LA SANTA ALIANZA

Títol original: En Hellig Alliance
Autor: A. J. Kazinski
Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 2013

Un cop acabat, no he pogut evitar tenir la sensació de que estem davant d'una tonteria de llibre, i bona part de la culpa és de la contraportada.

Sí, ho admeto, va ser el text de la contraportada allò que em va cridar prou l'atenció com per a que acabés comprant el llibre; cert també que vaig fullejar algunes pàgines a l'atzar amb la intenció de confirmar, o no, la meva impressió favorable, cosa que, efectivament, va ser el cas. Vagi doncs la meva més efusiva felicitació pel redactor de la contraportada: sap vendre. Ara bé, vagi també aquí la meva més contundent manifestació d'enuig per a l'editor que ha permès la publicació del text de la contraportada que, sí, aconsegueix incrementar les vendes, però a base d'enganyar miserablement al possible lector.

I és que el text de la contraportada ens promet un fascinant relat sobre una intriga ordida en ple segle XXI per les monarquies europees amb l'objectiu d'imposar-se a les democràcies. Està clar que és un tema molt temptador... però que es queda en anunci.

De fet la història es redueix al típic joc de persecució entre el gat i la rata, que pot ser entretingut si hom no és massa exigent però que no passa d'aquí, del "ai que t'enxampo" "ui, m'he salvat", combinació dual de situacions que es va repetint un cop i un altre al llarg de les cinc-centes trenta-vuit pàgines del llibre. I pel que fa als personatges la valoració, si més no la meva valoració subjectiva, no és millor; poc consistents i poc creïbles; si els periodistes fossin com la periodista protagonista la premsa seria encara menys fiable del que és, i si els agents secrets que vetllen per la monarquia fossin com els del llibre, l'únic rei que quedaria al tron seria el de Tonga, o ni això.

Potser si la contraportada no hagués creat aquestes expectatives lamentablement falses hom no acabaria amb la sensació que he esmentat al començament i que ratifico: és una tonteria de llibre. I a més resulta que per a fer això s'ha necessitat el concurs de, no un, sinó dos senyors, perquè passa que A. J. Kazinski és un pseudònim que amaga la identitat real de dos autors: Anders Rønnow Klarlund i Jacob Weinreich.

Els autors. Els deixo amb la intriga

de qui és la Maria i qui és l'Antonieta.

Llibre aprofitable? Que volen que els digui... no és precisament imprescindible. I sobretot una altra cosa: no el confonguin amb un altre llibre amb el mateix títol però de l'any 2004 i d'Eric Frattini, comentat en aquest mateix blog, que tracta de les clavegueres vaticanes, que no és de ficció i que hauria de ser de lectura obligatòria.

Post Scriptum:

Sobre aquestes línies tenen vostès la coberta de l'edició original. Notin que aquí, a diferència de la coberta d'Ediciones B, no figura la frase "Las monarquías de Europa se unen contra la democracia en un thriller de vértigo", molt probablement perquè la conspiració monàrquica brilla per la seva absència i perquè en aquesta història no hi ha ningú que pateixi de vertigen. Ni el lector.

 

LA BARCELONA D'AHIR (IV): VIDA PRIVADA DE LA BURGESIA

Títol original: La Barcelona d'ahir. Vida privada de la burgesia
Autor: Lluïs Permanyer
Editorial: Angle Editorial
Any primera edició: 2015

Sí el llibre anterior d'aquesta sèrie, "L'esplendor de la burgesia", ja tenia la virtut de deixar una mica estupefacta i bastant indignada a certa mena de lectors -entre els què em compto- per la descripció que feia de la fastuosa vida de la burgesia nostrada front a la mísera vulgaritat del comú dels mortals, aquesta quarta entrega, "La vida privada de la burgesia" no és queda precisament curta.

