PARÍS DESPUÉS DE LA LIBERACIÓN: 1944-1949

Títol original: Paris after the liberation: 1944-1949
Autor: Antony Beevor & Artemis Cooper
Editorial: Crítica
Any de la primera edició original: 1994
Any de la primera edició a Crítica: 2003

L'any 2007 Giles MacDonogh va publicar un llibre (After The Reich - Después del Reich) on explicava què va passar a l'Europa central immediatament després que va caure el Reich de Hitler, és a dir, els horrors que van viure els ciutadans dels territoris oficialment perdedors de la Segona Guerra Mundial durant la primera etapa de la postguerra; per cert, que dic això de "territoris oficialment perdedors" perquè la Segona Guerra Mundial, com totes les guerres, la va perdre tothom. ¿O és que algú coneix alguna guerra en què s'hi hagi guanyat alguna cosa?

Doncs resulta que tretze anys abans de que el senyor MacDonogh publiqués el seu llibre, el senyor Antony Beevor i la senyora Artemis Cooper ja havien escrit una cosa semblant però referida a França, posant-hi gairebé tot el pes a la ciutat de París, és clar, que això del centralisme, a França, és com una religió.

Curiós fenomen, aquest de la memòria selectiva. En el cas de la Història sembla tenir una funció estètica molt important, gairebé fonamental. La imatge que ve a la ment de gran part de la gent quan hom es refereix al final de l'ocupació alemanya de França és la d'un senyor altíssim, amb un nas considerable, entrant majestuosament a París com un gran alliberador i conduïnt el país a la reconstrucció immediata i al restabliment de la "Grandeur". És a dir, efectivament, tot molt "estètic". 

Doncs resulta que no; aquesta imatge no és més que una icona maquillada d'aquell moment, que no té cap relació amb el que va passar en realitat. En primer lloc, al general De Gaulle (el senyor altíssim amb un nas considerable) no se'l prenia seriosament ningú, i els francesos menys que ningú. L'alt (d'alçada) general es va passar mesos i mesos dient a tothom que vulgués escoltar-lo, que ell era el restaurador de França, i la majoria de les vegades la resposta solia ser "vostè segui, calli i no emprenyi, que aquí estem treballant per a reparar aquesta desgràcia de país".

D'altra banda el Partit Comunista francès sembla que va a arribar a controlar unes quotes de poder inversemblantment extenses, segons diuen els autors d'aquest llibre; i el Partit Comunista francès -estalinista, naturalment- va seguir controlant aquestes quotes de poder durant bastant més que quatre dies. Això tampoc surt a la foto típica que ens ha quedat del moment.

I per un altre cantó, els grans, conegudíssims i posteriorment consagradíssims noms de la més exquisida intel·lectualitat francesa (i associats) es dedicaven a posar-se verds mútuament en nom de la irrenunciable puresa de ves a saber què. Jean Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Albert Camus, André Malraux, Picasso, Hemingway... es podien comportar de manera sublim o com autèntiques peixateres (amb tots els respectes per a les peixateres), depenent de com estava l'atmosfera en general i la de Saint Germain des Prés en particular. 

De literatura sobre la Segona Guerra Mundial n'hi ha moltíssima, però de llibres sobre la gran pregunta que Europa es va fer immediatament acabada aquella barbaritat ("I ara, què?") n'hi ha ben pocs. S'agraeix que de tant en tan hi hagi algú que ompli una mica aquest buit i que ens recordi que de Dia de la Victòria només n'hi va haver un i va durar vint-i-quatre hores... i no per a tothom.

LOS HERRETES DE LA REINA

Títol original: Les Ferrets de la Reine
Autor: Jean d'Aillon
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició original: 2011
Any primera edició per Alianza Editorial: 2012

Aquest és el tercer llibre de la sèrie Louis Fronsac publicat per Alianza Editorial.

Però en realitat és el desè llibre escrit i publicat pel seu autor.

Però en realitat és el primer llibre de la cronologia biogràfica del personatge, si més no fins ara.

És a dir, resumint: Jean d'Aillon ha estat escrivint els llibres de Louis Fronsac sense que aquesta nimietat de la cronologia li tragués precisament la son; en el primer llibre que va escriure (Le Mystère de la Chambre Bleue) Fronsac tenia 30 anys; en el tercer llibre (Le dernier secret de Richelieu), en tenia 57; en el cinquè llibre (L’Exécuteur de la haute justice), en tenia 33; i a l'onzè, que no últim (Les Ferrets de la Reine) en té dotze; sí, dotze.

