EL NIÑO CON EL PIJAMA DE RAYAS

Títol original: The boy in the striped pyjamas
Autor: John Boyne
Editorial: Salamandra
Any primera edició: 2006

Estic en estat de shock. Així m'hi ha deixat la lectura d'aquesta novel·la, una de les més terribles i més ben escrites que he vist i segurament veuré mai. Es clar que, ara que hi penso, vaig escriure una cosa molt semblant quan vaig fer la ressenya del llibre "El Pacifista" ("The Absolutist"), del mateix autor. Aleshores vaig dir "Aquest és probablement un dels llibres més terribles que hagi llegit mai [...] Però atenció: tot el que té de terrible ho té de magnífic". El cas és que confirmo del tot això que vaig escriure, de la qual cosa suposo que es dedueix que el senyor Boyne és especialista en escriure llibres terribles, si més no des del meu punt de vista particular (cadascú té les seves sensibilitats).

Sigui com sigui, la veritat és que quan en el seu moment es va publicar la traducció d'aquest llibre al català i al castellà, l'any 2006, la combinació del títol i el disseny de la portada va activar en el meu limitat cervellet dos missatges clarissims: "Segur que aquesta història està molt bé" i "No se t'acudeixi començar a llegir-la, ni ebri" Va guanyar el meu sistema de defensa mental i vaig conseguir ignorar el llibre durant vuit assenyats anys, fins ara.

I per què ara he comès la imprudència d'endinsarme en les pàgines de "El noi amb el pijama de ratlles", posant en greu risc la meva estabilitat emocional? Doncs perquè és ara que m'he adonat que les havia escrit John Boyne, un autor que des que el vaig conèixer amb "El Pacifista" exerceix en mi una Atracció Fatal, així, amb inicials majúscules.

I també per una altra raó: a les Wikipèdies i altres llocs de culte del saber contemporani es qualifica "El noi amb el pijama de ratlles" de 'novel·la per a joves lectors'; aleshores vaig pensar: "home, si és apta per a joves, tendres i impressionables lectors, no serà tan bèstia com allò de El Pacifista, perquè ja se sap que és molt lleig això de massacrar joves tendres i impressionables, siguin lectors o no; així doncs, me la compro, que no deu ser tan perillosa per a la meva salut emocional". Joé! Santa Llúcia em conservi la vista! No és que no sigui "tan bèstia com allò de El Pacifista", sinó que, segons com es miri, la cosa està entre 'igual de bèstia' o 'molt pitjor'!

Hauran observat que fins aquí no he fet cap referència a l'argument. Ni tan sols he parlat de llocs ni èpoques. I és que fer cap referència concreta a la trama, per mínima o genèrica que sigui, seria trair-la. Aquest llibre s'ha de descobrir paraula a paraula. Aquest llibre s'ha de viure; això sí, sota responsabilitat pròpia.

Amb aquesta ressenya no pretenc ni opinar, ni encara menys informar; només pretenc advertir: no és veritat que aquesta sigui una història per a joves lectors, que dit sigui de passada estic segur que no l'acabarien de copsar. És una història capaç de deixar sense respiració a persones que es tinguin per fortes, formades, adultes, estables i què més sé jo...

Llibre aprofitable? És clar que sí, però si decideixen llegir-lo a partir d'aquesta ressenya, que quedi clar que jo declino tota responsabilitat.

Edició original, 2006

LUTO RIGUROSO

Sèrie Monk nº 2

Títol original: A dangerous mourning
Autor: Anne Perry
Editorial: Zeta Bolsillo
Any primera edició original: 1991

Londres, finals de 1856. Per si algú a aquestes alçades encara no se n'havia adonat, la senyora Perry, amb aquest segon cas de William Monk, ens torna a explicar un cop més, amb gran elegància estilística i extraordinària competència didàctica... que l'alta societat és un fàstic.

