LA MÁSCARA DE RIPLEY

Sèrie Ripley nº 2

Títol original: Ripley Under Ground

Autor: Patricia Highsmith

Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 1970

Igual que em va passar amb la novel·la anterior i primera de la sèrie (The Talented Mr Ripley) d'aquesta tampoc en puc parlar pràcticament gens ja que, per poc que en digués, el risc de descobrir coses de la trama a qui no hagi llegit el llibre és enorme; per tant ja em perdonaran si em dedico a perdre'm en vaguetats.

Insisteixo en que Ripley m'agrada i crec que només sóc un de tants fans d'un gran club. A la novel·la anterior no em quedava clar si Ripley era un punt innocentot, un punt psicòtic o tot plegat. Doncs bé, la segona novel·la no m'ha servit per a aclarir-ho gaire.

Sí que sembla que d'un llibre a l'altre el nostre Tom ha madurat -segons la senyora Highsmith han passat sis anys entre tots dos episodis- però tot i així, encara que més madur, el toc innocentot i el toc psicòtic hi segueixen essent presents. És clar que d'una altra banda, en certa manera, Tom fa el que fa perquè les circumstancies l'hi porten, no perquè li agradi, i és que la vida pot ser irritantment complicada. Sí, ja sé que no s'està entenent res del que estic dient, però ser més explícit significaria explicar la història i si vostè, que no ha llegit el llibre, té intenció de llegir-lo, això no li agradaria gens, oi que no?

Bé, doncs vist que no puc arriscar-me a descobrir aspectes argumentals m'ocuparé d'una altra cosa: els meus problemes cronològics amb aquesta novel·la de Tom Ripley i per extensió lògica també amb l'anterior.

La senyora Highsmith va publicar la novel·la anterior l'any 1955, així que jo vaig suposar, ara veig que amb franca alegria, que l'acció se situava també l'any 1955 com a molt tard. A l'episodi anterior Tom Ripley tenia vint-i-cinc anys, i en aquest episodi la senyora Highsmith ens diu que en té trenta-un i que han passat sis anys. Fins aquí perfecte, tot quadra.

Però aquesta bonica harmonia cronològica comença a desfer-se quan a començament d'aquest segon episodi la senyora Highsmith ens diu que Tom es posa un disc dels Beatles. Impossible. És a dir, impossible si la història anterior passava l'any 1955. Cinquanta-cinc més sis són seixanta-un: els Beatles encara trigarien un o dos anys més a ser prou famosos com per a que Tom Ripley tingués un disc seu.

La cosa empitjora notablement quan Tom, en un viatge que fa a Londres, veu en una estació de metro una imatge de la pel·lícula “Romeo & Juliet” de Franco Zefirelli; justament la imatge que hi ha a continuació:

El cas és que aquesta pel·lícula es va estrenar el mes d'octubre de 1968. I, sigui dit de passada, en aquell moment els Beatles sí que eren més que famosos.

Encara més: Tom llegeix un titular en un diari que diu que “Onassis tem que li robin a Jacky”. La història entre Aristotelis Socrates Onassis i Jacqueline Bouvier Kennedy Onassis no va començar fins l'any 1968 i es va allargar fins el 1975.

Daily News 18 octubre 1968

I més: Tom esmenta la dictadura dels coronels a Grècia. El coronel Georgios Papadópulos va fer el seu desagradable cop d'estat l'abril de 1967, i no el van fer fora fins el 1974.

Els coronels grecs

Finalment la senyora Highsmith ens dona el cop de gràcia definitiu quan ens diu que un dels fets d'aquesta història de Tom Ripley passa el “dissabte 26 d'octubre”. L'any 1968 el dia 26 d'octubre va caure en dissabte.

En conclusió: tot apunta a que aquesta novel·la passa l'any 1968, la qual cosa vol dir que l'anterior, The Talented Mr Ripley, encara que va ser publicada l'any 1955 necessàriament ha de transcórrer l'any 1962, és a dir, que la senyora Highsmith hauria situat l'acció set anys en el futur (per què??). O això o és que a la sra Highsmith tant se li'n donava la cronologia i quan va situar la segona novel·la l'importava bastant un rave quan passava la primera.