"Néixer burgès"

Aquesta primera part de les quatre de què consta el llibre ens il·lustra sobre la infància dels burgesets. Ah, la infància, que terrible que pot ser...! Les primeres etapes de la vida del burgeset no eren gens fàcils, ai las! Per a començar, els papàs tendien a mantenir-se més aviat lluny de les criatures; que les aguantessin les dides, les cambreres i les cuineres! ...que inexplicablement semblaven immunes a tota mena de nosa menor d'edat. Ara bé, això sí, els nens constituïen un bon instrument a efectes de lluïment social i relacions de negocis; res com un bateig o una comunió per a cultivar una convenient amistat amb el Comte de Güell o amb el marquès de Foronda, el dels tramvies, per exemple.

Juan Claudio Güell Churruca, comte de Ruiseñada,

a la seva finca de Pedralbes (autèntic)

 "De portes endins"

De portes endins les cases de la burgesia havien de ser, i eren, el fidel aparador de la posició social dels seus il·lustres propietaris. La qualitat del mobiliari i la decoració, el personal de servei, els rituals com ara l'hora del te, els dies i hores instituïts per a rebre visites... tot, absolutament tot, estava dirigit a transmetre a les altres famílies burgeses un missatge meridià: sobre classe i poder ningú no ens ha d'ensenyar res. Pel que fa a les classes treballadores, brutes i desendreçades com eren, afortunadament no calia deixar-les entrar a casa per a que en tot moment tinguessin clar quin era el seu lloc a l'escala social...

El senyor Carles Fargas, sorprès en un moment espontani

llegint un llibre amb roba d'estar per casa

 "Festes familiars"

Eren les ocasions de lluïment per antonomàsia i comptaven amb l'ajut inestimable de la religió, que amb les seves celebracions litúrgiques repartides per tot l'any brindava multitud d'ocasions per a que les famílies burgeses s'estarrufessin davant de les altres famílies burgeses i totes plegades sortíssin als diaris per a didàctic exemple i enveja podrida de les polsegoses i antiestètiques classes menesteroses i les incipients classes mitjanes.

El tercer marquès de Foronda fent vida social

pel bonic procediment de casar-se.

"Els passatemps"

A finals del segle XIX i començament del XX no hi havia televisio, i amb prou feines hi havia ràdio com aquell qui diu. Com s'entretenien els nostres senyorials burgesos? Fàcil: es muntaven un zoo particular a casa amb les seves tortugues, ximpanzés, guepards... (cas de l'oftalmòleg Ignasi Barraquer); jugaven al croquet en el jardí de casa, que oferia una extensió prou gran com per a permetre-ho; conduïen cotxes de luxe (el doctor Barraquer una altra vegada); feien representacions teatrals al saló de casa, que també oferia la llargada i amplada convenient, com el jardí de jugar al croquet; jugaven tennis, practicaven hípica, practicaven tir amb escopeta... en fi, que allò que es diu avorrir-se, no s'avorrien. El comú dels mortals tampoc s'avorria, bàsicament perquè estava tan ocupat en aconseguir sobreviure que no tenia temps per a seure i pensar: "i ara, què podria fer?" 

 

El doctor Barraquer amb un dels seus gatets

En resum, "Vida privada de la burgesia" és un llibre prou aprofitable que compleix la imprescindible funció social de clarificar-nos a vostès i a mi quins són el motius pels quals no tenim, mai no hem tingut i mai no tindrem prou classe com per a convidar a casa al comte de Godó a prendre el te i a jugar després una entretinguda partida de croquet.

LA BARCELONA D'AHIR (III): L'ESPLENDOR DE LA BURGESIA

Títol original: La Barcelona d'ahir. L'esplendor de la burgesia
Autor: Lluïs Permanyer
Editorial: Angle Editorial
Any primera edició: 2015

Tercera entrega de la sèrie sobre la Barcelona dels darrers cent cinquanta anys, i primera part sobre la famosa burgesia de la que tant se n'ha parlat en molts moments però també de la que en realitat el comú dels mortals no en sap gaire cosa tret que està formada per una colla de personatges "rics i pretenciosos".

Val a dir d'entrada que no és cert que la burgesia, ni abans ni ara, estigui formada per personatges rics i pretenciosos: de fet està formada per personatges 'podridament i insultantment' rics i pretenciosos, que és diferent, encara que només sembli una qüestió de matís.

