LA VOZ Y LA FURIA

Títol original: En annan sida av Stieg Larsson
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Destino
Any primera edició original: 2011

La traducció real del títol original és "Un altre aspecte de Stieg Larsson", no "La voz y la furia". Partint de la base hipotètica de que l'editor de Destino no és idiota -i faig un esforç important per a partir d'aquesta base- només queda una conclusió lògica: l'editor de Destino creu que els lectors sí són idiotes. La veritat és que ja n'estic molt fart de totes aquestes estratègies insultants de marketing que consisteixen, entre d'altres meravelles, en enganyar al personal -un cop més- a base de canviar el nom de les coses.

I centrant-nos ja en el tema val a dir que, evidentment, el llibre com a tal no l'ha escrit el senyor Larsson, que es va fondre amb el cosmos per via d'infart l'any 2004; ara bé, el contingut sí que és d'ell ja que es tracta d'un recull d'articles periodístics seus publicats majoritàriament a la revista Expo, fundada per ell mateix a la dècada de 1990. De fet el llibre original -"En annan sida av Stieg Larsson"- està editat per Expo, i prologat pel seu actual director, Daniel Poohl.

Stieg Larsson és mundialment conegut per la trilogia "Millenium" però de fet les tres novel·les de "Millenium" van ser escrites entre els anys 2001 i 2004, mentre que el volum literari i periodístic del senyor Larsson és molt superior i anterior a les històries protagonitzades per la inefable Lisbeth Salander i el maltractat Mikael Blomkvist.

Llegint el recull d'articles de "Un altre aspecte de Stieg Larsson" (o "La voz y la furia", si prefereixen el títol absurd inventat per Destino) hom té la impressió d'estar llegint els escrits de Mikael Blomkvist a la revista Millenium. Dit en altres paraules: la revista Expo i Stieg Larsson són els referents reals de la revista fictícia "Millenium" i el periodista fictici Mikael Blomkvist.

Quins són els temes que preocupaven a Larsson?: l'extrema dreta, el racisme i la violència contra les dones; tot això centrat a la societat sueca però sense perdre de vista que són qüestions universals. Les dues bèsties negres de Larsson són dos partits polítics suecs d'extrema dreta: Sverigedemokraterna ("Democràcia Sueca") i Nationaldemokraterna ("Democràcia Nacional"). Llegint alguns dels articles del recull presentat en aquest llibre hom no pot evitar sentir-se una mica inquiet perquè hi troba coses preocupantment familiars; per exemple, darrerament, al sud dels Pirineus -immediatament al sud dels Pirineus, no cal baixar gaire- han començat a sorgir certs postulats i partits polítics molt semblants als "demokaterna" esmentats abans... i estan guanyant vots, igual que a Suècia.

D'altra banda, la feliç i tòpica imatge d'una Suècia idíl·lica, paradís immutable de l'harmonia social, que ja quedava desmentida en la ficció de Millenium, acaba de desaparèixer gairebé del tot en els articles recopilats en aquest llibre. Henning Mankell, amb el seu famós inspector Wallander, també anava per aquesta mateixa línia. És a dir, que l'assassinat d'Olof Palme no va ser només un "desgraciat incident aïllat" obra d'un "desequilibrat" a qui, per cert, mai no s'ha pogut identificar; i per descomptat, aquest estat de coses no es limita territorialment només a Escandinàvia.

Llibre aprofitable i que en certa manera fa les funcions d'alarma preventiva... si és que encara hi som a temps de prevenir alguna cosa.

SEIS SOSPECHOSOS

Títol original: Six Suspects
Autor: Vikas Swarup
Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 2008

Estem a la Índia contemporània, a començament del segle XXI. Un important i extremadament corrupte home de negocis és assassinat a la seva mansió en el decurs d'una festa.

