JESÚS Y JOHN WAYNE

Títol original: Jesus and John Wayne: How White Evangelicals Corrupted a Faith and Fractured a Nation
Autor: Kristin Kobes du Mez
Editorial: Capitán Swing
Any primera edició original: 2020
Any primera edició per Capitán Swing: 2023

Abans que res, transcric la traducció del títol original per a que ningú dubti de que sí, que el que ha entès en llegir-lo en anglès és això: "Jesús i John Wayne: Com els evangèlics blancs van corrompre una fe i van fracturar una nació"

Una altra nota prèvia: l'autora, Kristin Kobes du Mez, és evangèlica (i blanca). És a dir, que aquest llibre no està escrit per algú "de fora" amb anticossos previs contra els (més que nombrosos) grups cristians evangèlics, sinó que és obra d'algú "de dins" que veient el què hi ha i després de posar-se les mans al cap, ha pensat que era millor explicar-ho tant bon punt pogués baixar les mans a la posició habitual de repòs.

 

Kristin Kobes du Mez

  

En el seu llibre la sra Kobes ens explica l'evolució (és un dir) dels evangèlics nordamericans blancs, des que no tenien cap ascendent signifitatiu sobre la població general, fins a l'actualitat, en que constitueixen un lobby de pressió i manipulació de dimensions enormes. Afegeixo (això ho dic jo, no pas la sra Kobes) que el fanatisme manipulador dels evangèlics nordamericans blancs traspassa actualment, i des de fa temps, les fronteres geogràfiques dels Estats Units (sí, aquestes que Trump fa veure que li preocupen) i pot ser reconegut fàcilment en multituds de grups evangèlics sudamericans (sobretot) i europeus (potser no tant, però van 'progressant')

Dins de la primera meitat del segle XX els corrents evangèlics nordamericans estaven circumscrits a determinades visions i interpretacions del cristianisme, sempre dins l'àmbit de l'estudi i la pràctica religiosa, sense anar necessàriament més enllà.

Fins que la cosa 'sí' que va anar més enllà.

Durant el periode presidencial del general Eisenhower una nova 'espècie' d'evangèlics, diferent dels diem-ne "teològics", va anar creixent i multiplicant-se (al més pur estil bíblic).

Aquesta nova 'espècie' va decidir que ja n'hi havia prou de la imatge amariconada (l'adjectiu és d'ells, no meu) del Jesucrist de sempre. Aquell individu de cabells llargs, envejablement sedosos i cuidats pels millors especialistes de l'Oréal, que sempre parlava de germanor, de posar l'altra galta i d'altres animalades semblants, no era el de veritat.

 

Jesús de l'Oréal

 

El Jesucrist autèntic era el que repartia hòsties (no precisament de missa) cada cop que convenia, i fins i tot de manera preventiva; el que imposava la "veritat" única, és a dir la que havia d'abraçar tothom, és a dir la d'Ell; el que determinava que els Estats Units eren la nació escollida per Déu (és a dir, Ell mateix) que havia de liderar el món, sempre dins de la fe cristiana evangèlica (no m'ho invento)... i blanca (els negres estan bé per a cantar gòspel, però para de comptar).

 

El Jesús de les hòsties no-de-missa

 

Així doncs, amb Eisenhower aquests nous evangèlics van començar a envair la política. Eisenhower va ser també el primer president USA que es va enfangar a la Guerra de Vietnam (1955-1975), conflicte que va ser omnipresent també a les presidències de Kennedy, Johnson, Nixon i Ford.

Els evangèlics diem-ne "populistes" (per a distingir-los dels "teològics" malgrat que tots dos qualificatius siguin molt inexactes) se'n van aprofitar. Sempre cercant l'acostament als nuclis de poder, es van aproximar a l'exèrcit (nucli de poder per antonomàsia a tot arreu) i, entre d'altres coses, es van dedicar a proclamar als quatre vents que els soldats nordamericans que participaven (obligats, no ho oblidem) a la Guerra de Vietnam eren "Soldats de Crist" (un cop més, no m'ho invento), cosa que justificava qualsevol atrocitat que poguessin fer, com ara la Massacre de Mỹ Lai. Així es van guanyar el suport i les complicitats d'importants comandaments de les forces armades, fanàtics com ells i, en molts casos, més curts de gambals que ells. I sempre iguals de perillosos que ells.

 

Notícia de la Massacre de My Lai

 

Pel que fa als lligams dels evangèlics "populistes" amb la política civil, el primer peu seriós a la Casa Blanca el van posar amb Richard Nixon. Nixon se'n va aprofitar de l'ascendència ja important que els evangèlics tenien sobre una part notable de la ciutadania, per a fer-se amb la presidència (1968-1974); i en contrapartida als evangèlics se'ls va facilitar que es poguessin introduir encara més en cercles de poder clau.

Posteriorment, amb Reagan, es evangèlics es van infiltrar significativament dins del Partit Republicà i encara es van fer més forts i influents. La seva influència ha continuat creixent exponencialment fins avui.

Per als evangèlics hi ha hagut presidents que han resultat una benedicció del Senyor (del 'seu' Senyor, és clar), com George W Bush, que era com una bleda (sí, el vegetal) facilíssima de manipular. O com l'inefable Donald Trump, que hauria de dur tatuada una etiqueta que digués "Perill, manipuleu amb compte". La famosa imatge de Trump amb actitud provocadora i agressiva amb una Bíblia a la mà, no va ser fruit d'un moment espontani, precisament. L'ADN cavernícola de Trump el fa una criatura ideal per als evangèlics "populistes" blancs.

 

Trump i el numeret de la Bíblia

 

Per contra, algú com Barack Obama no resulta de cap profit ni utilitat per als evangèlics "populistes" blancs, començant perquè Obama no és blanc. Algú com la sra Clinton tampoc; és una dona, i amb això ja està tot dit.