Aquest segon episodi de la sèrie Monk és tot un tractat d’hipocresia elevada a l’enèsima potència. En totes les descripcions que la senyora Perry fa de l’alta societat sempre destaca aquesta característica concreta, però en aquesta ocasió ho fa amb dimensions que cauen de ple dins de l’àmbit criminal. El missatge ve a ser que si bé tothom s’ha esforçat alguna vegada en aparentar “el que no és” per tal de fer creure que “sí és”, en el cas dels cercles socials més poderosos aquests esforços són obsessius i dirigits a assolir els objectius de “fer creure què…” al preu que sigui i enduent-se per davant el que calgui i a qui calgui.

La senyora Perry centra aquest missatge en una època determinada, mitjans del segle XIX, però mutatis mutandis es pot aplicar a qualsevol altre tremps, tant anterior com posterior; i és inequívocament cert si el referim al temps actual: governs que es proclamen grans defensors dels ciutadans als quals massacren; banquers repugnants que per a enriquir-se arruïnen a qui sigui i diuen que la culpa és de l’arruïnat per no haver-se llegit la lletra petita; ministres religiosos que prediquen la moral a ultrança mentre violen tot allò que es mou i a continuació pretenen imposar el silenci al violat per a “preservar el bon nom” de l’esglèsia corresponent…

Un cop més, l’important d’aquest llibre de la senyora Perry no és descobrir “qui és l’assassi”, sinó immergir-se en la fascinant descripció sociològica que fa l’autora de la societat victoriana del segle XIX, de la què encara n’arrosseguem algunes herències.

I aquesta vegada, a més, el final té un cert punt d’originalitat, cosa que no passa amb gaire freqüència en les novel·les de la senyora Perry. I hi ha algunes altres coses que també són prou originals en aquesta història, com els noms de tres dels seus personantges femenins: Araminta, Romola i Fenella. A qui se li acut posar noms com aquests a ningú?? Per cert, que ho he comprovat i sí, existeixen.

Llibre aprofitable? Sí; i entretingut també.

SIN UN LUGAR DONDE ESCONDERSE

Títol original: No place to hide: Edward Snowden, the NSA, and the U.S. Surveillance State
Autor: Glenn Greenwald
Editorial: Ediciones B
Any primera edició: 2014

Qui em coneix m'ha sentit dir més d'una vegada que Google és en realitat un instrument de la CIA diabòlicament pensat per a tenir controlat tot el que diu, pensa i fa tothom a tot arreu del món mundial.

Confesso el meu error: Google no és un instrument de la CIA; és un instrument de la NSA, és a dir l’Agència Nacional de Seguretat dels Estats Units (dirigida en el seu moment per Henry Kissinger per encàrrec de Richard Nixon, no ho oblidem).

Abans, quan em referia a Google com a instrument de la CIA, ho feia una miqueta -només una miqueta- en broma. Ara que el senyor Greenwald i el senyor Snowden han confirmat de manera més que creïble les meves sospites, ja no se m’acut fer broma.

Edward Snowden i Glenn Greenwald

Google és el que en realitat sempre ha semblat ser: una porta absolutament oberta als serveis d’informació d’Estats Units primer i als de les “empreses subcontractades” -com els serveis d’informació de qualsevol país europeu- després. Qualsevol cosa que vostè faci a Internet es relacionarà en algun moment donat amb algun servei de Google i per tant passarà a disposició dels vigilants.

Sí, és cert, el més probable és que vostè, individualment, no sigui interessant per a cap servei d’informació, però si la seva insignificant individualitat se suma a la dels set milions d’insignificants individus més pròxims a vostè, posem per cas, aleshores sí que la informació que se’n desprèn comença a tenir un valor, per exemple per a respondre a la pregunta: “la tendència sociopolítica d’aquest col·lectiu pot perjudicar els nostres interessos?”. Si la resposta és ‘no’, no passa res; però si és ‘sí’, sí que passa.