Ah, i posats a fer, de tot això també podem deduir que si Tom Ripley l'any 1968 tenia trenta-un anys, era l'any 1962 quan en tenia vint-i-cinc. És a dir, que l'any 1955 de fet en tenia divuit i que, com a elegant corol·lari, va néixer l'any 1937.

Els ha agradat? Els ha semblat prou distret tot això? Doncs apa, ja tenen tema per a avorrir als convidats de la propera festa a la que hi assisteixin.

Ah, me n'oblidava: sí, és un llibre aprofitable.

The Beatles - "Àlbum Blanc" (1968)

Edició original de 1970

ELS GÜELL

Títol original: Els Güell

Autor: Andreu Farràs

Editorial: Edicions 62
Any primera edició: 2016

NOTA PRÈVIA: Tot el contingut d'aquest comentari està basat en el llibre de referència (“Els Güell”, d'Andreu Farràs). Aquest blog no és responsable de cap contingut del llibre de referència (“Els Güell”, d'Andreu Farràs).

0=====0 

 

L'any 1800 un tal Josep Güell (segons l'autor d'aquest llibre) o Pau Güell (segons la Viquipèdia) va marxar de Torredembarra (colònia espanyola?) a Santo Domingo (colònia espanyola) on va fer una certa fortuna per a després arruïnar-se. Aquest senyor va tenir descendència i el seu fill, Joan Güell, va aprendre molt del seu progenitor a l'hora de fer negocis i, afortunadament per a ell, també va aprendre a no arruïnar-se. Altres coses rellevants sobre el senyor Joan Güell serien que va fundar el que ara es coneix com el “Vapor Vell” de Sants (Barcelona); que té un carrer dedicat a Barcelona, que va del carrer de Sants a la Diagonal; i que té un monument plantat a la Gran Via de Barcelona.

Ah sí, i que va fundar la dinastia Güell; ja sabia jo que em deixava alguna cosa. Doncs d'això va aquest llibre, de la dinastia Güell.

El senyor Joan Güell, com no podia ser d'una altra manera, també va tenir la seva descendència, la típica parelleta, de la que, segons sembla, qui va comptar més va ser el nen, Eusebi.

Eusebi va ser el primer Comte Güell per obra i gràcia d'Alfonso XIII qui el va “titular” en agraïment pels serveis econòmics prestats.

D'altra banda, Eusebi es va casar amb la filla d'Antonio López, esclavista, especulador i propietari de la Compañía General de Tabacos de Filipinas i del Palau Moja (actualment dependència de la Generalitat).

Per obra i gràcia d'Alfonso XII (pare d'Alfonso XIII), i també pels serveis prestats, Antonio López es va convertir en Marqués de Comillas i Grande de España, la qual cosa és molt pràctica (això de Grande de España) perquè et permet estar davant del rei sense baixar del cavall ni treure't el barret. Ara és difícil trobar un cavall, però en aquella època (inicis del segle XX) no era cap problema.

Aquest matrimoni entre Eusebi i la filla de López, va comportar que amb el temps, al títol de Comtes de Güell, els Güell hi afegissin el de Marqués de Comillas.

Altres personatges curiosos relacionats amb els Güell i els Comillas van ser, per exemple, Mossen Cinto Verdaguer i Antoni Gaudí. Pel que fa a Verdaguer vivia al Palau Moja, amb els Comillas, i sembla que no hi era tot; la seva obsessió era fer exorcismes a qualsevol cosa que es mogués. I si parlem de Gaudí, aquest, amb una franca alegria, es gastava els diners del senyor Eusebi en els seus projectes cosa que posava una miqueta dels nervis a la senyora del senyor Eusebi.

El fill del senyor Eusebi, de nom Juan Antonio, va ser qui va regalar a Alfonso XIII una “modesta caseta” per a poder-s'hi estar cada vegada que vingués a Barcelona. Aquesta “modesta caseta” és la que actualment es coneix com a Palau de Pedralbes.

I així fins els nostres dies.

Per aquells de vostès que siguin curiosos de mena, cosa molt sana, els diré que l'actual Comte de Güell es diu Juan María Gerardo Güell y Martos, i és Tercer Comte de Güell i Grande de España.

Llibre aprofitable i força il·lustratiu.