Pel que fa a Alianza Editorial, fins ara ha publicat, per aquest ordre, els següents llibres de la sèrie Louis Fronsac:

"El misterio de la Cámara Azul" (primer dels escrits per l'autor; segon de la cronologia del personatge)

"La Conjetura de Fermat" (novè dels escrits per l'autor; quart de la cronologia del personatge)

"Los Herretes de la Reina" (desè dels escrits per l'autor; primer de la cronologia del personatge)

"La conjura de los importantes" (segon dels escrits per l'autor; tercer de la cronologia del personatge)

No és genial?? És difícil (encara que no impossible) fer-ho més complicat, no troben? En fi, no val la pena cansar-s'hi més, i potser és millor que anem al tema...

En aquest primer episodi dels casos de Louis Fronsac, el protagonista té dotze anys i és enviat per la seva família a l'escola dels jesuïtes, a París. Les descripcions que fa Aillon dels jesuïtes, la seva escola, el seu sistema d'adoctrinament (que no d'ensenyament ni d'educació), o la rígida compartimentació de les classes socials, no té desperdici; és tot un tractat d'Història documental. És com si el lector ho estigués veient-vivint.

Pel que fa a la descripció del París de l'època cal dir el mateix. Potser sí que ara París és la Ciutat Llum, però aleshores, al 1624, de llum no en tenia gens, i d'ombres les tenia totes.

Coneixem a més en aquest llibre l'orígen de personatges molt significatius de la sèrie, com per exemple, el de Gaston de Tilly, el gran amic de Louis Fronsac. Per a seguir la sèrie no és que sigui imprescindible conèixer l'orígen d'aquesta amistat, però la veritat és que ajuda.

Per a escriure aquesta història Jean d'Aillon es basa en un fet real del que també se'n va servir Alexandre Dumas per a escriure "Els Tres Mosqueters". Una curiositat: hi ha alguns diàlegs a "Les Ferrets de la Reine" que estan literalment calcats de "Els Tres Mosqueters"; aquests diàlegs estan clarament identificats per l'autor amb una nota al peu de pàgina en la què diu que ell hauria estat incapaç de fer-ho millor que Dumas, i per tant opta simplement per reproduir el que ja és immillorable. "Chapeau" pel senyor d'Aillon.

Si les anteriors històries publicades per Alianza Editorial ja eren aprofitables, aquesta no és queda curta en absolut; és més, jo diria que encara és més aprofitable.

BASTARDOS Y BORBONES

Títol original: Bastardos y Borbones. Los hijos secretos de la dinastía.
Autor: José María Zavala
Editorial: Debolsillo
Any primera edició: 2011

De fet el llibre té una bona entrada. Comença amb la família de Carlos IV. La família de Carlos IV sempre ha estat un referent molt agraït quan es parla de la història dels Borbons, sigui quina sigui la faceta que es vulgui tractar. María Luisa de Parma, esposa de Carlos IV, per exemple, ja és tot un personatge per mèrits propis.

Doncs bé, el senyor Zavala inicia el seu relat explicant-nos que Maria Luisa de Parma va ser mare d'uns quants fills... a diferència de Carlos IV, el seu reial marit, que no va ser pare de ningú. Partint d'aquesta base el senyor Zavala arriba a la conclusió de que els borbons ibèrics es van acabar amb Carlos IV -es a dir l'any 1819- i amb ell "se acabó el jamón serrano" autèntic. Tot el que ha vingut després ha consistit, com a molt, en una col·lecció d'exemplars tipus "mortadela", de qualitat variable segons l'època.

La inefable María Luisa

Vaja, que el recontra-avi de Juan Carlos I de Borbón y Borbón, no era cap Borbón, sinó un senyor que es deia Manuel Godoy, que és qui en realitat es beneficiava a la reina consort de les Espanyes. D'altra banda, veient els retrats que han quedat de la desenfadada reina sembla clar que el senyor Godoy feia gala d'una ambició fora mida i d'un estómac a prova de tot.