Hi ha sis sospitosos: un ex-alt funcionari que intermitentment queda posseït pel pressumte esperit de Gandhi, la qual cosa no deixa de ser un problema perquè l'ex-alt funcionari, en estat diem-ne normal, ve a ser la cara oposada del pare de la Índia moderna; una exitosíssima actriu de Bollywood que mostra una imatge molt superficial però que té un cert transfons fosc; un aborigen d'una tribu de les illes Andaman (existeixen) que encara viu pràcticament a la prehistòria -l'aborígen i la tribu- i que té com a enemic principal... a Benestar Social; un lladre especialitzat en telèfons mòbils que viu a la misèria; el Ministre de l'Interior de l'estat d'Uttar Pradesh, que a més és pare de la víctima; i un nordamericà idiota, però que molt idiota.

Aquest és el segon llibre de Vikas Swarup. El primer va ser "Q & A", que es va arribar a convertir en pel·lícula guanyadora d'Oscar amb el títol "Slumdog Millionaire". Vikas Swarup organitza el llibre en diferents parts: primer, en no més de sis pàgines i mitja, presenta l'assassinat consumat; a continuació descriu un retrat de tots sis sospitosos; en tercer lloc s'ocupa dels motius que cadascun d'ells pot haver tingut per a cometre el crim; després planteja com hauria pogut produir-se el crim des de la perspectiva de cada sospitós; i finalment dóna la seva pròpia "solució", que de fet podria haver estat aquesta o qualsevol altra.

Vista així, la cosa promet ser atractiva, i ho és, però no tant com pot semblar si el llibre es llegeix des d'un punt de vista "europeu" (als efectes d'aquest comentari facin, si us plau, un titànic esforç d'imaginació i considerin que allò que hi ha entre els Pirineus i el nord d'Africa és Europa). La trama té molts moments divertits a més d'altament crítics contra aspectes com la corrupció política, les terribles desigualtats socials o "l'american way of to be" (aquí l'autor és immisericorde), però no sembla una lectura destinada a trascendir més enllà del moment. Ara bé, si hom és ciutadà indi segur que la lectura cobra tota una altra dimensió: la crítica a l'establisment politico-social indi és brutal; si a la Península Ibèrica (ja saben: Portugal, Espanya, Gibraltar i Andorra) es publiqués una cosa així les tertúlies radiofòniques i els pamflets habituals -és a dir, els diaris- tindrien tema de guerra dialèctica durant, com a mínim... una setmana; més no, perquè segur que no trigaria a sortir qualsevol altra cosa que deixaria aquesta obsoleta.

"Seis sospechosos" és un llibre entretingut i sarcàstic, però també profundament crític. Justament és aquesta darrera faceta la que el fa llibre aprofitable. 

LA GUERRA DE VIETNAM

Títol original: The Vietnam War remembered from all sides.
Autor: Christian G. Appy
Editorial: Crítica
Any primera edició de l'original : 2003

Durant la primera meitat de la dècada dels anys 70 tots dinàvem i sopàvem amb la guerra de Vietnam. Era un clàssic dels informatius. A Espanya els telediarios estaven dominats per dos grans temes: la guerra de Vietnam i "la brillante ejecutoria de Su Excelencia el Jefe del Estado" que seguia i seguia "llevando con mano firme el timón de la nave patria".

En aquella època jo entrava en l'adolescència (cosa que no hauria de dir en un lloc públic com aquest, però ja està fet) i començava a descobrir els telediarios. Instantàniament em vaig adonar que allò de "la brillante ejecutoria" era una cosa avorridíssima que no hi havia qui s'empassés sense acabar caient en un accés profund de narcolèpsia, i que allò de la guerra de Vietnam era una cosa estranyíssima que no aconseguia entendre de cap de les maneres.

Què hi feien allà els americans? Contra qui estaven fent una guerra? Per què hi havia un Vietnam "del Nord" i un altre "del Sud"? No era més fàcil que n'hi hagués un de sol? Qui eren els "bons" i els "dolents" d'aquella pel·lícula? I els americans amb qui anaven i per què? I per què parlaven de russos, si els russos no s'hi barallaven a Vietnam? I quina mena d'invent era aquella cosa tan bèstia del NAPALM? I per què collons li donaven el Premi Nobel de la Pau al doctor Kissinger (americà) i a Le Duc Tho (vietnamita), si eren justament els que estaven en guerra? I sobretot: per què no hi havia manera de que allò s'acabés? Era una guerra eterna, omnipresent des de que vaig començar a entendre alguna cosa dels telediarios fins, com a mínim, cinc anys després!