Per a l'evangelisme blanc, la figura del mascle alfa defensor i líder del cristianisme, és bàsica. John Wayne en versió fanàtic cristià. Per cert, que John Wayne no era evangèlic sinó catòlic, mira tu, però sí era racista i supremacista blanc rematat, a més de dretà sense complexos, és a dir, que el guarnien totes les virtuts fonamentals dels evangèlics "populistes" blancs de qui estem parlant.

 

La Trinitat evangèlica blanca

 

A més de totes aquestes coses que he esmentat fins ara, la sra Kobes du Mez ens n'explica d'altres molt i molt il·luminadores. Per exemple:

La dèria militarista dels evangèlics "populistes" es basa en molt bona part en el fet que els militars 'són molt mascles' (cosa que no és precisament una veritat universal). I als evangèlics "populistes", això de la cosa mascle els va molt. Tant que... en fi... potser caldria que comencessin a preguntar-se 'per què', no sé si m'entenen.

Per als evangèlics "populistes" la família està basada en una jerarquia patriarcal absoluta i és d'estructura incontestablement tradicional. El pare és el representant de Déu i per tant la seva autoritat és inqüestionable tant per part de l'esposa com dels fills. Tant la jerarquia com l'estructura ja estan prefigurades a la Bíblia, per tant són mandat de Déu.

 

Coberta d'un manual per a famílies cristianes

 

Com que Déu dicta que l'obediència al pare patriarca ha de ser absoluta, les conductes lesives, agressives y abusadores contra les dones i els fills... són culpa de les dones i els fills, que les han provocat per no plegar-se a l'autoritat absoluta d'arrel divina.

Més 'perles':

Les igualtats home i dona, blancs i negres... són falses. Déu ja estableix superiors i inferiors. Ignorar això és antiamericà, perquè els Estats Units són el país de Déu.

Els homes manen i protegeixen; les dones obeeixen, són servidores i es beneficien de la protecció masculina. Cas que la dona pretengui ser igual que l'home i en conseqüència renunciï a seva protecció, es mereix el que li pugui passar. La Bíblia n'està plena de directrius divines que deixen tot això molt clar.

L'educació s'ha de fer en escoles cristianes per a evitar l'adoctrinament perniciós que puguin fer les públiques (explicant, per exemple, la teoria darwinista de l'evolució). El millor, però, es que l'educació es faci a casa, en el sí de la família cristiana, que protegirà a l'escolar de qualsevol contaminació exterior, evidentment satànica.

Bé, penso que no cal aportar més exemples aquí i que el que realment val la pena és llegir el llibre de la sra Kobes du Mez, interessantissim des de la primera línia, que explica totes aquestes coses i unes quantes més, totes elles francament terrorífiques... i comprobables.

Un parell de comentaris més abans d'acabar:

Primer, em sembla més que evident la semblança entre els, diem-ne principis, dels evangèlics populistes cada cop més instal·lats en llocs clau del poder, i els de l'extrema dreta que actualment s'està extenent per tot arreu amb una rapidesa alarmant.

I segon, em pregunto per què es diuen evangèlics si els seus, diem-ne principis, són més propis de l'Antic Testament, és a dir, que són previs als evangelis. I ja no diem la seva figura divina protagonista, que és calcadeta al Déu Pare de les plagues d'Egipte, d'allò de Sodoma i Gomorra, o de la incitació a l'assassinat d'un menor feta a Abraham només per a comprovar si el tal Abraham li era incondicionalment fidel, malgrat que el menor fos fill seu (s'ha de ser bèstia i mancat d'escrúpols, no em diguin!).

Llibre aprofitable? Absolutament, encara que estic segur que hi haurà una pila de persones que consideraran que tant el llibre com aquest comentari que acabo de fer, més que "aprofitables" són més aviat execrables. Què hi farem...

 

Coberta de l'edició original de 2020

 

GRAVETAT ZERO

 

Títol original: Zero Gravity
Títol en castellà: Gravedad cero
Autor: Woody Allen
Editorial versió en català: Alianza Editorial
Editorial versió en castellà: Alianza Editorial
Any primera edició original: 2022
Any primera edició en català: 2022
Any primera edició en castellà: 2022

Corria l'any 1981. Vaig comprar un llibre que tot just s'havia publicat en català amb l'incomprensible títol de "Resquillades de trascantó". Era la traducció (feta per Betty Alsina) d'un llibre de Woody Allen de l'any anterior que originalment es deia "Side Effects", és a dir, 'efectes secundaris'. Com podem comprovar, això de retorçar els títols dels llibres quan són traduïts a un altre idioma, no és precisament una pràctica acabada d'inventar.

 

Edició de 1981

 

Bé, fet i fet el llibre em va semblar genial. Era una cosa molt diferent de qualsevol altra que hagués llegit anteriorment. Era intel·ligent, sarcàstic, ple d'absurds divertidíssims... No vaig fer cap ressenya per a aquest blog, perquè aquest blog no existia. Ni existia cap blog de Google. Ni Google. Ni internet per al comú dels mortals. Existien els llibres de paper, i es compraven (a gairebé ningú se li acudia robar un llibre d'una llibreria; quina excentricitat!)

L'any 1994 vaig comprar un exemplar d'una reimpressió de l'edició traduïda al català (per Alícia Ramon) de "Without Feders", un altre llibre de Woody Allen publicat l'any 1975 i al que aquí van posar per títol "Desplomats". Deixant apart que 'desplomats' no és el mateix que 'sense plomes', també vaig trobar que el llibre era memorable i m'ho va fer passar molt bé.

 

Reimpressió de 1994

 

Logo "Barcelona" de 1994

 

L'any 2005 vaig comprar un compendi en castellà de tres llibres d'Allen (traduccions de Marcelo Covián y José Luis Guarner), que contenia el dos llibres esmentats anteriorment i també el primer llibre d'aquest autor, "Getting Even" (1971) que aquí es va publicar amb el títol de "Cómo acabar de una vez por todas con la cultura" (vuit paraules més que en el títol original) i també em va semblar molt bo.

