HEROIS INDEPES

Títol original: Herois Indepes

Autors: Jordi Calvís i Andreu González
Editorial: Cossetània Edicions

Any primera edició: 2016

Quan un adolescent (o no tan adolescent) es dóna d'alta en una de tantes xarxes socials (per què es deuen dir així?) de les que impunement causen estralls a internet, ha d'omplir un formulari en el que, en un moment donat, es troba indefectiblement amb la següent pregunta: "¿Cuál es tu cita preferida?". Aclareixo: ho he escrit en castellà perquè sempre ho he vist escrit en castellà. No valoro res, només constato. Les respostes també les he vist sempre escrites en castellà (és un dir) i solen ser d'aquesta mena: "Con un xico (sic) en la plalla (també sic) y la luna yena (novament sic)". El cinquanta per cent de les respostes responen a aquest model. Substitueixin "xico" per "xica" i tindran l'altre cinquanta per cent.

Bé, naturalment els cervellets a sou de les xarxes socials que han redactat aquests bonics formularis, quan han introduit el concepte "cita" a l'original anglès no es referien a "date", que és quedar amb una altra persona (segurament a la plalla y kon la luna yena), sino a "quotation", és a dir, el fet d'esmentar una frase o un text d'algú altre amb l'objectiu de donar suport a una opinió, una norma, etc. Per exemple: 'com cantava el grup musical The Refrescos l'any 1984, "Vaya vaya, aquí no hay playa" ' (o 'plalla'); això és una quotation.

I de tot això es desprèn que, efectivament, saber anglès ajuda molt ja que entre "date" i "quotation" no hi ha confusió possible, i en canvi en castellà i català quan et diuen "cita" vés a saber què has d'entendre. És clar que ben mirat saber anglès tampoc no et salva de tot: "beach" i "bitch" són dues paraules de fonètica molt semblant, però una vol dit "platja" i l'altra és un eufemisme de "puta", de la qual cosa igualment es desprèn que saber català o castellà també ajuda bastant en segons quines circumstàncies.

"I es pot saber per què ens explica això, ara??" es preguntaran vostès amb aquella impaciència que els caracteritza. Doncs els explico aixó perquè el llibre que comento aquí resulta que va de cites però de les d'esmentar textos i no de les d'acabar a la plalla kon el xico o xica, i no voldria que ja d'entrada caiguéssim en confusions potser simpàtiques però en definitiva absurdes. Les coses, ja saben, com més clares millor.

Jordi Calvís i Andreu González ens obsequien amb una col·lecció de cent setanta-set frases profundes (en el sentit de típiques de l'Espanya Profunda) que a més de deixar ben manifesta la sensació de que estem en mans de personantges amb la capacitat mental d'una esponja marina (no cervell, no sistema nerviós central i encara menys perifèric), han tingut la virtut de convertir a l'independentisme a persones que ni s'ho havien plantejat o, el que és pitjor, s'havien plantejat que "no" i ara no es plantegen altra cosa que "sí".

Abans deia que "les coses, com més clares millor" (això és una cita de mi mateix, una 'quotation'; ho van pillant, oi?). Doncs bé, certament sembla que aquest és un principi del que són religiosament devots tots i cadascun d'aquests cent setanta-set personatges, perquè no es pot dir en absolut que cap de les seves deposicions verbals siguin ambígües. Vegem-ne alguns exemples:

"A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano". Juan Carlos de Borbón, 2001.

"El poder central tiene que ser duro y serio. Recordemos que Azaña ya decía que España tiene que bombardear periódicamente a Cataluña". Juan Velarde, premi Príncipe de Asturias 1992. Un comentari sobre aquesta profunda cita: el de la brillant idea dels bombardejos periòdics no va ser Azaña a la dècada dels 1930's; va ser el general Espartero l'any 1848 i no es referia a Catalunya sinó a Barcelona; cada cinquanta anys, deia concretament.

"Catalanes de mierda. No se merecen nada". Juan Carlos Gafo, director adjunt de la "Marca España", 2013.

"Homenajear a la División Azul en Cataluña es un acto de reconciliación". Jorge Fernández Díaz, ministre espanyol de l'interior, 2013.

