divendres, 18 de març del 2016

BOTIGUES EMBLEMÀTIQUES DE CATALUNYA - ELS TRESORS PERDUTS

Títol original: Botigues emblemàtiques de Catalunya - Els tresors perduts
Autor text: Sergi Martín
Autor fotos: Consol Bancells
Editorial: Angle Editorial
Any primera edició: 2016

Ens trobem davant d'un magnífic llibre que ens mostra allò que va ser i ja no és. Un viatge cap enrere en el temps que ens porta fins el segle XIX i en algun moment arriba a entrar també en el XVIII.

Són botigues que fins fa poc encara estaven actives a Catalunya, majoritàriament a Barcelona, i que han quedat reduïdes a no res per causa de l'actualització de les lleis de la propietat i el lloguer immobiliaris d'una banda, i a la més freda de les insensibilitats comercial, social i administrativa, d'una altra.

Només se'n conserven les fotografies fetes per Consol Bancells, que provoquen que el lector, en aquest cas més aviat el "mirador", es quedi estabornit de veure's immers en l'entorn de qui va existir fa entre cent i dos-cents anys abans, a la seva pròpia ciutat, com si aquest entorn fos tan real com el que l'acull cada dia, dins i fora de casa.

No sabria dir què és més increïble, si aquesta atmosfera de viatge en el temps, si les indescriptibles fotografies, o si la terrible consciència de que allò que el "mirador" està veient en realitat ja no hi és perquè ha quedat destruït per simples interessos comercials.

Administració i grans comerços s'han venut la nostra Història sense permís. No hi tenien dret.

divendres, 19 de febrer del 2016

SU HERMANO CAÍN

Sèrie Monk nº 6

Títol original: Cain His Brother
Autor: Anne Perry
Editorial: Zeta Bolsillo
Any primera edició original: 1995
Any primera edició a Zeta: 2012

Any 1859. Comença la construcció del Canal de Suez, que duraria deu anys. Charles Dickens publica “Història de dues ciutats”. S'acaba la construcció de la torre del Palau de Westminster i es posa en marxa el Big Ben. Charles Darwin publica “On the Origin of Species”. Monk segueix amnèsic. I Hester Latterly s'entreté cuidant víctimes d'una epidèmia de febre tifoide en un dels suburbis més degradats de Londres.

Novel·la de contrastos, al més pur estil de l'autora. Com sempre, Anne Perry contraposa les condicions de vida dels barris benestants de Londres front a les condicions de no-vida dels seus suburbis miserables. També contrasta la situació precària de la dona front a la dominant de l'home, amb independència de la classe social o qualsevol altre condicionant.

I aquest cop contraposa també Caín i Abel, o, en la seva versió, Caleb i Angus. No cal dir que el tema no és nou: allò del germà bo i el germà dolent, o si la frontera entre el blanc i el negre és tan clara com se sol dir o pensar.

Tot i així, malgrat que el tema no sigui nou, la senyora Perry el planteja de manera prou interessant i hàbil, i el final, encara que no sigui cap paradigma d'originalitat, està ben resolt.

Llibre aprofitable, entretingut i interessant malgrat que la senyora Perry, tot s'ha de dir, potser ha relliscat una mica en posar en boca de determinats personatges unes teories psicològiques que, si bé son versemblants a l'hora d'explicar els fets que ella mateixa planteja, a l'any 1859 no era possible encara que se li acudíssin a ningú i encara menys que ningú les verbalitzés per a explicar o justificar res. Freud tot just tenia tres anyets.

FOTOS CONTEXTUALS


Ferdinand de Lesseps fa el primer forat del Canal de Suez

A punt d'engegar el Big Ben

Charles Darwin a l'època

Primera edició de 1859

********************************


dissabte, 6 de febrer del 2016

EL ESTABLISHMENT

Títol original: The Establishment
Autor: Owen Jones
Editorial: Seix Barral
Any primera edició original: 2014

El títol original complet del llibre és "The Establishment: And How They Get Away With It", és a dir, "L'Establishment: i com se'n surten amb la seva".

I qui són aquests que "se'n surten amb la seva"? Doncs la classe dominant, els que tenen el poder; els que tenen el poder de veritat, vull dir.