 

Edició de 2005

 

Ara acabo de llegir "Gravetat Zero", publicat l'any 2022. Amb el temps tots ens fem grans, inclòs el sr Allen, naturalment. Però "fer-se gran" i "evolucionar", no és equivalent, igual que passa, com ja he dit abans, amb "Desplomats" i "Sense plomes". Probablement, si jo hagués llegit aquest llibre en algun moment entre els anys 1981 i 2005 (i estic estirant molt), les històries que hi inclou el sr Allen m'haurien semblat intel·ligents i magnífiques... però ara, a 2023, no és el cas. No és que les històries del sr Allen em semblin caducades ni passades de moda, no. És una altra cosa. Si no hagués llegit, prèviament, res de l'autor, "Gravetat Zero" seria un descobriment, i un bon descobriment, segur que sí. Pero sí que tinc un bagatge previ, i resulta que "Gravetat Zero", per a mi, en comptes de ser un descobriment és una fotocòpia d'uns originals datats entre 43 i 52 anys enrere.

Totes les històries de "Gravetat Zero" segueixen el mateix patró basic de "Getting Even", "Side Effects" o "Without Feders", amb la diferència que aquest llibres primigenis tenen una brillantor que "Gravetat Zero" no té.

El llibre està saturat de referències molt particulars relacionades amb el context cultural de l'autor que dificulten la comprensió per part d'un lector no familiaritzat amb elles. És a dir, ras i curt, que si no ets un jueu benestant de Manhattan no hi acabes de connectar.

D'altra banda, hi ha vegades que hom té la sensació de estar llegint històries escrites per un snob absolut, dirigides a altres snobs absoluts. Fins i tot la paraula "snob" pertany a altres temps.

Això sí, alguna troballa sí que hi ha: la història "El mal de la vaca boja", narrat per una vaca, té la brillantor que hom hi pot trobar en els primers llibres del sr Allen.

De veritat que em sap greu que m'hagi sortit una valoració potser una mica massa contundent d'aquest llibre, però és que són aquestes las sensacions que he tingut. També podria no haver escrit res, és cert, però... per què m'hauria d'haver abstingut?

Això no vol dir que no consideri que el llibre és aprofitable. I tant que ho és d'aprofitable! Però més per a uns que per a d'altres. Igual que aquesta mateixa valoració que he escrit, que només té el valor que el lector li vulgui donar.

 

Coberta de l'edició original

 

 

AUGUSTO. De revolucionario a emperador

Títol original: Augustus. From Revolutionary to Emperor
Autor: Adrian Goldsworthy
Editorial: La Esfera de los Libros
Any primera edició original: 2014
Any primera edició per La Esfera de los Libros: 2022

August. O Octavi. O Octavià. O Cèsar. O Octavi August. O Cèsar August. La mateixa persona amb tots aquest noms, segons la Història. O "aquell xaval torracollons que es pensa que es algú perquè Juli Cèsar, que era un altre torracollons, va dir que l'adoptava", segons Marc Antoni. Sí, el de la Cleopatra.

Cal reconèixer que el sr Goldsworthy ha fet una feina considerable -tirant a magna, diria jo- treballant en aquesta biografia de qui va ser el primer emperador dels romans, tot i que ell va sostenir sempre que era republicà de tota la vida i que l'objectiu que tenia en mantenir-se al poder era preservar els valors de la República. S'ha de tenir barra. Ell en tenia, però amb gràcia. Per això va poder romandre assegut a la trona imperial durant quaranta-un anys. Neró, per exemple, no en tenia cap de gràcia (encara que ell estava convençudíssim de que sí), i només va durar tretze anys i uns quants mesos.

Aquesta ve a ser la història del segon romà més reconegut de tots els temps. El primer va ser Juli Cèsar i el tercer va ser Calígula. Tiberi, que va estar entre August i Calígula no va ser més que un mindundi, comparat amb els altres.

Insisteixo que reconec que el sr Goldsworthy ha treballat molt, però ¿saben què passa? doncs que la Història de Roma, així a l'engròs, està feta a base de batalles i batalletes, de guerres i de guerretes, una rere l'altra, constantment, i, ¿què volen que els digui? a mi ja arriba un punt que em cansa.

Juli Cèsar, des que va dir la seva primera paraula en llatí -que estic convençut que va ser "ego"- es va passar la vida obstinat en deixar clar que ell la tenia més ufana i més llarga que ningú... fins que el Senat li va demostrar que tenir-la més vistosa que un altre no significa que t'hagi de durar més.

Marc Antoni, que era bastant més rústic que Cèsar -però sembla ser que també era més guapo, ja saben, amb la pinta fascinadora que poden gastar certs homes que tenen un punt de primitiu-, també es va passar la vida tocant la llança a tothom que se li posava per davant, i si en algun moment donat no tenia ningú al davant, l'anava a buscar. Fins que Octavi -que encara no es feia dir August- li va deixar clar que si es tractava de llances, entre la seva (Octavi) i la d'ell (Marc Antoni) no hi havia color. A favor de la seva (Octavi), és clar.

I és que August, o Octavi, o Octavià... això de que Juli Cèsar decidís que l'adoptava s'ho va prendre molt seriosament i des del primer moment va tenir clar que ell "seria com el papa". L'adoptiu, no el biològic, de qui a hores d'ara ningú en recorda el nom, pobre home.

Un cop desaparegut Marc Antoni (sí, el de la Cleopatra) i qualsevol altre persontage que li pogués fer ombra, Octavi August o Cèsar August o etc. etc. va poder dedicar-se sense problemes a allò que més li agradava: governar Roma com cal. "Com cal" vol dir com a ell li semblava millor i punt. La veritat és que segons totes les fonts hagudes i per haver, inclòs el sr Goldsworthy, August va resultar ser un polític molt hàbil, sobretot en favor d'ell mateix. I naturalment va seguir fent més batalles i batalletes i guerres i guerretes...