Més endavant el senyor Zavala ens explica que Fernando VII, un dels reis més impresentables que ha donat mai la història, s'hauria assabentat que el seu papà no era Carlos IV, sino el tío Manolo (Godoy), cosa que l'hauria posat una mica nerviós. Arrel d'això, a les seves animalades habituals sembla que Fernando n'hauria afegit algunes d'extra per a assegurar-se que tan inoportú secret seguís essent això, un secret.

I així, el senyor Zavala ens va passejant de monarca en monarca, en rigorós ordre cronològic naturalment, fins a arribar a l'actual titular de la corona de les Espanyes qui, segons els raonaments de l'autor d'aquest llibre, de Borbón només en tindria el cognom (això sí, per partida doble) però res més. De cromosomes de casta, ni un.

Tot això estaria molt bé si no fos perquè a partir d'Isabel II les explicacions que ens brinda el senyor Zavala cada vegada s'assemblen menys a una investigació històrica i més a una col·lecció de xafarderies porterils d'allò més tronades; en fi, que la cosa, progressivament, va agafant tuf de crònica rosa barata típica de televisió berlusconiana.

I al cap i a la fi, fràncament ¿què ens importa a vostè i a mi amb qui se n'anaven al llit tota una sèrie de senyors que es deien Alfonso, o si aquests Alfonsos eren fills de tal senyor o de tal altre? ¿O per què tots es deien Alfonso de Borbón, except un, "pobre home", que es deia Alfonso de Bourbon com la beguda alcohòlica, però que insisteix que estava emparentat amb l'últim Alfonso de Borbón regnant?

Hi ha moments en què aquest llibre arriba a ser fins i tot una mica irritant; em refereixo als passatges (bastant nombrosos per cert) en què el senyor Zavala esmenta a tal o qual membre de la "reialesa bastarda" i se'n compadeix profundament perquè, "pobret/a", el malànima del seu pare no l'ha reconegut i l'ha privat del seu dret legítim de passejar-se per les Corts europees amb el cap ben alt. Fins i tot el "pobret/a" ha hagut de posar-se a treballar, com qualsevol ciutadà corrent, fixa't tu.

Que els donin per allà on més els molesti! Als "pobrets/es" i al llibre! Els "ciutadans corrents", els que han de treballar -tant si els agrada com si no- per a poder viure, aquests sí que tenen problemes! I sempre n'han tingut! I moltes vegades per culpa de l'Alfonso de torn!

En fi, que està clar que aquest cop he comès un error monumental: he comprat aquest llibre i me l'he llegit fins el final pensant que era una investigació històrica i resulta que no, que és el diari inèdit de la portera del Palacio de Oriente, publicada ara per la seva néta, la portera del Palacio de la Zarzuela, disfressada de senyor que es diu Zavala.

Ha estat una equivocació molt tonta, ho reconec; jo ja l'he comès i no puc tornar enrere. Però vostès encara es poden salvar: llegeixin alguna altra cosa.

RELATOS DE LO INESPERADO

Títol original: Tales of the unexpected
Autor: Roald Dahl
Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 1979

"Tales of the unexpected" és un recull de setze relats curts que el senyor Roald Dahl va tenir a bé escriure entre la segona meitat dels anys quaranta i l'inici dels anys seixanta. Del segle XX, naturalment.

Inicialment aquests relats van ser publicats en diverses revistes com a narracions independents. Un d'ells, "Lamb to the Slaughter", es va convertir en un memorable episodi (1958) de la no menys memorable sèrie de televisió "Alfred Hitchcock Presents". Uns vint anys després Anglia-ITV transformaria aquest recull d'històries en una altra sèrie de televisió prou digna.

Jo no diria que aquests relats del senyor Roald Dahl siguin terribles, malgrat que de tant en tant hi planti un cadàver per aquí i un altre per allà, probablement per a donar-hi un cert toc "estètic" a la cosa. Ara bé, el que sí diria és que són un pèl esgarrifosos. I què és el que els fa "un pèl esgarrifosos"? Doncs que estan construïts amb elements absolutament quotidians i que el què s'ha dedicat a fer l'escriptor és procedir a combinar-los de tal manera que el resultat, tal com diu el títol genèric del llibre, és efectivament inesperat.