NAPALM

El que jo no sabia aleshores, com tantíííssimes altres coses, és que l'any 1970 la guerra de Vietnam ja en feia vint-i-cinc que durava i l'havien començat els francesos! Si algú m'hagués dit això segurament jo hauria acabat convençut de que mai de la vida seria capaç d'entendre un telediario i m'hauria dedicat a preocupar-me d'altres qüestions.

L'any 1975 la guerra de Vietnam va acabar. No m'ho podia creure. Realment allò tenia un final?. I inevitablement vaig seguir sense entendre res de res. Amb 500.000 soldats, durant anys i anys, els americans "havien perdut la guerra"? I aquella guerra monstruosa s'acabava simplement perquè un senyor que es deia Nguyen Van Thieu fugia a tota velocitat de Saigon? I ja està? Quins capítols m'havia perdut?

Ara, a començament del segle XXI, apareix aquest llibre, i això no li ho agrairé mai prou al senyor Appy; ara ja ho entenc més, encara que el que entenc em revolti l'estómac. El seu treball sobre la guerra de Vietnam no és qualsevol cosa, està més que bé. D'entrada no es tracta d'un assaig pur i dur fet a base de relats històrics vistos des de lluny i d'explicacions extretes de desenes de milers de documents. No, és una cosa molt diferent i, en la meva opinió, bastant més valuosa i efectiva. És un recull d'entrevistes fetes a persones que van participar directament, per activa o per passiva, a la guerra. Persones de tots els bàndols; per això el títol original en anglès del llibre és "La guerra de Vietnam recordada des de tots els costats". Que hi apareix el general Westmoreland? Sí, però la seva veu en el llibre és només una de tantes i no precisament la més destacada. Hi ha buròcrates americans, soldats de Vietnam del Sud, guerrillers del Vietcong, ex-estudiants antiguerra dels Estats Units, ex-soldats americans que arrel de la guerra es van fer pacifistes, civils i ex-militars que encara no entenen perquè no es va aprofitar l'ocasió "d'acabar amb el comunisme", ciutadans de Vietnam del Sud que van veure destruïdes les seves vides per la repressió del seu propi govern, vietnamites del Nord que no volien aquella guerra però que tampoc no volien perdre la dignitat perquè era pràcticament l'única cosa que tenien... i resulta que molts d'aquells participants tampoc no entenien res.

En una de les entrevistes s'explica una anècdota molt significativa. La relata un funcionari del Pentàgon que no va veure mai clara aquella guerra i que es va negar a penjar en el seu despatx un gran mapa de Vietnam, com sí que feia la majoria dels seus col·legues. En comptes del mapa de Vietnam hi tenia un mapamundi. Explica aquest funcionari que freqüentment era visitat en el seu despatx per altres funcionaris que pretenien explicar-li estratègies relacionades amb el conflicte; indefectiblement arribava el moment en què aquests senyors li demanaven que desplegués el seu mapa de Vietnam per a poder explicar-se millor. Ell els responia que no tenia cap mapa de Vietnam i que utilitzessin el mapamundi que hi havia penjat a la paret. Doncs bé, una part important dels visitants era incapaç de situar Vietnam en el mapamundi, i l'altra part deia "Amb aquest mapa no es pot, Vietnam és massa petit", a la qual cosa el funcionari que explica aquesta història responia "Precisament! D'això és tracta!"

Llibre del tot aprofitable. Una bona ocasió per a descobrir, un cop més, que en nom de la llibertat s'han comès autèntiques atrocitats. I el que sembla increïble: el llibre respira moltes emocions, però cap d'elles és l'odi.

"La guerra és l'infern"

MEMORIAS DE ADRIANO

Títol original: Mémoires d'Hadrien
Autor: Marguerite Yourcenar
Traducció: Julio Cortázar
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 1951
Any primera edició per Edhasa: 2009

Mareguerite Yourcenar imagina les que haurien pogut estar les memòries de l'emperador romà Adrià (76-138) cap al final de la seva vida. Encara que els fets que s'expliquen en el llibre són rigorosament històrics, la transcripció del pensament de l'emperador és, és clar, subjectiva, si bé té el seu punt de versemblança.