La lectura d'aquest llibre i la contemplació de les seves fotografies pot provocar fàcilment una pugna entre dues emocions ben definides: la fascinació i la indignació més colèrica.

Fascinació per l'increïble entorn de luxe mostrat per les fotografies i que depassa tota imaginació possible.

Indignació colèrica perquè tot aquest luxe era (i és) propietat d'uns pocs que es dedicaven a mantenir-lo i incrementar-lo a base d'explotar a més del noranta per cent de la població i que de tant en tant feien (ara ja no) tómboles caritatives "en favor dels pobres" per a intentar fer creure que eren (són) un grup social, d'alta classe, això sí, però conscienciats de que en aquest món també hi ha desgraciats a qui "és de bon cristià (aquesta és una altra) auxiliar", encara que sense exagerar, no sigui cas que acabin confonent 'auxili' per 'dret' o, el que és pitjor, acabin per perdre de vista quin és el lloc que correspon a cadascú en aquesta digna societat.

Igual que en els treballs anteriors, aquest també està estructurat en quatre parts:

"Edificant el luxe":

De com la burgesia va anar poblant l'Eixample tan bon punt es va obrir la veda i de com vostè, insignificant lector, no té ni punyetera idea de què era (i és) viure en una casa del Passeig de Gràcia, tant si la casa era una de les de la "Mansana de la Discòrdia" com si no. Veure aquestes cases per dins, encara que sigui en fotografia en blanc i negre de finals del segle XIX o començaments del XX, fa venir en diverses ocasions un vertigen tal que pot arribar a col·lapsar la respiració, creguin-me.

La Mansana de la Discòrdia

"La vida domèstica":

Quan es diu "vida domèstica de la burgesia" s'està parlant de grans salons de recepció a les cases particulars construïts expressament per a organitzar sopars i balls destinats a fer-se veure; personal de servei amb, com a mínim, una cuinera i una cambrera; estiueig a cases amb les imprescindibles condicions de luxe 'al camp comme il faut', és a dir Horta, Vallvidrera, la Bonanova o Sarrià, on hi ha molts ocellets i cap porc ni gallina viva caminant horripilantment pel carrer; enterraments en panteons construïts per aquitectes de renom; imprescindibles passejades d'exhibició pel Passeig de Gràcia; competicions també d'exhibició entre mainaderes per a veure quina treia a passejar el nen de casa bona més mono i més bén guarnit; educació musical, violí o piano, de bon to; boniques representacions teatrals en els salons de casa; algun viatge exòtic, a Egipte per exemple, molt convenient per a fer notar que hi havia els diners que calgués per a poder-s'ho permetre... és a dir, tot molt semblant a la vida domèstica de vostè que està llegint això ara, oi?

El necessari saló de fumar de la casa

"Les relacions socials":

Aquí es parla de la necessitat d'exhibir-se, ja esmentada a l'apartat anterior. El lloc era importantíssim: res com el Liceu o el Palau de la Música, per exemple, on s'hi anava per a veure els altres i fer-se veure per ells; normalment hom no feia ni cas de l'escenari, quina fotesa! La moda, la de París evidentement, era escrupulosament seguida i vigilada; una "senyora" digna d'aquest nom no podia sortir al carrer amb un vestit que pogués semblar démodé, o un barret que no tingués les dimensions adients com per a ser vist des de qualsevol lloc del Passeig de Gràcia (sempre el Passeig de Gràcia...) fos quina fos la localització de l'observador.

 

Tres barrets amb tres senyores a sota

"Oci a la burgesa":

Com es divertien els burgesos de l'època de que parla el llibre? Un lloc d'entretinement interessant era l'hipòdrom, situat a can Tunis, no s'ho perdin, allà on després hi hauria les "Casas Baratas" altrament dites "Grupo de Viviendas Eduardo Aunós" d'infausta memòria (les 'viviendas' i l'Eduardo Aunós). Un altre lloc trés chic era el Reial Club de Tennis Barcelona, és clar, i no s'ha d'oblidar el Turó Park, que aleshores era un parc de veritat, amb un restaurant, un estany, una pista de patinatge, atraccions, jardins... A més de l'hípica i el tennis, els nostrats i indecentment rics burgesos es divertien amb les tómboles de caritat, l'automobilisme, l'esgrima, el tir al colom, el golf, l'excursionisme, l'esquí ...i els toros, mooolts toros; hi havia ni més ni menys que tres places de toros, totes de l'empresari Balañá.