Però no ens equivoquéssim, Google no és l’únic instrument per via del qual cedim tota la nostra intimitat, de la manera més absoluta i pornogràfica, a qui la podrà usar amb tota llibertat per a fer el que més de gust li vingui; altres vies igualment hemorràgiques, informativament parlant, són Yahoo, Hotmail, Gmail, tots els grans “mails”, Facebook, Bing, YouTube…

I encara que vostè decidís no acostar-se mai més a un ordinador, és igual: les seves dades personals són processades cada dia per milers d’organismes governamentals i privats sense que vostè hi pugui fer res, sense que vostè en doni cap permís, sense que vostè ho pugui controlar… sense que vostè ni tant sols ho sàpiga!

Reaccions davant d’això?

Enfadar-se, denunciar-ho, intentar combatre-ho activament… com fan el senyor Snowden i el senyor Greenwald.

O enfadar-se al començament, per a acabar admetent sense remei que la immensa majoria de la població només és, sóm, una joguina i una font de poder per una minoria infinitessimal de gentussa sense escrúpols… i seguir exposant-se directa o indirectament a Internet sense que ja no importi un rave que hi hagi algú que rastregi o no el què hom fa… i en definitiva el que hom viu.

O ser realment imbècil descerebrat del tot i aplaudir a l’Agència Nacional de Seguretat i al govern dels Estats Units -hi ha un percentatge impresentablement alt de nordamericans que ho fan- per massacrar impunement els teus drets i la teva intimitat en favor de “salvar-te de l’amenaça terrorista”. Si l’amenaça terrorista són ells!

Doncs d’això parla aquest llibre. No és un llibre precisament “apassionant” de llegir, però és que les immoralitats i els delictes del poderosos aprofitant-se dels que no ho són no tenen per què ser apassionants.

Llibre aprofitable? Sens dubte, però no necessàriament per a passar una bona estona, sinó per a procurar no ignorar la realitat, per inversemblant que sembli.

Per cert, que jo aquesta ressenya l’he escrit usant el “Google Docs” dins del “Google Drive”, directament a Internet, la qual cosa vol dir que si em volien espiar ho podien fer ja mentre estava inventant tot això sense esperar a que ho acabés i ho publiqués. I saben què els dic? que se me’n fot. Precisament aquí està la tragèdia, que a aquestes alçades, se me’n fot.

Edward Snowden

DEXTER POR DOS

Sèrie Dexter - 6

Títol original: Double Dexter
Autor: Jeff Lindsay
Editorial: Umbriel Editores
Any primera edició: 2011

Decididament això de tenir un fill (en el cas de Dexter, una filla) pot descol·locar fins i tot al més respectable dels assassins múltiples. I és que mai no acabem de ser conscients de les conseqüències dels nostres actes; tendim, de la manera més pueril, a quedar-nos contemplant els cincuanta miserables metres immediats que ens envolten... quan resulta que la factura de veritat per allò que hem fet ens l'acaben passant indefectiblement des de distàncies molt més llargues.

Ja fa anys que Dexter va veure clar que necessitava reforçar molt, i de manera convincent, la seva aparença de persona normal si no volia que dia a dia s'anessin acumulant al seu voltant sospites cada cop més sòlides sobre el seu hobby d'expedir cap a l'altre barri a indesitjables que havien pogut lliurar-se, mitjançant repugnants artificis legals, de les pertinents conseqüències judicials pels seus repulsius crims.

Quan un sent, i segueix, l'impuls de trossejar literalment al capullet del veï i llençar-lo -també literalment- a mar dins de diverses bosses de brossa, qualsevol precaució que prengui per a que no se li noti és poca; estaran vostès d'acord en que això és de sentit comú.

Doncs bé, en el seu moment Dexter, per tal de bastir una disfressa ben efectiva que el fes passar com una persona normal, cosa que no és, va decidir casar-se. ¿Què hi pot haver més allunyat d'un assassí múltiple que un maridet d'una doneta divorciadeta amb dos tendres fillets que és dedica a fer una vida familiar desesperadament típica i tòpica? Res, si el paper s'interpreta bé.