Inesperat, però no impossible; per a entendre'ns, després d'haver llegit el ja esmentat "Lamb to the Slaughter" ("Cordero Asado", segons la creativa traducció al castellà) no em costa gens imaginar a la indefensa i pacífica iaia del pis del costat de casa meva cometent tot un senyor assassinat a sang freda com qui fa ganxet, i després seguint amb la resta de les seves coses de cada dia com si res. És més, després de llegir el llibre procuro evitar qualsevol situació que pugui comportar el risc de topar-me amb la pacífica iaia en absència de testimonis.

Llibre aprofitable, sens dubte; i recordin, cap situació quotidiana és necessàriament innocent, encara que d'entrada ho pugui semblar...

GOMORRA

Títol original: Gomorra
Autor: Roberto Saviano
Editorial: Debolsillo
Any primera edició original: 2006

Posem una trilogia de pel·lícules més que famosa: "The Godfather".
Ara posem que llegim el llibre "Gomorra" i després tornem a veure la famosa trilogia de pel·lícules.
Resultat: ens adonem que "The Godfather" no és una trilogia de pel·lícules; és un documental en tres parts.

Al senyor Saviano li va tocar nèixer a Nàpols l'any 1979 i conforme va anar agafant consciència personal va anar descobrint que en realitat no havia nascut a Itàlia sinó en una mena d'univers paral·lel que oficialment es troba en territori italià però que és un Estat en sí mateix, sense fronteres i amb lleis pròpies; tan pròpies que qui no aconsegueix escapar d'aquest Estat paral·lel corre un gran perill de convertir-se en un esclau seu més i amb una esperança de vida sobtadament escurçada, sense que l'estat oficial hi pugui fer res. A la regió de Nàpols l'expressió "estat oficial" s'escriu amb minúscules. L'Estat amb majúscules és la Camorra o, com prefereixen dir-ne actualment els camorristes, "el Sistema".

Tot passa pel Sistema, des de l'alta costura fins al reciclatge de residus -nuclears inclosos- passant per l'especulació immobiliària a escales impensables (Berlusconi va començar així, però a Milà) i per altres milers de mercaderies, sense exceptuar el tràfic de persones (una altra mena de mercaderia, en definitiva).

Les descripcions que fa Saviano són terribles, no perquè siguin especialment crues sinó perquè reflecteixen la realitat, una realitat tan despietada que és molt difícil pair-la.

El senyor Saviano no la va poder digerir i va escriure aquest llibre; per això ara (en el moment d'escriure aquesta ressenya, qui sap si d'aquí a un any seguirà essent així) viu sota constant protecció policial. 

Si vostè conserva encara un bri d'innocència i no la vol perdre, no llegeixi aquest llibre. Si ja l'ha perdut, no li ve d'aquí: llegeixi el llibre, és aprofitable.

INDECENTES

Títol original: Indecentes
Autor: Ernesto Ekaizer
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2012

El subtítol del llibre és "Crónica de un atraco perfecto" i, efectivament, d'això és tracta. Per cert, els atracats som vostè i jo.

En realitat la primera gran crisi econòmica del segle XXI no té els seus orígens a l'any 2007; els té a l'època en què es van inventar els bancs, i per tant la usura institucionalitzada (s'han trobat registres d'activitat bancària datats al segle XVIII a.c, a Babilònia). Molt després vindrien altres invents la mar d'enginyosos com ara les accions, les obligacions, la borsa de valors etc etc.

Vaig comprar el llibre "Indecentes" amb la il·lusió de què el senyor Ekaizer m'il·luminés, no pas sobre "què passava" amb l'actual desastre econòmic, sino sobre "com passava". L'objectiu no s'ha aconseguit.

El senyor Ekaizer, com a molt, em confirma des del seu punt de vista el que jo ja sospitava, és a dir, que el comú dels mortals estem essent víctimes del frau més monumental de la Història, que uns pocs delinqüents sobre 7.060 milions de persones que habiten el planeta en el moment d'escriure aquest comentari ens estan enfonsant i que ells no s'enfonsaran, sinó tot el contrari. I ens menteixen. Ens menteixen moltíssim. I tenen còmplices. I milions de persones s'estan creient les seves mentides.