 

EL EQUILIBRIO DE LA BALANZA

Sèrie Monk nº 7

Títol original: Weighed in the balance

Autor: Anne Perry

Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 1996

Molta liberté, molta égalité i molta fraternité... i al cap i a la fi, merde pour tous! L'any 1815 el tontaina de Napoleó es deixa avassallar i, patapoff!, els cabronets de sempre munten un congrés a Viena -que en un atac d'imaginació bategen com a “Congrés de Viena”- i què fan?? doncs intentar eliminar les escorrialles revolucionàries que encara poguessin sobreviure després de carregar-se al petit cors messiànic, establir monarquies absolutes per tot arreu i, naturalment, redibuixar el mapa d'Europa que és un esport practicat des de temps immemorials; i és que cada vegada que en aquest planeta a algú se li acut organitzar un ciri de dimensions una mica més àmplies que les que són habituals, la cosa sempre s'acaba igual: reinventant-se Europa.

Els alegres congressistes de Viena

 

Doncs bé, un dels bonics engendres sorgits de la preclara imaginació dels congressistes vienesos va ser l'anomenada “Confederació Germànica”, que consistia en una agrupació de trenta-nou estats (sí, trenta-nou) presidits pels Habsburg però que cadascun anava a la seva bola.

 

Amb el temps alguns d'aquests estats, especialment Prússia, es van anar plantejant que si estiguessin units serien més forts, més guapos, mes xulos i més tot. El que passava és que en 'prussià' de l'època “units” volia dir “units a mi”, igual que en espanyol actual, cosa que feia que uns altres estats no ho veiessin gaire clar per allò de que si un és sucre i el fiquen en un cafè simplement es dissol per molt que li diguin que no, que la seva ànima de sucre continua intacta allà, això sí, formant part de la sacrosanta unitat cafetera.

El puzzle germànic de 1815

 

Finalment i inevitable (i amb això no els faig cap spoiler) la unitat alemanya es va fer realitat l'any 1871 però, és clar, tal cosa no va passar de cop i volta, sinó que hi hagueren uns quants estadis intermedis.

El que ens planteja la senyora Perry aquí, sempre tan didàctica ella, és un d'aquests moments intermedis. Estem a l'any 1859, com en el llibre anterior de la sèrie Monk. En un dels estats de la Confederàció Germànica sorgida del Congrés de Viena, diguem que el número quaranta dels trenta-nou que hi havia en realitat, l'opinió està molt dividida entre si convé més integrar-se en una hipotètica i futura unificació o mantenir-se com estat sobirà independent.

Cosa no gens estranya, la divisió d'opinions que realment compta no és la que hi pugui haver entre els ciutadans del petit Felzburg (que així és diu l'estat en qüestió) sinó entre els polítics i oligarques de torn en funció del que realment importa per molt que es vulgui disfressar de patriotisme: el puto interès. El puto interès de qui guanya poder, de qui en perd, de qui guanya terres, de qui les perd, de qui es dedica al negoci de les armes i ja li aniria bé que es muntés una guerra per aquesta divisió d'interessos contraposats, etc.

Aquesta vegada Monk, l'amnèsic detectiu protagonista de la sèrie, es manté en un discret segon pla. Qui destaca més és l'advocat Sir Oliver Rathbone, de la mà del qual (és a dir, de la mà de la senyora Perry disfressada de Sir Oliver Rathbone) coneixerem encara una mica més el funcionament del sistema judicial de l'època victoriana. A propòsit d'això: no sé si el sistema judicial victorià podia considerar-se modèlic en referència als del seu temps, però si és així, causa terror pensar com devia ser la justícia en altres països. Es clar que no és que ara, segons on, s'hagi millorat gaire.

Llibre aprofitable? Sí, i a més s'aprenen coses prou interesants.

Moda 1859. Com seien a les cadires???

LA SOMBRA DE SISSI

Títol original: La sombra de Sissi

Autor: Mª Pilar Queralt del Hierro

Editorial: Stella Maris
Any primera edició: 2016

La primera cosa que cal comentar d'aquest llibre és que el títol és enganyós. ¿Hem d'entendre que la senyora Queralt del Hierro ens parlarà de que “l'ombra de Sissi és allargada” i per tant no era gaire bon negoci tenir-la com a enemiga? ¿Hem d'entendre que quan sortia a passejar, i sempre que feia sol, l'ombra que projectava Sissi sobre el terra mostrava propietats peculiars i capricioses?