Però es pot caure en el perill de la sobreactuació, i això és el que li va passar a Dexter un parell de llibres enrere: que amb la seva doneta va tenir una filleta biològica. Aquesta sí era d'ell. I aquí va començar a desquadernar-se. El perfecte Dexter que mai s'havia deixat interferir per emocions humanes, bàsicament perquè no les experimentava, a la que es converteix en pare biològic descobreix que ja no és immune a això de les emocions: sent preocupació per la seva nena... i la preocupació és una emoció... que inevitablement obre la porta a d'altres emocions. Tenir aquesta filla ha estat la sobreactuació fatal de Dexter.

Però el que està fet, està fet, i Dexter, que en en realitat mai no ha perdut gens de la seva gran capacitat calculadora i racional, s'anirà adaptant d'una manera o altra, i aconseguirà que el seu nou estat d'incipient emocionalitat no es converteixi en un obstacle que no es pugui reconduir. O directament eliminar, com ha de ser.

“Double Dexter” ens il·lustra en aquests esforços que Dexter ha de fer per a mantenir la seva essència. Jeff Lindsay torna a saber servir un deliciós i atractiu cocktail fet a base de les dosis precises d'intriga i ironia intel·ligent.

Llibre aprofitable. I per cert, els altres dos nens de Dexter, els que en realitat són de la seva dona però no són seus, es van fent més interessants llibre a llibre; això sí, no és gens aconsellable oferir-se voluntàriament a fer-los de cangur.

 

Portada de la versió original

CIXÍ, LA EMPERATRIZ

Títol original: Empress Dowager Cixí
Autor: Jung Chang
Editorial: Taurus
Any primera edició original: 2013

Hi ha certes coses que des de temps immemorial s'han mantingut inqüestionades i que potser ja és hora de que es comencin a repensar una miqueta. Per exemple:

Mao no es va inventar la Xina moderna; de fet tampoc es va inventar el comunisme; en realitat, Mao no es va inventar res.

Fu-Manxú era un personatge purament fictici, creat per l'escriptor Sax Rohmer l'any 1912. Qui no era fictici era Christopher Lee, creat per la seva mama l'any 1922, i que feia de Fu-Manxú al cinema.

Els emperadors xinesos van ser molt bèsties, sí, però no en exclusiva, ni tampoc van encapçalar el top ten de barbaritats. La inquisició espanyola, per exemple, era tant o més “professional” que els fills de la trona celestial. I el papa Borgia i el seu fill Cèsar, sense anar més lluny, van formar un duet fantàstic que encara ara és molt difícil de superar.

I a la Xina no només hi va haver emperadors. També hi va haver emperadrius. Per carambola, això sí, és a dir, que la condició per a que hi hagués una emperadriu solia ser que es morís l'emperador i l'hereu al tron encara no tingués edat ni de parvulari (cosa que a la Xina dels emperadors era igual, perquè no hi havia parvularis).

Cixí va ser el darrer exemple d'emperadriu per carambola de la Història de la Xina. I la carambola més sonada que hi va haver i hi haurà mai a l'oriental ex-imperi. A la segona meitat del segle XIX i inicis del segle XX, l'Emperadriu Vidua Cixí -vídua de l'emperador Xiangfeng- havia de ser una figura merament decorativa, naturalment, dedicada a representar simbòlicament el nou emperador mentre aquest encara fos un nen i fins que tingués edat per a regnar. Qui s'havia d'ocupar realment de la política efectiva de l'imperi era una mena de Gran Consell format per una colla de nobles que consideraven que fer un pas cap a qualsevol direcció cada cinc mil anys era circular per la Història a velocitats terroríficament vertiginoses.

Ningú no s'esperava que Cixí fos res més que un gerro, excepte ella, que contràriament a tots els usos culturals de l'imperi, va tenir una idea pròpia quan era petita (no se sap quina, però és igual) i a partir d'aquí ja no es va aturar. Ras i curt, des del seu lloc de simple concubina (tampoc de les de més categoria) va fer un salt de pantera tal, que va arrencar a la Xina de l'Edat Mitjana i la va dur al segle XX en menys de cinquanta anys. Ni més ni menys.