Adrià va viure seixanta-dos anys i va governar des dels quaranta-un anys (any 117) fins a la seva mort. Per a ell August, el gran i carismàtic primer emperador, era un personatge que quedava lluny però no remot; al cap i a la fi, per a Adrià, August era només "del segle passat". En canvi per a Adrià el Coliseu de Roma era una obra de "nova construcció": es va acabar quan ell tenia quatre anys.

La imatge que es desprèn d'aquestes "memòries" és la d'un Adrià en el fons bastant segur de sí mateix i encantat d'haver-se conegut. Se sap membre de l'èlite romana i per tant destinat, de la manera més natural, als més alts designis, entre ells la titularitat del tron imperial. Adrià parava poc a Roma; habitualment viatjava allà on hi hagués legions defensant fronteres, o a llocs que per a ell eren especialment predilectes, com ara Grècia. Es deixava influenciar més aviat poc, per a no dir gens. Tenia idees pròpies i estava convençut de que aquestes idees eren les úniques coherents. També tenia dubtes, és clar, però fins i tot els seus dubtes eren els únics sobre els que valia la pena reflexionar i al cap i a la fi ell era l'únic que els podia dissipar. D'aparença moderada, Adrià podia ser extraordinàriament inflexible quan prenia decisions. No devia ser fàcil conviure amb Adrià, un home que fins i tot va voler assegurar la seva herència a dues generacions vista.

Però, naturalment, Adrià no estava sol; com tothom, va viure envoltat de personatges que van conformar el seu escenari en particular i el de la seva època en general. Aquests personatges, amics i enemics, aparèixen citats en les seves "memòries". A tall d'exemple en citaré quatre:

 

TRAJÀ

Va ser antecessor i oncle llunyà d'Adrià. L'any 98 Adrià (22 anys en aquell moment) va voler comunicar personalment a Trajà que Nerva, l'aleshores emperador, acabava de morir (de mort natural, causa inusual pel que fa als emperadors de l'època) i que per tant, ell, Trajà, era el nou emperador. Les relacions entre Adrià i Trajà mai no van ser fàcils. Tots dos tenien un sòlid caràcter i freqüents (encara que no insalvables) diferències d'opinió; tot i així sembla ser que sempre es van guardar respecte mutu. Durant el regnat de Trajà, Adrià va ocupar una gran diversitat d'alts càrrecs i va acumular així una important experiència que li seria molt útil en el futur com a governant de l'Imperi.

Però hi havia una cosa de Trajà que "posava una mica dels nervis" a Adrià: no hi havia manera que Trajà es decidis a nomenar-lo oficialment successor; aquesta circumstància es mantindria fins a la pròpia mort de Trajà... o més enllà, segons com es miri.

 

PLOTINA

Era la dona de Trajà i la valedora d'Adrià davant del seu marit. La relació entre Adrià i Plotina sempre va ser molt fluïda, basada en una admiració mútua. Plotina valorava en gran manera les qualitats humanes i polítiques d'Adrià i viceversa. Es podria dir que Plotina jugava el paper d'àrbitre entre Trajà i Adrià, amb un cert decantament cap a aquest últim però salvaguardant les opinions del seu marit cosa que, s'ha de reconèixer, no devia ser gens fàcil. Decididament Plotina era una dona hàbil i intel·ligent. Hi ha certs dubtes sobre quin va ser el seu paper pel que fa a l'ascensió d'Adrià al tron imperial: d'una banda es diu que Plotina va arribar, finalment, a convèncer Trajà de que nomenés a Adrià com a successor; d'una altra banda també es diu que en morir Trajà, Plotina "va dir" que el seu últim acte havia estat nomenar Adrià per a la successió, cosa que no està del tot clar que fos certa (una cosa així com la que va fer Lívia, la dona d'August, respecte de Tiberi, només que de Lívia se sap que era una bruixa pèrfida i en canvi a Plotina no se l'ha tingut mai com a tal). El cas és que si Adrià va arribar al tron va ser en molt bona part gràcies a la mà de Plotina.