El senyor Jones amb els seu llibre ens ve a confirmar quelcom que uns quants ja sospitàvem però que llegit així, d'una manera tan crua, acaba amb la moral de qualsevol: que la democràcia no és més que una gran pantomima que té com a funció que el noranta-nou per cent de la població es cregui que delega el seu poder a uns senyors anomenats polítics amb la finalitat de que aquests l'administrin en benefici de tothom, quan en realitat el poder no prové ni de lluny d'aquest noranta-nou per cent de la població sinó de l'u per cent restant que, per cert, si que acapara el noranta-nou per cent de la riquesa. Tal qual.

Aquest u per cent és l'Establishment.

Owen Jones

Owen Jones es refereix a l'Establishment de la Gran Bretanya, però el que explica és idèntic al que passa al país on vostè i jo vivim.

D'entrada l'Establishment és la dreta socioeconòmica. La dreta política no és més que el seu braç governamental. De tota la vida, la dreta (i el que serien els seus equivalents abans de la Revolució Francesa) ha partit de la base de que tot allò que abasta amb la vista és seu. Bé, això abans de les successives revolucions tecnològiques; actualment el paradigma és que "tot allò que abasta internet, és seu". És a dir, Tot. I el noranta-nou per cent de la població que no pertany a la classe dominant té com a única funció, que els que dominen no només conservin eternament el domini, sinó que l'incrementin en progressió imparable.

Durant el segle XX hi va haver, pel que sembla, una mena de parèntesi aberrant: a base de lluites mortals, els treballadors van anar conquerint drets; les dones van poder accedir al vot; la justícia és va fer més justa per a tothom; la sanitat -en alguns països, no en tots- és va arribar a convertir en universal; l'educació es va anar posant a l'abast de sectors més i més amplis de població...

Fins que van arribar Margaret Tatcher i Ronald Reagan i van iniciar la seva creuada per a erradicar aquest parèntesi aberrant obert amb tant de sofriment durant la primera meitat del segle XX. Aquesta creuada té un nom: "Neoliberalisme". I ún únic principi: "Les Lleis del Mercat són Déu".

D'alguna manera els rics i poderosos van arribar a la conclusió de que ja havien jugat prou a la comèdia de l'Estat del Benestar i que havien de recuperar allò que 'genèticament els corresponia' (alguns diuen que 'per la Gràcia de Déu'), és a dir, els drets i la propietat de tot i de tothom.

Aleshores es van posar a privatitzar.

La Sanitat, privatitzada; l'Educació, privatitzada; serveis bàsics -telefòns, elèctriques...-, privatitzats; mitjans de transport -companyies de ferrocarril, companyies aèries, fins i tot aeroports!-, privatitzats...

I allò que fins i tot la classe dominant s'adonava que no podia privatitzar descaradament sense provocar autèntics escàndols, també s'ha anat privatitzant de maneres potser més subtils però igualment contundents.

A la Gran Bretanya s'ha intentat privatitzar fins i tot la policia, i recordin que al país on vivim vostès i jo també s'han intentat privatitzar, només per a posar dos exemples, serveis de seguretat públics i la gestió del Registre Civil.

El govern espanyol de dretes va imposar una taxa sobre la justícia que, a la pràctica, la feia inabastable al comú dels ciutadans; un autèntic dret de cuixa per a qui volia recórrer als tribunals per a defensar-se dels poderosos. De tota manera vostès i jo sabem que la justícia en aquest país està en mans de jutges que tenen filiació política, la filiació política del partit governant, partit governant que és titella de la classe dominant. És a dir, que la justícia està controladíssima pels delinqüents d'alta volada, si no no s'explicarien moltes barbaritats que estem veient als tribunals des de fa anys.

Els mitjans clàssics de comunicació privats, premsa ràdio i televisió, éstan plenament en mans de l'Establishment, no cal ser gaire espavilat per a veure-ho. Res més fàcil: si és privat es pot comprar i ja està ¿i qui té prou diners per a comprar una cadena de diaris, de ràdio o de televisió? Doncs això.

Pel que fa als mitjans de comunicació públics també han quedat, naturalment, sota el domini de l'Establishment. També era fàcil: el govern controla allò que és públic; i l'Establishment controla el govern.