Doncs d'això és del que va aquest llibre. Un cop vostè l'hagi llegit, podrà presumir a qualsevol festa on el convidin de que a la sala no hi ha ningú - però és que ningú ningú ¿eh?- que en sàpiga més d'August que vostè. És clar que, ben mirat... i què?. No crec que sigui una cosa que pugui deixar impressionat a cap dels altres assistents. Ah, i haurà de vigilar que a la festa no hagin convidat també al sr Goldsworthy, és clar.

I ja per a acabar, dos comentaris:

El primer: entre tanta batalla i batalleta, i guerra i guerreta, el sr Goldsworthy té temps d'esmentar, encara que només sigui de passada, a l'esposa d'August, Lívia Drusil·la qui, per cert, també es va considerar a ella mateixa bastant Augusta. El sr Goldsworthy no abona cap de les diverses teories que han anat apuntant que Lívia Drusil·la era més aviat mortífera, sobretot entre aquells membres de la pròpia família imperial que podrien haver obstaculitzat els seus interessos (que confonia amb els "interessos de la pàtria", cosa que també feia el seu excels espòs). El sr Goldsworthy diu que ell no pot afirmar això sobre Lívia Drusil·la... perquè no hi ha prou proves concloents, que no és el mateix que creure-la incapaç de segons quines maniobres.

El segon: en alguns moments, la traducció al castellà d'aquest llibre del sr Goldsworthy és un autèntic atemptat a les normes bàsiques de la sintaxi, com si ningú hagués supervisat el text abans d'imprimir-lo. Potser és que el sr editor va pensar que "total, una cosa així només se la llegiran quatre gats". És possible, però crec que els altres tres gats i jo (per no parlar del propi sr Goldsworthy) mereixem una mica més de respecte.

Llibre aprofitable? Diria que sí... però se n'han de tenir ganes. Una mica.

 

 *************

Post scriptum:

El pare biològic d'Octavi August es deia Gai Octavi. Algú ho havia de dir. És de justícia.

Coberta de l'edició original

L'ÚLTIMA NIT A TWISTED RIVER

John Irving nº 16

Títol original: Last Night in Twisted River
Títol en castellà: La última noche en Twisted River
Autor: John Irving
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2009
Any primera edició per Edicions 62: 2010
Any primera edició per Tusquets: 2010

Una vegada més he "d'agrair" al sr Irving que jo hagi necessitat uns quants dies per a refer-me emocionalment després de llegir un dels seus llibres.

Des de la primera pàgina ja veus que la història anirà forta; aleshores et dius a tu mateix que ja coneixes prou al sr Irving (sobretot si has llegit els seus 15 llibres anteriors) com per a saber que en el moment més inesperat, quan tinguis la guàrdia més baixa, giraràs una pàgina i... pumba!! ...et trobaràs amb una andanada emotiva que et deixarà enfonsat a la misèria durant una bona estona. I això, evidentment, en un llibre de 650 pàgines pot passar diversos cops. I passa, ja us ho dic jo que passa. El sr Irving no desaprofita cap de les oportunitats que se li presenten per a exercir la seva extraordinària capacitat de tocar la fibra a tothom que se li posi per davant.

Aleshores, amb aquella innocència que de vegades (només de vegades) et caracteritza, et penses que el fet de saber com acostumen a anar les coses a les històries del sr Irving, pot actuar com una mena de vacuna que, si bé no t'evitarà els embats que t'esperen durant la lectura, si que potser reduirà la intensitat demolidora dels seus efectes. Error. A la segona vegada que la història t'esclata a les mans ja veus que aquí ningú s'estalvia res.

Fins que arribes al final. I al final ve la rematada. Quan dic "final" em refereixo literalment al final, l'últim paràgraf, l'última frase, les últimes cinc paraules... després de les quals ja no hi ha res més... tret de tu i la teva consciència de que la teva línia de flotació emocional ha saltat (ara ja definitivament) pels aires. No te'n lliures, encara que això mateix ja t'hagi passat altres vegades amb llibres del sr Irving i creguis que vas avisat. Ell juga amb avantatge. Coneix la seva pròpia emocionalitat, la dels seus personatges i la teva com a lector, i per tant no hi tens res a fer.

La veritat és que m'agradaria dir moltes més coses i més concretes, però això comportaria l'efecte imperdonable de desvetllar aspectes de la trama. Ni pensar-ho. No seré jo qui espatlli els descobriments que ha de fer cada lector per ell mateix.

Crec que sí que puc parlar, però, dels escenaris geogràfics en què passa la història. De fet són els habituals en els llibres del sr Irving: New Hampshire, Massachusets, Vermont, Toronto (Canadà), New Hampshire una altra vegada, i Ontario (Canadà una altra vegada). És a dir, la regió de New England als Estats Units i dues de les ciutats més significatives del sud del Canadà. Aquest és de fet l'àmbit geogràfic del propi autor.

Val la pena tenir el Google Maps a l'abast mentre vas llegint el llibre; això és vàlid per a totes les novel·les de John Irving, però potser d'una manera especial pel què fa a aquesta, en què és important saber per on es mouen els personatges i veure quina relació espaial hi ha entre uns llocs i altres. Com a nota personal puc dir que mai hauria cregut que m'interessés ni molt ni poc com és el nordest dels Estats Units ni la ciutat de Toronto. Ara, tant l'un com l'altra em resulten emotivament familiars, i me n'alegro. Considerant que el meu coneixement de la zona es limitava a saber que allà també hi vivia la sra (Jessica) Fletcher, no està gens malament l'increment cultural...

Pel que fa als personatges, es torna a produir l'efecte "multiprotagonista" propi dels llibres d'aquest autor. Es podria dir que hi ha tres protagonistes principals: el cuiner, el fill del cuiner i l'amic del cuiner. Però és que tots els altres són tan potents que seria una injustícia qualificarlos de secundaris.