És clar que la cosa no va ser gens fàcil, però va aconseguir que la seva vida fos de pel·lícula bastant abans que s'inventessin les grans superproduccions de Hollywood. D'alguna manera, després de dècades de la seva mort, el propi Mao no la podia veure ni en pintura, no perquè Cixí representés la salvatge opressió que havia existit en mil·lenis contra el poble, sinó justament per tot el contrari: perquè se li havia avançat ni més ni menys que des del tron imperial. Qui primer va començar a alliberar el poble xinès de l'obscurantisme medieval en què estava empresonat va ser Cixí, no Mao. I si Cixí ressuscités i veiès com governa la classe dirigent actual probablement es tornaria a morir del disgust perquè li semblaria que després de tants esforços que va fer, les pràctiques de l'antiga cort havien retornat a Pequín.

A destacar els esforços documentats que fa l'autora del llibre, Jung Chang, per a reivindicar la figura de Cixí, nedant constantment a contracorrent de la literatura oficial, bastant menys documentada, que s'ha mantingut i encara es manté parcialment vigent fins ara.

A destacar també el paper repulsiu i impresentable que van jugar les potències europees a l'època de Cixí. En segons quines coses és molt difícil ser més criminal, cas per exemple de la Gan Bretanya en introduir l'opi a la Xina i causar grans estralls entre la població amb el mer objectiu de fer beneficis a qualsevol preu. I això només és un exemple.

Llibre clarament aprofitable, de no ficció encara que de vegades no ho sembli. Ah, i les fotografies són impagables; val la pena contemplar-les amb atenció i descobrir tot el que hi contenen; creguin-me, amb un sol cop d'ull no n'hi ha prou.

EL ROSTRO DE UN EXTRAÑO

Sèrie Monk nº 1

Títol original: Face of a Stranger
Autor: Anne Perry
Editorial: Zeta Bolsillo
Any primera edició original: 1990

Benvinguts al primer episodi de la sèrie Monk, creada per Anne Perry.

Londres, juliol de 1856. La reina Victoria porta dinou anys al tron, i encara li'n queden quaranta-cinc de regnat. El príncep Albert encara és viu i seguirà essent el 'senyor Victoria' durant cinc anys més. Falten vint-i-cinc anys per al primer cas de l'inspector Thomas Pitt, un dels personatges més il·lustres d'aquest blog. Fa tres mesos que s'ha acabat la guerra de Crimea.

Victoria i Albert en una
alegre estampa familiar.

William Monk és un policia que ha patit un accident mentre viatjava en l'equivalent victorià d'un taxi. De resultes d'aquest accident ha perdut la memòria, però se'n guarda molt de dir-ho perquè està més que segur que si això se sabés en sortiria perjudicat d'una manera o altra. Ara bé, encara que Monk no recorda res de la seva pròpia biografia, curiosament sí que recorda que la societat victoriana en la que viu és francament impresentable, tirant a repulsiva.

Anne Perry ens brinda una magnífica descripció de les maneres de fer de l'alta societat victoriana, i ho fa amb una destresa tal, que hi ha moments en que fins i tot fa venir basques al lector. És gairebé impossible d'entendre com pot ser que una immensa majoria d'infortunats s'hagi deixat explotar, maltractar i violar per una minúscula minoria d'aristòcrates repugnants i podrits de diners durant decennis i decennis. I fins ara, no ens enganyem.

La senyora Perry, didàctica com mai, ens il·lustra en aquest episodi sobre el fet que, pel què fa a la corrupció, qualsevol escenari es pot convertir en terra abonada. Per exemple, la guerra de Crimea.

Imatge multiètnica de soldats
de la guerra de Crimea

La guerra de Crimea va tenir lloc entre 1853 i 1856. El motiu: parar els peus als russos de Nicolau I, que estaven en plena dèria expansionista en direcció a Europa occidental. De fet Europa occidental també estava en plena dèria expansionista, però cap a Àfrica i cap a Xina; això “era acceptable” perquè ja se sap que els africans i els xinesos no eren ben bé persones sino que eren més aviat com animalons que no haurien sabut què fer amb les rendibles riqueses de les seves pròpies terres. Però una expansió russa cap a Europa occidental era, evidentment, intolerable. Així doncs, la guerra de Crimea -entre Rússia d'una banda i Gran Bretanya, França, Sardenya i part de l'Imperi Otomà d'una altra- va començar en realitat a l'actual Romania i pren el seu nom, no d'on va començar, sinó d'on va acabar, la península de Crimea, que al cap i a la fi, després de tot, ara és russa, mira tu. Van perdre els russos, que eren els dolents. Si haguessin guanyat haurien estat els bons, és clar.