ANTINOO

Existeixen molt poques referències sobre la vida d'Antinoo (110?-130) prèvia a la seva relació amb Adrià. El que sí sembla clar és que Antinoo va ser l'única persona que Adrià va estimar de manera apassionada. Tant és així que, en tant que persona no noble, Antinoo s'ha convertit en un cas únic en la història de l'art per la gran quantitat i qualitat de representacions seves que Adrià va fer crear i que han perdurat en el temps.

Adrià va conèixer Antinoo l'any 124 en un dels seus viatges. Antinoo tenia aleshores uns catorze anys i Adrià i ell van esdevenir amants fins l'any 130 en què, a l'edat aproximada de vint, Antinoo va morir ofegat al Nil en estranyes circumstàncies. Segons algunes versions Antinoo va ser assassinat arrel de possibles cospiracions per part de membres de l'entorn de l'emperador; altres versions diuen que Antinoo es va suicidar en sacrifici ritual en favor d'Adrià. Sigui com sigui Adrià no va poder superar mai aquella mort, que el va afectar més que cap altra, i va viure sempre amb el record etern del seu jove amant.

Antinoo va arribar a ser deïficat i va tenir culte propi. Amb el temps l'església catòlica -sempre tan "caritativa"- va convertir la relació entre Adrià i Antinoo en el paradigma de la degeneració moral. Paradoxalment, una de les més colossals i espectaculars estàtues d'Antinoo es conserva en perfecte estat en els Museus Vaticans.

MARC AURELI

Com ja s'ha apuntat anteriorment Adrià va arribar a voler assegurar la seva herència fins i tot a dues generacions vista. Primer, l'any 136 -quan Adrià tenia 60 anys- va pensar en Luci Aeli, però Luci va morir dos anys després, uns mesos abans que el propi Adrià. La designació definitiva, per tant, va recaure en un altre, Antoní Pius, a qui li va fer prometre que en el seu moment es faria succeir pel seu fill Marc i que aquest Marc governaria conjuntament amb Luci Ver, fill del difunt Luci Aeli, el primer candidat al tron en qui ell havia pensat.

Doncs bé, Marc Aureli és el Marc per a qui Adrià escriu les seves "memòries" en el llibre de la senyora Yourcenar. En base al to que utilitza Adrià quan es dirigeix a Marc, es desprèn que el considera un jove (17 anys en aquell moment) molt capaç i una bona elecció per a governar l'Imperi Romà en el futur. Segons sembla, no es va equivocar; qui sí que es va equivocar va ser el propi Marc Aureli, en designar com a successor el seu fill Còmode, un autèntic animal paranoic de l'estil de Calígula.

"Memorias de Adriano" és sens dubte un llibre aprofitable. Val la pena llegir-lo amb calma i situant-se, en la mesura que sigui possible, en l'atmosfera de l'època del seu humà i imperial protagonista.

ADDENDA PRIMERA:

RELACIÓ D'EMPERADORS ROMANS
DES DEL PRIMER FINS A MARC AURELI

Octavi August (emperador: 27 ac - 14 dc)
Tiberi (emperador: 14 - 37)
Calígula (emperador: 37 - 41)
Claudi (emperador: 41 - 54)
Neró (emperador: 54 - 68)
Galba (emperador: 68 - 69)
Otó (emperador: any 69)
Viteli (emperador: any 69)
Vespasià (emperador: 69 - 79)
Titus (emperador: 79 - 81)
Domicià (emperador: 81 - 96)
Nerva (emperador: 96 - 98)
Trajà (emperador: 98 - 117)
Adrià (emperador: 117 - 138)
Antoní Pius (emperador: 138 - 161)
Marc Aureli (emperador: 161 - 180)

ADDENDA SEGONA:

Grandiosa estàtua d'Antinoo deïficat que es troba
"en presó incondicional" dins dels Museus Vaticans.