Pista de patinantge del Turó Park

Després de llegir i veure les fotos d'aquest llibre hom arriba a la conclusió (si "hom" no és burgès, es clar) de que durant tota la vida li han estat prenent el pèl molt més del que es pensava. És insultant que hagin existit, i existeixin encara, personatges amb un tren de vida inconcebiblement indecent simplement perquè "han nascut així", mentre que la immensa majoria "està posada per Déu en aquesta Terra" per a assegurar la pervivència d'aquests bandarres. Ja em perdonaran que m'encengui, però és que no ho puc evitar.

Llibre aprofitable sens dubte: ajuda a fer-nos conscients del lloc on és cadascú.

Un parell de notes per a acabar. La primera, que hagués estat bé que es fes referència a l'any de cada fotografia; en no existir aquesta referència només es pot suposar la data partint de l'observació de la indumentària (inefable) de les senyores. I la segona, que aquest llibre té una protagonista indiscutible: Madronita Andreu, filla del doctor Andreu, el de les "Pastilles del Doctor Andreu", i exemple de nena de casa bona amb tots els ets i uts. No li falta detall.

Madronita Andreu en una foto espontània

 

Les pastilles del papà de la Madronita

LA BARCELONA D'AHIR (II): OFICIS I COSTUMS PERDUTS

Títol original: La Barcelona d'ahir. Oficis i costums perduts
Autor: Josep Maria Huertas i Guillem Huertas
Editorial: Angle Editorial
Any primera edició: 2015

Si la primera entrega d'aquesta sèrie sobre la Barcelona dels darrers cent cinquanta anys estava protagonitzada per edificis i paisatges, en aquest segon llibre els objectius són les persones i què feien.

Igual que el treball anterior, aquest també està estructurat en quatre parts:

"Viure a la fresca":

Com era la vida al carrer, a què es jugava, què es venia, com s'entretenia el comú de la població... Amb el concurs de fotografies impagables el lector veu (i se té prou edat, recorda) venedors ambulants de tota mena, com els del gel per a les neveres; com jugaven els nens al carrer -sí, a Barcelona els nens jugaven al carrer-; botigues ara impensables, com les vaqueries; serveis també impensables, com els barbers ambulants; situacions ara absolutament impossibles, com els tramvies amb més passatgers agafats perillosament per fora dels vehicles que asseguts dins...

Quan les neveres anaven amb gel

calia comprar-ne cada dia

"De la lliçó al jornal":

Aquí es parla d'escoles, algunes francament macabres i altres que actualment seguirien essent modèliques; institucions "correccionals" de menors que no haurien d'haver existit mai; oficis, espais i condicions de treball -incloent l'infantil- difícilment imaginables avui dia...

Començament segle XX: aula a la Casa de la Caritat

"Les hores lliures":

En aquesta part s'explica com s'entretenia la gent el cap de setmana... quan van començar a existir els caps de setmana, és clar, que primerament eren d'un dia i molt més tard de dia i mig. És en aquesta secció on trobem que es feien combats de boxa multitudinaris, amb aquella naturalitat; o que a Montjuïc es feien curses de cotxes i de motos, o que ens certs llocs es feien pic-nics; o que l'alta societat anava a fer-se veure a l'hipòdrom...

"Miri Antonieta, a l'hipòdrom no s'hi pot venir

de qualsevol manera, oi que m'entén?"