Un cop més també, cal expressar tota l'admiració possible per la tasca impressionant de documentació feta pel sr Irving a l'hora d'escriure aquesta història, d'una banda pel què fa als aspectes gastronòmics propis de la feina del cuiner, però especialment per allò que està relacionat amb la tasca dels llenyataires que durant la segona meitat del segle XX es dedicaven a la tala i el transport fluvial d'arbres per a la indústria de la fusta. Després de llegir un llibre del sr Irving surts emocionalment fet pols, és veritat, però també surts més savi en segons quins temes que mai t'havien interessat en absolut. Ja veus tu quines coses.

I què més podria dir per a acabar, que no comportés cap spoiler greu? No sé... ah, sí: l'arbre que surt a la portada del llibre ha estat fotografiat per la filla de l'autor i, en certa manera, també és un personatge de la història.

Llibre aprofitable? Naturalment que sí. Si us plau, quines preguntes de fer...

 

Coberta de la 1ª edició original

 

NUNCA DELANTE DE LOS CRIADOS

Títol original: Not in front of the servants. A true portrait of Upstairs, Downstairs life
Autor: Frank Victor Dawes
Editorial: Periférica
Any primera edició original: 1973
Any primera edició per Periférica: 2022

"Not in front of the servants" va ser escrit pel sr Frank Victor Dawes a començament de la dècada dels 1970's, moment en que una de les televisions britàniques emetia, amb èxit, la sèrie "Upstairs, Downstairs" (de 1971 a 1975; la televisió pública espanyola la va emetre a partir de 1981 amb el nom de "Arriba y abajo" i la televisió pública catalana ho va fer a partir de 1990 amb el nom de "A dalt i a baix")

El sr Dawes se sentia interessat per l'època victoriana i a més la seva mare havia començat a treballar en el servei domèstic als tretze anys. Sembla ser que aquestes dues gens emocionants circumstàncies el van motivar a posar, l'any 1972, un anunci al Daily Telegraph demanant que qualsevol persona que hagués treballat en el servei domèstic en èpoques remotes li enviés una carta on n'expliqués les seves vivències. I efectivament, li van enviar cartes. Moltes. I d'aquí va néixer la seva decisió d'escriure una mena d'història, o descripció, o estudi, o una barreja de totes tres coses, sobre la veritable vida dels que treballaven "a baix" (a tot arreu, de fet) i maldormien més amunt de "dalt", és a dir a les golfes.

El sr Dawes ens il·lustra sobre les poc edificants condicions en que transcorria l'existència de majordoms, lacais, criades principals, criades secundàries, valets, cuineres, ajudants de cuineres, mossos de quadres, fregones... des del segle XVIII fins els anys 30's -inclosos- del segle XX.

A veure, com ho explicaria... És un fet sobradament conegut que els britànics van arribar a colonitzar mig planeta, pel cap baix, i que els naturals dels territoris colonitzats quedaven reduïts, de facto, a l'estadi de servents en règim d'esclavatge. Bé, en realitat això era propi de totes les metròpolis colonitzadores en relació als "seus" territoris colonitzats. Els belgues, per exemple, eren tant o més bèsties que els britànics en aquest sentit; i què dir-ne dels espanyols, és clar. A més tothom considerava que aquest estat de coses era d'allò més natural, inclosos els propis colonitzats, que si bé eventualment, i només en un estadi inicial, podien trobar que allò que feien amb ells era totalment impropi, tard o d'hora s'acabaven empassant que la seva situació de submissió era "normal", o "natural", sobretot després de l'enormement opressiva tasca "evangelitzadora" que els queia al damunt per part de les esglésies cristianes metropolitanes corresponents, que aconseguien arrelar ben arrelat el mantra de que "és voluntat de Déu que tu serveixis els teus amos i aquesta és la teva via per a arribar al Paradís, perquè Déu així ho vol". Apa.

Doncs en aquest llibre el sr Dawes ens explica que, ens ho creguem o no, aquesta mateixa dinàmica era vigent a la Gran Bretanya metropolitana entre "senyors" i "servents", i no només durant el segle XVIII; també en el XIX i entrat el XX.

És a dir, que des de l'època de Louis XVI de França i la seva senyora, Maria Antonieta (qui, per cert, mai va dir allò de "si no tenen pa que mengin brioixos" malgrat que la frase se li hagi atribuït milers de vegades), fins el temps de la Segona Guerra Mundial, els "servents" de les cases britàniques van ser tractats i considerats com una mena d'esclaus -i per tant de "coses" i no persones- l'exclusiva missió dels quals era ocupar-se dels capricis dels seus "senyors". El tracte a que eren sotmesos no va variar substancialment en gairebé dos segles. Hi havia diferència entre "servents" i "esclaus"? Teòricament, sí: els servents no estaven obligats a romandre al servei dels senyors si no ho volien; podien renunciar i marxar de la casa. Però en la immensa majoria d'ocasions això significava no tenir referències per a poder-les presentar a nous "senyors" i per tant no poder accedir a un nou lloc de treball. Si qui acabava en aquesta situació era una dona -és a dir, el 90 % del servei domèstic- el seu destí podia ser, amb sort, la prostitució. Si es tractava d'un home sempre hi havia moltes més possibilitats, entre elles les fàbriques, a partir de la revolució industrial, o la delinqüència. Sigui com sigui, les condicions de vida per a algú que es decidis a deixar la casa dels seus senyors acabarien essent molt pitjors que si s'hi quedaven. Per això, de fet, la diferència entre servents i esclaus gairebé no passava de ser teòrica.