Doncs no, el que sobretot hem d'entendre és que el llibre va sobre Sissi, l'Emperadriu Barbie de l'Àustria de finals del segle XIX, i que sobre ella descobrirem coses inaudites com per exemple que mai va conèixer a Walt Disney. És el truc que fan servir la senyora Queralt del Hierro i l'editorial Stella Maris per a que compris un exemplar de la bonica obra a major glòria dels drets d'autor. Més que res perquè si el títol hagués estat més ajustat a la realitat, com per exemple “La família imperial austríaca: aproximació tontològica”, no es vendria tant; jo, si més no, ara no el tindria, ja que -ho confesso, sí- el vaig comprar perquè, com tothom que té un mínim de sensibilitat, la figura de Sissi sempre m'ha captivat. I si vostè diu que no li passa el mateix és que o bé menteix o bé és tremendament insensible.

Doncs bé, queda clar doncs que el llibre no va tant de Sissi com de la seva família, a més de l'inevitable i ample cercle dels seus coneguts i saludats. Això sí, si ets una ànima sensible com cal, igualment plores molt. Mare de Déu! Per què tanta mala pata?! Per què?!

D'entrada, que a tu et diguin 'Sissi' i a la teva germana 'Nené' ja marca. Potser per això, tant Sissi com Nené no van anar mai a l'escola sinó que van tenir institutrius privades, evitant així que els seus hipotètics companys de classe se'n fotessin d'elles. És clar també que aquest no va ser mai un perill gaire real ja que els nens austríacs de l'època no anaven a cap escola vist que estaven ocupats treballant com animals o essent explotats de diverses i creatives maneres. És a dir, molt poca escola i massa extra-escolars. Així no pot anar bé un país; sort que les aristòcrates sí que rebien educació.

La pobre Sissi l'any 1897

D'altra banda tenim a qui va ser el marit de Sissi: l'emperador Franz Joseph I d'Àustria (o Francisco José, com li diuen en castellà i que sona molt més romàntic, on va a parar). Afortunadament per a ell i la seva autoestima, mai ningú es va referir a Franz Joseph com a “el senyor Sissi”; potser va ser gràcies a això que es va poder mantenir molts anys al tron. Però, ai las!, no ho va tenir gens fàcil pobret. La seva senyora, “la de l'ombra”, es deprimia cada cinc minuts i aleshores, per a distreure's, viatjava per tot arreu; és a dir, se la podia trobar als llocs més inversemblants, però mai a Viena, mentre que el pobre Paco Jóse, per raons de feina, s'havia de mantenir clavat a Viena tant sí com no.

El dissortat Franz Joseph l'any 1898

I què dir dels fills?! Agafem, per exemple, a Rudolf, l'hereu de la corona. El xaval tenia la seva sensibilitat i el seu caràcter, cosa que la seva mamà entenia perfectament però el seu papà no, i és clar, vinga a xocar amb el papà, vinga a xocar amb el papà...! A més, per raons d'Estat es va haver de casar amb una tal Estefania de Bèlgica, al costat de la qual Isabel la Católica era un 'pendón verbenero'; naturalment, per a poder sobreviure a aquest tràngol el pobre Rudolf es va dedicar a conèixer gent i picar de flor en flor (vostès ja m'entenen) fins que va trobar a la baronessa Maria Vetsera, amb qui es va retirar al Pavelló de Cacera de Mayerling. No explicaré ara què és un pavelló de cacera; qui més qui menys tothom en té un, normalment de propietat (surt millor comprar que llogar, ja saben). Total, que la nit del 31 de gener de l'any 1889 van trobar al Rudolf i la Mari difuntíssims en el Pavelló de Mayerling. A hores d'ara encara s'especula sobre què va poder passar, i com. Pel que fa al 'com', una de les versions diu que Rudolf i Maria van morir enverinats amb una pistola, tal qual. Que fossin desgraciats no vol dir que no fossin creatius. El que és innegablement cert és que el fatal succés es va produir quatre anys després de la invenció de la Coca Cola. Desgràcia sobre desgràcia? No ho sabrem mai.

El desafortunat Rudolf a la dècada dels 1890s

I així tot. Una pila de Kleenex que et gastes amb tanta adversitat...