"Fe, moral i pàtria"

Convindrem en que el títol d'aquesta darrera secció és prou explícit. Aquí trobem referències al Congrés Eucarístic de 1952, també conegut pels descreguts del moment com "La Olimpiada de la Hostia"; també hi tenim informacions sobre aspectes diversos relacionats amb la cosa religiosa, com ara les pies beneficències diverses; l'esport, molt de moda en segons quins moments, de cremar esglésies i convents; les processons de Setmana Santa, que en comparació amb la insuportable grisor de cada dia a molta gent li semblaven la mar d'entretingudes; les execucions públiques; les casernes militars dins de la ciutat...

Estaven rebent el Papa?

No, estaven rebent Franco.

Igual que el seu precedent en aquesta sèrie, llibre curiós, il·lustratiu i, naturalment, aprofitable.

LA BARCELONA D'AHIR (I): LA CIUTAT DESAPAREGUDA

Títol original: La Barcelona d'ahir. La ciutat desapareguda
Autor: Josep Maria Huertas i Guillem Huertas
Editorial: Angle Editorial
Any primera edició: 2015

El periodista Josep María Huertas Clavería (1939-2007) és l'autor del text d'aquest llibre. El seu fill, Guillem Huertas (1974) s'ha encarregat d'afegir-hi la documentació gràfica pertinent. El resultat és un curiós i interessant treball divulgatiu, molt ben presentat, sobre llocs, paisatges i edificis de Barcelona que ja no existeixen.

El text està acompanyat de fotografies datades entre la segona meitat del segle XIX i la segona meitat del segle XX. Efectivament, cent anys en fotos, totes interessants, moltes fascinants. I també hi ha algunes fotos que són desesperants, perquè mostren meravelles modernistes que en el seu moment van formar part de la immensa riquesa estètica de la ciutat i que van acabar enderrocades (unes quantes durant els anys 1960's) simplement perquè el modernisme "era antiquat, obsolet i passat de moda". Es indignant, però sembla clar que la miopia política i la voracitat especulativa han format part sempre del ADN de Barcelona, i no sembla que això hagi de canviar.

"La ciutat desapareguda" s'estructura en quatre parts:

'Entre camps i solars' on es veuen paisatges encara sense urbanitzar, o bé terriblement desurbanitzats, com les grans extensions de barraques que van sobreviure fins ben entrat el segle XX.

Barcelona, Somorrostro. anys 50

'La ciutat que no va ser' on es presenten edificis que ja no existeixen i que en l'actualitat serien patrimoni protegidissim de la UNESCO; o també mitjans de transport desapareguts, des dels de tracció animal fins als troleibusos, passant pels tramvies més clàssics.

Entrada Metro Lesseps. Probablement anys 30

'Vides vora el mar' on es fa una aproximació a la façana marítima de la ciutat, ignorada durant molt de temps per la majoria dels ciutadans però que al mateix temps era l'entorn de subsistència d'un dels segments més desafavorits de la població.

Barrera marítima de Barcelona. Anys 40 o 50

'Fer lloc a l'oci' on es descobreixen quins eren els llocs que els ciutadans solien visitar per a divertir-se. En aquesta part s'explica que al començament això de divertir-se era una possibilitat només a l'abast de les classes benestants, ja que la resta -majoritària- de la població no disposdava de temps ni de diners justament perquè vivia sota explotació destinada a que les classes benestants seguissin essent això, benestants. Era l'època en que el Turó Park era realment un parc i no la ridiculesa que és ara. El parc d'atraccions de Montjuïc trigaria encara bastant a aparèixer.

Turó Park. Anys 10

"La Barcelona d'ahir. La ciutat desapareguda" és doncs un llibre aprofitable, d'aquells que després de llegir-lo va bé de fullejar de tant en tant.

BARCELONA, CIUTAT DE FÀBRIQUES

Títol original: Barcelona, ciutat de fàbriques
Autor: Mercè Tatjer
Editorial: Albertí Editor
Any primera edició: 2014

Durant els anys de l'alcalde Porcioles -un senyor enorme, franquista i coprotagonista ocasional del NODO- es va fer famós el lema "Barcelona, Ciudad de Ferias y Congresos". Estem parlant dels anys seixanta i començament dels setanta -"mil nou-cents..." evidentment-, però abans d'això tan cosmopolita de les "ferias y congresos", Barcelona va ser una ciutat de fàbriques, tal com molt bé ens recorda la senyora Tatjer.