"En Cataluña los medios de comunicación es como si fueran de Pakistán, Afganistán, del Tercer Mundo. En Cataluña no hay medios de comunicación libres". Curri Valenzuela, periodista (?) espanyola, 2014.

En fi, ja es veu quin és el to. Doncs bé, és gràcies a aquesta torrencial riquesa verbal digna de millor causa que els cent setanta-set personatges que apareixen en aquest llibre han aconseguit elevar a cotes insospitades la ratio d'independentistes catalans per metre quadrat. Per a provar d'entendre, encara que només sigui una miqueta, l'enorme magnitud d'aquesta gesta, només els diré que Esquerra Republicana de Catalunya ha estat intentant això mateix des de 1931 i mai no ha aconseguit arribar a aquests resultats ni en els somnis més delirants.

Llibre aprofitable? Mirin, la veritat és que no està de més fer-li una repassadeta de tant en tant per a no oblidar que aquestes coses existeixen i tenen conseqüències. Això sí, els aconsello que es limitin a llegir no més de dues o tres cites d'aquestes al dia, més que res per tal de prevenir tota mena de disfuncions estomacals sobtades.

Per a acabar, els deixo amb aquest bonic video.

THE REFRESCOS (1989): "AQUÍ NO HAY PLAYA"

MUERTE EN BLACKHEATH

Sèrie Pitt nº 29

Títol original: Death on Blackheath
Autor: Anne Perry

Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 2014

Algunes dades contextuals. A la novel·la anterior, que se situava a l'any 1896, es deia que la filla de Pitt tenia catorze anys y el nen en tenia onze. En aquesta es diu que la nena en té quinze i el nen dotze, ergo estem a 1897.

Més. En aquesta novel·la també s'esmenta que Thomas i Charlotte Pitt ja porten setze anys de matrimoni, i això voldria dir que es van casar l'any 1881, el mateix any que es van conèixer. Vull recordar que Thomas i Charlotte es van coneixer arrel d'un cas que estava investigant el primer i això passava a l'abril de l'any 1881, no pas a gener, és a dir, que Thomas i Charlotte no van arribar a estar de nòvios més de vuit mesos, de fet menys perquè mentre s'investigava el cas no eren nòvios i fins i tot més aviat es manifestaven una certa mania mútua.

I a quina conclusió arribem amb tot plegat? Doncs a que per a l'època -no oblidem que victoriana- en què passava tot això, una etapa de nòvios de menys de vuit mesos era meteòrica i per tant això de Thomas i Charlotte va ser una mena de "aquí te pill, aquí te mat" passional que, per si algú de vostès ho dubtava, encara dura. Això sí, van tenir la nena l'any 1882, un any després de casats; res de relacions prematrimonials, que tot té un límit, i en temps de la reina Victòria encara més.

Però encara queda un misteri que fa que a mi em costi agafar el son a les nits després de reflexionar sobre tot això. A vostès potser no els farà ni fred ni calor perquè en el fons són una colla d'insensibles, però a mi, que sóc una ànima impressionable, em té delicat. El misteri és el següent: amb una relació tan tòrridament apassionada com la que s'ha mantingut des del primer dia entre Thomas i Charlotte Pitt ¿com és possible que entre la nena i el nen hi hagi tres anys de diferència?! ¿¿Quins mètodes anticonceptius victorians tan inusualment efectius van fer servir Thomas i Charlotte entre 1882 i 1885??

Algú em dirà que "potser hi va haver alguns avortaments no desitjats", que "aquestes coses passen". Doncs no! Si hagués estat això la senyora Perry ja ens ho hauria dit i ens hauria pintat amb detallisme puntillista la depressió post-avortiva de la sra Pitt, i no diguem la del sr Pitt, al llarg de tooota la segona i tercera novel·la de la sèrie, que corresponen als anys 1883 i 1884. La senyora Perry no hauria perdut una oportunitat d'or com aquesta per a fer-nos sentir tan desgraciats com el matrimoni Pitt. Li encannnta fer aquestes coses.