Ara bé, sobre la manera com ho fan no he entès res de res. Un llibre de 189 pàgines i no he entès res de res. Tot i així l'he acabat i, curiosament, sense entendre gairebé ni una coma del que llegia, la meva indignació anava in crescendo; dit d'una altra manera, estava tan indignat que no podia ni deixar de llegir una cosa que no comprenia ni de lluny.

Però no crec que la meva manca de comprensió sigui culpa de que el senyor Ekaizer no s'expliqui correctament. Estic segur que qualsevol economista (estigui o no d'acord amb l'autor) trobarà que el què es diu en aquest llibre és clar com l'aigua. La pega és que jo no sóc economista, ni la peixatera del mercat del costat de casa tampoc.

I hi ha una altra raó que fa que jo no hagi comprès el que explica el senyor Ekaizer: la meva part malvada (tots la tenim) no arriba als mínims d'intensitat necessària com per a que jo pugui entendre com es pot ser tan fill de puta. No m'excusaré per l'expressió.

D'entrada, si vostè es pensa que té diners en un banc, s'equivoca radicalment; vostè no té diners, té un espai informàtic -que no és seu- on hi ha xifres que algú ha associat al seu nom -i que vostè no controla-. I darrere d'aquestes xifres, en realitat no hi ha res. Si vostè vulgués treure ara mateix tots els "seus diners" del banc per a posar-los en un calaix, i comptant que tingués la sort de sortir-se'n en l'intent (cosa que no es pensi que és així d'automàtica), els empleats del banc li donarien una quantitat determinada de paperets que ells i vostè anomenarien "bitllets". Són papers, i valen el que valen els papers. Ara bé ¿qui posa el preu a aquests papers en particular? Aquí és on la cosa ja comença a ser inescrutable, però el que sí esta clar és que, "qui sigui", decideix pel seu compte si els papers de vostè on hi ha impresa la llegenda "50 euros" equivalen als aliments que vostè consumirà en una setmana o bé no valen ni la pols que hi porten adherida.

I ara sembla que "qui sigui" es decanta més per la pols; per què? doncs perquè així, d'alguna manera que ni vostè ni jo entendrem mai, incrementa els seus "beneficis", que irònicament també són virtuals; desenganyi's: vostè i jo no importem un rave.

I per què funciona tot això? No ho sé, però crec que tinc una pista: ¿recorda vostè el famós tipus de titular de premsa, tantes vegades repetit, que diu que "el Banc Tal ha tancat l'exercici amb pèrdues perquè només ha guanyat 2.000 milions d'euros quan en realitat n'havia previst guanyar 2.200"? Doncs sí, mentre ens continuem creient que el Banc Tal efectivament ha tingut pèrdues, la cosa continuarà funcionant com ara mateix. Perfectament.

EL ABUELO QUE SALTÓ POR LA VENTANA Y SE LARGÓ

Títol original: Hundraåringen som klev ut genom fönstret och försvann
Autor: Jonas Jonasson
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 2009
Any primera edició a Salamandra: 2012

Gràcies al senyor Jonasson el públic en general ha pogut descobrir que la novel·la sueca contemporània no viu només de recargolades trames conspiratòries; és a dir, que hi ha vida (literària sueca) més enllà de la neuròtica rematada de Lisbeth Salander (trilogia de Stieg Larsson) o de l'assassinat infinitament recurrent d'Olof Palme (trilogia de Leif GW Persson) o del malaguanyat (no t'ho perdonaré mai, Henning Mankell) inspector Wallander.

Allan Karlsson, el protagonista creat per Jonasson, no conspirava; durant la seva llarguíssima vida -que no ha acabat- simplement "passava per allà" i, mira tu, de cop i volta canviava el curs de la Història. Franco, Truman, Stalin, Chiang Kai-shek i esposa, Mao Tse-tung i esposa, Lyndon Johnson i d'altres, encara es pregunten -des del més enllà, és clar- què carai va passar...

Juntament amb Allan Karlsson, el senyor Jonasson ens presenta altres més que peculiars personatges -no tan històrics com els esmentats abans- que fan que hom es pregunti com és possible que amb gent com aquesta encara continuï existint una societat mínimament estructurada. O potser els estructurats són aquests personatges i no pas la societat. Sí, crec que més aviat és això...

El llibre és senzill i no es presta a comentaris especialment profunds, però això sí, és entretingut. I aprofitable.