Ah, i una altra cosa curiosa que ens explica el sr Dawes i que a la majoria dels seus lectors no s'ens hauria acudit mai: quan parlem del servei domèstic britànic típic i tòpic, sempre ens l'imaginem a llocs com ara la gran casa de "A dalt i a baix" o l'enorrrme casa de "Downton Abbey". Doncs resulta que la senyora Brown, o la senyora Spencer, totes dues de classe mitjana i esposes de simples oficinistes de la City, també tenien servei domèstic, en forma de "fàmula per a tot", a qui, per cert, tractaven infinitament pitjor que ho pogués fer Lord Bellamy o Lady Prudence Fairfax. I això per què? ¿És que la sra Brown i la sra Spencer, un cop casades amb l'oficinista corresponent, es veien tan tremendament depassades per les feines de casa que els era imprescindible tenir una minyona que les ajudés? Doncs, no. El que realment els resultava imperativament necessari a la sra Brown i la sra Spencer era aconseguir que la sra Taylor i la sra Harris -totes dues també de classe mitjana i esposes respectivament d'un empleat de banca i d'un encarregat d'oficina de correus- es tornessin tan verdes d'enveja que esdevinguessin capaces de fer la fotosíntesi de manera espontània.

El llibre del sr Dawes és relativament breu (unes 250 pàgines en l'edició de 'Periférica') i en alguns moments es fa una mica repetitiu, però crec sincerament que és aprofitable. D'una banda deixa clar als estupefactes lectors que allò que vam veure a "A dalt i a baix" i a "Downton Abbey" pel que fa al servei domèstic, no és producte de la imaginació dels guionistes, sinó més aviat de la tasca de documentació que han fet. I d'una altra banda també deixa clar que en qüestions de mesquinesa l'espècie humana és imbatible. Però això ja ho sospitàvem, em temo.

 

Coberta de l'edició original de 1973

Upstairs Downstairs, els mítics temes inicial i final

INÉS Y LA ALEGRÍA

 

Títol original: Inés y la alegría
Autor: Almudena Grandes
Editorial: Tusquets
Any primera edició: 2010

Aquest és el primer llibre d'una sèrie de sis anomenada "Episodios de una guerra interminable". L'autora no va arribar a acabar el sisè llibre de la sèrie.

Entre el 19 i el 27 d'octubre de 1944, onze mesos abans de que s'acabés oficialment la Segona Guerra Mundial, membres de la resistència republicana contra el règim ja instal·lat de Franco van entrar a la Vall d'Aran provinents de territori francès. Aquest fet, rigorosament històric, es coneix (per part dels pocs que el coneixen, és clar) com la "Invasió de la Vall d'Aran". Aquesta operació va ser impulsada pel Partit Comunista d'Espanya. S'ha calculat que de les persones que van participar directament a la "invasió", cent vint-i-nou hi van morir, mentre els dirigents que prenien les decisions se la miraven des de la barrera.

En fi, no seré jo qui faci una anàlisi d'una cosa que de fet desconec i que és prou seriosa com per a tenir cura de no tractar-la amb frivolitat. El que sí que expressaré és el meu total respecte pels qui van arriscar, i fins i tot donar, la seva vida per allò en què creien, és a dir, per la seva llibertat i la dels seus semblants. No va sortir bé. Franco va durar trenta-un anys més. El franquisme encara hi és.

Almudena Grandes sí que es va informar -i de sobres- sobre la Invasió de la Vall d'Aran, i aquest llibre és un magnífic homenatge als que la van fer efectiva.

Aquesta història és una ficció construïda al voltant de fets reals, que relaciona persones fictícies amb persones reals. És a dir, és una història que deriva de La Història.

Si hom llegeix "Inés y la alegría" tenint a l'abast de la mà l'aparell corresponent per a anar consultant quan calgui la Wikipèdia (o similar), al final no només haurà llegit un bon llibre sinò que també haurà "llegit" un bon documental.

Però, naturalment, el gran valor d'aquest llibre no prové només de la informació històrica que aporta al lector sinó també, i especialment, de la connexió que la senyora Grandes aconsegueix establir entre el lector del temps actual i el que aquest mateix lector hauria pogut sentir si hagués acompanyat personalment als "invasors" de la vall d'Aran cas que hagués estat entre ells en el moment dels fets i durant els anys posteriors. El lector es troba de tal manera immers entre els personatges, tan ficticis com reals, que és capaç de sentir la mateixa mena d'emocions que ells: ràbia, por, frustració... Dic "la mateixa mena d'emocions", perquè sentir "les mateixes emocions" exactament, amb la mateixa intensitat, amb la mateixa qualitat, és del tot impossible.

Entre les emocions que he esmentat no hi figura la "alegria" del títol. I és que, en la meva particular opinió, no hi ha cap "alegria" en aquest llibre. Si bé és cert que s'hi pot trobar il·lusió, força, valentia, emoció, humanitat... també hi ha -i en proporcions prou importants- frustració, desengany, drama personal, drama col·lectiu, patetisme... i una postguerra gairebé insuportable. Però alegria, no.

Jo ja porto llegits uns quants llibres que tracten de la Guerra Civil espanyola, i també alguns (molts menys) sobre la postguerra, vista tant des de l'interior com des de l'exili, i saben què?, que els que em costen més de digerir, els que em deixen més deprimit, són els de la postguerra. La guerra matava de cop; la postguerra matava poc a poc, amb acarnissament, dia a dia durant dècades...

És per això que tot i admetent que aquest llibre de la sra Grandes, primer d'una sèrie de sis que es diu "Episodios de una guerra interminable", és magnífic i indubtablement aprofitable, no em sento amb disposició de llegir els altres quatre (l'últim, recordem-ho, està inacabat). Aquest llibre, "Inés y la alegría", està molt ben fet, molt ben escrit, i precisament per això és capaç de deixar amb els ànims per terra a certs lectors, com ara jo.

Repeteixo, el llibre és del tot aprofitable, però cadascú hauria mesurar el grau de frustració emocional que està disposat a invertir-hi durant la seva lectura.

 

 

ARQUITECTES DEL TERROR. Franco i els artífexs de l'odi

Títol versió original: Architects of Terror. Franco and the makers of hatred
Títol en castellà: Arquitectos del Terror. Franco y los artífices del odio
Autor: Paul Preston
Traducció al català: Montserrat Pérez
Editorial versió en català: Editorial Base
Editorial versió en castellà: Debate
Any primera edició original: prevista per a 2023
Any primera edició per Base: 2021
Any primera edició per Debate: 2021

NOTA PRÈVIA:

L'autor té registrat el copyright de l'obra original amb data de 2021, però a l'hora d'escriure aquest comentari (agost de 2022) no s'ha editat encara tal versió original; sembla ser que s'espera que surti publicada a febrer de 2023. Per tant, no és un error que en les dades inicials d'aquesta ressenya hi figuri com a any de la primera edició original el 2023, és a dir, dos anys després que les seves traduccions al català i al castellà.