La guerra de Crimea també va ser l'escenari on Florence Nightingale, una senyora que vista al natural predisposava a la taquicàrdia, va fer les seves pràctiques de convertir-se en la santa patrona de les infermeres, títol amb el que ha passat a la Història.

Imatge no gaire tranquil·litzadora
de Florence Nightingale

Doncs bé, mentre la senyora Nightingale es dedicava a esgaripar sense descans “¡com voleu que els soldats malferits no s'us morin, si aquest hospital en particular i Crimea en general estan fets una merda!”, mentre Florence cridava això, dic, una tal Hester Latterly, personatge creat per Anne Perry, i que també treballava a la mateixa sala hospitalària “feta una merda” que la Nightingale, era testimoni involuntari d'uns fets que acabarien essent claus per a la resolució del primer cas de l'inspector Monk que aquí es presenta.

No revelaré res de la trama, naturalment; em limito a brindar un context, aquest que acaben de llegir. Com és habitual en les novel·les de la senyora Perry, la resolució del cas està molt lluny de ser brillant, però la trama val la pena, tant per la descripció de la impresentable “alta societat” com per la seva original manera d'incloure-hi la guerra de Crimea.

Llibre aprofitable? Sí; però no se'n fiïn de mi, jo sóc fan de la senyora Perry.

Per cert, a tall de nota final: el marit de lady Vespasia Cumming-Gould, la irrepetible tieta política de Thomas Pitt, va passar a millor vida (o no) a la guerra de Crimea. No som res.

LA EPOPEYA DEL BEBEDOR DE AGUA

John Irving nº 2

Títol original: The Water-Method Man
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1972

Si la primera novel·la de John Irving, “Setting Free the Bears”, era difícil de comentar, aquesta segona, “The Water-Method Man”, tampoc es queda curta.

Al començament hi ha una certa sensació de no saber ben be què és el que estàs llegint, com en la novel·la dels óssos, i aquesta sensació dura un cert temps fins que te n'adones ('te n'adones novament', si aquest no és el primer llibre del senyor Irving que llegeixes) que és un error preguntar-se què estas llegint. És una història que surt com surt i ja està, que no té perquè tenir ni cap ni peus... justament com la nostra mateixa realitat de cada dia. És l'estil del senyor Irving.

Estem a finals dels seixanta i començament dels setanta, una època molt peculiar, com recordaran els que l'hagin viscuda (sento dir que els que no l'hagin viscuda no l'acabaran d'entendre mai encara que es pensin que sí). Aquest cop el protagonista és un noi, Fred, de 27 anys -al començament de la història- que a mesura que passes les pàgines del llibre te n'adones que és com un adolescent ja grandet, i que és possible que no deixi de ser mai un adolescent. Ni ell ni una bona part dels que l'envolten.

Llegir aquest llibre és fer el seguiment de la vida desconcertada, desorientada i no necessàriament amb sentit de Fred. Aquest és una mena de llibre que o t'agrada i ja està o l'odies sense més, em temo que com tota l'obra de John Irving. Jo em declaro membre del primer grup, dels que els agrada, i molt, però admeto que si algun dia provo de rellegir aquest llibre, igual el cremo, depenent de l'humor amb que em trobi.

Llibre aprofitable ...o no. Aquest cop la valoració depen, més que mai, de cadascú.

Nota final, admeto que repetida d'altres comentaris: ¿per què aquesta mania de canviar els títols dels llibres en les traduccions, quan resulta que el títol original té sentit i el títol traduït és simplement idiota?

Portada de la primera edició original
amb una inconfusible estètica
dels primers 70's