Mirin, jo trobo que hem d'estar molt agraïts a aquest llibre perquè és molt edificant i ens ensenya humilitat, que ja ens convé. Ja n'hi ha prou de tota aquesta autocompassió tan típica de la xusma, que si m'he quedat sense feina, que si no m'han atès bé el nen a l'hospital per culpa de les retallades i ara resulta que té una lesió cerebral de per vida, que sí tinc feina però sense contracte i de les nou hores diàries que treballo només me'n paguen tres... ximpleries! La família imperial austríaca sí que va ser desgraciada! Tots van ser una colla de desgraciats, que caram! Si és que ens queixem de vici.

Moltes gràcies senyora Mª Pilar Queralt del Hierro per il·luminar-nos i situar les coses en les seves justes dimensions.

I no voldria acabar aquesta modesta valoració sense esmentar una de les dades més impressionants que la senyora Queralt del Hierro ens revela en el seu llibre: en una de les diverses gires que l'emperadriu Sissi va fer per Europa per a distreure's una mica dels seus infortunats maldecaps, un dels llocs on va anar a parar va ser... Sants! Bé, en realitat no hi va arribar a entrar; a l'alçada de la Creu Coberta va agafar un taxi (“tomó un coche”, diu la senyora Del Hierro) i es va fer portar al Passeig de Gràcia, of course, on va entrar “en el Café de la Alhambra donde tomó un chocolate y un refresco”. Ho poden comprovar a l'hemeroteca de La Vanguardia, diari del 6 de febrer de 1893.

La Carretera de Sants cap a 1890

Una altra dada per a la Història: com que la emperadriu va entrar a prendre alguna cosa al Café de la Alhambra l'any 1893, el “refresco” podria haver estat perfectament una CocaCola perquè ja estava inventada. Com s'han quedat? Jo també.

Anunci de Coca Cola de finals del segle XIX

EL TALENT DE RIPLEY

Sèrie Ripley nº 1

Títol original: The Talented Mr. Ripley

Títol versió en castellà: El talento de Mr. Ripley

Autor: Patricia Highsmith

Any primera edició original: 1955

Editorial versió en català: La Magrana (2012)

Editorial versió en castellà: Anagrama (“Compactos”, 2015)

Aquesta novel·la es va publicar l'any 1955, la qual cosa vol dir que la sra Highsmith la deuria gestar durant 1954. L'any 1954 encara no en feia deu que havia acabat la Segona Guerra Mundial, Eisenhower era el president dels Estats Units i Richard Nixon n'era el vicepresident, a la Unió Soviètica el poder era en mans de Nikita Khrusxov, la Guerra Freda era plenament vigent i Pius XII seguia essent Papa. És a dir, per a suïcidar-se.

Possiblement (és una hipòtesi no contrastada en absolut) per a intentar desconnectar de tots aquests horrors la sra Highsmith es va inventar uns personatges que es podien dedicar a viure d'una manera francament despreocupada i sense límits, amb prou diners com per a fer el que vulguessin tot el temps que els semblés. Potser és el que hauria agradat viure a la immensa majoria de la població mundial, que feia poc que acabava de sortir d'una guerra devastadora i ara estava instal·lada en la terrorífica realitat de que qualsevol dia a algun boig se li acudiria pitjar el botonet i el planeta, ara sí, s'hauria acabat de manera definitiva.

És clar que no tots els personatges del llibre són un colla de despreocupats podridament rics; sobretot no ho és Tom Ripley, el noi de vint-i-tants anys que presta el seu nom al títol de la història. No, Tom s'ho passa fatal.

I aquí ve el meu drama: que no puc seguir parlant ni de Tom ni del llibre sense caure en l'enorme risc de fer 'spoilers', com es diu ara. Per a vostè, que no ho ha entès però que dissimula fent cara de que sí, em refereixo al perill de revelar aspectes importants de la trama, cosa que em valdria l'odi etern de tots aquells lectors que són més aviat poc donats a la tolerància.