EL COMENTARI:

Com no podia ser d'una altra manera venint del sr Preston, aquest és un llibre extraordinàriament documentat, que va a les fonts originals i en el que no hi figura res que no s'hagi prèviament consultat i confirmat. Una persona "normal" necessitaria vàries vides per a documentar-se com ho fa el sr Preston. I sí, estic dient que, primer, el sr Preston no és "normal"; i, segon, que ja m'agradaria a mi ser tan "no-normal" com ell.

I és precisament aquesta gairebé inabastable documentació, la que fa que el llibre sigui encara molt més terrible del que pugui semblar d'entrada. Els fets que s'hi presenten no són "presumptes"; són comprovats.

El tema és aquest: a partir de que el general Franco comença a ser algú -és a dir, iniciat el cop d'estat que acabaria amb el règim republicà espanyol i, a més també, un cop desapareguts el general Sanjurjo i el general Mola, els dos pesos pesants que l'haguessin eclipsat sense cap dubte si no haguessin acabat oportunament accidentats- tant ell mateix, Franco, com tot l'estol d'acòlits que l'envoltava, van crear, inflar i mantenir una xarxa immensa de falsedats que tenien com a objectiu "inventar" el gran enemic que necessitaven per a justificar les seves accions de guerra i postguerra destinades a fer-se amb el poder i mantenir-lo controlat. Aquestes accions també anaven encaminades a aniquilar l'oposició, i infondre el terror a la població en general.

Els "enemics necessaris" inventats en el seu moment quedaven etiquetats amb dues expressions compostes molt conegudes: el "Poder Judeomasónico" i els "rojoseparatistas". Anem a pams: cert que hi havia jueus -fa més segles que hi ha jueus que no pas cristians- però no conformaven cap lobby mundial amb el propòsit de controlar el planeta. Això Hitler ho sabia molt bé, com també ho sabia molt bé el seu ministre de propaganda, Goebbels, o el Duce Benito Mussolini -que era un senyor que en el seu vessant pallasso va inspirar molt a un altre senyor més actual de nom Silvio Berlusconi- o l'entorn de Franco, començant pel seu cunyadíssim Ramon Serrano Suñer. Curiosament sembla que el propi general Franco sí que creia que els jueus eren una amenaça planetària. Sigui com sigui, els jueus van quedar convertits en l'útil enemic públic número 1 per obra i gràcia de la fabricació imparable i massiva del què ara en diem "fake news" o "veritats alternatives", és a dir mentides podrides pures i dures fabricades per uns personatges molt i molt peculiars i perillosos.

Pel que fa als "masons", els "rojos" i els "separatistes", en realitat no passaven de ser comparses de segon ordre, la perillositat dels quals derivava d'estar teledirigits pels jueus. És de bojos tot plegat, ja ho sé, però les "fake news", tot i com n'eren de grolleres, van arribar a convertir-se en veritats inqüestionables per a una part considerable de la població.

Tot això no es va acabar el 1945, amb el final de la Segona Guerra Mundial; o el 1975, amb l'inici del franquisme sense Franco. Actualment hi ha diversos personatges prou ben situats que fabriquen i intenten imposar, amb gran èxit per cert, les seves propies "fake news" amb els mateixos objectius que ho van fer els feixismes del segle XX. Donald Trump, Recep Tayyip Erdogan, Víctor Orban, Matteo Salvini, Putin... tots ells grans usuaris de la que podriem anomenar Primera Llei de Goebbels: repeteix una mentida prou vegades i la convertiràs en veritat.

Però tornem al llibre que ens ocupa. A "Arquitectes del Terror" Paul Preston ens presenta cinc personatges clau que es van dedicar, amb enorme aplicació, a fabricar falsedats i atiar odis abans, durant i després de la guerra civil espanyola. La seva "obra" va marcar dos terços del segle vint i encara perdura gràcies als seus hereus (aquesta mena d'individus sempre té hereus).

Els cinc personatges en qüestió son, citant la pròpia nomenclatura del sr Preston, "el policia", "el capellà", "el poeta", "l'assassí del nord" i "el psicòpata del sud".

"El policia" va ser un tal Mauricio Carlavilla, que ja funcionava com a organisme infecciós durant la dictadura de Primo de Rivera. Va escriure uns quants llibres difamatoris, mentiders i bastant repugnantets que van arribar a tenir èxit, mira tu. De la qual cosa es desprèn que tenir un cert bagatge cultural no és imprescindible ni per a escriure llibres ni per a llegir-los.

"El capellà" era un mossèn anomenat Joan (o Juan) Tusquets. També dedicava moooltes hores del seu temps a escriure sobre els mateixos temes que "el policia" i en el mateix to. ¿Saben la caricatura del capellà sinistre i terrorífic de l'església catòlica més ultramontana? Doncs aquest era el padre Tusquets. Ah, i si es pregunten si hi ha alguna relació entre aquest senyor i l'Editorial Tusquets, no van mal encaminats. I encara els diré més: ¿saben l'editorial Lumen, la que ha publicat l'extensa obra de Quino, el creador de Mafalda? Doncs la va fundar aquest "reverend" un cop acabada la Guerra Civil espanyola; imaginin, a partir d'aquí, com seria el to de les primeres publicacions de Lumen. Alguns títols escrits per Tusquets: "Masonería y separatismo", "Masones y Pacifistas", "Los Sin Dios en Rusia", "La Francmasonería, crimen de lesa patria". De quina manera ha arribat Lumen des d'aquí fins a Mafalda, és un misteri que els més afamats parapsicòlegs encara no han pogut resoldre.

