Títol
original: The Establishment
Autor:
Owen Jones
Editorial: Seix Barral
Any
primera edició original: 2014
El
títol original complet del llibre és "The Establishment: And
How They Get Away With It", és a dir, "L'Establishment: i
com se'n surten amb la seva".
I qui són aquests que
"se'n surten amb la seva"? Doncs la classe dominant, els
que tenen el poder; els que tenen el poder de veritat, vull dir.
El senyor Jones amb
els seu llibre ens ve a confirmar quelcom que uns quants ja
sospitàvem però que llegit així, d'una manera tan crua, acaba amb
la moral de qualsevol: que la democràcia no és més que una gran
pantomima que té com a funció que el noranta-nou per cent de la
població es cregui que delega el seu poder a uns senyors anomenats
polítics amb la finalitat de que aquests l'administrin en benefici
de tothom, quan en realitat el poder no prové ni de lluny d'aquest
noranta-nou per cent de la població sinó de l'u per cent restant
que, per cert, si que acapara el noranta-nou per cent de la riquesa.
Tal qual.
Aquest u per cent és
l'Establishment.
 |
| Owen Jones |
Owen Jones es refereix
a l'Establishment de la Gran Bretanya, però el que explica és
idèntic al que passa al país on vostè i jo vivim.
D'entrada
l'Establishment és la dreta socioeconòmica. La dreta política no
és més que el seu braç governamental. De tota la vida, la dreta (i
el que serien els seus equivalents abans de la Revolució Francesa)
ha partit de la base de que tot allò que abasta amb la vista és
seu. Bé, això abans de les successives revolucions tecnològiques;
actualment el paradigma és que "tot allò que abasta internet,
és seu". És a dir, Tot. I el noranta-nou per cent de la
població que no pertany a la classe dominant té com a única
funció, que els que dominen no només conservin eternament el
domini, sinó que l'incrementin en progressió imparable.
Durant el segle XX hi
va haver, pel que sembla, una mena de parèntesi aberrant: a base de
lluites mortals, els treballadors van anar conquerint drets; les
dones van poder accedir al vot; la justícia és va fer més justa
per a tothom; la sanitat -en alguns països, no en tots- és va
arribar a convertir en universal; l'educació es va anar posant a
l'abast de sectors més i més amplis de població...
Fins que van arribar
Margaret Tatcher i Ronald Reagan i van iniciar la seva creuada per a
erradicar aquest parèntesi aberrant obert amb tant de sofriment
durant la primera meitat del segle XX. Aquesta creuada té un nom:
"Neoliberalisme". I ún únic principi: "Les Lleis del
Mercat són Déu".
D'alguna manera els
rics i poderosos van arribar a la conclusió de que ja havien jugat
prou a la comèdia de l'Estat del Benestar i que havien de recuperar
allò que 'genèticament els corresponia' (alguns diuen que 'per la
Gràcia de Déu'), és a dir, els drets i la propietat de tot i de
tothom.
Aleshores es van posar
a privatitzar.
La Sanitat,
privatitzada; l'Educació, privatitzada; serveis bàsics -telefòns,
elèctriques...-, privatitzats; mitjans de transport -companyies de
ferrocarril, companyies aèries, fins i tot aeroports!-,
privatitzats...
I allò que fins i tot
la classe dominant s'adonava que no podia privatitzar descaradament
sense provocar autèntics escàndols, també s'ha anat privatitzant
de maneres potser més subtils però igualment contundents.
A la Gran Bretanya
s'ha intentat privatitzar fins i tot la policia, i recordin que al
país on vivim vostès i jo també s'han intentat privatitzar, només
per a posar dos exemples, serveis de seguretat públics i la gestió
del Registre Civil.
El govern espanyol de
dretes va imposar una taxa sobre la justícia que, a la pràctica, la
feia inabastable al comú dels ciutadans; un autèntic dret de cuixa
per a qui volia recórrer als tribunals per a defensar-se dels
poderosos. De tota manera vostès i jo sabem que la justícia en
aquest país està en mans de jutges que tenen filiació política,
la filiació política del partit governant, partit governant que és
titella de la classe dominant. És a dir, que la justícia està
controladíssima pels delinqüents d'alta volada, si no no
s'explicarien moltes barbaritats que estem veient als tribunals des
de fa anys.
Els mitjans clàssics
de comunicació privats, premsa ràdio i televisió, éstan plenament
en mans de l'Establishment, no cal ser gaire espavilat per a
veure-ho. Res més fàcil: si és privat es pot comprar i ja està ¿i qui
té prou diners per a comprar una cadena de diaris, de ràdio o de
televisió? Doncs això.
Pel que fa als mitjans
de comunicació públics també han quedat, naturalment, sota el
domini de l'Establishment. També era fàcil: el govern controla allò
que és públic; i l'Establishment controla el govern.
En aquest punt he de
fer un aclariment molt important: de tota la vida l'Establishment ha
estat conformat per la dreta socioeconòmica, de la qual la dreta
política era el seu braç governamental, com he dit al començament.
Però resulta que la dreta socioeconòmica i política no té
l'exclusiva de tot això. L'Establishment ha estat prou poderós com
per a abduir també a qui durant molts anys es va considerar
l'esquerra; llegeixi's el Partit Laborista a la Gran Bretanya i
llegeixis el Partido Socialista Obrero Español més cap aquí. Toni
Blair mai no va ser mereixedor de l'adjectiu "esquerranós",
ni de lluny, i pel que fa a més cap aquí, s'ha perdut la memòria
de qui va ser l'últim esquerranós de la història del PSOE (se'n
recorden d'allò de "OTAN de entrada NO" que al final es va
convertir en "vota SÍ en interés de España"? Estic
parlant de la dècada de 1980, que no és precisament ahir.)
I ja per a anar
acabant, no oblidem els amenaçadors mantres amb que l'Establishment
ens persegueix cada dia, cada setmana, cada mes, cada any, sense
descans: que si "fer pagar 'tants' impostos a qui ja té els
diners (empreses o particulars) farà que aquests marxin cap a altres
llocs i s'enduguin amb ells els llocs de treball, amb la qual cosa
l'economia s'enfonsarà definitivament"; que si "els grups
ciutadans o formacions polítiques que reclamen la salvaguarda dels
drets que constantment s'estan massacrant 'són l'extrema esquerra
radical', o 'el diable', com fins i tot ha arribat a dir un polític
espanyol notablement voluminós, xenòfob, immoral, ofensiu, mentider
i que no coneix el significat de la paraula 'honestedat'.
Ah, i sobretot, no
se'ls acudeixi anar a demanar empara a la Unió Europea. Ara com ara
la Unió Europea és l'Establishment i l'Establishment és la Unió
Europea. Dit d'una altra manera: Brusel·les és, actualment, la
central del Gremi del Lladrocini.
El senyor Jones acaba
el seu llibre explicant breument i de manera raonada que és possible
revertir tot aquest desgraciat panorama, que l'Establishment no és
invencible; fins i tot el senyor Jones ens explica possibles camins
per a començar la reversió. La pregunta és ¿qui ho pot fer?
Libre aprofitable?
Sens dubte. I si s'entén realment el que està dient el senyor
Jones, el llibre no només és aprofitable, també és terrorífic.
 |
| Portada de la edició original |