En aquest punt he de fer un aclariment molt important: de tota la vida l'Establishment ha estat conformat per la dreta socioeconòmica, de la qual la dreta política era el seu braç governamental, com he dit al començament. Però resulta que la dreta socioeconòmica i política no té l'exclusiva de tot això. L'Establishment ha estat prou poderós com per a abduir també a qui durant molts anys es va considerar l'esquerra; llegeixi's el Partit Laborista a la Gran Bretanya i llegeixis el Partido Socialista Obrero Español més cap aquí. Toni Blair mai no va ser mereixedor de l'adjectiu "esquerranós", ni de lluny, i pel que fa a més cap aquí, s'ha perdut la memòria de qui va ser l'últim esquerranós de la història del PSOE (se'n recorden d'allò de "OTAN de entrada NO" que al final es va convertir en "vota SÍ en interés de España"? Estic parlant de la dècada de 1980, que no és precisament ahir.)





I ja per a anar acabant, no oblidem els amenaçadors mantres amb que l'Establishment ens persegueix cada dia, cada setmana, cada mes, cada any, sense descans: que si "fer pagar 'tants' impostos a qui ja té els diners (empreses o particulars) farà que aquests marxin cap a altres llocs i s'enduguin amb ells els llocs de treball, amb la qual cosa l'economia s'enfonsarà definitivament"; que si "els grups ciutadans o formacions polítiques que reclamen la salvaguarda dels drets que constantment s'estan massacrant 'són l'extrema esquerra radical', o 'el diable', com fins i tot ha arribat a dir un polític espanyol notablement voluminós, xenòfob, immoral, ofensiu, mentider i que no coneix el significat de la paraula 'honestedat'.

Ah, i sobretot, no se'ls acudeixi anar a demanar empara a la Unió Europea. Ara com ara la Unió Europea és l'Establishment i l'Establishment és la Unió Europea. Dit d'una altra manera: Brusel·les és, actualment, la central del Gremi del Lladrocini.

El senyor Jones acaba el seu llibre explicant breument i de manera raonada que és possible revertir tot aquest desgraciat panorama, que l'Establishment no és invencible; fins i tot el senyor Jones ens explica possibles camins per a començar la reversió. La pregunta és ¿qui ho pot fer?

Libre aprofitable? Sens dubte. I si s'entén realment el que està dient el senyor Jones, el llibre no només és aprofitable, també és terrorífic.

Portada de la edició original


dissabte, 23 de gener del 2016

TRES ABUELAS Y UN COCINERO MUERTO

Títol original: Kuolema Ehtoolehdossa
Traducció del títol original: Mort al Bosc del Crepuscle
Autor: Minna Lindgren
Editorial: Penguin Random House
Any primera edició original: 2013
Any primera edició a Peguin RH: 2015

El lloc: una residència privada d'ancians a Finlàndia. Les protagonistes centrals: tres iaies residents nonagenàries. La història: patètica.

Gairebé tot el que es pot llegir a la portada, la contraportada i les pestanyes del llibre editat per Penguin Random Hause és mentida. Potser les úniques coses que s'ajusten a la veritat són el nom de l'autora i l'ISBN; per descomptat que el títol també és fals: l'original "Kuolema Ehtoolehdossa" no significa ni de lluny "Tres abuelas y un cocinero muerto".

Portada, contraportada i pestanyes intenten fer creure al lector que es troba davant d'una novel·la que va de tres intrèpides i simpàtiques iaies que es dediquen a fer d'investigadores d'una sèrie de misteriosos assassinats. Fals. Com també és fals que les protagonistes siguin "divertides"; com també és clamorosament fals que es descriguin les alegries (?) de tenir una edat avançada; com també es fals que hom "es peti de riure llegint les converses que es porten les iaies entre elles"; com també és revoltantment fals que Minna Lindgren, l'autora, sigui "l'Agatha Christie del nord". Qui ha escollit totes aquestes referències per a la portada, la contraportada i les pestanyes del llibre, o bé no se l'ha llegit (probabilitat altíssima), o no l'ha entès (improbable que sigui això, diria jo) o simplement és un delinqüent estafador (probabilitat gairebé segura).

Amb el rerefons d'irregularitats delictives en l'administració i govern de la residència privada on viuen les iaies, el que es retrata aquí és que la condició d'ancià implica vulnerabilitat extrema, risc molt alt de ser víctima d'estafes i abusos per part de tota mena de persones (incloses familiars) i entitats (incloses les suposadament "benemèrites"), incomprensió, solitud, alta dificultat de ser escoltat i entès, impotència omnipresent... i altres característiques que van en la mateixa línia i sobre les que es podrien omplir pàgines i pàgines.