"El poeta" era José María Pemán. Molts dels nascuts entre els anys 1940's i 1960's, segur que recorden Pemán. Impossible oblidar aquella imatge llefiscosa, recitant els seus propis poemes tan llefiscosos com ell. Era el poeta del Règim (del Règim de Franco, s'entén) i ho va seguir essent fins el 1975, any en què el general es va fondre amb el Cosmos. Entre 1975 i 1981, any en què ell mateix també es va fondre amb el Cosmos, és molt probable que "el poeta" seguís vivint en una bombolla desconnectada d'una realitat que ja no podia reconèixer com a seva. Doncs bé, gràcies al sr Preston ara podem saber que Pemán va fer ús de la mesquinesa, la mentida, la hipocresia i el servilisme fins a la nàusea. Anys i anys. La seva mena de discurs es manté intacte, dipositat en l'extrema dreta actual. Segons el sr Preston, Pemán va arribar a mantenir que l'objectiu de la Guerra Civil espanyola era protegir la Mare de Déu per a evitar que es convertís en jueva i russa. Ni més ni menys. Ah, i naturalment la guerra la havia enviat Déu mateix 'in person' (o 'in three persons', per allò del dogma) "para purificarnos, dejar atrás nuestros errores y pecados y llegar al final puros y limpios". En fi...

"L'assassí del nord", tal com el qualifica el sr Preston, va ser el general Mola. Sí, el que tenia una estació de Metro a Barcelona (línies groga i blava) que actualment es diu Verdaguer (que era un exorcista que escrivia coses en català pre-fabrià). Segons el sr Preston, Mola va ser un assassí de masses, ultraviolent i sense escrúpols, que molt probablement estava afectat per un transtorn bipolar (cosa que de tota manera no serviria per a justificar les seves conductes sàdiques i violentes). El sr Preston ens explica que Mola va ser un gran difusor de falsedats que van causar notables efectes entre els que se les creien i també, òbviament, entre els que va fer assassinar per a que els dubtosos acabessin de creure-se-les davant de la perspectiva del què els podia passar si no ho feien.

I arribem al cinquè personatge, "el psicòpata del sud". Gonzalo Queipo de Llano, també general, com Mola i com Franco. Si no fos perquè era letal, igual que els seus col·legues, se'l podria qualificar de pintoresc. En els anys 1920's Don Gonzalo es va emprenyar amb Alfonso XIII perquè no li feia ni cas i no li concedia els honors que ell deia que mereixia. Així que es va dedicar a conspirar per a fer caure del tron a Sa Borbònica Majestat. Total, que Don Gonzalo va celebrar molt satisfet la proclamació de la República. Però aquesta satisfacció li va durar poc, perquè la República tampoc no li feia ni cas i a més tampoc era gaire amable amb els seus amics terratinents latifundistes. Així que, oh sorpresa, es va dedicar a conspirar per a fer caure la República. A diferència dels seus altres companys que apareixen en aquest llibre, Don Gonzalo va decidir fer ús del que aleshores, anys 1930's, era la tecnologia punta pel què fa als mass media: la ràdio. Des de Unión Ràdio Sevilla (actualment, part de la Cadena SER) difonia unes diatribes extraordinàriament violentes, calumniadores, ofensives i terrorífiques. De fet, això és el que pretenia, violentar, calumniar, ofendre i terroritzar. No cal dir que va assolir amb escreix tots quatre objectius. També va ser el creador d'un famós malnom referit al general Franco: "Paca, la Culona", li deia, no pas a la cara naturalment. Paul Preston explica moltes més coses sobre Don Gonzalo, tan bèsties, que no em sento capaç d'esmentar aquí ni tan sols de passada.

La utilització de la difusió del terror i de l'odi com a eina de poder es va mantenir durant tota la dictadura i encara perdura. Després d'unes dècades en què la cosa semblava una mica apaivagada (entre els 1980's i els primers 2000,s) ara ha tornat a resorgir amb una força alarmant. I no passa res. Ningú fa res. Mitjans de comunicació molt importants i influents són ara l'arma de manipulació de l'odi i del terror contra qui gosi criticar o oposar-se a qui realment té el poder -i sempre l'ha tingut- a tot arreu. El poder està on hi ha els Grans Diners, i punt. I els Grans Diners saben molt bé que ho tenen tot de cara per a continuar subsistint per damunt d'una púrria molesta que només constitueix el 99% de la població planetària. Sí, el fenomen és planetari, cal no oblidar-ho. Trump, Berlusconi, Salvini, Orban, Putin, Bolsonaro, els "Partits Populars" de tot arreu, les creixents extremes dretes també de tot arreu... no són accidents passatgers. Son els instruments del Poder Amb Majúscula, per a seguir essent Poder Amb Majúscula. I això no és estar abonat a les teories de la conspiració. Tant de bo que només es tractés d'un deliri paranoic sense base. Però no és el cas.

És per això que llegir llibres com aquest del sr Preston, no és només aprofitable, sinó que és necessari. Si t'estan fotent, com a mínim que ho sàpigues.

0====0

Nota annexa nº 1:

Opino (subjectivament, és clar) que la traducció catalana d'aquest llibre és digna però millorable. Per exemple, hi ha una certa quantitat d'expressions que venen contaminades del castellà. I per exemple també, hi ha coses que, francament, no cal traduir i s'han de deixar en la seva forma original; és a dir, per a que ens entenguem, que referir-se a "la Cruz Laureada de San Fenando" com a "Creu Llorejada de Sant Ferran" és un excés que ratlla la comicitat.

Nota annexa nº 2:

Des d'aquest blog expresso la meva més sentida solidaritat amb l'estació de Metro de Barcelona (línies 4 i 5) que primer va tenir nom de general més aviat poc sociable i que després va ser rebatejada amb el nom d'un exorcista que tampoc no semblava que estigués gaire bé de la barretina, mai millor dit. Si jo fos aquesta estació em deprimiria, la veritat.