LA GUERRA FRÍA. UNA BREVE INTRODUCCIÓN

Títol original: The Cold War. A very short introduction
Autor: Robert J. McMahon
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició original: 2003

Aquest llibre és exactament allò que diu el títol: una breu introducció al que va ser el que ara es coneix com a Guerra Freda. És una repassada ràpida però molt il·lustrativa, i útil sobretot per a aquells que van néixer amb posterioritat a 1975 i que per tant no guarden una memòria directa i viscuda d'aquells estranys temps en què la humanitat va estar en perill real d'extinció de la manera més bèstia i a la vegada més tonta.

Dir que la Guerra Freda la va començar Stalin seria caure en el simplisme, però no en l'error absolut. Stalin no era precisament un senyor equilibrat, però tampoc era idiota. Va ser capaç de fer-se amb el poder a Rússia aprofitant la debilitat d'un Lenin malalt. Es va inventar la Unió Soviètica (és un invent seu, no de Lenin), amb ella va reproduir l'antic Imperi Rus, i així es va convertir en Tsar; comunista però Tsar al cap i a la fi. Després de la Segona Guerra Mundial va veure una oportunitat d'or per a ampliar el seu imperi, i entre genocidi i genocidi (era un dels seus hobbys predilectes) es va dedicar a posar els pèls de punta a la humanitat tota, amb la inestimable col·laboració -bàsicament- dels Estats Units i un altre imperi, el britànic.

Pel que fa als Estats Units, no van trigar a veure -cecs no eren- que la Unió Soviètica s'havia convertit en un perill gens teòric per al sistema capitalista que ells abanderaven (i que ha acabat causant, a començament del segle XXI, una de les més grans catàstrofes econòmiques que mai s'hagin vist). Per tant no van dubtar a defensar la "civilització occidental" a base de posar-la a la punta de la destrucció (crisi dels missils de cuba de 1962, co-protagonitzada per Kennedy i Jrushchov), jugar una llarguíssima i mortal partida d'escacs coneguda com a Guerra de Vietnam, dur els preparatius de guerra a l'espai (Ronald Reagan i la seva joguina preferida, la Iniciativa de Defensa Estratègica, coneguda per la població espectadora com a "Guerra de les Galàxies"), o convertir Amèrica del Sud en un enorme parc temàtic de les tiranies, amb un llistat de dictadors protegits per Washington que per poc no supera al llistat de noms que surten a la Biblia (llibre que, per cert, és el preferit de la dreta ultramontana americana com en el seu moment el Llibre Roig de Mao va ser el best-seller indiscutit de la Xina continental; ni Das Kapital va tenir tant d'èxit a Rússia)

En la introducció del llibre el senyor Mc Mahon ja adverteix al lector que hi trobarà a faltar coses, però que això és inevitable ja que el què ha pretès fer és aportar una visió general del que va ser la Guerra Freda. És d'agrair la seva honestedad i també l'habilitat amb què ha assolit el seu objectiu. En aquest treball no és parla, per exemple, del fet que la dictadura del general Franco no va sobreviure gairebé quatre dècades gràcies a la intel·ligència del personatge (no s'han trobat rastres de tal cosa) o gràcias a la Divina Providència (com al propi personatge li agradava de repetir fins a l'avorriment) sinó gràcies a les polítiques del senyor Winston Churchill i del seu amic el general Eisenhower dins del context de la Guerra Freda; però és clar, això forma part de les conseqüències locals del periode en qüestió i aquestes conseqüències no es poden encabir en una visió general; necessitarien l'espai corresponent a tota una enciclopèdia i no precisament de les breus.

Llibre aprofitable, i fins i tot recomanable, per a fer-se'n una primera idea de tot plegat. A partir d'aquí fins i tot poden agafar ganes d'aprofundir.

ADDENDA GRÀFICA

La Guerra Freda va començar amb aquests senyors (Truman / Stalin)...