És immoral que des dels comentaris promocionals que l'editorial fa del llibre es vulgui fer passar aquesta novel·la com una fascinadora història d'intriga protagonitzada per tres simpatiquíssimes iaies. Promocions d'aquesta mena haurien de ser objecte de sanció penal.

Així doncs, si vostès estan disposats a llegir una aproximació al que significa ser un ancià i per tant haver accedit a una condició específica de marginalitat, aquest llibre els pot resultar aprofitable.

Però si vostès pretenen llegir una "divertidíssima història de iaies simpatiquíssimes", aquest llibre és una merda. Com també són una merda les indefectibles degeneracions física i mental de qualsevol persona a partir de certes edats, que per descomptat no tenen res de "divertidíssimes ni simpatiquíssimes".

Portada de l'edició original

dissabte, 26 de desembre del 2015

EL ÚLTIMO IMPERIO

Títol original: The Last Empire. The final days of the Soviet Union
Autor: Serhii Plokhy
Editorial: Turner
Any primera edició original: 2014
Any primera edició per Turner: 2015

Malgrat que uns quants de nosaltres ho vam veure en directe per televisió, ens va costar molt de creure. La desintegració de la Unió Soviètica? Impossible! ¿Com podia desapareixer així com així un estat gegantí que juntament amb els Estats Units ens havia mantingut a tots a la punta de la Tercera i definitiva Guerra Mundial durant quaranta cinc anys? I el cas és que sí, que un bon dia ens vam llevar i ja no hi havia Unió Soviètica.

Però no ens deixem dur per aquella imatge fàcil que diu que la Unió Soviètica es va dissoldre en quatre mesos, els que van des del cop d'estat d'opereta d'agost de 1991 fins a la retirada de la bandera roja de la famosíssima torre del Kremlin el desembre del mateix any.

El procés de desintegració de la Unió Soviètica va començar molt abans, com a molt tard amb la desaparició de Leonid Bréjnev el 1982, cosa que també ens va costar de creure a molts perquè aquell senyor, que era avorridíssim i potser per això mateix, semblava etern, amb el dit posat permanentment en el botonet dels disparadors dels míssils nuclears, com els seus col·legues de torn a Washington.

Leonid Ilitx Bréjnev


A Bréjnev el va succeir Iuri Andrópov, que només va durar dos anys (1982-1984). Acostumats a que els Secretaris Generals soviètics es mantinguessin en el poder com a mínim una mitjana de temps equivalent a la que sol durar un Papa catòlic, la desparició d'Andrópov també ens va sobtar als soferts televidents de l'època. Per cert que això de la comparació amb el Papa catòlic no és gratuïta: d'una banda, tant el Papa com el Secretari General són 'elegits' per una cúpula gerontocràtica; i d'una altra banda tant el Papa com el Secretari General només solen deixar el càrrec quan els sobrevé una parada cardiorespiratòria involuntària i definitiva.

Iuri Vadímirovitx Andrópov


Al malaguanyat Andrópov, de qui gairebé no vam tenir temps ni d'aprendre'n el nom, el va seguir Konstantín Txernenko, que va batre el rècord de velocitat del seu predecessosr: va durar un any i un mes (febrer 1984 – març 1985). Si això no era un senyal de que la Unió Soviètica ja estava degenarant a marxes forçades, ja em diran vostès què era.

Konstantín Ustínovitx Txernenko


I finalment: Tatxaaann!! Apareix Mikhaïl Superstàrovitx Gorbatxov!! En realitat es diu Mikhaïl Serguéievitx, disculpin l'expansió; és que és un dels meus herois històrics de tots els temps.

Mikhaïl Sergéievitx Gorbatxov


El senyor Gorbatxov no va trigar ni cinc minuts a causar un altre accés agut d'incredulitat als televidents que ens miravem tot allò des del sofà de casa, i aquest cop l'accés d'incredulitat va anar acompanyat gairebé d'una aturada de la respiració: Mikhaïl Serguéievitx iniciava un procés de democratització de la Unió Soviètica! Imaginin l'atac d'ansietat que van patir els directors del Pravda i de l'Izvéstia, els dos diaris del règim per antonomàsia, quan de cop i volta es van adonar que eren incapaços d'identificar on era i qui era l'enemic del poble soviètic.

Per cert que en aquells moments corria un bonic acudit per Moscou: “Pravda” significa 'veritat', i “Izvéstia” significa 'notícies'; l'acudit deia que no hi havia pravda a Izvéstia ni tampoc izvéstia a Pravda. Bo, eh?