I per si de cas a algú se li acut insinuar que els dos anys abans del naixement del nen (i tots els posteriors també??) els Pitt es van mantenir en una casta abstinència, ja li dic, amb tota la cordialitat de què sóc capaç, que deixi el que estigui fent i surti a prendre's alguna cosa; amb sort es trobarà amb algun company de barra de bar que li expliqui que el Pare Noel no existeix i, sobretot, que els nens, excepte els parisencs, no venen de París.

I per què els estic explicant totes aquestes ximpleries? es preguntaran vostès. Doncs fàcil: perquè aquesta vint-i-novena entrega de la sèrie Pitt no és que sigui una obra mestra precisament, i és clar, pocs detalls que té, si a sobre els apunto aquí, doncs ja em diran. Aquest és un llibre entretingudet i para de comptar.

I finalment els deixo anotades altres coses que també van passar l'any 1897, per a acabar de situar en context aquest episodi de Pitt. Si més no, farem cultureta:

Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sants i les Corts queden annexionats a la ciutat de Barcelona; s'inaugura la cafeteria "Els quatre Gats" de Barcelona; William McKinley accedeix al càrrec de President dels Estats Units (seria assassinat quatre anys més tard); s'interpreta per primera vegada la marxa "The Stars and Stripes Forever" (Barres i Estrelles); a Londres, Oscar Wilde surt de la presó i s'exilia al continent; es publica "Dràcula", de Bram Stoker; Noces de Diamant de la reina Victòria al tron, seixanta anys seguits, nou rècord (l'anterior va ser de George III, el seu iaio, 1760-1820); s'inventa l'aspirina (sí, la que fa servir vostè ara; i sí, la inventen als laboratoris Bayer); s'estrena a París l'obra de teatre "Cyrano de Bergerac"; Marconi patenta la ràdio; un tal Manolico, obrer de catorze anys, es troba amb una pedrota estranyíssima que resulta ser la "Dama de Elche"; Edison patenta el kinetoscopi...

Apa, ja tenen temes de reflexió per a aquesta nit; apart, és clar, de pensar en quina era la punyeta de mètode anticonceptiu que usaven Thomas i Charlotte Pitt. De res. Bona nit.

 

William McKinley, President dels Estats Units

"Dràcula", una de les primeres edicions.

Aspirina, 1897

Cartell original de l'obra "Cyrano de Bergerac"

Marconi i els seus invents

"Barres i Estrelles"
Filharmònica de New York
Leonard Bernstein

Portada de l'edició original del llibre

LA MUERTE DE DEXTER

Sèrie Dexter - 8

Títol original: Dexter is dead
Autor: Jeff Lindsay

Editorial: Umbriel
Any primera edició original: 2015

De fet aquest no és un nou llibre de la sèrie Dexter; és la segona part del llibre anterior i també és el final de la sèrie.

Han passat onze anys des de que Jeff Lindsay va publicar la primera novel·la del personatge, fins a aquesta darrera. Llàstima, ens haviem habituat al bo de Dexter. Bé, això de "bo" és un dir, depèn dels criteris ètics de cadascú... o de si hom té criteris ètics o no.

Dexter diu que ell no és capaç de experimentar sentiments -la qual cosa jo diria que no és ben bé exacta- però el que sembla clar és que sí que té criteris ètics. S'ho passa molt bé assassinant gent de maneres francament sàdiques, és veritat, però això en tot cas seria immoral des del punt de vista de l'espectador (cas que n'hi hagués), no des del punt de vista del propi Dexter. I pel que fa a l'ètica, no hi ha dubte que Dexter aplica estrictes criteris ètics: no es carrega a 'qualsevol' i 'perquè sí', sinó que escull molt bé els seus 'companys de jocs' (segons la seva pròpia expressió, ja que per a ell, és clar, no són víctimes) i ho fa per raons perfectament establertes; és més, si el possible 'company de jocs' no compleix els requisits pertinents Dexter es reprimeix, per moltes ganes que tingui (i solen ser realment 'moltes') de reduir-lo a trossets fins a deixar-lo fet un puzzle irreconstruïble.

