mena, cosa molt sana, els diré que l'actual Comte de Güell es diu Juan María Gerardo Güell y Martos, i és Tercer Comte de Güell i Grande de España.

Llibre aprofitable i força il·lustratiu.

 

EL EQUILIBRIO DE LA BALANZA

Sèrie Monk nº 7

Títol original: Weighed in the balance

Autor: Anne Perry

Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 1996

Molta liberté, molta égalité i molta fraternité... i al cap i a la fi, merde pour tous! L'any 1815 el tontaina de Napoleó es deixa avassallar i, patapoff!, els cabronets de sempre munten un congrés a Viena -que en un atac d'imaginació bategen com a “Congrés de Viena”- i què fan?? doncs intentar eliminar les escorrialles revolucionàries que encara poguessin sobreviure després de carregar-se al petit cors messiànic, establir monarquies absolutes per tot arreu i, naturalment, redibuixar el mapa d'Europa que és un esport practicat des de temps immemorials; i és que cada vegada que en aquest planeta a algú se li acut organitzar un ciri de dimensions una mica més àmplies que les que són habituals, la cosa sempre s'acaba igual: reinventant-se Europa.

Els alegres congressistes de Viena

 

Doncs bé, un dels bonics engendres sorgits de la preclara imaginació dels congressistes vienesos va ser l'anomenada “Confederació Germànica”, que consistia en una agrupació de trenta-nou estats (sí, trenta-nou) presidits pels Habsburg però que cadascun anava a la seva bola.

 

Amb el temps alguns d'aquests estats, especialment Prússia, es van anar plantejant que si estiguessin units serien més forts, més guapos, mes xulos i més tot. El que passava és que en 'prussià' de l'època “units” volia dir “units a mi”, igual que en espanyol actual, cosa que feia que uns altres estats no ho veiessin gaire clar per allò de que si un és sucre i el fiquen en un cafè simplement es dissol per molt que li diguin que no, que la seva ànima de sucre continua intacta allà, això sí, formant part de la sacrosanta unitat cafetera.

El puzzle germànic de 1815

 

Finalment i inevitable (i amb això no els faig cap spoiler) la unitat alemanya es va fer realitat l'any 1871 però, és clar, tal cosa no va passar de cop i volta, sinó que hi hagueren uns quants estadis intermedis.

El que ens planteja la senyora Perry aquí, sempre tan didàctica ella, és un d'aquests moments intermedis. Estem a l'any 1859, com en el llibre anterior de la sèrie Monk. En un dels estats de la Confederàció Germànica sorgida del Congrés de Viena, diguem que el número quaranta dels trenta-nou que hi havia en realitat, l'opinió està molt dividida entre si convé més integrar-se en una hipotètica i futura unificació o mantenir-se com estat sobirà independent.

Cosa no gens estranya, la divisió d'opinions que realment compta no és la que hi pugui haver entre els ciutadans del petit Felzburg (que així és diu l'estat en qüestió) sinó entre els polítics i oligarques de torn en funció del que realment importa per molt que es vulgui disfressar de patriotisme: el puto interès. El puto interès de qui guanya poder, de qui en perd, de qui guanya terres, de qui les perd, de qui es dedica al negoci de les armes i ja li aniria bé que es muntés una guerra per aquesta divisió d'interessos contraposats, etc.

Aquesta vegada Monk, l'amnèsic detectiu protagonista de la sèrie, es manté en un discret segon pla. Qui destaca més és l'advocat Sir Oliver Rathbone, de la mà del qual (és a dir, de la mà de la senyora Perry disfressada de Sir Oliver Rathbone) coneixerem encara una mica més el funcionament del sistema judicial de l'època victoriana. A propòsit d'això: no sé si el sistema judicial victorià podia considerar-se modèlic en referència als del seu temps, però si és així, causa terror pensar com devia ser la justícia en altres països. Es clar que no és que ara, segons on, s'hagi millorat gaire.

Llibre aprofitable? Sí, i a més s'aprenen coses prou interesants.

Moda 1859. Com seien a les cadires???