...i va acabar amb aquests altres senyors (Bush / Gorbachov)

EL GUARDIÁN ENTRE EL CENTENO

Títol original: The Catcher in the Rye
Autor: J. D. Salinger
Traductora: Carmen Criado
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 1951
Any primera edició a Edhasa: 2007

La paraula "catcher" del títol original no té traducció en castellà -de vegades aquestes coses passen- i per tant el títol "El guardián entre el centeno", nom amb que és coneguda aquesta novel·la en la seva versió castellana des de gairebé sempre, és una diem-ne solució d'emergència que no acaba de funcionar. Holden, el protagonista de la història, no pretén guardar res; el fragment original i literal d'on l'autor va extraure el títol diu:

"Anyway, I keep picturing all these little kids playing some game in this big field of rye and all.  Thousands of little kids, and nobody's around - nobody big, I mean - except me.  And I'm standing on the edge of some crazy cliff.  What I have to do, I have to catch everybody if they start to go over the cliff - I mean if they're running and they don't look where they're going I have to come out from somewhere and catch them.  That's all I do all day.  I'd just be the catcher in the rye and all.  I know it's crazy, but that's the only thing I'd really like to be."

La traducció seria:

"De tota manera, segueixo imaginant a tots aquests nens petits que juguen a algun joc en aquest gran camp de sègol i tot això. Milers de nens petits, i no hi ha ningú amb ells - ningú gran, vull dir -, excepte jo. I estic dret a la vora d'una mena de precipici enorme. El què he de fer és agafar (atrapar, deturar, "catch") tothom que comenci a anar cap al precipici. Vull dir que si corren i no miren per on van, he de sortir d'algun lloc i atrapar-los ("catch"). Això és el que faria tot el dia. Seria "qui agafa" entre el sègol ("be the catcher in the rye") i tot això. Sé que és una bogeria, però és l'única cosa que realment m'agradaria ser ."

Però això és una metàfora. Què vol atrapar realment Holden? Qui és realment Holden?

Holden Caulfield, tal com el descriu el senyor Salinger, és un adolescent de setze anys enormement desorientat. És una tempesta d'emocions. Odia, menysprea, valora, estima, analitza (tot i que fa com que menysprea a tothom que es dedica a analitzar), busca, no troba, no troba, no troba...

Personalment penso que seria un gran error intentar d'entendre Holden. Seria matar-lo. A Holden "se l'ha de viure" tal com es mostra, tal com s'expressa. I parlant de l'expressió, aquest cop declaro la meva admiració per la traductora, Carmen Criado, al mateix temps que, aquest cop també, lamento enormement no saber prou anglès com per a llegir aquesta magnífica història en versió original; ha de ser molt difícil traduir una història com aquesta i a més intueixo que les traduccions van caducant amb el temps, per la contínua evolució del llenguatge col·loquial, i per tant s'han d'anar renovant.

Renuncio, per tant, a donar la meva visió particular de Holden Caulfield. Seria traïr-lo i seria traïr la visió personal, única, de cadascun dels lectors que s'acostin a aquest llibre. Aquesta història és massa emocional com per a cometre el crim d'intentar diseccionar-la de la manera que sigui. Ni tan sols donaré la meva opinió sobre el fragment del llibre que he transcrit anteriorment, que la tinc, i no és precisament superficial. És una llàstima que en infinitat d'ocasions s'hagi convertit aquest llibre en objecte de "comentari de text"; les emocions no s'haurien de trivialitzar d'aquesta manera.

Llibre aprofitable? Depèn de la sensibilitat personal de cadascú. Per a mí, evidentment que sí.

Nota:
Holden Caulfield pren la idea del camp de sègol d'un poema escrit al segle XVIII per Robert Burns. De fet Holden diu d'entrada que és una cançó, no un poema, però la seva germana de deu anys el corregeix. El poema en qüestió, que no és tampoc cap meravella literària, és el següent (original i traduït):

Comin Thro' The Rye

O, Jenny's a' weet, poor body,
Jenny's seldom dry:
She draigl't a' her petticoatie,
Comin thro' the rye!

Comin thro' the rye, poor body,
Comin thro' the rye,
She draigl't a' her petticoatie,
Comin thro' the rye!

Gin a body meet a body
Comin thro' the rye,
Gin a body kiss a body,
Need a body cry?