Michael C. Hall, el Dexter de la sèrie de TV

Al segment de població que sí que creu que té criteris morals i ètics (totes dues coses) Dexter li llença a la cara una contradicció flagrant: a l'abominació que aquest segment de població manifesta cap a la pena de mort o a qualsevol forma de violència extrema, se li contraposen les irreprimibles ganes d'aplaudir quan Dexter fa passar a 'millor vida' a cadascuna de les seves víctimes (o 'companys de jocs'); i fins i tot diria que uns quants membres d'aquest col·lectiu benpensant encara aplaudeix més com més sàdics són els procediments que empra Dexter en les seves sempre ben preparades 'sales de jugar'.

Per a d'altres segments de ploblació, com per exemple l'ultradreta dels Estats Units (desenes de milions d'individus, tot el Partit Republicà i la major part del Demòcrata), els partidaris de la pena de mort a tot el món, siguin del color ideològic que siguin, o l'executiva i tota la militància en ple de l'Associació Nacional del Rifle i altres col·lectius similars arreu del planeta, per a tots aquests, dic, Dexter és una mena d'icona del que ha de ser una situació ideal: la llibertat de 'fer justícia' contra els indesitjables (fins i tot els de pensament, no només els d'acció), sense que les lleis establertes i la justícia institucional hi posi obstacles idiotes constantment. Sense anar més lluny aquesta és la 'filosofia' de base de l'abans esmentada Associació Nacional del Rifle.

El que no se'ls acut pensar a aquesta colla de personatges il·luminats és que el propi Dexter, que potser no té moral però sí ètica, els repudiaria; és més, segurament convertiria uns quants individus d'aquests col·lectius en entretinguts 'companys de joc'.

Però en fi, el cas és que no som res, com diuen les àvies (excepte les centenàries, que aquestes cada dia que passa estan més convençudes de que a elles 'no les mata ni Déu') i el fet és que Dexter també arriba al seu final.

És clar que això és el que diu l'editorial que publica el llibre, la Wikipèdia o qualsevol pàgina web que hom consulti sobre aquesta història ...però no em consta que el senyor Jeff Lindsay ho hagi dit. Ni tampoc em consta que el propi Dexter ho tingui molt clar...

Llibre aprofitable? Si us plau, quines coses de preguntar.

Portada de l'edició original

UN ESPÍA ENTRE AMIGOS

Títol original: A spy among friends

Autor: Ben Macintyre
Editorial: Crítica
Any primera edició original: 2014

Aquesta és la història del senyor Harold Adrian Russell Philby, que es feia dir "Kim" Philby en honor de Kim de l'Índia, el personatge de ficció de Rudyard Kipling.

Bé, de fet no és només la història de Kim Philby. També és la història del naixement dels Serveis Secrets moderns, en el context de la Segona Guerra Mundial; de l'inacabable joc del gat i la rata durant la Guerra freda; de la hipocresia i la manca d'escrúpols generalitzats; del "tot per la pàtria però no precisament la pàtria que tu et penses"...

El senyor Philby era allò que se'n diu un noi "de casa bona", amb un pare imperial, fred i distant, una escolaritat hiperclassista, elitista i terriblement deshumanitzada i deshumanitzadora, i un entorn general on estava meridianament clar que hi havia dues menes de persones, que a més eren imbarrejables: els dirigents, és a dir els que eren pròpiament persones, menys del deu per cent; i els altres.

Conseqüència: el senyor Philby, agent dels Serveis Secrets britànics, es va fer agent encobert de la Unió Soviètica tan aviat com li va ser possible com a reacció contra les injustes estructures socials que li eren pròpies per naixement, i que detestava. Philby no va ser l'únic que va reaccionar així durant el convuls Segle XX, és clar, però sí que es va convertir en el cas potser més notori.

Kim Philby l'any 1955

Li va prendre el pèl a tohom, excepte als russos. Es notablement curiós: durant la major part del temps els del costat occidental van estar convençuts que no hi havia ningú que fos més fidel que Philby, mentre que d'altra banda els russos no acabaven d'estar segurs de si se'n podien refiar o no. I la veritat és que el senyor Philby sempre va ser devastador per als Serveis Secrets propis, mentre que treballava com un dels més productius i útils agents que hagi tingut mai el KGB ...fins i tot en els temps en què encara no es deia KGB.