Pravda



Izvéstia



Bé doncs, el cas és que, paradoxalment, l'intent de Gorbatxov de salvar la Unió Soviètica del seu enfonsament (que ell veia claríssim) per la via de democratitzar-la, justament va contribuir, i molt, al col·lapse definitiu de l'Estat i a la seva desaparició.

Està clar que aquesta no era ni molt menys la intenció de Gorbatxov, i està clar també que ell no va ser l'únic i ni tant sols el principal responsable del fracàs de la democratització i la supervivència de la Unió Soviètica. Gorvatxov es va enfrontar a autèntics impossibles, i va perdre.

D'una banda és difícilment democratitzable un règim que es fonamenta ideològicament i constitucionalment en una “dictadura”, ni que sigui “del proletariat”. Mantenir una dictadura del proletariat per la via de democratitzar-la és un oxímoron existencial. O és dictadura o és democràcia, però totes dues coses alhora no pot ser.

Les reformes iniciades per Gorbatxov van causar un inevitable daltabaix econòmic que va repercutir immediatament en la població, que ja vivia des de sempre en una inacabable situació de precarietat. Per tant la població, lluny de donar suport a les mesures de Gorbatxov, va aprofitar la novíssima llibertat informativa i d'opinió per a deixar-lo verd.

Qui podia haver-lo ajudat a superar els primers moments difícils per a fer possible finalment una Unió viable i no dictatorial (és a dir 'no soviètica', en realitat) va fer tot el contrari. En primer lloc, els jerarques ultraortodoxos del règim de tota la vida es van aterrir només de pensar que estaven a un pas que se'ls acabés la seva posició de domini incontestable, i van organitzar-li a Gorbatxov un cop d'estat de la senyoreta Pepis que fins i tot va arribar a guanyar en incompetència i folklore al cop d'estat espanyol de deu anys abans.

En segon lloc, hi va haver tota una colla de 'llestos' que van veure que aquella era una oportunitat d'or, única i irrepetible, de fer fulgurants guanys de poder polític i econòmic per la via de saquejar a fons el cadàver de la Unió Soviètica. “Marica l'últim!” va ser el crit de guerra d'aquests personatges (entre ells Vladimir Putin) en la més rància tradició homofòbica russa – eslava – soviètica.

I en tercer lloc, però de cap manera últim, Ieltsin. Borís Nikolàievitx Ieltsin, president de Rússia, la república més extensa de la Unió Soviètica. S'ha arribat a dir que a la Unió Soviètica la va enfonsar la pugna entre Ieltsin i Gorbatxov, que no es podien veure mútuament ni en pintura. Això és exagerat, és clar, però no és gens exagerat dir que Borís Ieltsin és potser un dels egòlatres alcohòlics més enormes que ha donat mai la Gran Mare Rússia en tota la seva història. A Ieltsin només l'importava Ieltsin (i el whisky més que el vodka, mira tu). Personatge mesquí, histriònic, venjatiu i pallasso, es va voler assegurar un lloc digne a la història a base de “surt tu, que m'hi poso jo”, i a fe que el 'lloc' el va obtenir, encara que 'digne' no seria el qualificatiu que millor el definiria.

Boris Nikolàievitx Ieltsin


¿I els Estats Units? Els Estats units estaven en època electoral. Al president, George Bush sènior, els esdeveniments soviètics de 1991 el van agafar amb el pas canviat i no sabia gairebé què fer, així que va adoptar d'entrada la sàvia postura de no mullar-se gaire. Al final no se'n va estar de cometre la indignitat miserable de pretendre que la desaparició de la Unió Soviètica i el consegüent final de la Guerra Freda havien estat el producte de la superioritat moral dels Estats Units. Va arribar a dir que “la Guerra Freda no s'ha acabat, l'hem guanyat” i que “els Estats Units han guanyat la Guerra Freda per la Gràcia de Déu” (cito textualment).