Gin a body meet a body
Comin thro' the glen,
Gin a body kiss a body,
Need the warl' ken?

Gin a body meet a body
Comin thro' the grain;
Gin a body kiss a body,
The thing's a body's ain.

Traducció:

Caminant entre el sègol

Jenny es una pobra noia molla,
Jenny no està seca gairebé mai:
arrossegava els enagos,
caminant entre el sègol!

Caminant entre el sègol, pobra noia,
caminant entre el sègol,
arrossegava els enagos,
caminant entre el sègol!

Si dues persones es troben
caminant entre el sègol,
si dues persones es besen,
¿Ha de plorar algú?

Si dues persones es troben
caminant per la vall,
si dues persones es besen,
¿Ha de saber-ho el món?

Si dues persones es troben
caminant entre el gra;
si dues persones es besen,
només és cosa seva.

DESPUÉS DEL REICH

Títol original: After the Reich. From the liberation of Vienna to the Berlin airlift.
Autor: Giles MacDonogh
Editorial: Círculo de Lectores / Galaxia Gutenberg
Any primera edició original: 2007

Aquest llibre explica la història (hauria de dir "Història", amb majúscula) del que va passar a Europa Central després que va caure el Reich de Hitler. Immediatament després. Literalment cinc minuts després. La imatge que se'ns ha servit tradicionalment ens diu que el mes de maig de 1945 els Aliats van entrar a Alemanya, Hitler se'n va adonar que ho tenia tot perdut, es va suïcidar al bunker de la Cancelleria mentre els russos s'aproximaven inexorablement al centre de Berlín, els russos van arribar al centre de Berlín i la Segona Guerra Mundial a Europa es va acabar. Al Pacífic encara seguiria uns mesos.

Efectivament, la Guerra a Europa s'havia acabat però, a Alemanya sobretot, l'horror va continuar durant un parell d'anys més com a mínim. Aquesta és la part que no s'acostuma a explicar i que el senyor MacDonogh ha decidit treure a la llum.

D'entrada cal no perdre de vista que la població civil alemanya va ser víctima de Hitler des de l'any 1933, és a dir, sis anys abans que ho fos la resta d'Europa, descomptant Àustria i els Sudets. Els alemanys van seguir essent víctimes del nazisme des de 1939 fins a 1945. I l'any 1945 els van "alliberar" de tal manera que el terror es va accentuar encara més.

L'Exercit Soviètic va entrar a Alemanya pulveritzant tot el que trobava al seu pas. L'índex registrat (és un dir, aquestes coses no es registren) de violacions, robatoris, tortures, assassinats i internaments en camps de concentració durant els primers temps després de "l'alliberament" van fer que, en comparació, les animalades dels vençuts nazis quedessin, en ocasions, a l'alçada de jocs de nens. 

Els soviètics van ser els més bèsties, de lluny, però els britànics, els nordamericans i els francesos no es van quedar gaire enrere. Aquests tres altres Aliats potser no es van dedicar a violar tot allò que es movia ni a robar tot allò que els venia de gust (malgrat que indefectiblement cadascú es va endur la seva quota pertinent) però van imposar sobre la població civil règims draconians dirigits a que tots els alemanys -de tota edat, sexe i condició- se sentíssin culpables dels crims nacionalsocialiestes com si els haguessin comès ells mateixos amb les seves pròpies mans; també els van reduir a la condició de no persones (havien de caminar pel mig del carrer, ja que les voreres estaven reservades als "alliberadors"), els van sotmetre a restriccions alimentàries inhumanes i, entre moltes altres coses, els van deportar amunt i avall del territori segons les seves conveniències polítiques. Ah, i no parlem dels actes no gens incruents de revenja comesos per polonesos i txecs, per exemple. L'increment de suïcidis entre la població civil alemanya va ser notable.

El que va passar a la Segona Guerra Mundial va ser abominable, però el que van fer els Aliats sobre la població civil d'Europa Central un cop la van tenir sota control provoca autèntica repugnància.

Llibre aprofitable, per a provar de col·locar les coses una mica més en el seu lloc. De monstres i dimonis n'hi va haver molts, però de sants, ni un.