Segell soviètic en honor de Philby

Aquest llibre parla de tot això i més. Per exemple, també parla de valors i de "prioritat de valors". Què és un 'valor'? Què no ho és? Qui te dret a dir que tu tens la veritat i no la tinc jo? Què és superior a què? Què és execrable? ¿Com és possible que amb el funcionament dels Serveis Secrets occidentals a l'època de Philby (la CIA dels Estats Units i els MI5 i MI6 britànics) el KGB soviètic no els guanyés la partida durant la guerra freda?

Ens trobem davant d'un llibre interessant i il·lustratiu, que fins i tot ens fa pensar en la inestabilitat dels valors ètics humans i que en més d'un cop ens pot deixar un punt terroritzats si ens preguntem "en mans de qui hem arribat a estar"... i en mans de qui seguim estant.

************************

Phylby declara a la premsa que no és agent soviètic.

La premsa se'l va creure. El govern, també. Increïble.

************************

Coberta de l'edició original

DEXTER, CÁMARA, ¡ACCIÓN!

Sèrie Dexter - 7

Títol original: Dexter's Final Cut
Autor: Jeff Lindsay

Editorial: Umbriel
Any primera edició original: 2013

En aquest setè (i penúltim) episodi, a Dexter se li assigna una curiosa missió molt diferent de la seva feina habitual de laboratori: fer d'assessor d'un actor que ha d'interpretar el paper d'especialista forense policial en una nova sèrie de televisió; és a dir, Dexter ha d'ensenyar a aquest actor a “ser Dexter” ...només en l'aspecte estrictament professional, és clar, no pas pel que fa al seu hobby preferit.

Té el seu punt divertit això de fer referència a una hipotètica sèrie de televisió on un dels personatges és l'irrepetible Dexter. En aquest cas, igual que a la realitat, ('realitat'? què és 'realitat'?) figura que qualsevol semblança entre el Dexter “de veritat” i el de la televisió és pura coincidència. Aprofito per a repetir aquí el que ja dec haver dit alguna altra vegada: la sèrie de televisió de Showtime està bé, però els llibres són molt millors.

I ara un consell que val per a tots els llibres de la sèrie i molt especialment per a aquest: no el llegeixin si no han llegit els anteriors; no entendrien res, o molt poc, ni de la història ni dels personatges, especialment del propi Dexter, i seria una autèntica llàstima, creguin-me.

A més, fet i fet, aquest llibre no té ni començament ni final: el començament està en els sis llibres anteriors, i quan s'arriba a l'última pàgina queda molt clar que la història no s'ha acabat: el final és en el llibre següent.

I ho deixaré aquí. No és que no hi hagi res més a dir, sinó que dir qualsevol cosa no seria res més que arruinar l'experiència del lector i per a això s'hauria de ser més amoral que el propi Dexter, si és que tal cosa és possible (aclariment: segons quins polítics, són “inmorals”, no “amorals”; és diferent).

Llibre aprofitable? Si no el troben en paper, el poden trobar en e-book. Trobin-lo. No els dic més.

Portada de l'edició original de 2013

CHAVS: la demonización de la clase obrera

Títol original: Chavs: the demonization of the working class
Autor: Owen Jones
Editorial: Capitán Swing
Any primera edició original: 2011

La Història del segle XX serà recordada per tres grans catàstrofes europees de dimensions apocalíptiques i conseqüències planetàries que van deixar profundes seqüeles que encara duren: la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial i Margaret Thatcher. S'hi podria afegir Ronald Reagan, però Reagan només va ser la versió americana -i per tant no europea-, en format mòmia, de la Thatcher.