George Bush sènior


Doncs això. Ah, me n'oblidava, aquest llibre va dels darrers mesos de la Unió Soviètica i sí, és aprofitable; no gaire entretingut, una mica plasta, però aprofitable sens dubte; de veritat que s'aprenen coses.






divendres, 25 de desembre del 2015

LOS PECADOS DEL LOBO

Sèrie Monk nº 5

LOS PECADOS DEL LOBO
Títol original: The Sins of the Wolf
Autor: Anne Perry
Editorial: Zeta Bolsillo
Any primera edició original: 1994

Començament de 1858. No hi ha res com la família unida. S'assassina a la iaia, es carrega el mort (la morta, en aquest cas) a la infermera, i si passa, passa. Però això sí, la família ha d'estar unida de veritat, si no l'invent no funciona.

I a més d'això ¿quines altres coses interessants ens ensenya la didàctica senyora Perry en aquest entretingut cinquè episodi de la sèrie Monk? Doncs per exemple, que això de que Escòcia (que és on passa l'acció del llibre) i Anglaterra són països diferents ja es tenia més que clar a mitjans del segle XIX, i que si la justícia anglesa tenia molt d'espectacle de circ, l'escocesa tampoc no es quedava curta en aquest sentit.

També és curiosa l'aproximació que la senyora Perry fa a la personalitat de Florence Nightingale. Després de llegir la intervenció que Miss Nightingale fa en el cas, hom arriba a dues conclusions si més no inquietants: una, que Miss Nightingale es creia que allò seu era producte d'una Crida Divina per via directa, sense intermediaris ni res; i una altra, que conviure amb Miss Nightingale, amb el caràcter que se li endevina, podia arribar a ser més heroic que el mateix fet de participar a la Guerra de Crimea.

Molt interessant, igualment, la pinzellada puntual que fa l'autora sobre els principis de l'aviació. Cert que l'invent de l'avió s'atribueix als germans Wright en base al primer vol mecànic fet l'any 1903, però també és cert que l'any 1804 un tal Sir George Cayley ja dissenyava planadors, i el primer planador tripulat sembla que va volar l'any 1853 fent una distància de 130 metres. La novel·la que s'està comentant aquí passa l'any 1858, cinc anys després d'això.

I com sempre, el missatge habitual, i no per això menys cert, de totes les novel·les de la senyora Perry: l'alta societat, sigui anglesa, escocesa o de qualsevol altra banda, és simplement repugnant.

Llibre aprofitable? No ho dubtin



dissabte, 14 de novembre del 2015

EL HOTEL NEW HAMPSHIRE

John Irving nº 5

Títol original: The Hotel New Hampshire
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1981

El senyor Irving va publicar aquest llibre, el seu cinquè, tres anys després d'haver publicat l'anterior, "The World Acording to Garp", comentat en aquest mateix blog. Si "The World Acording to Garp" impactava, “The Hotel New Hampshire” no es queda precisament curt.

Se'ns explica part de la història d'una família; molt peculiar la família, naturalment, com no podia ser d'una altra manera provenint de la imaginació del senyor Irving.

Hi ha un avi patern, un pare, una mare i cinc fills. John, el fill que està just al mig, és el narrador de la història. L'explica des de 1981 aproximadament, quan ell ja te gairebé quaranta anys. El periode que abasta és des del casament dels seus pares, més o menys, just als inicis de la segona guerra mundial, fins a la primera meitat dels anys seixanta, en que John ja té vint-i-pocs anys i la família ha canviat.

Perquè, efectivament, durant el llibre hi ha canvis a la família, com és natural, només que aquests canvis no son justament 'normalets', com si diguéssim. Un cop més John Irving rebenta el concepte de normalitat i fa de la diferència quelcom estimable i magnífic sense desposseir-la del seu vessant més dur i terrible. I novament el senyor Irving ens “ataca a traició” amb algun cop narratiu inesperat capaç de deixar fora de combat al lector menys sensible.

Com en els seus llibres anteriors, cada personatge és un univers sencer, irrepetible, inimitable, únic. M'ha tornat a passar que, com en els llibres precedents, no he pogut evitar que un dels personatges es convertís en el meu “preferit”... però seria completament inacapaç de prescindir de cap dels altres.

Ja sé que fins aquí no estic dient res de la trama i sembla que estigui parlant de coses etèries sense consistència ni definició clares, però és que així són les històries del senyor Irving: la trama no és el més important; ho és l'essència, ho són els sentiments, ho són les emocions, i això no es pot traslladar a una simple ressenya com aquesta perquè sentiments i emocions són el resultat de la relació única que s'estableix entre el llibre (aquest o qualsevol altre d'Irving) i el lector.

Llibre aprofitable? Sense cap mena de dubte.

Edició original de 1981