Així que només els diré que a mi el llibre m'ha agradat; que Tom Ripley em cau molt bé i l'entenc, cosa que segurament em durà a l'infern segons les ments benpensants (doncs millor); que la frustració és un pal que no vegis i per això passa el que passa; que no he vist la pel·lícula i ni falta que em fa; que Matt Damon era un tio guapo quan va fer la pel·lícula, i ara també; que encara no tinc clar si Tom Ripley és psicòtic o només és molt sentit, amb reaccions una mica passades de voltes; que no entenc perquè s'ha traduït el títol original com “El talent de Ripley” quan en realitat és “El talentós Sr Ripley”; no és el mateix ni de lluny i a la novel·la mai, però mai, es parla del talent de Ripley; que (oh, déus meus!) acabo de descobrir que aquesta és només la primera d'una sèrie de cinc llibres (Patricia, me les pagaràs), com si no ho tingués ja prou difícil per a acabar-me les piles que m'enduc (pagant) cada cop que vaig a la FNAC o a la Llar del Llibre (apa, ara ja saben on compro)...

En fi, que sí, que el llibre és aprofitable, of course. I repeteixo: Patricia, me les pagaràs.

Tom Ripley (Matt Damon)

Edició original de 1955

 

Edició de "El País" (2004)

 

Edició d'Anagrama (2015)

 

 

JAQUE AL REY

Sèrie House of Cards nº 2

Títol original: To Play the King

Autor: Michael Dobbs

Editorial: Alba
Any primera edició original: 1992

Any primera edició per Alba: 2016

El malvat Francis Urquhart ho ha aconseguit. A base de trinxar tot i tothom que se li posava per davant ha escalat al Número 10 de Downing Street. Ja és Primer Ministre.

Francis ha arribat al cim del poder ...i no té cap intenció de baixar-ne. En el seu propòsit compta amb tot el suport de la seva esposa, Elizabeth, tan assedegada de poder com ell.

Però ai!, Francis no triga a topar-se amb un obstacle amb el que no hi comptava. Es tracta ni més ni menys que del Rei. ¿Que no haviem quedat que el Rei havia de limitar-se a ser un simple titella decoratiu a qui es treu a fer alguna moneria per televisió en dates assenyalades i després es torna a desar a la seva capsa vella i rància de Buckingham Palace? Doncs segons sembla el Rei d'aquesta novel·la no ho veu ben bé així.

L'any 1992, quan Lord Dobbs va escriure aquesta història, ell no era encara Lord i la Reina era Elizabeth II (curiosament la dona de Francis Urquhart es diu igual però sense els dos palets). Actualment Elizabeth II seguix essent la Reina, com ho ha estat des de 1952.

Doncs bé, la Reina Elizabeth mai no ha estat precisament coneguda per manifestar la més mínima sensibilitat social. El rei d'aquesta novel·la, sí. Per què? Doncs perquè això és una novel·la; si no, de què... Diguem que aquesta és la part fantasiosa del llibre. El Primer Ministre, en canvi, és un immens cabronàs i el seu entorn provoca arcades. Aquesta és la part realista del llibre, i en comparació amb el que vivim cada dia els soferts ciutadand europeus he de dir que en cap moment el senyor Dobbs exagera; és més, hom diria que en algunes coses la realitat l'ha superat àmpliament. És terrorífic constatar una cosa així.

Llibre aprofitable per a tenir sempre present que aquestes coses passen. Cada dia. I no precisament a l'altra banda del Món. Quina ràbia...

BARCELONA. UNA BIOGRAFIA

Títol original: Barcelona. Una biografia
Autor: Enric Calpena

Editorial: Edicions 62

Any primera edició: 2015

És efectivament una biografia de Barcelona, perquè Barcelona depassa la 'simple' categoria de ciutat per a convertir-se en un gran personatge que s'ha inventat a sí mateix al llarg de la Història.

Quan va nèixer Barcelona? Fàcil pregunta de difícil resposta. De la mateixa manera que és falsa la versió oficial que diu que va ser Lee Harvey Oswald qui va matar Kennedy, tampoc és més creible l'explicació tradicional segons la qual Barcelona va ser fundada pels romans a l'època d'Octavi August.

Abans dels simpàtics i voluntariosos xavalots d'August, el Pla de Barcelona ja havia allotjat als cartaginesos (l'equip rival, com si diguéssim) de la Segona Guerra Púnica; abans encara, una possible colònia grega; i molt abans, cap allà el segle VII aC (és dir abans de posar el Comptador a zero) el Pla va allotjar als laietans, que eren uns íbers que mai no van arribar a saber, pobrets, que en un futur molt llunyà s'aixecaria, més o menys on ells havien plantat les seves manyoses cabanes artesanals, la primera central de La Caixa, una cosa raríssima que li dirien el Palau de la Música i, sobretot, una institució que durant molts anys va ser far, guia i punt de referència dels barcelonins: La Casa de las Mantas. Amb això ja està tot dit.