La senyora Thatcher va arribar al poder amb l'objectiu -si no únic, sí principal- de desfer l'Estat en tot allò que significava serveis i protecció per als ciutadans. Des de la seva concepció, en absolut nova ni tampoc original, l'Estat "paternalista i controlador" havia de desaparèixer per a donar pas al lliure mercat, "emprenedor i font inesgotable de progrés". Naturalment el mercat es regularia sol i els abusos -tan característics de l'Estat, que no és regulat per ningú- simplement despareixerien perquè els ciutadans, davant d'algú (empresa o servei) que intentés abusar d'ells, reaccionarien immediatament allunyant-se de l'abusador i dirigint-se a algú altre que fos honest; per tant, lliure mercat significava honestedat assegurada i creació de riquesa per a tothom.

El que no deia la senyora Thatcher, i tampoc van veure els que la van votar, és que el mercat no mira pel ciutadà sinó per a ell mateix, i el que acaba passant, pràcticament des del primer moment, és que el mercat es regula, sí, però per a esprémer el ciutadà fins més enllà de qualsevol límit imaginable en benefici de qui realment controla les regnes, és a dir, el reduït i exclusiu club d'amics de la senyora Thatcher i els seus Col·legues d'arreu del món; els d'aleshores, els d'ara i els de sempre; pels segles dels segles, amén.

Una de les primeres batalles lliurades per la senyora Thatcher va anar dirigida a debilitar els sindicats, per allò de que defensaven uns "absurds pretesos drets dels treballadors" que limitaven els marges de maniobra del empresaris -impedint-los acomiadar a qui els convingués quan els convingués, per exemple- i per tant obstaculitzaven el "benèfic" desenvolupament del lliure mercat.

I la senyora Thatcher, efectivament, es va carregar els sindicats.

Una altra cosa que es va carregar aquesta preclara senyora va ser la indústria. Fabricar coses? Manufacturar coses? Per què? si resulta molt més barat comprar-les fetes fora, a paísos on la mà d'obra està tirada de preu i per tant el producte final també és molt més barat...!

I la senyora Thatcher, efectivament, es va carregar la indústria.

En desfer-se la indústria, es va crear una immensa bossa d'atur formada per homes i dones que van anar a parar al carrer i que majoritàriament no tenien formació qualificada. Una petita part d'aquesta població, ara desarrelada, es va recol·locar en el sector serveis, però naturalment en els llocs més precaris i amb sous insultantment miserables. Ah, i de l'estabilitat laboral no se'n va saber mai més res.

I així doncs la senyora Thatcher, efectivament, es va carregar la classe treballadora.

Dins del que abans es deia "la classe treballadora" va anar creixent un col·lectiu de persones que no trobaven feina per enlloc, simplement perquè no n'hi havia, i només podien mig subsistir amb alguns misèrrims ajuts estatals. A aquesta desgraciada situació cal afegir encara una altra desgràcia: els governs de torn, és a dir, el de la Tatcher i posteriors -inclosos els laboristes!- fins a l'actualitat, es van dedicar a difondre incansablement el mantra de que qui no treballa i no se'n surt de les seves dificultats és perquè no hi posa cap esforç personal i en comptes d'això s'aprofita -per la via de viure de subvencions de l'Estat tals com la prestació d'atur, la renda mínima i coses així- de la bona fe dels ciutadans "com cal", que paguen impostos.

El corol·lari era -i a hores d'ara encara "és"- que la situació de precarietat i pobresa no es deu a cap desajustament social o polític, sinó a la deixadesa personal.

I així doncs, gràcies als esforços dedicadíssims de la senyora Thatcher i Col·legues, d'allò que abans era la "classe treballadora" va neixer una subclasse -interpreti's això de "sub" en el sentit més pejoratiu es pugui imaginar- als components de la qual, des del poder i des dels mitjans de comunicació que majoritàriament estan en mans d'aquest mateix poder, es va donar el nom de "chavs".

Chav boys

En definitiva: "chav" és un terme despectiu usat per a referir-se a persones pertanyents a una subcultura, formada sobretot per joves però no exclusivament, nascuda de la classe treballadora anglesa, que segons l'estereotip creat vesteixen amb roba esportiva de marca, porten bijuteria cridanera, i viuen de prestacions de l'Estat en habitatges de protecció social.