"Barcelona, ciutat de fàbriques" és un recorregut agradable, moltes vegades sorprenent i sempre il·lustratiu per la Barcelona industrial, des dels seus inicis allà pels anys 1700 fins a la seva transformació en una altra cosa (o coses...) durant els anys 1900.

La senyora Tatjer ens il·lumina sobre el naixement i caiguda de fames, fortunes, riqueses i indústries que en el seu moment van ser sinònim d'apogeu magnífic i després van esdevenir obsoletes fins a convertir-se, amb sort, en un record romàntic.

I també ens explica que de tot allò ens han quedat valuosíssims vestigis en forma de joies arquitectòniques, algunes d'elles fins i tot visitables. Sabien vostès que la casa Amatller, la del Passeig de Gràcia, era la del creador de les xocolates del mateix nom? O que la casa Bruno Cuadros o "dels Paraigües" era, efectivament, en els seus orígens, la botiga d'una de les primeres indústries paraigüeres de la ciutat? O que l'edifici del carrer d'Aragó 255, aquell que té incrustada al capdamunt una de les atrocitats més espantoses que el senyor Antoni Tàpies va ser capaç de parir, era originàriament la seu de l'editorial Montaner i Simon?

Llibre interessant i aprofitable aquest de la senyora Tatjer. No està de més tenir-lo a casa i fullejar-lo de tant en tant; o millor, visitar els llocs de què ens parla.

La Casa Amatller

La Casa Bruno Cuadros

L'Editorial Montaner i Simon

amb l'atrocitat de Tàpies incrustada

DOBLE PAREJA

John Irving nº3

Títol original: The 158-Pound Marriage
Autor: John Irving
Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 1974

Tercer llibre de John Irving. Tal com diu el títol de la traducció, tracta sobre dues parelles que, sí, efectivament, fan intercanvi eròtico-festiu, és a dir, ells van a casa de l'altre (elles no es mouen de casa), estan amb la parella de l'altre i finalment tornen a la casa pròpia, tot això amb una certa regularitat en el temps, i sempre pretenent que la cosa és d'allò més natural i "no passa res".

Els explicaré la meva experiència, purament subjectiva és clar, amb la lectura d'aquest llibre: durant gairebé tota la història no he sabut veure quin interès podia tenir el senyor Irving en explicar-la. Una modalitat d'intercanvi de parelles, d'acord; però, i què? Enmig de tot això, un entorn paral·lel de lluita lliure universitària americana que, com que a sobre jo tampoc sóc americà ni m'interessa la lluita lliure, tampoc li he vist la gràcia per enlloc. I Viena; amb John Irving sempre surt Viena en un moment o altre.

Al final del llibre s'entén per què el senyor Irving explica aquesta història. Però repeteixo, al final-final, eh? Francament, a aquestes alçades potser que no calia.

Si normalment el senyor Irving, mitjançant els seus llibres, comparteix amb els lectors una certa genial excentricitat amanida amb forts (i traïdors) cops emocionals, tot això preferentment situat en algun moment o altre a Viena i amb pinzellades de lluita lliure de diversos calibres, aquest cop em fa la impressió (subjectiva, és clar) que aquí el que ha compartit és, i perdonin l'expressió, una palla mental. No sabria què més dir.

Llibre aprofitable? Segurament deu ser aprofitable per a alguna cosa, pero no sabria dir-los per a quina.

Post Scriptum primer:

El "158-Pound" del títol original fa referència a una categoria de la lluita lliure.

Post Scriptum segon:

A la contraportada de l'edició d'Anagrama algú ha escrit: "Un libro amenísimo, pues, Doble Pareja, con ingredientes eróticos de notable eficacia, en cuya lectura, incluso en los momentos más trágicos o sórdidos, no cesan las carcajadas."

Doncs bé, qui ha escrit això, no només mostra un lamentable dèficit de comprensió de qualsevol cosa sino que a més és analfabet del tot. O això, o és que ha llegit un altre llibre amb la tapa d'aquest.

Exemplar original de 1974