O no, perquè si realment ja estigués tot dit, el senyor Enric Calpena (nascut a TV3 l'any 1983) no hauria pogut escriure un llibre de vuit-centes trenta-dues pàgines, quatre centímetres de gruix (sense comptar les tapes) i segurament entre un i dos kilos de pes, explicant la biografia de la ciutat.

El senyor Calpena, 33 anys després del primer Telenotícies de TV3.

 

Així doncs, gràcies a l'impagable treball del senyor Calpena podem descobrir (o recordar, depenent dels coneixements previs) moltes coses curioses i interessants. Per exemple, que molt parlar del Comte Borrell o de Ramon Borrell o de Ramon Berenguer o de Berenguer Ramon o de Guifré el Pilós, però resulta que hi va haver una senyora de nom Ermessenda de Carcassona (975-1058), esposa justament d'un dels Borrells, que va manar tant o més que els il·lustres senyors abans esmentats malgrat que era dona i a sobre antiga; bé, en aquella època no era antiga, però vista des d'ara, sí.

La senyora Ermessenda. Foto espontània.

També descobrim o recordem l'estrepitosa ficada de pota de Martí l'Humà, allà l'any 1410, amb aquella tonteria seva de morir-se sense descendència, cosa que va causar la convocatòria del Compromís de Casp i que a Barcelona li caiguessin al damunt els Trastàmares. Encara n'estem pagant les conseqüències.

Martí l'Humà, molt humà i poc previsor.

 

Més coses. El senyor Calpena també ens explica o recorda que tant la Diputació del General (actualment “Generalitat”) com el Consell de Cent (actualment “Ajuntament”) van ser dues institucions tremendament barcelonines però tan poc democràtiques com Lluís XIV. I parlant de Lluís XIV, en aquesta biografia de Barcelona també es narren, naturalment, les inoportunes diferències de criteri entre les dues il·lustres institucions abans esmentades i l'animal del nét de Lluís, és a dir, Felip d'Anjou. Va guanyar Felip, i amb això no crec que els estigui fent a vostès cap spoiler. El que potser alguns de vostès no sàpiguen, i sorprenentment el senyor Calpena no explica, és que a partir d'aquí, els partidaris d'Anjou, al fet d'anar a la comuna (la de cagar, no la de París) li van dir “anar al número cent”, mentre que els detractors del mateix 'prenda', de la mateixa acció en van dir “anar a can Felip”. I és que l'Onze de Setembre vam perdre les nostres llibertats, però a conya marinera no ens guanya ningú.

Saló del Consell de Cent a l'Ajuntament de Barcelona.

I així, fins a arribar al segle XX, -el segle XXI encara no té categoria d'històric- el senyor Calpena ens va revelant i/o recordant tot allò que vostès i jo voliem saber sobre Barcelona però que mai no haviem preguntat possiblement perquè ni haviem imaginat les preguntes, i encara menys les respostes.

Un parell de comentaris més abans d'acabar:

Primer: el llibre està molt ben proporcionat, és a dir, explica més de dos mil anys d'Història i per tant, el segle XX, per molt important que ens sembli -més que res perquè és el més pròxim- només ocupa cent de les vuit-centes trenta-dues pàgines de l'obra.

I segon: és aconsellable que aquest llibre sigui llegit amb una tablet o aparell semblant al costat, per a anar veient quina cara feien tant els personatges com els paisatges que van apareixent en aquesta història; els puc assegurar que és tota una experiència. A més, des de començament del segle XIX ja hi ha fotografies, no només pintures o retrats. Per a entendre'ns: no hi ha fotografies de Fernando VII perquè a ell no li va donar la gana, però no perquè no fos possible; la primera fotografia que es conserva és de 1826 i Fernando VII va durar, per a desesperació del planeta, fins 1833. Sí que ja es troben, en canvi, fotos de la seva filla, Isabel II; i creguin-me, no tenen desperdici.

Llibre aprofitable? Sens dubte. Del tot.

Isabel II. A que és terrorífica?