Chav girls

És a dir, "paràsits socials que viuen a costa de la gent decent", bonic prejudici que ha tingut un esclatant èxit mundial i que ara mateix gaudeix d'una envejable salut de ferro, no només a la Gran Bretanya, sinó també a la pròpia escala de l'edifici on viu vostè; faci la prova i pregunti sobre el tema dels "aprofitats" als seus veïns, a veure què passa. O pregunti-s'ho a vostè mateix...

Doncs d'això va aquest llibre: de com qui porta les regnes (i sempre les ha portat) continua aprofitant-se de tot i de tothom i a sobre ha aconseguit que la immensa majoria de la població culpi d'això als col·lectius més desafavorits.

I el Partit Conservador britànic ha aconseguit majoria absoluta a les darreres eleccions. I el Partido Popular espanyol tornarà a treure més vots que els altres en les pròximes eleccions.

A partir d'aquí, i ja per a acabar, dues preguntes:

Hi ha vida intel·ligent entre els votants de segons quins països? No s'ha pogut confirmar.

Llibre Aprofitable? Sí.

Edició original

PRÍNCIPES DE MAIN, REYES DE NUEVA INGLATERRA

John Irving nº 6

Títol original: The Cider House Rules
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1985

El títol original d'aquest llibre és "Les normes de la casa de la sidra", i sí, és la història en què es basa la pel·lícula del mateix títol, de l'any 1999, guanyadora de dos Oscar i protagonitzada, entre d'altres, per Michael Caine.

Jo no he vist la pel·lícula, però a qui sí que l'hagi vist li aconsello vivament que l'oblidi, si és que vol llegir el llibre, encara que l'adaptació de la novel·la l'hagi fet el propi Irving, com és el cas.

Ni el mateix John Irving és capaç d'adaptar una novel·la seva al cinema; és completament impossible. Una història com aquesta (o com "L'Hotel New Hampshire” en el seu moment) conté infinitat d'elements que només es poden transmetre amb la paraula escrita, emprant les pàgines que calgui. Són elements emocionals en estat pur. El cinema està molt bé, però no hi arriba a tot; el llenguatge escrit tampoc, però moltes vegades s'hi acosta més.

Anys vint. Un orfenat a l'estat de Maine. Qui el porta és un metge -el doctor Larch- que practica avortaments perquè hi creu, perquè ningú no té dret a intervenir en les decisions i les necessitats de la dona que ha quedat embarassada. Evidentment això, als Estats Units en aquella època (i ara, gairebé cent anys després, també!) era anatema.

Dr Wilbur Larch (Michael Caine a la pel·lícula)

 

Els nens de l'orfenat. Impossible traslladar al cinema, insisteixo, l'emocionalitat que transmet Irving quan els descriu o els fa actuar.

Homer, el nen preferit del doctor Larch. El veiem créixer, des dels anys vint fins els anys cinquanta. Homer és molt especial. Desperta tota mena de sentiments, en el lector i en els altres personatges. La seva relació amb l'univers de la casa de la sidra és un dels nuclis fonamentals d'aquesta història.

Homer Wells (Tobey Maguire a la pel·lícula)

Melony, una òrfena que en realitat s'havia de dir Melody, però a qui l'error de transcripció fet per qui s'encarregava del registre la converteix en algú que té un nom únic i irrepetible. Molt adient tot plegat, perquè ella és també única i irrepetible. I temible.

La casa de la sidra. Una mena de construcció on s'elabora la sidra amb les pomes de la finca on és ubicada i on hi dormen els empleats temporals durant l'època de recolecció de la poma i del treball posterior. La casa de la sidra té unes normes, però són les seves pròpies normes. I és que ben mirat la casa de la sidra no és només una construcció; és un personatge més, amb vida pròpia.

I així podria continuar fent referència a altres personatges i situacions del llibre però crec que és millor deixar-ho aquí. Aquesta és una d'aquelles històries que són decididament difícils de comentar perquè cada cosa que hom podria dir desvetllaría detalls i emocions que cal que siguin trobades pel propi lector. De fet tinc la sensació de què ja he parlat massa.

Llibre aprofitable. Menció Especial d'aquest blog.

Sobrecoberta de l'edició original